InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 1036 (dijous 18/09/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) 300 dites que faran història
 
 
4) J. Leonardo Giménez - Retalls, retallades i pedaços
 
 
6) Albert Pla Nualart - 'Traje', trajo i tratge
 
7) Joan Pere Le Bihan - Retornar-vos el nom de cada...poble
 
8) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 142).
 
 

489. Som un poble, el poble valencià, establit secularment en un bell país, vora el Mediterrani, i que parla una llengua pròpia que ja fa temps que anomenem valencià. Es tracta d’un idioma romànic que compartim amb el Principat de Catalunya, el Rosselló, les Illes Balears, la Franja de Ponent (a l’Aragó) i la ciutat de l’Alguer a Sardenya. Es tracta, doncs, de la llengua coneguda científicament com a catalana.

 

Enric Valor

Escriptor

 
2)
 
 
 
3)
 
Publicat en Racó Català dimarts 15 de juliol del 2014
 
 
Víctor Alexandre
 
Si hi ha algú que sap l’enorme dificultat que suposa aprendre el català a Catalunya és la gent que hi arriba procedent d’altres llocs del món. La lògica i la realitat diuen que el millor lloc per aprendre una llengua és residint al país que la té com a pròpia, ja que la interactuació constant amb tota mena de persones i en tots els àmbits de la quotidianitat permet fer progressos que requeririen molt més temps –de vegades anys– en cas de fer-ho en un altre lloc. Si hom vol aprendre italià, per exemple, sembla obvi que farà un salt més qualitatiu si viu a Milà, Roma o Florència que si viu a Girona, Liverpool o Viena. I per la mateixa raó, també és lògic pensar que qui vulgui aprendre català progressarà molt més vivint als Països Catalans que no pas fent-ho a Roma, París o Atenes. Doncs no. Allò que és vàlid per a l’italià, el francès o el grec no ho és per al català. I no pas perquè la llengua presenti cap mena de dificultat, sinó per l’actitud dels seus parlants. Tot és identificar un nouvingut i parlar-li immediatament en espanyol. Abans fins i tot que obri la boca ja li estem transmetent el missatge que la llengua catalana és una llengua inútil, una llengua que no cal saber perquè ja hi ha l’espanyol que talla el bacallà.

Tant de bo aquesta situació que descric fos una anècdota, però no ho és. És un fet quotidià que es repeteix milions de vegades cada dia fruit d’una actitud que, de tan sovintejada, és percebuda com a normal. Però no n’és, de normal. I els primers que se n’adonen són els nouvinguts interessats a aprendre català. En aquest sentit, vull cridar l’atenció sobre un llibre magnífic titulat “Ajudeu-me!” (Voliana, 2014), d’Eliana Oliveira de Freitas. En les seves pàgines, l’Eliana, que va arribar a Catalunya el 2006 procedent del Brasil, denuncia les enormes dificultats que els catalans li hem posat per aprendre la nostra llengua. No se’n sap avenir. De fet, va estar un temps que en va desistir i va retornar els llibres que havia demanat per estudiar-lo. Per què els necessitava, si tots els catalanoparlants, en negar-se a parlar-li en català, li feien entendre que el català era una llengua que només es podia usar entre interlocutors catalans de soca-rel? Sort de la Montserrat, la Júlia i l’Esteve, que la van ajudar! Vegem-ne alguns fragments:

