InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1080 (dijous 04/12/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 
SUMARI
 
 
1) 300 dites que faran història
 
 
3) J. Leonardo Giménez - Bovalars i canongies
 
4) Emili Selfa Fort - Paraules per el DNV (4)
 
5) David Paloma - Ha ha ha
 
6) Teresa Tort - Estevat
 
7) Guillem Frontera - Una llengua per desconnectar
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
 
 
 
 
2)
 
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dissabte 15 de novembre del 2014

(Publicat al diari Avui el 20 de novembre del 2007)

Aquesta és la primera setmana sense Gregorio López Raimundo, que al cel sigui. Us proposo de fer, amb aquest motiu, una reflexió lingüística sobre el nom dels nostres partits, començant pel seu. Som-hi. Partit Socialista Unificat de Catalunya expressava bé la identitat del partit fundat l'any 1936 i continuava sent un bon nom quaranta anys després. En canvi, Esquerra Unida i Alternativa no és un bon nom (s'hauria de dir Esquerra Unida de Catalunya) i Iniciativa per Catalunya Verds és el nom més mal triat de tots (s'hauria de dir Esquerra Verda).

Dos partits fundats a començaments dels anys 30 tenen la sort de dur noms que no han envellit gens ni mica: Unió Democràtica de Catalunya i Esquerra Republicana de Catalunya. Amb un matís, però. La implantació ara del partit de Macià també al País Valencià i a les Illes, lògicament, l'hauria de dur a anomenar-se Esquerra Republicana i prou.

El Partit dels Socialistes de Catalunya va néixer als anys 70 com a coalició electoral anomenada Socialistes de Catalunya i per això ara es diu com es diu; però vivim a l'època del llenguatge no sexista i, per tant, algú –ben més dit, alguna– podria dir amb tota la raó que aquest és un partit només d'homes, perquè és només dels socialistes i no pas de les socialistes. Total, que per anar bé hauria de dir-se Partit Socialista de Catalunya, que és un nom unisex.

Convergència Democràtica de Catalunya és un nom típic dels anys setanta (anys plens de plataformes, juntes, platajuntes i convergències), un nom que ha quedat antiquat; per tant, en el marc de la refundació del catalanisme, aquest partit hauria de fer un pensament.

Set anys després de fer aquesta reflexió lingüística sobre el nom dels nostres partits, parlem-ne.

Penso que –certament– és digne d'elogi el nom del Partit Socialista Unificat de Catalunya, tot i que actualment el PSUC és més una peça de museu que un protagonista de l'actualitat política.

Penso que –efectivament– Esquerra Unida i Alternativa hauria de dir-se Esquerra Unida de Catalunya, seguint l'exemple de la seva germana Esquerra Unida del País Valencià.

Penso que –decididament– Iniciativa per Catalunya Verds hauria de dir-se Esquerra Verda.

També penso que és veritat que els nom d'Unió Democràtica i el nom d'Esquerra Republicana no han envellit.

I penso que sí, que el PSC hauria de dir-se Partit Socialista de Catalunya.

Finalment, penso que Convergència Democràtica és un nom antiquat –i ara, a més a més, tocat pel cas Pujol– de manera que la gent d'aquest partit faria bé de fer un pensament i canviar-ne el nom.

3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 7 de novembre del 2014
 
Bovalars i canongies
 
J. Leonardo Giménez
 

Fent l'exercici diari amb la bicicleta, passe pel costat d'un rogle de dos dones jóvens i un jubilat, que feien un barret, quan sent que una de les xicones diu: “Quin bovalar que tenien, encara com se'ls ha acabat”. Em crida l'atenció l'ús de tan genuïna expressió, que creia mig perduda entre la gent jove. Frene el vehicle i gire per arrimar-me al grupet i saber a quin bovalar es referia la jove. Al·ludia als “usuaris” de les targetes opaques de Cajamadrid. Un “bovalar” és un lloc on pasturen els bous, principalment, però també alguna altra classe de ramat. Com que els bovins necesiten molt de quemenjar, al lloc on n'hi ha molt, per ser terreny molt fèrtil i ric en pastura abundant, se li diu “bovalar”, a banda que també és un lloc de terra acotat o tancat on estan o pasturen els bous. Per extensió, en moltes zones valencianes, se li diu així a qualsevol ‘ocupació, càrrec, font d'ingressos còmodes i avantatjosos'. De la mateixa manera que en un bovalar físic hi ha molt de quemenjar, on bous i vaques mengen a la gana fins que s'assacien, en un de figurat, com el de certs càrrecs, com ara el mencionat de Cajamadrid, i molts altres, els “usuaris targeteres” han fartat/malgastat/balafiat/dilapidat també a la gana, a manta. La diferència entre els animals (em referisc a bous i  vaques reals) i els Blesa, Rato, Moral Santín, i resta de tan curiosa i heterogènia banda, és que els voluminosos quadrúpedes mengen molt en els bovalars, en els pesebres i en totes bandes, però quan en tenen prou i estan assaciats deixen de menjar, es giten o abandonen la pastura i el bovalar, mentre que els posseïdors de les referides targetes sembla que tenien una gana insaciable i mai en tenien prou. Eixe ramat de corruptes caradures tenien/tenen la gola molt ampla i, parafrasejant a Francesc Pi de la Serra, “un estómac (i cul) d'infinita cabuda, fills de Buda” (canvien vostés les oclusives sonores del nom del filòsof oriental per les sordes “p” i “t” i obtindran el substantiu en què estan pensant).

 

Un bovalar en sentit figurat el podríem equiparar a una “canongia” també figurada, que és un càrrec còmode i avantatjós. Vaja, cobrar sense treballar o treballar poc. Ja sabem que la canongia real és el càrrec i dignitat d'un canonge. Els canonges devien viure molt còmodament, però res a vore amb els putrefactes de les targetes opaques, de les operacions púniques i altres roldàniques, fernandezvílliques, gurtèliques, pujòliques, barcèniques i més 

 

 
4)
 

Paraules per el DNV (4)

Propostes d' Emili Selfa Fort

Paraules d'ús o vives de Beniopa (La Safor) o d'altres procedències ressenyades en cada cas.
 

Buc

Altra accepció: Cavitat de la boca.

Obri el buc i no em fages patir.

 

Cagamandurrio

Adjectiu despectiu que, sobretot, les dones atribueixen a un home de poca paraula, poc fiable, apocat, sense conviccions fermes; el que molt resumit ve a denominar-se poc home.

Eixe és un cagamandurrio.

Hi ha tres classes d'hòmens: hòmens, homenets i cagamandurrios. (Frase molt popular de La Safor).

 

Canet

Canet 2: Accp. 3. Diminutiu de cano.

Accp. 4. FUST. Repeu o sòcol a manera de tapajuntes en la part inferior de la fulla d'una porta.

Ves i tapa el canet que el braçal ja té prou aigua.

Aquesta porta du canet per raons estètiques.

Paraula del món agrari.

Paraula de la fusteria tradicional i artesanal.

 

Cano

Accep. 2. AGR. Partidor d'aigua, comporta llevadissa per desviar l'aigua de reg d'una sèquia o braçal.

El cano de la sèquia Colomera està en mal estat i perd aigua.

Paraula d'ús corrent a les marjals de la Safor.

 

Carà, la

Capa de dalt d'un basquet de fruita o hortalissa, que conté les millors peces triades per conformar un conjunt atractiu per a l'exposició i venda del basquet o d'una partida del producte.

Vaig a triar les millors albergínies per fer la carà del basquet que hui portaré al mercat.

 

Carabassí

Accepció: Utensili consistent en un poal de llanda al qual s'ha incorporat un pal llarg de fusta per tal d'usar-lo per a <<regar a carabassí>>, es a dir, elevant l'aigua a mà amb l'ajuda del carabassí.  A la marjal, en parcel·les altes, quan no hi havia motors o sènies es regava a carabassí. Calien homes forts i vigorosos.

Blai era un fora de sèrie regant a carabassí.

Paraula molt coneguda a les marjals de La Safor.

 

Caragols (varietats)

Accepció 24: Caragol xona. De tamany mitjà gran, molt apreciat i closca amb espiral bicolor.

Accepció 25: Caragol boquimoll. Paregut a l'avellanenc però més menut.

Accepció 26: Caragol terrer. Menut i allargat amb forma helicoide cònica. Forada la terra i deixa el forat obert.

He fet un bon grapat de xones d'aquell taronger.

Aquella soca està empestada de caragols boquimolls.

El jardí està ple de caragols terrers, només tens que mirar els forats al terra.

Paraules vives a la parla de La Safor.

 

Carota

Accp. 3 de Carota: Descarat, desvergonyit.

Estàs fet un carota!

No sigues carota.

A més de citada per Martí Domínguez a la seua novel·la Els horts, p. 45.

 

Carraspera

Acció de molta fatiga o molt dificultosa que implica una gran cansera.

Mala carraspera ens espera.

No podia imaginar-se la carraspera que li ha donat la comanda.

 

Casup, casupet

Casa modesta i menuda feta de materials poc consistents.

Vivia en un casup ell i el gos.

Li va fer un casupet amb quatre ferros i uns taulers.

 

5)
 

Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 14 de novembre del 2014

 

Ha ha ha
 
David Paloma
 
 
En l'obra Història de la normativa catalana, Mila Segarra explica que quan van aparèixer les llengües romàniques, "ja feia molt de temps que la h llatina havia deixat de ser una laringal aspirada i havia esdevingut un signe sense correspondència fònica". En llatí clàssic una mateixa paraula podia escriure's amb hac i sense hac, la qual cosa és un senyal que el so aspirat començava a perdre's. En tot cas, la grafia no va desaparèixer i la llengua catalana va acabar heretant una h etimològica que no sona (home, subhasta, filharmònica). Al llarg de la història de l'ortografia catalana se n'hi han afegit de no etimològiques, que tampoc no sonen i que fa molts anys que no són normatives (rahó, dihuen, càrrech).
 
Ara bé, el so glotal sord i fricatiu el coneixem mot bé en català. Quan riem fem ha ha ha (o variants), i també quan expressem sorpresa (ahà) o quan volem cridar l'atenció d'algú d'una manera dissimulada (ehem). L'ortografia catalana s'ha valgut de la h per representar aquestes onomatopeies. Coneixem igualment el so de la h per paraules d'altres llengües que el tenen en el seu repertori particular, com l'anglès, l'alemany o l'àrab. En català no fem en aquests casos una h autèntica sinó una mena de j castellana, però els hobby, Heidelberg i gihadisme tenen una hac que s'escriu i que sona (a tot arreu menys al Rosselló, on la hac només s'escriu).
 
Malgrat tot, la codificació va deixar empremta i ja fa unes quantes dècades que, en català, ens ensenyen a dir àmster (s'escriu hàmster), oquei (hoquei), andbol (handbol), aixix (haixix) i Èlsinki (Hèlsinki) sense el so de la h. Fins i tot àndicap (handicap) i Sàara (Sàhara). Però aquest és un grup de paraules petit i amb tendència a reduir-se encara més per efecte de la llengua estàndard oral. De fet, els mitjans avalen el so de la h en Sàhara i handicap, i aviat podrien acceptar hàmster, Hèlsinki i haixix. Sembla més difícil que les emblemàtiques oquei i andbol, ara agudes i dites sense hac, restitueixin l'accentuació i la h originals.
 
Destacat

A les cròniques futbolístiques de fa cent anys s'hi escrivia amb hac la forma hems (de l'anglès hands), que Joaquim M. Puyal va recuperar el 1976 en les retransmissions de futbol en català. Tots els estrangerismes que tenen una hac que sona d'origen, també sona en català.
 
 
 
6)
 
http://blocs.mesvilaweb.cat/ttort/?p=267904
 
 
Teresa Tort
 
 
 
7)
 
Publicat en el diari ARA divendres 14 de novembre del 2014
http://www.ara.cat/premium/opinio/llengua-desconnectar_0_1249075152.html

Una llengua per desconnectar

Guillem Frontera
 
 
Josep-Maria Terricabras, una setmana abans del 9-N, va fer una observació que possiblement no ha obtingut el ressò que mereix: la delicadesa intel·lectual tenia poques possibilitats d'obrir-se camí entre el renou i la fúria d'aquesta temporada d'eclosions. Adreçant-se al president Mas, l'invitava a obviar la impugnació del procés participatiu que havia fet el consell de ministres i a tirar endavant el nou 9-N. La raó: Catalunya “ja ha desconnectat mentalment” del que es diu a Madrid, situació que revelaria la conquesta de la independència mental del poble català, necessària per a la independència política.

