InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 213 (divendres 10/10/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - a mitja nit mosques
 
2) Eugeni S. Reig - a on vages, lo que veges fer faces
 
3) Antoni Llull Martí - Amagar, escondir, celar
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Fraseologia lèxica. Lletra Y.
 
5) Albert Pla Nualart - ¿Hi ha un greu error a “Això no l’hi donis”? (i 3)
 
6) Pere Ortís - Per molts anys
 
7) Narcís Selles Rigat - Revisitant Cirici
 
8) Josep Ruaix - Dubtes de lèxic
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

a mitja nit mosques

Molt tard per la nit.

A mi, això que fan els jóvens de hui en dia, que se’n van de roll i tornen a mitja nit mosques, no ho entenc gens, la veritat. Jo sempre he pensat que la nit és per a dormir i el dia per a viure.

 

Va sopar en casa i, en acabant, es va posar a xarrrar i xarrar i no acabava mai. Se’n va anar tardíssim i, damunt, se’n va anar a sa casa a peu i ja saps a on viu. ¡Arribaria a mitja nit mosques!

Aquesta expressió és d’ús habitual a Alcoi.

 

En valencià també es diu: a altes hores de la matinada (o a la quina,
o a les hores xicotetes, o a les xicotetes, o a quina hora, o a tal i quina hora)
La llengua estàndard sol emprar: a alta hora (o a altes hores) de la matinada (o de la nit), a hores petites (o a les petites, o a tres quarts de quinze, o a la mala hora)
En castellà es diu: a altas horas de la madrugada (o a las quinientas, o a las tantas)
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

a on vages, lo que veges fer faces

Si vas a un lloc, t’has de comportar com ho fan les persones que viuen en eixe lloc, t’has d’adaptar als seus costums, a la seua manera de viure.

Mon pare m’ho va dir moltes voltes i tenia tota la raó: “a on vages, lo que veges fer faces”. És la millor manera de no cridar l’atenció. I a mi m’agrada viure tranquil i sense problemes innecessaris.

En la novel·la Temps de batuda d’Enric Valor podem llegir:

I el capell? Un èxit. Em defensava molt bé de la solanada; fins el bascoll duia en ombra, i els intersticis del teixit de palla deixaven passar una mica l’oreig. “¡On vages, allò que veges fer faces!”.

Hi ha la dita equivalent “a Roma com els romans” que trobem també en expressions més o menys semblants en altres llengües – en anglés diuen "when in Rome, do as the Romans do" i en italià “quando a Roma vai, fai come vedrai”– adaptació del proverbi llatí “cvm fveris Romæ, romano vivito more; cvm fueris alibi, vivito sicvt ibi”, és a dir, “quan sigues a Roma, viu a la manera romana; quan sigues en un altre lloc, viu com visquen allí”.

La dita a on vages, lo que veges fer faces és d’ús habitual en el parlar tradicional d’Alcoi que és la meua llengua familiar, la que he heretat per tradició oral.

 

En valencià també es diu: allà a on vages, com veges fer faces
La llengua estàndard sol emprar: a la terra que vagis, dansa que ballin; a Roma, com els romans; lloc on vas, usança que hi trobes; per on aniràs, faràs com veuràs
En castellà es diu: allá donde fueres, haz lo que vieres; allá donde fueres, hicieres lo que vieres
 
NOTA 1: Per al proverbi llatí veure HANS WALTHER, Lateinische Sprichwörter und Sentenze des Mittelalters....(Göttingen, Vandenoeck, 1963), nº 4176.
 
NOTA 2: Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàg. 230)
 
NOTA 3: Dones les gràcies a Jordi Pérez Durà, a Joan Mascarell i Gasol, a Joan-Carles Martí i Casanova, a Antoni Mas i Forners i a Josep-Francesc Molés i Abad per la seua ajuda.
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 117)
 
Amagar, escondir, celar
 
Antoni Llull Martí
 
Un verb molt interessant, existent només en les llengües romàniques de la Península Ibèrica i en occità, d’origen misteriós i diversitat de significacions és amagar. L’eminentíssim lingüista Joan Coromines opina que possiblement prové d’una llengua prellatina desapareguda amb la romanització. La notable diferència de significats que té aquest mot en català i en castellà ha fet que alguns investigadors hagin pensat en una coincidència de forma de dos elements d’origen distint, però hi ha estimables raons per creure que es tracta del mateix mot. El seu principal significat en la nostra llengua, el de ‘ocultar’, no es troba en castellà, però en altres poden coincidir o acostar-se molt. Recordem que en aqueixa llengua s’usa sobre tot amb el sentit de ‘mostrar, enganyosament, intenció de fer alguna cosa’ (de vegades en perjudici d’altri), com, en llenguatge militar, ‘fer una maniobra com a per a atacar sens tenir-ne la intenció’ (pensem que també nosaltres usam amagar per ‘dissimular’, ‘no deixar veure les pròpies intencions’). En castellà s’usa a més el seu derivat amago per ‘senyal o indici de què està a punt de produir-se alguna cosa, com en l’expressió amago de incendio, que es refereix al començament, o aparença de començament, d’un incendi que s’ha extingit o ha pogut esser aturat abans de fer-se gros.
 
A Aragó, amagar s’usa amb un sentit semblant al nostre per expressar la idea de tirar-se, qualcú, en terra per no esser vist, i en portuguès amagar-se és ajeure’s, per exemple al llit, acció que, òbviament, no té res a veure amb ocultar-se amb el sentit amb què sol esser usada aquesta paraula.
 
Un sinònim poc usat d’amagar, en la nostra llengua, és escondir, forma mig sàvia, d’ús quasi exclusivament literari. En castellà, en canvi, el seu germà esconder és el que ha agafat més força, i el que més coincideix, en significació, amb el nostre amagar. Procedeixen, un i altre, del llatí abscondere.
 
Celar és un mot molt antic que significa ‘encobrir, amagar, tenir en secret’. Del llatí celare. Fou molt usat, en català i en castellà, el seu derivat celada, per ‘obra de fortificació dissimulada’, i per designar la peça d’armadura que cobria el cap. Al terme d’Artà hi ha la Font Celada, i molta gent es creu que és salada, però el que realment significa és ‘amagada’, com també deu ocórrer amb el Pou Celat que hi ha dins el terme de Porreres.
 
4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Fraseologia lèxica.

 
Lletra Y.
 

      “Y no hay más”. *I no hi ha més”. I para de comptar.   Hi ha aquest, aquest altre, i para de comptar. I ja no n’hi ha cap més.

     “Y pico”. *I pico”. I escaig. Passa de. Eren cent i escaig. O també: Eren més de cent.  N’hi ha passa de cent.              

 

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 20 de setembre del 2014
 
Havent constatat en els dos tastos anteriors que reduir les combinacions binàries de pronoms febles els hi, els el, els els, els la, els les i els ho a els hi i l’hi, la hi i li ho a l’hi no sembla que sigui considerat incorrecte en la norma més actual sinó, en tot cas, no adequat als “registres més formals”, ens queda precisar quins són els“registres més formals”.

Segons l’ÉsAdir, el llibre d’estil en línia de TV3 i de Catalunya Ràdio, la reducció esmentada és “recomanable en qualsevol context”. Ho és, per tant, també als informatius en què els locutors llegeixen notícies. No diu que no puguin dir un li ho o un els la però recomana que els redueixin a l’hi i els hi, que és com normalment els arriba redactada la notícia.

¿És lògic que el lector que llegeix la mateixa notícia al diari la trobi sempre escrita amb un li ho i un els la? Jo crec que no. Crec que no només en una entrevista o una columna que busca un to pròxim i càlid s’ha de preferir el que la gran majoria de lectors diuen: també hauria de ser la primera opció d’un registre que pretén ser neutre.

I en aquest sentit faria una important distinció entre registre “més formal” i registre neutre, el propi de la informació. Un registre “més formal” no tria la manera més clara i natural de dir les coses. Com les sabates de taló d’agulla, busca més fer-se notar, realçar-se, que la comoditat.

I jo tinc la impressió que no revisant alguns punts de la normativa fabriana a la llum del seu èxit o fracàs, tal com demanava el mateix Fabra, obliguem els estudiants de català a començar-hi a caminar amb sabates de taló d’agulla.

Mentre continuem esperant que es revisin, seria bo no centrar-hi les classes ni convertir-los en objecte d’avaluació a la selectivitat, perquè això, al seu torn, obliga els professors de llengua a fer-ne un cavall de batalla que els desgasta a ells i als seus alumnes i ajuda ben poc a fer apassionant l’aprenentatge de la nostra llengua.

6)
Per molts anys
Pere Ortís
 

     En algun altre lloc he advertit que moltes paraules i expressions, netament catalanes i tradicionals, han estat substituïdes en la nostra parla quotidiana per altres de castellanes que ha imposat insensiblement, però implacablement, la llengua castellana, per la seva presència, pel seu privilegi entre nosaltres, per la seva imposició social i política durant tants d’anys. El català s’ha empobrit tristament i la nova generació té clavades a la pell, i a la sang, aquestes paraules i aquestes expressions manllevades que no se n’adona, i a alguns els fa impermeables i negats a corregir-se, quan algú que ho sap i que pot apreciar el canvi verificat durant els seus anys de vida els n’avisa; generalment no s’ho creuen, la correcció els sembla una cosa estranya, fora de lloc i de temps. Per aquesta raó és molt bo i convenient que els nous estudiants llegeixin llibres vells, dels nostres clàssics, i d’aquells potser no tan clàssics, però bons i més recents que recorden el vell català i es guarden de la contaminació ambiental de la llengua.

     Perquè vegem clar on vaig, citem una paraula i una expressió que compten entre les que hem perdudes aquests darrers anys. La paraula, bé que paraules inseparables, fóra cansalada viada, que abans la deien totes les mestresses catalanes, i  l’han arraconada per donar el seu lloc a “pitillo”, imposada pel castellà, o a “bacon”, imposada per l’anglès; bacó també és català. La frase fóra aquesta tan senzilla i clara no cal, que ha estat substituïda per *no fa falta’, imposada pel castellà “no hace falta”. Fixeu-vos com d’entre el jovent, n’hi ha poquíssims que diguin no cal, que tots diuen l’altra.

     Avui dediquem aquest espai a l’expressió que fa de títol d’aquest escrit, que és cabdal, i una de les mostres més clares d’aquest fenomen que comentem. Per molts anys és l’expressió que ha estat utilitzada a Catalunya d’ençà qui-sap-lo, que és considerada descendent de la llatina, clàssica, Ad multos annos, la qual, certament, era utilitzada per felicitar o per donar l’enhorabona pel motiu feliç que fos. Per tant, per molts anys, és una expressió avial, de l’ordre del dia, que els catalans hem dit per segles i segles i que avui hem fet “evolucionar” tant la llengua catalana que l’hem enviat a fondre’s a l’espai català. De fet, l’expressió arrenca dels primers anys del cristianisme. I qui sap si d’abans i tot.

     L’expressió porta una rèplica inherent, potser tan vella com ella mateixa, que ha de dir l’interessat felicitat, corresponent al generós que se li adreça, i que fa així: En vida teva. És sensacional. És exclusiu de la cultura catalana, no ho sentireu enlloc més del món, és una joia de la dialèctica catalana, i per això els catalans ho hem abandonat, que abandonem tot allò que ens ennobleix i ens fa rics, per a encaixar bastardies imposades des de fora, al seu lloc.

    Dic que ara la llengua l’han fet “evolucionar” tan cultament que, per comptes de Per molts anys,  diuen Felicitats. Imposada pel castellà “Felicidades”. També és paraula catalana, però... adéu-siau Per molts anys! No s’hi val i no hi estem d’acord. I encara hi faria una consideració molt personal, però consideració: És més que probable que el català, en tot cas, utilitzés la paraula en singular: Felicitat. D’acord amb el tarannà aquell català, inspirat pel carpe diem, que suggereix la tàctica aquella d’aprofitar bé aquest trosset de felicitat que tens a les mans, atura-t’hi i gaudeix-te’n, esprem-lo. Com també diem, en els saluts diürns:  Bon dia, bona tarda, bon vespre, bona nit, als quals amb gust afegeixo el mallorquí bona hora baixa i el valencià bona vesprada. En singular tots, que  un et basta, perquè sufficit diei malitia sua, gaudeix-te’n i xucla’l, que demà en vindrà un altre, contingut en allò tan gloriós de: Demà serà un altre dia! Ho diríem tot igual respecte al mallorquí: Molts d’anys!, on sembla que, per rèplica, hi va una suau estirada d’oreies, fiet; bono, rèplica o acció executada pes mateix que felicita mentre s’altre roman emocionat i sense dir un mot.

     N’hi ha de tan avançats que defensen que Per molts anys és per a felicitar pel natalici i Felicitats per al dia del sant Patró. I és fals. Puix que abans, fa cinquanta anys, no el celebràvem el natalici, només celebràvem el teu sant Patró i sempre, sempre dèiem Per molts anys.  Començàrem a celebra el natalici, el  birthday, arran de l’entrada dels films nord-americans i dels metratges televisius d’allà mateix, raó que prova apodícticament que allò que volen suposar alguns és absolutament fals. És bo, boníssim, per a tota ocasió feliç, utilitzar Per molts anys i que duri en vida teva i de tots els catalans, fins a la consumació dels segles.

7)
 
Article publicat en la revista Serra d'Or i en el blog d'Editorial Afers
http://editorialafers.blogspot.com.es/2014/09/revisitant-cirici-per-narcis-selles.html#!/2014/09/revisitant-cirici-per-narcis-selles.htmlRevisitant Cirici
 
Revisitant Cirici
 
Narcís Selles Rigat
 
8)
 

Publicat en el número 88 de la revista LLENGUA NACIONAL (3r trimestre del 2014) pàg. 14

 

Dubtes de lèxic

 

Josep Ruaix i Vinyet

 

En aquest article presentem, per ordre alfabètic, una sèrie de qüestions més o menys dubtoses referents al lèxic. Primerament posem, entre claudàtors, l’enunciat. Tot seguit copiem un exemple on apareix el terme o expressió que genera dubte (exemple en què, si cal, hem corregit algun defecte diguem-ne col·lateral, per tal de no complicar les coses); com que tots els exemples són reals, donem, entre parèntesis, una breu indicació de la procedència de cadascun. Després oferim una explicació. Finalment, si cal, transcrivim l’exemple amb modificacions. Al capdavall del treball hi ha la «Clau bibliogràfica».

 

1) [a dir ver] «A l’agost de 1313, Llull escriu a Messina el primer d’una col·lecció de 27 opuscles. A dir ver, el contingut d’aquests escrits breus no reflecteix els projectes que havia formulat abans com a motiu de la seva visita» (d’un original, d’autor mallorquí que vol que se li respectin les seves peculiaritats). Encara que la loc. a dir ver no sigui admesa pel DIEC2, sí que és enregistrada pel DCVB (s.v. ver). Per tant, la respectarem.

 

2) [àcora adj. fem.] «El freu agafa 42 metres de profunditat i és molt voltejable, perquè les dues costes són àcores i rectes» (J. Pla, Les illes, OC 15, p. 145, parlant de Cabrera). L’adjectiu subratllat no es troba en els diccionaris catalans, castellans ni italians; en canvi, en els diccionaris francesos trobem accore adj. femení; segons el Petit Larousse (París 1964), es diu d’una costa que es capbussa verticalment dins un mar súbitament fondo, i ve del neerlandès schore ‘escarpat’. Per tant, hauria valgut més dir: El freu ... perquè les dues costes són escarpades i rectes.

 

3) [aixecar-se] «El que fàcilment es pot fer sense guia, i sense haver d’aixecar-se a les cinc, és pujar als estanys Roi i pujar, des d’allà, a la Punta Senyalada» (C. Wittlin, dins J. Verdaguer, Del Canigó a l’Aneto, introd., p. 134). Seria més genuí fer servir, en aquest context, el v. llevar-se: El que fàcilment es pot fer sense guia, i sense haver de llevar-se a les cinc ...

 

4) [amillarament] «Segons l’amillarament de 1851, els conreus estaven totalment dominats per la vinya amb un 74'6% sobre un 22'9% dels cereals» (AA. VV., Calders. Un municipi entre el Pla de Bages i el Moianès, p. 143). El DCC admet el castellanisme amillarament, però el DIEC2 no. Per tant, val més dir: Segons el padró de finques de 1851 ...

 

5) [antologuista] «L’objectiu de l’antologuista és que el recull serveixi per ...» (J. Requesens [ed.], Jacint Verdaguer, poeta i prevere, p. 74 i pàssim). Segons el GDLC, el qui fa antologies és un antòleg -oga o un antologista, i és que aquest darrer mot es relaciona amb antologia (en canvi, sí que s’admet prologuista, que es relaciona amb pròleg i prologar). Per tant, sembla que és millor dir: L’objectiu de l’antòleg (o l’antologista) és que el recull serveixi per ...

 

6) [apujada] «Li sembla bé l’apujada dels impostos per als qui cobren més?» (Regió 7, 21-5-2010, p. 54). Malgrat que cal distingir entre els verbs pujar/apujar i baixar/abaixar (cf. NDA, s.v. pujar i baixar), els substantius postverbals corresponents es neutralitzen en pujada i baixada. Per tant, calia dir: Li sembla bé la pujada dels impostos per als qui cobren més?

 

7) [ballar-ne més que no en toquen] «¿Vols dir que no en balles més que no en toquen? (E. Teixidor, Pa negre, p. 322). Expressió usual, almenys a la Plana de Vic, que els diccionaris recullen d’una altra manera. Sembla que l’hem de donar per bona.

