InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 212 (divendres 03/10/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - xuplar de la mamelleta
 
2) Eugeni S. Reig - a espentes i a bacs
 
3) Antoni Llull Martí - Badar, cloure, aclucar, clucar
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Fraseologia lèxica. Lletra V.
 
5) Albert Pla Nualart - ¿Hi ha un greu error a “Això no l’hi donis”? (2)
 
6) David Casellas - «Registrar», «enregistrar» i «escorcollar»
 
7) Carles Riera - A propòsit de les partícules «sinó», «sinó que», «si no»
 
8) Neus Nogué Serrano - Treure la son
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

xuplar de la mamelleta

Aprofitar-se d’una situació per a traure’n benefici material sense treballar, de manera indeguda, abusiva.

–Que jo haja de pencar com un esclau per a guanyar-me les garrofes i vore tota eixa colla de desvergonyits xuplant de la mamelleta tota la santa vida sense fer-ne un brot. Em faig malalt, no puc evitar-ho.

–Això és tot enveja. Ja t’agradaria a tu xuplar de la mamelleta, ja.

Aquesta expressió l’he sentida a la ciutat de València, però pense que ha de ser d’ús general.

Cal aclarir que sempre he sentit mamelleta, en diminutiu.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar: munyir la vaca, sucar-hi
En castellà es diu: chupar del bote, vivir del cuento
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

a espentes i a bacs

Amb dificultats i entrebancs.

A mi no em va ensenyar ningú valencià quan era menut. Tot el valencià que sé me l’he ensenyat jo soletes a espentes i a bacs.

Conec l’expressió del parlar d’Alcoi.

 

En valencià també es diu: a galtades i a espentons; amb penes i treballs; ací caic, allà m’alce; fent cloc i piu
La llengua estàndard sol emprar: a empentes i rodolons; aquí caic, allà m’aixeco; ara caic, ara m’aixeco
En castellà es diu: a trancas y barrancas; a trompicones
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 116)
 
Badar, cloure, aclucar, clucar
 
Antoni Llull Martí
 
He parlat en diverses ocasions de la desprotecció que pateixen les llengües minoritàries i avui em referiré a algunes paraules nostres en perill d’extinció, concretament d’unes quantes que han estat arraconades per la pertorbadora influència de la llengua castellana sobre la nostra. Aqueixes pertorbacions no són sempre evidents, com ocorre quan no hi ha hagut substitució d’un mot
català per un altre de castellà sinó que un mot nostre que no coincideix formalment amb el de la llengua forastera ha estat substituït per un altre, també nostre, que sí que hi coincideix, i que donant-li aquesta preeminència fa que s’oblidi l’altre, causant amb això un empobriment del nostre lèxic.
 
No sé si encara som a temps a posar-hi remei, però quasi s’ha perdut totalment l’ús de badar, cloure i clucar o aclucar en modismes com badar la boca (o els ulls), boca closa, aclucar els ulls, ulls clucs i altres de similars, substituïdes per obrir la boca (o els ulls), boca tancada, tancar els ulls, ulls tancats, locucions que no contenen cap mot extern, però que així i tot són calcs o imitacions de les corresponents locucions castellanes.
 
Badar prové d’un verb llatí, batare, del que també se’n troben derivats en occità. Sembla que aquest verb ha produït els mots badall i badiu, i a més del que ja he assenyalat té un altre ús que sembla encara prou viu, el d’entretenir-se mirant una cosa, o els qui la fan, en moltes ocasions només per passar el temps, mot del que s’han derivat badoc, badocar i badada, ‘acció de badar’, ‘errada per no posar prou atenció’. Però en italià, el verb badare significa, a més, ‘estar atent’ (a una cosa) i ‘tenir-ne esment’, i d’aquí n’ha sortir, fa pocs anys, el mot badante, nom que es dóna a qui té esment d’una persona vella o impedida, normalment en el propi domicili d’aquesta. Aclucar i clucar són usuals en la nostra llengua des del segle XIII o abans, i podrien estar emparentats, de lluny, amb cloure, procedent del llatí claudere, com l’italià chiudere, però la cosa no està gaire clara. El que sí està prou clar és que és una pena deixar perdre aquests mots tan antics i tan nostres.
 
4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Fraseologia lèxica.

 
Lletra V.
 

     “Va a + verbo”. *Va a ploure” *Va a cantar”. Vol. Estar a punt de. Ara cantarà.      Vol ploure. Està a punt de tronar. Ara s’estrenarà la soprano local. També: Ara + present o futur. Ara canta, o cantarà, ell.

