Pessimisme a ultrança
Exemple d'Ús: «Això no té arreglo.»
Ús correcte: «Això no té remei/solució.»
Explicació: En altres contextos: «Això no hi ha qui ho
arregli.»
Lluís Llort
El filòleg David Paloma reuneix més de
150 epònims en el llibre ‘Personatges convertits en paraules'; us oferim un breu
tast de l'obra
Tàper
El
personatge
Earl Silas Tupper (1907-1983) va ser un inventor
nord-americà de productes de plàstic la finalitat dels quals és la conservació
dels aliments. Tupper va néixer en una granja de Berlín, però no el Berlín
d'Alemanya sinó del comtat de Coös, a l'estat de New Hampshire (Estats Units);
és un poble relativament petit, molt a prop del Canadà. Tupper va començar a
treballar a la companyia DuPont Chemical [...]. Aquí va començar a investigar
sobre les propietats dels polímers, sobretot del polietilè. Quan tenia 31 anys
va fundar la seva pròpia companyia d'envasos de plàstic Tupperware: l'empresa es
deia Tupperware Plastics Company. El 1944 Tupper va patentar la marca Tupperware
i poc temps després van sortir a la venda els primers productes, que van tenir
un èxit immediat. [...] Tupper es va fer multimilionari. El 1958 va vendre
l'empresa a Rexall Drugs Corporation i es va retirar a viure en una illa de
propietat, a Costa Rica.
La
paraula
El substantiu masculí singular tàper (en
plural, tàpers), escrita amb una a accentuada, és l'adaptació
catalana de la paraula anglesa tupper, forma derivada de la marca
comercial Tupperware. Es refereix a un recipient de plàstic que tanca
hermèticament al buit i que serveix per guardar-hi o per dur-hi menjar. Els
mitjans de comunicació en català han avalat aquesta forma, d'acord amb
l'adaptació que també ha fet el castellà. Tot i la preferència per tàper,
no és estranya la forma túper, amb u.
[...]
La
curiositat
L'escriptor Sergi Pàmies (1960) va escriure l'article Visca el tàper!, publicat a La Vanguardia el 4 de gener del 2013. En reprodueixo un fragment: “El tàper no és un invent nou. En la història del proletariat i dels autònoms, hi trobem avantpassats digníssims que, a més a més, tenen, en castellà i en català, noms tan fonèticament i ortogràficament saborosos com fiambrera i carmanyola. En quin moment ens va semblar que aquestes denominacions autòctones no eren prou sofisticades per a la nostra sensibilitat i que havíem d'abraçar la practicitat d'un anglicisme prou consolidat com tàper (un anglicisme que, a més, incorpora la condició plastificada de l'invent)? No ho sé.” [...]
Beixamel
El
personatge
Louis de Béchameil, marquès de Nointel, també
anomenat Louis Béchameil de Nointel (1630-1703), va ser un financer francès:
entre altres càrrecs, va ser recaptador d'impostos i superintendent de la casa
del duc d'Orléans. Va revisar també la llista de títols nobiliaris en el marc
d'una comissió que tenia la finalitat de denunciar la falsa noblesa. I va crear
nous impostos. Era un home molt ric, de maneres refinades, amant de la pintura i
de les pedres precioses. Va ser, així mateix, un gestor reial a la cort de Lluís
XIV, el rei Sol. Però a més a més va ser un gastrònom, i per aquest motiu es va
fer famós. Se li atribueix la invenció del vol-au-vent, del ragout à
la financière i, tal consta en les memòries apòcrifes de la marquesa de
Créqui, del segle XIX, la salsa que porta el seu nom. Tanmateix, el més probable
és que Béchameil perfeccionés una recepta més antiga de François Pierre de la
Varenne (1615-1678), cuiner del marquès d'Uxelles. També es diu que l'esmentat
cuiner va dedicar la salsa a Béchameil, seguint un vell costum dels cuiners de
l'època de dedicar plats als nobles i poderosos.
