Xarxa feta de cordes que s’empra en les tasques agrícoles, sobretot per a
arreplegar la palla.
El poeta alcoià Joan Valls Jordà, en el poemeta festiu de L’univers en
miniatura publicat dimarts 4 de juny de 1968,
escriu:
«Després de les calces
rares
a l’estil
aixabegó,
ara ha esclatat una
moda
de medievals
proporcions,
i és eixa llarga
cadena
d’anelletes de
llautó
que rodeja la
cintura
i va caent en
penjoll
damunt de la
minifalda
com un emblema molt
fosc
que parlara
d’esclavatges
de cara a l’actual
món.»
La
grafia aixavegó seria més adequada perquè aquest mot és un diminutiu
d’aixàvega –variant formal de xàvega–, però cal dir que aquesta paraula, que és
molt popular en tot el valencià nord-meridional, es pronuncia –excepte a Xàtiva–
amb be bilabial malgrat ser zona no betacista. Eixe és el motiu pel qual,
habitualment, la veiem grafiada aixabegó.
A Ontinyent, Bocairent i altres poblacions de la Vall d’Albaida, a l’endemà del darrer dia de les festes de Moros i Cristians, l’anomenen “el dia de l’aixabegó”. Eixe dia, els festers arrepleguen totes les deixalles i estris inútils que resten en els locals on es reunixen els dies de festa. Antigament, tot el que recollien, ho ficaven dins d’un aixabegó.
¿això
què ve a ser?
Exclamació que
s’empra per a expressar reprovació, disgust, disconformitat amb un acte que
considerem incorrecte, inadequat. S’usa molt quan boneguem un xiquet perquè ha
fet una maldat, una entremaliadura, per a fer-li veure que no hauria d’haver-la
feta.
|
¿Com és això que has tret tots els llibres del l’armari sense
demanar permís? Ja estàs alçant-los tots immediatament. I no ho tornes a
fer mai més de la vida. ¿Això que ve a ser? I dóna gràcies que no ho ha
vist ton pare, que t’hauria fet
blau. |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
En
primer lloc hem d'avisar que el llenguatge
dels esports el tenim encomanat d'aquell vici de caire cancerós, i per
tant quasi inguarible, de suprimir els adverbis pronominals EN i HI
on cal usar-los. Sentireu això: *El davanter no arriba”, per El davanter no HI arriba (hi: a una pilota que corre). O això
altre: L’extrem ha fet un gol; el davanter del centre * ha fet dos”, per
...el davanter N'ha fet
dos.
Després
podreu observar que proliferen amenitats com aquestes: *No ha pogut donar-se la
volta per xutar”, "No ha podido darse la vuelta...", per No ha pogut girar-se
per xutar. *Les vantatges del sistema són...”, per Els avantatges del
sistema són... *Que bo que està el caramel que xupa l'entrenador!”, per
Que bo que és el caramel que xucla l'entrenador!,
etc.
Vistos
aquests detalls fugissers, els quals tot sovint es combinen amb altres sorpreses
de mena si fa no fa, analitzem un parell de defectes més, tan constants que ja
han pres carta de naturalesa en el parlar de molts. Per ordre
alfabètic:
Amagar. El verb català amagar únicament vol dir escondir. No té en cap cas el sentit
d’amenaça, d’impuls o de fer veure
que... que té en castellà. Per tant està mal dit: *El defensa amaga”, quan
aquest noi fa veure que xuta i no xuta. Cal dir: Enganyar. Fer veure que.
Fa veure que xuta i s'escapa. El porter
enganya i no xuta.
Atrapar. Aquest verb
en català vol dir enxampar algú amb les mans a la massa, o agafar-lo corrent
rere seu. El castellà utilitza sempre “atrapar la pelota”, o simplement
“atrapar”, i d’aquí se’n ve tot. Diuen els locutors: El porter “atrapa” i, usat
així, sense complement directe, és de pura i recent importació castellana.
Haurien de dir, en tot cas: El porter atrapa la pilota, que dit alguna vegada també està
bé. Però no ho hem dit mai així. Fins ara dèiem: Blocar. Fer
una parada. Fer una aturada. Fer una llançada. El porter l'ha blocada!
Mira com bloca aquest porter! Quina parada, manoi! Quina aturada, xiquet! Quina
llançada, aquet porter! Sí, quan jo jugava a futbol dèiem: Blocar, verb catalaníssim que vol
dir barrar un pas, aturar amb tanca un cos que es mou, que té el doble sentit
d'interceptar i d'agafar la pilota. Recordo, de quan era nen, que a Linyola o a
La Fuliola, hi havia un porter que li deien Lo Senalla, per la manera com posava
mans i cos per tal de blocar la
pilota.
“Despeje”. Desembaràs. Esbandida. El defensa desembarassa la situació. Quina
esbandida més oportuna,
manoi!
“Golejada”. Segons el meu
modest parer fóra molt més bo golada, tal com diem aiguada, gentada, ocellada, finestrada, socolada
quan volem indicar que hi ha bona quantitat de cada cosa d'aquestes. Ha
guanyat per golada. Li ha clavat
golada.
Bé que
al meu temps ─i els homes catalans encara ho diuen ara, arreu de Catalunya─
dèiem: Pana. Panadera, del verb
empanar, que vol dir esclafar sota un pes, cruixir sota una farda; mireu
el verb empanar al Moll. Cinc a
zero, quina pana! Li ha clavat una pana o panadera, que Déu n’hi do!
Allò més trist del cas és que la incondicional “golejada” l’utilitzen
exclusivament, incondicionalment i no els fa res engegar del llenguatge als
nostres mitjans unes expressions tan comunes, tan boniques i tan del gust dels
seguidors del futbol com són clavar
pana i clavar panadera. És allò
que diem que, quan hi ha un conflicte entre dues paraules, en català, sempre
guanya aquella que té més regust i caient de castellana.
“Regate”, *regat”. Retall. Tall. Tallada. Esquivada. Passejada. Fer
una finta, bé que aquesta no amb el peu, sinó amb el cos. Aquest jugador té un retall
excel·lent. Tu, no tallis tant i
centra! És veritat que tallar també ho diuen a
interceptar, però una cosa
no treu l'altra, poden ser dites totes dues, en el cas corresponent, es veu pel
context. Al meu temps centrar era de l'ordre del dia per a indicar combinar, servir la pilota a un altre
de l'equip: Centra noi, no
tallis tant! Igualment entrar per a indicar opugnar un contrari per
prendre-li la pilota: Entra'l, entra'l!
No sentireu esportista que
parli en català en els nostres mitjans que no digui un parell o tres de vegades:
però,*bueno!”. També ho diu tot el jovent. Bé val la pena que uns i altres posin
una mica d’atenció en aquest vici tan generalitzat. ¿Tant costa dir: Doncs, bé; o Però, bé? O: ¿Tant se val, o: De tota manera?
Vivim mancats del sentit del català, ens falta iniciativa des de la
nostra pròpia llengua, estem acorralats pel castellà. Cal catalanitzar el nostre
llenguatge, va debò.
com li pertoca. I via a la pau i al progrés.
Badia i Margarit, excel·lència i novetat
David Paloma
M’imagino que els grans personatges es converteixen en referents en el moment que transcendeixen una generació. Ja no són els deixebles directes, només, els qui els difonen, els qui els citen, els qui en parlen, els qui els admiren: s’hi afegeixen els deixebles indirectes, que no els han tingut de mestres sinó que els han escoltat i els han seguit, més o menys de prop i sempre amb el respecte màxim que un professa als mestres. Antoni M. Badia i Margarit, filòleg, gramàtic i lingüista, és un referent per a més d’una generació. I ho continuarà sent, amb tota probabilitat, per una sèrie de motius. En diré dos.
El primer és l’excel·lència dels seus estudis. La versió catalana de la «Divina Comèdia» d’Andreu Febrer (1956) va obrir les portes a l’estudi de la traducció de Febrer en contrast amb altres versions catalanes. Ramon Llull, creador de la prosa catalana (1960) va afermar alguna de les idees de Rubió i Balaguer entorn del “miracle de la creació de la llengua” de Llull. Aquests estudis, que ja tenen uns quants anys, perviuen com a exemples d’aportacions que han fet avançar la filologia catalana. Una altra obra, completíssima, parteix del conegut tractat de barbarismes del segle xv i es titula Les ‘Regles d’esquivar vocables’ i «la qüestió de la llengua» (1999). Badia i Margarit ofereix en aquest cas un estudi lexicogràfic total, a més de discutir l’autèntica autoria de les Regles, presentar el parlar rústic de l’Horta de València, contextualitzar «la qüestió de la llengua»… Destaco, també, les obres miscel·lànies Llengua i cultura als Països Catalans (1964), amb articles dedicats a la llengua catalana dins la Romània i a diversos aspectes sociolingüístics (Tres problemes del català d’avui, El bilingüisme català-castellà…); La llengua catalana ahir i avui (1973), amb articles, per exemple, sobre l’obra de Fabra, sobre les Normes ortogràfiques i sobre el català com a llengua litúrgica, i Sons i fonemes de la llengua catalana (1988), amb incidència en vocals obertes, vocal neutra, commutació consonàntica, etc. Qualsevol estudi seu, més o menys recent, és exemple d’excel·lència.
El segon motiu per considerar referencial Badia i Margarit és la novetat de la seva obra. Tres exemples ho poden il·lustrar. Quan va publicar Gramática histórica catalana (1951), mig any abans de la gramàtica homònima de Francesc de Borja Moll, va ser capaç d’oferir una visió exhaustiva i nova de l’evolució de la llengua fins aquell moment. Quan l’editorial Gredos li va publicar Gramática catalana (1962), en castellà, es va considerar durant molts anys que no se n’havia escrit cap de més completa. Quan va publicar Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica (1994), els lectors hi van trobar de seguida una gran novetat: la presentació de diferents nivells d’expressió associats a diferents formes, la qual cosa manté encara avui el mateix valor que vint anys enrere.
Badia i Margarit va col·locar la llengua catalana a l’eix principal de la seva vida, i la tasca científica que ha dut a terme durant més de 70 anys, ha estat reconeguda amb distincions diverses. És honoris causa per les universitats de Salzburg (1972), Toulouse-le-Mirail (1978), París-Sorbona (1986), Perpinyà (1989), Knox College de Gallesburg, a Illinois (1990) i Rovira i Virgili (1994). Ha obtingut premis, entre d’altres, com el Pompeu Fabra (1967), Ciutat de Barcelona d’Investigació (1986), Creu de Sant Jordi (1986) i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (2003). A la II Jornada de l'Associació d'Amics del Professor Antoni M. Badia i Margarit, el 20 d'octubre de 2005, ell mateix va explicar la seva relació amb la llengua: "Jo, nascut l'any 1920 i futur lingüista, vaig ésser un dels privilegiats a poder viure la infantesa en llengua catalana d'una faisó pràcticament exclusiva. En la família, en l'educació i en el medi (cultura, lleure, relacions, etc.), tot s'anà descabdellant en català".
Arran de la seva mort, Antoni M. Badia i Margarit ha rebut els màxims elogis de les autoritats polítiques i del món acadèmic. El president de la Generalitat, Artur Mas, deia en el seu comunicat de diumenge que "el nostre país li deu, com a tantes persones de la seva generació, que en els moments més difícils posés el seu immens talent al servei de la investigació i el conreu de la nostra cultura, i el seu compromís insubornable amb el manteniment de la nostra identitat". Per als no iniciats, potser cal fer una mica d'explicació sobre quins van ser els fruits d'aquest immens talent posat al servei de la investigació i el conreu de la nostra cultura.
Per començar, cal dir que Badia i Margarit va ser un lingüista dels que ja no existeixen. Així com avui predomina la hiperespecialització, Badia va treballar en camps tan diferents de la lingüística com la gramàtica o lingüística històrica, la història de la llengua (que és una cosa diferent), la dialectologia, la gramàtica descriptiva i la sociolingüística.
Al començament de la seva llarga i fructífera carrera Badia de seguida va destacar en gramàtica històrica. L'any 1951 va publicar (en castellà) la seva Gramática histórica catalana, una obra fonamental per entendre com el llatí parlat al nord-est de la península Ibèrica es va convertir en una cosa anomenada llengua catalana i la seva evolució posterior a partir de les múltiples influències rebudes. Podríem dir que aquesta línia d'investigació, com una mena de baixa contínua, va perdurar fins a la seva jubilació. Per posar un sol exemple podem dir que trenta anys després de la Gramática histórica Badia va publicar un controvertit assaig, La formació de la llengua catalana, en què va llançar l'agosarada hipòtesi (que no va fer gaire fortuna, tot cal dir-ho) que el factor explicatiu de la diferència congènita que presenta el català entre els parlars occidentals i orientals no és altre que l'arabització.
Però Badia mai va ser un lingüista històric i prou. L'any 1962 va publicar a l'editorial Gredos de Madrid una monumental (per l'època) Gramática catalana. Aquesta gramàtica no era una simple mostra d'erudició; el redactor anònim de la solapa del llibre (Badia mateix?) explica que l'autor de l'obra "con un constante y ordenado plan de trabajo, ha puesto en ella su inteligencia y su corazón. Y nos presenta una gramática que es descriptiva, al exponer el estado de la lengua de hoy, normativa por encauzarnos hacia la preceptiva de la gramática oficial, y también, aunque no intencionada, sí eminentemente práctica". Curiosament, aquestes paraules de presentació de la seva primera gramàtica haurien servir perfectament per descriure també la seva última: la Gramàtica de la llengua catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica, publicada l'any 1994, quan Badia ja havia complert els 74 anys. (Això de diatòpica fa referència a la variació dialectal, i el terme diastràtic fa referència a la varietat de registres.) Potser cal reconèixer que aquesta nova mostra d'intel·ligència i cor no va acabar de tenir l'efecte perseguit, si aquest era esdevenir la gramàtica catalana de referència. Quan va sortir, les gramàtiques d'un sol home ja no es portaven: l'any 1994 faltava molt poc perquè sortís l'encara més monumental Gramàtica del català contemporani, escrita per un nombrós equip d'especialistes sota la batuta no d'un, sinó de quatre directors. També cal dir que en aquella època els mitjans de comunicació i altres actors lingüístics ja començaven a anar prou ben servits de llibres d'estil i manuals afins per necessitar una gramàtica en el sentit tradicional del terme.
Però un cop més Badia no va ser un gramàtic i prou —com ho va ser Fabra, per cert. Un dels altres fils de la seva trama científica va ser la sociolingüística, camp en què també va ser pioner. Aquí és inevitable esmentar el seu llibre La llengua dels barcelonins, probablement la primera recerca sociolingüística empírica feta a l'àmbit lingüístic català, quan la disciplina feia com aquell qui diu quatre dies que s'havia constituït (de fet, el subtítol de l'obra no parla d'una enquesta sociolingüística sinó sociologicolingüística). Aquí Badia també hi va posar intel·ligència i cor i aquí també hi ha un però. Com diuen Emili Boix i Xavier Vila al seu Manual de sociolingüística catalana, el mètode utilitzat (l'enquesta per correu) fa que "els resultats difícilment puguin considerar-se estrictament representatius de la població barcelonina de l'època". Sigui com sigui, aquest document "de primera magnitud" va convertir Badia en un dels pares de la sociolingüística catalana (juntament amb Francesc Vallverdú, que també ens ha deixat enguany), fins al punt que va ser un dels fundadors i primer president del mític Grup Català de Sociolingüística.
Badia també té una faceta dialectològica: juntament amb Germà Colón (un altre pes pesant de la filologia catalana), va ser un dels promotors de l'Atles lingüístic del domini català, encara en curs de publicació, una d'aquestes obres inversemblants que produïm de tant en tant els catalans. Però en Badia no tot és alta ciència: l'il·lustre filòleg, com també va fer el gran Joan Solà anys després, no va tenir inconvenient a arromangar-se per produir una cosa tan pedestre com un formulari de llenguatge administratiu.
Badia no s'acaba aquí, però els tres folis convinguts sí. Una recomanació final? Sí, el discurs que va pronunciar quan va ser investit per enèsima vegada doctor honoris causa (aquesta vegada a València). Es titula "Elogi de l'error. Confessions d'un filòleg octogenari" i permet conèixer aquest home extraordinari molt millor que qualsevol columna de periodista aficionat.