     “Vamos a ver”. *Anem a veure”. Si no hi ha trasllat físic, no és pertany de dir-ho en català. Vegem. Ara veurem. A veure què hi ha. Aveiam. Vegem el mapa del temps. Ara vegem la solució. Ara veurem quines opcions tenim.  A veure què ens en diu la gramàtica. Anem al solà a veure si plou. Aveiam, hi estàs o no hi estàs d’acord amb això?

     “¡Vaya uno!”. *Vaia un!”. Quin un! Quin un, aquest lladre!            

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 13 de setembre del 2014

Reprenc el tema de l’últim tast sobre si és més convenient: 1) mantenir sempre les combinacions fabrianes de pronoms febles, 2) substituir-les sempre per les de la llengua oral genuïna no valenciana (acceptant una divergència amb el valencià que igualment ja es dóna) o 3) mantenir-les només en els registres més formals.

Contra el que alguns es poden pensar no sembla que la norma més actual aposti per 1. En espera del que digui l’eternament imminent gramàtica de l’IEC (ara l’anuncien per al 2015), les fitxes de l’Optimot sobre el tema -hi col·labora l’IEC- presagien flexibilitat.

Després d’explicitar el quadre normatiu -amb els els el, les hi, els ho, la hi, li ho, etc.-, afirmen que col·loquialment aquestes combinacions queden reduïdes a els hi i l’hi,i ho rematen amb una frase reveladora: “Això no obstant, en els registres més formals cal mantenir la combinació indicada al quadre”. Implícitament, doncs, admeten que es redueixin (exceptuant-ne els registres més formals) a només dues: els hi i l’hi.

Davant d’això hi ha lectors que s’exclamen: “Apa, sí, fem-ho més fàcil! Anem-ho rebaixant!” Jo els diria: “No es tracta de fer-ho més fàcil. Es tracta de fer-ho més fidel alcatalà genuí. És a dir, de no fer-ho innecessàriament i arbitràriament difícil allunyant-se’n”.

Són lectors a qui convindria passar uns mesos ensenyant català en algunes escoles. Potser llavors veurien que ensenyar a llegir i a escriure a molts nens ja resulta prou ambiciós perquè estigui fora de lloc marejar-los amb punts de la normativa que ni els més cultes i motivats arriben a interioritzar.

Altres lectors, en l’altre extrem, demanen que, ja posats a canviar, eliminem del tot el quadre fabrià. No trobo que sigui el més prudent. Una convenció que s’ha transmès i après durant tant anys amb tan bona fe no hauria de ser proscrita. Per respecte als que l’han fet seva i per evitar estèrils polèmiques. Paro aquí i dissabte continuo.

 
6)
 
Publicat en el número 87 de la revista LLENGUA NACIONAL (2n trimestre del 2014) pàg. 29
 
 
 

«Registrar», «enregistrar» i «escorcollar»

David Casellas

 

Vam llegir en un titular de TV3 «Comissaria de Mossos d’Esquadra, registrada», la qual cosa ens va causar molta estranyesa, perquè sembla mentida que una comissaria no fos registrada enlloc, com si no sabessin que existeix. Però després vaig entendre que es referien al fet que un jutge havia ordenat que la comissaria fos escorcollada, per trobar proves. Això ja ho vam entendre més, tot i ser un fet lamentable, ja que posava en entredit l’exemplaritat del cos dels Mossos d’Esquadra.

I és que els mots registrar, enregistrar i escorcollar no són sinònims. Vegem-ne el significat segons el Diccionari de la llengua catalana:

Registrar: «Inscriure en un registre, enregistrar».

Escorcollar: «Algú examinar minuciosament per veure què hi ha, si hi ha allò que cerca, etc.».

Enregistrar: «Registrar│p.EXT Observar, prendre nota d’una cosa. │Fixar o emmagatzemar (dades, sons, imatges, etc.) en un suport material adequat per a poder reproduir-los quan calgui.»

Per tant, ja veieu que no hem de confondre aquests mots, només registrar i enregistrar poden ser sinònims en algun cas. Així, podem registrar o enregistrar les escriptures d’un immoble en  el Registre de la propietat. En canvi, per a fer un enregistrament musical només podem fer servir el verb enregistrar.