La
paraula
La beixamel és una salsa feta, actualment, a
base de mantega o llard, llet i farina, a la qual es pot afegir nata, formatge,
brou, pernil, sofregit de ceba, tàperes, etcètera.
[...]
La
curiositat
Per fer una salsa beixamel de densitat mitjana, és a
dir, ni molt aigualida ni molt espessa, s'ha de tenir a punt mig litre de llet,
Canyardo
El
personatge
Mariano Cañardo Lacasta (Olite [Navarra], 1906 –
Barcelona, 1987) va ser un ciclista que va pertànyer al Futbol Club Barcelona i
a la Unió Esportiva Sant Andreu, entre altres equips. Professional entre 1926 i
1943, va guanyar set vegades la Volta a Catalunya (rècord encara no superat),
quatre campionats d'Espanya en ruta, dues etapes de la Volta Ciclista a Espanya
i una etapa del Tour de França. Tenia grans qualitats com a contrarellotgista i
com a escalador. Rudolf Ortega explica que la seva popularitat era comparable a
la de Zamora i Samitier, tots dos futbolistes
mítics.
La
paraula
Aquest nom masculí no surt en els diccionaris de la
llengua catalana, però sí en el Diccionari de futbol. Vol dir ‘xut molt
potent' i és sinònim de canonada o gardela. L'origen del terme és
el cognom del ciclista Cañardo, catalanitzat en ny, per analogia amb les
característiques pròpies del ciclisme (potència i velocitat) i de les pròpies
virtuts d'aquest esportista: era fort i ràpid. La paraula no és pas cap
barbarisme, encara que la terminació en o ho pugui fer sospitar. Els
castellanoparlants que no tenen contacte amb la llengua catalana no saben què és
un canyardo (ni un cañardo). El terme no apareix en cap diccionari
en castellà. Si en aquesta llengua es vol dir ‘xut molt potent', es diu
trallazo o chupinazo. [...]
La
curiositat
El diari La Vanguardia del 13 de setembre del
1932 portava una fotografia a pàgina sencera en què es veia una gentada just al
davant del monument a Rafael Casanova. Enmig de tanta gent, Mariano Cañardo feia
ofrena del trofeu de guanyador de la Volta a Catalunya d'aquell any. L'home que
il·lustrava la Diada era, efectivament, molt
popular.
Linxar
El
personatge
Charles Lynch (1736-1796) va ser un granger de
l'estat nord-americà de Virginia, i, més tard, jutge, que es va prendre la
justícia pel seu compte durant la guerra de la independència dels Estats Units
(1775-1783). Així, va aplicar penes sumaríssimes sense tenir en compte la
legislació penal o processal. Lynch provenia d'una família de quàquers
immigrants d'Irlanda. De fet, diuen que va ser el seu germà John qui va posar
nom a la ciutat on es van establir els Lynch: Lynchburg, a Virginia. [...] El
1778 es va convertir en un coronel de milícia i, a partir d'aquest fet, va
començar a aplicar la seva justícia particular gràcies a la col·laboració
d'altres oficials i d'altres jutges: per exemple, penjar d'un arbre els
sospitosos. Les accions a vegades eren molt més salvatges: comprenien tortures i
castracions a la població negra del sud dels Estats Units, amb l'ajuda d'altres
ciutadans. [...]
La
paraula
El verb linxar vol dir ‘executar algú sense
formació de causa, per aplicació de la llei de Lynch'. Especialment,
linxar es refereix a ‘executar, la multitud, una persona pretesament
criminal o que atempta contra la moral vigent'. En el Diccionari general de
la llengua catalana, Pompeu Fabra redacta la definició en aquests termes:
‘Executar (algú) sense formació de procés com quan una multitud captura i penja
una persona creguda culpable'. De l'acció de linxar se'n diu
linxament.
