InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 237 (divendres 27/03/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - berena
 
2) Eugeni S. Reig - bessonada
 
3) Antoni Llull Martí - Llenya, llenyam, fusta
 
4) Albert Pla Nualart - Els de l’EI temen morir a mans d’una dona
 
5) Rudolf Ortega - Diguem-ne borinot
 
6) Ferran Toutain - Foix parla
 
7) Pere Ortís - El català no m'agrada
 
8) Jaume Fàbrega - Estatus de les llengües en una Catalunya independent
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

berena

Aliments que u s’emporta quan se’n va de viatge o a treballar al camp.

Me’n vaig allà amunt a la caseta i m’estaré, com a poc, dimecres i dijous. Amanix-me berena per a un parell de dies.

L’escriptor otosí Joan Olivares usa aquest vocable en aquesta accepció en la seua prosa literària. En la novel·la L’estrep trobem:

Despenjaren les berenes d’una branca i segueren al voltant de la foguera que mantenien encesa a l’entrada.

En la mateixa novel·la, una mica més avant:

De seguida agafà el saquet de la berena i, acompanyat d’Artur, enfilà el camí de ziga-zaga amb pas apressat.

I una mica més avant encara:

El xiquet els mostrà la coixinera de la berena, era l’hora de dinar, el pare assentí amb el cap i el feia passar, que els senyors ja se n’anaven.

I en la novel·la Pana negra, també de Joan Olivares, trobem:

Amb la berena que els havia preparat Palmira, a penes n’hi hauria per a mig abaltir la gana de dos hòmens drets i fets durant tot un dia, però s’hi haurien de conformar, no els convenia rondar pel terme no fóra cosa que algú els reconeguera i els denunciara a l’autoritat.

També l’escriptor castellut Enric Valor i Vives usa el mot berena en l’accepció que estudiem. En la novel·la Sense la terra promesa trobem:

Monlió es trobava tothora rodejat d’atencions i sol·licituds: els guisos, molt ben fets; el seu llit, netíssim; Maria procurant no fer cap soroll per la casa fins ben avançat el matí a fi que ell descansàs a plaer, arreglant-li la berena els dies que com a perit marxava al seu treball.

En la mateixa novel·la, una mica més avant:

Ell es va arreglar una ascètica berena: un pa moreno, una ceba i un parell de “xulles amb ulls”, com deia la gent pobra a les sardines en bóta, grosses, ben premsades.

I una mica més avant encara:

Toni portava un sac al coll com si anàs a dur alguna cosa a la vinya; hi portava la berena d’un dia i una poca roba, i a la butxaca un duro solitari.

En la novel·la Temps de batuda, també d’Enric Valor, podem llegir:

Llorenç se’n davallà amb ella per acompanyar-los-hi, però gastant de la seua pròpia berena.

En la rondalla La mare dels peixos d’Enric Valor trobem:

Jaumet, malgrat haver pres la devesa de ponent, no se’n va assabentar, puix, en aquells temps, les notícies corrien poc, i ell, a més a més, en el seu viatge no feia altre que caminar de dia, menjar pel camp de la seua berena i descansar de nit en algun hostalet de camí, i així havia arribat al Comtat de Cocentaina sense quasi tocar poble.

En la rondalla El castell del Sol d’Enric Valor trobem:

Perquè fins i tot no em quedava berena.

I en la mateixa rondalla, una miqueta més avant, podem llegir:

[...] i que se n’isqué amb ell portant-li la cistella amb berena abundant.

I una miqueta més avant encara:

Van dinar tots dos plegats, puix Míriam també s’havia dut berena (ella no usava la màgia sinó en avinenteses que ho mereixien i per a coses extraordinàries).

En la rondalla El rei Astoret d’Enric Valor diu:

Dinaren en la taula, Margarida de la seua berena, però amb postres i aigua, és clar, de la vella, que li donà uns albercocs del Patriarca molt fins.

