InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1096 (dijous 01/01/2015) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 
SUMARI
 
 
1) Pau Vidal - El catanyol es cura. Programa generalista.
 
2) Joan Tudela - El poema d'Aribau
 
3) J. Leonardo Giménez - Àrbit i garaig ¿per què no?
 
4) Pere Bosch i Cuenca - La incomprensió per la llengua
 
5) Núria Puyuelo - El Nadal, en singular
 
6) Teresa Tort - Cadup
 
7) Emili Selfa Fort - Paraules per el DNV (8)
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
Pau Vidal
 
 

Programa generalista

 

Exemple d'Ús: «A voltes amb la informació econòmica...»

Ús correcte: «Tornem-hi amb la informació econòmica...»

Explicació: En registres informals es pot dir sant tornem-hi.

 
2)
 
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 13 de desembre del 2014
Joan Tudela
 
(Publicat al diari Avui el 28 de gener del 2008)
 

Venim de la Renaixença, i l'acta fundacional de la Renaixença és el poema La Pàtria, que Aribau va escriure el mes de gener del 1833, ara fa exactament 175 anys.

En llemosí sonà lo meu primer vagit,/ quan del mugró matern la dolça llet bevia;/ en llemosí al Senyor pregava cada dia,/ e càntics llemosins somiava cada nit./ Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit,/ en llemosí li parl, que llengua altra no sent,/ e ma boca llavors no sap mentir ni ment/, puix surten mes raons del centre de mon pit.

Ens sentim hereus de la tradició del catalanisme lingüístic iniciada en aquests versos d'Aribau. Però no podem fer-los nostres del tot. Quan ens trobem sols, això sí, continuem parlant al nostre esperit en llemosí, o sigui, en català, però pensem que la plenitud de la nostra llengua comporta fer-la apta per a tot, fins i tot per a les coses lletges, com ara mentir.

I el concepte de llengua materna, l'entranyable llemosí del mugró matern, l'hem de considerar abolit per la realitat. La llengua de la mare és només una de les diverses influències lingüístiques que rep l'infant. Una altra és la del pare. Una altra és la dels germans grans, si n'hi ha. Una altra és la de la llengua vehicular de l'escola. Una altra és la de les llengües que parla el televisor. I la que esdevé més decisiva que cap altra, que és la de la colla d'amistats de la mateixa edat, que és una llengua de grup molt compartida pels infants que l'integren i, alhora, molt influïda per la llengua de les famílies, de l'escola i dels mitjans de comunicació (la llengua del carrer ja no compta, perquè el carrer ha desaparegut com a àmbit infantil autònom).

M'identifico al cent per cent amb aquest article que vaig escriure amb motiu del 175è aniversari de La Pàtria i que ara reedito.

 

3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 5 de desembre del 2014
 
Àrbit i garaig ¿per què no?
 
J. Leonardo Giménez
 
Un amic que ha sigut àrbitre de futbol no ha entés mai per què no s'accepta normativament la forma “àrbit” per a denominar la ‘persona encarregada d'interpretar i fer complir el reglament en les competicions esportives'. L'amic és valencianoparlant, mestre de Primària i familiaritzat amb l'ensenyament del valencià i amb el llenguatge esportiu, i sap molt bé de què parla. Jo tampoc ho entenc. La setmana passada el lexicògraf Eugeni S. Reig feia, en la llista de TFV, el comentari següent, sobre la marginació de la forma “àrbit”: “Trobe curiós que la paraula que diem tots no l'arreplegue cap diccionari i que la paraula que apareix en tots els diccionaris no la diga ningú”. Dos jóvens collistaires, Felip i Jordi, els dos professionals de la llengua, l'un en l'ensenyament i l'altre, tècnic lingüístic municipal, també ho troben curiós, i n'apareix una altra, de “curiositat”. El primer dels citats apunta també el bandejament normatiu de la forma “garaig”, a favor de “garatge”, com a ‘local destinat a guardar vehicles automòbils'. Jordi apunta: “Amb ‘garaig' hi ha hagut un clar retrocés perquè eixa paraula ja figurava en el DOPV de l'Acadèmia… Ja ni hi apareix, ni amb la marca de col·loquialisme. Increïble. Pas molt cap arrere perquè el mot ja apareixia en el SALT. És una de les poques errades del DNV”. Eixos comentaris han donat per a molt en eixa llista, amb apunts a favor de l'acostament entre la parla i la norma. Un altre collistaire, Xavier, ens  mostra un article de Rudolf Ortega, de l'edició catalana de El País, titulat “Àrbit, això és penal”, en què amb gràcia i ironia, l'autor critica els bandejament dels “àrbits”. Jo faig una enquesteta sobre l'ús de “àrbitre” i de “garatge” entre els meus cosins de Sant Cugat i de Santa Coloma. Tots diuen “àrbit” i “garaig”, popularment. Ací no cal ni dir-ho. Eixe ús, també a Catalunya, me'l confirma el meu amic Andreu, comercial de farmàcia i ben coneixedor de la geografia i de la parla catalana, que rebla el clau confirmant-me l'ús corrent dels dos mots consultats. Amb una matisació: ell diria “garatge” per a referir-se als locals públics on es poden llogar places d'aparcament per hores o per temps determinat. És clar, saviesa popular també, on hi ha el rètol de “garatge” ho diuen així, però en general, “garaig”. Esperem que l'AVL rectifique i incorpore al Diccionari paraules tan usuals i que els examinadors de valencià no es vegen obligats a tatxar la realitat dels “àrbits” i dels “garajos”.
 