  • «La dificultat de poder practicar el català amb els catalans no es limita només al lloc on visc, sinó a tots els indrets de Catalunya on vaig. [...] No parlo només de la meva experiència, sinó de la de molts immigrants que arriben a viure a Catalunya i es troben amb aquesta barrera inicial.»
  • «Em vaig equivocar en pensar que fer les pràctiques diàries del català seria tan normal com les pràctiques que feia del castellà. Tot just acabava d’arribar i, en veure la dificultat d’aconseguir que un català se m’adrecés en la seva llengua, pel maig del 2006 vaig arribar a la següent conclusió: “Deixo d’estudiar català perquè, encara que en teoria és la llengua pròpia de Catalunya, en la pràctica diària ho és el castellà. La seva llengua només la utilitzen per parlar entre ells. Aleshores, ja no la necessito”. Em vaig sentir desmotivada per aprendre la vostra llengua. No em vaig enfadar perquè la gent no em parlava, ni res d’això, només vaig arribar a la conclusió que aquest idioma no era gens important.»
  • «D’una banda diuen que aquest és un idioma important, que forma part de les seves arrels, que jo, com a immigrant, l’he d’aprendre, que he de fer els meus deures lingüístics per demostrar la meva integració social a Catalunya [...] però en el moment que els parlo en català, ells em responen en castellà. L’objectiu principal d’aquest llibre no és satisfer un desig personal i aconseguir que, a partir d’ara, els catalans parlin amb l’Eliana en català. Jo només sóc un dels milers de casos que hi ha a Catalunya. Són molts els nouvinguts que comencen a apreciar la llengua i, pels motius exposats, acaben desistint d’aprendre-la, i en alguns casos l’avorreixen.»
  • «Si algú vol aprendre català i el seu interlocutor canvia de llengua i li parla en castellà, és aquesta la llengua que se li estarà ficant al cap a través de les repeticions. [...] Suposant que tots els catalans, sense excepció, em parlessin sempre en català, això seria un problema per al meu aprenentatge del castellà? De cap manera, perquè a Catalunya hi ha milers de castellanoparlants amb qui puc seguir practicant. Però si els catalans no em parlen en català, qui ho farà? [...] Lamentablement, el que he sentit moltes vegades és “si tens dificultat per parlar en català, parla’m en castellà si et sents més còmoda”. Ho diuen perquè són persones ambles, però si el nouvingut que els escolta fa cas d’aquest suggeriment quan se sentirà còmode parlant el català? Mai!»
  • «És molt important que a més d’entendre la llengua, la facin servir? Segurament. I més encara quan la taxa de natalitat dels immigrants és més elevada que la dels nadius, cosa que a llarg termini pot ocasionar canvis significatius. Però no es faran catalanoparlants perquè hi hagi una llei que determini que per obtenir els seus drets de reagrupament familiar o de renovació del permís de treball han de fer els seus deures lingüístics. [...] Si la influència que els fills reben a casa és en contra de la llengua, això llença per terra el treball d’immersió a l’escola perquè, encara que la coneguin, no la faran servir. Creieu-me, sé perquè ho dic. Conèixer una llengua i no parlar-la –principalment si és minoritària– és posar-la en perill.»
Aquesta és la realitat que l’Eliana ens mostra des de la seva experiència. A qui vulgui conèixer-la més a fons li recomano aquest enllaç amb el microespai “Tot un món”, de TV3. Hi trobarà els raonaments intel·ligents d’una dona afectuosa, observadora i didàctica que descriu molt bé les contradiccions del poble català. L’Eliana és una dona a qui m’agradaria fer-li una abraçada ben gran pels esforços que ha hagut d’esmerçar i per les dificultats que ha hagut de vèncer per tal d’aprendre el català malgrat els catalans. En els llibres que jo he escrit sobre el tema, he intentat explicar que aquesta actitud dels catalans és una conducta apresa (i imposada) fruit dels molts anys de sotmetiment de Catalunya a Espanya fins al punt de fixar en el nostre cervell la idea que l’espanyol és una llengua d’autoritat i el català una llengua de voluntat. La primera s’ha de saber per obligació i la segona només si hi ha temps i com un complement bonic però innecessari. Llegint “Ajudeu-me!”, de l’Eliana Oliveira de Freitas, moltíssims catalans s’hi veuran reflectits.
 
4)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 18 de juliol del 2014
 
Retalls, retallades i pedaços
 
J. Leonardo Giménez
 
Fa unes poques setmanes vaig sentir dir, en valencià, a un dirigent del partit governant, que ja s’havien acabat els retalls. Vaig entendre perfectament què volia dir, amb independència que m’ho creguera o no. Però ma mare, fa 30 anys, probablement no ho haguera entés, perquè hauria pensat que què feia un polític anunciant que no li quedaven retalls. Ella ho hauria entés si això ho haguera sentit en una botiga de teles o en una parada del mercat, on també venien teles i retalls. Perquè un retall sempre hem entés en moltes zones valencianoparlants que és ‘tros sobrant de paper, de tela, de pell, de planxa metàl·lica, etc., resultant de retallar una cosa’,Té una caixa plena de retalls de tots els vestits que ha anat fent-se”. Però en les botigues de tela també es venien (o encara es venen) trossos de tela, que se’ls deia retalls per a apedaçar o substituir parts de vestits deteriorats. Un article de diari o d’una revista que retallem per a guardar-lo és també un retall, mentres que una retallada (vulgarment “retallà”) és ‘l’acció de retallar’, és a dir, ‘tallar allò que sobra (una cosa)’, a juí del que talla, és clar. També, ‘acurtar, llevar’, a més dels sentits figurats. Per tant, el que han fet els governs europeus al dictat dels voltors del mercantilisme i de les sangoneres financeres; les imposicions i reduccions en sanitat, educació, serveis socials i sous, són retallades i no retalls. Així, destriades les dos paraules, amb significat diferent, és com ho he sentit sempre, i així és com ho han arreplegat els principals diccionaris de referència. No obstant això, el Diccionari normatiu valencià dóna a “retall” també el sentit de “retallada”, supose que amb alguna base que desconec. El castellà, per a este últim terme té “recorte”, però per al significat de retall usa “retal”, que és un valencianisme/catalanisme adaptat ortogràficament a la seua pronúncia de les ll finals nostres. Com tots sabem, pronuncien “Martorel, Carbonel, Sabadel, Carandel, etc’, però no “Paseo de la Castelana”.
 