 

8) [bancill, bancí] «A mitjan agost, quan acabava l’època de la sega, s’iniciava la batuda. Un cop segat el blat, es lligaven les garbes amb els bancills i es deixaven assecar durant uns quants dies; els bancins eren manats de palla, tiges seques amb les espigues encara per desgranar» (d’un original, abans de ser corregit; l’acció transcorre a la Plana de Vic). Formes, mal grafiades, que reflecteixen variants dialectals de vencill. Calia dir: A mitjan agost ... es lligaven les garbes amb vencills (o, popularment, vencins) i es deixaven assecar durant uns quants dies; els vencills eren manats de palla ...

 

9) [blincadís -issa] «Tots els altres puntals de cultura, voluptat, art, glòria són puntals blincadissos, o puntals corcats» (C. Cardó, Un clàssic del pensament, p. 171). La forma blincadís -issa és una variant dialectal de vincladís -issa. Per tant, calia dir: Tots els altres puntals de cultura, voluptat, art, glòria són puntals vincladissos o puntals corcats.

 

10) [botellón] «Còctel de jove, policia i curiosos en el “botellón” de la rambla del Raval» (Avui, 18-3-2006, p. 1) / «El “botellón”, un nou fenomen?» (ib., p. 3) / «Combinat de “botellón”, policia i curiosos a la rambla del Raval» (ib., p. 27) / «La moda del “botellón” mediàtic» (ib., p. 28). El neologisme castellà botellón pot traduir-se per ampollada, botellot, ampollot, (la) gran bufa.

 

11) [carpa] «Passejo un moment pel claustre de la catedral. Després, per la plaça Nova, on han muntat un gran envelat per a no sé quina destinació. Són tan animals que són capaços de dir-ne una carpa» (Albert Jané, Els dies i els llocs, p. 65). Exemple que ja porta l’explicació (cf. NDA, s.v. carpa).

 

12) [cèlibe] «I què en saben, els cèlibes, del matrimoni?» (Avui, 31-7-2005, p. 21) / «L’estat de vida: cèlibe» (A. Puig i Tàrrech, Jesús. Un perfil biogràfic, p. 201 i pàssim). El llatinisme cèlibe, paral·lel a les formes castellana i italiana, s’hauria d’admetre, al costat de la forma normativa, potser calcada del francès, celibatari. De fet, ja és admesa pel GDLC. Vegeu, per a més detalls, NDA, s.v. cèlibe.

 

13) [coïssor] «Si el mar m’omplia / de sal llàgrimes dolces, / la nit vessava / de llum per a guarir-me / de la coïssor de l’ànima» (M. Altarriba, Llum de posta, p. 25). El mot subratllat, escrit així, és oficialment correcte; però, dins aquest vers (que constitueix una tanka, estrofa d’origen japonès), té l’inconvenient d’escriure’s d’una forma que no es correspon amb la pronúncia. En efecte, escrit així, coïssor, s’ha de llegir en tres síl·labes (co-ïs-sor), mentre que la mètrica obliga a llegir-ho (i, realment, aquesta forma de llegir-ho és la genuïna, que no cal pas canviar) en dues (cois-sor). Seguint Coromines (cf. DECLC, s.v. coure), valdria més escriure-ho cuiçor. Almenys en un context com el de l’exemple, sembla que, efectivament, s’hauria d’escriure cuiçor (i, si semblés oportú, advertir en una nota per què es fa així).

 

14) [com aigua de maig] «I als quarters generals dels republicans el sondeig de la Moncloa l’han rebut com aigua de maig, mai millor dit» (Avui, 15-5-2007, p. 3). Segons el DCVB (s.v. aigua), ha de ser com l’aigua de maig. Per tant, valdria més escriure: I als quarters generals dels republicans el sondeig de la Moncloa l’han rebut com l’aigua de maig, mai millor dit.

 

15) [decebiment] «Vint anys després, però, el fet que ell mateix [Llull] partís tot sol cap al Nord d’Àfrica, és presentat com a reacció al decebiment reiterat de les seves gestions» (d’un original, d’autor mallorquí que vol que se li respectin les seves peculiaritats). Encara que el DIEC2 no entra decebiment, sí que l’enregistra el DCVB, com a arcaisme, usat per Llull. En aquest context, doncs, sembla que cal respectar l’ús d’aquest mot.

 

16) [desentranyar] «Per desentranyar el misteri dels accidents, per buscar un cap per lligar que ens porti a una pista» (J. Navarro, La Germandat del Sant Sudari, p. 138). Ús que sembla que cal admetre (cf. NDA, s.v. desentranyar). De fet, ja és admès pel GDLC.

 

17) [donar una conferència] «Carles Riba va fer oblidar les pintures i va omplir l’aire de clares sonoritats. Carles Riba va donar una conferència excel·lent ...» (Sagarra, OC 10, ed. Garolera, p. 80). Sembla que és més genuïna l’expressió fer una conferència. Per tant, valdria més haver dit: Carles Riba va fer oblidar ... Carles Riba va fer una conferència excel·lent ...

 

18) [embolcallant adj.] «Una versió psicològica transpersonal dirà que aquesta proximitat embolcallant del diví arriba a la consciència humana» (J.M. Mardones, Retorn al sagrat i cristianisme, p. 91 i pàssim). En els diccionaris no s’enregistra l’adj. embolcallant ni tampoc embolcallador -a, però, per analogia amb embolicador -a, etc., sembla que ha de ser embolcallador -a; de fet, els derivats en -ant vénen del llatí, i el v. embolcallar no és pas llatí. Per tant, caldria dir: Una versió psicològica transpersonal dirà que aquesta proximitat embolcalladora del diví arriba a la consciència humana. Vegem, en canvi, aquest altre exemple: «Però, més enllà de les respostes, caldrà reconèixer que alguna cosa li ha passat objectivament al catolicisme entre nosaltres: ja no constitueix una presència estructurant» (ib., p. 127). Aquí sí que l’adjectiu subratllat és correcte, perquè és format sobre el v. estructurar, de matriu llatina; de fet, és admès pel GDLC, que també enregistra el subst. estructurador -a.

