InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 254 (divendres 24/07/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - cogulló
 
2) Eugeni S. Reig - com a moros
 
3) Antoni Llull Martí - El món i les mones
 
4) Albert Pla Nualart - Si hagués vingut, el més probable és que l'hagués vist
 
5) Rudolf Ortega - Generació perduda
 
6) Miquel Àngel Pradilla - Catalunya Principat
 
7) Parlament d'Antoni Ferrando, president de l'AILLC, en l'acte d'obertura del XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes
 
8) Màrius Serra - Alto els pèsols!
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

cogulló

Cornaló que forma cavitat.

Omplia els dos cogullons de la sària ben plenets i ¡arri cap amunt!

En la novel·la Temps de batuda d'Enric Valor trobem:

Toni i els xicons baixaren llavors del dalt que era a l'esquerra de l'escala, on hi havia els graners, el sequer, una rústega alcova i cambres d'atifells i mals endreços, i duien el cap dins un cogulló del sac que també els tapava l'esquena.

I en la mateixa novel·la, una mica més avant, podem llegir:

L'estratega agafà un cogulló de la taleca i jo l'altre; Llorenç aferrà fort el coll lligat del sac.

I en la rondalla Home roig, gos pelut i pedra redona, també d'Enric Valor, podem llegir:

De seguida, agafà el sac al coll, li deslligà un cogulló i, per allí, va anar abocant el blat a dolls dins el solc, de manera que escampà tot e blat en terra, i encara li sobrà solc!

En el DCVB, en l'entrada cogulló, diu: «Cornaló que forma cavitat, com el d'un matalàs, d'una coixinera, d'una manta, etc. (val.); cast. cogujón, cornijal. La meua Pepa va y rechistra el cogulló de la manta, Ensisam 476.»

En valencià també es diu: cornitxal
La llengua estàndard sol emprar: cornaló
En castellà es diu: cogujón, cornijal
 
NOTA:
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàgs. 152 i 201)
- Valor i Vives, Enric; Home roig, gos pelut i pedra redona dins Rondalles valencianes (7é volum, Edicions del Bullent, Picanya, 1987, pàg. 23)
 
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

com a moros

Molt durament.

En la rondalla Nabet d'Enric Valor trobem:

«Quan vingué l'arreplega de l'oliva, després d'haver segat com a moros i d'haver pegat milers de canyades per dalt dels ametlers i d'haver-se ajupit dies i dies ensacant garrofes, el matrimoni no podien més.»

Fa referència als moriscs, que treballaven durament les terres dels grans terratinents cristians.

 

En valencià també es diu: com a negres

La llengua estàndard sol emprar: com negres

En castellà es diu: como negros

 

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 162)
 
El món i les mones

 

Antoni Llull Martí


La paraula món ve del llatí mundus, que significa el mateix, i també el conjunt d'objectes d'adorn que solen usar les dones (joies, vestits, cosmètics, etc.), i, com a adjectiu, ‘net', ‘compost', ‘adornat', ‘elegant' o ‘refinat'. Curiosament, el mot grec kosmos, que també designava el món (i l'univers), a més de ‘ordre, estructura' (oposat a kaos) significava també ‘adorn, compostura', coincidint molt amb el llatí. Però el nom que donen al món en les llengües germàniques (l'anglès world, l'alemany Welt, el neerlandès Wereld, el suec verld, etc.), té un origen i significació molt distints. És compost amb dos antics mots germànics, wer i eld. El primer, emparentat amb el llatí vir, significa ‘home', i el segon ‘temps de la vida d'una persona'. Recordau, si heu estudiat gens d'anglès, allò de How old are you? per demanar quina edat té l'interlocutor (old és una forma derivada de l'eld esmentat). Així, world, etimològicament, vendria a esser, poc més o menys, «el temps de la vida de l'home», o, amb una extensió del sentit, «allà on transcorre la vida de l'home», «el món», en una paraula. Recordem que en català i en castellà hi ha una expressió en la qual equiparam món a vida: «anar per la vida», «ir por la vida».

