Estimat per uns i detestat per uns altres, la controvèrsia es va associar a l'obra de Joaquim Molas, figura indispensable per entendre què va passar amb la literatura catalana des de la postguerra i, sobretot, amb el que ha significat el cànon català a partir de les antologies amb Josep Maria Castellet i amb les col·leccions d'Edicions 62 que hi havia a la meitat de cases del país. A Molas li han col·locat moltes llufes, alguns dels seus deixebles en malparlen, però va ser un home amb la porta de casa seva oberta, carregat de projectes i, eminentment, un treballador, cosa que en molts àmbits del nostre país és encara un delicte.

Fa cosa de quinze o vint dies em va trucar per demanar-me l'adreça postal. Em volia enviar la biografia del seu avi, Emili Molas i Bergés (1870-1918), que acaba d'aparèixer a través d'un petit segell, Om, però en una edició acurada, il·lustrada amb fotos, textos i records de l'àlbum familiar. El que havia estat el potentat de la gairebé extinta Edicions 62 ja no va trobar ni aixopluc en les editorials dites comercials, però ell tampoc tenia voluntat de majoritari, i en ambients laterals també se sentia còmode. De fet, part dels seus últims llibres estan publicats per editors que estan fora del circuit barceloní i són obres associades a l'avantguarda o al dietarisme i la biografia, i moltes estan lligades a l'editor targarí Xavier Garcia López. Fa pocs mesos el vam visitar al seu pis de l'Eixample per rebre instruccions sobre la possibilitat de fer una obra poètica completa del seu vell amic Joaquim Horta. Ens va rebre, al Gerard i a mi, i ens va fer passar al seu despatx, atapeït però ordenat i net fins a l'obsessió. Saltava de carpeta a carpeta i ho trobava tot més de pressa que amb un ordinador d'última generació. En un paper ens va dictar l'ordre dels llibres d'Horta i la necessitat d'incloure els pròlegs de les primeres edicions, i ens va empaitar a la recerca dels inèdits i revisions del seu amic, de cara a publicar les últimes versions dels versos. Sobre la seva salut, només va respondre amb evasives. Ens va dir, això sí, que no tenia temps per escriure un nou pròleg, que ho fes jo.

Bon editor i lector

Al costat dels projectes per construir o reconstruir la nostra cultura, Molas era capaç de corregir-te un llibre, de dalt a baix, amb detalls insospitats. Era bon editor, bon lector i molt bona persona. Qui digui el contrari, és un mentider abrasiu o un envejós. A més, era un home divertit, amb una ironia finíssima. I quan tocava el sarcasme en fugia com qui fa una entremaliadura. En un sopar o en un jurat literari, els seus comentaris eren d'antologia, per llogar-hi cadires. Sabia fer lluent el que simplement podia ser interessant. Així es va inventar moltes coses del nostre patrimoni, que sense la seva participació s'haurien perdut inexorablement.

Joaquim Molas va fer moltes coses. Va fundar o va pertànyer a capçaleres històriques com ara Curial, Els Marges, Recerques, Anuari Verdaguer i Serra d'Or, va ser catedràtic de la universitat, responsable de literatura d'Enciclopèdia Catalana, membre de l'Institut d'Estudis Catalans i de l'Acadèmia de les Bones Lletres, editor de les col·leccions Antologia Catalana, Les Millors Obres de la Literatura Catalana i Les millors Obres de la Literatura Universal, és a dir, aquells llibres de color vermell, crema i verd que van introduir milers de lectors a la nostra llengua.

Estudis i antologies

Necessitaríem un assaig per fer una aproximació als centenars de pròlegs i a les antologies que ens van donar una visió panoràmica del patrimoni literari, sovint tan menyspreat per les autoritats que l'haurien de defensar, especialment de Madrid i d'altres governs del nostre domini lingüístic. D'aquestes paradoxes i del petit hàbitat de poetes i poetastres, en feia interpretacions ben sucoses. Els seus estudis sobre Verdaguer –alguns amb el també desaparegut Isidor Cònsul– o els Manifestos d'avantguarda són les dues cares d'un home que es va moure entre la tradició i l'esperit més trencador. Diríem que la curiositat l'empenyia per diversos camins.

Com sintetitzaven Enric Bou i Ramon Pla, el mètode Molas va anar evolucionant a partir de nous plantejaments o en constatar les limitacions de determinades propostes, com la sociològica. En aquest cas, el discurs marxista –tan anatematitzat– només va ser una part d'una manera de mirar. Molas va obrir les interpretacions a la Renaixença, el Modernisme, el Noucentisme i les avantguardes. Va veure clara la importància d'Aribau, Verdaguer i Maragall fins arribar a Mercè Rodoreda i companyia. També va saber obrir el diafragma per descobrir autors com ara Terenci Moix, Montserrat Roig, Gabriel Ferrater, J.M. Benet i Jornet, Pere Gimferrer i Baltasar Porcel, que van renovar la nostra literatura fins a l'esclat dels setanta i les generacions de la normalització mai normalitzada. D'aquest últim, de Baltasar Porcel, en vull destacar un retrat que va fer de Molas a principis de la dècada de 1970 per a un llibre d'Edicions Nauta: “D'estatura baixa, amb cigarret als llavis i ulleres de sol, l'aparença de Molas és severa com els seus escrits són densos, una estructura muntada peça a peça, lentament i curosament, cosa que li dóna un aire d'un cert dogmatisme quan la veritat és que el seu autor és absolutament permeable a qualsevol suggerència [sic] i tema d'estudi.” Porcel el va identificar des del primer moment. Quan el coneixies era impossible odiar-lo. La resta són gaites. Necessitaríem més Molas.