InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 249 (divendres 19/06/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - capuana
 
2) Eugeni S. Reig - caragol
 
3) Antoni Llull Martí - De cossis i cossiers
 
4) Albert Pla Nualart - El pas del ‘drone' al dron: un exemple d'integració
 
5) Rudolf Ortega - Ambigüitat i accents diacrítics
 
6) Martí Domínguez: 'No he desvinculat mai la ciència de la cultura'
 
7) Ferran Sáez Mateu - La llengua de Moncada
 
8) Neus Nogué Serrano - ¿La Colau substituirà Trias a l'alcaldia de Barcelona?
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015)

capuana

Constipat fort o grip, en llenguatge col·loquial.

¡Fosca, quina capuana has agarrat! Ves-te'n a casa i gita't.

En la novel·la L'Estrep de Joan Olivares trobem:

Aquella vesprada, don Ramon arribà a la pensió magolat. I no era només de la caminada, ni dels maldecaps del compressor, ni del cas de la cartera i de Camallonga. Ni tan sols ho podia atribuir completament al neguit per Amàlia. Havia agafat una capoana de mil dimonis. Tenia el cap esmussat i li feien mal totes les articulacions.

La paraula capuana no l'arreplega cap diccionari de la nostra llengua. De fet, la paraula no és valenciana sinó castellana, però en castellà pràcticament no s'usa. El DRAE (22a edició) no l'arreplega. En el Diccionario de uso del español de María Moliner diu: «(inf) *Paliza.» El Diccionario ideológico de la lengua española de Julio Casares diu: «f. fam. *Zurra (paliza).» El Diccionario manual e ilustrado de la lengua española de la RALE diu: «f. fam. zurra, paliza.» En el Diccionario del Español Actual de Manuel Seco, Olimpia Andrés i Gabino Ramos, que també la recull, trobem: «f (col, raro) Zurra o paliza. / RMéndez Flor 175:– Se trata.. de dar una paliza a un gachó.. –Amoo, una capuana que llaman en mi tierra.» Joan Coromines, en el seu Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana (I, 659b6) diu: «'zurra, paliza, castigo de azotes', parece ser el gentilicio capuano por alusión a las delicias de Capua que fueron causa de las derrotas de Aníbal. 1ª. doc.: Acad. 1884 (no 1843), como voz familiar.»

La paraula castellana capuana ha passat al valencià amb el significat definit perquè, quan algú agafa un constipat molt fort o una grip, es queda com si li hagueren pegat una bona palissa, és a dir, baldat. La paraula pot aplicar-se, evidentment, a altre malalties més o menys semblants. La paraula s'usa a la Vall d'Albaida, sobretot a Ontinyent a on és una de les paraules més característiques del parlar local.

Com veiem, Joan Olivares usa en la seua novel·la la variant formal capoana. Els castellanoparlants, quan diuen el mot capuana articulen un diftong i pronuncien [ka'pwana] (tres síl·labes), mentres que nosaltres fem un hiatus i pronunciem [kapu'ana] (quatre síl·labes), és a dir, la u no la pronunciem com a semiconsonant, com fa el castellà, sinó com a vocal. En eixe context, el canvi de [u] a [o] és fàcil. De tota manera, la grafia del mot ha de ser capuana, amb u.

Considere que el vocable capuana hauria d'acceptar-se com a mot normatiu de la nostra llengua, ja que, encara que d'origen castellà i bastant recent, nosaltres l'emprem en un significat que aquella llengua no usa.

 

En valencià també es diu: titoràpia, xamorrera

La llengua estàndard sol emprar: calapàndria, calipàndria, galipàndria

En castellà es diu: muermo, trancazo

 

NOTA: Done les gracies a Carlos Esparza Olcina, a Joan-Carles Martí i Casanova i a Joan Olivares Alfonso per la seua ajuda.

 

2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig (Edicions Bromera, Alzira, 2015) 

caragol

Lloc en una gran massa d'aigua –per exemple el mar, un riu o un llac –a on els objectes que es situen damunt són atrets cap al fons.