 

Mona, que anant de berbes podríem prendre pel femení de món, tant amb el sentit de ‘simi' com en el de ‘pastís' és una paraula molt antiga en català, possiblement més que en castellà. Amb el primer significat potser que provengui de l'àrab maimûn, a través de la variant catalana de maimó, maimona. Maimó Significa ‘feliç' (com el llatí Felix, català Feliu), però en el cas del simi, sembla que al nord d'Àfrica li deien maimûn perquè procedien de l'Aràbia Feliç (feliç vol dir també fèrtil). Pel que fa al segon significat, l'origen és molt distint, i relacionat amb el que hem vist abans. De mundus sortí mundum, nom que es donava a una panera adornada i plena de coques i pastissos que els romans oferien com a sacrifici a Ceres, i sembla que del seu plural, munda, sortí el mot català mona per a la coca dolça guarnida d'ous que es menja per Pasqua, i amb la forma monda s'usava en portuguès antic per designar un panet que a la porta dels convents es donava als pobres que hi anaven a captar.
 
4)
 
Publicat en el diari ARA divendres 3 de juliol del 2015
 
Una de les correccions que les persones que hem sigut adoctrinades normativament tenim més interioritzades és el canvi d'hagués per hauria en determinats temps compostos quan hagués (més un participi) expressa una acció que ja no és possible, sovint perquè depenia d'una condició que no s'ha acomplert. N'és el cas més típic el segon hagués de la següent frase: “Si m'ho hagués dit, no m'hagués sabut tant de greu”. Hem de dir i escriure: “...no m'hauria sabut tant de greu”.

L'error consisteix a conjugar el temps condicional del verb auxiliar haver amb un jo hauria o hagués (potser per influència del pretèrit de subjuntiu castellà, yo hubiera o hubiese) i no pas, com pertoca, amb un jo hauria o haguera (tot i que ha gue ra no és tan estàndard com hauria). I el problema és que l'error el podem cometre en diversos contextos sintàctics. No sempre trobem els hagués incorrectes en una estructura condicional explícita. Per exemple, si jo dic “Anar-hi ens hagués fet perdre massa temps”, aquest hagués també ha de ser hauria, perquè parlem d'una acció que ja no podem fer; que en el passat ens vam plantejar però la vam desestimar.

Com que determinar gramaticalment quan hagués ha de ser hauria no és fàcil, els professors i els correctors de català recorrem a una d'aquelles receptes que són tan útils com perilloses. La recepta ve a dir: “Sempre que un hagués el puguis canviar per un hauria i la frase et continuï sonant bé, fes aquest canvi: ets davant d'un hagués incorrecte”.

I la recepta és perillosa perquè no sempre l'orella ens orienta prou. Compareu les següents tres frases: (1) “Si hagués vingut, l'hagués vist”, (2) “Si hagués vingut, és segur que l'hagués vist”, (3) “Si hagués vingut, el més probable és que l'hagués vist”. A (1) i (2) el canvi d' hagués per hauria és indiscutible, però a (3) és una ultracorrecció perquè el més probable és que porta l' hagués fins al nivell d'irrealitat del mode subjuntiu i, per tant, el legitima. Diria, en canvi, que, si canviem el més probable és que per probablement, hem de dir hauria.

 

5)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 24 de maig del 2015
Un significat ocult en una expressió polisèmica et pot fer canviar la manera de veure el món
 

Els lingüistes parlem de polisèmia quan una paraula agafa més d'un significat, els quals, de manera ordenada, apareixeran en la mateixa entrada del diccionari. La paraula banc, per exemple, és clarament polisèmica, ja que, sense esforçar-nos-hi gaire, de sentits ens en poden venir tres: el lloc on, confiadament, deixàvem els diners a l'espera de rendiments; un moble on seure, normalment en espais públics, i finalment l'estol de peixos. Cal no confondre la polisèmia amb l'homografia: hi ha paraules que, capricioses, experimenten una evolució que les fa coincidir amb d'altres, de manera que, aparentment, una sola paraula condensa significats d'allò més dispars. Els diccionaris ho resolen reservant entrades diferents per a aquests mots, com passa amb nou, que tant pot ser el fruit del noguer, el nombre que va després del vuit o bé l'adjectiu d'una cosa molt recent. Els tres casos de nou són paraules homògrafes, no un mot polisèmic de tres significats.

