InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.500 membres]
 
Butlletí número 1156 (dijous 16/04/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn fent clic en l'enllaç que trobareu al final d'aquest butlletí
 
 
SUMARI
 
 
1) Pau Vidal - El catanyol es cura. Tòpics de cada diumenge.
 
 
3) J. Leonardo Giménez - Podem assentar-nos i acatxar-nos
 
4) Jaume Nolla - Llengua oficial
 
5) Quim Gibert - Una tempesta perfecta
 
6) Francesc Solà - Personatges convertits en paraules
 
7) Pere Ortís - La llengua és l'ànima de la nació
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
 
Pau Vidal
 
 

Tòpics de cada diumenge

 

Exemple d'Ús: «Al Nàstic li costarà horrors afrontar el matx d'avui.»

Ús correcte: «…li costarà moltíssim afrontar el matx d'avui.»

Explicació: O qualsevol hipèrbole que s'hi escaigui: una barbaritat, una bestiesa (en registres informals), etc. Encara millor fóra canviar d'esquema: «El Nàstic les passarà magres, suarà la cansalada…»

 
2)
 
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 11 d'abril del 2015
http://blogspersonals.ara.cat/anysdaprenentatge/2015/04/11/limperialisme-linguistic/
 

Joan Tudela

He llegit amb molt de gust –i recomano, ara que ve Sant Jordi– el llibre L'imperi de la llengua comuna: guia de l'imperialisme lingüístic espanyol. És una obra de Juan Carlos Moreno Cabrera, ben editada per Voliana Edicions (l'editor, Jordi Solé Camardons, és alhora el traductor del text del castellà al català).

El que més m'ha cridat positivament l'atenció de l'obra és l'autor. Juan Carlos Moreno Cabrera és fill de Madrid (hi va néixer l'any 1956). És catedràtic de Lingüística General en una universitat madrilenya (la Universitat Autònoma). Va pujar com els altres nois madrilenys de la seva generació (educat en castellà i en el menyspreu a les altres llengües del Regne d'Espanya –com ara el català– i de l'Amèrica hispana –com ara el guaraní). Però…

Si la lluita en defensa de la dignitat i de la plena normalització de les llengües minoritzades del planeta és una causa justa, i des del catalanisme lingüístic n'estem convençuts; si la gent de Madrid són éssers humans i, per tant, capaços de sumar-se a totes les causes justes, com és que són tan pocs els madrilenys que fan un discurs lingüístic com el de Juan Carlos Moreno Cabrera? Misteri.

El fet és que tot el que diu l'autor de L'imperi de la llengua comuna encaixa amb el que diem des del catalanisme lingüístic i fins i tot millora el nostre discurs. Per què el millora? Doncs, paradoxalment, perquè pensa i escriu des de Madrid, és a dir, des del centre del que ell mateix anomena imperialisme lingüístic espanyol, cosa que l'obliga a tenir una visió de conjunt –per tant, completa– de l'àrea on el castellà ha estat i és llengua d'imposició: el Regne d'Espanya i les antigues colònies americanes.

Hi ha dues dades de Juan Carlos Moreno Cabrera que a mi em resulten particularment simpàtiques i que una mica potser expliquen que sigui un lingüista madrileny que defensa la nostra llengua. L'una és que és un pensador alhora marxista i demòcrata. L'altra és que és deixeble de Jesús Tusón.

Hi ha, encara, una altra cosa que és molt d'agrair de Juan Carlos Moreno Cabrera com a autor i és l'honestedat intel·lectual, demostrada pel fet que, a l'hora de presentar els arguments –que ell combat– del nacionalisme espanyolista per intentar justificar la imposició del castellà, els exposa amb una claredat d'allò més respectuosa.

I quins són en aquest llibre els antagonistes de l'autor? Doncs els dolents de la pel·lícula, per ordre d'aparició en escena, són aquests:

Ramón Menéndez Pidal
Miguel de Unamuno
Fernando Savater
el dictador Primo de Rivera
Adolfo Suárez
el rei Juan Carlos I
Claudio Sánchez Albornoz
Juan Ramón Lodares
Ángel López García
Francisco de Quevedo

I com és que el dictador Franco brilla per la seva absència en aquesta llista? La meva resposta és que no hi és, senzillament, perquè Franco era home de poques paraules. Ja ho va dir Dalí: “Franco es el mejor escritor del mundo. Claro que nunca ha escrito nada.”

A la presentació d'aquest llibre, el mateix autor explica –clar i castellà– quina és la tesi principal de l'obra:

“La ideología del españolismo lingüístico intenta justificar el predominio o hegemonía del castellano a base de una supuesta demostración de que esta lengua es superior a las lenguas con las que convive. Sin embargo, ni uno solo de los argumentos aportados, a veces disfrazados de análisis supuestamente objetivos y científicos, tiene la menor consistencia probatoria de esa supuesta superioridad. La hegemonía del castellano tiene que ver con la imposición de esta lengua, no con ninguna propiedad de ella que la haga superior a las demás lenguas con las que está en permanente contacto. Esta es la tesis fundamental del presente libro.”

Com a tast del llibre, vet aquí alguns trossos que penso que val la pena de subratllar. Per començar, una frase que serveix de conclusió de tota l'obra:

“L'imperialisme lingüístic panhispànic és una ideologia perversa.”

Més. A la pàgina 122:

“Som, doncs, davant una sèrie de manipulacions ideològiques amb l'objectiu de presentar l'espanyol o castellà com a única llengua que té la legitimitat històrica per ser la llengua comuna exclusiva del Regne d'Espanya (i de bona part d'Amèrica).”

I a la pàgina 127:

“Un element essencial d'aquesta ideologia, que mostra el seu caràcter etnocida, és la negativa a acceptar que el català, el gallec o l'euskera són llengües pròpies de les nacions que parlen aquestes llengües des de temps immemorials.”

I a la pàgina 174:

“L'associació de l'espanyol amb el progrés econòmic i de les altres llengües amb el retard econòmic és una de les constants del pensament del nou imperialisme lingüístic panhispànic.”

I, finalment, a la pàgina 197:

“L'imperialisme lingüístic es presenta a si mateix com a defensor del progrés, de la modernitat, de la globalització, dels drets humans i de la llibertat, quan en realitat no és més que una ideologia racista, excloent, imperialista, retrògrada, particularista i que recorre a les manipulacions més barroeres i descarades per assegurar-ne la justificació i acceptació.”

“Quan aquesta ideologia s'aplica a la llengua espanyola, sorgeix l'imperialisme lingüístic panhispànic.”

 
3)
 
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 20 de març del 2015
 
Podem assentar-nos i acatxar-nos
 
J. Leonardo Giménez
 
Podem assentar-nos, com sempre hem fet; i també escriure-ho i dir-ho així en tots els registres (col·loquial, culte, periodístic i, si cal, literari). Com ha passat (i encara passa) amb tantes paraules i expressions ben nostrades, el verb “assentar(-se)”, en el sentit de ‘posar-se sobre un seient (cadira, butaca, etc.)' no ha tingut els favors de l'elitisme inspirador del valencià dit culte, però la realitat de la parla, l'estela del Diccionari català-valencià-balear, la labor i la llavor de Ferrer Pastor, Giner i altres (desapareguts o en actiu) i, finalment, la prescripció/decisió de l'AVL, incorporant eixa paraula amb eixe sentit al Diccionari normatiu valencià, han fet que qualsevol persona, parlant en valencià, puga dir i escriure que s'assenta en una cadira, sense que ningú puga dir-li que eixa forma de denominar tal acció és incorrecta o inadequada. El verb preferit pel valencià llibresc ha sigut “seure” o “asseure”, termes ben nostrats també, que podem usar, segons el registre, el lloc o la situació comunicativa, però sense cap “obligació” normativa, i també sense necessitat de desplaçar l'esmentat “assentar” en el significat mencionat de ‘posar (a algú) sobre un suport qualsevol de manera que quede descansant sobre les natges', com descriu el DNV. Eixe verb té també els altres sentits que ja eren arreplegats per tots els diccionaris com els de ‘posar (alguna cosa) sobre la base, en una posició estable',Assentar l'estàtua sobre un pedestal”; ‘arribar, a una posició estable, a un estat d'immobilitat, de repòs',La construcció encara s'ha d'assentar”; ‘establir-se, una població, en un lloc d'una manera permanent'. També ‘apuntar, anotar, inscriure, registrar'.