També cal tenir en compte que en algunes altres ocasions, quan més que prendre nota d’un fet simplement s’ha observat o constatat, és millor de fer servir altres verbs més adients. Vegem-ne algun exemple. Com hauríem de dir correctament les frases següents?:

1.    S’han registrat alguns casos de tifus.

2.    Hem registrat un descens de l’alcoholisme.

3.    Durant el mes d’agost s’ha registrat un augment de robatoris.

En cap d’aquests tres casos no estem parlant de la inscripció en un registre o de l’anotació d’unes dades determinades en qualsevol altre lloc, sinó més aviat de constatar o observar uns fets concrets. Si bé el diccionari admet aquest ús del verb enregistrar (no de registrar), per extensió del significat originari, és millor de fer servir verbs més adequats:

1.    S’han donat alguns casos de tifus.

2.    Hem constatat un descens de l’alcoholisme.

3.    Durant el mes d’agost hi ha hagut un augment de robatoris.

Per tant, ja ho veieu, enregistreu-vos bé en el vostre cervell l’ús de cada verb i de ben segur que no cometreu mai l’errada de fer servir un d’aquests verbs erròniament.

 
 
7)
 
Publicat en el número 87 de la revista LLENGUA NACIONAL (2n trimestre del 2014) pàg. 31
 
 
 

A propòsit de les partícules «sinó», «sinó que», «si no»

 

Carles Riera

 

 

        En aquest treball classifiquem i estudiem les conjuncions sinó, sinó que i si (seguida de l’adverbi no), d’acord amb els següents valors:  

a)  adversatiu excloent

b)  adversatiu restrictiu

c)   exclusiu o exceptiu

d)  correctiu[1]

        En efecte, les conjuncions adversatives estableixen una relació coordinativa, entre mots o entre oracions, marcant un contrast.  Depenent de la naturalesa del contrast (total o parcial) dividim tals conjuncions en dos tipus: excloents i restrictives. Altres valors per a les conjuncions sinó, sinó que i si (seguit de l’adverbi no) són l’exclusiu o exceptiu i el correctiu. 

 

A. SINÓ I SINÓ QUE AMB VALOR ADVERSATIU EXCLOENT

        Com a conjuncions adversatives excloents, sinó i sinó que expressen que allò que neguem de l’element que les precedeix ho afirmem del que les segueix. Figuren en contextos negatius (encapçalats generalment per l’adverbi no) i poden precedir elements de l’oració (cas de sinó) o oracions senceres (cas de sinó que). Aquí, sinó que és substituïble per ans, ans al contrari. Vegem-ne exemples classificats.

a) En una coordinació entre subjectes:

        No era en Joan sinó l’Enric (o, entre oracions, No era en Joan sinó que era l’Enric).

b) En una coordinació entre complements directes:

        No vull carn sinó peix (o, entre oracions, No vull carn sinó que vull peix).

Ell no vol pas que callis sinó que no parlis tan alt (DGLC, s.v. sinó).

 c) En una coordinació entre predicats nominals:

        La seva empresa no és audaç, sinó perillosa[2] (o, entre oracions, La seva empresa no és audaç, sinó que és perillosa). 

d) En una coordinació entre complements predicatius:

        Tal vegada Europa hauria exigit que Espanya i Portugal no s’incorporessin a la Unió, en 1986, com a estats independents, sinó com a països adossats.

e) En una coordinació entre complements circumstancials de manera:

        Una tesi no es fa en quatre dies, sinó lentament (o, entre oracions, Una tesi no es fa en quatre dies, sinó que es fa lentament).

        No és qüestió d’estudiar molt, sinó amb profit (= No és qüestió d’estudiar molt, sinó de fer-ho amb profit; notem que l’infinitiu fer es podria transformar en verb conjugat i, per tant, constituir una oració: ... sinó que es faci amb profit).

f) En una coordinació entre complements circumstancials de lloc:

        No fou a Reus sinó a Tarragona (o, entre oracions, No fou a Reus sinó que fou a Tarragona).

g) En una coordinació entre oracions:

        No plovia, sinó que diluviava (notem que hi pot haver el·lipsi de sinó i, fins i tot, de sinó que: No plovia, que diluviava o No plovia, diluviava).

 

B. SINÓ I SINÓ QUE AMB VALOR ADVERSATIU RESTRICTIU

        Les conjuncions sinó i sinó que, que trobem tant en contextos negatius com en contextos positius, restringeixen o limiten el sentit global de l’oració. Vegem-ne exemples classificats.

1. En contextos negatius

        En contextos negatius, sinó i sinó que coordinen dos termes atribuint al segon el valor de «cosa única». Aquí, sinó és equivalent a més que (o sols, solament, només, etc.), mentre que sinó que equival a altrament que. En aquestes construccions, el primer membre pot ser el·líptic si és de significació molt general, com ara altres persones o llocs, (cap) altra persona o cosa, res (més), ningú (més), mai, etc. Notem que sovint poden anar reforçades amb els adverbis solament o sols. Vegem-ne exemples classificats:

 

a) En coordinació entre subjectes o, simplement, davant un subjecte: 

        Ningú sinó ell no podria fer-ho (= Ningú més que ell no podria fer-ho).