En la rondalla El castell d’Entorn i no Entorn, també d’Enric Valor, podem llegir:

I se li fan ganes de dinar i dina de la seua berena, i se li fan ganes de berenar i berena també a gust i gana.

En la mateixa rondalla, una miqueta més avant, diu:

La matinada següent, isqué del castell de la reina Tomanina, amb berena per al camí, i començà a fer via sense deixar de donar la cara a l’indret per on eixia el sol.

En la rondalla Home roig, gos pelut i pedra redona d’Enric Valor, trobem:

Total, que Josep agafà berena per a un dia, i no massa abundosa, i se n’estigué tres al bancal que li assenyalà l’amo, ben lluny de casa i en trasposta, mort de fam i quasi sense dormir, perquè el blat aquell del dimoni no s’acabava mai.

I en la mateixa rondalla, una miqueta més avant:

Aquí a la berena tens pa i sardina i pa i cansalada.

I en la rondalla El darrer consell, també d’Enric Valor, trobem:

S’asseu al racó de la llar, trau la berena i, després de demanar-hi permís a Vicenta-Maria, es posa a sopar.

També l’alcoià Jordi Valor i Serra empra el vocable berena amb el significat definit. En la narració Claudina va a estisorar trobem:

Les dues noies s’abraçaren joiosament davant del matrimoni, i la mamà ja tingué en avant que amanir dues racions diàries de berena per al «camping» que la seua filla havia decidit celebrar amb sa estimadíssima amiga.

El DCVB, en l’entrada berena, diu: «Menjar que es porta en anar de camí o a treballar a fora casa (Cat., Val., Mall.). Nuyl hom... gos donar a negun faener, ne faenera, berena, saul fuster e picapedrer, tapiador e laurador, doc. a. 1319 (BABL, xii, 292). Duen la berena penjada al bastó, Verdaguer Exc. 44.»

 

En valencià també es diu: recapte
La llengua estàndard sol emprar: pa a taleca
En castellà es diu: comida, provisión de boca
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

bessonada

Conjunt de dos o més germans bessons. Part en el qual naixen dos o més bessons.

Em pense que la filla de Mariu porta bessonada.

L’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra usa aquest mot en la seua prosa literària. En la narració La cosina Agnés podem llegir:

[...] quatre van ser els primers, més després en vingueren altres quatre: Tonet, Sidoro, Llàtzer i Tomàs. Tots mascles, com veu el lector; fou miracle que mai vingué bessonada.

També l’escriptora alcoiana Isabel Clara Simó usa aquest vocable. En la novel·la Júlia trobem:

Li va tocar ara el torn a una xica que no tenia ni vint anys i que havia parit bessonada. Era neta, alegre i plena de llet.

 

En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar: bessonada

En castellà es diu: gemelos

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 145)
 
Llenya, llenyam, fusta
 
Antoni Llull Martí
 
Del mot llatí lignum, i més concretament del seu plural ligna, sortiren el català llenya, el castellà leña, el provençal i portuguès lenha i l’italià legna, que es diuen de forma tan semblant en totes aquestes llengües. Aquesta forma plural o col·lectiva s’usa normalment per designar els troncs i branques d’arbre destinats principalment a esser cremats, i en el sentit figurat, donar llenya, significa una cosa molt distinta.
El llatí lignum tenia els significats de ‘tronc’, ‘post’, ‘mànec’, ‘bastó’ i podia aplicar-se a distints objectes fets de fusta, i durant l’edat mitjana alguns dels seus derivats romànics, com el català lleny, el castellà leño, el portuguès lenho, i l’italià legno, serviren per a designar una nau. En català, lleny tenia un significat genèric d’embarcació major, com nau i galera, i de vegades era anomenat juntament amb aquestes: «naus, galeres i altres llenys». També fou usual fusta per a designar els llenys. Les barques pertanyien a una altra categoria d’embarcacions, més petites.
 
Un derivat de lleny o de llenya, és llenyam, que significa més pròpiament el conjunt de llenya o fusta de construcció, i també la fusta de la que es fan portes i mobles. Llenyam vermell es diu a aquella casta de fusta, procedent en temps antic des boscs de més amunt de Tortosa, amb la qual es feren moltes de les portes d’esglésies i cases senyorials de Mallorca. I d’on prové el mot fusta, i perquè en castellà es diu de forma tan distinta, madera? En català molt antic es deia fust, mot procedent del llatí fustis, que significava, en principi, ‘pal, verga, bastó’ (accepció conservada en el castellà fusta ‘verga’, ‘fuet’, i en el seu derivat, català i castellà, fustigar). Amb el temps, fust, i després fusta, s’empraren en català per designar la matèria dura i fibrosa procedent dels arbres, mentre que en castellà, per dir la mateixa cosa, adoptaren un mot derivat del llatí materia, que en aquesta llengua, a més de designar originàriament el principi físic constitutiu de les coses, ja s’usava també amb el sentit de ‘fusta’, que passà a significar la nova paraula madera, reservant-se el cultisme materia per a l’accepció primera.

 

4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 28 de febrer del 2015

Als diccionaris, a més de paraules, hi hauríem de trobar tots els sintagmes que tenen un cert grau de lexicalització: que tenen un significat que no es pot predir a partir dels mots que els formen. Un bon lexicògraf els ha de detectar i posar en negreta dins les entrades on probablement l’usuari els buscarà: les de les paraules que hi tenen més pes.

Ningú pot predir que en mans de tingui un sentit substancialment diferent que a mans de. I seria bo que en la ja llarga entrada de hi trobéssim els dos sintagmes ben definits i amb uns exemples clars. Perquè diria que no és el mateix morir en mans d’algú que a mans d’algú. En el primer cas es mor sota el control d’algú, mentre que en el segon aquest algú et mata.

És el que diu el Panhispánico de dudas per distingir en manos de i a manos de, i tot fa pensar, encara que cap diccionari català ho confirmi, que també és vàlid per a la nostra llengua. Sembla, doncs, que massa dones no moren -com escrivim sovint- en mans de la seva parella sinó a mans de la seva parella, i que els membres de l’Estat Islàmic no tenen por de morir en mans d’una dona sinó a mans d’una dona, perquè es veu que llavors no van de pet al Cel.

L’únic diccionari que entra en negreta a mans de, l’utilíssim i cada cop menys utilitzat GD62, l’entra amb un sentit molt poc lèxic, ja que la a ve forçada per un verb de moviment: “L’empresa ha passat a mans dels fills”. En aquest cas els dos sintagmes sí que són sinònims, com ho prova la frase “L’empresa ja està en mans dels fills”.

El silenci dels diccionaris ens aboca a buscar la resposta en la paraula de Déu. No, no temeu, no sóc devot de Wert sinó de Ruaix, que és qui ha vetllat per la correcció de la Bíblia interconfessional, l’únic corpus en línia que permet avalar amb garanties la bondat d’un sintagma.

I allà per fi ho trobo: “Tots van morir a mans de David i els seus homes” i, en canvi, “Posaré Egipte en mans de gent malvada”.

 
5)
 
Publicat en el diari EL PAÍS dilluns 19 de gener del 2015
Encara no s’ha estès cap fórmula en llengua catalana per referir-nos als ‘drones’
 
No hi ha dia que, en un lloc o altre, no se’n parli. No és una presència massiva en els mitjans de comunicació, i encara no han entrat en la vida privada (espera’t...), però al capdavall tothom té una lleugera idea del que és un drone. No parlem ja dels ginys de l’aeromodelisme (d’avions teledirigits fa temps que n’hi ha), sinó d’aparells ultratecnològics capaços de dur a terme tasques militars, d’espionatge, d’inspecció, de transport, fotogràfiques i fins i tot merament lúdiques. Ja n’hi ha que demanen drones als Reis.

Escric drones perquè, de moment, així m’ho dicta el Termcat, que ha preferit estar-se d’executar qualsevol maniobra que porti a catalanitzar el terme en alguna direcció. Aquí l’opció més senzilla seria fer l’adaptació de la paraula a l’ortografia catalana, un pas natural quan el mot ja té un cert arrelament i, sobretot, res fa pensar que pugui desaparèixer o ser substituït per una altra forma. Pompeu Fabra semblava tenir-ho força clar en una de les seves converses filològiques: “Quan un mot anglès que no ha trobat la seva traducció catalana, és ja d’ús general i pot considerar-se com una adquisició definitiva de la llengua, és qüestió d’escriure’l a la catalana, sempre però que la seva pronunciació no sigui massa allunyada de la que té el mot en la llengua originària”. En definitiva, que si un mot immigrant es vol integrar, som els primers que li hem de facilitar les coses, com passa amb pàdel, gofra, gaspatxo i xauarma. Amb les excepcions, evidentment, d’aquells mots que gaudeixen d’una abundant presència en suports no textuals (etiquetes, rètols, eslògans, anuncis) i que generen una potent imatge gràfica. Faríem riure si intentéssim adaptar paraules com whisky, online, spa o thriller, de manera que acabem acceptant aquell terme tal com és. És allò tan típic de “t’estimem, no canviïs mai”.

No cal dir que, en adaptar termes, convé no precipitar-se, perquè no és tan fàcil decidir si un mot ja és d’ús general, i de fet no són poques les paraules que han mort d’èxit. No fa pas tants anys va saltar a l’actualitat el mobbing. Alguns eixelebrats vèiem que de seguida se n’havia de dir mòbing, tal qual, tot i que ara és evident que el terme és víctima d’un procés de reculada. Es coneix, sí, es fa servir, també, però el genèric i genuí assetjament s’ha bastat prou per designar aquest i d’altres tipus d’assetjaments. El mateix Fabra (tenia explicació per a tot) ja intuïa que l’adaptació precipitada podia ser contraproduent mentre no es verifiqués l’arrelament del mot o bé es trobés una solució autòctona, i proposava “de conservar-los llur aparença exòtica i no pas de vestir-los a la catalana, cosa que més aviat dificultaria llur bandejament”.

L’adaptació ortogràfica, doncs, no és més que traslladar el significant del mot al format català, però també podem fixar-nos en el significat a l’hora de buscar substituts. És el que es fa quan es proposa una alternativa per mitjà d’una paraula pròpia que remeti al mateix sentit, com en el cas del ratolí dels ordinadors, clarament victoriós davant del mouse. I de vegades de solucions n’hi ha dues, una de proposada i una d’adaptada, en una lluita de titans que no te per què acabar malament. Ho hem vist fa poc amb un mot d’una actualitat indiscutible, tweet, que va sobreviure mentre la nova xarxa social era poc coneguda però que després es va haver de batre amb dues alternatives que l’han eclipsat del tot: la proposta piulada i l’adaptació tuit, les quals, avui, conviuen amb una certa harmonia, sense que es pugui dir que una preval sobre l’altra. Si arrelen totes dues, no hi perdem res.

Per això sobta la contenció acadèmica davant dels drones. El primer pas, més evident i fàcil, és provar de llevar la e i fer directament dron, tot evitant la cursiva en una mutació ortogràfica menys lesiva fins i tot que la del tuit. Ben fàcil que seria. I el segon pas, sempre més agosarat, és aventurar una proposta d’alternativa, i que sigui la llengua –sempre sobirana− qui acabi triant entre les dues opcions. I aquí tenim un candidat perfecte amb borinot. No és el primer membre del regne animal que usurpa altres sentits, com el mateix ratolí d’abans o les granotes de treball, i no està pas tan allunyat del sentit entomològic del drone anglès original (‘abellot’). I a més, atresora característiques pròpies de l’andròmina, com el brunzit i el vol irregular, i, per què no, les molèsties que poden acabar causant. Que mira com emprenya el nen aquell, amb el borinot que li han portat els Reis.