 

19) [encostipar-se] «Tenir por d’encostipar-se» (Avui, 1-2-2002, p. 61). El v. encostipar-se és una variant col·loquial, no admesa pel DIEC2, de constipar-se. En un estil culte caldria dir: Tenir por de constipar-se.

 

20) [enganxina] «Òmnium llança una nova campanya a favor del CAT a les matrícules. Distribuirà 400.000 enganxines amb l’AVUI i el grup Flaix. [...] Alguns conductors han estat multats per dur l’adhesiu» (Avui, 4-10-2003, p. 25). El mot enganxina, calcat del cast. pegatina, de moment no és admès. Per tant, diríem: Òmnium ... Distribuirà 400.000 adhesius amb l’AVUI i el grup Flaix. [...] Alguns conductors han estat multats per dur el pegat (noteu que, al final de la frase, hem escrit el pegat en lloc de l’adhesiu, per tal d’evitar una repetició).

 

21) [esnòbic -a] «Molts dels manlleus són fruit de la moda o tenen un caràcter esnòbic» (X. Rull, Els estrangerismes del català, p. 78 i pàssim). Neologisme que no sembla necessari; els diccionaris només recullen esnob, tant en el seu valor de substantiu com d’adjectiu. Per tant, valdria més dir: Molts manlleus són fruit de la moda o tenen un caràcter esnob.

 

22) [espadanya] «L’església és una bona baluerna romànica, de belles proporcions. L’espadanya és notabilíssima, amb cinc campanes» (Albert Jané, Els dies i els llocs, p. 142). El castellanisme espadanya (per campanaret, o campanar de cadireta, o campanar de paret) no és admès pel DIEC2 però sembla que s’admetrà, tard o d’hora, perquè resulta útil. Sí que és admès com a nom de planta.

 

23) [estar donat i beneït] «La reforma sanitària ja està donada i beneïda» (Regió 7, 21-12-2002, p. 1). La locució tradicional és estar dat i beneït (cf. DIEC2, s.v. dar). Per tant, calia dir: La reforma sanitària ja està dada i beneïda.

 

24) [estar pel mig] «A la zona, en aquella època, hi vivia un grup de posseiros de més de cinc-centes persones i la comunitat indígena dels tapirapè. Per a completar el paisatge també hi havia gent de la prelatura. L’Església sempre estava pel mig» (F. Escribano, Descalç sobre la terra vermella, p. 92). Sembla que això de estar pel mig és poc genuí i que valdria més emprar la construcció ser-hi per entremig. Per tant, nosaltres diríem: A la zona ... L’Església sempre hi era per entremig.

 

25) [estela] «L’estela de ton vaixell / a la terra has dat per faixa, / lligant amb tres nusos d’or / Europa, Amèrica i Àssia [sic]» (Verdaguer, Idil·lis i cants místics, ed. Garolera, p. 201). Ús verdaguerià que abona l’admissió del mot estela com a sinònim de deixant (cf. NDA, s.v. estela).

 

26) [estiramenta] «A Catalunya, però, sobretot en el massís del Cap de Creus, el paisatge és més polifònic, té una estiramenta, una rusticitat i una dentadura que fan tremolar a estones» (Sagarra, OC 10, ed. Garolera, p. 239). Encara que els derivats en -enta són col·loquialismes no admesos per la normativa (cf. CC/3, p. 41), hi ha casos, com aquest, en què esdevenen útils i difícilment substituïbles.

 

27) [estrellar-se] «però si només la considerem com un obstacle contra el qual s’estrella un vaixell ...» (J. Solà, Plantem cara, p. 200). El v. estrellar-se s’ha popularitzat bastant, però no deixa de ser un castellanisme no acceptat per la normativa. Per tant, calia dir: però si només la considerem com un obstacle contra el qual s’estavella un vaixell ...

 

28) [euguetí -ina] «... bestiar asiní, mular, boví, llaner, euguetí ...» (d’un original, abans de ser corregit). L’adj. euguetí -ina és una variant col·loquial (documentada en una revista de Moià de l’any 1918) de eguí -ina. Per tant, val més dir: ... bestiar asiní, mular, boví, llaner, eguí ...

 

29) [farragós -osa] «Una de les més farragoses era la classe de Preceptiva Literària, que a vegades encotillava massa la nostra ànsia d’expressar-nos tan lliurement com la naturalitat de la mateixa parla» (d’una novella, abans de ser corregida). L’adj. farragós -osa és admès per alguns (cf. NDA, s.v. farragós -osa), però sens dubte és millor, en aquest context, l’adj. feixuc -ga. Per tant, val més que posem: Una de les més feixugues era la classe de ...

 

30) [fer la vista grossa] «“Al Marroc o a Algèria ens trobem contínuament subornant els militars o els gendarmes perquè facin la vista grossa, la qual cosa incrementa enormement les nostres despeses de viatge”, ens comenta el burkinès Koudou» (Avui, 20-3-2006, p. 26). Encara que la loc. fer la vista grossa és admesa per algun diccionari, és certament més genuïna la loc. fer els ulls grossos. Per tant, valdria més dir: “Al Marroc ... els gendarmes perquè facin els ulls grossos, la qual cosa incrementa enormement les nostres despeses de viatge”, ens comenta el burkinès Koudou.

 

31) [fer un raro] «No sé quants d’anys devia tenir, però em recordo arrapat a la reixa de ca l’avi a Terrassa. Hi feia un raro a ràbia seca, sense llàgrimes» (Avui, 13-9-2007, p. 24). L’expressió fer un raro és bastant usada i té una expressivitat difícil d’aconseguir amb la forma correcta, que és fer unes ploralles.

 

32) [fer-se a la idea] «Les estades als hospitals sempre són llargues. Un es fa a la idea que ja està a punt de marxar i resulta que sempre queda alguna prova per fer» (d’un original, abans de ser corregit). Sembla que no s’ha de dir fer-se a la idea sinó fer-se la idea, sinònim de imaginar-se, avesar-se, acceptar, etc. La pronominalització confirma aquesta suposició, perquè diríem «Em faig la idea de... > Me la faig», però no «Em faig a la idea de... > M’hi faig». Per tant, l’exemple hauria de ser: Les estades ... Un es fa la idea que ja està a punt de marxar ...

 

33) [ganzell] «EL CASAMENT.— L’un i l’altra, situats al ganzell de l’església, obsequiaven personalment amb clavells vermells els assistents, categoria aquesta integrada no sols pels convidats, sinó també pels curiosos locals moguts per aquella pruïja xafardera pròpia de l’ocasió ...» (Avui, 26-5-2004, p. 19). Dialectalisme per cancell. Per tant, tractant-se d’un escrit en un diari d’àmbit general, valdria més dir: EL CASAMENT.— L’un i l’altra, situats al cancell de l’església ...

 

34) [i passa que t’he vist]  «No li’n facis cas, no te l’escoltis, deixa’l dir, tu fes la teva i passa que t’he vist» / «Guaita, ho tapes amb una petita capa de pintura i passa que t’he vist» / «M’han demanat un article de dues pàgines. Sí, home! Els faré una petita nota de mig full i passa que t’he vist» / «Ell en volia vuit i jo li n’he ofert sis. Que no hi està d’acord? Doncs al seu lloc un altre i passa que t’he vist» / «No hi perdis el temps. Tampoc no t’ho agrairan. Ho neteges una mica per damunt, que no es vegi brut, i passa que t’he vist» (exemples fornits per J.M. Fontcuberta, de Moià, bon coneixedor de la llengua). Frase feta, no enregistrada en els diccionaris, que equival al cast. si te he visto no me acuerdo, o bé no t’hi amoïnis gaire, o bé no hi perdis el temps, o bé no hi pensis més, o bé tal dia farà un any. Sembla ben genuïna i, per tant, s’hauria de recollir en els repertoris lexicogràfics.

 

35) [i quart] «A dos quarts de set jo era a Arties, després de caminar dotze hores i quart» (C. Wittlin, dins J. Verdaguer, Del Canigó a l’Aneto, introd., p. 135). Seria més genuí dir i un quart: A dos quarts de set jo era a Arties, després de caminar dotze hores i un quart.

 

36) [ilerdenc -a] «Joan Santamaria, escriptor ilerdenc» (d’un original, abans de ser corregit). El radical ilerd- és de tipus culte, mentre que el sufix -enc és de tipus popular; per tant, no és bo barrejar-los. Caldria substituir aquest gentilici híbrid (ilerdenc -a) pel gentilici popular (lleidatà -ana) o pel gentilici culte (ilerdense). De fet, existeix un «Institut d’Estudis Ilerdencs», que la GEC, basant-se en aquest criteri filològic, transforma en Institut d’Estudis Ilerdenses. Sigui com sigui, l’exemple hauria de dir: Joan Santamaria, escriptor lleidatà (o ilerdense).

 

37) [inalàmbric -a] «el telèfon mòbil o l’inalàmbric» (J. Solà, Plantem cara, p. 193). L’adj. o subst. inalàmbric és, certament, un castellanisme còmode i molt usat; però, de moment, no s’ha acceptat normativament. Per tant, calia dir: el telèfon mòbil o el (telèfon) sense fils.

 

38) [incompletitud] «Com el principi d’indeterminació, el teorema d’incompletitud de Gödel pot representar una limitació fonamental en la nostra capacitat de comprendre i predir l’univers» (S. Hawking, Brevíssima història del temps, p. 135). Sembla que seria millor dir incompletesa, neologisme que creiem que cal admetre, com també cal admetre completesa. Així, doncs, l’exemple seria: Com el principi d’indeterminació, el teorema d’incompletesa de Gödel ...

 

39) [junior] «El catedràtic P. Tió continuà impartint classe privadament, especialment als juniors escolapis. [...] el P. Ignasi Florenza com a mestre de juniors i professor de teologia. [...] Els juniors foren dispersats per les diverses comunitats de la província» (d’un original sobre història de l’Escola Pia). Encara que aquest terme (mot agut) no és enregistrat pels diccionaris (el DIEC2 entra júnior i amb altres significats, forma procedent de l’anglès), sembla que s’ha de respectar en el context de l’exemple, ja que és una adaptació del llatí iuniorem, iuniores.

 

40) [jurisdització] «Aquest pas, molt necessari, va comportar la jurisdització de la noció d’Església» (J. Gil i Ribas, Un món que comença de nou, p. 279). El neologisme subratllat sembla que és mal format; creiem que hauria de ser juridicització (derivat de jurídic). Per tant, probablement calia dir: Aquest pas, molt necessari, va compartir la juridicització de la noció d’Església.

 

41) [llagrimal] «Et veig el llagrimal fet un espill / quan la llum il·lumina el teu esguard, / ulls que vessen perles d’encant, / semblant teu amb les llàgrimes més pures, / semblant teu amb les llàgrimes plorant» (P. Vives i Sarri, Veu postrema, p. 50). El subst. llagrimal, sinònim de llagrimer, llagrimall i lacrimal (part de l’ull), no és enregistrat pel DIEC2 però és admès per Moll i per Coromines, a part de ser molt usat. Sembla, doncs, que caldria incorporar-lo, com a variant col·loquial, als diccionaris normatius.

 

42) [llum verda / llum verd] «Llum verda al viatge del multimilionari dels EUA a l’estació espacial» (Avui, 25-4-2001, p. 28) / «Aquest any l’ajuntament ha donat llum verd per a construir 315 pisos més a Manresa» (Regió 7, 24-4-2001). El GDLC enregistra donar (o tenir) llum verd, expressió metafòrica que, pel seu origen (referència als llums, en masculí, del semàfor), sembla més escaient que donar (o tenir) llum verda. Per tant, esmenaríem el primer exemple dient: Llum verd al viatge del multimilionari dels EUA a l’estació espacial.

 

43) [major] «Acontentem-nos d’assenyalar, sense majors precisions, que ...» (d’un original, abans de ser corregit). Aquest ús de l’adj. major ens sembla poc genuí i el canviaríem per més: Acontentem-nos d’assenyalar, sense més precisions, que ...

 

44) [manda pia] «De Viena, Llull viatjà a Mallorca. Allà, el 27 d’abril de 1313, davant el notari Jaume Avinyó estén el seu testament. A part dels llegats als fills i les mandes pies, dedicà una considerable suma per a fer còpies de les seves obres a distribuir en tres dipòsits: la cartoixa de Vauvert a París; misser Parceval Spinola, a Gènova; el monestir de la Real, a Mallorca» (d’un original, d’autor mallorquí que vol que se li respectin les seves peculiaritats). Encara que la locució nominal manda pia (ni el seu primer element, manda) no és admesa pel DIEC2, sí que és enregistrada pel DCVB (s.v. manda). Per tant, la respectarem.

 

45) [melitar] «És clar: en un país amb tanta història com Anglaterra, i que té vocació de la memòria històrica, si n’hi ha, de gent a recordar: melitars, mariners, polítics, estadistes, funcionaris, pintors, escriptors, científics, actors...» (Albert Jané, Els dies i els llocs, p. 92). La variant vulgar melitar (per militar) és usada aquí irònicament.

 

46) [moltes felicitats] «I un dia vam donar una versió ben escaient (Per molts anys, per molts anys) al Happy birthday, fins que, ai, a poc a poc, l’anem substituint per un Moltes felicitats que no s’havia dit mai abans» (Joan Solà, Avui, 7-7-2005). Aquesta afirmació del lingüista Solà corrobora el que es diu en el NDA, s.v. moltes felicitats!

 

47) [morbo] «qui vulgui més morbo» (J. Solà, Plantem cara, p. 279). Encara que morbo existeix com a mot antic, actualment és considerat un castellanisme inacceptable. Per tant, calia dir: qui vulgui més morbositat.

 

48) [nodoló] «Per a iniciar la batuda els carros anaven al camp a buscar garbes i les portaven a l’era per fer nodolons. Els nodolons eren una mena de pallers fets de garbes» (d’un original, abans de ser corregit; l’acció transcorre a la Plana de Vic). La forma nodoló és una variant vulgar o dialectal de modoló. Hauria de dir: Per a iniciar la batuda els carros anaven al camp a buscar garbes i les portaven a l’era per fer modolons (o, com diuen alguns, nodolons). Els modolons eren una mena de pallers fets de garbes.

 

49) [pareu] «Tots van vestits a l’europea, res de pareus» (Sagarra, OC 11, ed. Garolera, p. 102 i pàssim) / «El pareu, que en tahicià vol dir “vestit”, i era l’únic vestit d’aquests pobres, i amb el qual encara són representats els tahicians en el cinema, es pot dir que només s’usa en els districtes per a dormir, i a Papeete només el porten els americans per a passejar-se per la cambra de l’hotel a les hores més càlides del dia» (ib., p. 115). Tenint en compte aquest precedent literari, es podria adoptar la forma pareu per a denominar la peça platgera que en castellà anomenen pareo.

 

50) [per tots els costats] «És la figura actualment més viva del pensament cristià del seu segle, un geni religiós que, com veurem, desborda per tots els costats els seus condicionaments jansenistes» (AA. VV., Història del pensament cristià, p. 654). La locució genuïna és sense article (cf. DIEC2, que, s.v. costat, duu l’exemple: La ciutat estava assetjada per tots costats). Per tant, escriuríem: És la figura ... desborda per tots costats els seus condicionaments jansenistes.

 

51) [performança] «Finida la performança, el grup dels quatre del petroli es mogué per tal d’afinar els where-abouts de la Phillis Johnson i no deixar que, com abans, se’ls esquitllés per alguna de les portes excusades» (de l’original d’una novel·la, abans de ser corregit). El terme performança encara no és enregistrat pels diccionaris. Hom pot optar pel terme anglès, performance, o per la seva traducció catalana, actuació: Finida la performance (o Finida l’actuació), el grup dels quatre del petroli ...

 

52) [raspall de dents] «... tothom diu “un raspall de dents”. I així, amb la meva decisió adquisitiva, he tingut l’ocasió i el goig de fer servir mitja dotzena de vegades, pel cap baix, la nostra designació genuïna, castissa i tradicional: un raspallet de dents» (Albert Jané, dins Miscel·lània a Joaquim Arenas i Sampera, p. 63). Exemple que ja conté l’explicació corresponent, deguda al conegut lingüista Albert Jané.

 

53) [reapertura] «... els mítings celebrats a Barcelona, Vic i Manresa contra la reapertura de les escoles laiques ...» (d’un original, abans de ser corregit). El DIEC2 admet apertura però prefereix obertura; semblantment, es pot admetre reapertura però cal preferir reobertura. Per tant, val més dir: ... els mítings celebrats a Barcelona, Vic i Manresa contra la reobertura de les escoles laiques ...

 

54) [redireccionar] «L’Obra Social de la Caixa de Pensions, que fins aleshores col·laborava en la Festa de l’Arbre Fruiter a través de l’Homenatge a la Vellesa, redireccionava el seu suport a la gent gran cap a un altre tipus d’activitat» (d’un original, abans de ser corregit). El neologisme redireccionar no sembla necessari, almenys en aquest context. Per tant, val més dir: L’Obra Social de la Caixa de Pensions, que fins aleshores col·laborava en la Festa de l’Arbre Fruiter a través de l’Homenatge a la Vellesa, reorientava el seu suport a la gent gran cap a un altre tipus d’activitat.

 

55) [renegamenta] «la renegamenta dels qui aguantaven la corda» (J. Moncada, Camí de sirga, p. 100). Com hem vist, els derivats en -enta són de tipus col·loquial. En aquest cas, s’hauria pogut dir: els renegaments dels qui aguantaven la corda.

 

56) [si cap] «Si es remena una mica la documentació, la presència de tots aquests menestrals queda confirmada i, si cap, augmenta el ventall d’oficis que es troben referenciats» (AA. VV., Calders. Un municipi entre el Pla de Bages i el Moianès, p. 124). Segons el DCC, l’expressió cast. si cabe correspon a la catalana si és possible; ara bé, en aquest context sembla que hi queda més bé fins i tot. Per tant, hauria valgut més dir: Si es remena una mica la documentació, la presència de tots aquests menestrals queda confirmada i, fins i tot, augmenta el ventall d’oficis que es troben referenciats.

 

57) [silló, sillonet] «Assegut en un silló, sota el llum de peu, en un racó del menjador, intentà d’absorbir-se en el llibre» (R. Tasis, Tres, pp. 132-133 i pàssim) / «Al seu davant, instal·lada en el seu sillonet amb aquella majestat natural de tots els seus moviments, Claudina Bertran li va tornar el somriure» (ib., p. 168) / «Repapats als únics sillonets de vímet que hi havia al menjador, el senyor i la senyora Manubens agafaven galetes de la safata i xarrupejaven els vasos de vi dolç que la tia Ció els havia posat a la taula» (E. Teixidor, Pa negre, p. 306) / «Va redreçar l’esquena en el silló i va reprendre el discurs amb un to més moderat, com si s’hagués adonat que la descripció podia ser una crítica» (ib., p. 311). Sembla que cal admetre aquests termes, segons s’argumenta en el NDA (s.v. silló).

 

58) [sonar a] «Parlar de llibertat com a dret i com a situació adquirida, per a les orelles d’una gent sotmesa a l’imperialisme romà, sonava a quelcom impossible» (Serra d’Or, oct. 2004). Segons el DCC (s.v. sonar), la construcció cast. sonar a s’ha de traduir per semblar. Així, doncs, caldria dir: Parlar de llibertat com a dret i com a situació adquirida, per a les orelles d’una gent sotmesa a l’imperialisme romà, semblava quelcom impossible.

 

59) [subjaure] «Tres són les maneres d’analitzar les evolucions que es produeixen: pel canvi en l’estructura lògica que subjau en el raonament adolescent, per l’increment en la quantitat i la qualitat del coneixement i per la capacitat de reflexionar sobre el propi pensament. / El model del subjecte que subjau als significants d’ajuda, assistència, mediació» (exemples aportats per una nostra alumna). Sembla que cal admetre el verb subjaure, perquè és un neologisme necessari; en efecte, les alternatives (perífrasis que és subjacent o que hi ha subjacent) són incòmodes.

 

60) [sunsònica] «Viatge de tornada sense novetat. En Xavier Amigó, que és un gran sonador de sunsònica, ens obsequia amb una mostra florida del seu repertori» (Albert Jané, Els dies i els llocs, p. 92). La variant vulgar sunsònica o sonsònica (per sonsònia, nom enregistrat pel DCVB, al seu torn sinònim de harmònica) és usada aquí irònicament.

 

61) [tea] «De cop i volta, una riuada de gent va entrar al passeig pels carrers laterals. La majoria portaven alguna cosa a la mà: potes de cadira, respatllers de banc, fustes, tees enceses...» (M. Fité, El carrer dels petons, p. 172). La forma tea és un dialectalisme per teia. Sembla, doncs, que, tenint en compte el context d’aquesta novel·la, hauria valgut més dir: De cop i volta ... fustes, teies enceses...

 

62) [telespectador -a] «El nom del personatge històric català favorit dels telespectadors es farà públic al final del programa d’avui» (Avui, 9-6-2005, p. 63). Sembla que s’hauria d’admetre aquesta forma, que creiem millor que teleespectador -a (cf. NDA, s.v. teleespectador -a).

 

63) [trencar peres] «Juanma manté que va rebutjar la proposta i que des d’aquell dia van trencar peres: “Tu a la teva i jo a la meva, em va dir”» (Avui, 7-12-2002, p. 29). El DCC (s.v. pera) encara no acceptava la loc. partir peres (cosa que devia propiciar l’ús de l’exemple), que sí que és admesa pel DIEC2 (s.v. partir). Per tant, cal dir: Juanma ... i que des d’aquell dia van partir peres: “Tu a la teva i jo a la meva, em va dir.”

 

64) [vergonya aliena] «A la provinciana eufòria de Joan Clos i a la vergonya aliena que vam passar durant la cerimònia d’inauguració, hi hem d’afegir la vulgaritat de l’anomenat village» (Avui, 13-7-2003, p. 75) / «Indignació, frustració i vergonya aliena. Aquests són tres dels sentiments que de ben segur puc compartir amb milers de catalans i catalanes davant la recent sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que confirma una sentència anterior i que ...» (Avui, 15-7-2003, p. 4, carta). Segons Albert Jané (comunicació personal), l’expressió vergonya aliena és, en català genuí, vergonya pels altres, o per ell, per ella, etc. Per tant, valdria més haver dit: A la provinciana eufòria de Joan Clos i a la vergonya per ell que vam passar ... / Indignació, frustració i vergonya pels altres. Aquests són ...

 

65) [xiringuito] «Esllavissada mortal en una cala de la Costa Brava. Un mort i tres ferits a Santa Cristina d’Aro en caure unes roques sobre un xiringuito» (Avui, 26-8-2003, p. 19, titular). Aquest nom, procedent del cast. chiringuito, és admès per algun diccionari, ja que les alternatives normatives (guingueta, baret, etc.) no resulten còmodes.

 

Clau bibliogràficaCC/3 = Català complet / 3, de Josep Ruaix i Vinyet, Moià 2000.

DCC = Diccionari castellà-català, d’Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1985

DCVB = Diccionari català-valencià-balear, d’Alcover-Moll, Palma de Mallorca 1968-1969

DECLC = Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, Barcelona 1980-2001

DIEC2 = Diccionari de la llengua catalana, Institut d’Estudis Catalans, 2ª ed., Barcelona 2007

GDLC = Gran diccionari de la llengua catalana, d’Enciclopèdia Catalana, Barcelona 1998

GEC = Gran enciclopèdia catalana, d’Enciclopèdia Catalana, 2ª ed., Barcelona 1986-1989

NDA = Nou diccionari auxiliar, de Josep Ruaix i Vinyet, Barcelona 2011

 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net