El sintagma que encapçala l'article, generació perduda, és clarament una expressió polisèmica, amb un significat que, no obstant això, s'ha imposat damunt l'altre fins al punt que la polisèmia ens passa inadvertida. Solem parlar de la generació perduda en tant que malbaratada, malgastada, desaprofitada, per referir-nos als joves que, havent estat formats fins ben bé els 25 o 30 anys, ara es veuen sense cap mena de futur però amb un talent enorme, en un món que pràcticament no els entén ni els donarà cap mena d'oportunitat. Són dinàmics, estan informats, estan sempre connectats i tenen més recursos que les generacions precedents per anar pel món amb garanties. És una generació perduda que, probablement, té les idees molt clares.

Però hi ha una altra generació perduda, en aquest cas per desorientada, confosa, extraviada. Som els que ja hem superat els 40 anys (permeteu-me que no precisi més) i tenim canalla, i si abans dèiem que el món no entenia aquella generació perduda, ara és aquesta la que no entén el món. Tot el que havíem arribat a comprendre ha desaparegut en l'estona que ens preníem un gintònic, i ara ens movem talperament, buscant alguna cosa on agafar-nos. Som la generació que es va empassar això de l'Estat del benestar, i encara no hem reaccionat al seu desmantellament, incapacitats com estem per a la mobilització i la consciència grupal.

La culpa és de la caiguda del Mur de Berlín. El jovent de totes les èpoques té la missió d'intentar canviar el món, però aquesta generació perduda es va trobar que, quan estava en disposició de canviar-lo, o almenys de provar-ho, el món va canviar tot sol. Als anys noranta del segle XX ja no calia mobilitzar-se, ni fer pancartes, ni lluitar per la desmilitarització o contra les nuclears. Les injustícies van passar a ser administrades per oenagés, el planeta va deixar de ser un lloc conflictiu per passar a ser un lloc atractiu, que valia la pena conèixer, i l'abaratiment dels viatges va propiciar les visites a països que passaven gana “però on tots et miren amb un somriure”. La revolta ja no tenia cap sentit.

Les oportunitats professionals podien sovintejar en un context de creixement, i l'ajornament de la paternitat i el consum a crèdit van allargar la joventut i van propiciar una zona de confort que negava la possibilitat de l'abisme. Però aquest abisme existia, i se'ns va obrir sota els peus l'any 2008. Automàticament els deutes es van convertir en condemnes, els fills van esdevenir càrregues (s'és vist un ús del llenguatge més abjecte!) i l'allargament de la joventut va mutar en un apropament de la vellesa: pots ser jove fins als 40 anys, però als 45 ja ets gran per treballar, de manera que no se t'acudeixi quedar-te sense feina. La crisi ha demostrat que hi torna a haver causes per a la revolta, però aquesta generació perduda, espantada, poruga, no participa de cap codi de rebel·lia, i veu amb rubor com es mobilitzen els grans, els famosos iaioflautes (aquests sí amb les idees clares), i els joves, malbaratats però decidits.

Els joves no ho estan, de perduts, al contrari, ni és cert que no tinguin cap futur. Potser l'única cosa que tenen és futur, i el que els falta són oportunitats. Esperem que els arribin aviat, no fos cas que, amb el pas del temps, ens acabin atrapant i compartim semàntica.

 
6)
 
Publicat en el núm. 7 de la revista divÈrsia (juny 2015)
 
Catalunya Principat
 
Miquel Àngel Pradilla
 
 
7)
 

Parlament d'Antoni Ferrando, president de l'AILLC, en l'acte d'obertura del XVIIè Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura Catalanes.

 

(València, Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació. Sala d'Actes Manuel Sanchis Guarner, 7-VII-2015)

 

 

Sr. Rector,

distingides autoritats,

benvolguts col·legues,

amigues i amics

 

Benvinguts, tots i totes, a la pàtria d'Antoni Canals i de Vicent Ferrer, a la d'Ausiàs March i Joanot Martorell, a la de Jaume Roig i d'Isabel de Villena, a la de Joan Roís de Corella i de Bernat Fenollar, a la de Teodor Llorente i de Constantí Llombart, a la de Manuel Sanchis Guarner i de Joan Francesc Mira.