No em fa gens de gràcia que et banyes en eixa platja, és molt perillosa, hi han molts caragols.

Conec aquesta accepció de la paraula caragol del parlar tradicional d'Alcoi, el que jo vaig aprendre de xiquet. Recorde haver-la sentida moltes voltes en boca de persones de la meua família.

 

En valencià també es diu: engolidor, remolí d'aigua

La llengua estàndard sol emprar: ull, xuclador

En castellà es diu: olla, remolino

 

3)
 

Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 158)
 

De cossis i cossiers

 
Antoni Llull Martí

 

Joan Coromines, al seu monumental diccionari etimològic de la llengua catalana, dedica prop de quatre pàgines a estudiar la possible etimologia del mot cossi. D'això podem deduir que la cosa no és gens senzilla, i al final no queda gaire clara. Sembla que podria tractar-se d'un mot preromà, és a dir, pertanyent a una llengua més antiga que el llatí, que també podria haver originat el mot castellà cuezo i l'italià cóccio, però això no són més que conjectures.

 

De cossier se'n poden dir coses aparentment més segures. Entre d'altres, que res no té a veure amb cossi si no és la semblança formal, per molt que antigament la dansa ritual dels cossiers es digués ball de cossis. Segons Coromines, aquests cossis haurien sortit de cossiers i no a la inversa, i també podrien procedir, com el menorquí còssils, de l'antic plural de cós, cósses, derivat del més antic cursos ‘curs', ‘carrera', com el seu antecedent llatí cursus. El mateix origen tenen els mots cors i cós ‘lloc on es fan carreres', sobre els que es formaren corsari i cossari.

 

A Menorca qualcú s'inventà la llegenda que fa sortir el ball de cossis d'un ball d'Escòcia, però no se'n té cap base històrica ni filològica.

 

Del llatí cursus a través del mossàrab (la llengua romànica que parlaven els cristians que vivien entre els moros, molt influenciada per l'àrab), és possible que sortís cossier. Si és així haurem de concedir a aquest mot una antiguitat molt considerable, de més de mil cent anys si comptam que els moros s'apoderaren de les Balears al començament del segle X. I el ball, pel que diuen els folkloristes, seria molt més antic, i tendria un origen pagà, i després de la cristianització degueren afegir-li els símbols cristians amb què actualment apareix. El que em

sembla molt estrany és que un ball indígena, fos pagà o cristià, es mantingués a les Illes durant més de quatre-cents anys de dominació islàmica.

 
4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 6 de juny del 2015
 
Drone (pronunciat droun, amb la o que pot ser vocal neutra) és, en anglès, el verb que descriu el brogit greu i monòton que fan alguns insectes quan volen. Com a nom significa abellot (i algú que viu de l'esforç dels altres). I també, d'uns anys ençà, aeronau no tripulada i sovint teledirigida. És en aquest sentit que el català i moltes altres llengües l'han manllevat.

Perquè un estrangerisme s'integri a la llengua (sovint no ho fa) cal un procés d'adaptació. D'entrada fonètic -diem dròn (amb r catalana)- i, en la mesura que es percep que el terme és i serà necessari, com és el cas, també gràfic: passem de la cursiva a la rodona.

Mentre s'escriu en cursiva, no passa res si no es pronuncia com es llegiria en català. Però, quan passem a la rodona, sembla més normalitzador -menys excepcional- que l'escriptura s'avingui amb la pronúncia. Escriure'l en rodona el fa català i, si és català, esperem que es comporti com qualsevol paraula catalana i no resulti ortogràficament anòmal.

El català tendeix més a adaptar ortogràficament els estrangerismes que algunes llengües veïnes. Quan Fabra decideix escriure futbol o esport (i no football i sport, com el francès o l'italià) inaugura una tradició -més paral·lela a la del castellà o el portuguès- que fa que avui escriguem, per exemple, bodi, estrès, escúter, fúting, bàsquet, magazín, xip o xou.

Tendeix vol dir que no ho fa sempre. Escrivim, per exemple, blues, boom, croissant, rock, whisky o zoom. En tot cas, els estrangerismes que, tot i no estar adaptats ortogràficament, són prou comuns per escriure'ls en rodona (és el cas de tots els d'aquest paràgraf) són més l'excepció que la norma.

