InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1091 (dimecres 24/12/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 
InfoMigjorn us desitja un bon Nadal i un bon 2015.
 
 
SUMARI
 
 
1) Pau Vidal - El catanyol es cura. Descripció del catanyol.
 
2) Eugeni S. Reig - Dolços típics d’Alcoi
 
3) Paco Cerdà - Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades
 
4) Enric Sòria - Filologia i carrer
 
5) Xavier Brotons - Es estrenes
 
 
1)
 
Publicat en el llibre El catanyol es cura. Interferències castellà- català. de Pau Vidal (Editorial Barcanova, Barcelona, 2012)
 
 
El catanyol es cura
 
Pau Vidal
Descripció del catanyol

 

Anomenem catanyol el català oral i escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat (com si fos la imitació d’un mal aprenent de català, en la línia de l’humor barroer dels anys 60 i 70) o bé, cosa més greu, d’incapacitat del parlant d’expressar-se correctament. Les interferències més cridaneres i evidents són les de vocabulari (tumbona, estar liat, tot el puto dia), però també n’hi ha de sintàctiques, que alteren la construcció natural de la frase ("Pot el poble català parlar com un sol home?") i de morfològiques, relacionades amb les marques de gènere i nombre o amb els règims preposicionals o pronominals (el xocolata, jugar a la petanca). Finalment, també n’hi ha de fonètiques i de melòdiques, que malgrat que són molt més fàcils de percebre (per entendre’ns: la caricatura que feia Lloll Bertran de la Sandra Camaca n’és una de les varietats més cridaneres) no les podem reproduir fàcilment precisament perquè es realitzen només en la llengua oral i normalment es transcriuen mitjançant els símbols de l’alfabet fonètic i les corbes tonals de la fonologia. Em refereixo a la no realització de les assimilacions vocàliques (quinze anys en comptes de ‘quinzanys’, quatre hores per ‘quatrores’) i el seu derivat, la desapostrofació (passa’m el oli, és la hòstia), pronunciació tònica del que conjuntiu o de relatiu ("Qué xulo", Diu qué vagis"), tancament vocàlic ("Déu cotxes cremats", "si del sud o del nórd"), neutralització en compostos numerals i similars ("TrEs-cents trenta", "prE-litoral", "supErbruixa", bEnestar") i més en general la imitació de la cantarella castellana, especialment en oracions interrogatives ("Vindràs sol?", en lloc de "Que vindràs sol?" o "Vindràs tot sol?" i les diferents corbes que se’n deriven).

 

