InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 230 (divendres 06/02/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - ¡ara ja ho has dit!
 
2) Eugeni S. Reig - ¡ara sí que m'has pogut!
 
3) Antoni Llull Martí - Missers, mossens i mossons
 
4) Albert Pla Nualart - L'acera de Joan Sales contra la vorera de Mercè Rodoreda
 
5) David Paloma - La memòria de les paraules
 
6) Rudolf Ortega - Messi, Ronaldinho i la filologia
 
7) Salvador Pardo - Llenguatge administratiu
 
8) Francesc Viadel - Enric Sòria, entre l'instant i l'eternitat
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig

 

 ¡ara ja ho has dit!

 

Exclamació que s'usa per a expressar la idea que allò que acaba de dir una altra persona és exactament el que nosaltres pensem sobre la qüestió de la qual estem parlant.

–No tens ni idea que com em molesten les olors del bar que hi ha baix de casa.

–No em digues res del bar eixe. Tenen un extractor que dona al garatge, que goteja oli i que cau damunt del meu cotxe. No he tingut més remei que posar una espècie de teuladeta de plàstic per a evitar que m'embruten el cotxe.

–És que eixos del bar són uns porcs.

–¡Ara ja ho has dit!

L'exclamació ¡ara ja ho has dit! és d'us habitual en diversos parlars valencians. Jo ho he sentit moltes voltes tant a Alcoi com a València.

 

En valencià també es diu: exactament, exacte
La llengua estàndard sol emprar: això mateix, exactament, exacte, justa la fusta
En castellà es diu: exactamente, exacto
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig

 

 ¡ara sí que m'has pogut!

 

Expressió que s'usa per a posar de manifest que el que ha dit algú altre ens resulta sorprenent o, fins i tot, desconcertant, que ens ha dit una cosa totalment inesperada.

–Què bé, que ho has aprovat tot ¿veritat?

–No, no he aprovat res.

–¿Com? M'havien dit que no te n'havien suspés cap d'assignatura.

–És veritat, no me n'han suspés cap perquè no m'he presentat a cap.

–¡Ara si que m'has pogut!

L'expressió ¡ara sí que m'has pogut! la trobem diverses vegades en les Cañisaes, els articles que, amb el pseudònim de Cañís, va publicar Joaquín Amo en el periòdic El Pueblo de Monòver a començament del segle xx i que reflectix la manera de parlar monovera de l'època. És, evidentment, un eufemisme molt bonic i molt elegant per a evitar el vulgarisme ¡ara sí que m'has fotut!, àmpliament usat en valencià però gens recomanable en un registre culte.

A Alcoi són d'ús molt corrent les expressions equivalents ¡ara sí que m'has rostit! i ¡ara sí que m'has boixat! (La darrera significa exactament ¡ara sí que m'has fotut!)

En valencià s'usen també molt unes altres expressions, com per exemple: ¡ara sí que m'has mort!, ¡m'has deixat de pasta de moniato!, ¡m'has deixat d'una peça!, ¡m'has deixat gelat! i moltes més. Com podem veure, tenim un repertori lèxic riquíssim i no cal fer ús de castellanismes com ara ¡no fastidies!

 

En valencià també es diu: ¡ara sí que m'has boixat!, ¡ara sí que m'has mort!, ¡ara sí que m'has rostit!, ¡m'has deixat de pasta de moniato!, ¡m'has deixat d'una peça!, ¡m'has deixat gelat!
La llengua estàndard sol emprar: ¡i ara!
En castellà es diu: ¡no fastidies!
 
 
NOTA: Done les gràcies a Joan Serrano Vidal per la seua ajuda.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 137)

Missers, mossens i mossons
 
Antoni Llull Martí

Quan jo era al·lot era encara usual referir-se als advocats amb el mot misser, però consider que avui en dia és un anacronisme, com ho és dir-li apotecari a un farmacèutic, però si qualcú vol utilitzar aquests mots de procedència popular, li reconec tot el dret a fer-ho.