        Del mal no n’ix sinó mal.

        I per què no l’heu de veure? No us cal sinó esperar alguns dies (= ... No us cal més que esperar alguns dies).

        No s’ha de fer altra cosa sinó despullar aquests mots de les desinències (= No s’ha de fer altra cosa que despullar aquests mots de les desinències).

        A tot investigador profund de la naturalesa no el pot commoure sinó una mena de sentiment ètic.

        Dels llavis no en surten sinó somriures forçats.

        Ara no caldria sinó que ens plogués (= Ara només caldria que ens plogués.)

        A cada pas troba pagesos o marxants, que el saluden gaiament. No es diria sinó que la seva figura té la virtut d’inspirar sentiments d’expansió i alegria (Ruyra) ( ... No es diria altrament que la seva figura ...).

        I els dos germans tornaren bravament a la feina; però no es diria sinó que la dissort conspirava contra la regeneració de Mas Aulet tot just començada.

b) En coordinació entre complements directes o, simplement, davant CD:

        No té sinó un fill (= No té més que un fill).

        No en tinc sinó un (= Només en tinc un).

        No diu sinó bones paraules (= No diu més que bones paraules).

        No puc menjar sinó verdura (= No puc menjar més que verdura o Sols puc menjar verdura o No puc menjar altra cosa que verdura).

        Nosaltres no hem inclòs en la nostra llista sinó aquelles [famílies] que no compten amb recursos propis per a viure en el país després que el despullament que l’incendi els ha infligit... (= Nosaltres no hem inclòs en la nostra llista més que  aquelles que no compten amb recursos propis ...).

        No he conegut mai sinó bones intencions.

        Si porteu el carro gran no us caldrà fer sinó dos viatges (DGLC, s.v. viatge).

        Ningú no és Déu fora de mi, de Déu just i que salvi no n’hi ha cap sinó jo (... no n’hi ha cap més que jo).

        No saludis sinó els qui jo saludi.

        A la boda no hi havia sinó la família més pròxima (= A la boda no hi havia més que la família més pròxima o A la boda sols hi havia la família més pròxima; notem: A la boda no hi havia [altres persones, ningú, cap altra persona] sinó la família més pròxima).

        No hi havia altre a fer sinó resignar-se (= No hi havia altre a fer que resignar-se).

        No desitjo sinó fugir-ne.

        No puc sinó agrair-te tot el que fas.

        L’avar no somia altra cosa sinó abassegar or o L’avar no somia altra cosa sinó sols abassegar or.

        No vull altra cosa, sinó que em deixeu en pau.

        Haurem de tenir sempre present que, d’una part de les adversitats que cauran damunt nostre, ja no en podrem fer responsables a ningú més sinó a nosaltres (J.V. Foix). Notem, en aquest cas, la construcció ‘ningú més sinó’.

        No hi veig sinó una sortida.

        Lamarck i Darwin, per no citar sinó dos noms representatius de tota una manera de pensar, es van adonar que ...

        I com jo no li volia sinó bé, pobret, vaig començar a apartar-me d’ell, a fugir-ne (Ruyra).

 

c) Davant PN:

        Aquestes amenaces no són sinó foc d’encenalls (= Aquestes amenaces no són altra cosa que foc d’encenalls).

        Escolta, Sepharad: els homes no poden ser sinó lliures (distint de: ... els homes no poden ser si no són lliures, amb valor condicional).

        Uns llavis que, quan se plegaven, s’enguerxien que no semblava sinó que remuguessin un renec.

 

d) Davant CI:

        Escriuré no solament a ell sinó a tots els seus companys.

        Ho va fer sense dir-ho sinó al seu germà. (Notem que, en aquest cas, en comptes de la construccions ‘no... sinó’ o ‘no solament... sinó’, trobem ‘sense... sinó’.) 

 

e) Davant el participi d’una oració passiva:

        Aquestes queixes no poden ser sinó ateses.

 

f) Davant verbs representats abans (en sentit contrari) per un verb vicari:

        Les accions de les partides guerrilleres no feren sinó créixer i multiplicar-se (aquest exemple equival a dir: Les accions de les partides guerrilleres no disminuïren i minvaren, sinó que cresqueren i es multiplicaren).

 

g) Davant compl. preposicional d’objecte (CPO):

        No es queixa sinó del sou (= No es queixa de res més que del sou).

        Àdhuc morint no pensaria sinó en tu.

        El llop no glatia sinó per satisfer la seva fam (Ruyra).

        No parlis sinó amb aquells que jo et presentaré.

 

h) Davant adverbi o compl. circumstancial de manera:

        Quan en Jeroni tornà santificat del seu pelegrinatge, no pensant sinó bé de tothom, els de casa seva, que l’havien plorat per mort, el reberen amb els braços estesos (Ruyra) (= ... no pensant més que bé de tothom ...).

        Pobre i vell no pot casar-se sinó per miracle.

        Uns pares que no hi veien sinó pels seus ulls. 

        No el coneixia sinó per les obres i els retrats (o, afegint-hi l’adverbi solament, No el coneixia sinó solament per les obres i els retrats.

        I com jo no li volia sinó bé, pobret, vaig començar a apartar-me d’ell, a fugir-ne ... no sempre, sa veritat, sinó segons sa rauxa (Ruyra).

        No era possible examinar aquell carrer sinó a trossos.

 

i) Davant compl. circumstancial de lloc:

        No han anat sinó al Tibidabo (= No han anat enlloc més que al Tibidabo).

        No ha vist el món sinó per un forat.

        L’admirable disposició de l’univers no ha pogut sortir sinó del pla d’un ésser omniscient i omnipotent (CC de lloc metafòric).

 

j) Davant compl. circumstancial de temps: 

        El diagnòstic no es podrà fer sinó després de les anàlisis (= El diagnòstic no es podrà fer més que després de les anàlisis).

        L’home prudent no accepta com a certes les vocacions, sinó després d’haver-les passades per certa pedra de toc (Ruyra).

        Quan no vaig anar a escola, no ens trobàvem sinó de lluny en lluny.

        La boira no ens visita sinó de tard en tard.

        No hi renunciem sinó quan adquirim el convenciment que és inútil.

 

k) Davant compl. circumstancial de matèria:

        La casa no parlava sinó de pau (= La casa no parlava més que de pau).

 

l) Davant compl. circumstancial final:

        Els vostres precs i les vostres llàgrimes no servirien sinó per a entristir-me (= ... no servirien més que per a entristir-me).

 

m) Davant complement agent:

        El silenci no fou interromput sinó per una sola observació del guia.

 

n) En una coordinació entre oracions:

        No et demano sinó que m’acompanyis.

        De mi no en sabies res, sinó que era un foraster.

 

 

2. En contextos positius

        En contextos positius, sinó introdueix un element que indica restricció respecte del que s’ha dit en el segment anterior. Notem que en el segment anterior al sinó hi ha mots com tots, tothom, tot. En aquests casos, sinó és equivalent a la loc. prepositiva llevat de (o llevat, excepte, menys, tret de). Vegem-ne exemples classificats.  

a) En coordinació de subjectes:

        Tots s’ofegaren sinó ell (= Tots s’ofegaren llevat d’ell) (Fabra, gramàtica de l’Institut).

        Tots sinó tu (exemple de Jané; notem que, en aquest cas, es tracta del subjecte d’un verb implícit).

        Em va saludar tothom sinó ella.

        Tots hi eren sinó vós (= Tots hi eren llevat de vós).

        Van arribar tots els trens sinó els de Lleida (= Van arribar tots els trens llevat els de Lleida).

        Tots els membres de la junta ho sabien sinó el secretari.

        Tot dorm dintre el castell, sinó ses tropes; / tot dorm vora el torrent, sinó ses aigües (Verdaguer, Canigó, II.15; exemple citat per Solà, article 22-11-2007).

 

b) En coordinació entre complements circumstancials de lloc:

        Se’n fan a tot arreu sinó al bosc de les Vives (= Se’n fan a tot arreu llevat al bosc de les Vives) (Jané, article 29-3-1983).

 

 

C. SINÓ I SI NO AMB VALOR EXCLUSIU O EXCEPTIU

 

        Les conjuncions sinó i si (seguida de l’adverbi no), que trobem en oracions interrogatives (que alguns autors anomenen «interrogatives retòriques»), tenen un valor exclusiu (és a dir, exclouen quelcom) o d’excepció (és a dir, exceptuen quelcom) i serveixen per a afirmar un element com l’únic enfront d’una generalitat que resulta negada.

        Notem que, com s’explica en la gramàtica de Bosque-Demonte (1999), l’entorn negatiu d’aquestes estructures s’estableix en realitat a partir de l’element interrogatiu, el qual té un valor similar a un indefinit negatiu, com es veu en la següent oració amb un significat equivalent:

        Qui sinó el teu germà fou el responsable de l’accident? = Ningú sinó el teu germà fou el responsable de l’accident (és a dir, El teu germà fou l’únic responsable de l’accident).

        Val a dir que aquí ens trobem a la frontera entre el valor condicional i el valor adversatiu, i per això a vegades s’usa la grafia corresponent al valor condicional (si no) i a vegades la grafia corresponent al valor adversatiu (sinó). Val a dir també que hi ha autors que escriuen sempre la primera forma, i autors que eixamplen l’ús de la segona. Nosaltres ens decantem per l’una o per l’altra segons quin sigui el valor predominant en cada context, d’acord amb la tradició normativa catalana, tal com expliquem més endavant, aprofitant els exemples, en la nota 3 i següents.  

        Quan les conjuncions sinó i si (seguida de l’adverbi no) es troben en una oració exclusiva o exceptiva, es poden donar tres casos:

1)    Que la partícula o partícules acompanyin un verb en forma personal; aleshores tenim si no separat.

2)    Que acompanyin un sintagma nominal; aleshores tenim sinó junt (millor que si no separat).

3)    Que no hi hagi ni verb en forma personal ni sintagma nominal; aleshores tornem a tenir si no separat (molt millor que sinó junt) i sovint entre comes.

        Vegem-ne exemples classificats.

 

a) En coordinació entre subjectes:

        1)

        Qui, si no va ser en Pere, devia proposar d’anar-se’n tot dos a ballar? (verb en forma personal).

Què és això, si no és una provocació?

 

        2)

        Qui, sinó (millor que si no) en Pere, devia proposar d’anar-se’n tots dos a ballar? (sintagma nominal).

        Qui, sinó (millor que si no) el teu germà, fou el responsable de l’accident?

        Qui, sinó (millor que si no) Miquel i Planes, podia haver inspirat una solució com aquesta?

        Qui ha de venir sinó (millor que si no) ella?

        Qui ens ha donat el pa que mengem, sinó (millor que si no) ell, el teu oncle?

Qui ho ha fet sinó (millor que si no) tu? (invertint els termes tenim: Si no tu, qui ho ha fet?, cas en què se sobreentén el verb i, a més, la conjunció té un valor clarament condicional).

Qui és Déu sinó (millor que si no) el Senyor? (invertint els termes, Si no és el Senyor, qui és Déu?).

        Qui, sinó  (millor que si no) foll, demana si m’enyor / essent absent, d’aquella qui·m fa viure? (Ausiàs Marc; aquí el terme foll no és pròpiament el subjecte, però sí un element vinculat al subjecte, ja que s’hi sobreentén un que és foll).

        Què ens cal sinó (millor que si no) obeir-los sense discutir-ne els manaments?

        Manquen xiprers vora la tomba / del meu amic, llorers en el seu front, / terra de casa embolcallant-lo, / i per al foc empresonat en ell, / què sinó encara l’amplitud / de moltes nits profundes de la terra? (Joan Vinyoli).

       

        3)

        Qui, si no (molt millor que sinó), devia proposar d’anar-se’n tot dos a ballar? (ni verb en forma personal ni sintagma nominal).  

Qui, si no? (Solà, article 29-11-2007, propugna, en aquest cas, sinó junt).

Qui ha de venir si no? (molt millor que sinó).

Què és, doncs, si no? (molt millor que sinó).

        Quin sentit tindria, si no (molt millor que sinó), la constitució?[3]

 

b) En coordinació entre complements directes:

        Qui està cansat, què desitja sinó (millor que si no) repòs?

Què podia fer sinó (millor que si no) resignar-m'hi? (Però si girem la construcció tenim únicament si no separat: Si no m’hi resignava, què podia fer?)

Què podia fer, si no? (molt millor que sinó)[4].

        Què havia de pensar, doncs, la xicota sinó que era més fred que un marbre de sepulcre? (= Què havia de pensar, doncs, la xicota, sinó pensar que era més fred que un marbre de sepulcre?).

        Quin sentit, sinó (millor que si no) aquest, tindria la constitució?

 

c) En coordinació entre predicats nominals:

Què són, sinó (millor que si no) mostres de vertigen, la major part de condicions que posem a la independència per sabotejar-la?

Què és, sinó (millor que si no) un intent de desestabilitzar el sobiranisme, acusar-lo de creure’s que en un aclucar d’ulls tot serà possible?

Què és, sinó (millor que si no) una provocació?

         És d’il·lusos voler reformes en l’Església. Igual que passa amb el mot “canvis”, que sona a desordre i no pas a millora. Si no hi ha res a millorar, segons sembla, quina altra cosa pot ser “canvi”, sinó (millor que si no) desordre? (notem que el primer element subratllat és condicional, mentre que el segon ja és més adversatiu que condicional).

