Va ser
professor i coordinador de cursos de Lingüística Valenciana del'ICE (UV) i ha
impartit conferències, cursos i seminaris a universitats, institucions i
fundacions de tot arreu.Ha realitzat una activitat ingent en força àmbits i ha
rebut diverses distincions.
Què podeu
dir-nos del vostre pas per l'ICE?
Fou una de les etapes
més riquesdes del punt de vista pedagògic i material, perquè aconseguírem que
vora 3.000 ensenyants valencians obtingueren la titulació per tal d'introduir la
llengua a l'escola, i no sols a València, sinó també a Catalunya i les
Illes.
Al principi, la gent hi anava voluntàriament i ho feia des d'una
òptica “militant” perquè estava molt sensibilitzada pel tema de la llengua i del
país. Després, introduïda ja la llengua a l'escola com a vehicular i
assignatura, vingueren els professionals que havien d'impartir-la o parlar-la,
però sense la mateixa sensibilitat dels primers.
En qualitat de
què heu participat com a professor convidat?
A Llatinoamèrica, per
exemple, he impartit cursos sobre literatura perifèrica espanyola perquè
m'interessava que canviaren la seua visió, tan centralista i castellana. Els
parlava de la literatura tan interessant de Manuel Rivas, Manuel de Pedrolo,
Josep Lozano... Vaig tenir un cert èxit.
En alguns casos, vaig viure
intensament situacions especials, com a la Universitat d'Antigua (Guatemala) on
es parlen vint-i-quatre llengües, vint-i-una de les quals són maies.
També em
centre en la cultura valenciana i la hispànica relacionada amb la
nostra.
Quant a l'assessorament en polítiques lingüístiques, alguns països
centreamericans me'n demanaren i, posteriorment, com anava a la fira del llibre
de Buenos Aires de les més importants del món hispànic i on vaig conèixer la
vídua de Borges, Ernesto Sábato i Rubén Vela també me'n demanaren. Va ser un
dels moments més feliços de la meua vida.
I els cursos
d'economia i cultura?
Un organisme
hispanoamericà, on estan representats Portugal, Espanya i Llatinoamèrica, em
convidà a un congrés centrat en economia i cultura. Jo vaig parlar del sistema
cultural anglosaxó i llatí
Parlem ara de
la vostra producció assagística.
Els darrers:
«Generació dels 70(1971)» és un llibre juvenil on parlava dels escriptors
que escrivien en català al País Valencià. Em vaig centrar en aquella generació
perquè era la meua i perquè fórem els qui començàrem a escriure en valencià
sense ser o viure a la capital i constituírem un grup amb una certa
consistència. Encara que el realisme social va intervenir-hi al principi, en uns
quants anys començaren a aparèixer altres corrents i ens
diversificàrem.
Després aparegueren«Damunt del Port de Càrcer» i els
«Orígens de la impremta valenciana». He de reconèixer que sóc una mica
dispers perquè, quan un tema m'interessa, de seguida m'apassione. En el darrer
cas fou perquè vaig ser nomenat comissari de l'exposició sobre la impremta
valenciana arran de la celebració del cinquè centenari de Tirant lo Blanc.
Després heu
escrit biografies de Rafael Comenge, Ibn Al-Abbar i Matilde
Salvador.
Rafael Comengeva ser
un home molt polifacètic: polític, jurista, assagista... Va escriure novel·les
força interessants sobre els roders valencians. Joan Fuster em comentava que fou
l'últim gran coneixedor del bandolerisme valencià.
Quant a Ibn Al-Abbar,
sempre m'ha interessat la literatura aràbigovalenciana i el personatge, oriünd
d'Onda, és interessantíssim. Fou l'últim primer ministre de l'antic regne
islàmic de València i va signar la seua rendició amb Jaume I i escrigué una
poesia magnífica. Vivia exiliat a Tunis, on va ser assassinat perquè es rebel·là
contra el poder establert: es considerava àrab i considerava els tunisencs uns
berebers parvenus.
Pel que fa a Matilde Salvador, érem carn i ungla i
treballàrem plegats en moltes coses, com la col·lecció Canastrell.
Com a poeta
heu publicat, entre d'altres,«Els llibres d'Alb Sebelaci» i «Esmicolat
calendari».
Vaig començar molt
prompte i amb versos per a cançons d'Enric Ortega, un dels membres d'Al Tall.
Després vindria el premi Ausiàs March de poesia. De fet, sempre m'he considerat,
sobretot, poeta i, malgrat que ara mateix no escric massa perquè la literatura
institucional em té enganxat i ofegat, no abandone...
Com definiríeu
la vostra poesia?
Vaig partir del
realisme social, però amb imatges personals i un llenguatge especial. Després,
m'he centrat en un lèxic més ric. Encara que siga un tòpic, veig els meus
poemes, publicats i no publicats, com a fills.
Heu
col·laborat en un munt de publicacions periòdiques: Destino, Cormorán i Delfín
(Buenos Aires), Novedades (Mèxic), El Punt, Serra d'Or, Papers de Campanar,
Levante, Mediterráneo, Diario de Valencia, El Periódico de Catalunya, El País,
El Punt, La Vanguardia... Quina n'és la temàtica?
En la premsa
llatinoamericana, els temes ja esmentats. Ací solen ser puntuals i de certa
actualitat, però sempre culturals.Educa molt obligar-se a escriure diàriament
una columna. De fet, hi ha grans escriptors, com Montserrat Roig o Josep Pla,
els articles de premsa dels quals són absolutament modèlics. Josep Pla és per a
mi la culminació de la literatura en català. Ha estat l'animal literari més gran
que he conegut.
Com
era?
Molt misogin, però amb
una gràcia especial que es projecta en la seua literatura. El vaig conèixer i el
vaig visitar al Mas de Llofriu. Quan explicava literatura sempre deia als meus
alumnes que hi ha exemples literaris que demostren que la literatura està per
damunt de la realitat, és el seu cas; com quan deia: “El millor port de la
Península és el de Maó”.I què dir d'Homenots, de la seua subtil i intel·ligent
ironia?
També heu
tingut a veure amb la recuperació de la literatura infantil al País
Valencià.
Ciprià Císcar
m'encarregà en 1983 la constitució de l'àrea de publicacions de la Conselleria
de Cultura i la coordinació de les publicacions de la Generalitat, així que vaig
gestionar la Biblioteca Infantil, imprescindible aleshores, perquè no hi havia
editorials que publicaren obra infantil en valencià. I és que, a banda d'editar
clàssics valencians acompanyats d'il·lustracions d'Alfaro, Boix, etc., em vaig
apassionar per la literatura infantil, sobretot la que s'escrigué fins als anys
trenta.
Com a editor,
teniu més de cinquanta títols publicats.
He publicat
col·leccions privades, però, en nomenar-me cap de publicacions de la Conselleria
de Cultura i Educació, per una qüestió ètica ho vaig deixar. De fet, ens
concediren un premi internacional per una publicació sobre arxius.
I per a la
Unió Europea o l'Acadèmia Basca de la Llengua?
Pertanyien a l'àmbit
sociolingüístic i he de dir que Rafa Ninyoles hi va tindre molt a veure.
També fóreu director
de política lingüística.
En el moment més àlgid
de la Batalla de València i el de major violència.Degueren preguntar-se: a quin
ximple li pegaran per totes bandes i aguantarà? I em nomenaren a mi... i perquè
no era una persona de partit. I el cas és que, tenint sempre clara la veritat
científica de la llengua dels valencians, vaig fer per esmorteir-ne els atacs
decantant-me per l'òptica general europea.
I diputat a
les Corts de 1995 a 1999. Pel PSPV o pel PSOE?
Pel PSPV, encara que
jo venia del vell PSV. M'ho demanaren per la meua experiència en lleis
culturals, ja que sabien que se'n promulgarien moltes. Vaig ser ponent de la
llei de Patrimoni Cultural Valencià, de la de la Música Valenciana i
altres...
Finalment,
entreu al Consell Valencià de Cultura.
M'elegiren per
unanimitat tots els grups parlamentaris, fet excepcional. Després, i també per
unanimitat,em nomenaren secretari per la meua experiència en les activitats ja
esmentades.
Sou un gran
treballador...
Recorde que Otto
Preminguer, director de cine que m'agradava molt, deia: “Aquell que fa moltes
coses és perquè té molt de temps per a fer-les; però aquell que mai no fa res,
mai no té temps de fer-les.”
Heu rebut
mencions honorífiques i sou membre de diverses institucions relacionades amb les
arts gràfiques i la història de la literatura.
Sóc membre de totes
les associacions d'escriptors nacionals; quant a les internacionals, m'omple
d'orgullser soci d'honor de la Biblioteca Nacional José Martí de Cuba i membre
del Museu Gutenberg de Magúncia, per a l'Anuari del qual vaig ser el primer a
publicar un assaig en valencià.
De quins
àmbits us sentiu més satisfet?
Dels que tinguen a
veure amb la pedagogia i, sobretot, els amics.