 En primer lloc vull expressar, en nom de l'Associació, el meu agraïment al rector de la nostra Universitat i al degà de la nostra Facultat per haver-nos acollit en el marc d'aquesta cinc vegades centenària institució, creada per la Ciutat de València i sancionada pel rei Ferran el Catòlic i el papa valencià Alexandre VI. Tot seguit vull fer extensiva la meua gratitud a les autoritats i als representats de diverses institucions que hui es troben entre nosaltres, especialment al Sr. Ramon Ferrer, president de l'AVL, i al Sr. Ramon Sistach, representant de la SF de l'IEC, i a la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, per haver-nos honorat amb la seua presència. Les meues paraules d'agraïment també adreçades a les institucions que han col·laborat amb el nostre col·loqui, singularment la Generalitat Valenciana, la delegació valenciana de l'IEC, l'Institut Virtual Internacional de Traducció, de la Universitat d'Alacant, i la Institució de les Lletres Catalanes. Així mateix vull donar les gràcies més efusives, per la seua impagable dedicació, tant a Manuel Pérez Saldanya, president del Comitè organitzador del Col·loqui, com als seus membres, de manera especial al secretari, Sr. Rafael Roca, al tresorer, Sr. Joan Rafael Ramos i als responsables de la quatre àrees temàtiques, Sra. Maria Josep Cuenca, Sra. Rosanna Cantavella, Sra. Carme Gregori i al Sr. Miquel Nicolás. És a través d'ells que vull expressar també el més profund agraïment de l'Associació a l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i al Departament de Filologia Catalana de la nostra Universitat per la seua acceptació d'organitzar el present Col·loqui. No cal dir que agraïsc de cor les paraules del Sr. Germà Colón, president honorari del Col·loqui, que, si bé no ha pogut ser present per recomanació mèdica, no s'ha estat de regalar-nos el seu bell testimoniatge sobre els primers moments de l'Associació.  Sense la col·laboració dels membres del personal d'administració i serveis i dels estudiants del nostre Departament que s'han ofert a col·laborar amb les tasques del Col·loqui, aquest no hauria estat possible: a tots ells, moltes gràcies. I moltes gràcies també a tots els congressistes, de València, Catalunya i Balears, d'Aragó i de la resta d'Espanya, i d'Alemanya, Anglaterra, França, Itàlia, Rússia, Hongria, els Estats Units, Portugal, Romania i Àustria, a tots vosaltres, que amb les vostres aportacions, tan riques i variades, no sols doneu continuïtat a una tradició de quasi mig segle, sinó que contribuïu a situar en el lloc que correspon, dins dels estudis filològics universals, la llengua i la literatura catalanes. Llengua i literatura catalanes que, d'acord amb una sis voltes centenària tradició onomàstica,  també són llengua i literatura valencianes.

Una llengua, la nostra llengua, que tot i no haver estat reconeguda com a llengua estatal, llevat d'Andorra, és, des del punt de vista cultural, una de les més dinàmiques del món, sens dubte la més dinàmica entre les llengües no estatals. Només cal tenir present que se situa entre les 20 llengües del món amb més pàgines web en proporció al nombre de parlants. Una literatura que produeix títols en una quantitat molt superior a la d'un bon nombre de llengües estatals d'Europa. Una literatura que, si en lloc de produir-se en uns marcs legals repressius, es pogués desplegar en un context de plena normalitat cultural, podria aspirar a viure un segon Segle d'Or. Somnis a banda, sempre saludables sobretot si són realitzables, el fet evident és que la nostra llengua s'ensenya, generalment en el marc de les llengües hispàniques, en més de 150 universitats d'arreu del món (concretament 24 als EUA, 22 a Gran Bretanya, 20 a Alemanya, 20 a França, 13 a Itàlia, 7 a la resta d'Espanya, però també al Japó, a Austràlia, a Tailàndia o a Mèxic, entre molts altres països). No ens pot estranyar que, sota el model de l'AILLC, hagen sorgit altres associacions de catalanística d'abast estatal o macroregional, com l'Anglo-Catalan Society, la Deutsch-Katalanische Gesellschaft, l'Association Française de Catalanistes, l'Associazione Italiana di Studi Catalani, la North-American Catalan Society i l'Associació de Catalanistes de l'Amèrica Llatina. Totes elles contribueixen a potenciar la presència de la nostra cultura arreu del món. A tots els membres d'aquestes associacions ací presents, també una cordial salutació.  I en aquests moments no puc deixar de recordar als socis traspassats en aquests tres últims anys, i de manera especial a l'enyorat Antoni Maria i Margarit, un dels fundadors i dels grans impulsors de l'Associació, i a Joaquim Molas, el mestre de tants estudiosos de la literatura catalana contemporània. És un moment molt oportú per a reiterar-los el nostre reconeixement i la nostra gratitud.