6)
 
Publicat en el Quadern, suplement de cultura del diari EL PAÍS, divendres 30 de gener del 2015
http://cat.elpais.com/cat/2015/01/30/actualidad/1422654001_335572.html
 
 
Ferran Toutain
 
'Amb mots de ben copsar' aplega les entrevistes concedides a diverses emissores de ràdio i televisió entre el 1983 i el 1987
 
Considerant que, arribat a certa edat, un ja no pot respondre del tot dels seus judicis, Josep Vicenç Foix (Barcelona, 1893-1987) va decidir, fets els 80, que no tornaria a concedir entrevistes. Hi havia, en aquesta actitud, un excés de prudència, perquè Foix no havia deixat de ser un home lúcid, però durant una dècada no se’n va desdir. Passats els noranta, i sobretot després de rebre el Premio Nacional de las Letras Españolas —distinció que el poeta va acceptar amb agraïment i que el sector pedrolistadel catalanisme va trobar inacceptable—, Foix es va posar a complaure tots els seus sol·licitants.

Ara, amb un títol que porta el timbre de veu del poeta, apareix Amb mots de ben copsar, llibre que aplega les entrevistes concedides a diverses emissores de ràdio i televisió entre el 1983 i el 1987, en doble format textual i sonor, com és habitual en una bona part dels volums que ha publicat la Fundació J.V. Foix, i amb un magnífic treball d’edició de Margarida Trias. El llibre també inclou, a manera introductòria, un retrat-entrevista que Albert Manent va publicar a Serra d’Or el 1973.

Les últimes declaracions de Foix que s’han pogut datar, enregistrades deu dies abans de la seva mort, donen fe que el poeta va conservar les facultats fins al final. Ara bé, una cosa és que el cap li funcionés prou bé i l’altra que encara tingués força moral per resistir els intents de convertir-lo en un nou emblema nacional. Va rebre medalles, premis, homenatges, va ser proposat per al Nobel, i va haver de respondre una i altra vegada a les mateixes preguntes de circumstàncies. El Nobel el veia com un inconvenient perquè, en cas de ser-li concedit, “portaria les cultures exteriors a conèixer la nostra cultura, que encara no té el gruix que a mi em sembla que hauria de tenir”. Foix era un català que tocava de peus a terra. Hi tocava perquè tenia objectius elevats; havia heretat del Noucentisme el designi de construir una cultura arrelada en l’humanisme i la modernitat, i amb referents d’abast universal. A les entrevistes aplegades a Amb mots de ben copsar insisteix sovint en aquest ideal. El 1984, per exemple, preguntat sobre com voldria que fos la Catalunya del futur, respon: “Nosaltros —Foix i els seus companys de ploma— combatíem tot allò que representava en el catalanisme (...) la manera de manifestar-se del poble, únicament, sense influència d’una cultura superior”. I un any més tard, pels micròfons de Catalunya Ràdio, explica que a La Publicitat duia una activitat literària i una altra de política. “La política consistia —puntualitza— que Catalunya s’alliberés, i encara ho defenso ara, del folklore que l’ha deixada atuïda”. Són coses que diu de viva veu i amb energia, i reconforta sentir-les en un moment en què una bona part del catalanisme sembla treballar amb entusiasme perquè el folklore torni a dominar la situació.

Foix respon a la seva manera a les inevitables preguntes sobre política i nació, i, com és d’esperar, les preguntes més apropiades de formular a un poeta, les relatives als misteris del vers, el pensament i el llenguatge, pràcticament brillen per la seva absència en les entrevistes. De vegades, a les respostes, apareixen com de contraban les posicions estètiques de Foix, que són posicions favorables a l’autonomia de l’art i del llenguatge poètic. Aquests comentaris ocasionals i les evocacions de Riba, Sagarra, Miró o Dalí, entre altres amics de Foix, donen a Amb mots de ben copsar un interès que el pròleg d’Enrique Badosa i la possibilitat de sentir el poeta al cedé que acompanya l’edició contribueixen a fer més viu.

7)
 
El català no m'agrada
 
Pere Ortís
 
 
     Hi ha una bona possibilitat que hàgiu sentit més d´una vegada, en aquest gran món que és Catalunya, gran per per la seva capacitat de patiment i per la quantitat de píndoles amargues que ha d´empassar-se,  aquesta expressió que és exclusiva d´una raça. No la sentireu dir mai a un magrebí, a un xinès o un salvadorenc. I podeu descartar que hi hagi al gran món ─al món que rau fora del triangle que fa Catalunya─ una altra llengua que s´emporti una flor com  aquesta. Diguem, d´entrada, que és fruit de la ignorància i de la mala voluntat; ignorància i mala voluntat un combinat que esborrona. La diu el petit galifardeu i també la diu l´analfabet, aquesta frase, perquè l´ha sentida dir a un altre de més gran, que també la diu per ignorància, sobretot, i per odi al do d´un altre; així es forgen la fal·làcia que no els cal aprendre el català ni parlar-lo. 

   Perquè no hi ha al món una llengua que sigui lletja i no hagi d´agradar a algú. Les llengües aborígens ─que han stat fetes desaparèixer del mapa per les que agraden una cosa de no dir─, les llengües de les tribus minoritàries de l´Àfrica, o d´onsevulla, tenen totes el seu encant perquè fan la forma d´expressar als altres les idees que hom té a l´enteniment, i aquesta especial relació humana, entre els individus que integren un grup humà, ha estat llimada pel bon gust dels interessats per segles i segles i aquest fet ha retut sons afinats, doctes i grats a l´oïda, on no trobaríeu cap excepció vàlida.

    La persona que formula aquest esguerro, que diu que El català no m´agrada, ensenya l´orella de la seva ignoròncia, de la seva sapastrada, i mostra que desconeix aquell principi tan obvi i a l´abast del més reduïdet que el coneixement és font del bon gust, és font de l´amor. ¿Com vols que t´agradi allò que desconeixes? ¿Com vols estimar la xicota que no coneixes? Ha de causar oprobi i vergonya dir una cosa així, i o en causa cap. Aquests dons tan humans i imprescindibles per una relació humana afable i llisa, com són la precaució i la vergonya, falten en molts que volen ser grans sortint amb originalitats  plenes d´inanitat.  

    Que els catalans hàgim hagut d´escoltar aquests ruqueries durant la nostra trista història, i fins en el temps actual que ens trobem en plena gestació del ferro que ha de trencar el mite colossal, fa una de les fineses que hem guanyat amb la teoría de la unidad ─el mite. Diré, exempt de tabús i d´una vegada, que els vinguts d´allà han arribat a Catalunya amb l´esperit i la pràctica d´aquesta unidad  aferrats al cervell i al tarannà. Esperit de conquesta  i de superioritat sobre els habitants de la terra que els acull, actitud que ha retut sobre les víctimes un subconscient de de fer allò que més plau al senyor, vingut de fora. Un obscur producte d´aquesta aberració ha estat la dimissió de la pròpia llengua bon punt senten els catalans la veu de l´estranger que se´ls adreça; aleshores veureu que els contesten en la llengua que ha aixafat la nostra i l´ha rebregada fins al punt que “no els agradi”. I no n´ha faltat entre nosaltres de molt educats i de summament pixapolits que hagin opinat que així ho hem de fer “per respecte als vinguts de fora”.

    L´element del qual parlem no hi arribaría pas, perquè no escolta ni vol escoltar, ni en sap, però ara que les coses si Déu vol es redreçaran bé caldrà insistir, a l´escola o en l´ocasió que es presenti, que la llengua catalana és l´expressió de l´ànima catalana, la qual sí que té una bellesa al costat d´algun defecte, el qual no falta mai en un grup humà, per tibat que sigui. I que la nostra llengua ha tingut notables constructors, i també grans embellidors, un Ramon Llull, un Ausiàs March, en l´antigor, i ara de poc un Anton Maria Alcover, un Francesc de B. Moll, un Pompeu Fabra. I que hi ha un refloriment i són legió els qui n´estan encantats i no la cambiarien per cap altra del món, perquè no li falta res d´allò més bell que tenen les que sí que agraden als doctes.

 
8)
 

Estatus de les llengües en una Catalunya independent

 

Jaume Fàbrega

 

És normal que el  debat sobre l'estatus del català  i de l´espanyol en una Catalunya independent generi controvèrsia. Des de de les eleccions de 2010 i de 2012 una única formació política  defensa la oficialitat única del Català en cas d’assolir la independència. Els partits sobiranistes més majoritaris- ERC, CiU- estan per una doble oficialitat, català i espanyol. Els socialistes se suposa que també, els de Podemos no ha dit res i el PP, Ciudadanos, UPyD i companya volen, simplement la desaparició del català, a partir de la idea de “bilingüisme”.

 

Malgrat els arguments, reals o voluntaristes,que es puguin adduir, cal no deixar mai de banda quina és la situació real del català a casa  nostra, que no concorda, de cap manera, en la situació positiva en que, de forma irresponsable, el situa el partit del govern, que fins i tot es gasta diners fent campanyes sobre el seu, ús, mentint de forma descarada. La veritat és que podem exigir el català en cap sector- ni tan sols als topònims, com veiem a les xarxes socials, com FaceBook, als GPS, etc. El català, simplement, no és llengua oficial, perquè no és llengua d’estat i els seus parlants viuen continus episodis de vexació i persecució- sigui a Catalunya, a les Balears, al País Valencià  i a la Franja- i el PP fa tot el possible per destruir-lo i fer-ne una secessió (“Valenciano”, “lapao”, etc.). Algunes plataformes per la llengua, innocents com la Verge Maria, a vegades fan campanyes sobre el seu ús a les empreses, l´etiquetatge, etc. que són de bades: el català no és oficial, i, per tant, no és obligatori ni exigible. L´empresa Gallina Blanca etiqueta les seves sopes en  les diverses llengües europes- algunes força menys parlades que el català-, però no en català. La llei no li obliga, i per tant, com la resta de els empreses, fan la seva. Ben al contrari, la catalanofòbia imperant a Espanya fa que empreses que abans etiquetava en català -com El pastoret de la Segarra- ara hagin deixat de fer-ho. I no cal parlar de la situació catastròfica del cinema i altres mitjans de masses, o de la del llibre en català- menys del 25% del total-, dels noms que es posen les empreses constituïdes de nou, etc. El català està en una molt mala situació, minoritzat, perseguit i cada cop més espanyolitzat- només cal sentir el sovint espantós nivell dels locutors de ràdio i TV-: a la Corpo, no n’hi ha ni un que sàpiga pronunciar Brussel.les de forma correcta!. Hi ha “herois”, però que encara el defensen: escriptors, periodistes,científics, cantants, cineastes, gent del teatre...

 

És evident doncs, que per salvar la llengua catalana, un patrimoni de la Humanitat, és imprescindible un estat propi, ja que ni Espanya, ni França, ni Itàlia respecten els seus drets. En una Catalunya independent, a més hi hauria d’ haver l´occità (aranès) oficial en el seu territori i, a parer meu, l´espanyol i l’ anglès llengües cooficials- ja que és evident que no hi podem declarar les a prop de 300 llengües que es parlen a Catalunya!.

 
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net