Les últimes vegades que el vaig veure, quan coincidíem en les sessions plenàries de l’Institut d’Estudis Catalans, el Dr. Badia caminava molt a poc a poc, mig encorbat, amb aquella figura seua llarga i prima, progressivament consumit per la fatiga i pels anys. Però la seua veu amable d’home sempre atent als altres no s’havia alterat, i els seus ulls intel·ligents i vius eren els mateixos de sempre. Ara ha desaparegut, als 94 anys, i amb ell desapareix un dels últims savis clàssics, un dels darrers grans representants de les humanitats, com Joan Coromines o com el P. Miquel Batllori, que he tingut la fortuna i el privilegi de conèixer.
Antoni M. Badia i Margarit havia nascut el 1920 a Barcelona, en una casa on, com recordava ell mateix, hi havia “milers de llibres”, inclosos els clàssics catalans, i els grecs i llatins de la Bernat Metge. En un resum de la seua vida, escrivia: “Els meus anys de batxillerat van coincidir amb els de la II República espanyola i l’autonomia de Catalunya. No cal dir que vaig vibrar amb tot l’entusiasme de què era capaç a l’uníson amb aquella lluna de mel d’un poble que, després de més de trenta anys d’expectació activa i esforçada, veia reconegudes una bona part de les seves possibilitats de realització. Però ja se sap que les coses bones no duren. El 1939 el gran castell d’il·lusions es va enfonsar. Vam passar d’aquella construcció d’un país i una cultura a la seva destrucció. I a mi em va correspondre ser testimoni impàvid, tot i que encara no compromès formalment, de l’hecatombe.
No obstant això, des d’aleshores em vaig sentir presa d’un compromís profund, que enllaçava amb l’orientació de la meva vida abans de la guerra civil: la llengua i la cultura catalanes. Però el camí havia de ser llarg i penós.” El llarg camí d’un mestre excepcional, que havia de retornar la dignitat i el crèdit acadèmic a la filologia catalana, i havia de salvar-ne la continuïtat acadèmica i el desenvolupament científic sota el franquisme. Inicialment, des del 1948, com a catedràtic de Gramàtica Històrica de la Llengua Espanyola, i molt més tard també de Gramàtica Històrica Catalana, fins als seus anys durs i difícils de rector de la Universitat de Barcelona, entre 1978 i 1986.
I des del principi, el Dr. Badia mantingué una relació, sempre cordial, amb els col·legues valencians, començant pel seu amic Manuel Sanchis Guarner. No és aquest el lloc per detallar els seus llibres i treballs innombrables en els camps de la lingüística històrica, la teoria gramatical, la lingüística estructural i comparativa, la dialectologia o la sociolingüística. Ni els seus doctorats honoris causa, des d’Alacant fins a Salzburg, o els seus premis i honors. Només recordar, amb gratitud, que de mestres com ell, humaníssims i humanistes, n’apareixen ben pocs en cada segle, en cada país i en cada disciplina.
Ars longa, vita breuis fins i tot per a un filòleg eminent que fins ben endavant de la seva cursa vital de noranta-quatre anys ha donat fruits a la ciència dins el seu art i fora. El 8 de novembre del 2007 s’adreçà com a nou doctor honoris causa de la Universitat de les Illes Balears al claustre d’aquesta universitat. Recordà a la salutació la seva llarga relació amb la restauració dels estudis universitaris a les Illes Balears. Certament que ell era flamant rector de la Universitat de Barcelona al moment de la creació de la nova universitat, de la mateixa manera que Josep Laporte ho era de la UAB –les dues universitats de Barcelona tenien centres a Palma que se sumaren per formar la UIB–. La relació, però, venia de lluny: de la formació a les seves aules de molts de filòlegs d’origen insular, i del contacte amb aquells que treballaven en la descripció del català des de les Illes Balears. Sorprengué en aquella ocasió l’esment que féu a la prevenció de Francesc de B. Moll sobre les maniobres dirigides a l’establiment de la universitat insular. Dues postures igualment comprensibles i defensables s’havien encontrat: la de qui sent la necessitat que els universitaris surtin de casa per formar-se en grans centres científics i la de qui veu l’oportunitat de prendre l’opció històrica de crear un nou centre. Res que no ens soni a debat extraordinàriament actual a la nostra societat. Amb Hipòcrates hem començat i amb Hipòcrates s’entretenen avui Govern Balear, UIB i altres actors socials d’àmbit i interessos més difusos.
La darrera vegada que vaig veure el doctor Badia va ser a la televisió. El 10 de març del 2012 va aparèixer a un reportatge de TV3 sobre la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana. Durant un segon i mig només, Antoni M. Badia apareixia assegut a la pista del Palau Sant Jordi al costat d’un altre històric del catalanisme cívic i cultural, Jordi Carbonell. Que serveixi aquest detall per indicar un tret de la personalitat de Badia que potser queda difuminat per mor de les seves pròpies conseqüències. El tret té a veure amb la tenacitat i la valentia; la conseqüència n’és l’extensió i la diversitat de la seva obra, una obra científica, certament, però inseparable d’una postura cívica que va anar fruitant en la mesura que la situació del país ho permetia i al mateix ritme del creixement de les institucions democràtiques.
A la comunicació «Tres problemes del català d’avui», escrita per a un congrés sobre català i provençal que tingué lloc a Chicago el 1961, Badia assenyalava com a tals la insuficiència dels mitjans d’ensenyament i difusió, la pressió immigratòria i la distància entre la llengua literària i la llengua col·loquial. De manera intel·ligent, lligava aquest darrer problema als dos primers, i és fàcil entendre el text com una reclamació d’institucions que permetessin la presa de decisions sobre el país des del país. Al coneixement erudit del seu objecte d’estudi sumava, doncs, una postura cívica orientada amb intel·ligència pràctica cap a uns efectes socials en un món canviant, però encara, i de fet fins ara mateix, sotmès al lligam d’unes regles externes.
Aquesta visió del joc i de les dinàmiques que hi donen suport explica també la postura de Badia respecte del seu camp d’estudi: ell evoluciona amb el temps no només en extensió, sinó també en perspectiva. Els seus inicis són els propis del programa de recerca que amb precedents il·lustres arreu del país, s’havia gestat, sobretot, a Mallorca al voltant del canvi de segle XIX-XX i que havia eclosionat al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906). El programa científic que havia dissenyat i impulsat Antoni M. Alcover, basat en l’estudi diacrònic de la llengua i la comparació amb els altres parlars romànics, certament és continuat per Francesc de B. Moll a l’obrador del Diccionari. Tanmateix, la persistència del programa fins a l’actualitat pràcticament (en convivència amb altres que apareixen més tard) és el testimoniatge d’un big bang inicial que assolí la formació de Badia i que ell impulsà des de l’acadèmia. La Gramática histórica catalana, publicada el 1951, és la seva obra cabdal en aquest terreny.
Mentre aquestes ones s’expandien, altres maneres de mirar-se la llengua arribaven de fora i igualment s’expandien, i sovint amb l’amplificació que hi imprimia Badia i Margarit. La Gramática catalana de 1962 és una obra d’orientació sincrònica i comparada que constitueix una mostra de la capacitat d’observació i discerniment d’un autor que fa l’esforç de deixar de banda la diacronia per acostar-se al lector culte, però no necessàriament format en filologia. Als anys seixanta i setanta Badia s’acostava als postulats de la lingüística estructuralista per analitzar el sistema fonològic del català. Ja a una altra banda vàrem donar compte de les polèmiques sobre l’estatus de les africades, dels diftongs i de la vocal neutra. En tots els casos Badia demostra un coneixement profund de la llengua.
No satisfet amb l’estudi del codi, s’endinsa a finals dels seixanta en l’estudi del sistema social sobre el qual reposa el català, i el 1969 publica La llengua dels barcelonins: resultats d’una llengua sociolingüística. D’ell prové també l’impuls al lligam entre l’estudi dels hàbits socials i els usos del codi. L’any 1994, en un intent notable en aquest camp concret, publica la Gramàtica catalana. Descriptiva, normativa, diatòpica, diastràtica. Es tracta d’una intenció que va dur a la pràctica des de la presidència de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans amb la Proposta d’un estàndard oral de la llengua catalana, encara en fase de compleció.
Les vides llargues tenen de tot; les obres llargues, també. Mantenir la intenció i l’impuls no és fàcil. Els qui ho fan són pocs. Són criticables, com tothom, però són imprescindibles com ningú. Hi ha moltes maneres de fer un país; la de Badia n’és una de difícil, a l’abast només d’aquell qui sap com correspondre-hi.