InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 225 (divendres 02/01/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - alls durs
 
2) Eugeni S. Reig - als orats a prendre lloc
 
3) Antoni Llull Martí - Hòstia, òstia i ostra
 
4) Albert Pla Nualart - L'alè es pren, es perd i put però rarament es dóna
 
5) Rudolf Ortega - Àrbit, això és penal!
 
6) El valencià a Alacant: Una història amagada
 
7) Llibre d'estil per als mitjans audiovisuals en valencià
 
8) Neus Nogué Serrano - Dades objectives sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana
 
 
 
1)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig

 

alls durs

Salsa que es fa picant alls en un morter amb un boix i després afegint-hi, de manera lenta però continuada, un rallet d'oli d'oliva, mentres es gira constantment el boix dins del morter, operació que es continua realitzant fins a aconseguir una emulsió homogènia i consistent. És convenient posar un pessiguet de sal als alls abans de picar-los, amb la qual cosa evitarem que boten. També s'hi pot afegir, si es desitja, una miqueta de pebre negre o de vitet en pols.

El mot generalment emprat pels valencians per a denominar aquesta salsa és allioli, però al migjorn valencià s'usa molt la locució alls durs.

A mi m'agrada molt l'arròs blanc amb alls durs. Està molt bo.

L'escriptor Enric Valor i Vives empra aquesta locució en la seua obra literària. En la novel·la Enllà de l'horitzó trobem:

–Jo l'acompanye, que vaig a veure si Amèlia té alls, que a nosaltres no ens en queden. Veritat, mare?

–Molt pocs, i els alls durs són molt necessaris.

I en la mateixa novel·la, una miqueta més avant, podem llegir:

Els alls durs, com diuen per aquelles serres, o l'allioli amb què es coneixen a la Baixura, acabaven d'estimular-nos.

L'expressió alls durs, com diu Enric Valor en el fragment anterior d'Enllà de l'horitzó, és pròpia del muntanyam migjornenc valencià. Jo la conec del parlar tradicional d'Alcoi. En la meua família no s'ha dit mai d'altra manera.

 

En valencià també es diu: allioli, giraboix
La llengua estàndard sol emprar: allioli
En castellà es diu: ajiaceite, ajoaceite, alioli
 
2)

 

Entrada d'El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig

als orats a prendre lloc

Frase que s'usa per a respondre evasivament quan algú pregunta a algú altre: ¿a on vas? És una manera humorística de no contestar la pregunta que pot ser inoportuna, inconvenient o, fins i tot, impertinent.

–¿A on vas, Maria?

–Als orats a prendre lloc.

Joan Olivares, en un missatge que va enviar a la llista Migjorn el 31 de desembre del 2006, deia: «Acaba de passar una dona pel carrer i la meua sogra li ha preguntat on anava. La dona li ha contesta: als orats a vendre rosaris. Li he preguntat a la dona què volia dir i no ho sabia, però ha assegurat que a Alcoi es gastava molt aquesta dita.»

En efecte, a Alcoi són conegudes i usades frases com ara als orats a prendre (o a pillar) lloc, als orats a fer novena o als orats a vendre rosaris.

En el Diccionari Català-Valencià-Balear, en l'entrada orat, trobem: «Als orats a fer novena, o Als orats a pillar lloc: es diu contestant evasivament a un que pregunta: ¿A on vas? (Val., Alcoi).»

És possible que eixes frases s'originaren a la ciutat de València en temps antics i que “anar als orats” fóra una forma col·loquial de dir “anar a l'Hospital d'Innocents, Folls e Orats”. Les frases en qüestió, després, passarien a altres parlars valencians i, més avant, a poc a poc, deixarien d'usar-se i només a Alcoi han sobreviscut fins als nostres dies. De tota manera cal dir que actualment, per desgràcia, a Alcoi hi han ben poques persones que les coneguen i menys encara que les usen.

Joan Olivares m'ha informat que en diversos pobles de la Safor diuen a Otos en el sentit especificat. A ell, que és natural d'Otos i hi viu, li resulta ben curiós aquest ús del nom del seu poble nadiu.

 

En valencià també es diu: a on a tu no t'importa, a Otos, als orats a fer novena, als orats a pillar lloc, als orats a vendre rosaris
La llengua estàndard sol emprar: on a tu no t'importa
En castellà es diu: donde a ti no te importa, donde va Tomás
 
NOTA 1: L'entrada Hospital dels Folls de la Gran Enciclopèdia Catalana diu: «Nom que, amb els d'Hospital d'Innocents, Folls e Orats, Hospital d'Innocents i Hospital de la Santa Dona dels Innocents, rebé la institució benèfica d'assistència als dements creada (1409) a la ciutat de València, a partir d'un sermó del frare dominicà Joan Gilabert Jofré. Autoritzada la institució per un privilegi de Martí l'Humà (1410) i començat a edificar l'edifici el 1494, l'hospital fou absorbit (1512) per l'Hospital General de València, al qual l'any següent FerranII de Catalunya-Aragó féu extensius els privilegis concedits pels monarques anteriors a l'hospital de folls. El 1866 la secció passà a residir a l'antic convent de Santa Maria de Jesús, adquirit per la diputació provincial de València, i rebé el nom de Sanatori Psiquiàtric Provincial del Pare Jofré. L'hospital de folls de València ha estat considerat sovint com a primer precedent europeu dels hospitals psiquiàtrics.»
 
NOTA 2: Done les gràcies a Maria Lluïsa Abad Segura, a Joan Olivares Alfonso i a Raimon de Penyafort Pavia Segura per la seua ajuda.
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 130)
 

Hòstia, òstia i ostra


Antoni Llull Martí


Victima era el nom que donaven en llatí a l'animal ofert als Déus en sacrifici. Sembla que tenia un sentit general, que tant podia referir-se a un sacrifici en honor dels déus com a un per demanar-los o agrair-los algun benefici. El mot hostia també significava ‘víctima', però sembla que es deia generalment de la sacrificada en honor dels déus. Amb l'adveniment del cristianisme, hòstia passà a designar, en la celebració de l'eucaristia, el pa, la neula rodona, que figura el cos de Crist, la Víctima per excellència.

Però hi ha un altre mot semblant, que no hi té res a veure més que la coincidència fonètica, amb un significat molt distint. Òstia procedent del llatí ostrea, és avui en dia desusat o només usat dialectalment (no figura al diccionari normatiu) però segons el diccionari d'Alcover i Moll encara s'usa a Menorca per designar una classe d'ostra. De fet, òstia era la forma usual en català, i també en castellà, fins ben entrada l'edat moderna. Alguns maliciosos feien jocs de paraules utilitzant la semblança dels mots hòstia i òstia, cosa que tenia mal a pler l'Església, que degué fer el possible per a consolidar l'ús de la forma portuguesa ostra, quan aquesta s'introduí al castellà i al català a principi del segle XIX.

La interjecció de sorpresa o disconformitat hòstia o hòsties, considerada irreverent, per la qual cosa molts la substitueixen per ostres, potser tengui un origen totalment desproveït de malícia. En temps antic s'usava el verb ostar, amb el sentit de ‘esquivar' o ‘llevar', i procedent, com el seu germà francès, oster (actualment ôter), del llatí obstare, i l'imperatiu d'aquest, osta! es troba ja en el català medieval com a interjecció, i fou usual durant segles. I és ben possible que en algun moment, aprofitant-se de la semblança dels dos mots, qualcú el substituís per hòstia! en un procés similar, però invers, al de la substitució d'aquest per ostra!

Res té a veure amb aquests mots que venc comentant ostiari, el menor dels graus de l'orde sagrat, que procedeix del llatí ostiarius ‘porter', i després ‘oficial palatí'. Potser li digueren ostiari perquè aquell a qui havia estat conferit tenia la missió de guardar les portes de l'església o perquè estava a la porta d'entrada al sacerdoci.

 

4)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 29 de novembre del 2015

En el sentit més restringit, l'alè és l'aire que expirem. Procedeix de l'antiquíssim verb alenar, que en alguns dialectes -sobretot a Mallorca- funciona com a sinònim de respirar i en d'altres expressa més una idea de respiració sorollosa, com bleixar o panteixar.

Perdem l'alè o anem curts d'alè quan estem fatigats. L'alè ens fa pudor o ens put quan hem menjat all. Prenem alè, enmig d'un esforç, per no ofegar-nos. I ens l'aguantem, si ens passem una estona sense respirar.

Una empresa de molt d'alè és la que demana un esforç sostingut, com ara l'actual procés sobiranista. I els dies sense gens de vent podem dir que no bufa un alè (o una alenada) d'aire.

En català modern, però, no sembla que alè tingui alguns dels sentits figurats que té en castellà. No té, sobretot, el sentit de suport, estímul o consol que es desprèn de l'expressió dar aliento a alguien.

De fet, el verb alenar, a diferència del castellà alentar, no pot voler dir mai donar ànims. No ens falten verbs per donar-los. A més d' animar, també podem encoratjar, esperonar, engrescar, etc.

És bo, en canvi, l' alè d'aquest vers de l'Atlàntida : “Senyor de les venjanses, donau alè a mon càntich”. Aquí Verdaguer no demana ànims sinó aquell buf diví que infon vida a les coses. És un significat amb massa arrels bíbliques per foragitar-lo com a barbarisme.

El Déu del Gènesi crea l'home amb pols i després li infon el seu “alè de vida”. Donar (l')alè, doncs, pot tenir el sentit d'animar però només de l'animar més etimològic: el de donar ànima a una cosa que no en tenia.

I d'aquí a parlar de “l'alè poètic de La plaça del diamant ” o de “l'alè jazzístic d'una banda sonora” hi ha una frontera massa tènue per considerar-ho interferència. Són usos en què alè significa, per metonímia -per prendre la causa per l'efecte-, ànima o esperit, i que potser algun dia haurien d'entrar al DIEC.

 
5)
 
Publicat en el diari EL PAÍS diumenge 19 d'octubre del 2014
En tots els camps de futbol es pronuncia un mot que la norma no admet
 
Hi ha paraules que no triomfen i que són sistemàticament bandejades del cànon. I per cànon, en aquest cas, em refereixo tant a la normativa com als usos públics habituals del terme. N'hi ha, de mots, que de seguida veus que tenen mala peça al teler. Potser és que vénen d'una altra llengua que ens angunieja, potser és que tenen una formació extravagant, potser, senzillament, són malsonants, i sempre hi ha estratègies, canals de comunicació i crides unànimes a deixar-les al racó. Res a dir-hi, tots els idiomes segueixen estratègies semblants. Però hi ha casos, excepcionals si es vol, en què sembla que una paraula, simplement, tingui mala sort.

Aneu a un camp de futbol. De ciment, de sorra o de gespa, amb graderies llampants o instal·lacions rònegues, amb veterans d'equips de barri o canalla de primària. En poblacions de l'interior i en barris de l'àrea metropolitana. En boca de tots, sense gaires dissensions, davant d'una injustícia del reglament sentireu el mateix mot per al·ludir a l'home de negre, a l'escarabat, a l'àrbitre, al refli: “Eh, àrbit!!”, “Pero àrbit”, “Àrbit, nen...”, “Àrbit, fill de...”

Vet aquí l'àrbit, un terme d'una catalanitat inqüestionable i d'un ús extensíssim que, poc o molt, aconsegueix sobreviure mercès a l'espontaneïtat, l'estirabot, l'ús col·loquial de la llengua, perquè no es pot dir que el cànon que deia abans l'hi hagi posat fàcil. Apartat sistemàticament —ningú s'ho ha plantejat?— dels reculls normatius, és també rar de veure i sentir en mitjans de comunicació, implacables corrons d'expansió de la llengua estàndard. Els periodistes de ràdio i tele no la diuen, els de premsa no l'escriuen. Però qui juga a futbol la fa servir. Quant a la seva formació, és prou clar que es tracta d'un vulgarisme a partir del mot àrbitre, però no per això hem de tractar la paraula com si estigués empestada.

De fet, l'opció àrbit mai no s'arriba ni a plantejar. Pompeu Fabra, gran aficionat als esports —especialment el tennis—, és autor d'abundants reflexions al voltant del llenguatge esportiu, i una de les seves converses filològiques, la 359, ja apunta la implantació d'àrbitre en substitució del refli, de quan els anglicismes adaptats entraven a doll en la pronúncia trapassera del gran públic, amb formacions com gol, xut i córner en convivència amb hems, haut i orsai. I, alhora, comet la temeritat de qüestionar el terme penal amb una explicació filològicament impecable (ves què hi hem de dir) però, pel que veurem, poc convincent: “Quant a penalty ¿no sabrem trobar un substitut d'aquest curiós penal, en què apareix accentuada una vocal que en el mot originari és precisament... muda?” No van trigar gaire, des de les pàgines del satíric Xut!, a fer-li la rèplica (no hi havia Twitter, però també se les tenien), amb un Valentí Castanys que no només confirmava que la vocal en qüestió no era muda, sinó que hi redundava: “Panaaaaaaal”. No cal dir que tant àrbit com penal han perviscut en el lèxic futbolístic, tot i que només la segona ha acabat engreixant el diccionari.

El cànon ja ho té, això. L'ideal de normativa sempre ha estat procurar una llengua pulcra, endreçada, noucentista, benplantada. I en contraposició no és casual que, darrerament, estiguin apareixent respostes de tu-tira-pel-dret per plasmar estructures, paraules i expressions d'una genuïnitat poc discutible que no tenen, tanmateix, resposta normativa “oficial”; això sí, són fórmules que provenen sobretot de l'oralitat, l'espontaneïtat, la col·loquialitat. S'estenen així en diaris i novel·les els mots aglutinats (esclar, oi tant, encabat, sisplau), l'apostrofació dels pronoms no normativa (digue'm, coneixe'ns) o la formació d'alguns verbs amb un antic pronom prefixat (enriure's, encostipar-se, enfotre's), i això sense esmentar el cabal lèxic, font de diatribes no sempre educades. Però són, totes aquestes, solucions que estan definint el model en el qual s'inscriu la llengua actual.

Poc més es pot fer per l'àrbit, pobre, més enllà d'esperonar-ne l'ús. Suposo que seguirà malvivint en camps enfangats precedint innobles qualificatius, tot esperant que l'àrbitre de debò se'l miri amb respecte.

 
 
6)
 
 
 
7)
 
 
 
 
 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dimecres 25 de juliol del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net