InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 227 (divendres 16/01/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - ametla de la pestanyeta
 
2) Eugeni S. Reig - amprat
 
3) Antoni Llull Martí - Tòpics, topades i tupades
 
4) Tobies Grimaltos - Una llengua autoreferencial
 
5) Albert Pla Nualart - Sempre que puguis escriu el que diries
 
6) Rudolf Ortega - Desaprendre
 
7) Andreu Salom i Mir - Parlar en castellà
 
8) Neus Nogué Serrano - Ens en realitzarem creus
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

ametla de la pestanyeta

Classe d'ametla d'endocarpi dur, menudeta i molt bona.

Tenim la dita alcoiana:

¿De les teues mans? Ni ametles de la pestanyeta.

amb la qual manifestem que, de la persona a qui li ho diem, no volem res en absolut. Aquesta dita alcoiana equival a expressions més generals com ara de tu ni les gràcies, de tu ni aigua o de tu ni l'olor.

Tenim també la dita:

Ser més dur que les ametles de la pestanyeta.

que s'usa per a posar de manifest que una cosa és molt dura. En sentit figurat i referit a un ser humà significa que la persona en qüestió és insensible, despietada, cruel, inhumana, inclement o, també, que és molt obstinada, molt intransigent, molt cabuda. Equival a expressions com ara: ser més dur que pedra en guaret, ser dur com un os o ser dur com una roca.

En el DCVB, en l'entrada ametlla, trobem: «Almetla de la pastanyeta: és menuda, rodoneta i bona; ve pel gener (Alcoi).» La grafia “pastanyeta” que apareix en aquesta entrada del DCVB és una errada d'impremta. Hauria de dir, evidentment, pestanyeta.
Aquesta varietat d'ametler, molt resistent al fred, es cultiva, fonamentalment, en la zona Xixona-Alcoi.
 
En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: ametlla de la pestanyeta
En castellà es diu: almendra pestañeta
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig 

amprat

   Insegur, incòmode, per falta de confiança en u mateix.

–És que jo, davant de ton pare, em trobe amprat.

–¿És que et fa por o què?

–Por, exactament, no, que no és Dràcula, però no sé què fer ni què dir. Estic tens. No estic a gust. Em suen les mans.

    En la novel·la Temps de batuda d'Enric Valor podem llegir:

«Això de “l'amo” encara em venia ample, em causava sorpresa. M'hi trobava una mica amprat.»

En la novel·la Enllà l'horitzó d'Enric Valor trobem:

«Toni va asseure's en una cadira una mica amprat. La nostra mare li imposava.»

En la novel·la Quina lenta agonia la dels ametlers perduts de Toni Cucarella llegim:
«–Però jo no sé com són els gambosins –va objectar Rafel Sempere, amprat i aporegat per la foscor i la brusca sospita que potser això de caçar gambosins no devia estar gaire endins dels dominis de la llei.»

    En la novel·la L'estrep de Joan Olivares podem llegir:

    «[...] entre aquelles lleixes atibacades de llibres, entre aquells estranys aparells voltaics, don Eduardo es trobava completament amprat.»

En la narració curta Qu'est-ce que c'est? dins Ultratge de Joan Olivares llegim:

«A pesar de les moltes atencions que ens dispensaven, en la casa dels Estrela sempre m'havia trobat amprat, i si no haguera sigut per la suprema urgència, mai de la vida no m'hauria permés la gosadia de demanar per l'excusat.»

En la narració curta Baiona dins Ultratge de Joan Olivares llegim:

«Era la tia Pepica, la seua muller. Duia un paquet en la mà i feia l'efecte que es trobava una mica amprada.»

 

En valencià també es diu: cohibit

La llengua estàndard sol emprar: cohibit

En castellà es diu: cohibido

 

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 132)
 
Tòpics, topades i tupades
 
Antoni Llull Martí
 
El mot grec topos ‘lloc', es troba formant part de composts d'origen culte relacionats amb llocs, com, per exemple, topònim ‘nom de lloc', topografia ‘descripció (gràfica) de la superfície del terreny', toponímia ‘estudi científic dels noms de lloc', i alguns altres en els quals l'element comú hi és fàcilment identificable.

Em sembla que el més usat de tots aqueixos composts és tòpic, amb el sentit, ja usat per Aristòtil, de ‘coses referents a llocs comuns', és a dir, comentaris o opinions que la gent repeteix amb relació a coses existents o que ocorren molt sovint sense cap matisació ni afegir-hi res propi ni anar a cercar si són vertaders, falsos o discutibles. Una altra significació de tòpic, més especialitzada, està directament relacionada amb el tractament medicofarmacèutic d'afeccions superficials del cos per mitjà d'ungüents, pomades, gels, liniments o productes similars «d'ús tòpic», és a dir, per esser aplicats «al lloc» on es localitza el mal.

Un nom propi molt conegut, en el qual la derivació de topos no és tan evident, i que ha produït un derivat molt popular, és el compost per l'humanista anglès Thomas More per a la seva obra Utopia, una illa imaginària on regnava la pau i la justícia, a base de la negació grega ou i el derivat de topos, topia, que vendria a significar ‘lloc inexistent'. I d'aquest sortí utòpic, per donar a entendre que és una cosa que, socialment, està molt bé, però irrealitzable.

Perquè el tòpic és un mot amb el qual hom es topa sovint, hom podria creure que aquest darrer hi està relacionat, però no és així. Topar és un verb format sobre top, onomatopeia (mot format a imitació d'un so) d'un cop sec i violent, com tup, i tutup. Sembla que el primer significat de topar fou el de ‘xocar bruscament', fent un renou semblant a «top», i després s'usà, i s'usa, amb el sentit de ‘encontrar-se', i ‘trobar-se'. D'una variant d'aquest verb, a Mallorca, i crec que a les Illes germanes, sortí tupar o atupar, ‘pegar cops, amb la mà o amb un bastó, apallissar'. S'usa referit a persones o a coses, com ‘atupar una estora' (per llevar-li la pols). En aquest cas sol fer-se amb una mà de moro, una pala rodona feta de joncs amb un mànec del mateix material.

 

4)
Aquest text forma part del llibre Vista parcial de Tobies Grimaltos (Publicacions de la Universitat de València, València, 2014)
 
 
Una llengua autoreferencial
 
(Un text polèmic o almenys —com li agrada dir a algú que conec— aporètic)
 
Tobies Grimaltos
 
 
Recorde que al començament de la popularització dels telèfons mòbils l'objecte més freqüent de les converses que es produïen a través seu eren ells mateixos: els telèfons mòbils. Que si “és que no tinc cobertura”, que si “és que ara no tinc massa bateria...”, que “no, mira, el que has de fer és prémer la tecla tal...”,  que "jo és que no m'acabe d'aclarir amb açò". Poc a poc, tot i que encara es produeixen, aquestes converses han esdevingut minoritàries. Amb la normalitat del seu ús, el telèfon mòbil ha anat ocupant el lloc que li pertocava: ser el mitjà, el canal per tal de parlar d'altres coses. Objecte i mitjà s'han, afortunadament, separat.
 
Em fa la sensació, però, que la nostra llengua és encara un poc telèfon mòbil, i que això és un mal símptoma de la seua salut i la seua maduresa social. Ja em perdonareu l'atreviment, jo no sóc cap sociolingüista —ni lingüista sense “socio”—, però crec que si ens fixàrem, si férem l'esforç, potser comprovaríem que l'objecte majoritari dels textos escrits en català (potser més encara els escrits en la seua variant valenciana) és la llengua mateixa: la persecució que pateix, el menysteniment del que és objecte per part de les autoritats, la invisibilitat de la seua literatura, etc., etc., etc. I quan no és ella mateixa l'objecte del seu discurs, és algun altre tema connex i de caràcter bastant local, limitat al territori del seu abast. D'altra banda, qualsevol acte la llengua del qual siga la nostra acaba convertint-se en un acte de reivindicació lingüística i alguna cosa més. Sovint, ficant-ho tot en un únic paquet i obligant tothom a haver de combregar amb allò que no vol. Sembla que la llengua siga el viàtic de tota una altra amalgama de coses no ben diferenciades, que només els qui accepten tot el conjunt són dignes d'ella, que la llengua siga un salconduit per a tot un seguit de coses que es volen fer pertànyer al mateix lot. La conseqüència, massa vegades, és l'allunyament definitiu de qui s'havia acostat des d'altres plantejaments o amb més tebior.
 
Crec que si una llengua no pren més volada i s'empra per parlar de coses més universals o plurals, acaba enquistant-se dins d'ella mateixa i perdent moltíssimes oportunitats de créixer en extensió, en intensió i en intenció, tot. Si ens queixem del fet que aquells que menystenen la llengua la veuen només com un instrument per fer gràcies, contar acudits i parlar de coses banals (o dir brofegades), no els imitem nosaltres tallant-li les ales o lligant-la curta: deixem-la volar. Donem-li objectes de què ocupar-se i no fem d'ella una llengua autoreferencial. Una manera d'universalitzar una llengua potser siga universalitzar els seus objectes.
 