Misser, en principi era un títol aplicat a persones de molta autoritat o a gent lletrada, procedent dels mots llatins mi senior, com l'italià méssere i l'antic francès messire. Durant els últims segles de l'edat mitjana, s'usaren en català dues formes distintes procedents una i altra del llatí senior, i amb el mateix significat: sényer i senyor, de les quals sortiren els tractaments de respecte mi sènyer i mi senyor per una banda, i mon sènyer i mon senyor, per l'altra. Aviat aquestes combinacions es convertiren en un sol mot: mossènyer i monsenyor, i de la combinació del primer amb En, usual en denominacions com mossènyer En Tal, es passà a mossèny' En Tal, per arribar a mossèn' En Tal, i acabar dient mossèn tot sol, mot que amb el temps quedà en exclusiva per a la gent d'església, com misser només per als advocats, i ambdós mots acabaren usant-se també, abusivament, com a noms de professió.

A Eivissa encara s'usa mossènyer, sense acurçar, com a tractament, o com a substantiu, per anomenar el rector d'una parròquia, i s'empra sense l'article, com mostra una dita eivissenca recollida al Diccionari català-valencià-balear: Es dia que no em fi la clenxa, vengué Mossènyer, per donar a entendre que un esdeveniment es produeix quan un menys l'espera. I es diu a ca (i no a cal) Mossènyer.

De mossèn sortí el mallorquí col·loquial mosson, que fou igualment usat com a títol per a gent de respecte, i finalment com a substantiu. A principi del segle XX, un mosson era un que volia mantenir l'aparença de senyor sense esser ric ni de casa noble. Una cançó popular d'aquell temps diu que dins Ciutat hi ha mossons / que duen guants tot lo dia / i quan ve devers mig dia / es gat jeu dins es fogons.

 

4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 3 de gener del 2015

Molt abans que el barco light envestís el vaixell heavy, altres defensors acèrrims d'escriure com es parla se les han tingut amb els que se senten millor obeint els acadèmics partidaris de depurar una llengua que veuen corrompuda per segles d'abandó.

Un episodi d'aquestes batalles incruentes és l'intercanvi epistolar que van mantenir Mercè Rodoreda i Joan Sales el 1961 arran de l'edició de La plaça del Diamant (i que des del 2008 podem viure amb tota la passió de l'època a Cartes completes (1960-1983) de Club Editor).

Diu Sales a Rodoreda: “Si vostè es pensa que 6 milions de persones deixaran de dir quarto i acera (tots dos mots d'ús general i unànime a tot el territori) simplement perquè a vostè li dóna la gana...” I ella li respon: “Deixem cambra i vorera i els que no ho diguin que ho aprenguin o que es facin repicar”.

Qui ha guanyat 53 anys després? Cap dels dos. L'errava Joan Sales no augurant cap futur a vorera. Però hi tocava dient-li a Rodoreda que només quarto fosc (avui encara no admès), i no pas cambra fosca (que fa pensar en l'experiment de física), podia ser aquella habitació sense finestres al carrer que pobla la geografia sentimental de tantes infàncies.

L'èxit de les depuracions depèn de si ens sentim incòmodes amb el mot depurat i còmodes amb el mot correcte que el vol desplaçar, però també de la pressió que s'exerceix per estigmatitzar el primer i de l'eficàcia comunicativa del segon.

Aquests factors expliquen que gespa, bústia o vorera hagin acabat bandejant césped, busson o acera, però també que disfrutar, mimar o forrar resisteixin l'embat normatiu de gaudir, aviciar o folrar. I que al final, en un triomf pòstum de Sales, gamberro (brètol ), misto (llumí ), cuidar (curar ) o entregar (lliurar ) s'hagin fet un lloc al diccionari.

I és que tots dos defensaven la identitat de la llengua. De vegades anant d'acord i, d'altres, ell posant l'accent en el que som, i ella, en el que voldríem ser.

 
5)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 2 de gener del 2015
 

Avui es compleixen 18 anys que va morir Joan Coromines, el romanista més reconegut. Va morir a Pineda de Mar als 91 anys.

La capella ardent es va instal·lar, amb tots els honors civils, al Saló de Sant Jordi del Palau de la Generalitat. Coromines va ser enterrat al cementiri de Montjuïc, a Barcelona.

 

La memòria de les paraules

David Paloma

L'any 1997 va començar amb la mort de Joan Coromines i va acabar amb l'anunci d'un imminent cicle d'estudi i d'homenatge a la seva obra. Van ser 13 conferències i una clausura que van tenir lloc entre els mesos de gener i març de 1998. L'artífex d'aquella empresa va ser Joan Solà, que va aconseguir el suport de les institucions convenients, entre les quals la Direcció General de Política Lingüística.