 

d) En coordinació entre complements indirectes:

A qui havia de deixar la seva fortuna sinó (millor que si no) a vosaltres?

 

e) En coordinació entre complements circumstancials de manera:

Doncs com ho haig de fer sinó (millor que si no) així?

Doncs com ho haig de fer, si no (molt millor que sinó)? [5]

Com guanyar el poble sinó (millor que si no) enlluernant-lo amb una nova teoria de millorament?

 

f) En coordinació entre complements circumstancials de lloc:

On aniràs sinó  (millor que si no) a Reus? (= On aniràs si no vas a Reus?)

On és en Patufet sinó (millor que si no) a la panxa del bou?, però: Doncs, digueu-me: On és, en Patufet, si no (molt millor que sinó)?[6]

D’on surt aquella “occitanitat”, sinó (millor que si no) del mateix ambient que va concebre els efímers cartells del 26 de gener a Barcelona?

On podríem ser si no fos a l’univers? A quin lloc aniríem sinó (millor que si no) a ell? (notem, aquí, el contrast entre el primer si no, condicional i el segon sinó, ja més aviat adversatiu).

 

g) En coordinació entre complements circumstancials de temps:

Quan som més irreductiblement nosaltres mateixos sinó (millor que si no) en exercir la facultat d’imaginar?

I per què no s’hauria manifestat sinó (millor que si no) fins a un tal moment i acompanyada d’unes tals circumstàncies? (Ruyra).

 

h) En coordinació entre complements circumstancials finals:

Per què ho ha dit sinó (millor si no) per molestar? (invertint els termes tenim: Si no per molestar, per què ho ha dit?).

Per a què vols que serveixi un frare, sinó (millor que si no) per a escalfar llits? (Ruyra).

Per què em plau guanyar-ne, de diners, sinó (millor que si no) perquè us alegrin?

 

i) En coordinació entre complements circumstancials de causa:

1) De què, sinó  (millor que si no) de càncer, volien que s’hagués mort? (equivalent a De què, si no era de càncer, volien que s’hagués mort?).

        2) De què volien que s’hagués mort, si no (molt millor que sinó)?[7]

       

 

D. SINÓ QUE AMB VALOR CORRECTIU

        El conjunt sinó que deu venir de la contracció de si no fos que, introduint una proposició que indica impediment de l’acció expressada per la proposició anterior (cf. DCVB, s.v. sinó). Tanmateix, A. Jané observa que, en exemples com els següents, el significat de sinó que s’ajusta més al de el que passa és que que no pas al de si no fos que. Vegem, doncs, el sinó que correctiu, equivalent a només que, només és que, faig la reserva que, el que passa és que, si no fos que. Exemples:

        —Precisament sóc un home que vaig sempre amb el cor a la mà. —Sinó que dueu la mà a la butxaca (Pous i Pagès) (= Només que / El que passa és que dueu la mà a la butxaca).

        Sí, sí, ja he cobrat; sinó que he cobrat tan repoquet...

        Per força havia d’ésser una calaixera, sinó que la tenia més a prop que no em pensava (= Per força havia d’ésser una calaixera, només que la tenia més a prop que no em pensava / Per força havia d’ésser una calaixera, el que passa és que la tenia més a prop que no em pensava).

        No he estat malalt ni a casa saben que hagi vingut a Llavallol. Sinó que, davant del teu pare, he donat aquesta excusa (Pous i Pagès).

        I Déu sap ben bé que no hi ha res de tot això: no és veritat, fills? Sinó que jo ja us ho he dit sempre: recordeu-vos de la Manela (Narcís Oller).  

        Sinó que és massa gran, el llogaríem per a fer d’escolanet (= El llogaríem per a fer d’escolanet, només que és massa gran. El llogaríem per a fer d’escolanet; el que passa és que és massa gran).

        Sinó que no em creuries, et diria que els seus pares no hi van anar.

        Hi ha encara un sinó lexicalitzat, sense valor sintàctic, en la frase feta: No caldria sinó! (= Només caldria!); p.e.: Els qui escrivim als diaris també cobrem: no caldria sinó! (= Els qui escrivim als diaris també cobrem: només caldria!).

 

RESUM

        Classifiquem les conjuncions sinó, sinó que i si (seguit de l’adverbi no) d’acord amb quatre valors: adversatiu excloent, adversatiu restrictiu, exclusiu o exceptiu, i correctiu.

        Expressant els valors adversatius, tant l’excloent com el restrictiu, usem sempre el mot sinó (junt), seguit o no de que depenent de si precedeix oracions senceres (sinó que) o sols elements de l’oració (sinó).

        Expressant el valor exclusiu o exceptiu, tant trobem si no (separat) com sinó (junt), depenent que la partícula o partícules acompanyin un verb en forma personal (si no separat), que acompanyin un sintagma nominal (sinó junt, millor que si no separat) o que no hi hagi ni verb en forma personal ni sintagma nominal (si no separat, molt millor que sinó junt). La vacil·lació entre les grafies si no i sinó respon al dubte de veure-hi valor condicional o valor adversatiu.

        Finalment, expressant el valor correctiu usem la conjunció composta sinó que.

 

Bibliografia

Alcover, Antoni M. – Francesc de B. Moll (1930-1968), Diccionari català-valencià-balear, Palma de Mallorca (DCVB).

Bosque, Ignacio – Violeta Demonte (dir.) (1999), Gramática descriptiva de la lengua española, Espasa, Madrid.

Fabra, Pompeu (1918), Gramàtica catalana, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

_____, (1932), Diccionari general de la llengua catalana, Catalònia, Barcelona (DGLC).

_____, (2010), Obres completes, direcció de Jordi Mir i Joan Solà (vol. 7, Converses filològiques), Barcelona.

Jané, Albert (1978, 1980, 1981, 1983), «Si no» (23-12-1978), «No fem sinó dir-ho» (5-3-1980), «Aviat, si no avui» (27-11-1981), «Tots sinó tu» (29-3-1083), «Sinó que» (I) (28-7-1983), «Sinó que» (II) (29-7-83), dins la secció «El llenguatge» del diari Avui.   

Pla Nualart, Albert (2011), «Aglutinacions (I): sinó o si no» (10-3-2011), article del diari Ara, recollit dins el llibre Un tast de català, Columna, Barcelona.

Ruaix i Vinyet, Josep (2007), Català complet / 2, Claret, Barcelona.

Ruyra, Joaquim (1964), Obres completes, Selecta, Barcelona.

Solà, Joan (2009), «Si no» (15-11-2007), «Sinó» (22-11-2007), «Un sinó rebec» (29-11-2007), articles del suplement «Cultura» del diari Avui, recollits dins el llibre Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra, La Magrana, Barcelona.



[1]  No ens referim explícitament al valor condicional de la conjunció si seguida de l’adverbi no (o sigui si no), perquè els exemples són molt clars i no solen presentar dubtes. Tanmateix, P. Fabra advertia: «“Ella introduí la galania, sinó realment en els costums, en les aparences socials.” Ací també, on diu sinó (un sol mot), ha de dir si no (en dos mots)» (Conversa 494, dins Obres completes, cf. bibliografia al final de treball). Vegem ara alguns altres exemples amb valor condicional: Trobar en un moment donat una vintena o una trentena d’exemplars d’un text antic, és avui una cosa ben difícil si no impossible (Fabra, conversa 576); notem que equival a dir per no dir impossible, cf. també nota 2. Mai no he sabut conjuminar bé els meus pensaments, si no és amb la ploma als dits (Ruyra); notem que equival a dir a no ser amb la ploma als dits. Aneu de pressa, perquè, si no, ja no hi sereu a temps (Rovira i Virgili); notem que equival a dir altrament.

[2]  Com assenyala A. Jané (article 27-11-1981), cal distingir aquest exemple del següent: La seva empresa és audaç, si no perillosa; aquí s’hi sobreentén el verb ser: La seva empresa és audaç, si no és perillosa. Canviant l’ordre dels elements, ja no hi ha coincidència de la conjunció (si) i l’adverbi (no): Si la seva empresa no és perillosa és audaç.

[3] . Els autors que, en exemples com els d’aquest grup, escriuen sinó ho fan perquè hi sobreentenen un sol terme (com ara, en el primer exemple, sinó ell), però també s’hi pot sobreentendre una oració (com ara, en el primer exemple, si no va ser ell), i com que aquest és el sentit original, per això la grafia (si no) corresponent a aquest sentit és la que ha de tenir la preferència.

[4] . Vegeu nota 3. Concretament, hom pot entendre sinó això, però també si no era això.

[5] . Vegeu nota 3. Efectivament, hom pot entendre sinó així, però també si no ho faig així.

[6] . A propòsit d’aquest exemple, vegeu la nota 3. Concretament, hom pot entendre sinó allà, però també si no és allà.

[7] . Vegeu nota 3. Concretament, hom pot entendre sinó d’això, però també si no hagués estat això.

 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dimecres 13 de setembre del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net