Per megafonia
Exemple d'Ús: «No intentin obrir les portes fins que el tren no s'aturi per complet.»
Ús correcte: «
fins que el tren no s'aturi del tot / completament.»
Explicació: Encara que el diccionari ho admeti, convé que no ens castiguem –del
tot– les orelles.
En el seu llibre 'El bilingüisme mata' Pau Vidal alerta del perill que la llengua catalana s'acabi perdent per dissolució
Pregunta. Si portéssim la llengua en una ambulància cap a l'hospital, on l'hauríem de dur?
Resposta. Fins ara hem fet veure que el català no era a l'ambulància i no el portàvem enlloc. I a més, si algú deia que no es trobava bé, resulta que no era un metge qui l'havia visitat, sinó el repartidor del súper. I de la llengua se n'han d'ocupar els científics.
P. Pel títol, diríem que la llengua està malalta i que la culpa és del bilingüisme.
R. Més que el punt de la malaltia en què ens trobem, l'important és el procés. El procés ja ha començat. I és un procés que les noves tecnologies han accelerat. I al final el que tindrem serà la substitució lingüística.
P. I què hem aconseguit després de 32 anys de política lingüística? Han servit d'alguna cosa?
R. De petits guanys sí que n'hi ha, perquè la immersió, en si mateixa, és una cosa positiva. Fins i tot això folklòric que tot un poble hagi passat de dir busson a dir bústia és positiu. I que hagi augmentat el nombre de parlants és una fita en la història de la humanitat. Ara, això són petites batalles, la guerra global l'estem perdent perquè ens hem enganyat.
P. Hauríem d'agafar les enquestes una mica amb pinces?
R. Els mateixos que fan les enquestes saben que hi ha un decalatge entre les capacitats que els parlants declaren i l'ús efectiu. Que el 84% declari que sap parlar català no vol dir que hi hagi un 84% de parlants habituals. La meitat dels que declaren saber parlar català després no el fan servir mai. Però per política ha interessat fer veure que no tan sols el bilingüisme era collonut, sinó que les coses anaven molt bé.
P. Però ningú pot dir que saber idiomes és dolent.
R. Exacte. Jo parlo del bilingüisme col·lectiu. Ser bilingüe és molt sa. A tots aquells que són monolingües els aniria molt bé aprendre una altra llengua. Però el bilingüisme és collonut per a les persones i dolent per a les societats. Al final una llengua s'imposa a l'altra.
P. Encara tenim sumissió lingüística?
R. Hi ha submissió mental, que és la causa de molts efectes posteriors. Neix de la subordinació política, i abans militar, i explica molts fenòmens. Si tu parles una llengua minoritzada i estàs genèticament acovardit, és lògic que parlis amb més precaució, perquè corres el perill que t'esbronquin, com passava en generacions precedents i continua passant. De violència verbal i física n'hi continua havent, i és lògic que el catalanoparlant procuri exposar-se una mica menys.
P. I com s'explica que hi hagi castellanoparlants que hagin fet seu el català?
R. És un fenomen fascinant, perquè només passa aquí. El català ha aconseguit una mena de prestigi que cap altra llengua minoritzada ha aconseguit i que fa que s'arrosseguin parlants. Fins i tot la Sánchez-Camacho, que diuen que parla al seu fill en català. Paradoxalment això fa que la nostra agonia hagi estat més llarga perquè la resistència és molt més sòlida.
P. La substitució del català no vindria doncs per la pèrdua de parlants, sinó per la pèrdua del codi, del sistema lingüístic?
R. És una substitució per dissolució. Ja ho va dir Joan Solà en el seu famós discurs al Parlament, que ja parlava de mala salut filològica, però els diputats ni se'l devien escoltar. L'anàlisi que hem fet al llarg de 30 anys s'ha centrat en els números i no en la qualitat.
P. Tan difícil és sentir un català genuí?
R. Indiscutiblement, sí. Un dels objectius del llibre és intentar demostrar el procés de degradació, però no és fàcil de recollir, cal tenir una orella molt entrenada. No recordem la temperatura de l'aigua del mar l'any passat, de manera que no ens és fàcil dir si el canvi climàtic és veritat. Amb la llengua passa el mateix. És un exemple d'això l'avi i el nét sortint de l'escola. El discurs d'un adolescent de 15 anys està tan lluny del que parlava el seu avi i tan a prop d'un estàndard castellà, que seria ingenu no sospitar que ens estem quedant sense genuïnitat. La genuïnitat necessita alimentar-se, i ara ja només ens alimentem de la nevera del veí.
P. I quina part de responsabilitat té el nostre estàndard sobre la llengua interferida?
R. Són dos fenòmens que s'alimenten. El parlant està tan acomplexat que té molta menys seguretat lingüística, i busca el refugi del que és segur, en el nostre cas l'estàndard, que aquí erosiona més la parla genuïna que per exemple a Itàlia. L'estàndard ha fet aquesta funció de recer de la inseguretat i ha afectat més la genuïnitat. Però si no hi hagués hagut la pressió del castellà, probablement l'estàndard no hauria influït tant en el parlant, que se sentiria més segur.
P. Suposo que cal buscar una solució a tot plegat. L'Estat propi?
R. La supervivència d'una llengua no hauria d'anar lligada a tenir un Estat. Però amb el nacionalisme espanyol és impossible. És impensable que hi hagi cap mena d'entesa amb un nacionalisme agressiu i de voluntat hegemònica com el castellà.
P. I en aquest Estat propi, la seva proposta és que el català sigui llengua única oficial?
R. Parlar de monolingüisme, com de llengua única, llengua oficial, llengua de poder, totes les etiquetes que li hem volgut posar, tot provoca urticària. Aquí hi ha una llengua que ha d'avançar i una que ha de recular, i a ningú li agrada perdre. La idea és que es pugui fer un debat sobre la qüestió. Jo defensaria la necessitat d'una llengua oficial única, i que tothom prengués consciència que aquí hi ha d'haver una pèrdua. Si en l'actual situació de convivència el català acaba desapareixent, hem d'assumir que el que ha de recular és el castellà. S'ha d'assumir que hi haurà una pèrdua i a partir d'aquí, debatre-ho, que cadascú prengui consciència de fins a quin punt està disposat a jugar-se-la, a renunciar a què per obtenir un Estat o no. La gent hauria de saber que el risc que la doble cooficialitat porti a la substitució és molt elevat. Pensar que en un Estat nou podem funcionar amb una forma que no ha funcionat enlloc del món és il·lús.
P. I tot plegat en un context cada cop més multilingüe...
R. Caldrà un reconeixement d'estatus especial a idiomes que tindran importància, com el castellà i l'anglès, i potser també altres. Gairebé un experiment de multilingüisme al voltant d'una llengua central; serà la nostra aportació per a un nou tractament mundial de les llengües.
P. I si no arriba l'Estat propi?
R. Sense canvis de condicions ambientals, tindrem un malalt terminal. L'Estat actual és un mal enemic. Qui sàpiga resar que resi.
Vidal ha provat de combatre la intromissió del castellà amb El catanyol es cura, on aplega 500 interferències de l'espanyol de tot tipus. Tant estès està el catanyol? Si avui volguéssim sentir una mica de català mínimament genuí, què podem llegir, on hi ha una certa genuïnitat? “Jo començaria per la Rodoreda, que crec que és un model perfecte. I de més recents aniria a la Marta Rojals, en Ramon Solsona, l'Enric Gomà en periodisme d'opinió, i en llengua oral encara hi ha molts parlants capaços de produir parla com cal”.
I una aparent sorpresa que demostra que no tot és una qüestió de barbarismes. “A mi m'agrada posar sempre d'exemple en Ferran Monegal. La gent se'n riu del Monegal perquè diu molts barbarismes, però és un molt bon exemple per explicar que el lèxic és molt menys important del que el comú de la gent es pensa. És cert que diu molts barbarismes i que no està bé anar dient carajillos pel món, però en canvi, les altres tres potes de la llengua [fonètica, morfologia i sintaxi], que són les importants, en ell són excel·lents. És autèntic, no és impostat, té una fonètica barcelonina impecable i sobretot és espontani. I si no és en Monegal, també em ve al cap en Roger de Gràcia, per triar algú més jove”.
Escola Valenciana ha guanyat el II Premi Martí Gasull i Roig. L'entitat cívica, formada per 29 associacions comarcals, té per objectiu principal la normalització lingüística en tots els àmbits d'ús de la llengua, amb especial incidència en el sistema educatiu valencià. Albert Jané, impulsor de la revista infantil Cavall Fort, i Cerveses Moritz han quedat finalistes d'aquesta segona edició del premi, que atorga la Plataforma per la Llengua i està dotat amb 3.000 euros. El guardó el lliura en memòria de Martí Gasull, director i un dels fundadors de Plataforma per la Llengua, que va morir a l'Himàlaia el 2012 quan una allau va caure al campament base on descansava la seva expedició.
Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua (FEV), és una entitat cívica formada per 29 associacions comarcals i de país. El principal objectiu de l'entitat és la normalització lingüística en tots els àmbits d'ús de la llengua, amb especial incidència en el sistema educatiu valencià. L'activitat de l'ens va començar en el camp educatiu entre els anys 1984 i 1986, moment en què van néixer les primeres coordinadores, que finalment es van federar el 1990 amb el nom d'Escola Valenciana-Federació d'Associacions per la Llengua, amb l'objectiu de potenciar la creació d'un sistema educatiu amb el valencià com a llengua vehicular.
Entitat global
En aquest marc van néixer les Trobades d'Escoles en Valencià, aplecs lúdics i reivindicatius. En els últims anys l'entitat ha conservat l'acció a l'escola i ha ampliat el treball en matèria de normalització lingüística a la resta d'àmbits d'ús socials. Educació, música, cinema, literatura, cultura popular, multiculturalitat, voluntariat, sostenibilitat i democràcia participativa són els pilars d'una nova visió d'Escola Valenciana com a entitat global, que ha esdevingut un grup de pressió constant i constructiu en la vida social, educativa i política valenciana.
Tots aquests camps d'actuació s'han materialitzat en projectes i serveis concrets com el Voluntariat pel Valencià, La Gira- Festival Itinerant de Música en valencià, l'Acosta't al Territori, el Cinema a l'Escola, l'Oficina de Drets Lingüístics, així com la Devedeteca, la col·leció 'L'Àlbum' i els Tallers de Cultura Popular.El guanyador de la segona edició del Premi Martí Gasull i Roig ha estat escollit per votació popular.
El procés de votació ha tingut 8.000 vots, el doble que l'anterior edició.
Finalistes
Els finalistes d'aquesta segona edició han estat el director de la revista Cavall Fort, Albert Jané, i Cerveses Moritz pel seu compromís amb la llengua catalana des de la normalitat del seu ús.
Albert Jané és gramàtic, traductor i dinamitzador de la literatura infantil i juvenil en català. Ha estat redactor, corrector i director de la revista Cavall Fort. La seva trajectòria ha estat reconeguda, entre d'altres, amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990), el Premi Nacional de Periodisme Escrit (1997) i el Premi Pompeu Fabra a la projecció de la llengua catalana (2010). Actualment és soci d'honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.
De la seva banda, es destaca el compromís de Moritz amb la llengua catalana, present des de la normalitat del seu ús. El català és la llengua d'ús corporativa i això es tradueix, entre d'altres, en la publicitat i en l'etiquetatge dels seus productes. D'aquesta manera, Moritz és exemple de bones pràctiques en la introducció de la llengua catalana a l'àmbit socioeconòmic. Fundada el 1856 per l'alsacià Louis Moritz Trautmann. Després d'un parèntesi de tres dècades, el 2004 una Moritz renovada tornaria a rellançar la marca. A Barcelona, el 2009 reobria el clàssic Bar Velódromo i el 2011 s'obrien de nou les portes de la Fàbrica Moritz de la ronda de Sant Antoni.
L'acte d'entrega del II Premi Martí Gasull i Roig, que ha tingut lloc al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, ha començat amb l'aparició a l'escenari de Ileana Belfiore, una arquitecta italiana que el 2006 va venir a Catalunya de visita, i aleshores va tenir clar que era el lloc on volia viure. Ara ja està plenament instal·lada aquí i ha après català. Ha explicat com gràcies a la llengua ha tingut una integració plena.
L'actor i periodista Roger de Gràcia i la periodista valenciana Amàlia Garrigós han conduït l'acte, que ha comptat amb l'actuació del músic Joan Dausà. En la seva primera intervenció ha tocat el tema El veurem junts, que ha servit per recordar Martí Gasull i Roig, qui va ser director ¡ un dels fundadors de l'entitat.
El guanyador de la primera edició del Premi Martí Gasull i Roig va ser l'Assemblea de Docents de les Illes Balears i Viquipèdia en català i l'activista d'Elx Joan-Carles Martí van quedar finalistes.
Les previsions indiquen que durant aquest segle al món desapareixerà una llengua cada dotze dies. Ho heu llegit bé: en total, tres mil de les sis mil llengües que actualment es parlen deixaran d'existir. Expressions, dites, poemes, cançons... seran oblidats per sempre.
Es calcula que, passats nou segles més, ja quedaran només sis-cents idiomes, i a la llarga en predominaran cinc: el xinès, l'hindi, l'espanyol, l'anglès i el rus.
A favor de la desaparició de llengües hi ha aquells boticlastes que opinen que el llenguatge té la funció de comunicar-nos i que no té sentit més que un sol idioma al món. Potser obliden el fracassat intent de l'esperanto de tornar-nos tots a la Torre de Babel.
En contra hi ha aquells correpins que, com jo, pensen que la mort d'una llengua és la mort d'una cultura, d'una forma de vida, d'una manera de percebre i entendre el món.
El que potser no saben els partidaris i els detractors de la conservació de les llengües és que ja s'ha desenvolupat un sistema que permet parlar per Skype amb un estranger cadascú en el seu idioma i que, en temps real, ho tradueix de forma simultània. Parles en català i un rus, per exemple, t'escolta en el seu idioma. I tu reps en català el que et diu en rus el teu amic moscovita des de casa.
És el que té la tecnologia: pot esfondrar qualsevol predicció de futur d'un expert. Que l'hi preguntin a Malthus i la seva fallida teoria sobre el nombre d'habitants que suportaria la Terra. Esperem, doncs, que els humans seguim augmentant en nombre per tal que les nostres llengües perdurin i puguem seguir recordant noves prediccions equivocades.
Hem desconnectat, hem perdut la por, hem enderrocat murs mentals i psicològics. Tot això diuen que ha passat a Catalunya aquests darrers anys. Però no els hem enderrocats pas tots, els murs mentals. Els catalanoparlants, en general, canviem de llengua tan bon punt algú pronuncia un mot en castellà. Es tracta d'un fenomen descrit en relació amb moltes llengües minoritzades, que aquí s'ha anomenat 'norma de convergència' (tot i que es tracta més aviat de 'advergència') o 'norma de subordinació'. El castellà és la llengua per defecte a l'hora d'adreçar-se als desconeguts i als catalans d'origen estranger. El català és, doncs, la llengua marcada, la que es fa retrocedir, la que acaba circumscrita a les interaccions entre catalanoparlants. Per una suposada educació, per costum, per inèrcia, passem al castellà. Es tracta d'un tret de subordinació ben arrelat als nostres caps i transmès a les noves generacions com una norma social més. Als patis de les escoles (i malauradament també en moltes aules) es recrea aquesta norma des del parvulari, d'acord amb l'hàbit social dominant. Cal prendre'n consciència i reflexionar-hi si volem avançar en el camí de la desprogramació. Cal no perdre de vista que ens hi podem jugar la llengua i el model de país.
Tot això no afecta tan sols els catalanoparlants, evidentment, perquè es tracta de canviar una norma social compartida per tota la comunitat. Ara, el catalanoparlant que ha pres la decisió conscient de no canviar de llengua sap que, de conflictes, n'apareixen ben pocs i que, per contra, de vegades hi ha recompenses. Molts catalans que tenen el castellà com a primera llengua empren el català quan algú se'ls adreça en aquesta llengua; alguns altres continuen parlant en castellà, sense cap problema de comprensió ni cap mostra d'enuig ni d'ofensa --fins i tot n'hi ha que es justifiquen pel fet de no parlar en català.
La situació és especialment sagnant amb els qui volen fer servir el català i se senten rebutjats, fins i tot discriminats. Molts catalans d'origen estranger es queixen que no troben l'oportunitat d'emprar la llengua, perquè la gent se'ls adreça en castellà i sovint continua parlant en castellà encara que ells es mantinguin en català. En les nostres recerques ens han explicat situacions ben absurdes, comportaments irracionals adoptats per catalanoparlants programats. Sogres que presumeixen del català de les seves joves, après en molt poc temps, però que els parlen en castellà; persones sense trets físics que revelin un origen forà que es queixen que quan algú veu el seu document d'identitat canvia de llengua; alumnes del Consorci que se senten estafats perquè no hi ha manera de fer servir la llengua que aprenen. És amb aquesta gent, sobretot, que podem tenir sorpreses positives. Somriures, complicitat, 'sí, parla'm en català, que així practico', 'com es diu això?, ho dic bé?'. Pensem un moment en aquells amb un aspecte físic que sí que revela un origen forà. Potser són nascuts a Catalunya o adoptats de petits, però, s'ho facin com s'ho facin, a causa de la seva aparença física tothom que no els conegui, o gairebé, se'ls adreçarà en castellà.
És cert que molts catalans d'origen estranger no aprenen la llengua. Però hauríem de ser honestos a l'hora de valorar aquesta realitat. Som nosaltres mateixos que els dirigim cap a aquesta tria. Sovint l'acollida es vehicula en castellà; de cursos inicials de llengua, se n'ofereixen molts més en castellà que no pas en català i, a més, ben poques vegades algú se'ls adreça en la llengua del país. El procés migratori és prou dur i prou complex perquè a més se'ls exigeixi d'esmerçar temps i esforç a aprendre una llengua que no sembla tenir gaire utilitat, segons tots els indicis, quan n'hi ha una altra a l'abast que ja et serveix per a tot. És ben simptomàtic, en aquest sentit, que sovint aquells que aprenen primer català aprenen castellà després; en canvi, aquells que aprenen primer castellà ja no aprenen català.
Quin missatge transmetem? Quin model social construïm? Cal reprogramar el nostre comportament lingüístic, deslliurar-nos també d'aquest jou, deixar de col·laborar amb els qui han anat afeblint la llengua i voldrien veure-la reduïda a no res. Cal dir que no és fàcil de trencar una norma social invisible (si us cal una mica de suport, podeu adreçar-vos a Tallers per la llengua). De primer origina una violència incòmoda. Amb el temps, però, es converteix en una altra inèrcia, un automatisme tan simple com ho havia estat abans el canvi de llengua.
De gent que no obeeix la norma de subordinació, n'hi ha haguda i n'hi ha, però cal anar-ne sumant, fer visible aquest comportament alternatiu, normalitzar-lo i estendre'l. Si no en som capaços, tots plegats, si continuem amagant la llengua, negant-la, no podrem avançar cap a un país on el català sigui la nostra llengua, la llengua de tots.
Grup d'Estudi de Llengües Amenaçades (GELA)
(Mònica Barrieras, Pere Comellas, Montserat Cortès-Colomé, Alicia Fuentes-Calle, M. Carme Junyent)