Més amunt ha aparegut el verb “apedaçar”, que significa ‘posar pedaços (a la roba), i altres  sentits figurats, “M’ha apedaçat els pantalons, els tenia esgarrats pel genoll”.  Els retalls i els pedaços poden ser aprofitables, les retallades, amb el significat del regateig esportiu, també, i a més són vistoses. Però en el gasto públic i social, cal regatejar-les i, després, expulsar-les.
 
5)
 
Publicat en la web de Taula de Filologia Valenciana dimecres 30 de juliol del 2014

Fragment del treball «Fonètica tradicional i fonètica estàndard: unes consideracions sobre l’estàndard oral valencià» (pàg. 22-23), dins del XXIX Cursos d’estiu, Valencià, juliol 2012. La llengua en el seu context VI. La llengua oral en els mitjans de comunicació.

 
Josep Saborit Vilar
 

Sovint s’ha afirmat, amb molt poca pedagogia i amb uns efectes col·laterals extraordinàriament negatius, que el bon valencià és el de les comarques al nord i al sud de la zona que ensordix les sibilants. Esta tesi, que ha quallat tant en el pensament acadèmic com en el popular, ha convertit el valencià central en el paradigma de tot allò que podem considerar repudiable: incorrecte, castellanitzat, corrupte, etc. Com veurem en este punt, cal analitzar la qüestió de l’apitxat defugint tota una sèrie de creences acientífiques sobre la naturalesa del parlar d’estes comarques.

Com déiem al principi del curs, la diferència principal entre l’apitxat i el valencià general només implica l’absència de dos fonemes: les sibilants sonores de cosa i roja.

Tot i que el betacisme s’associa a l’apitxat, realment no hi ha relació entre una cosa i l’altra. El betacisme ha vingut a unir-se a l’ensordiment de les sibilants en un temps molt més recent i per unes causes estructurals diferents. Si l’ensordiment de les sibilants (primer /ʤ/, després /z/, ) arrelava amb força fa uns 200 anys, el betacisme és molt més modern; a principis del segle XX pobles que ensordien les sibilants tenien /v/: Almenara i Sollana, per exemple. Jo mateix he sentit parlar als ancians del Perellonet (dins del terme municipal de València) amb fonètica apitxada però amb /v/.;

A més a més, tingam en compte que els parlars del Maestrat i la majoria dels de Catalunya no ensordixen les sibilants i quasi tots són absolutament betacistes. Pareix clar, doncs, que eixos processos no tenen un vincle històric.

Separat el betacisme, trobem que la fonètica tradicional apitxada és molt semblant a la del valencià general i que qualsevol parlant d’esta zona pot incorporar fàcilment els dos fonemes que no coneixen estes comarques: /z/ i /ʤ/. Com veurem més avant, la distància entre el central tradicional i l’estàndard oral no és més gran que la que puga haver-hi en altres casos. Considerem, per exemple, el parlar tradicional de Castelló de la Plana, que per a moltes persones del cap i casal, representa un sistema lingüístic molt més pur que el propi. El castellonenc capitalí té estos trets fònics:

  1. Pronuncia igual gots i goig, setze i setge; tots dos parells sonen “goig” i “setge”.
  2. No diferencia gens ix i is.
  3. La vocal oberta ò es tanca en ó quan seguix u i per tant sonen igual sou (verb ser) i sou (salari)
  4. Atés que no s’articulen les plosives darrere de nasal, no hi ha distinció entre pon (de pondre) i pont (construcció).

No hem fet este exemple perquè algú pense que el castellonenc és un parlar corrupte o empobrit. El que volem demostrar és que la distància entre l’estàndard i el central no és més gran que la que puga haver-hi en altres casos. Molts parlars no apitxats manquen d’algun fonema del repertori conservador del valencià general i no per això deixen de ser formes dignes de parlar el valencià.

Ara bé, si ens cal tindre un estàndard per a tots els valencians, és positiu que eixe model adopte el millor de cada parlar valencià i que tots els valencians s’acostumen a emprar amb naturalitat fonemes que puguen no existir en el seu vernacle. Açò ho aconseguirem afavorint una visió de l’estàndard oral com a resultat de la suma del millor valencià de cada comarca, on cap parlar estiga exclòs, tampoc, evidentment, el valencià central.

És positiu, doncs, que el valencià oral culte tinga les sibilants sonores que empra amb fluïdesa el castellonenc, però també cal que eixe model vehicule un fonema /∫/ palatal clar o que articule els aplecs consonàntics que oposen llets i lleig, pon i pont, com fan la majoria dels parlants de la zona central.

Malauradament, l’ensenyament de l’estàndard s’ha basat sovint en condemnar certs trets fònics i el resultat d’esta mala pedagogia ha acabat desprestigiant, com en este cas, tot el conjunt dialectal del Centre; com si res hi aprofitara, com si tota esta zona fóra un desastre lingüístic.

Com diem, cal que l’ensenyament de l’estàndard oral no cree més complexos a la població valenciana i que siga un ensenyament responsable, que potencie l’ideal d’integració del millor valencià de cada comarca. Estem convençuts que amb este plantejament positivista i equànime, aconseguirem un millor ensenyament del valencià: ensenyar sense desprestigiar, sense augmentar les inseguretats.

En el cas del valencià, no podem permetre que ningú cree imatges catastrofistes d’una part dels nostres dialectes, primerament perquè no hi ha cap catàstrofe en el valencià tradicional i segona perquè ens cal actuar amb intel·ligència: moltes famílies valencianes s’han passat al castellà precisament perquè han assimilat conscientment o inconscientment que la nostra llengua és globalment defectuosa i que no aprofita per a res. Allò més irònic és que els valencians quan parlen castellà no tenen cap inseguretat, fins i tot quan des del punt de vista normatiu el seu parlar castellà conté tants o més elements no estàndards que quan parlen el seu valencià col·loquial heretat.

No cal dir que els valencians que lluitem perquè la nostra llengua no perda terreny en la nostra societat no podem actuar d’una manera irresponsable potenciant eixos estereotips negatius que el valencià ha acumulat durant molts anys.

 
6)
 
Publicat en el diari ARA diumenge 25 de maig del 2014
 
 
Albert Pla Nualart
 
A Barcelona sento molt "amb traje i corbata"; al Baix Camp, "amb tratge i corbata"; i al Bages, "amb trajo i corbata", tot i que traje es va imposant arreu. I al diccionari ortogràfic de l'Acadèmia Valenciana hi trobo trage.

Però l'Eugeni S. Reig, en la seva columna Clar i en valencià de dilluns, afirma -amb raó- que aquest trage ha de ser tratge, perquè és com ho diuen i com apareix en diccionaris del XIX i, sobretot, perquè al final en -aje del castellà hi correspon -atge: paisaje, salvaje, viaje, paraje, etc.

Trajo o tratge tenen diversos sentits, que el DCVB recull, però ens fan falta per a un de molt concret: el conjunt de jaqueta i pantaló (o faldilla) fet de la mateixa roba.

L'hiperònim vestit no l'especifica prou i l'hipònim tern exigeix una armilla que no necessitem.

L'ÉsAdir admet trajo, però només en col·loquial. I, en efecte, trajo té un regust molt popular, d'aquella Barcelona tan faceciosa de Santiago Rusiñol. Però ¿quin sentit tindria omplir el buit només en col·loquial?

Deixeu-me ser agosarat i dir, per si un dia l'Institut es decidís a tapar el forat, que la forma més neutra, que lliga més amb la morfologia del català i és més fàcil d'assimilar per a tot el domini lingüístic un cop t'hi acostumes, és tratge.

De moment, però -sempre vull deixar-ho clar-, ni trajo ni tratge són formes correctes per a l'IEC i els més partidaris de la disciplina normativa n'haurien de prescindir. Ara: seria ben trist que volent-les evitar acabin ficats, com passa sovint, en el traje castellà.

 
7)
 
 
 
Joan Pere Le Bihan

Quin sentiment pot tenir un mallorquí, un menorquí , un eivissenc quan endevina, passant per Catalunya, que Sant Joan Despí o Sant Just Desvern de fet són Sant Joan des Pi o Sant Just des Vern, com tants i tants pobles més que tenen l'article salat integrat al seu nom? Que li expliquen que l'article salat que, per ell, és tan viu, es considera com a "fossilitzat"? No és estrany que certs polítics mallorquins se n'aprofitin per fer secessionisme lingüístic...


Totes les entitats i institucions serioses de Catalunya i de la resta de Països Catalans afirmem la unitat de la nostra llengua tot i reconeixent variants típiques de cada zona, català, occidental o valencià, balear, alguerès. Suposem que això inclou les formes que no siguin castellanismes, gal·licismes o italianismes evidents.

A gairebé tot el territori han conviscut formes d'articles diferents: el i es, la i sa.( així com “so” i “lo”)

Aquest fet, al nostre entendre, hauria d'implicar per part de l'Acadèmia de la nostra llengua un tractament similar i no discriminatori per a totes aquestes formes genuïnes acceptant alhora unitat i diversitat. No sembla que sigui el cas però , en particular a la toponímia:

Si bé a Mallorca s'accepten formes com “ sa Pobla”, “ses Salines” “sa Dragonera” , etc a la Catalunya continental l'article salat de la toponímia no és visible: St. Joan Despí, St. Just Desvern, Collserola, que s'haurien d'escriure al meu entendre“ St. Joan des Pi, St. Just des Vern o Coll s'Erola etc..A banda del menyspreu i la visió classista que aquesta actitud fa palesa ( ja que el parlar salat sovint es considera que correspon al llenguatge “menys noble” de classes inferiors), això afavoreix les accions de polítics com el Sr. Bauzá que volen fer aparèixer la llengua parlada a les Balears com diferent de la que es parla a Catalunya aprofitant aquesta incoherència. S'ha vist clarament en la seva temptativa de reintroduir l'article salat als informatius a la TV de Balears. El que és més greu però, és que els parlants balears senten com la seva variant lingüística que teòricament seria tan vàlida com les altres, de fet oficialment no ho és: Veuen com els catalans continentals o no entenen o somriuen quan parla un balear ( la qual cosa els porta sovint a fer servir el castellà): el mallorquí que comprèn els parlars no salats ( perquè en segons quins casos el fa servir) , el “català” poques vegades l'entén.

El reconeixement de la unitat de la llengua no passa per la desaparició, la marginació o la folklorització del parlar salat sinó per una habituació dels conjunt des catalanoparlants a la seva existència tan viva a les nostres illes.

Per altra banda el camuflatge del parlar salat en les topònims citats suara impedeix als propis habitants de captar l'etimologia i fins i tot el sentit del nom de llur poble: Si s'escriu “ Despí” o “Desvern” és més difícil de veure que el topònim té a veure amb un pi o amb un vern. D'una certa manera és mantenir els propis habitants d'aquests municipis en una certa ignorància. Subratllem que restablir l'ortografia correcta no en modificaria la pronúncia.

Aquesta mesura tindrà l'efecte, com a mínim subliminal, de subratllar la comunitat lingüística entre els diferents països catalans ( el salat també es fa servir a certes zones de València).

D'altra banda, s'ha comprovat que sovint certs mallorquins tendeixen a expressar-se en castellà amb els catalans, la causa en podria doble: sovint els catalans per manca de costum del parlat salat no entenen bé el mallorquí, o potser, el mallorquí té el sentiment de parlar una variant “ de segona” i doncs es passa al castellà per retrobar una situació d'igualtat acadèmica amb el seu interlocutor. Com més es reconegui la validesa dels parlars balears més minvaran aquestes actituds negatives per la nostra llengua.

Per això suggerim que es restableixi la grafia entenedora d'aquests topònims de la mateixa manera que s'ha fet amb sa Pobla ( que les monarquies havien anomenat La Puebla a Mallorca): Donarà una millor consciència de l'etimologia als habitants concernits, frenarà el separatisme lingüístic que volen alguns ja que la millor manera de garantir la unitat de la llengua és donant-li el mateix tracte a tot el territori concernit.

 
8)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - xicó
 
2) Eugeni S. Reig - xiflis
 
3) Eugeni S. Reig - Manuel Sanchis Guarner en el record
 
4) Antoni Llull Martí - Empegueïment i vergonya
 
5) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Fraseologia lèxica. Lletra T.
 
6) Albert Jané - Sobre els diminutius
 
7) Neus Nogué Serrano - Seguim amb la negra...
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací