bona excusa té el malalt, que es pixa i diu que
sua
Frase que s’usa quan algú intenta justificar alguna cosa que ha
fet o ha dit amb aclariments o raonaments plausibles, però que no són la
verdadera explicació del seu acte o de les seues paraules, sinó una
excusa.
|
–Ja t’he agafat in fraganti comprant-te una botella de whisky.
T’agrada el trinqui ¿eh? –No, és com a medecina. És que és molt bo per a la circulació de
la sang i per a evitar els infarts de miocardi. –Mira, bona excusa
té el malalt, que es pixa i diu que
sua. |
boqueta de cigró
Boqueta xicoteta i
de proporcions harmonioses.
|
¡Quina boqueta de cigró més bonica que té la meua
xica! |
Conec
l’expressió boqueta de cigró del
parlar d’Alcoi. A Elx diuen boqueta de
pinyol.
En el
Diccionari històric del valencià col·loquial de Joaquim Martí Mestre
trobem: «boqueta de cigró loc. 'boca menuda i proporcionada'. “Cabells
com a fils d’or, ulls inquietadors, boqueta de cigró” (Rondalla 12). “Que
boqueta de sigró!” (Poesías para el altar, 7). Locs. NR (7-9). Metàfora
fonamentada en la petitesa.»
En valencià també es diu:
boqueta de pinyol
La llengua estàndard sol
emprar: boqueta de pinyó
En castellà es diu:
boquita de
piñón
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 147)
El nom d’aquest personatge mitològic sembla derivat del
grec prótos, que significa ‘primer’ o ‘que va a davant’. Quan per devers
l’any 1840 l’investigador suec Berzelius introduí en la nomenclatura química el nom
de proteïnes per designar unes substàncies primordials en qualsevol de les
formes de vida conegudes a
El mot proteic, introduït poc després en les llengües modernes, per referirse, en principi, a les qualitats o propietats de les proteïnes, s’ha usat també com a adjectiu aplicat a la persona que canvia molt sovint d’opinió o de comportament per la seva conveniència, i amb aquest sentit sí que podem considerar quasi segur que qui el posà en circulació pensava en el déu grec més tost que en les proteïnes.
El mot prótos ha produït diversos cultismes, com protomàrtir, protonotari o prototip. Un que és prou curiós, i ben antic, és protocol, format sobre el llatí protocollum, derivat al seu torn del grec protókollon, compost amb els mots prótos i kolla, amb el sentit de ‘el primer encolat’, perquè en principi es referia a un document signat per alguna autoritat (escrivà reial, notari, etc.) que s’encolava sobre un altre per donar-li autenticitat. Aquest cultisme donà lloc al mot popular patracol, que ha acabat essent admès en els diccionaris normatius de la nostra llengua.
Un article d’Albert Jané publicat el 1976 a l’Avui fa que molts, encara avui, quan han de triar entre com i com a davant un nom pelat (sense cap article), diguin mentalment igual que -i, si hi va bé, escriguin com- i en tant que -i, si hi va bé, escriguin com a-. L’exemple més típic ens permet distingir “S’estimen com (igual que) germans” (per tant, no ho són) de “S’estimen com a (en tant que) germans” (per tant, ho són).
Però la norma no avala aquest en tant que. Hi detecta -coincidint amb Solà i Ruaix- un gal·licisme. No veu correcte traduir literalment “ Il m’a donné son avis en tant que médecin”: “M’ha donat el seu parer en tant que metge”. No l’admet quan vol dir en qualitat de però sí, en canvi, quan vol dir en la mesura que. Veu incorrecte “Va parlar en tant que presidenta” però veu correcte “T’ajudaré en tant que podré”. (Ruaix també considera d’influència francesa el segon ús i proposa com a opció més genuïna en quant.)
La diferència és, sobretot, sintàctica. La locució incorrecta és prepositiva i va seguida de sintagma nominal; la correcta és conjuntiva i ha d’introduir una oració.
Però, de fet, en l’ús real -un ús més aviat formal- és més habitual l’en tant que incorrecte. En lloc del correcte se sol recórrer a en la mesura que. I, com sol passar en casos així, la mateixa norma cau en el parany que para: el mateix DIEC2 fa usos incorrectes d’ en tant que.
