Deu ser la primavera

Exemple d'Ús: «Va més catxonda que la Betty Boop.»

Ús correcte: «Va més calenta/encesa que la Betty Boop.»

Suma de diversitats

Tenim molts motius per sentir-nos feliços de viure ara i aquí. El passat dilluns n'hi hem afegit un: el reconeixement a un savi que aplica la seva intel·ligència i coneixement a la millora del país. Em refereixo al lingüista Joan Veny, 47è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes.

A la cerimònia del Palau de la Música va ser emocionant veure la quantitat i la qualitat de les persones que reconeixen haver après del professor, del mestre, Veny, tant a l'escenari com entre el públic. Mestre és la paraula que escau al professor de filologia: quan l'ensenyament de la llengua és paral·lel a l'aprenentatge dels valors que ens fan uns éssers civilitzats, capaços de relacionar-nos amb el nostre entorn i aportar el millor que anem adquirint gràcies al procés educatiu.

Entre aquests valors, Veny en destaca dos d'essencials: l'amor a la pàtria i a la feina ben feta. És ben fàcil d'entendre: si estimes el teu país vols ser un ciutadà culte i respectuós amb els altres; si estimes la feina ben feta t'esforces per aportar el teu granet de sorra en cada una de les activitats en les quals participes. En els dos casos estimes els altres.

Estimar el país i estimar la feina implica, segueix indicant-nos Veny, estimar la llengua pròpia. És a dir, respectar i tenir cura de l'instrument que ens fa humans.

En aquest sentit, en l'homenatge al doctor Veny vam recollir una proposta lògica. D'una banda, és evident que els catalans hem de conèixer l'anglès, el llatí a l'època medieval o la llengua de comunicació internacional, tant a l'acadèmia com als viatges de plaer, i d'una altra banda, hem de sentir curiositat i desig de conèixer les altres llengües romàniques, que ens són tan properes, començant pel castellà per raons òbvies.

Però al marge de la filologia, el nostre homenatjat ens inspira en el terreny de la pràctica política. Ell és una de les grans figures de l'estudi de la dialectologia, coneix a fons les formes dialectals del català i ha dibuixat el mapa del llocs on s'utilitza cada paraula. La seva prestigiosa tasca a l'Institut d'Estudis Catalans ha estat decisiva en el reconeixement inclusiu de les aportacions de tots els parlars catalans, mostrant que cada un dels dialectes enriqueix la llengua comuna. Ha demostrat que la diversitat fa més viva, més rica i més atractiva una llengua.

Aquesta evidència suggereix que nosaltres, ara mateix, hem de ser molt conscients que la voluntat d'un poble que s'expressa amb varietat de colors ideològics és molt atractiva i molt forta. Volem que sigui invencible.

Hem encetat el debat sobre el model de país que volem i en les argumentacions hi observem una mostra clara de com persones i organitzacions que responem a una gran diversitat d'origen geogràfic, orientació política o condicions socials, compartim la il·lusió de construir un futur millor.

A vegades, però, en lloc d'usar les paraules per expressar els conceptes ens emboliquem jugant a exhibir discrepàncies que poden posar en qüestió la comunió de voluntat compartida.

Tenim un repte que requereix la unió de tots els esforços; hem d'assegurar el pas a la sobirania nacional i no podem perdre el compàs. Sapiguem que la suma de la diversitat ens fa interessants als nostres ulls i als del món. Siguem conscients que fent millor el nostre país i situant-lo com mereix al mapa, al costat dels veïns espanyols, estem construint també una Europa de millor qualitat. És la nostra contribució a la convivència internacional.

Per aconseguir-ho, tots hi som necessaris, els de dretes i els d'esquerres, els radicals i els amants de l'ordre. Tots els que no volem viure sota les limitacions d'un estat impropi centralista i centralitzador. Cada u amb la seva veu i amb les seves idees, actuant junts per fer realitat la il·lusió compartida. Ara és possible: depèn de nosaltres.