Fent temps perquè arribi un company d’estudis amb la seva muller, m’assec a un banc del parc de Sant Guim de Freixenet i em dedico a contemplar i a escoltar uns quants galifardeus, i unes quantes galifardeues, que grimpen i s’empaiten pel voltant. No puc no prestar atenció al llenguatge parlat, que és el català, sí, però que, comptat i debatut, és el castellà pronunciat en català. Van en doina els “gilipolla”, els “pilla’m”, els “guarro”, els “capullo”, els “vale”, els “tenir que”, els “joder”... ¿on som? Em recordava del patriarca Torres i Bages que també seia en un banc d’algun parc de Catalunya i sentia com la canalla es cridaven pel nom: Juanito, Pepito, Jaimito, Anselmo, Mariano... Pobre Torres i Bages! La seva conclusió final, davant el cas: És impossible redreçar Catalunya!

    Jo em demano, davant aquest cas i tants d’altres: ¿Què fan mares i mestres?

     Però és que si sents parlar el català a alguns mestres et se posa la pell de gallina sentint com el parlen, si fa no fa igual que el dels galifardeus. No diguem si sents parlar el comú de mares, i el comú de pares catalans ─i potser que no hauríem de parlar de comuns, sinó de quasi bé la totalitat. No hi ha cap responsabilitat, davant la llengua parlada per fills i alumnes, i podeu pujar de peus que si a uns i altres els ho diguéssiu, t’emportaries un àcid arronsament d’espatlles, si és que no ets enviat rodonament a pastar fang.

   És clar, ningú no en pot ser censurat car, com hem dit tantes vegades, ens han donat garsa per perdiu. La generació gran d’ara va ser formada sota el franquisme i se’ns imposà el castellà incondicionalment, sense rèplica possible, i pare i mares ja granadets no tenen cap culpa de no saber el català. Bé que hi podrien fer una mica més que no hi fan, que tampoc no se’ls parla d’embarcar-se cap a la lluna. Ara, els mestres ja és un altre cas; fan una generació més aviat jove i ja molts, la majoria, són mestres formats sota la Generalitat. Si no parlen un català net als seus alumnes, és perquè no hi posen bona voluntat, és perquè tant-se’ls-en-fum. I així no anem bé.

   No anem bé per salvar la llengua del sot horrorós on ha caigut ─sot horrorós perquè està sufocada i sense alè net, sense oxigen pur, perquè el castellà li ha esgavellat tota la gramàtica, li ha substituït moltes, moltíssimes de les expressions que li donaven més bona fesomia i l’ha mutilat, li ha fet suprimir pronoms a l’estil de com ho fa el castellà i li ha pres la sang pura per infiltrar-li la castellana. És un fet que actualment molts ciutadans de Catalunya, nascuts catalans i amb llinatge català, parlen un castellà pronunciat en català, com aquells brivalls que diem del parc de Sant Guim de Freixenet. El mal és ample i profund i costarà qui-sap-lo netejar i restituir la nostra llengua a la seva natural puresa ─si és que mai pugui ser fet, ja.

  Un cas a part foren el nostres mitjans de comunicació, que ens pensàvem que serien molt eficients a redreçar la llengua, pel seu interès, pel seu esforç a fer-ho, a servir una parla neta als oïdors catalans, i no ha estat, ni és així. És un dels aspectes també ben dolorosos de l’agonia que viu la llengua catalana, qui l’hauria de potenciar, netejant-la i enriquint-la, encara l’embruta i substitueix els seus mots i les seves expressions, castisses, tradicionals, per altres de noves, importades d’una llengua que ha fet un mal imponderable a la seva pròpia. Tant a mestres, com a locutors dels nostres mitjans, caldria exigir-los una llengua senzillament neta, gramatical i d’acord amb la tradició genuïna i de trinca. I aquell que no en sigui capaç, que no doni el nivell exigit i obvi, que sigui remogut del càrrec, com és fet en qualsevol altra empresa amb un assalariat que no en dóna el nivell satisfactori. Fins que es recicli i s’ho agafi de va debò. Que tothom ho pot fer, si es deixen de banda rancors i prejudicis. És una desgràcia afegida que aquells responsables de la llengua, que són avisats que la mutilen, se n’empipin i declarin indesitjable la persona que els n’avisa.

   Hem de ser lliures, hem de tenir un Estat Català, i amb la llengua que parlem li farem un pobríssim servei. Hi ha un relació secreta, íntima i vital entre la llengua parlada, i la seva salut, i el joc intern, el bon funcionament, l’expressió a casa i davant del món d’aquest Estat Lliure. Cap altre Estat de la terra té la llengua negligida i la deixa que es vagi mutilant, desfigurant i perdent, com s’esdevé amb la nostra.

   El nou Estat Català una de les primeres coses que ha de fer és establir la dignitat oficial i pública de la llengua, per al bé fonamental de Catalunya i el seu progrés. Que sigui una distinció i un honor la llengua ben parlada en públic, neta i elegant, que faci el senyor culte i l’intel·lectual dignes i acceptables. Que hi hagi una sanció social, que aquell desaprensiu que parli públicament una llengua bruta n’hagi de passar vergonya, per groller i per desconsiderat amb el altres. Que sigui riota i signe de reprovació, com ho és un català que digui catalanades parlant en castellà. Amb la llengua rica i plena Catalunya serà gran, rica i pròspera.