Sinònims i antònims

Albert Jané (Institut d'Estudis Catalans)

Com deia el cèlebre personatge de Molière, tot el que no és vers és prosa, i tot el que no és prosa és vers. I, per tant, no ens podem expressar, per mitjà del llenguatge, de cap més manera. Podem dir, doncs, que vers i prosa són mots antònims, això és, de significació oposada[1](1). Però, tal com diem usualment dels sinònims, la relació d'antonímia entre dos mots considerats antònims és sovint parcial –relativa, ocasional, àdhuc subjectiva. Tothom està d'acord a considerar que blanc i negre són antònims, però aquí ja no podem dir, com l'il·lustre professor de gramàtica de Molière, que tot el que no és blanc és negre, i que tot el que no és negre és blanc. Les coses també poden ser blaves, vermelles, grogues, verdes...

La complexitat infinita de la realitat que pretenem expressar per mitjà del llenguatge fa que aquest sovint no admeti els esquemes preestablerts i se'n vagi per les seves. Dit més exactament, que ens ofereixi autèntiques paradoxes, si més no, aparents. Així, per exemple, podríem dreçar una llista d'aquelles parelles de mots que són, en principi, sinònims evidents, però usats habitualment per a designar un mateix fet de la realitat, d'acord, en principi, amb el punt de vista adoptat pel parlant. Són exemples paradigmàtics d'aquest cas parelles de mots com pujada i baixada, o entrada i sortida, que són sovint usats des d'una posició neutra i, per tant, fins a un cert punt, d'una manera arbitrària. En canvi, observem que els verbs corresponents a aquests substantius, d'una banda pujar i baixar són sempre antònims, i és difícilment imaginable una situació en què siguin intercanviables, però els límits entre entrar i sortir no deixen d'oferir algun cas d'imprecisió. Potser, dit més exactament, podem observar l'ús habitual de sortir en situacions en què la lògica demanaria més aviat entrar. Així, diem que els actors de teatre surten a escena en lloc d'entrar-hi. També diem d'algú que va entrar en una junta directiva i que al cap de poc en va sortir president. O d'un que va entrar en una determinada polèmica però va sortir amb alguna idea estrambòtica. Curiosament, d'algú esmentat o citat en un llibre, diem que hi surt. Així mateix, parlant d'un conjunt de coses heteròclites diem, amb el mateix valor, que s'han d'agrupar o distribuir segons la classe, el color, la grandària, la utilitat, etc. El cas dels verbs anar i venir és especial. És ben conegut l'ús, que ha arrribat a ser molt freqüent, de anar en lloc de venir, quan cal expressar l'acció de traslladar-se del lloc on és qui parla al lloc on és la persona a qui hom parla, combatut, creiem que amb eficàcia, per diversos preceptistes, començant per Fabra. Però un escorcoll intens de la nostra fraseologia ens indicaria segurament diversos casos d'intercanviabilitat legítima entre anar i venir, a més del que indiquem amb exemples del DIEC: Aquestes botes em van amples (s.v. ample i anar), Aquesta brusa em ve estreta, Em ve com l'anell al dit (s.v. venir). Anàlogament, considerem intercanviables, en certs contextos, anar bé i venir bé (per exemple, de fer una cosa). Potser podríem assenyalar un lleu matís de diferència entre anar-li a un bé de fer una cosa (no haver-hi cap inconvenient per a fer-la) i venir-li a un bé de fer una cosa (tenir la bona voluntat de fer-la). Com en tants altres casos anàlegs, es tracta, certament, d'un matís molt subjectiu.

També és curiós de constatar que dos adverbis com teòricament i pràcticament, que són tan clarament de sentit contrari, en algun cas especial arriben a ser intercanviables en frases com Teòricament no ho sap ningú, que en certs contextos podria potser alternar amb Pràcticament no ho sap ningú, volent dir que ho saben tan poques persones que és com si no ho sabés ningú.

Escau també d'esmentar aquí l`existència de mots com fortuna, fama, fe, gana, gust, grat, gràcia, harmonia, humor, sort i salut, que, en principi, usats sense cap qualificatiu, tenen un sentit clarament positiu, el qual es reforça sovint amb l'adjunció del qualificatiu bon: bona fortuna, bona fe, de bona gana, bon gust, de bon grat, bona sort, etc., però que agafen valor negatiu modificats per l'adjectiu mal: mala fortuna, de mala gana, de mal grat, mal humor, mal gust, mala sort, mala salut, etc. Amb certs prefixos, es creen també noves formes de valor negatiu, com disgust, malgrat, desgana, desgrat, desgràcia, etc. En alguns casos és a l'inrevés, és a dir, el mot té un valor més aviat negatiu, que pot refermar l'adjectiu mal i alhora ésser canviat per un de positiu amb l'adjunció del qualificatiu bon: fila, mala fila, bona fila; fatxa, mala fatxa, bona fatxa; maror, mala maror, bona maror. I hi ha, encara, els noms amb un valor neutre, que esdevé positiu o negatiu segons l'adjectiu que els acompanya: bona jeia, mala jeia; bona impressió, mala impressió.

Hi ha alguns casos en què el llenguatge més natural i espontani, més pròpiament popular, s'estima més de recórrer a frases negatives, formades usualment amb la negació no, que no pas a frases formades amb mots que tenen valor negatiu. Així, tenen un dring més popular frases com No me'n vaig recordar o No pot ser que Me'n vaig oblidar i És impossible. Un mot tan usual com és ara boig (o foll) no ofereix cap antònim amb un sentit precís. Si volem dir d'algú que no és boig hem de dir això, que no és boig. Tret, és clar, que no vulguem recórrer a una explicació perifràstica, cosa que confirmaria la inexistència d'aquest antònim.

Un cas en què els adverbis sí i no podrien ser intercanviables és aquell en què es tracta d'emfasitzar una negació. Entenem que podríem dir amb el mateix valor Potser sí, que no vindrà i Potser no, que no vindrà. Algun cop ens hem sentit temptats a formular objeccions a l'ús de potser amb valor de potser sí i com a mot exempt, és a dir, formant, ell sol, tota una frase, però les nombroses ocurrències d'aquest ús que hem trobat en bons escriptors ens en fan desistir. Ara: personalment, en el nostre llenguatge, no direm mai Que hi aniràs? Potser, en lloc de Que hi aniràs? Potser sí.