L'Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes compta en l'actualitat amb més de 1.200 membres escampats per tot el món.  Ja no és la dels filòlegs universitaris dels seus primers temps, els resistents d'ací i els solidaris de fora, ni és absolutament homologable amb la resta d'associacions de catalanística, nodrides quasi sempre de professors universitaris. L'AILLC és l'associació que, durant els anys de la Transició i en els anys immediatament posteriors, va rebre l'adhesió de centenars i centenars professors d'ensenyament primari i secundari i de tècnics lingüístics, que volien continuar en contacte amb la recerca que es produïa a casa nostra. És precisament i sobretot en atenció a aquests col·lectius que es va crear la revista Estudis de Llengua i Literatura Catalanes, que permet acollir les investigacions d'uns i altres.  Sense ells, la nostra Associació perdria molt de la seua idiosincràsia. Els col·loquis de l'AILLC han estat un càlid punt de trobada d'uns i altres.

Amb la irrupció de les noves tecnologies i amb els criteris de les agències d'avaluació de la recerca, els congressos han perdut una part del seu sentit. Els contactes i les informacions els podem obtenir fàcilment per internet. Ara bé, en el nostre cas, volem que continuen sent col·loquis, no congressos, és a dir, espais de trobada personal i de debat. Per això en aquest aplec que anem a iniciar s'ha concedit un espai considerable de temps al col·loqui després de cada intervenció. Tant de bo que ens puguem enriquir uns i altres, els comunicants i els comunicats, amb les aportacions i els intercanvis que ens ofereixen. Tant de bo que puguen servir per a potenciar no sols les nostres coneixences, sinó també les relacions humanes entre socis de les més diverses procedències en tots els sentits. Tant de bo que el nostre col·loqui, les nostres converses i experiències i els recorreguts que farem per la ciutat de València i els seus voltants es convertisquen en uns bons moments de gaudi personal en el present i de record inesborrable en el futur. Bon col·loqui i bona estada a tots. Moltes gràcies.

 

8)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI diumenge 19 de juliol del 2015
 
Motacions
 

Alto els pèsols!

 
per Màrius Serra

 

Fa anys que em pregunto d'on prové l'expressió “alto les seques!” Recordo haver llegit que en Pau Vidal revelava, en algun dels seus múltiples treballs de reanimació expressiva, una anècdota etimològica que li havia arribat de diverses fonts. Ho reprodueixo en les seves paraules: “En una fonda de Barcelona, hi va entrar un home a demanar un plat de mongetes però, perquè l'àpat li sortís més econòmic, va dir que no calia que li posessin pa, que ell ja se'l portava. El cambrer va entrar a la cuina cridant «Un plat de seques per un que es porta el pa!». El client, avergonyit, va cridar l'atenció al cambrer i li va dir que marxava per la manera com els seus crits l'havien fet quedar malament. Amb això, el cambrer es gira cap a la cuina i crida: «Alto les seques, que el senyor s'ha enfadat!»”. Vidal afegeix que li sembla una explicació una mica pitarresca, però que se non è vero, è ben trovato. A Premià sento una variant de l'expressió que em fa pujar la mosca al nas: “Alto els pèsols!”, em diuen. En demano l'origen i hi apareix, en un horitzó difús, un partit de futbol de la màxima rivalitat entre el Premià i el Vilassar. Em diuen que els premianencs, que guanyaven de manera folgada a la mitja part, es van afanyar a encarregar una pesolada al Miramar. Vet aquí que a la segona part el Vilassar va remuntar heroicament i en la desolació premianenca final, semblant a la que enguany es va produir a Montilivi en dos diumenges consecutius, un dels manaires del Premià va cridar això d'“Alto els pèsols!” i la celebració es va estroncar. M'adhereixo al comentari vidàlic: se non è vero, è ben trovato. Bon estiu.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net