 

Un altre verb ben usual, arreplegat per tots els diccionaris, però que l‘elitisme primmirat mai ha acabat de donar-li el vistiplau, és “acatxar”, És com majoritàriament diem a l'acció d''inclinar una part del cos, especialment el cap en direcció a terra', ‘abaixar-se doblegant el cos, les cames, “Acatxem-nos, que ens voran” . Té els sinònims (totals o parcials) “ajupir”, “acotxar”, “aponar”, “inclinar”, etc. Té també el sentit figurat de ‘cedir, sotmetre's a un altre en contra de la pròpia voluntat, doblegar-se', ‘fer que algú s'humilie, que es doblegue', “Per molt que vullgues i faces, no l'acatxaràs'. Per tant, ens podem “assentar” en cadires i en  sofàs, quan calga. Quina “descansà”/descansada! I podem dir i escriure que “els homenatjats i els familiars s'assenten en la primera fila”. I ens acatxarem a plegar olives o a plegar les claus de la veïna octogenària, que li han caigut. Però no devem acatxar-nos davant dels promotors de corrupteles, encara que s'assenten en butaques poderoses.

 

4)
 
Publicat en El Punt Avui diumenge 5 d'abril del 2015
 
Llengua oficial
 
Jaume Nolla
 
Antoni Rovira i Virgili a Debats sobre el catalanisme (1913): “L'ús del català a Catalunya és un cas de llibertat.” “A Catalunya ha d'emprar-se arreu la llengua catalana, perquè és la nostra, perquè és la que parlem, perquè és la dels nostres pensaments i la dels nostres sentiments.” Cal recórrer als nostres clàssics per mirar de redreçar algunes idees que darrerament imperen en alguns sectors de la política i del moviment independentista. Malgrat les bones intencions dels seus redactors, alguns dels articles d'aquesta nova Constitució Catalana han estat un nyap notable.

Els que fa anys que lluitem per aconseguir que el nostre país sigui un estat com qualsevol altre del món ens hem enfilat per les parets en llegir-la, com li ha passat al Sr. Joaquim Arenas, pare de la immersió lingüística, el qual, fa vuit dies a les pàgines de Presència, deixava anar aquest encertat argumentari: “L'única llengua oficial de la República Catalana ha de ser el català. Tota la resta és una traïció. Traïció a una història, a una cultura, a una ciència, a una gent que va morir pel català –en Carles Rahola, per exemple, entre molts altres–, a una gent que es va jugar la vida pel català, que van ser denunciats per fer classes en català, a un moviment que va des d'acabada la guerra fins a la restauració de la Generalitat de resistència a favor del català. I ara... per uns miserables vots insegurs volen carregar els neulers a la població castellana, que si no, no ens votaran. Home, gràcies! Per tant, si el català no ha de ser l'única llengua oficial a Catalunya amb mi que no hi comptin. Jo no votaré a favor de l'estat català.”

El sr. Arenas té tota la raó. Qui ha tingut la voluntat de destruir una llengua, no ha estat precisament el poble català. Però ara, per segons qui, hem de ser tan tolerants i tan bones persones que cal anar sempre amb el lliri a la mà, amb la finalitat que ens la tornin a fotre. I què passarà a l'hora de la veritat? Que la hiperprotecció a d'altres llengües, ens tornarà a deixar allà on som ara. Com si no hi hagués prou exemples històrics al respecte. Els que sempre tenen ganes de tocar l'arquet, Paco Caja i acòlits, per exemple, s'empararan en aquestes lleis i voldran crear el gueto que tant enyoren. Estem realment en un nivell lingüístic d'igualtat amb el castellà? Ni a les llibreries, ni als quioscos, ni als canals de televisió, ni al cinema, ni enlloc. Encara avui dia hi ha gent que després de viure 50 anys o més a Catalunya, ni parlen ni han fet mai cap esforç per entendre una sola paraula de català. El Sr. Arenas afirma amb lògica: “El castellà ha de tenir un estatus de llengua tutelada, que no perdi cap dret lingüístic.” Però el fet que sigui especialment protegida i que se'n potenciïn polítiques de manteniment als mitjans de comunicació, només obeeix ara a una qüestió de vots. Ho diuen els de Súmate: Quién puede ser catalán? Quien quiera serlo. Per tant, ser català és una qüestió de voluntat. Sense imposicions, cert, però amb el benentès que ser català implica un amor clar i sincer cap a la llengua catalana. Altrament, tot és comèdia a la plaça.

Tornem al mateix text d'en Rovira i Virgili: “Qui no l'entén, l'ha d'aprendre, com aprenen el francès els que van a viure a París, l'anglès els que van a viure a Londres i el castellà els que van a viure a Madrid. Encara que no fos per pròpia conveniència, per cortesia, haurien d'aprendre la llengua catalana els qui amb els catalans conviuen.” Dit això, és molt probable que tant des de sectors independentistes com de sectors espanyolistes se'm titlli d'integrista, de feixista o qualsevol animalada semblant, però mentrestant em preguntaré: tot l'esforç (i molt sovint econòmic) que he fet per a la meva llengua i el meu país, l'hauré fet endebades?

5)

Una tempesta perfecta
 
Quim Gibert

 
«El vell Dan Tucker era un tipus fi. Es rentava la cara en una paella. Es pentinava els cabells amb una roda de carro. Va morir d'un mal de queixal en el taló. Aparta't del camí, vell Dan Tucker. Arribes tard per a sopar». Es tracta del fragment inicial Old Dan Tucker, cançó que un grup de Virgínia va popularitzar el 1843. Des de llavors ha estat interpretada per diferents cantants nord-americans, el darrer dels quals ha estat Bruce Springsteen, en el CD We Shall Overcome (2006). No se sap del cert si Tucker fou un dels pioners de Georgia, un granger estrafolari, un capellà ric... Per no saber, no se sap ni si va existir. Però és un personatge de simpàtic l'imaginari ianqui. En el mateix CD, que és un homenatge a Pete Seeger, també hi ha una peça dedicada a Jesse James, immortalitzat per Hollywood com a bandoler i per d'altres com a precursor antisistema.
 
L'origen fundacional dels Estats Units queda situat el 1620 amb l'arribada dels pelegrins del vaixell mercant Mayflower a les costes de Massachusetts. Tot i que encara no fa ni cinc segles d'aquest episodi, la Casa Blanca sap que un dels suports de la nació és disposar d'un imaginari atractiu i compartit. I les cançons i els altres llenguatges artístics que fan referència a fets històrics, anècdotes incloses, forgen aquest univers que explica un poble. Amb rigor, Joan Francesc Mira diu que la narració, en aquest cas en forma de melodia, pot parlar d'una gent ancestral que: «des de sempre, des del temps anterior a la memòria, ocupa aquesta terra per fer-ne un país nou» (El Temps, 24-2-15). L'antropòleg valencià afegeix que tota nació mitifica el seu passat més o menys distant, els seus principis i la seua continuïtat diferenciada: «és un component d'aquell conjunt de referents, imatges, senyals que els grups humans produeixen i gasten per imaginar-se, projectar-se, representar-se, reinventar-se i justificar-se».
 
Si algú va bastir la seva obra poètica sobre un imaginari català a la deriva, aquest fou sens dubte Jacint Verdaguer. I ho va fer amb tant d'encert, que va treure la nostra llengua del pou. Andreu Carranza, autor d'El poeta del poble, premi Josep Pla de 2015, afirma que mossèn Cinto fou un dels grans artífexs de la resurrecció del català després de dos segles de decadència. Carranza concreta que Verdaguer agafa la llengua del poblets, en plena dissolució i la transforma en literatura d'alt nivell lèxic, «el poble es va sentir dignificat». Ho va fer valent-se de la xarxa eclesiàstica: la poesia popular va arribar a la gent senzilla per mitjà de l'església. L'escriptor ebrenc diu: «la gent humil com la meva àvia veu que aquella llengua que desapareixia és entronitzada». Sobre l'actualitat, Carranza denuncia: «per què ens ha estat segrestat de la memòria col·lectiva, aquest Verdaguer? Per què se'l continua estudiant com si fos un poeta carrincló?» (Ara, 8-1-15).
 
El desprestigi social del català a la Franja de Ponent augmenta dia rere dia, sobretot entre els més joves. I, en conseqüència, la llengua sembla condemnada al pitjor. Revitalitzar la llengua, com fer-ho? Si Verdaguer va ser clau en la represa és perquè s'hi abocava, com si el món s'acabés; es buidava, com si anés a vida o mort. Va ser una apassionat, va protagonitzar una tempesta perfecta.
 
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir
 

6)

Ressenya escrita per Francesc Solà del llibre Personatges convertits en paraules de David Paloma i publicada en el núm. 90 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2015)

 

Personatges convertits en paraules

Francesc Solà

 

David Paloma,

Personatges convertits en paraules

Col·lecció «Tornaveu»

Editorial Barcanova,

Barcelona 2015.

 

Editorial Barcanova presenta un nou títol en la seva col·lecció «Tornaveu», el lema de la qual és «Manuals imprescindibles del català actual». Aquest nou títol, Personatges convertits en paraules, de David Paloma, ens presenta 175 epònims. (Recordem que els epònims són noms propis de personatges que acaben convertint-se en noms comuns.)

 

Aquesta seria l'explicació més o menys asèptica i descriptiva de l'obra, però aquesta pretén anar molt més enllà. I és així perquè satisfarà amb escreix lectors que estiguin interessats d'una manera o d'una altra en alguna d'aquestes tres disciplines: la història (subapartat «El personatge»), la llengua catalana (subapartat «La paraula») o simplement la cultura general o popular (subapartat «La curiositat»).

 

Endinsem-nos-hi una mica. Les persones interessades en la història, en comentar cada personatge i contextualitzar la seva vida, hi trobaran ben reflectida i comentada l'època en què va viure i els fets que li van donar notorietat per a esdevenir un personatge destacat.

 

Les persones que s'interessin per la llengua en un sentit ampli,  hi trobaran un munt de curiositats lingüístiques —l'obra, val a dir-ho, sempre manté un caràcter divulgatiu, adreçat a tots els públics—, sobretot quan comenta les vicissituds filològiques que han donat lloc a la formació o creació de cada paraula. En algun cas n'hi ha per a sucar-hi pa.

I, finalment, en «La curiositat», que és el subapartat més obert de tots tres, l'autor comenta els aspectes més curiosos, amens o interessants relacionats amb el personatge històric o la paraula, i ho fa des de la literatura o la ciència, quan convé, però també des de la facècia o l'anècdota, quan s'ho valen.

 

D'aquesta manera el lector esbrinarà quins personatges s'amaguen darrere paraules com canyardo, magdalena o sequoia. També sabrà per què un casanova és un seductor o que Ràdio Macuto va existir realment.

 

Aquesta és una obra que pot llegir-se seguida o bé anar-la assaborint per etapes; també serveix com a obra de consulta. Però estic convençut que les persones que la llegeixin quedaran seduïdes per algun motiu o altre.

 

L'obra està redactada amb un estil volgudament proper al lector, allunyat de qualsevol enfaristolament erudit. I David Paloma ens subministra, per acumulació, una mina d'informació i de cultura popular, que passa convenientment pel sedàs i ens serveix de manera amena, didàctica i divertida. Aquesta és potser la millor de les seves virtuts.

 

Estic convençut que la lectura del llibre et farà una mica més savi (o, per dir-ho millor, una mica menys ignorant).

 

7)

Publicat en el núm. 90 de la revista Llengua Nacional (I trimestre del 2015)

La llengua és l'ànima de la nació

Pere Ortís

La llengua que un poble parla, diferent i autòctona, és la raó fonamental perquè aquest poble sigui lliure i amb el seu Estat propi. És irracional la divisió d'Europa en estats artificials, on se sacrifiquen llibertats de pobles i drets humans, en llengua, en identitat, en usurpacions de béns i espoliacions que són un abús que cal eliminar amb justícia perquè hi hagi pau i harmonia.

Catalunya s'apuntala en un fonament sòlid per a forjar la seva independència i crear el seu Estat. És un dret natural, inherent a la naixença, a l'existència i a la voluntat del poble català; allò que els nostres pares han somiat de segles i que sempre han vist eliminat amb crims, guerres i grolleres tergiversacions. Fixem-nos com autors catalans, i fins poetes, ens han dit sempre que la llengua és l'ànima de la nació. Per tant, cal preservar la llengua, reconèixer-li primer nosaltres la seva decisiva importància i enarborar-la com a senyera i títol del nostre dret a la llibertat i a la plena sobirania. Ara aquests són els signes del temps que presideixen en el cel de sobre Europa i que els pobles que parlen la seva llengua i tenen la seva cultura pròpia llegeixen amb anhel i amb esperança.
 
8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - bona excusa té el malalt, que es pixa i diu que sua
 
2) Eugeni S. Reig - boqueta de cigró
 
3) Antoni Llull Martí - El déu Proteu, les proteïnes i els protocols
 
4) Albert Pla Nualart - ¿És correcte ‘en tant que' com a sinònim de ‘com a'?
 
5) Rudolf Ortega - La boina gerdó
 
6) Salvador Pardo - Llenguatge administratiu
 
7) Felip Gumbau Morera - ¿Per què alguns diem 'tussir' en comptes de 'tossir'?
 
8) Neus Nogué Serrano - "Registres i varietats de la llengua", per Isidor Marí
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací