La paraula “vora” dóna per a molt entre els parlants de tota la vida, però no per a tant en determinats àmbits “selectes” que inspiren el valencià de llibre. Com tots sabem, fa referència a  la ‘part extrema d'una extensió superficial, que toca una de les línies que la limiten', “Les vores d'una taula”. També significa ‘terra que hi ha a banda i banda d'un camí, de la mar, d'un riu o d'un llac', “Les vores d'un camí rural. Les vores del Xúquer”; i la nostrada sentència “A vora riu no faces niu” i moltes altres. També té el sentit de ‘extrem d'una peça de roba doblegat i cosit', “Descosir la vora d'una falda”.

Tots els diccionaris han arreplegat eixos usos de tan valenciana paraula, però n'hi ha un altre que, almenys en la variant valenciana d'esta llengua, és molt usual, però no apreciat en el valencià de llibre, com és el valor aproximatiu de frases com “La casa els ha costat vora cent mil euros”, “Hi havia vora tres-cents assistents”, “Isabel es casaren ja ben durets, tenien vora cinquanta anys”, “Au, que ja deuen ser vora les dotze”. Com era previsible l'Acadèmia Valenciana de la Llengua l'ha inclòs en el Diccionari normatiu valencià i, anteriorment, en la Gramàtica normativa valenciana. Eixos valors de “vora”, al costat dels mencionats, els hem sentit sempre i els arreplegava el DCVB, i així els va incloure el SALT, com també el Diccionari de la RACV. Però, a pesar de la seua qualificació normativa, prescrita per l'AVL, eixe valor aproximatiu, quantitatiu i temporal, encara no ha arribat a alguns departaments i serveis universitaris. I, encara pitjor, algú pareix que no ha sentit ni escoltat amb atenció eixe ús popular tan genuïnament valencià.

En el curs passat, un estudiant entregà a un professor una redacció que contenia la frase “L'àvia de Rebeca va faltar a vora els cent anys”. El professor que havia manat el treball li l'esmenà canviant-li-la per “prop de”, que també està bé, naturalment. Però davant de la mitja protesta del xicon, que no veia la necessitat de l'esmena, sols li respongué que “vora”, en el sentit que ell havia donat, és un col·loquialisme inadmissible en un registre formal. De pena. De res li valgué a l'estudiant invocar els diccionaris valencians ni l'àvia de Rebeca, que era la seua besàvia, a qui sempre li ho havia sentit dir. A vegades pense, d'alguns, que, ¡mare meua!, en quines mans estava (i encara està) el pandero!