Canut llarg que aprofita per a bufar i avivar el
foc.
|
–Com m'agradaria tindre una llar com la que hi havia en casa dels
meus pares quan jo era xicotet, amb el seu bufador i tot, i fer foc pels
hiverns. –I la netejaries tu, ¿veritat,
rei? |
En Temps de batuda
d'Enric Valor podem llegir:
|
En un costat hi havia estenalles, paleta i bufador, tot del mateix
metall brillant que els
capfoguers. |
I en la rondalla La mestra
i el manyà d'Enric Valor, trobem:
|
–Ací tens una
tauleta per a menjar-hi, i paleta, estenalles i bufador per al
foc. |
En el DCVB, en l'entrada bufador, diu: «Canó de canya o de
metall, foradat a cada cap, en el qual bufen per avivar el foc dels fogons, de
la xemeneia, etc.; cast. soplete.
Fes de aquesta canya al vespre un buffador a la tua serventa, ab lo qual
ella encena lo foch, Decam., jorn. 4.a, nov. 1a.»
busbèrria
1)
Conjunt de coses desordenades.
|
En la casa aquella hi havia una busbèrria que no hi havia manera
de trobar res. |
El DVal, en l'entrada busbèrria, diu: «Multitud d'objectes en
desordre.»
2)
Desorde, bullici, aldarull, en un grup de
persones.
|
Vaig entrar al pati de l'escola i ¡Mare de Déu quina
busbèrria! |
En Temps
de batuda d'Enric Valor podem llegir:
|
Entre la porta de l'establiment i l'autobús hi havia molta gent,
la major part amb fardells i maletes; entre tots congriaven una bona
busbèrria. |
En la rondalla L'envejós d'Alcalà d'Enric Valor podem
llegir:
|
Després nota que l'agafen moltes mans dels peus i dels braços, i
que, a un crit que peguen totes dient “Vola per damunt sota”, comencen a
enlairar-se i a enlairar-lo. Era la sensació més meravellosa de la vida.
Volava, volava! Sí, era ja enmig del cel impalpable i aromat de la nit
vallesa, emmenat per aquella busbèrria de sers
diabòlics. |
En el
DCVB, en l'entrada busbèrria, trobem: «Avalot? Els trons y les escopetades anaven per alli en tots los Diables,
salborotá el carrer de modo que no quedá gat ni gos que no ixquera a la
busbérria,
Rond. de R. Val. 70.» Com veiem, els redactors del DCVB no estaven segurs del significat de
la paraula busbèrria.
En el
Diccionari històric del valencià col·loquial de Joaquim Martí Mestre
trobem: «no quedar ni gat ni gos loc. 'no quedar ningú'. “s'alborotà el
carrer de modo que no quedà ni gat ni gos que no ixquera a la busbèrria.
Totes les finestres estaben quallades de gentola” (Rondalla, 31). Locs. NR
(19-21). Metàfora.»
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 149)
Les comissions i el
comissari
Antoni Llull Martí
Commissio és en llatí l'acte de confiar o d'encarregar a qualcú la realització d'una feina. Amb aquest significat es troba comissió en català des de temps molt antic, en frases com «dar comissió a qualcú», «prendre comissió», «executar o complir una comissió». Amb el sentit de ‘retribució que cobra un corredor o agent de canvi per realitzar gestions o intervenir en operacions mercantils' és bastant nou, i encara més amb el de ‘quantitat rebuda per qualcú amb poder de decisió sobre un afer o negoci per alterar normes d'adjudicació o concessió a favor d'aquell qui li dóna la comissió'. Comissió és també l'acte de cometre, en un altre dels significats bàsics del verb. Per exemple la comissió d'una infracció / d'una falta / d'un crim, etc.
Comissari, etimològicament, és ‘aquell qui ha rebut una comissió' (amb el
sentit d'haver
estat encarregat d'una feina o gestió). Pot esser aplicada aquesta denominació a càrrecs
públics o privats: comissari de policia / d'una exposició / de la fallida d'una
empresa, etc. Un ús de comissari que no trobam en la nostra llengua és el del francès
commissaire de bord, amb que es designa el sobrecàrrec, l'oficial que en una
nau comercial és el responsable del servei d'aprovisionament de queviures i a més, en el
cas de línies de passatgers, d'atendre algunes necessitats d'aquests, com
informació, custòdia d'objectes, etc., en castellà sobrecargo. A les línies italianes li
diuen commissario, i a les portugueses, comissário.
En anglès, en canvi, es coneix aquest oficial com a purser, que
és com si diguéssim «borser, l'encarregat de la borsa», i en alemany
Zahlmeister, que ve a esser ‘mestre dels comptes',
nom que també significa ‘administrador'.
La norma que prohibeix el contacte entre les preposicions a, de, en i amb i la conjunció que -un tret del català medieval que Fabra va voler reinstaurar en el modern, tot i que els seus coetanis (inclosa la genuïna prosa de Jacint Verdaguer) escrivien en que, a que o de que amb tota naturalitat- ha propiciat, de retruc, en l'usuari més primmirat, un rebuig instintiu al contacte entre preposicions àtones.
Jo diria que, sobretot, evitem aquest contacte quan provoca una elisió que es menja una de les preposicions o quan suposa repetir la mateixa preposició; i que sovint el tolerem quan això no passa. Per exemple, evitem de a a “Pot córrer a més de (a) 60 km/h” o de de a “Un llibre que parla de (de) què està fet l'amor”. Però tolerem de per a “Va entrar pel balcó en lloc de per la porta”, tot i poder-lo evitar amb “...d'entrar per la porta”.
Però la norma -aquí plasmada en l'Optimot- veu igual d'estranys i, per tant, evitables tots tres contactes, tot i que la millor prova que de per no és estrany al català són les correctes i genuïnes locucions de per vida, de per riure i de per si, que és probable que algun lector consideri sospitoses pel simple fet de contenir aquest contacte.
En casos així la norma acostuma a argumentar que allò que condemna només ho admet el castellà i és també condemnat pel francès, l'italià o el portuguès. Però aquest cop ens ho diu Solà: ens diu que a“...en lugar de por la puerta ” no es pot traduir per “... au lieu de par la porte ”, “... invece che per la porta ”, “... em vez de pela porta ”. Ergo, “...en lloc de per la porta” podria ser un castellanisme.
Però amb l'ajut del Sr. Google descobrim que -diguin el que diguin alguns tractats d'estil- el que avui es publica en francès, italià o portuguès en va ple, d'aquest contacte preposicional. Per tant, potser val més que deixem de perdre-hi temps i centrem les energies a combatre la interferència real, que n'anem ben servits.
El desprestigi de la diversitat lingüística és tan vell com la nit dels temps
De vegades sembla que, en algunes qüestions, la civilització occidental no ha pogut avançar ni un mil·límetre. O no l'hi han deixat, que tot és possible. És el cas de tot allò relacionat amb la consideració de la diversitat lingüística i la necessitat de disposar d'una llengua comuna, un concepte que ens allunya dels estàndards de la raó més elemental i que ens trasllada pel túnel del temps a les arrels del pensament mític. Si fa 2.500 anys, a la Grècia antiga, hi va haver filòsofs que van fer el camí del mite al logos, la defensa de la llengua comuna ens retorna a les tenebres, a la superstició, a la creença en llegendes. A una colla d'homínids amb sort dansant al voltant d'un foc de camp.
La defensa numantina del concepte de llengua comuna poua en el mite bíblic de la Torre de Babel. Diu aquell relat que els éssers humans, mentre parlaven una sola llengua, eren capaços de tot, fins i tot de construir una torre que arribés fins a Déu, i que aquest, recelós de les ambicions humanes, els va condemnar a no entendre's. El Senyor es digué: «Tots formen un sol poble i parlen una sola llengua. Si aquesta és la primera obra que emprenen, des d'ara cap dels seus projectes no estarà fora del seu abast. Baixem a posar confusió en el seu llenguatge perquè no s'entenguin entre ells». Gràcies a Déu (en sentit literal), la diversitat lingüística carrega des de llavors amb l'etiqueta de ser un càstig diví, al costat de l'expulsió del Paradís, el diluvi universal o la destrucció de Sodoma.
El llegat de mite bíblic, malauradament, es pot rastrejar al llarg de la història, com una llufa macabra que penja de les llengües petites. Els romans anomenaven bàrbars precisament els que no parlaven com ells (el mot bàrbar té un origen etimològic onomatopeic, en imitació d'un balbuceig incomprensible), i no és difícil trobar tradicions populars en què s'identifica el Diable, ni més ni menys, com aquell que és capaç de parlar llengües rares. Però la pulla definitiva la clava la Revolució Francesa, que amb l'anomenat informe Grégoire (el que seria el primer estudi sociolingüístic de la història) va consagrar els beneficis que tenia disposar d'una sola llengua comuna nacional i va establir les bases per a l'aniquilació de la diversitat lingüística de l'Hexàgon. Les llengües, doncs, vistes com allò que separa, com a font del conflicte, com un obstacle per reconstruir la Torre.
Es diria que, pel que fa a les llengües, els principis bàsics de respecte per la diversitat humana han estat sistemàticament negligits, com si la llengua de cadascú no fos un element essencial en la construcció de la seva identitat com a ésser humà. Entenem que existeix la diversitat racial, i ètnica, que hi ha diverses maneres de relacionar-se amb divinitats i amb el més enllà, que la procedència de cadascú no pot ser motiu de discriminació, com tampoc ho poden ser el sexe ni l'orientació sexual. I així com tindríem una lògica prevenció davant líders polítics, o religiosos, o intel·lectuals, que perpetressin sintagmes de l'estil raça comuna, pàtria comuna, religió comuna o orientació sexual comuna, sembla que estem definitivament immunitzats contra la perversió de l'expressió llengua comuna, que sempre ens recorda que hi ha una llengua amb la qual farem grans coses i arribarem més amunt en la Torre, i que, per tant, les altres millor que les facis servir a casa.
De llengües que, al món, puguin exhibir un múscul suficient per autoproclamar-se llengua comuna no n'hi ha pas tantes, potser una dotzena, segons la zona d'influència en cada cas. D'aquí fins a completar la llista de les més de 5.000 llengües presents al planeta hi ha un ventall de diversitat cultural que la inacció dels estats i, sobretot, l'aposta per les llengües grans estan condemnant a la desaparició. Tant hi fa que addueixis la pèrdua de patrimoni cultural que aquesta desaparició pot comportar, perquè els beneficis de la intercomprensió comuna sempre seran superiors. I com més va, més gran és el nombre de llengües moribundes: tal com ha documentat el lingüista Christopher Moseley, avui a Europa hi ha fins a set llengües amb menys de 100 parlants, i 20 que en tenen menys de 1.000. Unes perfectes candidates a desaparèixer.
Però els homínids del foc de camp segueixen dansant, invocant forces ancestrals, indiferents a la Cultura. Qui sap, potser el gran Parmènides, un dels primers que va visitar el logos, se'ls miraria i pensaria: «La diversitat lingüística és. I el que és, és».