tot al
pes dels diners
Pagant-ho tot amb
els diners propis, sense cap mena d’ajuda.
|
Si com a mínim tinguera alguna subvenció que m’ajudara a pagar la
residència de ma mare, encara podria suportar-ho, però és que no em dóna
ningú ni cinc cèntims i ha de ser tot al pes dels diners i això un mes i
un altre i un any i un altre, no hi ha qui ho resistisca. D’eixa manera
me’n vaig a rutxe sense
remei. |
Aquesta expressió és d’ús habitual a Alcoi.
tot en
un missot
Tot alhora,
simultàniament, a la volta.
|
–Com hui és el nostre aniversari de boda i despús-demà fa els anys
ta mare ¿vols que anem a la platja a fer-nos una paelleta i celebrem les
dos coses a la volta? –Mira, com la setmana que ve s’examina el xicon i segur que aprova
i, damunt, trau bona nota, anirem a fer-nos la paella l’altre diumenge i
aixina ho celebrem tot en un missot i
au. |
Aquesta locució la conec del parlar d’Alcoi.
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
“¿Necesita algo?”. *Necessita algo?”. Que us convé res? Benvinguts a casa nostra. Que us convé
res?
“No
aguanto”. No puc més. Quin mal! No puc
més.
“No
deixar de pecho”. Corrupció de: No deixar de petja. El xicot no la
deixa de petja.
“No hace
falta”. No fa falta. No cal. No cal que firmis. No cal que ploris, per
tombar-me.
“No faltaría más!”. No faltaria més! Només caldria! ─El Jordi té ganes de treballar amb
nosaltres! ─Sí, només ens caldria aquest paio, al costat! Ara només caldria que no vingués.
“No se
preocupe”. No es preocupi. Ha desbancat, pràcticament del tot: No patiu. O: No hi patiu. No passeu quimera. No us hi
capfiqueu. ─No l’he pogut pas trobar.
─No passeu quimera. Us veig nerviós; no us capfiqueu tant, home.
“No hay
derecho”. No hi ha dret. No s'hi val. No s'hi val a enganyar els
altres.
“No me digas!” Què dius ara! I això! ─He tret la rifa .─Què
dius ara!
“No más” (tal cosa). *No més explotació (de)...!” Prou! Prou d’explotar els nens! Prou de
guerres! Prou de carretera amb accidents! Prou de maltractar les
dones!
“No sé
qué, no se cuántos”. Que gira, que
tomba. Que si naps, que si cols. Amb
el moc que li clavà el deixà sec, però ell que si gira que si
tomba.
“No te importa”. No n’has de fer
res. ─D’on véns, tu, herbeta? ─No
n’has de fer res!
“No
tener nada que ver”. *No tenir res que veure”. No tenir res a veure. Això no té res a veure amb
allò.
“No
tener vuelta de hoja”. *No tenir volta de fulla”. No tenir retop. La
cosa és tan clara que no té retop.
“No tenga
cuidado”. *No tingui cuidado”. No hi patiu. No passeu quimera. ─Et voldria
ajudar. ─No hi patiu. ─T’ho
voldria arreglar, però no hi veig la manera. ─No passeu
quimera.
“No
tocar. No pasar”. No passar. No tocar. No passeu. No toqueu res. No ho
trepitgeu. No trepitgeu la gespa. Mireu i no toqueu res, si us plau.
En català sempre és millor la
referència personal i no deixar un verb sol, penjat, com ho fa el castellà; el
català va molt poc d’infinitius sols, penjats.
Aprofito l’avinentesa per delatar que els senyals del trànsit a les vies
públiques també estan escrits sota aquest concepte del regust de castellà. Així
veureu que escriuen: ‘Recordi’. ‘Condueixi per la dreta’. ‘No giri’. ‘Guardi la
distància’. Que estan ben escrits, però és allò d’inspirar-se en la tercera
persona del castellà i deixar sempre de banda la manera tan bonica del català
tradicional: Recordeu-vos-en, (de
quelcom que abans ja s’ha avisat). Conduïu per la vostra dreta. No gireu.
Guardeu la distància. I si hi ha espai per col·locar-hi un polit si us plau, encara força millor. És el
tractament distingit de vós, adreçat
a tu i a tothom. Privilegi d’aquesta paraula que tenim tan
relegat.
A finals del 2010 una amiga que tradueix i corregeix envia un mail a les Oficines Lexicogràfiques de l’IECi els diu que creu haver detectat un error en l’entrada teló del DIEC2. L’entrada deia i diu: “Tela gran que es pot baixar i pujar i que, abaixada, tapa tot l’escenari”. L’amiga apunta que aquests baixar i pujar potser haurien de ser abaixar i apujar.
Passen tres anys de dens silenci administratiu i l’octubre del 2013, havent constatat que malgrat els centenars d’esmenes que s’han fet al DIEC2, teló no s’ha modificat, l’amiga hi torna: “Per segon cop em dirigeixo a vostès...” I, ara sí, n’obté una resposta.
“Us fem avinent que la Comissió de Lexicografia ja ha considerat la vostra proposta [...]. Si encara no la veieu reflectida és perquè [...] està estudiant les propietats sintacticosemàntiques del verb apujar ”. I se n’acomiaden “bo i esperant que s’assoleixi ben aviat la resolució”.
Diria que el teló només el pugem si el portem plegat a les golfes. Quan comença la funció, l’apugen (o el fan pujar). Algun dialecte el puja sempre però no l’estàndard. És la idea de gradació contínua, la mateixa que s’expressa apujant la veu o un preu, la que crec que obliga a apujar-lo.
Què entreté tant la Comissió? Potser massa respecte pel Fabra, del qual el DIEC2 calca la definició. No ho fa el GDLC, que evita mullar-se recorrent a fer baixar i pujar, ni el Diccionari normatiu valencià, que ja s’ha passat a apujar i abaixar.
Però el DIEC2 no calca del tot el Fabra: canvia baixada per abaixada. I és que, en el fons -per estrany que sembli-, nega la simetria abaixar / apujar: el primer el defineix com a “fer descendir a un nivell més baix” però no té clar que el segon sigui “elevar a un nivell més alt”. No li fa res abaixar el teló si no l’ha d’apujar.
Ho trobo molt antiintuïtiu i crec que en aquest punt, com en d’altres, un mal entès fabrisme li fa perdre el sentit comú i, sobretot, el fa lent, lentíssim, de reflexos.
Burro «versus»
ase
Sabeu quina és una de les regles bàsiques del bon insult? Que tingui com a mínim dues síl·labes: babau, cabró, mesquí, milhomes... De fet és més habitual que siguin tetrasíl·labs (xitxarel·lo, ganàpia) o pentasíl·labs (pocavergonya). I si no us ho creieu podeu consultar l’índex del llibre dels 100 insults imprescindibles (Cossetània, 2014), del filòleg Pau Vidal. Ara bé, com sempre n’hi ha algun que és l’excepció que confirma la regla, com ara porc, que malgrat que és un monosíl·lab té prou força com a paraula gruixuda per la manera com la pronunciem. La intensitat en què diem un insult és una altra de les claus perquè la injúria aconsegueixi l’efecte desitjat. També hi ha altres recursos que ajuden a apujar-ne el to, com ara precedir-lo de l’expressió «tros de». «Un tros d’ase és més ase que un ase sencer, i la mateixa amb tros d’animal», indica l’autor del recull.
Entre el centenar d’insults que s’inclouen en el llibre, n’hi ha uns quants que curiosament provenen de noms d’ocell. Seria el cas de capsigrany; gamarús, que «només cal contemplar-lo un moment per entendre per què s’ha guanyat la mala reputació», explica Vidal; o de passerell, que incomprensiblement, assenyala l’autor, s’ha guanyat aquesta mala fama d’inexpert. A l’hora de formar insults, també cal destacar que tenim una predilecció pels mots compostos (escalfabraguetes, busca-raons, torracollons) i per aquells relacionats amb l’escatologia (cagalló, caguetes, cagamandúrries, llepaculs). Ara bé també en tenim de més «refinats» i «civilitzats», com per exemple cretí, mala persona, llepafils o mesquí.
Alguns insults han vingut de fora per quedar-se, tot i tenir equivalents ben catalans, com ara burro. «La vibrant múltiple “rr” li confereix una força que la essa sorda d’ase no pot ni somiar», assenyala Vidal. O el cas de tonto, que és un dels primers insults que aprenen els nens a l’escola. O la dificultat que tenim per traduir el chulo castellà, malgrat que en català podem triar entre milhomes, fatxenda i fanfarró.
I per saber si l’insult que
busquem té la força necessària, cada entrada del llibre va acompanyada de
l’emprenyòmetre, una escala de l’1 al 10 que mesura la intensitat de cada
paraulota.
Sabíeu
que...
Hi ha insults que
sortosament han estat bandejats per unanimitat les últimes dècades perquè la
societat s’ha conscienciat que provenen d’una patologia mental. És el cas de
subnormal i mongòlic, que en la dècada dels vuitanta estaven molt
estesos.