2)
Dolços típics d’Alcoi
 
Eugeni S. Reig
 
Si preguntem a qualsevol persona quins són els dolços típics d’Alcoi, segur que ens parlarà immediatament de les peladilles i dels pastissos de carn. I no li faltarà gens de raó. Però hui vull parlar dels canellons, la sopada, la coca de canonge, les monjàvenes, les rosquetes i els pastissets de moniato, que també són nostres i ben nostres, encara que no tinguen tanta fama com els altres.
Els canellons
Rep el nom de canelló la pell de taronja confitada i recoberta de sucre.
Aquest dolç s’anomena canelló perquè antigament l’ànima era de canella. Actualment s’usa la pell de taronja que es confita de la manera següent: es tallen les corfes de taronja a bocinets de la grandària adequada i es bullen a foc fort durant un quart d’hora aproximadament a fi que perden l’amargor i es reblanisquen. Després s’ensucren i es deixen sobre una post de fusta a fi que s’eixuguen i s’assequen parcialment. L’endemà es submergixen en una solució saturada de sucre i es bullen durant una bona estona. L’operació descrita s’ha de repetir durant uns quants dies, fins aconseguir que la pell de taronja haja xuplat tot el sucre que puga admetre. Després es deixa que s’asseque completament. Tot el procés que he descrit pot durar de set a vuit dies. Una vegada que ja tenim la corfa de taronja confitada i seca, se li donen diverses capes de sucre fins aconseguir una crosta amb el gruix i la textura idonis. El canelló és un dolç típic d’Alcoi que es pot adquirir fàcilment en qualsevol sucreria de la ciutat.
A Salamanca vaig veure un dolç paregut al canelló que allí rebia el nom de chocho de naranja.
La sopada
La sopada és una sopa de bescuits amb llet i ous.
El mot sopada és un derivat de sopa, que procedix del germànic suppa, que significa ‘bocí de pa xopat de líquid’.
La recepta que conec per a elaborar aquest plat tradicional alcoià és la següent:
Ingredients:
Un litre de llet d’ovella
Quatre ous de gallina (com a mínim)
Deu culleradetes de sucre (o més, segons gust)
Bescuitets de llengüeta (els que calguen)
Una corfa de llima
Un canut de canella
Canella en pols
Manera de fer-ho:
Posem en un recipient adequat la llet, el sucre, la corfa de llima i el canut de canella. Ho deixem bullir uns cinc minuts (si ho deixem bullir més temps correm el risc que la corfa de llima comunique una certa amargor a la llet) i ho colem. Amb una porció de la llet endolcida i aromatitzada, xopem els bescuitets de llengüeta, que prèviament haurem col·locat en un recipient idoni. La resta de la llet la tornem a posar al foc i, quan alce el bull, l’apaguem i, amb el foc apagat i sense deixar de remenar, incorporem lentament els ous batuts. Els ous s’han de posar complets, és a dir, tant el rovell com la clara. Després ho retornem al foc, que en aquesta ocasió posarem molt fluix i, sense deixar de remenar, ho coem durant el temps que siga necessari per tal que adquirisca la textura adequada. La gràcia està a aconseguir una massa homogènia, que no tinga durellons deguts a bocinets de clara quallada. Després deixem que es refrede, hi afegim al damunt uns pessiguets de canella en pols, i ja està llest per a menjar. És un dolç exquisit.
Aclariments:
La llet d’ovella és una llet molt cremosa que dóna al plat la textura idònia. Com que actualment no és fàcil aconseguir-la, sobretot a les ciutats, es pot substituir per llet de vaca, però si ho fem així caldrà que hi afegim una miqueta de fècula de dacsa (o d’arròs), que actuarà com a espessidor, perquè si no quedaria massa caldós.
Es poden substituir els bescuitets de llengüeta per galetes del tipus anomenat «maria». Així no obtindrem la sopada tradicional, però tampoc està gens malament.
La coca de canonge
També s’anomena coca en llanda perquè es cou en una llanda rectangular, de poca altura, però m’estime més utilitzar el nom de coca de canonge, perquè coca en llanda s’empra en algunes poblacions per a denominar altres tipus de coca que es couen també en llanda, com la coca amb tomaca i la coca amb farina, que són salades.
La recepta que conec de la meua família per a elaborar la coca de canonge és la següent:
Ingredients
Dos ous
Deu onces de sucre
Deu onces de farina de blat
Un gotet d’oli d’oliva
Un gotet de llet de vaca
Dues llimonades de paperet (dos paperets d’àcid tartàric i dos paperets de bicarbonat sòdic)
Canella en pols i corfa de llima ratllada
(Recordem que 1 onça valenciana equival a 29,58 grams)
Manera de fer-ho
En primer lloc abocarem les clares dels ous en un recipient adequat i les alçarem a punt de bescuit. Després hi afegirem els rovells i ho batrem tot. Lentament, i sense parar de remenar, hi afegirem el sucre, l’oli, la llet i l’àcid tartàric (paperet blanc), prèviament dissolt en una miqueta de llet que haurem tret del got. A continuació, i sempre sense parar de remenar, hi posarem la farina. Quan ja estiga tot ben mesclat, incorporarem la canella en pols, la corfa de llima ratllada i el bicarbonat sòdic (paperet blau), que també haurem dissolt en una miqueta de llet. Abocarem la pasta a la llanda i la ficarem al forn, que no haurà d’estar massa fort, fins que estiga ben cuita. I ¡bon profit!
Les monjàvenes
A Alcoi, una monjàvena és una espècie de bunyol que, en lloc de fregir-se, es cou al forn.
La pasta de les monjàvenes es fa amb farina, aigua, ous i oli d’oliva. També es pot emprar mantega, en lloc d’oli d’oliva. Aquesta pasta es cou al forn, després d’haver-li donat forma de bunyol amb una mànega de pastisser, i una vegada cuita se li posa sucre en pols per damunt. Les monjàvenes acabades de fer són molt toves i molt agradables de menjar.
El mot monjàvena és d’origen àrab.
Les rosquetes
Els alcoians anomenem rosqueta a una llesca de pa blanc xopada de llet, arrebossada d’ou batut, fregida amb oli d’oliva, endolcida amb sucre o mel i aromatitzada amb canella.
A Alcoi es conserva la tradició de fer rosquetes el darrer dia, que és l’últim dia de carnestoltes; l’endemà és dimecres de cendra i comença la quaresma.
A aquest dolç casolà, a Alcoi se l’anomena sempre rosqueta, en diminutiu. A altres llocs rep els noms de rosca, rosca amb ou o llesca amb ou.
Els pastissets de moniato
Són pastissets farcits de pasta de moniato.
Ingredients per a fer la pasta de moniato
- 1 kg de moniatos blancs (els moniatos de color carabassa no són adequats)
- 1 kg de sucre
- canella i corfa de llima ratllada
Ingredients per a fer la pasta dels pastissets
- 3 gotets d’oli d’oliva
- 2 gotets d’anís
- 1 gotet de mistela
- corfa de llima ratllada
- sucre (al gust)
- farina (la que admeta)
Manera de fer-ho
Prenem els moniatos, els pelem, els rentem i els posem en una olla amb aigua. Posem l’olla a foc fort i, quan alce el bull, reduïm el foc al mínim i deixem que bulla durant una hora o una miqueta més. En acabant traiem els moniatos, els esclafem ben esclafats amb una forqueta, afegim el sucre i ho barregem ben barrejat. Ho introduïm en un perol més ample que alt i ho portem al foc. Quan vejam que agafa temperatura comencem a remenar-ho constantment amb una paleta o una cullera de fusta a fi que no s’agarre al fons del perol. Afegim una miqueta de l’aigua de bollir els moniatos a fi que la pasta es faça més melosa. Continuem remenant i hi afegim la canella i la corfa de llima ratllada. No hem de parar de remenar fins que la pasta adquirisca la textura d’una confitura. En eixe moment la pasta, que haurà pres un color daurat molt bonic, s’apegarà a la paleta i, al remenar, sentirem com un clac clac. Ja tenim feta la pasta de moniato per a farcir els pastissets.
Per a fer la pasta de fora col·loquem la farina en un recipient, fem un clotet i posem el sucre al voltant. Aboquem l’anís i la mistela en el clotet i calfem l’oli. Quan l’oli està calent, l’afegim a poquet a poquet en el clotet i anem barrejant-ho tot amb una forqueta. Després se li afig la corfa de llima ratllada i es pasta amb les mans. Es fan una mena de coquetes redonetes d’uns 10 o 15 centímetres de diàmetre. Es posa una cullerada de pasta de moniato al bell mig de cada coqueta i es doblega donant-li forma de mitja lluna. Es pinta la cara visible dels pastissets amb clara d’ou i se’ls posa per damunt un polsim de sucre i de canella. Es couen al forn a uns 170 ºC durant 20 minuts i ja tenim fets els pastissets de moniato.
Bon profit.
 
3)
 
Article publicat en el diari Levante-EMV diumenge 4 de desembre del 2011
 
 
Paco Cerdà
 
El desembre és un vell que fa arrugar la pell. Mor l'any ja gastat mentre el dia va acurtant-se i el fred penetra als ossos. El refranyer ja ho avisa: el fred de desembre es fica dins per sempre, i el seu vent fa tremolar al més valent. Per això, i per la letargia que adorm els solcs dels bancals, el llaurador no ha d'alçar-se del llit massa matí: Per desembre i gener, no cal ser matiner. A la gent fredolina no li convé innovar a la cuina: Pel desembre, gelades, nevades i sopes escaldades. I a la jovenalla, més li val fer cas dels més vells i seguir el seu consell: Del desembre a la fi, cada cabra amb son cabrit, però amb una condició: qui en desembre ha de festejar, vora el foc s'ha de posar.

La llar (o l'estufa o la calefacció, no forcem ni el costumari ni el romanticisme) s'erigeix en protagonista l´últim mes de l'any. I entorn a ella, la família. Amb Nadal a l'horitzó, s'acosten dates de dinars, sopars i encontres familiars. Diuen que la sang, sense foc bull. Per al bo i per al roín. I l'humor de la tradició en dóna fe: la sogra, ni de sucre és bona; dos cunyats en pau i junts, no hi poden estar més que difunts; apanya't sogre, per a qui t´herete, dol a la roba i el cor alegre; oncles i ties, el dol quinze dies, i si no et deixen res, huit i no més; amor de gendre, sol de desembre; sogra i nora, quan una riu l'atra plora.

Així, amb la família reunida, arriba el mes de les celebracions més grans de l'any. Diuen que sant Nicolau, obri les festes amb clau (6 de desembre). Per què? Es creu que despús-demà —celebració de la mort d'aquell sant orfe i molt caritatiu que visqué a Anatòlia al segle IV— comença el viatge del barbut Santa Claus per a repartir els regals als xiquets de tot el món. Santa Claus deriva de Sant Nicolau, i de cecs és no vore que li està guanyant la partida a la tradició dels Reis.

No obstant això, encara és possible viure un Nadal valencià. I ací proposem —amb més vocació etnogràfica que essencialista— tres exemples. D'entrada, la visita al Betlem de Tirisiti (del 23 de desembre al 8 de gener). És una joia valenciana de la cultura tradicional, declarada Bé Immaterial d'Interés Cultural, que es representa a Alcoi des de mitjan segle XIX recollint l'herència mediterrània dels teatres de titelles de peu i vareta. L'entranyable venter Tirisiti, la seua muller Tereseta, el sereno, el simpàtic agüelo o el bou, així com els personatges de la part més oficial (els Reis, la Sagrada Família, els pastorets…) connecten els xiquets amb un passat atàvic ben diferent al dels centres comercials i els Jingle Bells que aprenen a l'escola.

Precisament per ací va la segona recomanació: recuperar les velles nadales valencianes. Eclipsats pel Noche de paz o el Belén, campanas de Belén i altres villancicos forasters, van deixant-se de sentir —més enllà del Fum, fum, fum— les melodies i lletres nadalenques del poble, aquelles que Sanchis Guarner recollí al Cançoneret valencià de Nadal. «La nit de Nadal / és nit d´alegria, / el fill de Maria / és nat al portal». I tantes altres que es moren…

Així va morir al seu dia el Cant de la Sibil·la, el drama litúrgic de melodia gregoriana que es representava als temples valencianes en la missa del Gall fins que l´Església —sempre temerosa— el prohibí al segle XVI. Amb feu ininterromput a Mallorca i l'Alguer, alguns pobles valencians l'han anat recuperant. Els Menestrils d'Ontinyent representaran el Cant de la Sibil·la el 22 de desembre a l'església de Santa Maria, amb 80 participants disposats a recrear aquesta profecia de la fi del món i el judici final, dia en què «lo sol perdrà sa claredat / mostrant-se fosc i entelat, / la lluna no darà claror / i tot lo món serà tristor».

«Per Nadal, un pas de pardal…»

Pero abans que arribe tot això, entrarà l'hivern el dia 22 (00.38 hores) per a omplir de fred cada racó durant quasi 89 dies. Diuen que les sopes i el sol a l'hivern donen consol, però l'experiència ho contradiu: del sol de l'hivern i dels núvols de l'estiu, enganyats eixiu. Si no el calor, sí que ens queda l'esperança de vore créixer la llum solar, a partir del solstici, amb la vella cantinela: Per santa Llúcia, un pas de puça (dia 13); per Nadal, un pas de pardal (25); per sant Esteve, un pas de llebre (26); per Any nou, un pas de bou (1 de gener); per Reis, mitja hora creix (6); per sant Antoni, un pas de dimoni (17); per sant Sebastià, un pas de marrà (20 de gener); i per la Candelera, una hora entera (2 de febrer). Però encara ens queda bona cosa de foscor (i no parlàvem ara de política, mercats o religió) per suportar: perquè dies de desembre, dies de malura: tot just es fa de dia que ja és nit obscura.

 
4)
 
Publicat en el QUADERN, suplement de cultura del diari EL PAÍS, divendres 12 de desembre del 2014
 
 
 
Enric Sòria
 

Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia és una publicació que edita la Institució Alfons el Magnànim, amb la finalitat general d’oferir mitjans pedagògics, lingüístics i socials “per a fer que el valencià siga més considerat, més estimat i, sobretot, més usat”. Ja va pel tercer número, de l’any 2013, encara que la seua distribució es deu haver endarrerit una mica. En tot cas, manté els propòsits dels números anteriors, que es podrien resumir en l’encomiable voluntat d’arribar a un consens pacificador que servesca de base per a una recuperació efectiva de l’ús social de la nostra llengua, i que alhora la destaque com a signe d’identitat determinant dels valencians.

Aquesta voluntat se centra sobretot en dos punts: en primer lloc, es tracta de superar la manipulació política del valencià, que l’ha convertit en arma d’una batalla de símbols i en causa d’enfrontaments socials, i que frena la seua acceptació com el que tota llengua és: un instrument de comunicació que connecta i relliga la societat que l’usa; en segon, s’impulsa un model de valencià que siga identificable per l’usuari com a propi i que no genere rebuigs innecessaris. En això, pren posició en un debat que va agafar vol als anys 80, quan aparegueren, a València i en valencià, els primers mitjans de comunicació amb vocació d’arribar a un públic majoritari, després de dècades de patiments catacumbals. Llavors va saltar de sobte a la vista que el model lingüístic que seguíem era inviable sense modificacions. A les acaballes del franquisme s’havia posat de moda una expressió lingüística hiperculta, extremament artificiosa i deliberadament exòtica, que servia de compensació a l’asfíxia del gueto en què els escriptors en valencià malvivien i també de vàlvula d’escapament per a l’autoodi inconfés de molts valencianistes davant la seua pròpia llengua maltractada. Escriure en un valencià rutilant i incomprensible era una manera d’escapar a les duríssimes constriccions d’una llengua marginada, que la majoria dels valencians mateixos desdenyaven com a inútil. Ara bé, en aquell valencià compensatori, ornamental i exòtic es podien escriure poemes hermètics preciosos, sens dubte, però no es podia fer ni ràdio ni televisió, per la senzilla raó que no hi ha mans de veure un concurs o un serial de la tele fullejant contínuament el diccionari. Aquest problema, ja ens el vam plantejar, modestament, els correctors i els redactors de El Temps, perquè volíem escriure coses útils, però el debat es va atiar amb l’aparició de Canal 9. En aquells anys, gent com Josep Lacreu i Toni Mollà digueren coses molt sensates, però no tothom s’ho va prendre bé. En resum, s’assenyalava una qüestió fonamental: en totes les llengües hi ha diferències entre el discurs públic, que està estandaritzat, i el que la gent efectivament parla en tal poble o tal altre, però aquestes diferències no poden ser tan grans que a la gent li coste de reconéixer com a pròpia la llengua en què els seus propis mitjans se li adrecen. Això és de sentit comú, o de trellat.

Una altra cosa és que en l’esforç per a adequar l’estàndard als usos col·loquials s’arribe a una fragmentació exagerada que només servesca per a multiplicar les grafies locals, el desconcert i la confusió. Precisament perquè una llengua no és un símbol, sinó un instrument per a entendre’s, el sentit de la mesura també ha de formar part del trellat. Siga com vulga, les reflexions d’Aula de Lletres Valencianes s’inscriuen dins d’una llarga tradició de debats. Per això, he de dir que m’estranya que una revista com aquesta, que pren una posició molt clara (la de l’adequació, per dir-ho així, de la llengua a la parla) dins d’un debat complex, no genere més polèmica, perquè parlem d’un assumpte seriós en què la discussió pot ser aclaridora, i els redactors de la revista aspiren a fer que ho siga. Encara m’estranya més que no la genere la seua aposta pel consens superador de disputes en una qüestió, la de la llengua, molt enverinada encara avui. Quan recordar la simple evidència que el valencià i el català són el mateix idioma provoca les reaccions acostumades, cal concloure que el tema és conflictiu. I quan un tema és conflictiu, solen predominar les veus que defensen les opcions extremes, i aquestes veus no perdonen els qui intenten superar o simplement civilitzar el conflicte. Els heralds dels dos bàndols, a l’uníson, els consideraran traïdors o covards, o les dos coses. Però hi ha un símptoma pitjor que el de rebre trompades per tots els costats: és el de no rebre cap resposta. Llavors, o bé s’ha tocat una ferida tan oberta que ningú gosa badar boca, o bé es parla d’una qüestió que, en el fons, ja no importa a ningú.

Crec que qualsevol proposta que pretenga desintoxicar el valencià i reconvertir-lo en una llengua d’ús ampli que els valencians identifiquen com a pròpia mereix ser escoltada i discutida. Trobe raonables, per exemple, els punts de vista que expressa el director de la revista, Abelard Saragossà, en l’article que publica en aquest número, però no em pareixen en absolut exempts de crítica. Crec que fa una lectura massa plana de les estadístiques que inclou; que no jerarquitza del tot bé les causes de la situació actual; que mitifica en excés la prosa periodística dels anys 30 (els articles de Carles Salvador o de Joaquim Reig eren modèlics, sens dubte; però les vacil·lacions i les inèpcies provocades per la inseguretat salten a la vista en la majoria dels escrivents d’aquells anys), i que les seues apreciacions sociopolítiques, certament benintencionades, pequen d’ingènues. Per descomptat, accepte que puc anar molt equivocat en tot. Caldria parlar-ne. Si la societat valenciana -o almenys bona part d’ella-, de veres vol que augmente l’ús del valencià; si algun dia tenim un govern disposat a alguna cosa més que a fer declaracions retòriques completament buides sobre la llengua, o si recuperem una ràdio i una televisió públiques en valencià, n’hauríem de parlar molt, de tot això.

5)
 
Publicat en petreraldia.com dilluns 22 de desembre del 2014

Es estrenes

Xavier Brotons

 

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací