InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 214 (divendres 17/10/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - a pam a pam
 
2) Eugeni S. Reig - a primeries
 
3) Antoni Llull Martí - Porc, bacó, beicon
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els adverbis pronominals EN i HI.
 
5) Albert Pla Nualart - Hi ha seriosos indicis que se’ns en està anant l’olla
 
6) Pere Ortís - Cruïlla molt crítica
 
7) Jaume Salvanyà - «Nominar», significat i règims
 
8) Quim Gibert - Saskatchewan, la dolçor de la baies violetes
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

a pam a pam

Detalladament, exhaustivament, minuciosament, amb tota la seua extensió.

Jo conec València a pam a pam. ¿Com no l’he de conéixer si fa més de cinquanta anys que camine pels seus carrers? I sempre a peu ¿eh?, res de cotxes ni autobusos.

Aquesta expressió la trobem en l’obra literària de l’escriptor i gramàtic Enric Valor i Vives. En la novel·la L’ambició d’Aleix podem llegir:

La serra Aitana té molt de misteri, i ell la coneixia a pam a pam per fora i per les entranyes.

En la novel·la Temps de batuda, també d’Enric Valor, trobem:

–Bé, a migjorn ací –vaig quedar-hi.

–Trobarà l’Ajuntament? Coneix el poble?

–Que si el conec? A pam a pam!

En la novel·la Sense la terra promesa, del mateix autor, diu:

Van donar compte de la desaparició del xicot, i els guardes de tots els acotats del poble, dirigits per la guàrdia civil, trepitjaren les serres a pam a pam.

I en la rondalla Don Joan de la Panarra, també d’Enric Valor podem llegir:

–Ja ens han mort bona cosa de soldats, don Joan. ¡ Ja n’hi ha prou! ¿No veeu que tot són emboscades en aquells barrancs i avencs, que ells coneixen a pam a pam?

El DIEC, el DVal i el GDLC arrepleguen, amb el significat definit, la locució pam a pam, sense la preposició a davant. En el DCVB,en l’entrada pam, trobem: «Pam a pam, o Pam per pam, o De pam a pam: amb gran lentitud i minuciositat. Les serres catalanes | que pam a pam cobràreu, may més trepitjareu, Collell Flor. 3. Maldament tresqueu els recons de pam a pam, Penya Mos. iii, 26.»

Si altres expressions semblants a aquesta com ara a poc a poc, a més a més (o de més a més), de gom a gom, de bat a bat o de mica en mica les escrivim sempre amb una preposició en posició inicial, pareix que seria més lògic escriure a pam a pam com feia Enric Valor o de pam a pam com apareix en el DCVB. És possible que les locucions pam a pam i poc a poc, sense preposició davant, siguen un calc de les castellanes palmo a palmo i poco a poco, encara que no és completamente segur. En valencià tenim expressions com ara pas a pas, poble a poble, minut a minut, dia a diames a mes, etc., que no tenen preposició inicial. Considere que seria convenient que meditàrem una miqueta sobre aquesta qüestió.

 

En valencià també es diu: pam a pam

La llengua estàndard sol emprar: pam a pam

En castellà es diu: palmo a palmo

 

NOTA:
- Valor i Vives, Enric; L’ambició d’Aleix (Tàndem Edicions, València, 2000, 3a edició redactada de nou per l’autor el 8 de gener de 1994, pàg. 68)
- Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 214)
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, València, 1980, pàg. 114)
- Valor i Vives, Enric; Don Joan de la Panarra dins Rondalles valencianes (8é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1988, pàg. 29)
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

a primeries

En el primer moment, quan comença alguna cosa.

A primeries em va fer l’efecte que era una gitana, però en acabant vaig vore que no.

Tenim la dita alcoiana:

Qui a primeries guanya, a darreries s’escanya.

Lluís Gimeno Betí en el llibre De lexicografia valenciana. Estudi del “Vocabulari del Maestrat” de Joaquim Garcia Girona escriu:

Però cal remarcar, sobretot, que la replega del lèxic viu de les comarques catalanes meridionals i valencianes septentrionals, per ell més conegudes i estimades, havia començat abans de tenir coneixement de l’obra del diccionari que Mn. Alcover havia començat cap a primeries de segle.

En la novel·la La pols i el desig de Jesús Moncho trobem:

A primeries de setembre, l’estat de guerra era manllevat pel governador militar...

L’escriptor Enric Valor i Vives usa aquesta expressió en la seua prosa literària. Així, en la novel·la L’ambició d’Aleix podem llegir:

Quan açò s’esdevenia per aquelles terres altes, que sol ser en temps ben avançat, ja havien començat els cursos, i a ell allò sempre l’havia agafat o reclòs el l’internat a primeries, o en la capital assistint a la Universitat després.

I en la novel·la Sense la terra promesa, del mateix autor, trobem:

A primeries, quan era un cercle tancat a la senyoralla i els seus incondicionals, havia costat molt de crear l’hàbit o costum d’anar a passar- hi l’estona o a relacionar- se fructuosament; però, de mica en mica, quedà ben palès que era una institució indispensable, i al capdavall resultà freqüentadíssima.

En l’entrada riure del Diccionari Català-Valencià-Balear diu: «Qui a primeries riu, a darreries plora»: vol dir que sovint les coses que comencen molt favorablement acaben malament.

La locució a primeries l’he sentida moltes voltes tant a Alcoi com a la ciutat de València i també en diverses poblacions de la comarca de l’Horta de València com ara Silla, Catarroja o Torrent. L’usen en els seus escrits diversos autors valencians, a banda del que acabe de citar, com ara Manuel Sanchis Guarner, Joan Fuster i Ortells, Enric Soler i Godes, Vicent Pitarch i Almela, Abelard Saragossà Alba, Carmel Ferragud Domingo, Antoni Ferrando i Francés, Miquel Àngel Fabra Sánchez, Vicent Franch i Ferrer, Alfons Cucó Giner, Vicent Pascual Granell, Josep Lozano Lerma, Jordi Colomina i Castanyer i molts més.

Les construccions sense article com ara a primeries, a darreries, anar a escola, parar taula, llevar taula, fugir d’estudi, anar a missa, anar a costura, anar a cama-coixa, anar en cama crua, seure a taula, servir taula, dinar en taula, primavera d’hivern, primavera d’estiu, tornar paus, fer paus, quedar-se a fosques, partir palletes, caminar a palpes, a migjorn, a migdia, a mitjanit, de matí, de vesprada, de nit, d’estiu, d’hivern, posta de sol, eixida de sol, a poqueta nit, de totes maneres, passar per baix cameta, deixar baix taula, etc., són autèntiques relíquies de temps antics que hem conservat durant segles. Les construccions amb article, com ara a la primeria o a les primeries, són construccions més modernes. La locució a primeries és una expressió ancestral que els valencians hem conservat i hem sabut fer arribar al segle xxi. Confie que tinguem la intel·ligència i la valentia de continuar conservant-la.

 

En valencià també es diu: a la primeria, a les primeries, de primeries

La llengua estàndard sol emprar: a la primeria, al començament

En castellà es diu: al principio

 

NOTA:
- Gimeno Betí, Lluís; De Lexicografia Valenciana. Estudi del “Vocabulari del Maestrat” de Joaquim Garcia Girona (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. València, Barcelona, 1998, pàg. 14).
- Moncho Pascual, Jesús; La pols i el desig (Editorial Bromera, Alzira, 2001, pàg. 190)
- Valor i Vives, Enric; L’ambició d’Aleix dins Obra Literària Completa (volum III), (Fernando Torres Editor, S.A., València, 1982, pàg. 93).
- Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa (Editorial Prometeo, vol. I, pàg. 55).
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 118)
 
Porc, bacó, beicon
 
Antoni Llull Martí
 
 
El mot bacó, usual a moltes contrades de parla catalana com a sinònim de porc, tant per referir-se a l’animal com a una persona bruta per naturalesa, es troba en la nostra llengua des dels seus orígens, però la seva procedència no és gens clara. Coromines opina que tant potser que vengui d’un antic mot germànic com d’alguna altra llengua parlada a l’Europa Occidental abans de la romanització. Ja es trobava, amb molt poca variació formal, en alemany antic, en francès antic, i en occità. Quan els normands, de parla francesa, regnaren a Anglaterra en el segle XI, hi introduïren alguns mots referits a les carns servides a taula que han perdurat, com mutten ‘moltó’, veal ‘vedell’, beef ‘bou’, pork ‘porc’, mentre que el nom d’aquests animals vius és en anglès sheep, calf, ox, pig. I també hi introduïren bacon ‘bacó, xulla’.

 

Com ja he dit, el significat antic de bacó, en català, és ‘porc’, i també ‘carn de porc’, i en diverses èpoques, s’ha dit al pernil, i encara a alguns llocs l’hi diuen, i en altres a la carn magra de porc, i també a la cansalada o xulla salada. A Eivissa diuen bacó a un porc viu. El mot bacon deixà d’esser usual a França per devers el segle XVI, però no a Anglaterra, on prengué l’accepció de ‘xulla de porc amb vetes de carn, salada i fumada’, i amb el nom antic i aquest significat, dins el segle XIX fou reintroduït al país d’origen i, més tard passà també a Espanya, i en la nostra llengua és corrent dir-lo imitant la pronunciació anglesa, que és semblant a beicon.

 

Posat que bacó i porc (i porcell), aplicats a una persona son considerats noms lletjos, ens resulta una mica estrany que un i els altres hagin estat utilitzats com a llinatge, però això no ha passat només al nostre país. Bacon és el llinatge d’importants personatges anglesos històrics i de l’actualitat, i Purcell també. L’equivalent francès d’aquest, Pourcel, i els nostres Porcell i Porcel signifiquen la mateixa cosa, i uns i altres podrien haver estat, en principi, malnoms de qualcú que criàs porcs o hi comerciàs, o que li hagués ocorregut alguna cosa memorable amb relació a un d’aqueixos animalets. I recordem finalment que Porc (també escrit Porch) es troba també com a llinatge.

 

4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

 

Els adverbis pronominals EN i Hi.

 

     Voldria que aquest petit tractat s’acabés aquí, però deixaria de banda uns quants aspectes que contenen pèrdues sofertes per la llengua i em dol no fer-los cap referència i tractaré d’anar per breviorem, no ometent res de substancial. Són aspectes massa  importants, per deixar-los de banda, que tractaré més bé fora del bastigi de l’abecedari i en sortiran atesos més específicament, que és el que convé.

     Qui en vulgui un tractament més llarg i detallat, bé pot anar al llibre Netegem i enriquim la llengua catalana, on exposo els casos en què ometem aquests pronoms, amb una llista que quasi bé podríem dir exhaustiva. Aquest és un mal lleig, la pèrdua més funesta a què sotmetem la nostra llengua, que alguns qualifiquen de càncer inguarible; és el pitjor mal que la llengua castellana hagi fet a la catalana, forçant-la a eliminar un tresor que ella, la castellana, no té. Això ha de motivar les autoritats del Govern català, d’acadèmies i d’universitats, d’escoles, ha de motivar a pares i mestres a adoptar mesures adients perquè la nova generació assimili aquests pronoms i no en sigui la iniciadora de l’oblit definitiu. Malauradament podem dir que a Barcelona i rodalia aquests dos pronoms hi són pràcticament perduts. Mentre que a comarques van fent la viu-viu. És massa, esmercem-hi tot l’esforç que puguem.

     Ara tan sols n’exposaré un parell de casos ─es parei mallorquí, que vol dir uns quants─, els més elementals i que més devastació causen.

     Han imposat el costum de dir: Han estat arrestats tres, dels cinc lladres..., (l’inconscient defuig el pronom EN, perquè no el sap utilitzar i li té por), per Dels cinc lladres, Nhan estat arrestats tres... El Barça ha fet onze punts dels dotze que hi havia en joc, per Dels dotze punts que hi havia en joc, el Barça Nha fet onze. Han trobat tres, dels vuit escapats, per Dels vuit escapats, N’han estat trobats tres.

     Els verbs tenir i quedar, són deixats sense aquests pronoms quan han de portar-los per gramàtica. Per exemple: El nen gran té sis anys i el petit ( ) *té dos”, per El nen gran té sis anys i el petit EN té dos. ─¿Que teniu peres?  ─ *( )Peres teníem, però ara no ( ) tenim cap”, per ─De peres EN teníem, però ara no  EN tenim cap. Cal para ment que aquestes i altres suspensions, de fet totes, es produeixen per pensar en castellà el català que hom parla.

    Amb el verb valdre (el preu d’un producte), molts també ometen aquest pronom EN. *Aquest pastís ( ) val quatre i aquest altre ( ) val dos”, per Aquest pastís EN val quatre i aquest altre EN val dos,(En: d’euros). El castellà es refereix implícitament a euros, no té aquest preciós pronom, però el català s’hi refereix  amb aquest preciós pronom.

     En agendes, en programes de festes o de celebracions diverses apareixen verbs penjats, sols, sense nom o pronom com ho fa el castellà. Així llegireu: (després d’exposar l’empresa) *Organitza”.  ( ) *Col·labora”. ( ) *Participa”. ( )*Subvenciona” ─l’Ajuntament, l’organització Tal. I cal que en aquestes anuncis hi escriguin: HO organitza. HI col·labora. HI participa. HO subvenciona. Insistim: El català no deixa penjat, sol, un verb sense un nom o un pronom. Ho fa en rares ocasions, i ben legítimes, cal veure-les amb el criteri ben format.

    Trobareu, a la vora de les carreteres, un plafó per a propaganda comercial que invita a anunciar-hi la vostra empresa. Diu: *Anuncia’t” . I cal que hi digui: Anuncia-t’HI. Fixeu-vos-hi bé: El plafó és obert per a tu, t’invita a escriure-HI el nom de la teva empresa, aquí, en aquest plafó.  Com també veureu que sou invitat a inscriure’t de membre a una nova societat, i et diuen: *Apunta’t”. Quan hi ha de dir: Apunta-t’HI.  O veureu que també et diuen, invitant-te a inscriure’t de soci en un grup, en una empresa: *Fes-te soci”. Quan han d’invitar-t’hi dient: Fes-te’N soci. T’inviten a inscriure’t en aquesta societat, dient-te: *Per subscriure’s”, quan hi ha de dir: Per subscriure-vos-HI.

     Com també sentireu que, des de dalt, ens diuen: *Ningú et donarà més”, “Nadie te dará más”. Quan, en català correcte i castís, cal que ens diguin: Ningú no te’N donarà més. Fent referència explícita, amb aquest pronom EN, ‘N, a la gamma d’ofertes que fan, per televisió o per ràdio, de notícies, jocs, concursos, programes culturals, divertiments, esports, films, reportatges sobre natura, etc. Per tal de referir-se a tot això és palmari l’ús del pronom EN.

 

5)

 
Publicat en el diari ARA dissabte 27 de setembre del 2014

Els nous líders del PSOE volen reeditar el tàndem González/Guerra. L’un, Sánchez, fa de guapo amable que intenta seduir. L’altre, Luena, les aboca pel broc gros per engrescar la parròquia espanyolista. El seu últim estirabot va ser dir que Mas sembla un zombi i “se le ha ido la olla ”, una frase gens fàcil de traduir.

Els mitjans n’han donat tres versions: (1) “Se li ha anat l’olla”, (2) “Se n’hi ha anat l’olla” i (3) “Se li n’ha anat l’olla”. La (1) podem descartar-la perquè conté un greu castellanisme. Parteix d’“Anar-se l’olla a algú” i, en català, les coses no “es van” sinó que “se’n van”.

La (2) és la triada, erròniament, per la majoria de mitjans (inclòs l’ARA d’entrada). L’estàndard, seguint la llengua oral majoritària, tendeix a convertir la forma normativa li’n en n’hi : “Dóna 3 llibres al Joan”, “Dóna-n’hi 3”. Es tracta d’una inversió semblant a la que fa del valencià li’l el l’hi del central.

Però això passa quan li és OI i en OD, no pas -com és el cas- quan li és OI i en forma part d’un verb pronominal ( anar-se’n ). Aquest en forma un bloc amb anar-se i no es pot alterar interactuant amb un li sintàcticament lliure. “Se n’hi ha anat l’olla” només seria correcte per dir que l’olla en qüestió se n’ha anat a algun lloc. L’hi, aquí, només pot ser locatiu.

Paradoxament, la frase correctaés (3). I dic paradoxalment, perquè no la diu ningú. Sí que diem “Se li’n va l’olla”. I és que quan un en va precedit d’un li i seguit d’un verb començat en vocal, manté oralment la seva vocal com a coixí fonètic. Diríem, més aviat, “Se li en ha anat l’olla”.

Filant més prim, podríem dir que cap versió no és correcta, que hem de dir “Se n’ha anat de l’olla”, que és la frase que recull el mai prou elogiat Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal.

Ara bé, l’Espinal sí que recull “Anar-se-li’n la bola” i “Anar-se-li’n la perola”, de sentit semblant i que, pel tot el que ja hem dit, tenen un li’n que no pot ser n’hi.

 
 
6)

Cruïlla molt crítica

Pere Ortís

     Pel que fa a la supervivència de la nostra llengua, hem arribat en un punt decisiu de vida o mort.  Tenim una llengua malalta, i si la deixem deteriorar al ritme que va, se’ns escaparà de les mans i ja no la identificarem. Està mutilada, desfigurada i corrompuda per infiltracions de sang d’un altre idioma que s’ha acarnissat contra d’ella. La nostra bella parla necessita estar un temps a cures intensives. Exagero? Quants n’hi ha que  no s’ho creuen! Són aquells que no tenen punt de referència, és a dir, ignorants respecte a la llengua amb molt poca pràctica de la gramàtica, o cap pràctica en absolut de coneixement i de correcció de la llengua. Són d’aquella mena que tot sovint et surten amb estirabots com és ara “cal admetre-ho tot per tal d’enriquir la llengua”,  o “la llengua evoluciona”, referint-se al munt de barbarismes que la sufoquen. Parlem allò que ens han llegat dues o tres generacions que han viscut sota la campanya criminal de part de dictadors militars i de tocats de la mala llet de voler fer perdre el català a Catalunya. I només cal que li anem amb romanços d’ultra savis.

    Hi serà a temps el nou Estat Català? Ai, qui sap! Molts indicis indiquen que no. I és per una mala voluntat, un menfotisme insidiós, que rauen als fons de les millors actituds i fins de càrrecs ben representatius. Analitzeu la parla d’alguns alts càrrecs al Cap i Casal, i a comarques, i sentireu quines ensopegades, quina irresponsabilitat. És hora que hi hagi consciència i un mínim tribut d’atenció a la llengua, que hi hagi un punt de vergonya, com el passem quan parlem malament el castellà, que això és riota entre nosaltres. Escolteu alguns polítics dels de més veu i de més empenta vers la Sobirania. Escolteu molts mestres d’escola, directors i simples docents. Aquests, pels seus fruits els coneixereu, per tal com parlen i apunyalen la llengua, i pel català que ensenyen als seus alumnes, els quals fan posar literalment pell de gallina quan els sents parlar.

    Aquest esbós suggereix que el mal de la llengua està tant enlaire, com terra a terra, i que cal actuar potser primer des de dalt, perquè no hi hagi descrèdit entre els de baix. És a dir, les nostres institucions més altes s’ho haurien de prendre seriosament i exigir de tots els seus oficials i funcionaris una llengua de cara al públic senzillament neta; no demanem pas una llengua alambinada, i encara menys recercada, però sí, insistim, neta, sense barbarismes que la deturpin i supressió de pronoms adverbials que la mutilin lletjament, fins a produir un mal d’orelles que fa mal, us ho podeu ben creure.

   D’aquest nivell baixaríem als mestres d’escola, si és que el verb “baixar” és el més apropiat, i exigir de tot mestre amb càrrec docent, amb contacte amb els nens, un català també senzillament net. En aquest aspecte jo sí que no cediria un mil·límetre, i en l’altre tampoc. Fer reciclar els mestres que no hi hagin esmerçat bona voluntat, que hi hagin dedicat una actitud francament irresponsable, i no deixar-los parlar als nens mentre no hagin bandejat tots els paràsits d’ús quotidià, els que sents al carrer, a casa, als esports, als esplais, on sigui, que ja dic, molts d’aquesta mena esborronen, esgarrifen.

   I un altre estament que tampoc no ha estat, i encara no està a l’altura com caldria, és el dels locutors als nostres mitjans de comunicació. Al principi que aparegueren era un trosset desesperant. Han millorat, però no fins al nivell desitjable. Diguem el mateix que respecte als mestres d’escola, tot aquell locutor que diu barbarismes ─no fa pas gaire que un deia “empañar”, per enllorar, entelar, i “ha posat un ou”, per ha post un ou, i tothom tan feliç─ o/i que suprimeixi els pronoms adverbials, mereix que la direcció li digui que no és apte per al càrrec, puix que servir una llengua bruta i mutilada al públic és una falta greu que no pot pas ser admesa sota cap aspecte. I que consti que estimem immensament els nostres mitjans de comunicació, però n’esperàvem més i més responsabilitat davant el crític tresor de la llengua. Voldríem que tots els involucrats en els mitjans, l’alta direcció i els locutors, fessin esment que tot sovint són suprimits aquests pronoms i fa la impressió que ningú no se n’adona. I, si us plau, que no s’ho prenguin malament, que havem fet immenses repressions pel que fa a ganes d’avisar-ne, estant-nos-en per no fer-nos pesats.  Sí que crec que amb un sincer amor a la llengua el complex de falles i deficiències tindria més remei. Val més la llengua, que el meu ressentiment, que el meu amor propi. Ressentiment que t’ha d’ajudar a corregir-te i millorar en el teu servei als catalans que t’escolten, amb afecte, i n’esperen molt, de tu, no els defraudis.

    El moll de l’os del problema és que les dues darreres generacions han viscut en plena estagnació i davallada de la llengua i han crescut assimilant termes i expressions imposades pel castellà, que han desbancat les autèntiques. Aquell que sempre ho ha sentit i ho ha dit així, si no concep la generosa disciplina de fer cas als qui han presenciat el canvi i saben molt bé el català que hom parlava “abans de la guerra”, trobaran les proposicions del mot o de l’expressió correctes com un invent, com un antull innecessari i infundat de qui n’avisa, que potser inclou les ganes de marejar. I en aquest cas estem perduts. Que tothom s’analitzi i es posi la mà al pit, i hi faci anar el do del seny. Per una llengua neta, per a un viure nou, per un endreç i una cultura lingüística rediviva, pels Països Catalans, per Mallorca, per València, per Catalunya, pel nostre Estat acabat d’estrenar, Sobirà, Independent i que irradia cultura mitjançant la força d’una heroïna que ha sobreviscut odis i atacs increïbles de part dels ben endreçats  i inofensius. I que és ben rica i bonica, us ho podeu ben creure.

 
7)

 

Publicat en el número 88 de la revista LLENGUA NACIONAL (3r trimestre del 2014) pàg. 12

 

 

«Nominar», significat i règims

 

Jaume Salvanyà

 

Nominar, no com a forma antiga de nomenar sinó en el sentit actual de ‘seleccionar per a un premi’, és un verb relativament recent en la nostra llengua. Jordi Bruguera aclareix en el Diccionari de dubtes i dificultats del català de l’any 2000 que es tracta d’un anglicisme i considera que és substituïble per seleccionar, designar, proclamar. El primer ús documentat que es localitza en el Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana és del diari Avui de l’any 1983, i el primer diccionari que va entrar aquest significat va ser el Gran Larousse català en 1990. Posteriorment, el va recollir en 1998 el Diccionari complementari del català normatiu, de Lluís López del Castillo, i després ja s’ha anat incorporant en diferents diccionaris i també en algunes guies, com el Llibre d’estil de El Periódico o el portal «esadir.cat».

En general, els diccionaris no afinen gaire ni en la definició d’aquest verb ni en l’ús dels seus règims preposicionals. Presento primer les definicions i exemples de cinc dels diccionaris de referència actuals i a continuació faig unes quantes observacions (les sigles dels diccionaris corresponen, per aquest ordre, al Diccionari de la llengua catalana del IEC, al Gran diccionari de la llengua catalana de l’Enciclopèdia, al Gran diccionari 62 de la llengua catalana, al Diccionari d’ús dels verbs catalans i al Diccionari normatiu valencià de l’AVL).

 

DIEC2: nominar v. tr. [LC] Incloure en una nòmina amb vista a un nomenament, un premi, etc. Rarament nominen pel·lícules europees per als Oscar.

 

GDLC: nominar v. tr. CIN Seleccionar entre la producció cinematogràfica anual (les persones i les pel·lícules que concursaran per a obtenir un premi). La seva pel·lícula ha estat nominada per a l’Oscar.

 

GD62: nominar v. tr. Seleccionar, entre la producció cinematogràfica anual, les persones i les obres que concursaran per obtenir un guardó (Oscar, César, Goya, etc.). Ha estat sis vegades nominat per a l’Oscar al millor actor.

 

DUVC: nominar [algú o una cosa] (per a un premi) Seleccionar entre la producció cinematogràfica. Quins directors han nominat enguany? Van nominar la pel·lícula per a dotze òscars. L’han tornat a nominar per a l’ós d’or.

 

DNV: nominar v. tr. AUDIOVIS. Proposar o seleccionar per a un premi. Han nominat el curtmetratge.

 

1) Fora del DIEC2 i del DNV, els altres diccionaris cenyeixen explícitament l’àmbit d’ús d’aquest verb a la “producció cinematogràfica”, però el cert és que va força més enllà del setè art: s’utilitza en el teatre (es premien els millors muntatges teatrals, els millors vestuaris, les millors escenografies, etc.), en la ràdio i la televisió (els millors presentadors, els millors programes, els millors documentals, etc.), en la música (les millors cançons, els millors videoclips, els millors discjòqueis, etc.), en el còmic (les millors obres, els millors guionistes, els millors dibuixants, etc.), en l’esport (el millor jugador del món, el millor entrenador, etc.) i, en general, és aplicable a qualsevol camp en què hi hagi candidats a optar a algun premi o distinció: els millors blogs d’Internet, els millors invents de l’any, etc.

 

2) Fora del DIEC2, que fa referència a “un nomenament, un premi, etc.”, els altres diccionaris indiquen únicament que s’opta a un “premi” o “guardó”. Però de vegades una nominació pot no ser per rebre un premi, sinó un càstig o una penalització. Pensem en els concursos de certes televisions en què cada setmana es designen algunes persones una de les quals acaba expulsada del programa. Estan nominades, i la persona més votada no en treu precisament un premi, sinó tot al contrari.

 

3) Es tracta d’un verb transitiu; per tant, l’únic complement sintàcticament necessari és el directe («algú o una cosa», com indica el DUVC entre claudàtors). Ara bé, nominar sol requerir un segon complement, de règim, que informa del premi –o càstig– al qual s’opta. Que aquest complement no és imprescindible, també ho indica explícitament el DUVC posant-lo entre parèntesis (que en aquesta obra marquen els complements opcionals) i amb el primer exemple: Quins directors han nominat enguany? Però s’ha de tenir en compte que quan aquest complement no apareix explicitat és perquè ja s’hi ha fet referència anteriorment i, per tant, el receptor ja té el context que li cal per a entendre l’enunciat. Si no, és semànticament necessari: no podem respondre a la pregunta dels directors nominats enguany si no tenim informació d’allò a què opten.

 

4) Aquest complement de règim, els diccionaris l’introdueixen amb la preposició composta per a, que és la mateixa que selecciona un verb molt pròxim com designar: Van designar la Júlia per a la presidència de la mesa (DIEC2, s.v. designar). Però aquesta preposició conviu en l’ús amb la preposició simple a, que diria –i això ja és una opinió personal– que és l’opció per la qual es decanta majoritàriament la llengua oral espontània: Jordi Savall, nominat als Premis Grammy pel primer enregistrament mundial de l’òpera Teuzzone, de Vivaldi (324.cat, 15-12-2012); Messi, Iniesta, Xavi i Neymar, nominats a la Pilota d’Or 2013 (fcbarcelona.cat, 29-10-2013); ‘Ernest & Celestine’, nominada a l’Oscar (elpuntavui.cat, 25-1-2014).

 

5) Encara hi ha un altre complement que apareix bastant sovint amb aquest verb –ho mostra únicament l’exemple del GD62–, que indica la categoria en la qual s’està nominat: Pa negre va ser nominada (per) al premi Gaudí en la categoria de millor pel·lícula. Aquest complement, que d’entrada sembla circumstancial, pot acabar convertint-se també en un complement de règim introduït amb la preposició simple a o amb la preposició composta com a: Pa negre va ser nominada (per) al premi Gaudí a (la) millor pel·lícula (o com a millor pel·lícula). És més: de vegades aquest complement passa a davant del que expressa el premi, i és aquest últim el que aleshores es converteix en circumstancial (Pa negre va ser nominada a millor pel·lícula en els premis Gaudí), o fins i tot pot aparèixer tot sol si ja tenim el context dels premis (Pa negre va ser nominada (com) a millor pel·lícula). És possible que aquest encreuament de complements sigui el que ha afavorit l’ús de la preposició a comentat en el punt 4.

Totes les consideracions semàntiques sobre el verb nominar també són vàlides per al substantiu nominació, que incomprensiblement no figura en el DIEC2 amb el sentit que ens ocupa. Sintàcticament, el complement principal de nominació, introduït per de, és el que en nominar era directe, i en el règim dels altres complements continua havent-hi un ball de preposicions: Villaronga ha conegut la notícia de la nominació de la seva pel·lícula per als Oscars […] a través d’un SMS (elperiodico.cat, 28-9-2011); L’artista valencià Xavier Mariscal celebra la nominació de ‘Chico & Rita’ a l’Oscar al Millor film d’animació (324.cat, 2-2-2012); La resposta de Bansky a la nominació de la pel·lícula com a millor documental va ser «una gran sorpresa», en paraules de l’autor (ara.cat, 23-2-2011).

 

Conclusions

La informació que donen els cinc diccionaris analitzats sobre el significat i els complements del verb nominar és incompleta; segurament la definició més reeixida és la del DIEC2, perquè és la més inclusiva. Però, pel que fa a la informació dels règims verbals, cap dels cinc recull l’opció –detectada en l’ús real– que el complement indicador del premi pot anar introduït per la preposició a ni, fora del GD62, que hi pot aparèixer un altre complement, indicador de la categoria, introduït per a o per com a. D’altra banda, es troba a faltar en el DIEC2 el mot nominació amb el significat corresponent al que hem vist per a nominar.

 
8)

Saskatchewan, la dolçor de la baies violetes

Quim Gibert, psicòleg
 
El senyor de la casa, mentre assaboríem vi blanc, em va fer observar un petit sortidor del jardí, on un colibrí, que feia anar les ales a tot drap, s’hi havia aturat aprofitant la frescor del raig. Més que tenir ales, l’ocell més petit del planeta semblava que dugués un ventilador incorporat. Jo que sempre m’havia pensat que es tractava d’una au tropical i, tot d’una, me la vaig trobar a una hora al nord de Mont-real. L’estiu boreal és curt però té sorpreses d’aquest estil. «Aquí hi ha un mes de bonança: el juliol. La resta és pràcticament hivern», em va dir una quebequesa. I va afegir: «el riu que ara mateix contemples queda tan gelat que hi poden aparcar tants cotxes com vulguis que no corren cap perill».
 
Els primers colons que s’hi van establir van combatre el fred embolicant amb flassades i pells a les criatures per anar a l’escola, els quals s’hi desplaçaven enfilats i lligats a un cavall, que coneixia el camí. Quan les tempestes de neu i vent, habituals al pic de l’hivern, no minvaven, els vailets es quedaven a dormir a l’escola, que normalment era un granja habilitada. «Només sortir al carrer se’t gela l’alè, et queda el bigoti completament blanc i fins i tot es gelen els pèls de dins del nas», subratlla August Bover (Barcelona, 1949). Aquests i altres episodis del Canadà més profund figuren a l’assaig Dotze llunes a Saskatchewan. Impressions des de la Gran Praderia canadenca (Pagès ed., Lleida 2013) de l’avui doctor en filologia romànica i poeta August Bover, el qual hi va residir, junt amb la muller, durant el curs 1976-77.
 
Bover, aleshores un jove investigador universitari, tenia l’encàrrec d’assessorar lingüísticament a l’eminent medievalista suís Curt J. Wittlin, especialitzat en l’obra de Francesc Eiximenis, a la Universitat de Saskatoon. Saskatoon és la capital de Saskatchewan, una de les províncies centrals que el de Barcelona descriu com una plana infinita, allunyada del mar i dels grans nuclis de població: «lluny de tots els camins, lluny de tot i de tot arreu».
 
L’autor de Dotze llunes a Saskatchewan va localitzar, temps enrere, el dietari personal de l’estada i una altra troballa: la correspondència que adreçava periòdicament als familiars. Ambdues fonts li han permès resseguir els «passos per aquelles terres, ampliar aquells primers escrits i donar-los la forma actual».
 
La lluna de l’aparellament és el títol del primer capítol del llibre: fa referencia al mes de setembre en cree, una de les llengües autòctones de Saskatchewan. La lluna de les migracions, el segon, va lligada a l’octubre i així successivament fins a completar el calendari lunar indi.
 
Bover detalla que, a les ciutats nord-americanes, els indis són com avui els catalanoparlants a Perpinyà: «aparentment, sembla que no n’hi hagi, però si els busques els trobes». El filòleg barceloní assenyala que la població indígena viu, en gran part, en reserves: «reben una paga de l’Estat que, en realitat, no és altra cosa que el preu del seu silenci». Bover afegeix, sobre els pobles nadius del Canadà, que les diferències culturals i lingüístiques: «poden ser tan grans com les que podem trobar entre un europeu i un asiàtic».
 
La senyora de la casa, mentre paràvem taula, em va dir que era d’origen indi. I que de menuda li encantava anar a cercar nabius bosc endins. A tocar el llac Sant Joan, a l’interior del Quebec, on s’hi va criar, n’és ple d’aquestes baies. Recorda que ho feia cantant a fi i efecte de foragitar els possibles óssos de la contrada, que també es deleixen per aquests fruits saborosos.
 
La dolçor de les baies contrasta amb les queixalades que t’etziba el vent glacial d’una terra forjada a partir del paral·lel 49 fins el gran nord, el cercle polar àrtic.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net