Entorn de l'obra del "lingüista català més complet de tots els temps", en paraules de Solà, es van aplegar erudits de categoria que van saber presentar de forma objectiva diferents aspectes de la immensa obra corominiana: els substrats preromans, les etimologies àrabs, la gramàtica històrica, el mossàrab, la dialectologia catalana, l'onomàstica, les idees literàries...

Amb vista a la publicació d'aquell material, Solà va tenir l'encert de fitxar altres personatges, com ara Josep Ferrer i Joan Pujadas, editors dels volums miscel·lanis Joan Coromines, 90 anys i Àlbum Joan Coromines. Pujadas hi va detallar una cronologia general de la vida i l'obra de Coromines i Ferrer hi va referenciar la bibliografia completa: 277 títols.

Un altre Ferrer, Joan Ferrer, secretari i col·laborador de Joan Coromines des de l'abril de 1990 fins a la mort del lingüista, va escriure que el llegat que Coromines havia deixat a la Fundació Pere Coromines contenia "materials inèdits de notable valor". Entre aquests materials hi havia les monografies, els cedularis, l'epistolari, manuscrits d'altres filòlegs i també les llibretes de camp, és a dir, les enquestes toponímiques que Coromines va fer per tot el domini lingüístic del català. Els papers de Coromines eren tants que Joan Ferrer no va poder presentar sinó una "primera aproximació parcial al seu llegat". Aquella primera aproximació no va recollir l'obra Itineraris, que ha publicat recentment Ara Llibres i la Fundació Pere Coromines.

Estris d'excursió

Itineraris recull 457 excursions datades entre el 13 d'octubre de 1923 i el 4 d'abril de 1954. Amb un detall insuperable, Joan Coromines en va descriure les primeres 215, que arriben fins al 4 de març de 1934. En transcrivim alguns fragments: "Surto sol el dissabte 1 de desembre [...] amb el tren mixt de les sis menys deu del matí per l'Estació de França (preu 3,50)"; "... em vaig fer per primer cop unes sopes julienne amb l'escudellòmetre d'en Baltà. Les vaig trobar divines"; "Baixem pel vessant oest a can Pollastre, on ens mostren el camí del coll d'en Tripeta, des del qual, pel grau del Mercader, pugem a can Clascar de Bertí i, passant per can Serra i can Uià, pel camí de les cingleres, baixem a la vall de Sant Miquel del Fai".

Coromines tot sovint es presenta com un excursionista infatigable, d'una resistència enorme: sol anar al davant, sense parar-se, fent els passos sempre iguals, i els seus acompanyants (quan no va sol) el segueixen esbufegant. Ell és qui es troba els perills o les sorpreses. "En una raconada del barranc vaig topar amb l'ossada d'una bèstia que es devia haver mort de fred. Devia ésser un ase o algun animal així. Em vaig guardar bé prou de fer-hi fixar els altres". "M'havia col·locat expressament entre en Tona i en Foix, que eren els qui estaven més abatuts, i no vaig parar ni un moment en tota la nit de burxar-los per impedir que s'adormissin".

Josep Ferrer i Joan Pujadas han recuperat, a més a més, una de les llibretes de notes de camp de l'insigne lingüista, en la qual s'esmenten els seus "estris d'excursió": motxilla, guies, mapes, guia ferrocarril, ganivet, pot, coberts, capses, plats, escudellòmetre, fogó, esperit de vi, oli, mistos, tovallons, ous, pa, viandes fredes, esmorzar, vi, sal, postres, xocolata, calçat, calçat de recanvi, abrigall, guants, capell, bastó, impermeable, vestit, corretja, portamonedes, cartera, carnet, rellotge, llapis, ploma, mitjons, mitjons de recanvi, mitges, lligacames, camisa, corbata, llanterna i pila, màquina de fotografiar, mocador, mocador de recanvi, pinta, capsa ulleres, gillette, tenda, manta, sac de dormir, brúixola, higròmetre, diari, gases i tafetà, fil i agulla, cordill, per llegir, sabó i piolet. Tants estris com portava i cal advertir que Coromines no esmenta paper i llapis, i és que l'explicació dels itineraris la feia sempre a posteriori, un cop a casa.

Una intenció politicomilitar

Tanmateix, les excursions de Coromines no semblen de lleure. Se surt sovint un dissabte al vespre, es menja poc, es camina fins ben passada la mitjanit, es munta la tenda per dormir-hi les hores imprescindibles, a l'alba es fan "exercicis" (a vegades són "exercicis d'avaluació de distàncies") i de seguida s'inicia una marxa més pròpia d'estrategs que d'excursionistes. La nota que Coromines va escriure el 1972 com a pròleg d'Itineraris ha engrandit el misteri de l'objectiu final de les llargues caminades: "Francesc Macià sabia l'objecte a què eren destinades aquelles excursions".

Més de vint anys després, Josep M. Espinàs va entrevistar Coromines (l'única entrevista televisiva que va concedir el savi romanista i que Televisió de Catalunya va emetre el 21 de març de 1995): "Les meves temptatives politicomilitars van començar amb la pujada de Primo de Rivera. Ens vam oferir a Macià i a Nicolau d'Olwer perquè allò acabaria malament i arribaria un dia en què ens hauríem de tirar a la muntanya".

La dictadura va atacar el catalanisme polític, també els símbols i la identitat catalana. De fet, la primera excursió corominiana té lloc just un mes després del cop d'estat i, sigui per la raó que sigui, Coromines escriu de manera xifrada els noms dels seus companys d'aventures. Ferrer i Pujadas n'han trobat la clau de desxiframent i han editat el text amb els noms sencers.

Xiruca

Coromines tenia una formació extraordinària. Llicenciat en dret i en filosofia i lletres, va ampliar estudis a Alemanya i a Suïssa i va fer cursos d'etimologia francesa, de flamenc, de romanès, de rus, de basc, de grec, de llatí, de gòtic, de mètrica vèdica, de bibliografia lingüística, etc. Va ser deixeble de grans romanistes, entre els quals el seu admirat Jakob Jud, coautor de l'Atles lingüístic de Suïssa. Malgrat tot, Coromines també es va equivocar en algunes especulacions etimològiques. La més coneguda és, potser, la de l'origen del nom xiruca.

En el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, Coromines explica que les xiruques devien introduir-se a Barcelona cap al 1950 ("jo n'uso des de 1953"). Va recórrer al basc i a diferents suposicions lligades al baztandarra i a determinades terminacions diminutives biscaïnes. Del gerundi ziroka 'ensopegant i rebent cops' hi veia una possible variant amb u: ziruka. "Em pregunto si el basc arcaic zirol 'sabater' no hi tindria alguna relació."

Dècades més tard, va ser Lluís Bonada qui va descobrir la història real de la xiruca. Es tracta del nom de persona Chiruca, hipocorístic gallec del nom corresponent al català Mercè. Resulta que la dona del fabricant d'aquestes botes es deia Mercè i que l'home va agafar aquest hipocorístic gallec per homenatjar-la. On l'havia sentit, aquest nom? Segurament a Barcelona, en una obra de teatre que es va representar amb molt d'èxit als anys quaranta. Es titulava precisament Chiruca, obra de l'autor gallec Adolfo Torrado.

"Un esforç inútil o un exemple de mètode?", es preguntava Joan Solà. Potser les dues coses. Solà va escriure que un científic només pot oferir aportacions sòlides, "ni que sigui amb moltes marrades, vacil·lacions o errors", si cada dia es llança a camp obert.

Caràcter abrupte

Sovint s'ha destacat que Coromines tenia un caràcter difícil, abrupte. Menyspreava l'obra i les opinions de col·legues seus amb duresa: "si [en Tal] tingués més coneixements de...", "[en Tal] fa aquesta suposició estrafalària...", "dedico [a en Tal] aquest poema de..." (i resulta que és un poema ofensiu). Un dels col·legues més atacats va ser Germà Colon, que un bon dia va pensar de replicar: "Quan Déu va crear el món, tingué la sorpresa de veure que el Sr. Joan Coromines ja hi era, i per això aquest ho sap tot".

Joan Veny ha escrit que calen tres vides per poder arribar a fer l'obra gegantina, hercúlia, grandiosa i increïble de Joan Coromines. La quantitat de lletra escrita equival, segons Joan Solà, a tres vegades l'obra completa de Josep Pla.

Entre tot el material, hi ha consens a considerar que són quatre els títols principals: Diccionario crítico etimológico de la lengua castellana, Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, El parlar de la Vall d'Aran. Gramàtica, diccionari i estudis lexicals sobre el gascó i Onomasticon Cataloniae. No hi ha consens, però, a l'hora de destacar una sola frase de tota la seva obra. Potser podria ser aquesta: "Un idioma no és un magatzem de mots més o menys emfàtics o ornamentals, sinó un vehicle, noble sí, però abans que tot, expressiu i inequívoc, de les idees d'una nació".

'Dietaris de joventut'

La Fundació Pere Coromines custodia materials inèdits de Joan Coromines que són "de difícil edició i que van adreçats, en qualsevol cas, a un públic especialitzat", segons afirma Josep Ferrer. Amb tot, ja s'han publicat 17 volums dels epistolaris del romanista insigne amb tota la intel·lectualitat catalana del moment. La previsió és arribar als 20 volums.

D'altra banda, Ferrer assenyala que els cedularis es podrien digitalitzar, "però això suposa uns costos que ara com ara no podem assumir". S'està treballant, això sí, en els Dietaris de joventut, "que prometen ser molt sucosos".


Secretari i col·laborador

Joan Ferrer, germà de Josep Ferrer, va ser el darrer secretari i col·laborador de Joan Coromines. Com a tal, feia feines de secretaria, com atendre la correspondència i la premsa. També va preparar els materials previs perquè Coromines pogués elaborar els articles de l'Onomasticon Cataloniae; s'encarregava de la relació editorial amb Curial i amb el tipògraf; coordinava la feina dels altres col·laboradors, com Max Cahner, Joseph Gulsoy i Philip Rasico, entre d'altres.

L'anècdota és que Ferrer acompanyava Coromines a dinar en el seu dia de festa setmanal, que feia dilluns, a Collsacreu, "i també fins a la frontera del Voló, un cop a l'any, per segellar el seu passaport". Joan Coromines tenia passaport nord-americà, i per tant constava com a resident a l'Estat espanyol. "Un cop a l'any havia de sortir del país i fer-se segellar el passaport per la gendarmeria francesa. Al final, aquest tràmit ja no era necessari, però Coromines no se'n refiava i es feia portar puntualment a segellar el passaport".

Joan Coromines, tot i que va deixar redactada tota l'obra de l'Onomasticon, només va veure'n publicat fins al volum VI. Després de la seva mort, Joan Ferrer es va encarregar d'enllestir els volums pendents i va treballar i dirigir la tasca titànica d'elaboració dels índexs tant de l'Onomasticon Cataloniae (8 volums) com del Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (10 volums).

 
 
6)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 7 de desembre del 2014

Hi ha jugadors fabulosos que, a més de grans jugades, creen grans significats

En una cosa Messi no ha superat Ronaldinho. Ha superat el Torpede Müller, Zarra, Raúl, tothom, però la poca loquacitat de l'argentí no deixa de tenir un reflex en el seu joc, que encara no s'ha convertit en paraules. En canvi el brasiler, amb el seu repertori de jugades impossibles, va ajudar a enriquir el llenguatge del futbol, unes vegades forçant la invenció de paraules per part de locutors i periodistes, com l'assistència aquella amb l'espatlla que va generar l'espaldinha, o bé recuperant-les, com aquell driblatge elèctric que feia amb dos tocs del mateix peu, primer enfora i després endins, que gràcies a ell vam saber que se'n deia elàstica. Messi, per molt canvi de ritme, per molt que corri, encara no ha generat llenguatge.
 
Generar llenguatge no és només inventar paraules; això és molt fàcil, està a l'abast de tothom, els polítics ho fan gairebé a diari. El que és difícil és inventar significats, en el cas dels futbolistes, jugades tan extraordinàries que reivindiquin un terme que les evoqui, com si no volguéssim deixar escapar aquell significat, com si pretenguéssim fixar-lo, retenir-lo per sempre més. D'això en sabia René Higuita, el gran porter colombià. El 6 de setembre de 1995, a l'estadi de Wembley, va decidir rebutjar una pilota amb els peus. Fins aquí tot normal. La pilota, llançada per Redknapp, li arribava tova, en una traçada prou bombada que podia controlar còmodament amb les mans. I tot i això, va inclinar el cos endavant, va fer un saltiró i va colpejar la pilota amb els talons, tot descrivint amb les cames l'arqueig d'una cua en elevació. La jugada no era nova, m'explica Ramon Besa que un rematador fenomenal com Hugo Sánchez deia haver-la inventat, i el mateix Higuita devia fer-la en entrenaments i partits a la platja. Però el porter colombià ens va rescatar un significat de l'oblit i gràcies a ell devem la difusió massiva del terme escorpí.
 
