InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 231 (divendres 13/02/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - arer
 
2) Eugeni S. Reig - arreixiuat
 
3) Antoni Llull Martí - El chef, el jefe i el cap
 
4) Albert Pla Nualart - El gos que hem de banyar, és clar o és fosc?
 
5) Rudolf Ortega - Cataluña amb enya
 
6) Albert Chillón - El cultiu de les paraules
 
7) Marc Andreu - El ‘quadern gris' de Cirici Pellicer
 
8) Neus Nogué Serrano - Ens en continuem realitzant creus
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

arer

Garbell de grans dimensions i de malla grossa, que s'empra a l'era per a garbellar el gra després de la batuda.

L'arer s'ha de menejar entre dos hòmens. Un a soles no pot; és massa gran.

La forma arer, amb a inicial, és la que conec del parlar tradicional d'Alcoi.

 

En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar: erer

En castellà es diu: arel, garbillo, zaranda

 
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

arreixiuat

Banyat pel reixiu, és a dir per la humitat de l'atmosfera que es condensa en forma de gotetes d'aigua sobre els objectes a causa del fred de la nit.

Una de les coses que més m'agraden quan em quede en la caseta és alçar-me de bon matí i vore-ho tot arreixiuat.

Enric Valor usa aquest adjectiu en la seua prosa mestrívola i així, en la novel·la L'ambició d'Aleix podem llegir:

–Ara veurà. Vaig matinar, que era a la primavera i donava gust. Isc a l'era a passar revista a l'oratge. Estava tot arreixiuat i la boireta en el bosc; un dia blanc i bonic.

El paràgraf que he transcrit podem trobar-lo en la pàgina 67 de la 3a edició, redactada de nou per l'autor i signada el 8 de gener del 1994. El mateix paràgraf, en les edicions anteriors, estava redactat de la manera següent:

–Ara veurà. Vaig matinar, que era la primavera i hi donava gust. Isc a l'era a pegar revista al temps. Estava tot de rosada, i de boireta al pinar, i el cel ple de sol: un dia blanet i bonic.

Com podem observar, Enric Valor, entre altres canvis, substituïx estava tot de rosada per estava tot arreixiuat. Sense cap mena de dubte, quan va redactar de nou L'ambició d'Aleix va considerar que calia reivindicar l'adjectiu arreixiuat i així ho va fer.

 

En valencià també es diu: banyat (o mullat) pel reixiu (o pel ros, o per la rosada, o per la reixiuada)

La llengua estàndard sol emprar: banyat per la rosada

En castellà es diu: mojado por el rocío

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 137)
 
El chef, el jefe i el cap
 
Antoni Llull Martí
 
Una cosa que pot venir de nou a alguns lectors és que el mot francès chef, del que prové el castellà jefe, procedeixi del llatí caput, que és tant com dir ‘cap'. Chef, que s'usa internacionalment per designar el cuiner en cap d'un hotel o restaurant, catalanitzat amb la forma xef, no s'usa actualment en francès per a designar el cap en sentit anatòmic, per a la qual cosa s'utilitza el mot tête, germà del nostre ‘testa', però el trobam en algunes frases fetes, com les que es refereixen al cap d'un sant com a relíquia sagrada: le chef de saint Jean ‘el cap de sant Joan'. Amb el sentit de ‘director, responsable, cap', chef té en francès un ús més extens que el corresponent castellà jefe (agafat d'aqueix mot francès), i així diuen chef d'orchestre a un director d'orquestra i chef de famille al cap d'una família. Ja en temps antic, el mot francès passà a l'anglès, llengua en la qual prengué la forma chief, pronunciada avui en dia «txif», i tant pot aplicar-se a qui comanda una tribu d'indis pells roja (a Red Indian chief) com a un magistrat que presideix un tribunal (Chief Justice). En la majoria de casos, podem traduir chef, chief i jefe per cap en la nostra llengua.

Chef amb el sentit de ‘principal' es troba també als composts chef-d'oeuvre ‘obra mestra' i chef-lieu ‘poble o ciutat que és cap de comarca o de divisió administrativa'.
Un cas curiós que m'ha vingut a la memòria és que a França hi ha una població que es diu Saint-Chef, que és com si diguéssim «Sant Cap». No existeix ni ha existit mai tal sant. El cas és que el primitiu nucli que constituí la població que ara és així anomenada, es formà al voltant d'un antic monestir benedictí, la fundació del qual fou atribuïda a sant Teuderi, del qual, dins la capella de l'esglèsia del poble que li estava dedicada s'hi conservava, segons la tradició, el seu cap, i puix que es tractava d'un sant de nom inusual, pràcticament desconegut dels feligresos, la gent arribà a creure que la relíquia del «sant cap» corresponia a un sant d'aquest nom, i Saint-Chef acabà essent la denominació de la localitat.

 

4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 10 de gener del 2015

La llengua dels primers contes infantils hauria d'aspirar a ser un reflex, fins allà on això és possible, de la més autèntica i natural. Ens interessa que els nens aprenguin primer un vocabulari bàsic i deixar per més endavant les formes confuses o artificioses.

Però poques vegades llegeixo sencer un d'aquests contes sense trobar, en aquelles breus frases que acompanyen les il·lustracions, alguna forma que grinyola si un adult sensible lingüísticament no la tuneja a temps.

Per exemple, l'és clar que hem de llegir esclar hi apareix sovint. “M'ajudes a banyar el gos?”, diu el pare que surt al conte. I el fill li contesta: “És clar, pare”. I jo em pregunto què és el que és clar. ¿El gos? No, és negre.

¿Hi ha algú que a la vida real, quan li pregunten si pot fer una cosa, contesti “És clar”? Pot contestar “Sí”, “Ja ho crec!”, “I tant!”, o “Naturalment!” I també, segons el seu dialecte, “Clar”, “Claro” o “Esclar”. Però ningú que jo conegui deixa anar la parella de monosíl·labs tònics és clar. Igual com ningú diu “Pot ser vindrà” quan vol dir “Potser vindrà”.

Qui ha escrit, traduït o corregit aquell text, ¿pretén que el nen, o l'adult que li explica el conte, digui esclar on ell ha escrit és clar? ¿És un conte gimcana? ¿O ja li està bé que llegeixi és clar, encara que la frase llavors no s'entengui gaire?

Respondre a preguntes així diu molt del desconcert professional del món editorial català. I el que dic dels és clar també ho puc dir dels si us plau o d'altre formes que l'editor troba “més correctes”. Perquè amb els nens, esclar, s'ha de ser “molt correcte”, fins i tot si la correcció, entesa en el sentit més restrictiu, empitjora el text.

¿No goses escriure esclar perquè no és normatiu? Doncs escriu , mira si és fàcil! I, si vols variar, i tant! o qualsevol de les formes que he apuntat. Però si tant necessites l'esclar escriu esclar. Ja ho fan molts mitjans i, de moment, no ha provocat cap trauma.

 
5)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 14 de desembre del 2014
En totes les redaccions informatives on he treballat, en un moment o altre s'estableix una conversa –rarament deriva en discussió– sobre per què coi, en català, de Cuenca n'hem de dir Conca, que per què ho hem de traduir si allà en diuen Cuenca. Dic ara Conca però podria valer qualsevol altre topònim, especialment espanyols. A fi d'evitar enfilar-se en debats massa elaborats o filològicament estèrils, el millor és citar el nom d'alguna ciutat estrangera, com ara Tòquio, per adduir un exemple que aplaqui el conat de motí. «Si féssim Cuenca, hauríem de dir Tòquio en japonès, o Moscou en rus», els pots dir. Davant d'un argument d'un pes tal, tothom admet de dir-ne Conca.
 
Anomenem topònims les paraules que es refereixen a un nom de lloc. De manera natural, la llengua genera topònims per als llocs que cauen dins del propi domini lingüístic (Olot, Figueres, Orpesa...), però també en produeix per referir llocs del món més enllà del propi domini, i és en aquest cas que els lingüistes parlem d'exònims. Conca, Tòquio i Moscou, per exemple, són exònims. En línies generals, quan fem referència a un lloc del món sempre hem d'emprar l'exònim corresponent, en cas de tenir-ne, perquè no deixen de ser paraules que la mateixa llengua ha generat, i amb elles sempre serem molt més entenedors. Nova York, Pequín, Segòvia, Londres, Berlín, Estocolm, Grècia, són les formes que hem d'usar quan ens referim a aquestes localitats, i malfieu-vos sempre d'aquells que utilitzen les versions originals si no és que hi compartiu la bona dosi de petulància («me'n vaig a Firenze, i tal...», «i jo a London!, o sigui»).
 
No cal dir que, sovint, l'existència d'exònims és atzarosa. N'hi ha o no n'hi ha, sense una norma clara que permeti una aplicació infal·lible. Còrdova sí, Jaén no. Càceres sí, Badajoz no. Zamora no, Lleó sí, i de casos així en podríem trobar més en geografies tant properes com llunyanes. Moltes ciutats espanyoles en tenen, com totes les comunitats autònomes, tret de La Rioja. També tots els països del món, però no pas totes les capitals, només les que, d'alguna manera, han generat una tradició en català que ha fet que aquests mots hi hagin arrelat, com passa amb la majoria de capitals europees. També en tenen bona part de les grans regions d'Europa, com Baviera, Bretanya, Cornualla, Llombardia o Alsàcia. Dependrà del pes que aquestes zones hagin agafat al llarg de la història perquè, des d'aquí, ens haguem fet aquell lloc una mica nostre i l'haguem adaptat a la nostra manera de dir. En canvi Liechtenstein, per molt paradís de fortunes catalanes que sigui, no ha mutat en forma pròpia.

I Catalunya no és un lloc qualsevol. Una mica també hem pintat alguna cosa des d'aquest racó de món, n'hem fet de ben grosses, i això es reflecteix, precisament, en els exònims que la resta de llengües han generat per referir-se a nosaltres. I de la mateixa manera que nosaltres emprem els termes catalans per referir-nos a ells, inversament, des d'aquestes llengües, el que han de fer és emprar els propis exònims, en tant que paraules de la seva llengua. És més, diria que no hi ha cap altra llengua al món que faci servir, per parlar de Catalunya, la forma catalana, com si aquí fóssim un Liechtenstein de pa sucat amb oli: Catalogne, Catalonia, Katalonien, Catalonien, Katalunia, Katalónia, Catalogna, Catalonha, Catalonië, Catalunha, Katalonya. I és clar, Cataluña amb enya.

És conegut el debat sobre si els mitjans que escriuen en castellà han d'emprar o no el topònim català, Catalunya, o bé l'exònim propi, és a dir Cataluña, i aquest diari és un bon exemple de la tria de la segona opció. Perquè, en principi, no n'hi hauria d'haver cap altra; això no és com dir-se Josep Lluís i que et diguin José Luis. Tractar una llengua amb respecte no és emprar, per quedar bé, una sèrie de mots que actuïn de consol. Fer això ni tan sols és actuar amb deferència. És fer-ho amb condescendència. És tustar-nos una mica l'espatlla. És tractar-nos com una llengua petita. És la fiscal en cap dient que ja ha dit bon dia. Tractar l'aranès amb respecte no és escriure Valh d'Aran, sinó escriure Vall d'Aran i encaixar amb naturalitat que ells escriguin Catalonha.
 
6)
 
Publicat en el diari EL PAÍS dimecres 24 de desembre del 2014
 
 
Albert Chillón
 
 
7)
 
Publicat en el Quadern, suplement de cultura del diari EL PAÍS, diumenge 11 de gener del 2015

El ‘quadern gris' de Cirici Pellicer

Marc Andreu

El polifacètic crític d'art, historiador, escriptor, dissenyador, publicista i polític explica la seva vida a 134 petites llibretes

 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules diumenge 28 de desembre del 2014
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net