Tenint això al cap i constatant que el drone és aquí per quedar-s'hi, l'ARA (entre altres grans mitjans) ha decidit adaptar-lo ortogràficament i escriure'l en rodona. Escriure dron i drons. És un pas que, per ara, el Termcat no ha fet però que segurament farà aviat.

 
5)
 
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 19 d'abril del 2015
El context comunicatiu acostuma a ser suficient per poder interpretar les expressions equívoques
 

Hi ha una frase divertida. La jove veu l'amenaça. És de Gabriel Ferrater, de la seva obra Sobre el llenguatge. Vindria a ser la versió lingüística d'aquelles imatges calculadament ambigües, en què al primer cop d'ull veus una figura ben nítida, per exemple d'una dona gran, però algú altre hi veu una noia jove, i és llavors que t'adones que l'ull de la primera és l'orella de la segona, la qual té la cara una mica girada. O aquella altra en què les orelles d'un conill poden ser el bec mig obert d'un ànec. La jove veu l'amenaça. Heu trobat l'altre sentit?

La cerca d'ambigüitats forma part del joc lingüístic, tot i que el context comunicatiu ens sol ajudar a desfer aquesta ambigüitat. Si em conviden a una festa i dic arribarem a l'hora, m'entendran segur si, posem per cas, escric aquest missatge en un whatsapp, però oralment és possible que el meu interlocutor interpreti arribarem alhora, de manera que donarà per fet que jo i una altra persona arribarem al mateix temps, i no necessàriament amb puntualitat. L'ambigüitat existeix, i per bé que genera confusions, tard o d'hora s'esvaeixen. I si no és així, doncs potser és que no ens hem entès.

Tot i això, el recel cap a l'ambigüitat, entesa no com un aspecte propi del llenguatge sinó com un fracàs de la comunicació, va portar a l'establiment de solucions gràfiques amb forma d'accents diacrítics en paraules que, compartint significant, divergien en significat i de vegades en pronúncia. Així, accentuem el verb dóna per distingir-lo de dona, de la mateixa manera que l'ós mamífer ha de dur accent però a l'os de l'esquelet no li fa falta. Vista fredament a l'escalf de l'aula o d'un llibre de text, la llista de diacrítics resulta tremendament útil i el seu estudi, nítidament necessari.

Els retrets que es poden fer a la llista, però, són molts, i convé valorar si el benefici que en traiem, pel que fa a la qualitat de la comunicació, compensa els esforços i el risc permanent de cometre faltes. Albert Pla Nualart ha recordat a les pàgines del diari Ara les objeccions que Joan Solà ja va plantejar sobre la llista dels diacrítics, pel fet de preveure ambigüitats impossibles d'acord amb la categoria gramatical dels mots implicats, o bé amb paraules d'una freqüència d'ús baixíssima. Ho demostra comprovar que avui dia encara preservem l'accent en casos com cóm, cóp, jóc, pórca o ròssa.

La imaginació dels lingüistes —gent retorçada— sempre serà capaç d'idear casos en què les ambigüitats semblin infranquejables, en frases de laboratori maquinades en hores d'insomni. Per exemple, puc plantejar el sintagma la dona contenta i justificar la necessitat d'un accent en el cas que volgués dir la dóna contenta, on el sentit és radicalment diferent i en qualsevol cas hauré de recórrer al context per saber de què parlo. Però, ¿no ens podríem trobar molts casos com aquest, en els quals la necessitat d'un diacrític fos una exigència excessiva? I la frase de Ferrater? ¿No convindria escriure vèu en el cas del verb veure per distingir-ho de la veu humana? No, esclar, seria una fabulació.

El context sempre ens ajuda. Sobre el paper sembla que hagi de ser imprescindible distingir entre l'ós mamífer i l'os de l'esquelet, però curiosament en fer el diminutiu el diacrític desapareix, sense que la comunicació se'n ressenti, ja que poca gent es confondrà en expressions com l'osset de l'orella i l'osset de peluix. Sempre el context, com passa amb algunes paraules que, afortunades, són homògrafes però no necessiten banderilla, com ara rap, que tant pot ser un peix com un estil de música urbana. Podríem inventar amb traïdoria alguna frase en què aquests mots es confonguessin, però no passaria d'aquí.

S'hi pot objectar oportunament que els diacrítics també serveixen per prescriure una pronúncia correcta, ja que en molts casos les paraules implicades, tot i que són homògrafes, presenten obertures diferents de la vocal. És el que passa a dona i dóna, en què la primera té una vocal oberta, i amb son/són i soc/sóc. Tanmateix, que aquests accents són arbitraris ho demostra el fet que, també arbitràriament, hi ha parelles de paraules que en podrien dur i se n'escapen, com el bec de beure i el bec dels ànecs, el sou del salari i el sou del verb ser, o el moc de moure i el moc dels nassos.

No es tractaria de suprimir tots els accents diacrítics, només uns quants, els realment inútils. Ni tampoc es tracta, ja que hi som, de suprimir tota l'accentuació, d'acord amb la brama que corre arran d'un article juganer de Toni Soler. L'esmena de les regles de l'ortografia ha de ser quirúrgica, precisa, correctiva, buscant el que no funciona per reconduir-ho sense haver de fer net de la pròpia trajectòria. Altrament encara prendrem mal.

 
6)
 
Entrevista publicada en VilaWeb dilluns 1 de juny del 2015
http://www.vilaweb.cat/noticia/4342462/20150601/marti-dominguez-he-desvinculat-mai-ciencia-cultura.html

Martí Domínguez: 'No he desvinculat mai la ciència de la cultura'

Entrevistem el director de la revista 'Mètode', de divulgació científica, que celebra l'aparició del número 85

Montserrat Serra

La revista 'Mètode' és una publicació de divulgació científica de referència. Editada per la Universitat de València, té una vida rica fora de la universitat. La dirigeix el biòleg, periodista i escriptor Martí Domínguez des del 1998, i té la virtut d'entendre la ciència com a fet cultural. Per això en les pàgines de 'Mètode' hi conviuen científics, filòsofs, escriptors, artistes… Fa pocs dies ha celebrat l'aparició del número 85. Ho ha fet a Barcelona, a l'Institut d'Estudis Catalans, amb el debat 'Què és la ciència' (video íntegre). Hem entrevistat Martí Domínguez, per entendre l'aportació de 'Mètode' en aquest moment difícil, de distanciament entre ciència i societat.

—En origen, la revista 'Mètode' ja va néixer com la coneixem avui?
—La revista 'Mètode' va néixer l'any 1992 com a butlletí generalista de promoció de la investigació de la Universitat de València. Era una revista institucional, amb un circuit sobretot intern, que tenia molt poca incidència, gairebé no es llegia. Va ser el 1998 quan vaig assumir la direcció i vam decidir que la revista havia d'oferir uns continguts més clars i la vam passar a color per fer-la més atractiva i entenedora. Calia treure-la al quiosc i fidelitzar uns lectors. A poc a poc, hem anat creixent i ens hem afermat en el mercat. I avui també som ben presents a internet, on tenim una mitjana de 50.000 seguidors al mes i on oferim uns continguts específics.

—Quan vau assumir la direcció de Mètode ja hi havia la voluntat d'acosta la ciència i els científics a la societat?
—El meu perfil personal (sóc doctor en biològiques, professor de periodisme i escriptor de novel·les i assaigs) m'ha portat a no desvincular mai la ciència de la cultura. Ciència i cultura són una mateixa cosa. En canvi, la realitat és que avui entre ciència i cultura hi ha un abisme. I és decebedor observar que amb la crisi el primer que desapareix als mitjans de comunicació és la ciència i la figura del periodista científic. Es torna a considerar un complement superflu. I jo em pregunto, per què no eliminen els horòscops dels diaris, o els bruixots i pitonisses de pa sucat amb oli de la tele? I això s'esdevé en un moment en què en el món regeix la tecnologia i mai s'havien fet tants avanços científics com ara. Hi ha un avenç en la ciència increïble i, per contra, el ciutadà és un ignorant en aquest àmbit.

—I per què aquesta tal ignorància?
—D'entrada no ho hauríem d'atribuir al fet que la ciència exigeixi més dedicació. N'exigeix una mica més però no molta més. Per exemple, en relació a una disciplina com la història de l'art. Jo diria que la raó de la indiferència és que vivim una època on es perd la curiositat. Som epicuris, però és un plaer que no volem que requereixi esforç. I això no pot ser. Tradicionalment la ciència ha estat centre d'interès dels pensadors i creadors en altres àmbits: Proust era un bon lector de Darwin i aquesta lectura l'emprava per construir metàfores excepcionals. Ara aquesta actitud és minoritària. Jo m'hi trobo en l'àmbit literari: els editors demanen textos fàcils, i els editors de diaris deixen de parlar de ciència i ignoren una part transcendental del que passa al nostre temps.

—Precisament, la revista 'Mètode' es troba en aquesta posició fonamental avui, entre l'investigador i la societat i és bàsica la seva funció de publicació centrada en la divulgació científica.
—'Mètode' és més que una revista de divulgació científica, perquè ofereix una visió unitària de les ciències: hi reflexionen filòsofs, escriptors, artistes… Cada número ens costa un any i mig de gestació. És la transversalitat de 'Mètode'. Per això també arribem a molts tipus de lectors, no només la comunitat científica. Alhora, cerquem gent que tingui capacitat d'escriure, de saber-se explicar. Perquè els textos científics cada vegada són més inanimats, sense estil. Però jo reivindico la retòrica com un element fonamental de la ciència. Galileo era un gran retòric, Darwin també, fins i tot Einstein era un bon retòric de la ciència. Amb retòrica hi ha persuasió a l'hora de presentar els fets. Si els científics utilitzessin els recursos estilístics de la literatura, serien més llegits. Per això per a 'Mètode' cerquem gent que tingui capacitat d'escriure, cerquem gent amb curiositat intel·lectual.

—La invisibilitat de la ciència en la societat té una doble direcció: la dificultat dels científics per fer divulgació, però també els mitjans generalistes per parlar dels avenços científics i generar debat entorn de totes les transformacions que vivim.
—A mi em criden pocs mitjans perquè els assessori. Desgraciadament, avui els mitjans en l'àmbit científic viuen de les notícies d'agència, però no tenen una agenda pròpia en temes de ciència. Alhora, hi ha una manca de revel·lia contra les pseudociències i això també fa molt de mal al conreu científic, alhora que allunya els científics dels mitjans. 'Mètode' fa alta divulgació i no fa divulgació científica naïf o populista. Però aquesta tendència generalitzada fa que la ciència perdi prestigi social, que els científics deixin de ser referents socials, que hagin perdut centralitat.

—Quins són els grans reptes que us proposeu a la revista 'Mètode' pels anys vinents?
—Volem conservar la nostra essència, i créixer en lectors. Però també en rigor i qualitat. Per això tots els articles són revisats per dos especialistes en la matèria. Alhora volem entrar en els llistats de revistes d'impacte. Ara ja hi som en molts índexs, però aspirem a entrar al Social Science Citation Index. Així podríem demostrar que la simbiosi entre la forma i el fons és possible! Però no serà fàcil!

7)
 
Publicat en el diari ARA dimecres 10 de juny del 2015

La llengua de Moncada

Ferran Sáez Mateu

Ara fa tot just una dècada, el 13 de juny de 2005, va morir el meu bon amic Jesús Moncada. Amb els escriptors -i també amb certs vins blancs, com el Sauternes- cal esperar almenys 10 anys per començar a determinar-ne la qualitat i, sobretot, la durabilitat. L'obra de Moncada ha passat el test amb nota: no només no ha caducat, sinó que ha adquirit una pàtina que la millora. No es pot dir pas de tothom, això. Moltes plomes rutilants de la dècada del 1970 avui no resulten digeribles, per no dir una altra cosa. Les novel·les i relats de Moncada, en canvi, són tan plausibles avui com a finals dels vuitanta (la multitraduïda Camí de sirga, per exemple, és del 1988), i la llengua que va emprar l'escriptor de Mequinensa, també. És d'això del que voldria parlar en aquest article, justament perquè el debat sobre l'aggiornamento del català no ha fet més que començar. Del cas de Moncada penso que se'n pot treure alguna conclusió interessant.

Vaig néixer a la Granja d'Escarp, a tocar de Mequinensa, un poble amb el qual tinc variats vincles familiars i sentimentals. La llengua que allí es parla la conec prou bé, i per això em faig un tip de riure quan alguns crítics que amb prou feines han sortit de l'Eixample algun cap de setmana troben l'obra de Moncada plena de “dialectalismes”. A banda de l'ús del verb eixir, d'altra banda normatiu, i d'algun altre element anecdòtic, la llengua literària de Moncada té poc a veure amb la llengua parlada al seu poble natal. El mateix es pot dir del registre del també amic Francesc Serés, que s'expressa amb un exquisit català normatiu, gens dialectal, molt diferent del que es parla a Saidí. Curiosament, qui sí que va escriure un llibre de relats en un desconcertant català no fabrià va ser un escriptor que va morir massa jove, abans de fer els 25 anys: Joan Barceló (Menàrguens, 1955 - Barcelona, 1980). Miracles i espectres és un text extraordinari en tots els sentits, i recull amb tota precisió de detalls fonètics, sense concessions a la norma fabriana, el parlar de la Noguera. En qualsevol cas, es tracta d'una anècdota mancada d'intencions polítiques disgregadores o secessionistes. Moncada sempre va tenir molt clar que aquesta via no portava enlloc. Repetia que no tenia cap intenció de ser “un poeta de campanar”, d'aquests que fan reculls tronats que sempre es titulen Cançons i rondalles o alguna cosa per l'estil. La voluntat de Moncada va ser la d'escriure en català, i punt. És una qüestió de pura normalitat, però també de conviccions, evidentment. Si els escriptors andalusos escriuen en espanyol, no en “andalús”, ¿per què algú nascut a Mequinensa ha d'escriure en “mequinensà”? Repeteixo el concepte, per si no ha quedat clar: normalitat.

La llengua que es parla al Segrià “sona” diferent de la que es parla a Montuïri, al bell mig de Mallorca, o a Begur, o a Alcoi. Això passa a tot arreu i en qualsevol llengua, i només algú molt ignorant -o molt malintencionat- en pot treure rèdits polítics. Per descomptat, la llengua que es parlava en l'època de Fabra i l'actual no són iguals. Això tampoc no constitueix cap raresa ni cap misteri, sinó el destí de tota llengua viva. No és cap cosa específica del català. L'anglès victorià, posem per cas, té poc a veure amb el que es parla a les sèries de televisió nord-americanes. Així, doncs, ¿on rau el problema de retocar la norma? En el fet que, com se sol advertir als sospitosos habituals, tot el que diguin podrà ser utilitzat en contra seva... Vull dir que, en determinades circumstàncies, paga la pena de ser molt prudent a l'hora de remenar cireres normatives. La reforma de Fabra no constitueix cap fita sagrada o intocable, evidentment, però sempre serà millor que una suma d'ocurrències circumstancials. Va sorgir en un context molt concret, en el si d'un català on hi coexistien arcaismes tronats amb castellanismes acabats d'importar. En aquell fangar desolat només hi podien xipollejar els epígons més decadents, el teatre de Pitarra i coses per l'estil (per això la poesia de Verdaguer és gairebé un miracle). No crec que aquesta sigui la situació d'avui. De fet, no crec que una reforma normativa més o menys profunda resolgui el veritable problema del català del segle XXI, que és el seu ús social.

Torno a Jesús Moncada, en el 10è aniversari de la seva mort. El seu món literari és encara vigent perquè, entre altres coses, la màquina amb què va ser construït, la llengua, no era una mímesi circumstancial del català que es parlava llavors, ni es basava a espigolar paraules pels camps estèrils de les modes.

8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dissabte  x de x del 2015
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net