També porter era Ricardo Zamora. Era tan gran, tan mític, que va llegar a la posteritat un terme que, tanmateix, només recorden les hemeroteques, allò de la zamorana, que consistia a rebutjar la pilota amb el colze. Cap porter assenyat faria una cosa semblant avui dia (es pot controlar la trajectòria d'una pilota rebutjada amb el colze?), però el que és clar és que, altre cop, la jugada era un significat tan potent que requeria tant sí com no una paraula, en aquest cas formada a partir del seu propi nom. Una mica com va passar, dècades després, amb el penal de Panenka. De tant en tant ja n'hi ha, de jugadors que executen un penal de Panenka, però de zamoranes ja no se'n veuen.

Que puguem saber, fins ara només un jugador ha estat capaç de crear un significat i, a la vegada, el terme per designar-lo. Havia de ser un geni, és clar. Maradona. No només va marcar un gol amb la mà en un dels partits més recordats dels Mundials; també, quan li van demanar si havia estat mà, va encunyar allò de la mà de Déu, expressió que alguns periodistes esportius han adoptat i utilitzen quan un jugador marca –o salva– un gol amb la mà de forma inadvertida per l'àrbit. «Ha estat la mà de Déu», sentim que diuen.

Messi ha rebentat totes les estadístiques i ha posat la història al dia, però encara no ha llegat a la posteritat dels vocables cap jugada extraordinària, singular, única, que el faci fixar-se d'alguna manera en el diccionari. En aquest sentit, Ronaldinho era molt més filòleg que ell, ni que fos creant significats o recuperant-ne de perduts. Ho sé, va acabar dimitint d'esdevenir el millor jugador del món i va preferir prendre caipirinhes a la platja; o potser és que s'entrenava amb un tal Messi i veia que, per molt que s'hi esforcés, no hi tenia res a fer. Imagina't un filòleg amb ínfules de gramàtic que acaba coincidint en arxius i biblioteques amb un tal Pompeu Fabra. Jo també hauria triat les caipirinhes.

 
7)
 
 
Llenguatge administratiu
 
 
Salvador Pardo
 
 

NADIU és alhora nom (nadiu d'aquella ciutat) i adjectiu (el poble nadiu). Natiu només és adjectiu (el país natiu). L'AVL també accepta natiu com a nom.

 

NEPOTISME: favoritisme envers els parents i amics.

 

No valencianoparlants, no alienats, no autòctons (adjectius, sense guionet), però: no-agressivitat, no-discriminació, no-ingerència (noms, amb guionet).

 

NOMENCLÀTOR: el que diu els noms. Llista o catàleg dels noms dels pobles d'un territori, dels socis d'una societat, de la terminologia d'una ciència, etc.

 

"NOTICIÓS". Noticiable, susceptible d'esdevenir notícia.

 

"NOVIAZGO". Prometatge.

 

NUNCI: embaixador, representant diplomàtic del papa. Missatger, pregoner.

 

NEGLIGENT: que actua sense atendre les seues obligacions, o sense haver tingut la cura necessària.

 

"NO HA LUGAR". No pertoca, denegar.No poder fer-se una acció perquè l'autoritat no ho permet, ja que no la troba adequada o pertinent. Resolució sobre la seua demanda: denegada. No pertoca deliberar.

 

"DIA DE AUTOS". Dia dels fets.

 

NORMATIVA: conjunt de normes, nom col·lectiu.

 

NOEI: nou ordre econòmic internacional.

 

                                                            O

 

OBLIGAR / VINCULAR. El contracte vincula  les parts. Obligació, deure. Obligat tributari, contribuent.

 

OBJECCIÓ  de consciència.  Objecció fiscal (de qui es nega a complir una norma tributària perquè la considera injusta). Objector, a.

 

OBRECCIÓ: acció d'amagar la veritat per obtindre alguna cosa.

 

OCUPA, okupa, squatter, ocupapisos.

 

OCURRÈNCIA. 1. Fet d'ocórrer, ocasió. 2. Aparició d'un element lingüístic en un enunciat: la paraula constitució té 215 ocurrències en el text.

 

"OFERTAR". Oferir, fer uns oferta. Només en el llenguatge comercial publicitari: ofertar un article en venda o a preu rebaixat. Ofrenar ( a Déu, a un sant).

 

OFENSOR, A. ofenedor, a.

 

EN OFF: exterior a l'escenari.

 

OFF THE RECORD: extraoficialment, confidencialment, a micròfon tancat.

 

OPTIMITZAR, optimar (al màxim  els resultats. Resultats molt òptims ( és redundant) Òptim, a, boníssim, a.

 

OBSCUR, A. Clàusules obscures del contracte.

 

OIR (tr.): prendre en consideració les al·legacions de les parts. El jutge ha oït els al·legants.

 

OBSTRUCCIÓ A LA JUSTÍCIA, de qui posa traves al desenvolupament d' una investigació.

 

ONERÓS, A: negoci jurídic en què hi ha prestacions recíproques entre les parts.

 

OMISSIÓ DEL DEURE DE SOCORS, omissió del deure d'auxili. Omissió impròpia (o comissió per omissió) i omissió pròpia o pura.

 

                                                           P

 

PRESTAR. Deixar en préstec. Prestador. Prestatari: qui rep en préstec. Emprar, manllevar: demanar prestat (no existíx en castellà).

PALIMPSEST: document que ha sigut usat dues vegades, després d'haver raspat el primer escrit per a escriure-hi un nou text.

PARCER, A. PARCERIA. Parçoner, a, copartícip

PARENTESC, parentiu. Parentela: conjunt dels parents d'algú.

PÀRQUING

PATROCINADOR (no “sponsor”). Sota el patrocini… Patrocinar.

PELEGRÏ, INA: qui viatja per devoció a un santuari,  romeu, romeva. Pelegrinar. Pelegrinatge.

PEREGRÏ, rar. Peregrinar: anar per terres estranyes (no en sentit religiós). Romeria, romiatge.

PERJURAR;: un testimoni, donar informació falsa en un judici. Perjuri.  Perjur, a (la persona).

PEDANIA: entitat local menor sota la jurisdicció d'un alcalde pedani.

PENYORA (”prenda”).

PENSIÖ ALIMENTÂRIA. Pensió assistencial o no contributiva. Pensió d'orfandat. Pensió vitalícia. Violari és la de qui entra en religió.

PÈRDUA. Acció de perdre. El compte de pèrdues i guanys

PLA o PLÀNOL. Plàning, programa, planificació, planejament.

PLÀCET (El) (sembla bé), permís, assentiment, aprovació.

“PLANTE”. Plantada, vaga, insubordinació, protesta. I deixar plantat en una cita.

PLEBISCIT: consulta directa al cos electoral sobre una quesito determinada. Plebiscitar. Plebiscitari, ària.

PLENIPOTENCIARI, ÀRIA: que té plens poders.

LA PLEBS, el populatxo, la pleballa, el poble baix.

PLUS (un): quantitat que es dóna de més per un treball, servei, etc., extraordinaris. El plural és plusos. N'hi ha de penositat, de perillositat, de toxicitat, de productivitat, de polivalència, de mobilitat funcional, de distància, de nocturnitat, etc.

POL·LUIR. Fer perdre qualitat al medi, contaminar. Pol·lució, contaminació.

POLICIAL, policíac, a.

PRAXI, pràctica. La pràctica forense.

PREEMPCIÓ: acció de comprar abans que un altre. Dret de preempció.

PRETERINTENCIONALITAT: manera d'ésser la intenció anterior de l'autor d'un delicte, el resultat del qual és distint del volgut.

PRECINTAR I PRECINTAMENT.

PREMEDITACIÓ: fet de pensar com cometre un acte delictiu.

PRIMAR. Només és conceder una prima o un incentiu. No vol dir afavorir, estimular, privilegiar, preferir, prevaler. Donar prioritat, preferència (al diáleg p.e.)

PROPI: persona enviada expressament per a una comanda. Un propi. Com a adjectiu no té sentit emfàtic ni identitari, sinó possessiu. El seu propi fill, però: em va rebre el mateix alcalde o l'alcalde mateix.

PRÒFUG, A: que s'ha evadit de la justícia.

PROPPASSAT. PROPVINENT.

PREVALENÇA.

PROPVEÍ, ÏNA

DONAR PUBLICITAT (“publicitar”)

“PURO Y DURO”: rigorós, a ultrança, cru i dur.

PUTATIU, IVA: reputat o tingut per pare, germà, etc, sense ser-ho.

 

8)
 
Article de Francesc Viadel sobre l'obra d'Enric Sòria publicat a la revista Serra d'Or, número 660, desembre del 2014
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net