La
curiositat
En el suplement Cultura d'El Punt Avui del 24
de gener del
Manolo
El
personatge
Manuel Blahnik Rodríguez, més conegut per Manolo
Blahnik (1942), és dels pocs personatges vius que ja té un epònim. Manolo va
néixer a les Canàries i és el fundador d'una de les marques de sabates més
prestigioses del món. Fill de pare txec i de mare canària, va créixer entre les
plantacions de plàtans dels seus pares. Va començar estudiant dret internacional
a Ginebra i, després, a la mateixa ciutat, arquitectura i literatura. Se'n va
anar a París per estudiar art i el 1970 es va instal·lar a Londres on va trobar
feina de fotògraf al diari dominical Sunday Times. Finalment va entrar en
el món de la moda i es va fer amic del fotògraf suec Eric Boman i de la
dissenyadora francesa Paloma Picasso. El 1971 aquesta el va presentar a
l'editora de Vogue als Estats Units, Diana Vreeland, que és qui el va
encaminar cap al disseny de sabates. El 1973 va obrir a Londres la seva primera
botiga de sabates: Zapata. Manolo Blahnik s'ha distingit d'aleshores ençà per
dibuixar ell mateix els esbossos de les sabates que dissenya i també per fer-ne
el prototip; després els envia a Itàlia perquè passin els processos de producció
corresponents. No segueix tendències. Diuen els entesos que no crea sabates sinó
obres d'art: hi ha llargues llistes d'espera de gent que espera portar o tenir
unes manolo. El 2007 Manolo Blahnik va rebre el títol honorífic de
l'Excel·lentíssim Orde de l'Imperi Britànic pel seu servei a la indústria de la
moda (britànica) i el 2012 va ser guardonat amb el Premi Nacional de Disseny de
Moda. Nacional, en aquest cas, vol dir
‘espanyol'.
La
paraula
Unes manolo són unes sabates de categoria.
Rigorosament són de la marca Manolo però, per extensió, qualsevol parell de
sabates que siguin de luxe, caríssimes, són unes manolo. Les originals valen
entre 500 i 4.000 dòlars (preus del 2015) i es poden trobar a les poques
boutiques oficials del dissenyador o en sabateries de luxe. Per
referir-se a una sola sabata manolo, direm una manolo. L'article és qui
marca el nombre, singular o plural.
La
curiositat
A la sèrie Sexe a Nova York, el personatge
Carrie Bradshaw (Sarah Jessica Parker) és addicta a les manolo. Bradshaw és una
escriptora de Nova York, amant de les festes i de la moda. Té una columna
setmanal en què descriu les seves aventures sexuals (les d'ella i les de les
seves amigues), sempre ben calçada amb unes manolo.
Perkins
El
personatge
Anthony Perkins (1932-1992) va ser un actor
nord-americà que va començar a tenir papers en pel·lícules com The
actress (1953), al costat de Spencer Tracy i Jean Simmons; Friendly
Persuasion (1956), protagonitzada per Gary Cooper; Desire under the elms
(1958), al costat de Sophia Loren; i Tall story (1960), amb una jove
i debutant Jane Fonda. El mateix any 1960 va fer el seu paper més conegut, el de
l'assassí Norman Bates, a la pel·lícula Psicosi (en anglès,
Psycho), dirigida pel famós director Alfred Hitchcock. Semblava que amb
aquesta pel·lícula, en què Perkins sortia amb un jersei de coll ajustat per sota
del qual s'apuntava només una mica de camisa, Perkins havia de guanyar l'Oscar
al millor actor. La veritat és que ni tan sols va ser nominat. L'actor va
participar posteriorment en altres projectes i, arran de l'èxit de
Psicosis, va protagonitzar algunes seqüeles d'aquesta pel·lícula:
Psicosi II, Psicosi III (que ell mateix va dirigir) i Psicosi IV:
l'inici. L'èxit d'aquests productes ja va ser considerablement menor. A partir
dels anys 70 del segle passat, Perkins va aparèixer sobretot en pel·lícules per
a la televisió. El 1991 el Festival de Cine de Sant Sebastià li va atorgar el
Premi Donòstia a la seva carrera. La vida d'Anthony Perkins està molt
documentada en la biografia de l'escriptor Charles Winecoff titulada Split
Image: the life of Anthony Perkins (2006).
La
paraula
En el món de la moda, el coll perkins és una
fusió del coll caixa (que és l'escot que ve arran d'on comença el coll) i el
coll de cigne (o coll alt). El coll perkins, que no recull cap diccionari
però que el terme és molt usual en la indústria tèxtil, és la part d'un vestit
que envolta el coll, en aquest cas ajustat i lleugerament
elevat.
La
curiositat
Hi ha molts tipus de coll: el coll de cigne
(o coll alt; també hi ha el coll de semicigne), el coll
caixa, el coll d'agulla, el coll d'aletes, el coll
mariner, el coll en punta (o coll en V), el coll
anglès, el coll italià, el coll boer (també anomenat coll
truman), el coll bebè (o coll claudine col·legial o també
coll Peter Pan), el coll Mao (coll alt i recte d'inspiració
xinesa) i, entre d'altres, el coll Bogart, que és molt clàssic: recorda
el coll que tenen totes les camises, però amb les puntes finals retallades de
manera que la caixa queda més quadrada. S'utilitza per anar amb vestit i
corbata, per descomptat; o corbata de llacet. En canvi, amb el coll
perkins no es pot portar corbata.
La paraula favorita de l'autor
Rebeca
El
personatge
Rebecca de Winter és un personatge fictici, sorgit
primer d'una novel·la de l'escriptora Daphne du Maurier, titulada
Rebecca, i més tard popularitzada per la pel·lícula d'Alfred Hitchcock,
estrenada el 1940, protagonitzada per Laurence Olivier i Joan Fontaine, i
titulada també Rebecca. [...]
La
paraula
El nom propi Rebecca, escrit amb dues cc en
anglès, s'escriu amb una c en català, tant en nom propi com en nom comú.
Una rebeca és una jaqueta de gènere de punt curta fins a la cintura, sense coll
i cordada per davant de dalt a baix. [...]
La
curiositat
Joan Fontaine és l'actriu que interpreta, a la
pel·lícula Rebecca, la segona senyora De Winter, el nom de pila de la
qual no s'esmenta mai. Hi ha la creença generalitzada que el personatge sempre
porta rebeca: el motiu no és altre que la popularització d'aquesta peça de
vestir arran de l'èxit de la pel·lícula, que certament va ser extraordinari.
Mònica Montserrat, lingüista, assenyala [...] que, en realitat, Joan Fontaine
només du posada una rebeca durant deu minuts de pel·lícula (d'una pel·lícula que
dura més de dues hores).
Personatges convertits en
paraules
David
Paloma
Editorial: Barcanova
Barcelona,
2015
Pàgines: 320
Preu:14,90
euros
El premi, dotat amb 8.000 euros, el convoca la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana
El premi, dotat amb 8.000 euros, es convoca anualment i de forma conjunta per la Fundació Ramon Llull i la Fundació Congrés de Cultura Catalana. Aquest reconeixement té per objectiu valorar el conjunt d'una obra individual d'una persona de fora del domini lingüístic, escrita en qualsevol llengua, i que hagi significat un notable coneixement de la realitat històrica i cultural catalana o bé l'aportació teòrica o pràctica d'una persona de qualsevol país que hagi significat una important contribució al coneixement, reconeixement, promoció o defensa d'una o més cultures i nacions sense estat.
Enguany, el jurat ha estat format per Marta Rovira, Miquel Strubell i Josep Massot, per part de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, i Vicenç Villatoro, M. Teresa Cabré, Manuel Pérez-Saldanya i Joaquim Torres, per part de la Fundació Ramon Llull.
En les darreres edicions els guardonats han estat Juan Carlos Moreno Cabrera (2014), Max Wheeler (2013), Georg Kremnitz (2012), Malika Ahmed (2010), Denise Boyer (2009), Michael van Walt van Praag (2008), Alan Yates (2007), Tilbert Stegmann (2006), Paul Preston (2005) i Giuspeppe Tavani (2004).