Em direu, i supose que amb raó, que tal i com estan les coses no hi ha un altre remei que fer el que es fa. Jo no he dit que hi haja culpa ni culpables, he dit que és un símptoma, no un pecat. Però si a més d'emprar-la per parlar d'ella, la poguérem emprar per parlar d'altres coses li retríem un gran benefici. Això era tot. El pecat no és l'autoreferència, sino la seua exclusivitat.
 
Com veieu, jo no he fet una altra cosa ací que allò que denuncie. Bé, ja sabeu allò de Wittgenstein: llanceu l'escala després d'haver-hi pujat.
 
 
5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 13 de desembre del 2014

Els comentaris dels lectors als mitjans digitals són un bany de realitat lingüística i sovint delaten un malentès molt estès -especialment entre els més joves- sobre què vol dir escriure bé.

El malentès és pensar-se que per escriure bé has de transformar el que diries parlant informalment en una prosa més rica i complexa. I és un error, perquè un escrit no ha de ser ric i complex perquè sí. Només ho ha de ser quan, si no ho fos, no expressaria ben bé el que volem dir.

La norma més bàsica d'un primer curs de redacció hauria de ser: “Fes servir les formes més simples, habituals i comunes. Sempre que puguis, limita't a transcriure el que diries amb la màxima naturalitat”.

No sempre pots. De vegades has de renunciar a formes dialectals o a barbarismes o a una sintaxi tan plana que resulta ambigua si no l'ajuda l'entonació, la situació o el gest. Però, si pots, és la millor opció.

Em trobo el següent comentari: (1) “Una cosa és llegir allò que has d'estudiar-te mitjançant un suport digital i, una altra de ben diferent és emprar aquesta eina per tal d'aconseguir uns apunts més precisos envers l'esmentat durant les classes”.

Ben escrit podria quedar així: (2) “Una cosa és llegir el que has d'estudiar en un suport digital i una altra de ben diferent és fer servir aquest suport per prendre uns apunts més precisos del que s'ha dit a classe”.

Fixem-nos que a (1) no hi ha cap falta ni ortogràfica ni de sintaxi. Tot i així, no podem dir que estigui ben escrit. Per què? Perquè fa de mal llegir. Perquè l'estil i la tria lèxica, amb un protagonisme del tot innecessari, s'interposen entre el receptor i el missatge.

En destaco dos detalls: les preposicions mitjançant i envers, que volent ser més precises que en i de són en realitat dues grans noses, i la típica coma mal posada partint de la falsa creença que n'hem de posar alguna de tant en tant.

 
6)
 
Publicat en el diari EL PAÍS dissabte 4 d'octubre del 2014

Desaprendre

Rudolf Ortega

La normativa no ha reeixit a encapsular el català en uns paràmetres definits, confortables.
 

Parlava, no fa gaire, amb una col·lega de professió sobre les dificultats de la nostra feina. La feina de lingüista, d'assessor lingüístic, de corrector de textos, se n'ha dit de moltes maneres segons el moment i els fums de cadascú. I coincidíem en una sensació que, com més va, cada cop és més intensa i que, temo molt, serà difícil de corregir: de llengua, cada cop en sabem menys.

Evidentment, tot plegat és una contradicció. En qualsevol feina, per poc que t'hi dediquis, per força acumules una experiència que sedimenta en un pòsit de coneixement que et dóna confiança, seguretat i, als més afortunats, prestigi. Doncs als lingüistes ens passa al revés. Vaig començar en això amb el que avui avaluo com un excés de solvència i un agosarament que, evidentment, catalogaria de ridículs. Educat en català en temps en què l'escola en català era una anomalia, vaig superar la secundària amb uns balanços generosos quant a llengua (en altre no hi entro) i vaig obtenir amb poques angúnies els certificats de la Junta Permanent. Jo me'n sortia prou, i no era infreqüent que em demanessin, "tu que en saps", com s'escriu això o això altre. Dedicar-me a la correcció de textos, doncs, esdevenia una sortida viable i em sentia emparat per una normativa que coneixia (o això em creia) i un diccionari (el de l'IEC) al qual recorria quan alguna cosa se'm presentava com desconeguda.

Els temps, però, han canviat. I el perquè se m'escapa. Tant de bo aquestes pàgines, o aquestes pantalles, serveixin per exorcitzar veritats no ben revelades. La normativa (de fet, com totes les normatives) no ha reeixit a encapsular el català en uns paràmetres definits, confortables, i la mateixa naturalesa líquida de la llengua ha trobat en una normativa porosa la via per estendre's per terrenys més aviat movedissos. I aquí els lingüistes hem perdut el nord. D'un temps ençà, han agafat protagonisme obres de referència que "obren la mà" i admeten sota etiquetes filològicament discutibles (o limitades) formes que la normativa no toleraria, i que de fet, en molts casos, explícitament no tolera. Al diccionari de l'IEC hem d'afegir el clàssic d'Enciclopèdia, l'Alcover-Moll (feliçment recuperat per a la xarxa), el web del Termcat i, l'última incorporació, l'Ésadir, el portal de llengua de la Corporació de Mitjans Audiovisuals. Si abans els lingüistes ens bastàvem amb el que sabíem i amb un diccionari fèiem, ara ens adonem que no sabem res i que hem de fer cerques banals en cinc fonts documentals diferents. I les solucions donades no responen tant a la voluntat de plasmar un determinat model de llengua o de registre, sinó a trobar la coartada suficient per servir la voluntat de l'autor del text, a voltes fonamentada, a voltes capriciosa.

M'hi vaig trobar fa poc, i em vaig sentir ridícul. Vaig buscar arreu la paraula ràpid, l'ortografia de la qual no m'ha fet dubtar mai, ni tampoc el seu significat. Era la categoria gramatical. Per moda recent, per influència d'altri, o per pròpia evolució, l'adjectiu ràpid ha mutat en un virus mortífer en forma d'adverbi i és freqüent trobar-lo en frases com ara fes-ho ràpid, quan el que caldria dir és fes-ho de pressa o fes-ho corrents si anem molt malament de temps. I per bé que les fonts canòniques mantenen l'adjectiu com a categoria de ràpid, el portal Ésadir obre l'escletxa a l'ús adverbial sota l'elàstic qualificatiu d'"ús restringit", el qual de vegades serveix només per limitar la freqüència d'un terme, com si el volguéssim admetre però la mala consciència ens digués que no l'hem d'admetre molt. A TV-3 i Catalunya Ràdio, doncs, poden fer les coses ben ràpid.

Finalment, estant així les coses, acabes dubtant de tot, desmuntant el que saps. Desaprens de llengua i justifiques una tria en funció d'una troballa en una determinada font, sense plantejar-te si allò és prou normatiu, genuí, adequat o si senzillament et fa el pes. I de vegades, si corregim amb el nas, primer ens l'hem de tapar.

 
7)
 
Publicat en el núm. 89 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2014) pàg. 9.
 

Parlar en castellà

 

Andreu Salom i Mir

 

         Fins a principis del segle XX, a Mallorca era molt poc habitual, gairebé una raresa, que els illencs poc il·lustrats o gens (la majoria de la població) tinguessin algun contacte amb gent de parla castellana, a no ser que fossin mariners. Tan sols algun contacte fugisser amb algun soldat o funcionari vingut d'Espanya els podia permetre la possibilitat de sentir la llengua de Cervantes. Les classes populars no la sabien parlar, i amb moltes dificultats arribaven a entendre-la, i encara parcialment. Únicament les classes privilegiades tenien accés al coneixement d'aqueixa llengua, especialment si tenien algun tipus de pretensió política, social o econòmica (la diglòssia de les elits autòctones era un fet palpable). El castellà era la llengua oficial de l'Estat central, la llengua A, la llengua formal, pròpia dels àmbits oficials i de les ocasions solemnes, mentre que el català/mallorquí era la llengua informal, la llengua B, la de cada dia, la d'anar per casa, l'única parla de les classes baixes. És per això que, si en alguna ocasió hom sentia algunes frases, o qualque discussió, en castellà o foraster, que era com es denominava popularment aquesta llengua, la sorpresa solia ser considerable, sobretot si tenia prou repercussió perquè, com a notícia, sortís publicada en algun diari local, com una en què dos forasters armaren un escàndol en una pensió de Ciutat.

         En aquest context, que sociolingüísticament havia variat ben poc en uns quants segles, no deixa de tenir una certa lògica que l'expressió «parlar en castellà» tingués determinats significats relacionats amb la manca de comprensió o la inintel·ligibilitat dels mots. El primer, i més conegut, és el de ‘estar embriac', o ‘anar moix', però també fa referència, curiosament, al cantar de la perdiu, dit també escotxejar, que també vol dirparlar seguit seguit i d'una manera no gaire intel·ligible', accepció relacionada, doncs, amb el fet de parlar en castellà. Així, doncs, els nostres avis, monolingües catalans, tenien clar que, en el seu món lingüístic, el castellà era un element extern i estrany, superflu i prescindible, per la qual cosa té tota la seva coherència l'abast semàntic que donaren al terme.

 
 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dilluns 15 de desembre del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net