No sé si les més altes instàncies de l'Estat s'han molestat a valorar aquest punt de vista. És improbable: no tenim cap indici que Rajoy, Fernández Díaz o Soraya Sáenz de Santamaría hagin mirat d'avaluar el gruix i els estrats de la situació descrita per Terricabras. Si de cas, podem imaginar-los preguntant-se de què els serveix, als catalans, la independència mental si no tenen la Brunete. Fins ara, en les seves actuacions no s'hi han apreciat indicis de capacitat suficient per entendre la voluntat d'exercir el dret a decidir.

Ens preguntaríem igualment si els mateixos catalans són perfectament conscients del pas que significa “haver desconnectat mentalment” i de la situació en què aquest fet els deixa. No és tan fàcil com podria semblar assumir la superació física d'un obstacle. (Monika Maron ens conta - Animal triste - com el Mur de Berlín, un cop esmicolat i convertit en souvenirs, persisteix en l'ànima dels dos protagonistes, un home de la RFA i una dona de l'antiga RDA, i condiciona el destí de la seva història d'amor.)

El coneixement parcial d'aquest nou emplaçament podria ser fruit de la lentitud amb què s'ha assolit. No estem davant l'explosió d'eufòria per l'abolició de l'esclavitud, sinó de l'arribada tranquil·la a un estadi el camí del qual era ple d'obstacles, superats un darrere l'altre.

Per fer-se càrrec de la nova situació, cal valorar adequadament les conquestes prèvies, parcials, que l'han possibilitada. Segurament, en el centre de totes elles, hi ha la reconquesta de la llengua, que, tot i que encara no plenament normalitzada ni fora de perills, s'ha recuperat com mai no s'havia aconseguit amb cap altra llengua en risc de desaparició. Per desconnectar mentalment, els pobles sota un o altre grau de subjugació necessiten recobrar i dignificar la llengua pròpia, suplantada per la de la potència dominant com a part d'una estratègia destinada a arruïnar l'autoestima del dominat.

Albert Memmi, l'escriptor tunisià que va viure al costat de Burgiba la descolonització de Tunísia -se'n va separar quan Burgiba va declarar la independència de la República Islàmica de Tunísia-, tracta aquesta qüestió a Portrait du colonisé, précédé du Portrait du colonisateur, del 1957, beneït amb un pròleg de Jean-Paul Sartre. Fou una lectura imprescindible per entendre els mecanismes polítics i psicològics que intervenien en la història grandiosa de la descolonització. L'atzar que desorganitza la vigència dels llibres i de les idees mantingué aquest llibre en el quadre de l'interès polític fins a principis dels 70 del segle XX; i en apartar-lo dels taulells no va tenir en compte que el més important no havia perdut interès -ni vigència-, perquè els instruments per a la reflexió que conté mantenen el seu interès i la seva utilitat més enllà del context en què va sorgir el llibre.

Memmi destacava el paper de la imposició de la llengua del colonitzador en la colonització; i la recuperació de la llengua pròpia en el procés de descolonització: un procés per al qual era essencial la desconnexió mental respecte de la metròpoli. En el cas de Catalunya -i, per extensió, en el del domini lingüístic- aquests treballs han avançat malgrat tota casta de dificultats, moltes d'elles ja assumides com a pròpies per, diria, una part significativa de la població catalana. (Ara mateix recordo inacabables i pintoresques discussions, a Barcelona, sobre la necessitat de l'ús del català en, per exemple, l'assaig, mentre no es posava en dubte la seva pertinència en la poesia i el teatre -o la novel·la-. Adolfo Suárez, els primers dies de la seva presidència, es preguntava si el català serviria per explicar física nuclear, i concloïa: “ Seamos serios, señores ”. Josep Melià li va haver de donar un parell de lliçons.)

En tot cas, Catalunya no podia desconnectar-se mentalment de Madrid sense una plena assumpció de la llengua. I, com diem a Mallorca, que ho és, de guapa, la feina, quan està feta.

 
 
8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - afanyar-se
 
2) Eugeni S. Reig - agranador
 
3) Antoni Llull Martí - El metre, el metro i la metròpoli
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Alguns verbs reflexius.
 
5) Quim Gibert - Totes les llengües són comuns
 
6) Albert Pla Nualart - El català poc il·lustrat d'alguns il·lustres notaris
 
7) Albert Pla Nualart - Moltes pitrades i alguna afemellada mauleria
 
8) Josep Lluís Doménech, Maria Pilar Doménech i Jesús Huguet - Relats interculturals
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací