A taula
Exemple d'Ús: «Està
bo?»
Ús correcte: «És
bo?»
Explicació: La sopa de galets és bona i l'escarola és dolenta, segons la canalla. El que està bo, o bona, és el qui estava malalt i s'ha curat: «Ai, reina, que feia dies que no et veia, ja estàs bona?», diem
a l'amiga que ha passat la
grip.
(Publicat al diari Avui el 21 d'abril del 2008)
Sabem que una cosa és el coneixement d'una llengua i una altra l'ús que se'n fa. Sabem, també, que les quatre habilitats lingüístiques bàsiques són escoltar, llegir, parlar i escriure. La notícia de la setmana passada el que ens diu és que, a Catalunya, el català és la llengua del 20 % pel que fa a l'ús de l'habilitat lectora. Entesos. És aquesta la dada essencial per mesurar la vitalitat de la llengua? No!
L'habilitat lingüística principal és la parla. El que hem de saber és, doncs, el percentatge d'ús efectiu del català parlat entre la gent que viu a la nostra àrea idiomàtica. I no ho sabem, perquè no ho hem estudiat. Tants estudis sociolingüístics que fem, fins i tot per analitzar coses com la llengua de l'etiquetatge (jo mateix n'he fet un: ho confesso), i ens hem oblidat de quantificar la dada més important de totes: la parla en català. A veure si durant la diada de Sant Jordi algú fa un pensament i posa fil a l'agulla. Aquest estudi és imprescindible!
Vet aquí un altre article meu que mereix ser reeditat i també, en aquest cas, comentat.
Des del 2008, s'han fet estudis sociolingüístics per quantificar l'ús oral del català. Benvinguts siguin. Tots? No, no pas tots.
Els basats en enquestes no valen la pena, perquè pregunten a una mostra representativa dels parlants sobre l'ús oral que fan del català i els parlants –per quedar bé amb l'enquestador, per quedar bé amb la pròpia consciència– menteixen massivament. I pinten un quadre de color rosa sobre la vitalitat del català parlat. Aquesta mena d'estudis sociolingüístics són certament representatius, però representatius de la capacitat de mentir dels enquestats
Els que sí que valen la pena –i per sort cada cop se'n fan més– són els estudis sociolingüístics basats en l'observació directa: el treball de camp no consisteix a preguntar res a ningú, sinó a parar l'orella en determinats àmbits i a determinades hores i anotar en quina llengua parla la gent i, després, fer servir la calculadora per sumar i calcular percentatges. Aquests són els estudis sociolingüístics que ens agraden als amics de la lucidesa i els altres són els que agraden a les autoritats. Per què? Doncs perquè veritat i poder mai no van de bracet.
Eixes paraules compostes, que separant els dos elements tenen significats diferents i/o divergents que si van juntes, donen lloc a algun maldecap i a constants errors. Per exemple, la que acabe d'escriure, “maldecap”, que significa ‘preocupació', ‘cosa que pertorba i inquieta l'ànim','embolic': ‘‘El futur laboral dels jóvens de hui és un maldecap”, “La idea d'haver de pujar a l'avió per a mi és un maldecap”. En castellà a això li dirien, entre altres maneres, “quebradero de cabeza”. És una grafia aglutinada de “mal de cap”, que, com tots sabem, fa referència a ‘dolor físic, intens al cap”. Jo esta mateixa setmana he tingut febra alta i mal de cap, un clàssic d'este temps d'hivern. Els plurals d'estes dos formes també representen un poc de maldecap, però han de ser clars, encara que hem pogut vore'ls escrits de maneres molt curioses. Si fem referència a més d'una preocupació direm i escriurem “maldecaps”: “La maleïda crisi ens provoca molts maldecaps”. Però si ens referim a més d'un dolor/mal de cap, direm i escriurem “mals de cap”: “La tia té massa mals de cap, cal dur-la a l'ambulatori demà”. Un embolic, potser, però així és. I no ens hem de confondre, com l'autor d'un article que no fa molt vaig corregir, que parlava “del mal de cap que hui en dia comporta la criança i l'educació dels fills ”. Home, el fills porten i donen alegries, gastos, felicitat, maldecaps, etc., però crec que no són portadors ni transmissors de virus conductors de dolors de cap ni de ninguna altra part del cos. El “migdia”, també l'hem de tindre clar: significa ‘instant en què el Sol arriba al punt més alt sobre l'horitzó', i també el ‘període de temps imprecís entorn de les dotze del dia', mentre que “mig dia” és només ‘la mitat d'un dia'. I més maldecaps com “sinó/si no”, “potser/pot ser”, “alhora/a l'hora” i altres, per a una altra entrega.
Xiribec?
A Bell-lloc d'Urgell, pàtria de l'insigne lingüista Joan Solà, m'informen que quan es fan un trau a la pell en diuen xiriberc. Xiriberc? Penso en aquell eslògan que va popularitzar Lluís Maria Xirinacs: Miri, jo voto en Xiri! I ho busco als diccionaris. Ho trobo, però sense el final en sigla de partit republicà: xiribec, doncs. El DIEC ho defineix amb una sola paraula: trenc. I trenc, així: “Esquerda, solució de continuïtat, produïda per contusió en un cos dur”. És a dir, que lliga amb l'ús que en fan els bell-lloquins. L'Alcover-Moll, sempre més desimbolt, aclareix que és un “Trenc al cap o a la cara”, ho relaciona amb les formes castellanes chirlo i descalabradura i ho il·lustra amb una frase del Baró de Maldà: “A poc ha vingut de no rebre un bon xiribec al cap un bon frare caputxí”. La nota de color local apareix en una segona accepció, circumscrita a Reus, per la qual un xiribec és un pèsol. I certament trobo a internet textos gastronòmics que posen xiribecs al costat dels pèsols, les bajoques i les faves. Ara bé, el més fascinant de la història xiribèquica ho descobreixo en la nota etimològica del DGLC: “alteració de xabec, mena d'embarcació, per la semblança d'una ferida allargada amb una embarcació”. Comprovo que Coromines ho recull a l'entrada de xàvega (una xarxa que dóna nom a un llagut), explica el procés metafòric en castellà del mot equivalent jabeque i remata: “també degué pendre aquest sentit en català (xebec, petita ferida en la indústria surera), d'on es passà a xiribec, contaminat pel sinònim chirlo”. I dels pèsols? Doncs Coromines diu que vénen d'una confusió del “mal informador reusenc amb tirabec”.
'Sherlock' Veny
i els noms del
mosquit
David Paloma
És el prototip d'investigador cerebral per excel·lència. Se'l coneix arreu per Joan Veny, per bé que ell mateix, en el prefaci del llibre Llengua i entorn natural, escrigui que la seva recerca etimològica "participa de l'acció detectivesca". No hi ha culpables ni homicidis, en aquest cas; però sí informació, raciocini i imaginació. Elemental. Si no, no s'entendria l'èxit de les seves més de dues-centes aventures sobre dialectologia, geolingüística, etimologia, història de la llengua, contacte de llengües, onomàstica, etc. Veny és un dels grans lingüistes vius dels Països Catalans.
Esmentaré un cas ben petit en relació amb el conjunt de la seva obra: els noms catalans del mosquit. La història comença amb una senyora picada. És la femella la que pica, ho sabies?, i la que s'alimenta de sang d'aus i de mamífers. El mascle, res. Què fa, mentrestant, el mascle? 'Sherlock' Veny et mira per sobre de les ulleres: es nodreix dels sucs de flors i fruites. Una tasca lloable, penses. Però va i t'estampa el nom del mosquit comú, culex pipiens, per evitar que t'encantis: culex i culix eren els mots corrents en llatí per designar el mosquit. Fins aquí bé, Watson. Però aleshores et perds.
'Sherlock' Veny ressegueix amb sàvia constància les vicissituds d'aquestes paraules i de tantes altres, la història semàntica i fonètica de cadascuna, amb l'ajut dels documents i dels dialectes, que són els documents més vius. Passen dies, esclar. La bona feina es fa esperar. Tu el segueixes on va. De sobte t'arriba una munió de dípters que et fan xisclar: coí, coín, escoín, cuí, coïc, cuïc i cuït, "vives al Matarranya, Priorat i Camp de Tarragona". D'on ha sortit això, Veny?, li dius espantat. Són els derivats del mot llatí, fa ell. Tanca la boca, que també hi ha els de formació romànica: moixall, rantell, marfull i rinxola. I les variants, oi? Elemental.
La paraula moixall i la variant moixal les diuen en diversos punts del Rosselló; rantell a Banyoles i randell a Maçanet de Cabrenys (però aquests no piquen: són mascles); marfull a la Conca de Barberà, al Baix Ebre i a punts de les Garrigues; rinxola a Verges i ganxola a l'Empordà. Mosquit és la que ocupa la major part del domini, convivint a vegades amb randilla, rampelleta, tarantella..., que probablement corresponen a altres varietats. És clar que mosquit deriva de mosca, però no és clara la seva formació. Veny ja té les conclusions redactades. Qui hi estigui interessat haurà de recórrer al llibre esmentat al principi, just després del cas de la fredeluga (entre l'arabisme i l'onomatopeia) i just abans de la polisèmia en els noms catalans del grill.
Joan Veny va néixer Campos (Mallorca) el 1932, el mateix any que es va publicar el Diccionari general de la llengua catalana. De petit, no, però ara se'l sap tot. Per això hi ha un altre estudi seu, magnífic, en el cinquè volum de les obres completes de Pompeu Fabra, el del diccionari. Enhorabona, admiradíssim i estimat Joan Scherlock Veny!
Paraules per el DNV (14)
Propostes d'Emili Selfa Fort
Quiquereta
1. Recipient menut, com una tasseta o gotet, a manera de mesura per a la
sal, oli, sucre o altres ingredients de la cuina i la
rebosteria.
2. Palmatòria. Recipient que fa de palmatòria.
Se'n ha anat la llum i no trobava la quiquereta.
Porta la quiquereta plena d'oli que vaig a
afegir-li-la.
Paraula no registrada al Diccionari de la RAE però d'ús antiquíssim a
Aragó. Podria ser que la portaren els repobladors aragonesos. Hi ha un grup de
teatre a Terol denominat la Quiquereta que reivindica la paraula per poc usual.
Testimoni de Gràcia Fort Aparisi (Beniopa, 1929)
El diccionari DCVB d'Alcover-Moll recull la paraula Quiquereta com a
tasseta i com a propi del País Valencià.
Raser
Accepció 3: Element protector o tapadora per protegir del sol del dia,
de la rosada de la nit o de la pluja. Un raser en l'agricultura tradicional, hui
en desús, és un bastiment fet de canyes i de palla convenientment lligades que
tapava un planter d'hortalissa. També s'usa la paraula per referir-se a la
protecció que proporciona qualsevol element.
He anat a tapar el planter i el raser estava fet
pols.
Ací estem bé, al raser de la parra.
Raspa
Accp. 5 de Raspa: Espina central dels peixos separada o neta de
molla.
Et lleve la raspa i només quedaran les molles.
Paraula d'ús molt corrent a La Safor.
Rasquinyada
Accep. 2: Ferida superficial en la pell de persones o animals produïda
generalment per una arrapada.
En la parla col·loquial diem: rasquinyà.
Si no desinfectes la rasquinyada pot endanyar-se.
Forma viva de la parla col·loquial de La Safor.
Rebrunyir
1. Genèric de fer una cosa més gran o més intensa.
2. Fer un brunyit més llustrós.
3. Repàs superficial del lluït d'una paret que té bons i clots.
Ha rebrunyit la paret i l'ha feta més alta.
Ha rebrunyit el parlament de manera que han quedat tots
sorpresos.
El rebrunyit de la caldera li ha donat un llustre
extraordinari.
Recalada
Accep. 2: FUST. Canal o regata feta a la fusta del bastiment d'una
porta, finestra o moble, per a tal d'acoblar-li un plafó, entrecallat o
tauler.
En llenguatge col·loquial: Recalà.
Al DNV apareix Recalar com a acció, però la recalada és el resultat de
l'acció.
Has fet la recalada massa estreta i no et cabrà el
tauler.
Paraula d'ús general en fusteria.
Bibliografia: Vocabulari de Fusteria, Mobiliari i Decoració. Emili Selfa
Fort. Generalitat Valenciana, 1986.
Reglotar
Accep. 2: Quan una cosa o objecte està ple i vessant per les vores es
diu que reglota.
El perol reglotava de tan ple que estava.
Relum
Xarxa d'arrels fines perifèriques i molt superficials d'un arbre o
conjunt d'arbres que s'escampen i dificulten el creixement d'altres plantes en
un àrea de terreny determinat.
El jardí el tinc tan ple de relum que no puc plantar ni una minsa
tomaquera.
El DNV recull arrelum i arrelam. En tot cas podria ser una
accepció.
Retorcedor
Retorcedor 2. Aparell o instrument usat pels esquiladors i ferrers per
tal de paralitzar el llavi superior d'una cavalleria i així poder esquilar-la o
ferrar-la. Consisteix en dos peces de fusta de dos pams, redones o tornejades
amb unes mosses, unides per una anella de ferro a un extrem i amb una cordeta a
l'altre extrem.
L'esquilador sempre portava el retorcedor penjant de l'esquena.
L'haca Careta es deixava ferrar sense necessitat del
retorcedor.
Paraula de la parla del món rural de La Safor.
Revetla
Ampliació de la definició: Accep. 1: f. ETNOL. Festa popular amb ball
que se celebra de nit, a l'aire lliure, en algunes festes assenyalades. En actes
concrets es fan amb fogueres.
A Beniopa la revetla de Sant Antoni concentra una gentada enorme al
voltant de la gran foguera.
A l'estiu els forners feien llenya per a les revetles de Sant Antoni de
Pàdua. Cada forn feia la seua i la
festa s'escampava per tot el poble.
Tret de la tradició viva de Beniopa (La Safor). Anomenem revetla al gran acte, al voltant del foc, que fem tots els anys la vespra de Sant Antoni del Porquet.
Em sembla molt bé que tinguem una república. Només m'il·lusionaria la monarquia si ens quedéssim com a rei el cambrer del bar El Drac, de la Bisbal, que diu que és fill de Joan Carles I (s'hi assembla prou) i, en honor al presumpte pare, ofereix a la clientela un maxisandvitx (tres capes de pa Bimbo amb llom i ou ferrat) anomenat “Monarca”. Pel que fa a no tenir exèrcit, també ho trobo molt bé. De què et serveix un exèrcit si, en cas d'invasió de Corea, perds segur?
En canvi, que l'espanyol sigui llengua cooficial no ho veig pas tan clar. Entenc molt bé la motivació que mou el jutge. Entenc que vol, sobretot, impedir al nou estat els vicis de l'imperi espanyol. Qui més qui menys -jo mateixa- tenim arrels castellanes i familiars que enraonen en castellà. La llengua castellana és un patrimoni que mai deixaríem perdre. Però si el castellà és llengua cooficial, qualsevol ciutadà en pot exigir l'aplicació en l'administració pública, en l'ensenyament, a la televisió. Una televisió pública catalana en un país independent ja no hauria de ser, a la llarga, el vehicle de normalització lingüística. Llavors, potser hauria d'emetre la meitat del temps en cadascuna de les dues llengües cooficials. I a l'escola? Per quina raó no s'haurien de fer les classes en les dues llengües cooficials al cinquanta per cent? Com diria Josep Pla: és treure's de sobre un Wert per menjar-se un marró.
La llengua que es parla sense parlar
En el relat Sentir. El banc dels esguerrats, inclòs en Els ventres de la terra (Columna, Barcelona 2000), el primer dels llibres de Francesc Serés, descriu com una euga, que traginava una càrrega de farina, era violentada pel mosso d'una farinera que «no parava de pegar-li». En Toni, un altre dels personatges de la narració, que contemplava l'escena prop d'un banc amb un grup de veïns, es va aixecar corrent cap al carro i «abraçà l'animal, primer al cos i després al coll». En Toni, «que no sabia parlar» i «desvariejava sovint», en va sortir malparat. Tant és així, que el mosso «encegat pel que estava fent», també va pegar-li, i l'euga, per rematar-ho, el va trepitjar: «després d'allò en Toni ja no va estar bé mai més». L'escriptor de Saidí detalla que quan el mosso pegava l'euga, «segur que estava pensant en l'encarregat», atès que «els treballadors del molí de blat eren els més maltractats de tota la comarca». L'esmentat molí, diu Serés, va haver de tancar «mig pel mal caràcter de la gent que el dirigia».
Entre la pagesia d'abans de l'arribada del tractor, l'euga era molt apreciada en un mas, tant a l'hora de llaurar el camp com de carretejar la collita. Em ve al cap quan so Pepeta, una fragatina que va treballar en el sector de la fruita, s'entusiasmava parlant de la seua euga. I del drama que va suposar el dia que, per vella, se'n van haver de desprendre. El citat animal representava un dels eixos econòmics de la família. Això explica que estomacar una euga fos una temeritat, un impuls contraproduent: l'equivalent a escanyar la gallina dels ous d'or o a serrar la palmera de l'oasi. En Toni, just el que no filava, fou l'únic veí que se va sentir cridat a tractar d'evitar el dany que se li infligia a l'animal.
Aquest arrelament a la terra, per mitjà d'una bèstia, també el fa servir Joan Lluís Lluís en El dia de l'ós (La Magrana, Barcelona 2007), novel·la situada en el Vallespir. El retorn de l'ós en aquestes contrades del Pirineu és senyal que els francesos abandonaran la Catalunya del Nord. Així ho assegura una llegenda. El rebuig a l'ós és tant explícit que, un pic detecten la presència del plantígrad, la gent de l'indret organitza una batuda fins aconseguir abatre'l. És a dir, hi ha simbòlicament una renúncia a recuperar la identitat lingüística. No hi fa res que la llengua territorial hagi estat i continuï sent bandejada per les institucions. El missatge és que allò català és una andròmina, que fa més nosa que servei. I que el progrés, la modernitat, el futur, només pot ser en francès.
Serés matisa que el parlar d'en Toni era «una barreja de riure, d'espant, de por fins i tot». El saidinenc ens ve a dir metafòricament que aquell qui sent dolor i s'angoixa, a més té enormes dificultats per expressar-se. I és que arran de certes crueltats, se't trenca la veu, no saps com descriure la barbaritat per fer-la creïble, ni com mobilitzar l'entorn. La passivitat dels que suposadament hi toquen, mentre l'euga és apallissada, també vindria a ser una renúncia: la de recuperar la dignitat lingüística. Els veïns presents en l'episodi semblen empeltats d'una modernitat, que encara fa més riure, la castellanoespanyola.
¿Quin és l'animal que camina sense caminar?, diu l'endevinalla. La serp, l'animal que s'ha de matar. Hi ha tema per un altre dia...
Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir