InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 232 (divendres 20/02/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - arreplegar
 
2) Eugeni S. Reig - arreus
 
3) Antoni Llull Martí - Hoste, host, hospital i hostal
 
4) Albert Pla Nualart - ¿Es recorda d’ell, se’n recorda d’ell o s’enrecorda d’ell?
 
5) Rudolf Ortega - De gamma extra
 
6) Salvador Pardo - Llenguatge administratiu
 
7) Josep Daniel Climent - 15 anys sense Enric Valor: «Mirant cap al futur amb optimisme»
 
8) Neus Nogué Serrano - Sobre el tractament de 'vós' en català
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

arreplegar

1)

Agafar diverses coses disperses a fi de donar-los el tractament apropiat en cada cas, com per exemple guardar-les per tal que es coserven adequadament i no es perden ni es deterioren ni es facen malbé, ordenar-les i classificar-les de manera idònia, col·locar-les en el lloc adient, portar-les a un altre lloc, etc.

Arreplega tots els papers eixos que hi han per terra i tira’ls a la brossa, fes el favor.

En la novel·la Sense la terra promesa d’Enric Valor podem llegir:

I Maria-Júlia era pobra, i hi havia també aquella fallida passió del fuster, que l’havia rebaixada als seus ulls. ¿Com anava a arreplegar les deixalles sentimentals d’aquell xicot d’una classe tan humil?

En la rondalla El príncep desmemoriat d’Enric Valor trobem:

Arreplega a les fosques uns branquillons secs i un grapat de fulles eixamorades, trau unes pólvores d’una bosseta de vellut diminutíssima que duia en la sina, [...]

Manuel Sanchis Guarner en la seua Gramàtica valenciana, parlant del Diccionari Català-Valencià-Balear, diu:

L’obra lexicogràfica més ambiciosa, en què ha estat arreplegat tot el tresor de la nostra llengua, amb una investigació minuciosa dels documents antics, de les obres literàries clàssiques i modernes, i dels dialectes comarcals, amb estudis etnogràfics, folklòrics i etimològics [...]

2)

Fer-se càrrec d’algú que té necessitat de protecció, d’ajuda.

Quan era molt xicotiua es va quedar sense pare ni mare i la varen arreplegar la germana major i el cunyat i se la varen afillar.

En la novel·la El bou de foc de Joan Francesc Mira trobem:

I què punyetes vols que faça, ara que ja va pels trenta, després de tants anys de festejar amb l’inútil aquell? O és que creus que l’havia de voler arreplegar algú, a la teua cosina, després de tot el que se n’ha parlat?

3)

Anar a buscar alguna persona, animal o cosa al lloc a on es troba per a dur-la a un altre lloc.

No, jo passaré per ta casa en el cotxe, t’arreplegaré i et portaré al restaurant.

Enric Valor usa aquest verb en aquesta accepció. En la novel·la Sense la terra promesa podem llegir:

Va arribar el juny i començaren els exàmens. Elisa va rebre carta del fill dient-li que acabaria el dia catorze; ella li contestà que, per deferència de don Josep Maria Estelric, amic del seu pare, el procurador Batiste Bernabeu baixaria a ciutat el dia quinze a arreplegar-lo i portar-lo a Cassana en la tartana de casa.

4)

Recol·lectar  productes agrícoles agafant-los de terra.

En el fragment següent de la novel·la Sense la terra promesa d’Enric Valor trobem el verb arreplegar dues vegades: la primera, quan parla d’arreplegar olives, es referix a agafar de terra les olives que han caigut o s’han fet caure de les oliveres, és a dir, usa el verb arreplegar el l’accepció definida en el present apartat, però la segona volta, quan diu arreplegar els sarments, el verb arreplegar té el significat definit en la primera accepció.

A la tardor, fer la verema, arreplegar olives i dur-les a l’almàssera (feina que s’acaba entrat l’hivern), sembrar; a plena hivernada, fer llenya per als amos i per a ells, carrejar-la, rompre guarets per a l’any vinent quan la terra es desgelava, podar la vinya i arreplegar els sarments en cuetes i garbons, picar espart [...]

5)

Rebre diners d’una herència, d’una indemnització, d’un subsidi, d’una assegurança, d’una pensió, del premi d’un joc d’atzar, de la venda d’una collita, d’un terreny, d’un immoble, etc.

Entre els dinerets que ha arreplegat de l’herència de sa tia i la pensioneta que li ha quedat, pot passar molt bé, ja ho crec.

En la novel·la Sense la terra promesa d’Enric Valor podem llegir:

De moment aconseguia arreplegar els tres mil duros de la pensió, que Constantí els dugué religiosament uns dies més tard d’acord amb la seua contesta.

En la novel·la Júlia de l’escriptora alcoiana Isabel-Clara Simó podem llegir:

Només amb la fruita, si l’anyada era bona, podien arreplegar alguns quinzets. La resta, res de res. La vellesa, la tenien fumuda

6)

Anar ajuntant i guardant alguna cosa, especialment diners.

Tota la vida arreplegant-me uns dinerets per a la vellea i ara, quan més falta em fan, els desvergonyits eixos m’han estafat i m’han deixat en la misèria.

En la narració La cosina Agnés de Jordi Valor i Serra trobem:

Roseret ho arreplegava pensant que… tota pedra fa marge, i ells havien de pagar encara set-cents o vuit-cents duros pels dos animals que tenien a l’estable.

7)

Ajuntar-se en un lloc determinat una quantitat important d’aigua, neu, terra, etc. En aquesta accepció s’usa com a pronominal: arreplegar-se.

En la novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà trobem:

El corrent sobrant es vessava riu avall, en un llom de cristall tremolós, amb flocadures remoroses de bromera, i l’aigua baixa s’anava arreplegant cap a la boca del canal, cada volta més compacta i bromerosa, com una multitud que s’estreny volent endinsar-se impacient per una porta massa estreta i dessucant-se en cridòria i rialles.

8)

Ser atacat per una malaltia.

Jo tots els hiverns arreplegue dos o tres constipats. No sé com dimonis m’ho arregle.

L’escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado empra en la seua prosa literària aquesta accepció del verb arreplegar. En la narració La font de la reina, inclosa en el llibre De la meua garbera, hi podem llegir:

Lo meu pobret Toni que ab aigua a la cinta i pegant-se unes ensolanades m’ha arreplegat unes quartanes que no guanye prou pà sulfate.

9)

Agafar per sorpresa.

El varen esperar a l’eixida i, quan es va acabar la festa, el varen arreplegar i el varen fer blau.

En la novel·la Sense la terra promesa d’Enric Valor podem llegir:

Un regolf de vent de tramuntanal d’alguns graus davall zero, la va arreplegar a l’eixida del temple i la va fer caure en el llit en un atziag dia del mes de febrer. Era el mal característic de la contrada: la terrible pulmonia, que no respectava sexe ni edat ni béns de fortuna. No hi va haver remei. El fill gran tenia llavors uns deu anys; el petit, vuit.

En la narració Pasqua florida de Jordi Valor trobem:

–Jaume, no és res; el lladre del Mellat; en quan l’arreplegue… –digué el xiquet tot queixós.

En la novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà trobem:

En moments confidencials així, disfrutava Joan Feliu arreplegant-lo amb una sorneguera i calmosa xàrcia [...]

10)

Agafar.                                          

En la novel·la Els horts de Martí Domínguez Barberà podem llegir:

Begonya s’hi quedava absorta escoltant el raig de l’aigua múltiple i s’omplia els ulls d’aquells vius cristalls que espurnejaven arreplegant l’última claror del vespre. Roser disfrutava en veure l’èxtasi de la bilbaïna. ¿Hi ha cosa més bonica que la vivor i el soroll de l’aigua corrent?

11)

Tancar el bestiar quan torna de pasturar.

Ensé que arreplegue els animals, aniré a sopar.

 

En valencià també es diu:
1)
2) acollir
3) passar a buscar
4) plegar
5) fer-se amb, rebre
6) ajuntar, enjuntar
7) acumular-se, amuntonar-se
8) agarrar
9) agarrar
10) agarrar
11) acorralar
 
La llengua estàndard sol emprar:
1) aplegar, arreplegar, recollir
2) acollir, recollir
3) passar a buscar
4) collir, plegar  
5) fer-se amb, rebre
6) ajuntar
7) acumular-se, amuntegar-se, arreplegar-se
8) arreplegar
9) arreplegar, enxampar
10) agafar
11) apletar, arreplegar, encorralar
 
En castellà es diu:
1)  juntar, recoger
2)  acoger, dar asilo, recoger
3)  recoger
4)  recoger, recolectar
5)  conseguir, recoger
6)  recoger
7)  acumularse, amontonarse
8)  agarrar, coger, pillar, pescar
9)  agarrar, atrapar, coger, pillar
10)  coger
11) acorralar, arredilar
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

arreus

 1)

Guarniments de les cavalleries.

Enric Valor usa aquest mot en aquesta accepció. En la novel·la Sense la terra promesa podem llegir:

Per al meu estimat nebot don Albert Mauri de Rocafort, deixe el meu cabriolet de luxe i el cavall bai, amb tots els seus arreus.

En la rondalla Les velletes de la Penya Roja d’Enric Valor trobem:

Vertaderament era un espectacle digne d’un pinzell magistral, el que oferien els diversos personatges tan vistosament abillats, els fogosos corcers guarnits d’arreus lluents i valuosos, les enfurismades i sorolloses james de gossos... davant d’aquell habitacle solitari i vora els impressionants precipicis de la Penya Roja.

2)

Conjunt d’efectes, instruments, accessoris i altres elements que s’usen per a fer una cosa determinada.

Tenim la cançoneta popular:

Ai xica roja, no em xafes la canyeta de peixcar,

el cabasset dels arreus i el barret de festejar.

Aquesta accepció de la paraula arreus l’usa l’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra en la seua prosa literària. En la narració curta El ramat de Goriet podem llegir:

El jove l’escoltà molt atent i després d’ultimades les instruccions s’acomiadaren: «Adéu, salut i sort!». Arreplegà Goriet la motxila i tots els arreus i encara a l’envista de l’amo escomençà a menar les ovelles cap a dalt la Mola.

En la narració curta Pasqua florida, també de Jordi Valor, trobem:

En el riuet de Moia encontraren un grapat de patrulles carregats tots amb los típics arreus de la pinyata: cistelles, sarnatxos, taladins, bóta i guitarra.

I en la narració curta Marxa militar, del mateix autor, trobem:

[...] de la llarga fila de xicots carregats amb les cartutxeres, motxiles, bosses, fusells i demés arreus de l’equip militar [...]

3)

Ornaments de la roba de vestir.

En aquesta accepció l’usa l’escriptor castellonenc Josep Pascual Tirado. En la narració curta Del picador confundit, lo manyà entremetent i lo borriolenc espavilat , inclosa en el llibre De la meua garbera, llegim:

No li podia cabre en lo cap que n’hi hagués home ni dona, gran ni xicotet que no adorara la flamant Constitució del 76. Acabava d’eixir aquesta del forn, és a dir, encara era calenta, i a raïl de la darrera guerra civil el nostre manyà ja començà a fer-la jurar de la millor manera possible a tot aquell que baix los arreus de camalets, samarra i mocador de cueta –lo que per a ell volia dir carlista– passara pel carrer.

Jordi Colomina en el seu llibre El valencià de la Marina Baixa diu: «arreu 2. subs. 'instrument, aparell' (pr. arrèus, Call, Altea); “tirant la canya , i sense arreplegar els demés arreus... ¡cametes valeu-me!” (Martz 12:113). Usat per JMGadea: “els arrèus y ferraments antichs de llaurança” (Tip A ii, 71).

 

En valencià també es diu: 1)  2)  3) 
La llengua estàndard sol emprar: 1) arreus, guarniments  2) accessoris  3) arreus, ornaments
En castellà es diu: 1) jaeces  2) accesorios  3) atavíos
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 138)
 
Hoste, host, hospital i hostal
 
Antoni Llull Martí
 
Sempre m’ha sobtat el doble significat, contraposat, a més, del mot hoste que com el seu corresponent castellà huésped, s’ha usat i encara s’usa, per designar la persona allotjada en casa d’altri com la qui hostatja qualcú a casa seva, i aquest doble significat el tenia ja el llatí hospes, del que procedeix, i el tenen l’italià óspite i el francès hôte, mots germans del que venim comentant. I l’explicació sobre el perquè d’aquesta confusió transmesa del llatí a les llengües modernes, no he sabut trobar-la enlloc. En tot cas, l’accepció més usada, i en algunes llengües l’única, dels derivats de hospes, és la d’allotjat.

El que sí he pogut aclarir, és que aquest mot llatí prové d’un altre més antic indoeuropeu, hostis que significava hoste o allotjat, i que després passà a voler dir ‘estranger’, i d’aquesta accepció s’arribà a la de ‘enemic’. Llavors, aquest mot transformat en host en català i en hueste en castellà, oste en italià, i ost en francès (avui mot no usual), va prendre el sentit de ‘enemic, el qui fa la guerra’, i, col•lectivament, el de ‘exèrcit enemic’ i finalment ‘exèrcit en general’.

Altres mots més usuals sortits de l’hospes esmentat, en genitiu hospitis, són hospital transformat després en hostal, mot que, amb tot, seguí usant-se amb la forma antiga, amb una significació un poc distinta. Hospital passà a designar un establiment per allotjar gent pobra i pelegrins, i molts de monestirs importants tenien annex el seu hospital. Finalment el mot es reservà per a l’establiment on allotjar i tractar malalts, i en alguns casos per a atendre els vells pobres, pel que també es té el nom d’hospici, mot de la mateixa família. Mots germans d’aquests són el català i castellà hostal i el francès hôtel (més antigament hostel), mot que s’ha internacionalitzat, generalment amb la forma hotel, per designar els moderns establiments d’allotjament amb més capacitat i serveis que els hostals. ece2D’aquests mots n’han sortit un munt de derivats, com hospitaler, hospitalari, hospitalitzar, hostaler, hostaleria, hostessa, hostalatge, hostatjar, hostatjat, hoteleria, hospicier, inhòspit, etc. Atenció especial mereix ostatge, variant d’hostatge, que es diu d’una persona lliurada a l’enemic com a penyora del compliment d’un pacte o de qualcú qui ha estat segrestat, en castellà rehén.

 

4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 17 de gener del 2015

Corregint textos ens trobem cada dia més frases del tipus (1) “Se’n recorda d’ell”. És una frase que sona bé però, si no fem trampes, l’hem de convertir en una altra que fa mal a l’orella, (2) “Es recorda d’ell”, o mal als ulls, (3) “S’enrecorda d’ell”.

L’única de les tres estrictament normativa és (2), però jo crec -i no estic sol- que (3) és la frase més adequada (i, per tant, més correcta,si entenem correcció en el sentit més ampli) en registres informals o col·loquials.

“Però per què no podem deixar (1)?”, es pregunten alguns lectors. Si (1) no fa mal als ulls ni a l’orella, si respon al que diem i estalvia un enrecorda que no és al diccionari, ¿no seria la millor opció? Intento demostrar per què no ho és.

Amb (1) postulem l’existència del verb recordar-se’n, amb dos pronoms sense funció sintàctica, com els d’anar-se’n o sortir-se’n. I amb (3) postulem l’existència d’ enrecordar-se, amb un prefix i un pronom sense funció sintàctica, com els d’endur-se o emportar-se.

Dit breument: no podem deixar (1) perquè recordar-se’n no és un verb català i enrecordar-se sí, tot i no ser normatiu. Recordar-se’n no existeix com no existeix dur-se’n. Igual com no diem “Se n’ha dut els fills a París” sinó “S’ha endut els fills a París”, tampoc podem dir “Se n’ha recordat de fer-ho” sinó “S’ha enrecordat de fer-ho”.

La trampa que fem a (1) deixa de funcionar quan la forma verbal -com passa amb els temps perifràstics, l’infintiu o l’imperatiu- no permet a en precedir immediatament la forma lèxica del verb, tal com exigeix la seva naturalesa de prefix, d’expronom aglutinat.

Al final de La plaça del Diamant hi ha aquesta frase: “L’aigua era freda i em vaig enrecordar que el dia abans [...] havia plogut fort”. Que algú com Rodoreda, tan poc amant de saltar-se la norma, faci dir a la Colometa enrecordar-se prova fins a quin punt recordar-se, ja als anys 30, sonava fals en la veu d’una dona senzilla de Gràcia.

 
5)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 2 de novembre del 2014

S’acaba la temporada castellera. Un cop més, i sense que serveixi de precedent (capti’s la ironia), la campanya d’enguany ha estat única. D’uns anys ençà, ens hem deixat endur per l’eufòria, el deliri, la consecució sistemàtica de rècords sense aturador, el més difícil encara i el “nova diada castellera històrica”. És així: darrerament, la informació periodística al voltant del món casteller ha begut de les pràctiques de la premsa esportiva, i així com es fan estadístiques inversemblants sobre les vegades que Messi ha marcat amb el dit gros del peu, així mateix actuem amb el fet casteller, cada cop més avesat a la proesa.

És innegable que n’hi ha, de proeses. Fa trenta anys, les places de la Vila de Vilafranca i del Blat de Valls s’estremien en veure un castell de nou, i ara sembla que si no fas castells de nou no ets ningú; i si en fas, ja et quedes curt. Ha millorat la preparació dels castellers, les tècniques dels assajos, les mesures de seguretat, i al costat de construccions monumentals s’afegeix un grau de fiabilitat i de seguretat mai vistos. Mai s’havien fet castells tan grossos i mai n’havien caigut tan pocs.

Però vet aquí que la dinàmica informativa necessita grans titulars, rècords batuts, estadístiques esmicolades, i per a això no hi ha res millor que la difusa categoria dels castells de “gamma extra”, farcida de castells de nou, de deu, sense folre i amb agulla al mig. Qui ha perpetrat un bunyol tal? No ho sabrem mai, però al capdavall s’ha creat una categoria de castells inigualables que facilita la notícia: només has de dir quants castells de gamma extra s’han fet en una mateixa diada, tant se val els castells que siguin. I si una colla és capaç de fer-ne un, ja rep automàticament l’etiqueta de “colla de gamma extra” com a distintiu de pedigrí.

La resta de castells sembla que no existeixin. Ja no parlo dels castells de set i de vuit, ignorats pels mitjans, sinó també dels de nou. La categoria de nou pisos (mítica als anys setanta, quan només se’n tenia notícies del segle XIX) ha quedat reduïda a dos castellets de no res, el tres i el quatre −amb folre−, mentre que la resta han passat a engrossir la ditxosa gamma, i així com la torre i el cinc de vuit són castells de vuit, doncs la torre i el cinc de nou no són castells de nou, sinó de la concorreguda gamma extra. És evident que la dificultat constructiva d’aquestes edificacions suposa un grau superior respecte dels homòlegs tres i quatre, però ningú diu que la torre i el cinc de vuit siguin igual de difícils que el tres i el quatre. Així les coses, és fàcil que les cròniques d’una diada parlin de més castells de gamma extra que de nou pisos, i fins i tot aquests queden ara com castells de pa sucat amb oli. A canvi de destacar unes construccions per justificar el titular llampant hem acabat banalitzant la resta.

L’adjectiu extra no enganya ningú. D’una banda, vol dir “extraordinari, no acostumat”, però aquest ha acabat sent un significat que, a base d’abusar-ne, ja ha perdut tota la gràcia; i de l’altra, equival a dir “de qualitat superior”, un sentit que, aplicat a les construccions humanes, qualsevol casteller podria discutir, ja que el propòsit dels castells no és arribar com més amunt millor, sinó fixar-se un objectiu col·lectiu realitzable i treballar plegats per arribar-hi sense prendre mal. No hi ha doncs castells millors que d’altres: per a una colla de castells de set la proesa pot ser senzillament bastir un quatre de vuit.

Deixem estar sisplau la gamma extra, o fem-la servir per a castells tècnicament singulars, que es caracteritzin no pel nombre de pisos, sinó per característiques constructives, com ara la torre de vuit (sense folre), el tres de vuit aixecat per sota o el quatre de nou (també sense folre). Altrament, només provoquem l’efectisme grandiloqüent.

6)
 
Llenguatge administratiu
 
Salvador Pardo
 
 
"ANTICIPO". Acompte, bestreta, avançament, avanç. Anticipar un pagament. Per anticipat.

 

ANTICRESI: contracte hipotecari en què el creditor pren possessió de la finca hipotecada i reté els profits que deixa fins que amb aquests haja cobert els interessos i amortitzat el capital.

 

ANTIFERNALS: dit dels béns que el marit dóna a la muller per contracte.

 

ANTIJURÍDIC, A. Antijuridicitat.

 

ANTIGUITAT

 

ANUAL. Que dura un any. Un càrrec anual. Una subscripció anual. Anyal: que esdevé cada any. Una festa anyal. La processó es fa anyalment. 

 

ANUL·LAR: tornar nul, derogar una norma anterior. L'anul·lació té efectes ex nunc (des d'ara), la nul·litat té efectes ex tunc (des d'aleshores). Anul·lable. Anul·labilitat. ANULAR: relatiu a l'anell, que té forma d'anell. El dit anular.

 

ANVERS: la cara. L'anvers i el revés d'un full. El recto i el verso d'una pàgina.

 

ANY CIVIL: de l'1 de gener al 31 de desembre, ambdós inclosos. ANY NATURAL: des d'un dia fins al mateix dia de l'any següent.

 

APARELL: instrument, conjunt d'òrgans. Aparell respiratori, ortopèdic. APARAT: pompa, ostentació, parenceria. Una boda amb gran aparat. Una tronada amb acompanyament elèctric.

 

APARENÇA. Salvar les aparences. Aparençar, simular. Aparentar, semblar per l'aspecte.

 

"APARCERIA". Parceria: contracte d'explotació agrícola o agropecuària. Parcer, a.

 

APÀTRIDA: que no té nacionalitat o que l'ha perduda sense adquirir-ne una altra. Apatrídia: condició d'apàtrida.

 

APEL··LAR. Apel·lació contra una sentència. L'apel·lant. "Apelable": recurrible. Impugnar  (trans.) la sentència. Apel·latiu: que designa tots els individus d'una espècie.

 

AMO: home que té el domini d'alguna cosa. Ama. 1. (En algunes contrades), mestressa, mestressa de (sa) casa. 2. Criada principal, majordoma. 3. Dida: dona que alleta el fill d' una altra.

 

"A NIVELL DE". On level. Només ès correcte quan esmentem un punt de referència en altura: 100 m a nivell del mar. No "a nivell"municipal: als municipis; en l'àmbit del turisme; internacionalment; pel que fa a les relacions de parella; a escala de; des del punt de vista de.

 

ALFARRASSAR: ajustar a un preu alçat (esp. el fruit en verd, una rabera de bestiar, el pes d'un porc, etc.). A ull. Fer un capmàs.

 

"APELLIDO". Cognom, llinatge, nom de família. El nom propi és el nom de fonts, de pila o bateig.

 

APÈNDIX. Text afegit.

 

"APEO". Atermenament, partionament. Acta de delimitació.

 

AJUNTAR. No hi ha "juntar". Cada matí ens ajuntem tres o quatre i anem a pescar. Ajuntem les dues taules. Ajuntar o entretancar una porta, o ajustar-la.

 

APERCEBIMENT. Apercebre. Adonar-se, copsar. L'hem apercebut entre la gentada. En altre sentit (amb comminació):  advertència (sanció disciplinària).

 

APERTURA. És un cultisme, en el sentit polític del terme. Aperturisme: relaxació d'un règim dictatorial. A Cuba es detecten signes aperturistes. En altre sentit: obertura.

 

"APLAZAMIENTO". Ajornament, dilació. "Aplazar": ajornar, diferir, retardar (p.e. el pagament d'un deute).

 

7)
 
Publicat en el blog Interés per la llengua dels valencians dilluns 12 de gener del 2015
15 anys sense Enric Valor: «Mirant cap al futur amb optimisme»
 
Josep Daniel Climent
 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dijous 8 de gener del 2015
 
Neus Nogué Serrano
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net