Ho són els de les entrades sintonema (“Conjunt d’inflexions dins un grup fònic en tant que unitat seqüencial”) i vall (“La Terra, en tant que lloc de sofrença i de pas vers el cel”). Però és que, a la introducció, el DIEC2 ja ens parla de les llengües en tant que codis, en tant que sistemes de comunicació i en tant que patrimoni cultural.
Tractant-se d’una locució formal -que no recolza en la intuïció de l’oralitat-, potser el matís entre els dos usos és massa subtil per posar-hi una barrera al mig. O es condemnen tots dos o s’admeten tots dos, que és el que jo faria.
Deuria fer molt de goig. Resulta que treballes en una botiga i entra una noia guapíssima abillada amb una boina del color dels gerds, de les que trobes en botigues de segona mà, i et quedes tan fascinat que només pots acabar exclamant que et sembla que l’estimes. És l’enamorament que relata Prince en una de les seves cançons més cèlebres, d’allà els anys vuitanta, un pop festiu que porta per títol Raspberry beret.
Això ve a tomb per parlar de com s’ho fa, la llengua, per referir els colors. Perquè de termes que designen colors, en català –de fet, com en totes les llengües−, no n’hi ha pas tants, es poden comptar fàcilment amb els dits d’una mà i mitja, i corresponen a colors bàsics, els més generals, blanc, negre, groc, blau, verd, vermell, gris, marró, i potser algun altre que em deixo. Aquests mots, tots ells adjectius, fan la concordança en gènere i nombre (menys marró, que no té femení) per acabar construint sintagmes nominals en companyia de substantius: camisa blava, mitjons grocs, catifes vermelles, matèries grises. Fins aquí, poques sorpreses.
Ara bé, de colors n’hi ha molts més, només has d’anar a una botiga de pintures i agafar un mostrari d’aquells que s’obren com un vano, per veure que el ventall cromàtic de la realitat va molt més enllà del que permet el diccionari, de manera que la llengua s’acaba servint d’objectes diversos, fenòmens i elements de la natura per fer al·lusió a la resta de colors. Un cas molt clar són els verds, com ara el verd llima, el verd maragda o el verd pistatxo, però també el groc llimona, el beix safari o el blau cel. En tots els casos, especifiquem de quin color es tracta amb un substantiu conegut que s’enganxa al color que fa de base. La paradoxa diu, doncs, que no hi ha un verd que defineixi el color del pistatxo sense al·ludir, precisament, al color pistatxo.
La gràcia d’aquests casos és que aquests mots, malgrat que semànticament es comporten com adjectius, de fet no fan la concordança com a tals, i per tant es mantenen sempre invariables, tant pel que fa al gènere com quant al nombre. Així, les pàgines grogues de Telefònica funcionen amb la concordança plena, amb un grogues que és femení i plural, però no les pàgines salmó de La Vanguardia, no cal dir-ho, perquè el salmó és un peix. I el mateix valdria per a uns mitjons malva, uns pantalons carbassa, uns jerseis rosa o, com dèiem al principi, una boina gerdó.
Aquest és el motiu pel qual, normativament, l’adjectiu blaugrana no té forma de plural, i en canvi blanc-i-blau sí que en té, perquè el formant grana prové del fruit de la magrana, i per tant es comporta com feien els substantius, mentre que blau, en tant que adjectiu, sí que incorpora la essa final. Fem doncs el club blaugrana i els jugadors blaugrana, de la mateixa manera que els futbolistes del Gimnàstic de Tarragona són els grana a seques. I podríem deixar el futbol i anar al món casteller per trobar-nos la mateixa dicotomia, amb els Minyons de Terrassa com els malva i els Castellers de Vilafranca com els verds.
El problema, però, és que els usos tendeixen a difuminar el model. Com més freqüent és un adjectiu format a partir d’un substantiu, més fàcil se’ns fa fer-ne la concordança amb normalitat, de manera que, per a molts parlants, colors com el lila o el rosa produirien sintagmes perfectament admissibles, com ara mocadors liles o camises roses, de la mateixa manera que per a molts, mitjans de comunicació inclosos, ja és legítim escriure blaugranes. En alguns casos, doncs, l’estratègia general de formació dels colors s’adapta a principis morfològics bàsics, en un camí que tendeix a tractar-los tots de la mateixa manera i que acaba convertint l’excepció en norma.
Quin és, però, el límit? Amb quins colors podem tenir la màniga ampla i amb quins no? El paradigma pel que fa als colors, mentre la freqüència del terme es mantingui en un rang raonable o bé es tracti d’un terme compost (com passa a camises blau cel), és encara prou sòlid per esperar de la norma una defensa pètria d’aquests casos, però això no obsta que els colors més freqüents puguin tenir un tracte normativament més generós. Perquè, com dèiem, per a molts parlants sembla que pantalons roses podria passar com un sintagma correcte, però no pas pàgines salmons ni samarretes pistatxos. I encara menys boines gerdons, per fascinants que siguin.
Relleu (posar en). Posar de relleu és forma secundària.
Rèplica: segon escrit de l’actor en què impugna les al·legacions del demandant
en contestació a la demanda.
Remesa o tramesa.
Remissòria: comunicació amb què un jutge remet una causa o un pres a un altre
tribunal o jutge.
Remitent (adj.). Que remet: febre remitent. Persona que envia alguna cosa. “El
remite”: el remitent (d’una carta).
Rendir, donar (un profit), retre. S’ha rendit a l’enemic. Retre homenatge, armes, comptes, l’ànima a
Déu. Escalant la muntanya em vaig rendir molt (cansar).
Repoblament, repoblació.
Repreguntar les preguntes fetes a un testimoni presentat per l’altra
part.
“Rescripto”. Rescripte: és
la carta o cèdula reial que expedix el rei a petició d’alguna persona, derogant
el dret al seu favor o concebint-la conformement a ell.
Ressuscitar. És un vi que ressuscitaria un mort. Però : resurrecció.
Restituir, retornar.
Reu, rea: culpable. Reu de traïció. Rea confesa. Pres, a. Intern, a. Presidiari,
ària.
Responsabilitat extracontractual o aquiliana.
Revalorar o revaluar. Revaloració, revaluació.
Rescissió: invalidació d’un contracte si causa perjudici a un dels contractants.
Rescindir. Rescissori, òria.
Revelar. Fer conéixer allò que es tenia amagat. Revelar un complot, un secret,
una foto. Mostrar-se: s’ha revelat com a un gran polític. No és desvetlar o
desvetllar (perdre la son).
Repercutir. L’arrendador no pot fer repercutir en l’arrendatari l’import de la
reforma.
Ruïna (declaració de). No és (en)runa (sing.), enderroc, materials de rebuig. Un poble pot
quedar enrunat o estar en ruïnes, però mai “en runes”.
Romanent de tresoreria.
Rústec, ega: aspre al tacte, no polit. Els habitats d’aquell poblet són gent
rústega. Rústic,a: propi del camp.
Maneres rústiques. Treball amb materials poc treballats. Un banc rústic. Finques
rústiques. En rústica: llibre enquadernat amb paper o
cartolina.
Habitual i rutinari no són sinònims: qualsevol faena o activitat pot ser rutinària, encara que puga tractar-se d’una faena gens habitual (domador d’amfibis, p.e.).
“Saca”. Treta, extracció,
insaculació.
Saldo i saldar.
Sàtrapa: governador d’una província en l’antiga Pèrsia. Fig. Persona despòtica,
cruel. Satrapia.
Sedició, tumult.
Segell. Els segells s’enganxen amb baves. Segellar (marcar amb l’empremta d’un
segell per a garantir la validesa, l’autenticitat d’un
document).
“Secuestro”. Segrest.
Segrestar.
Secret de sumari. Sumarial.
“Sentada”. Seguda: acció
d’asseure’s a terra en un lloc públic en senyal de
protesta.
“Self-service” o “selfservice”:
autoservei.
Sens dubte. Sens falta. Sens fi. Sens mesura, sens nombre, sens perjudici de. Vis
sens fi. Sens parar.
Amb sucre o sense.
Sens sostre. Els sensesostre.
Sentència de “remate” (d’execució).
Senyoriu: senyoria, domini sobre una cosa; condició de
senyor.
Senyalística: elements d’identificació d’un indret.
“Señalética”.
Separació o divisió de poders.
Servatge. Servitud (de pas, de llums, de vistes, de mitgera. etc.).
Serf, serva, servent, a. Esclavitud,
esclavatge.
Servici (cultisme). Servei (la
forma més antiga).
Sinecura (una): càrrec retribuït que no ocasiona molt o cap treball (sense atenció,
sense preocupació).
En les normes jurídiques millor
DE que SOBRE: Llei de creació de
l’Institut Valencià de la Dona.
Sob re manera: excessivament, abundantment.
Sociopolíticolingüístiques (qüestions).
Socorredor: l’oratge és un tema de conversació molt socorredor. Com a part. socorregut: l’he socorregut
immediatament.
Solemne (adj.): que se celebra cada any amb cerimònies públics. L’obertura de
curs p.e.
Solitud i soledat.
“Sonsacar”. Sostraure.
Sospitós, osa. Suspecte, a.
Sosteniment, manteniment. Ell té el manteniment de la família, (no “el
sostén”).
“Segundón”: cabaler,
fadristern (germà de l’hereu).
El sotaescrit. Sotasignat, ada. L’infrascrit (que ha posat la seua firma al peu d’un escrit)
Substanciar: portar un afer per la via processal adequada fins que es pronuncie
sentència.
Subterrani, ània (només adj.). Un passadís subterrani. Activitats subterrànies. Soterrani (adj., però també nom: la
pluja ha inundat el soterrani).
Sotsarrendador o subarrendador. Sotsarrendatari, sotsarrendament. Sotsgovernador, sotscap,
sotsinpector, sotsoficial, sotssecretari, sotstinent.
Standing: posició, nivell.
“Sponsor”: patrocinador
Darrere de les paraules derivades s’amaguen paraules primitives. N’és un cas el verb tossir: ens adonem que deriva del nom tos. Per tant, és lògic que el verb en qüestió s’escriga amb o: tossir. Ara bé, hi han parlars, com ara el que jo he heretat de Càlig, al Maestrat, en què diem tussir en comptes de tossir (i no tots els habitants). Alerta: el meu parlar no és oriental, de manera que no és que diem tussir perquè pronunciem u sistemàticament totes les os àtones; em referixc a un parlar occidental, en què diem per un costat tussir (amb u) i per l’altrediem dormir o podrir (amb o). Llavors, ¿per què diem generalment tussir en comptes de tossir? Heus ací un enigma.
Per a resoldre’l, hem d’ampliar la mira i observar com actuen altres verbs. I ens adonem que, a més de tussir, també pronunciem amb u altres verbs: així, diem generalment cullir en comptes de collir, cusir en lloc de cosir, surtir en comptes de sortir i bullir en lloc de bollir. ¿Què tenen en comú estos verbs? ¿La pronúncia en u és arbitrària o respon a causes concretes? Si hi han causes concretes, ¿quines són? Algú podria pensar que estem imitant la pronúncia oriental, però, a més de ser improbable per la llunyania d’eixos parlars, ¿com s’explica llavors que diguem cusir (amb u) però, en canvi, diguem dormir (amb o)? Les causes, per tant, no poden ser externes, sinó internes.
Però ¿quin factor motiva el canvi a u? ¿És un factor fonètic? Podríem pensar que algun fonema pròximforça un tancament de la o a u. Un tret que tenen en comú els cinc verbs és que en la síl·laba següent hi ha una i tònica. ¿Podria ser eixa i la causant de la pronúncia en u? Si fóra així, però, ¿com s’explica que diguem tussir amb u i, en canvi, diguem bonic amb o, o que diguem surtir amb u però, per contra, diguem obrir amb o? No, la causa no és la i tònica. ¿I podria ser-ho una consonant? La veritat és que les consonants que envolten la o són ben dispars i fan descartar eixa hipòtesi: tussir (te i es), cullir (ce i el), cusir (ce i es), surtir (es i er), bollir (be i el). Però, si no és una causa fonètica, ¿per què caram diem tussir en comptes de tossir?
Ha d’haver alguna explicació... A vore: hi ha una cosa que, ara que ho penso, canta una mica. I la cosa és que, quan una persona té tos, diem que tus. És de veres: les persones tussen, no tossen (tossen els bous). ¡Que estrany! Resulta que en posició tònica la o es convertix en u (tusso, tusses, tus, tussen), però en posició àtona es manté la o (tossim, tossiu). ¡Quin cas! ¿I no seria millor dir sempre la mateixa vocal? Per exemple: tusso, tusses, tus, tussim, tussiu i tussen. Això seria més regular. ¡Caram! ¡Però si és així com ho diem els parlars que diem tussir! ¿I no serà que diem tussir precisament per això, per una regularització vocàlica? En efecte, ben mirat, en comptes d’anar alternant la u (en posició tònica) i la o (en posició àtona), hem fet una simplificació: pronunciem sempre u, independentment que la posició siga tònica o àtona: diem tus (en present), tussia (en passat) i tussirà (en futur).
¿Passa igual amb els verbs collir, cosir, sortir i bollir? Sí. Si diem cullir, cusir, surtir i bullir (amb u), és perquè en algun moment l’alternança de o i u, que antany devia tindre el seu sentit, va començar a resultar-nos molesta i, en conseqüència, vam decidir eliminar-la en favor d’una de les dos vocals. Però ¿per què la u i no la o? ¡Eixa és una altra! La raó es deu al fenomen següent: les regularitzacions verbals tenen com a referent la primera persona del singular del present d’indicatiu. Així, de la mateixa manera que en el seu moment la terminació -ixc de seguixc es va estendre al subjuntiu (seguixca, seguixques, seguixquen), la u de tus o tusso s’ha estés a totes les altres formes. Dit d’una altra manera: és més irrellevant adaptar totes les formes a la primera persona del singular del present d’indicatiu (de tus / tusso fem tussia i tussiré, i de cull / cullo fem cullia i culliré) que no adaptar eixa forma a les altres, perquè de tossia i tossiré faríem *tos / *tosso (es confondria amb el verb tossar), i de collia i colliré faríem *coll / *collo (es confondria amb el verb collar).
Ja hem vist quina és la causa per què en alguns parlars occidentals diem tussir, cullir, cusir, surtir o bullir. Ara bé: si eixe sistema que hem creat és tan regular, ¿per què no escrivim eixos verbs en u? Bona pregunta. En primer lloc, perquè no és un fenomen uniforme: en el meu parlar diem tussir, tussia, etc., però en altres no. En segon lloc, perquè no és un fenomen sistemàtic: l’apliquem a eixos verbs, però no a altres com engolir, escopir o podrir, malgrat existir les formes engul, escup i put. I també perquè l’apliquem a verbs que no presenten cap u, com avorrir, cobrir o sofrir, que es flexionen avorrixc, cobrixc i sofrixc. Per tant, la regla és la següent: en els verbs de la tercera flexió, escrivim sempre una o (tossir, engolir, avorrir) excepte en posició tònica, que escrivim u (tus).
En conclusió, la tendència a pronunciar tussir, tussim, tussia, etc. té molt de trellat, perquè simplifica la llengua i evita la irregularitat d’alternar la o i la u en cinc verbs particulars. Al remat, la voluntat de simplificar la llengua i d’evitar irregularitats innecessàries és el motor de la major part dels canvis lingüístics, sobretot en la flexió verbal, que és un sistema bastant inestable. Tanmateix, eixos canvis lingüístics no són uniformes ni sistemàtics, com tots els processos humans espontanis. La missió dels lingüistes és estudiar eixos canvis, observar quina és la tendència que seguixen i explicar-los. Llavors, si mai el canvi esdevé més o menys uniforme i sistemàtic, serà el moment de proposar canvis ortogràfics i flexius.