4)
 
Publicat en EL PUNT AVUI dilluns 15 de setembre del 2014
 
La incomprensió per la llengua
 
Pere Bosch i Cuenca

Segles XVIII-XX. Un dels temes que ha generat un debat més intens entre Catalunya i Espanya ha estat el paper de la llengua catalana, que passarà de ser considerada com un element folklòric a un autèntic perill
 
El 1715, en un informe encarregat pel Consell de Castella poc després de l'ocupació militar del Principat, José Patiño descrivia el caràcter dels catalans i el vinculava amb l'ús que feien de la seva llengua. L'intendent explicava que els catalans “son apasionados a su patria con tal exceso que les hace trastornar el uso de la razón, y solamente hablan su lengua nativa, y ningún común hasta ahora escribía, si no es en catalán, sin practicarse el uso de la lengua española”. Per tal de guarir aquest enfervoriment, Patiño proposava algunes mesures, com ara que la documentació judicial “se escriba en adelante en idioma castellano, o latín, como ya así la Real Junta lo practica”. Les observacions de l'intendent seran assumides pel Consell de Castella, que recomanarà a Felip V la imposició de la llengua castellana “a reserva de aquellos lugares, que por su miseria, y situación en la montaña, en que sea justo se dispense esta condición hasta que la comunicación y el trato frecuente haga menos difícil y costosa su introducción en ellos”.
 
Els documents anteriors constitueixen el punt de partença d'un model lingüístic que, a partir d'aleshores, es fonamentarà en la prohibició (o, en el millor dels casos, el bandejament) de la llengua catalana i la imposició d'una de les llengües que en aquells moments es parlava als territoris de la monarquia, que hom ja comença a qualificar, obertament, com a española. L'historiador Francesc Ferrer i Gironès, en el llibre La persecució política de la llengua catalana, va resseguir a bastament les mesures adoptades per tal d'imposar el castellà com a llengua oficial de la monarquia en perjudici de les altres llengües. El procés s'inicia ja durant el segle XVIII i s'intensifica durant el segle XIX a través d'una pluja persistent de decrets i lleis que anirà humitejant àmbits tan diversos com l'educació (1857), la documentació notarial (1862), el registre civil (1870) i el món judicial (1881), per posar alguns exemples ben significatius. I, significativament, constituirà un full de ruta compartit (amb pocs matisos) per governs i partits ideològicament distants, des de republicans fins a liberals. Al marge dels orígens i del procediment emprat, és evident que la història podia haver-se escrit de forma diferent, tal com ens demostren alguns països del nostre entorn; però l'opció fou aquesta i el model actual és fruit d'aquella tria.
 
En tot cas, el debat al voltant de la llengua posa en evidència, més que qualsevol altre, la impossibilitat per assumir un model d'estat diferent, bastit des de la pluralitat. Les trucades a la porta en què es plantejarà aquesta qüestió seran recurrents; els arguments, reiteratius; i les respostes, sempre negatives. La llengua ja apareix en els memorials que es presenten als reis i en les bases que es van aprovant des del moviment catalanista: en el Memorial de Greuges lliurat a Alfons XII el 1885, per exemple, hom denunciava la impossibilitat d'utilitzar el català “fora del nostre llar i en conversacions familiars”. I en el Missatge a la Reina Regent, tres anys després, es passava de la queixa a la proposta i es reclamava “que la llengua catalana sia la llengua oficial a Catalunya per a totes les manifestacions de la vida d'aquest poble”; i es feia un incís especial que fos la llengua vehicular en l'ensenyament. El 1892, en la tercera de les bases aprovades per l'assemblea catalanista de Manresa, encara es concretava més i s'afirmava que “la llengua catalana serà la única que amb caràcter oficial podrà usar-se a Catalunya y en las relacions d'aquesta regió amb el poder central”. Cap d'aquestes trucades aconseguirà capgirar la política de marginament del català que, inicialment, és considerat com un element folklòric i, més endavant, com un autèntic perill per al model uniformitzador.
 
Llengua i debat polític
 
Des de finals del segle XIX, la llengua catalana comença a treure el cap en el debat polític. I, ben aviat, es posa en evidència la reacció visceral que provoca el seu ús, sigui en l'àmbit que sigui. El 1900, per exemple, se suscita un rebombori notable per la publicació d'una epístola del bisbe Josep Morgades en la qual es recomana l'ús del català en el catecisme i la predicació. Pocs dies després, el senador liberal Miguel Villanueva es preguntava si “manteniendo la diversidad de idiomas es posible construir una nacionalidad que cumpla sus fines y que vaya atravesando los siglos en ese cumplimiento”. En la seva resposta, el president del Consell de Ministres, Francisco Silvela, va resumir perfectament el programa lingüístic del seu govern: “Debiera ser en el sentido de generalizar y facilitar los conocimientos de la lengua castellana, y procurar que esa lengua, que al fin y al cabo representa la unidad nacional más que ninguna otra, se extendiera”. La iniciativa del bisbe Morgades, doncs, acabarà provocant un debat sobre el paper del castellà en la configuració d'una consciència nacional espanyola.
 
De forma paral·lela a aquestes reaccions viscerals, les actes del Congrés i del Senat començaran a recollir les primeres propostes que reclamen l'ús de la llengua catalana. Bona part d'aquestes es plantegen, simptomàticament, sense cap rerefons ideològic catalanista. Senzillament, per una motivació pràctica: la impossibilitat, per part de la ciutadania, de conèixer la llengua castellana, atesos els alts índexs d'analfabetisme que eren, fonamentalment, una conseqüència d'un model educatiu precari consentit pels governs de torn. El 1896, el diputat tradicionalista Manuel Polo Peyrolón va demanar al ministre de Foment, com a responsable de la política educativa, que “dicte una real orden, exigiendo como requisito indispensable para desempeñar en propiedad escuela de niños o niñas donde haya dialecto especial, el conocimiento de la lengua del país; que no se admita a oposición a los que desconozcan dicho dialecto o lengua; y que en las escuelas normales respectivas se pongan cátedras, no solamente de gramática castellana, sino también de gramática del dialecto regional”.
 
Més enllà d'iniciatives com aquesta, no serà fins al 1916 quan es produirà, per primera vegada, el debat d'una proposta sobre l'ús de la llengua catalana feta des de plantejaments catalanistes. La signen set diputats de la Lliga Regionalista i la discussió es prolongarà gairebé un mes. La controvèrsia acabarà derivant, significativament, en un debat sobre el paper que ha de tenir la llengua castellana i, com a rerefons d'això, sobre la “identidad nacional”. El debat també permetrà aflorar alguns tòpics plenament vigents i que, en el context del 1916, resultaven encara més absurds que avui dia, com ara la sentència d'un diputat de Lugo, José Lladó, que afirmava que el català era “una lengua muerta, pero que tiene medio cuerpo insepulto”, per la qual cosa no calia “perturbar esta obra bendita del tiempo y [...] alterar este proceso de unificación que se viene realizando en el lenguaje español”. O la que va deixar anar un diputat liberal per Màlaga, que es mostrava preocupat pel fet “que no se persiga el idioma español en Cataluña”. Però la sentència més brillant va deixar-la anar el president del Consell de Ministres, el comte de Romanones, que va descobrir els motius ocults d'aquells que reclamaven l'oficialitat de la llengua catalana: “Vosotros pretendéis el empleo del catalán por eso, porque pueblo que su lengua cobra, recobra su independencia; y por el camino que conduzca a tal designación os tenemos que atajar.” La proposta, com es pot suposar, fou rebutjada per una àmplia majoria.
 
Després de la repressió exercida durant la dictadura de Primo de Rivera, la controvèrsia sobre l'oficialitat de la llengua catalana tornarà a revifar el 1931, amb els debats sobre l'Estatut. La qüestió esdevindrà una de les més polèmiques; i la solució acceptada, no farà sinó consolidar la situació originada el 1714. Tot i que el text presentat pel govern català establia l'oficialitat del català, finalment s'optarà per la cooficialitat. El problema d'aquest plantejament, tal com ha indicat Josep M. Roig, és que “no es reconeixia cap realitat bilingüe, sinó que més aviat es tendia a crear-la i a frenar o limitar l'ús normal del català com a llengua pròpia de Catalunya”. A partir del 1939, amb el triomf del general Franco, la persecució esdevindrà implacable. Tal com va descriure fa alguns anys l'historiador Francesc Ferrer, “les autoritats del nou Estat obtenien els seus objectius polítics d'abolir i eliminar la llengua catalana no solament amb mesures recolzades en el dret, sinó especialment per pressions, actes de força i persecució encoberta en tots els àmbits”. Fou, manllevant paraules seves, un autèntic “holocaust del català”.
 
 
5)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 19 de desembre del 2014
 
 

El Nadal, en singular

 
Núria Puyuelo

 

S'acosten les festes de Nadal, les tenim a tocar, i com que desitjo que passeu un Nadal sense barbarismes, us faré cinc cèntims de com heu de gaudir d'aquestes festes sense ferir la llengua. Són dies de recolliment, de retrobaments familiars, de ser una bona colla al voltant de la taula i, de ben segur, que sentireu més d'un que parlarà dels Nadals, en comptes del Nadal. Aquesta forma en plural de Nadal és un calc del castellà (las Navidades) i per tant són incorrectes frases com ara «els Nadals anem a casa l'àvia» o «aquests Nadals els passarem a la muntanya». Sí que és correcte, però, referir-nos als Nadals quan volem pluralitzar aquesta celebració, per exemple, en una frase com ara «feia deu Nadals que no venien a dinar».
 
Altres interferències habituals durant aquests dies és referir-se a la Nit de Nadal com la Nit Bona (traducció literal de Nochebuena) o la Nit de Cap d'Any com la Nit Vella (calc també de Nochevieja). En aquesta última nit de l'any, també és prou estès sentir gent que diu que es mengen «els raïms» (las uvas, en castellà), en comptes de dir «el raïm» o bé «els dotze grans de raïm».
Pel que fa a la decoració amb què aquests dies fem lluir la casa, cal recordar que la cinta de colors vius que adorna, per exemple, l'arbre de Nadal és el serrellet de Nadal, i és incorrecta la forma calcada del castellà espumilló. Sense deixar l'ornamentació nadalenca, de la cadena de flors que es penja a les portes de casa, en diem garlanda i no guirnalda. També podem decorar la casa amb un ponsètia o flor de Nadal, planta que en castellà s'anomena flor de pascua. La planta de flors petites i baies rodones i vermelles que s'utilitza com a ornament de Nadal rep el nom en català de galzeran o brusc. I el grèvol o boix grèvol (acebo, en castellà) és l'arbre de fulles brillants, ondulades i espinoses, flors blanques i fruits de color vermell, i per Nadal es fan servir les seves branques en fruit com a decoració.
Ja quan arribin els Reis, recordeu que la nit abans els carrers s'ompliran de cavalcades de Reis, i no cagalcades o cagaldates o cavalcates o fins i tot cavalgates.
Finalment, m'agradaria desitjar-vos que gaudiu d'aquestes festes perquè els bons moments passen de pressa, tal com diu la dita, duren de Nadal a Sant Esteve, és a dir, ben poc. Bones festes.
 
Sabíeu que...
El tronc de Nadal que els nens alimenten perquè els cagui força regals s'anomena tió i no cagatió. Hem de dir que farem cagar el tió i no que farem cagar el cagatió.
 

6)
 
 
 
 
 
Teresa Tort
 
 
7)
 

Paraules per el DNV (8)

Propostes d'Emili Selfa Fort

Paraules d'ús o vives de Beniopa (La Safor) o d'altres procedències ressenyades en cada cas.
 

Escarlenc

Conducta desordenada o desgarbada d'una persona.

Maria ha vingut hui molt escarlenca.

No puc entendre com Joan és tan escarlenc.

 

Escarraixat

Sol dir-se d'una persona, animal de càrrega o vehicle de transport que suporta un pes excessiu i amb possibilitats de caure.

Toni venia amb un cabàs al muscle tot escarraixat.

El carro anava tan escarraixat que semblava que anava a esclafir.

 

Escatosa, cama

Accepció 8: Una cama d'una persona amb problemes de circulació de la sang i de varius, pot produir escates en la pell.

Té una cama escatosa.

La cama és tan escatosa que no pot curar-se.

Paraula ben viva a la parla de La Safor.

 

Escollat (1)

Accepció: Acovardit, malaltós, enfitat.

L'he trobat escollat, no sé si ho traurà.

 

Escollat (2)

Accepció: Malaltia consistent en una parada al baix ventre que produeix vòmits o agonia. Antigament als pobles la curava, generalment, una curandera, i ho feia aplicant la tècnica de les ventoses al melic del malalt gitat, amb les mans i l'ajuda de mel. Els curanderos solien curar l'enfit i l'escollat.

Està llevant-li l'escollat amb la palma de la mà i el melic del malalt untats amb mel; pressiona amb la mà en forma de coveta i la panxa puja per l'efecte ventosa.

Testimoni oral de Gràcia Fort Aparisi (Beniopa, 1929) i d'experiències pròpies.

 

Esgallinar

Referit a persones: Rebolicar, alterar l'estat d'ànim, parlar fort o a crits.

Referit a coses: Desordenat, fort o intens.

Toni va aconseguir esgallinar al personal en un no res.

Estava tan esgallinat que no li feren cas.

Plou esgallinant.

 

Espampolat

Accepció: Quan una persona va exhibint-se amb la roba ben aparatosa o cridanera.

Acaba de passar Magdalena tota espampolada, exhibint-se, amb la última gavella per a dalt.

Jaume anava tant espampolat que semblava un ballarí de teatret.

 

Espernegat

Accp. 3 de Despernegat: Adj. Persona treballadora en excés que mai té temps per a si mateix ni per a fer societat o amistats.

És un espernegat, mai el trobaràs a la plaça prenent una cervesa.

No sigues tan espernegat que no t'ho tens que endur a l'altre món.

 

Espina de gat

Espina. Accep. 10. Espina de gat. FUST. Sistema d'unió de xapes o fulloles de fusta sobre un tauler a base de tires paral·leles de xapes que tenen el dibuix de les vetes de biaix i es disposen simètricament, de manera que semblen una raspa.

El dibuix de l'espina de gat és molt decoratiu i s'usa molt en marqueteria.

Paraula de la fusteria tradicional.

 

Estella

Accep. 5. Locució o refrany: Qui té troncs fa estelles. S'usa per a indicar que si es guarda un bé, en cas de necessitat sempre pot partir-se i resoldre la necessitat.

Vicent ho va vendre tot, s'ho va gastar tot i ara no té per pagar els deutes. Veus: Qui té troncs fa estelles.

 

 
8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - alls durs
 
2) Eugeni S. Reig - als orats a prendre lloc
 
3) Antoni Llull Martí - Hòstia, òstia i ostra
 
4) Albert Pla Nualart - L'alè es pren, es perd i put però rarament es dóna
 
5) Rudolf Ortega - Àrbit, això és penal!
 
6) El valencià a Alacant: Una història amagada
 
7) Llibre d'estil per als mitjans audiovisuals en valencià
 
8) Neus Nogué Serrano - Dades objectives sobre les perspectives laborals de la Filologia Catalana
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací