InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 197 (divendres 20/06/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - suarda
 
2) Eugeni S. Reig - tapanta
 
3) Antoni Llull Martí - Parar casa, parar botiga, parar taula
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Fraseologia lèxica. Lletra C.
 
5) Albert Pla Nualart - Del que voteu (en) depèn el futur d’Europa
 
6) Albert Pla Nualart - Per què van de bracet el poder i la corrupció
 
7)  Pere Ortís - Llegendes històriques de Lleida
 
8) Neus Nogué Serrano - Gabriel García Márquez i els correctors
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

suarda

En sentit pejoratiu, suor que fa una pudor forta i desagradable.

Fes el favor de dutxar-te, posar-te un desodorant i canviar-te la mudada que fas una pudor de suarda que tombes de tos.

Aquest vocable, en el sentit definit, és d’ús habitual en el parlar tradicional d’Alcoi.

En la narració curta Una aventura en el tren de l’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:

Jo tenia al costat una dona grossa que em prenia mig seient i m’arrimava una cuixa i un pit pletòrics de carnassa i amb dura fortor de suarda. Vaig pensar si la formosa jove no acceptaria el meu oferiment per no tenir aquell contacte.

 

En valencià també es diu: suor
La llengua estàndard sol emprar: suor
En castellà es diu: sudor
 
NOTA: El text de l’exemple, que correspon a la narració breu Una aventura en el tren, podem trobar-lo en l’obra Narracions alacantines de muntanya i voramar de Jordi Valor i Serra (Editorial Sicània, València, 1958 pàg. 46).
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

tapanta

Allò que aprofita per a tapar alguna cosa. Es diu de manera molt especial de la roba que es posa al llit i que tapa la persona que s’hi gita com ara els llençols, les flassades, els edredons, els cobertors, les vànoves, etc.

No puc dormir de tanta tapanta que m’has posat en el llit.

Aquesta paraula l’empra Martí Domínguez Barberà en la seua prosa literària. En la novel·la Els horts podem llegir:

¿Somniava Begonya caure en l’espai, o era un simple batec nerviós, com tan sovint li esdevenia? Es despertà amb un sobresalt. Sentia calor. ¿On era? ¡Ah, sí! En aquell convent de monges; i es veu que les monges, per fer-ho ben complit, havien carregat de flassades la tapanta... I ella, que cap llit mai no estranyava, i menys ara amb la son jovenívola i el cansament, ¿havia estat prop de rostir-se, com el colomí del dinar?

En Poble (cançoner satíric) de Bernat Artola –que podem trobar en les Obres completes (vol.1, pàg. 179)– llegim:

«Les xiques del veïnat,

fredolines baix la manta,

planyen alçar la tapanta

i eixir… i anar al mercat!»

El Diccionari català-valencià-balear arraplega la paraula tapanta que definix així:

«Coberta, allò que serveix per a tapar quelcom (Maestrat). Especialment: a) Tapall de llit. “Quan em vaig despertar, tenia la tapanta en terra”.—b) Coberta de llibre.—c) Davantal de pell que usen els segadors.»

La paraula encara és ben viva al Maestrat, almenys en la primera i en la tercera accepcions que trobem en el DCVB. Pel que fa a la trecera accepció, no únicament anomenen tapanta al davantal dels segadors sinó també al dels ferrers i al que posen als bocs i als marrans per a evitar que fecunden les femelles.

Joan Coromines en el seu DECat (VIII, 289a16) diu:

«Tapanta, V. Tabanta (tabard)».

Si cerquem tabanta (VIII, 178a35-51) trobem:

«TABANTA 'davantal': ja tractat a GAVANY. Suplementem. Gandesa "tabanta: davantal de pell usat esp. per a segar" (Amades, Excursions III, 190) [...] Hi ha variants amb contaminacions d’altres mots; molt natural la de tapar: "cuixeres: tapanta de pell partida en dos canals---" (Ga Girona, Voc. Maestr.); per a l’andal. toblante i murc. tarabante, V. talabante a TALABARD. És casual la semblança amb l’hapax topanta 'factòtum' del Satyricon (XXXVII, 4), que sembla ser substantivació d’un grec vulgar τό πάντα 'el tota-cosa'.»

I finalment en l’entrada GAVANY o GAVAN (IV, 428b9) trobem:

«Gavardina (1486) 'gec llarg fins als genolls', mot comú amb el castellà gabardina (abans gavardina), resultat d’un encreuament de gavany /cast. gabán, amb tab-/ tavardina, dim. del cast. tabardo, cat ant. tavart. [...] d’aquí deu resultar (per encreuament amb davant, davantal), tavanta 'davantal de cuiro que porten els ferrers i els segadors' (Morella-Tortosa-Gandesa).»

Es veu bastant clar, doncs, que la tercera accepció que dóna el DCVB és el resultat d’un encreuament entre tabanta (o tavanta) i tapar, mentres que les dues primeres accepcions deriven directament de tapar.

Pel que fa a la primera accepció, a la de “roba que es posa al llit i que tapa a qui s’hi gita”, els membres de la llista Migjorn varen aportar la informació següent: a Castelló de la Plana, Alcalà de Xivert, Benicàssim i Vilafamés diuen tapanta, a Borriana, Montcada i Simat de Valldigna tapa, a Elx tapador i a la ciutat de València, Algemesí, Benifaió i Castelló de la Ribera tapadora.

Martí Domínguez Barberà era d’Algemesí (la Ribera del Xúquer). A Algemesí –i deu ser comú a tota la Ribera– per a denominar la roba que es posa al llit i que tapa la persona que s’hi gita, usen la paraula tapadora, no la paraula tapanta, que sembla que és exclusiva del valencià septentrional. Biel Sansano Belso, en la introducció que fa a la novel·la Els horts (Edicions Bromera, Alzira, 1990, pàgines 20-21), referint-se a Martí Domínguez, diu: «L’autor, tot i que tenia una gramàtica valenciana molt primària, sí disposava d’una bona oïda i d’una gran memòria, a més de tot el cabal de la pròpia llengua apresa a la Ribera del Xúquer. És d’aquest aljub que va pouant una i altra vegada totes les paraules que conformen el lèxic tan viu i tan ric que ens trobem a cada plana.» Doncs sembla que no tot el lèxic que trobem a Els horts el va pouar Martí Domínguez a la Ribera del Xúquer. Almenys, la paraula tapanta, em fa l’efecte que no.

 

En valencià també es diu: coberta, tapa, tapador, tapadora

La llengua estàndard sol emprar: coberta, tapadura, tapall, tapament

En castellà es diu: cubierta

 

3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 96)
 
 
Parar casa, parar botiga, parar taula
 
Antoni Llull Martí
 
 
Avui en dia, per influència del castellà, solem fer un ús una mica abusiu del verb parar amb el sentit d’aturar, i en canvi, en moltes ocasions substituïm el nostre parar per altres verbs (per exemple posar i preparar) que si bé el seu ús és ben legítim en la nostra llengua, no concorda amb el que se’n fa en la forana dominant, i així, per imitació d’aquesta, és diu «posar taula, posar botiga», etc., per parar taula, parar botiga. Record que quan jo era al·lot, els nuvis que tenien intenció de casar-se aviat havien de preocupar-se de parar casa i, es podia dir que tenien una casa ben parada si el parament era l’adequat i triat amb gust. I també era usual parar taula. Parlant d’un lloc on hi havia un desgavell i no hi valien consells ni raons, deien que el dimoni hi parava taverna, expressió que podem trobar a les Rondaies d’en Jordi des Racó. I d’un que no tenia recursos econòmics, que estava arruïnat, que no tenia trast que parar. Altres usos de parar que no concorden amb el castellà és parar una llosa (o una ratera, etc.), parar una arma (però hi coincideix, si bé amb una mica d’alteració en la forma, dispararla ‘desparar-la’), parar faves (esclovellar-les i xapar-les per fer-ne el cuinat que es diu fava parada), i parar la mà, parar un sac, etc., per rebre-hi qualque cosa a dins. Algunes frases que temps enrere eren usuals com parar clot, per ‘fer front (a qualcú)’ avui en dia ja ningú, o quasi ningú sap que volen dir. És llàstima que es perdin aquests usos tan propis de la nostra llengua.
 
L’ús de parar amb el sentit d’’aturar’, o ‘quedar-se’ també pot esser ben correcte en frases tals com aquest tren no para a Sineu. El rellotge s’ha parat. Para per Barcelona. No para en tot lo dia. I també és correcte amb el sentit d’’aguantar’ o ‘resistir’ en frases com parar el cop, parar la pluja, parar l’envestida, etc., o aquell refrany que diu ara que ets morter, para; en esser maça, ja picaràs que es diu a qualcú que està subjecte a altri, com a aprenent o a l’expectativa d’arribar a comandar.
 
Si parau esment a tot això que us he dit, la vostra expressió oral i escrita pot millorar de forma ben notable.
 
4)
 

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Fraseologia lèxica.

 
Lletra C.
 

      “Carpintería metàl·lica”. *Carpinteria metàl×lica”. Tancaments metàl·lics. Treballs mecànics. Els tancaments metàl·lics aïllen més que la fusta.

      “Cinco de vuelta”. Cinc de *volta”, a la botiga. Cinc de tornada. Cinc de canvi.     Em deus cinc euros, de tornada. Apa, noia, deu de canvi.

      “Como mucho”. Com a molt. A tot estirar. Pel cap alt. A més fer. Com a màxim.     A tot estirar, farà sol fins al migdia. Com a màxim, n'hi entraren tres.

       “Como no hagas eso...” *Com no facis això...”. Si no fas això... Li has regalat la bicicleta; ara, si no li regales un auto, no el faràs content. Si no em tornes els cinc euros, te la carregaràs.

      “Como nuevo”. *Com nou”. Com si fos nou. Ha retocat l’oli amb tanta traça que l’ha deixat com si fos nou.

      “Consistir en + infinitiu”. "Consiste en dar-se la mano". Consistir a + infinitiu. La sardana consisteix a donar-se la mà i...

      “Con tal que”. Amb què. Sempre que. Sempre i tant que. Amb què em paguis, jo content. Hi aniré sempre i tant que garanteixin que hi haurà respecte.

      “Cuánto antes”. *Quant abans”. Com més aviat millor. Al més aviat possible. Vine com més aviat millor.

      “Cuántos más mejor”. Com més millor. Com més en vinguin, millor. Com més serem, més riurem.

      “Cuenta corriente”. *Compta corrent”. Compte corrent.  Tenir un compte corrent a La Caixa.

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 24 de maig del 2014

Més enllà d’animar-vos a votar, l’objectiu de la frase del títol és encomanar-vos un dubte que no em deixa dormir i que, al meu entendre, és un dels grans misteris sintàctics del català: ¿cal que hi posem l’ en, l’en és optatiu o, posant-hi un en, incorrem en una ultracorrecció?

El dubte no es limita a dependre. També el plantegen desprendre’s, deduir, derivar-se i segur que me’n deixo algun més: “Del text es (se’n) desprenen moltes idees”, “Del que m’heu dit (en) dedueixo que no li ha agradat”, “D’aquest error es (se’n) deriva tot el problema”.

Si conserveu una bona intuïció i no la barregeu amb cap prejudici, haureu de reconèixer que aquestes frases sense en sonen bastant bé, potser millor que amb en, tot i que amb en tampoc semblen incorrectes.

Ara bé, seguint la teoria, no ens haurien de sonar bé. Som, en efecte, davant la tematització (avançament a l’esquerra) d’un complement regit pel verb, i la teoria diu que quan es tematitza un complement regit hi ha d’haver pronom de represa.

De fet, la teoria es compleix amb altres verbs: “De tancar la porta no se’n descuida mai”, “D’això, sobretot, no te n’oblidis”, “De la inversió n’hemtret molts beneficis”. En aquestes frases l’ en és del tot imprescindible perquè sonin catalanes.

Es produeix, a més, un fet curiós. En els verbs del tipus dependre, com més allarguem la frase i ens allunyem del complement tematitzat més necessari es fa posar-hi un en. Observem-ho en aquesta frase de Pere Navarro, que he trobat a la web del PSC: “D’aquestes eleccions no depenen les relacions entre Catalunya i Espanya, sinó que en depèn el futur dels europeus i les europees ”.

El repte per al lingüista en casos així és explicar el fenomen, i no pas combatre’l. Però no seria el primer cop ni l’últim que, quan ja ha fet la teoria i veu que la llengua real no l’acaba d’obeir, en lloc d’afinar la teoria condemna com a incorrecció la desobediència.

 
6)
 
 
Publicat en el diari ARA dissabte 31 de maig del 2014
 
Podem agafar algú de la mà i també, esclar, anar agafats de la mà amb algú o donant-li la mà. En l’època dels nostres avis -avui no hi posaria la mà al foc- veure un noi i una noia agafats de la mà era el primer símptoma d’una relació incipient.

Podem deixar de (la) mà a algú o alguna cosa, que en sentit figurat vol dir desocupar-se’n o, al contrari -si hi afegim un no al davant-, treballar-hi sense pausa. Si algú està deixat de la mà de Déu vol dir que ningú el cuida, que està abandonat.

Per contra, i encara que és una expressió que trobem algun cop als mitjans, no sembla que dues persones puguin anar de la mà. Aquest ús poc genuí, calcat del castellà, sol tenir sentit figurat, com en el següent titular: “Poder i corrupció van de la mà”.

En casos així sempre podem dir que van junts però queda molt pla. Perquè tingui una mica de gràcia, hem de dir que “van de bracet”. Anar de bracet encara és més passat de moda que anar de la mà, però la no vigència d’un sentit literal rarament afecta la del figurat.

Però ir de la mano també vol dir que un guia i l’altre el segueix i, en un sentit més figurat, que una cosa o persona arriba, arrenca o prospera gràcies o a través d’una altra. El sentit literal el percebem castellà però el figurat s’ha ficat pertot en l’estàndard.

S’ha ficat, fins i tot, al butlletí de l’IEC, que al número 90 ens diu que la Societat Catalana de Biologia va recuperar les activitats “de la mà de Josep Alsina i Bofill”; al 109 ens convida a fer una passeig “de la mà d’un historiador de l’art”; i al 111 ens informa que l’escoltisme s’iniciava el 1907 “de la mà de Baden-Powell”, i n’hi ha més.

Si és un ús tolerable seria bo incloure’l al DIEC. Ara mateix només el recull el D62, que a l’entrada ens diu que de la mà vol dir guiat per. També podem optar per condemnar-lo, però, llavors, se’ns gira molta feina.

 
7)

Llegendes històriques de Lleida

Pere Ortís

 

Llegendes històriques de Lleida

Ramon Miró

Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2014

 

 

   És el nou llibre que acaba de treure el Ramon Miró. Tothom el coneix el Ramon,  a la vila, perquè és exponent de la cultura del poble i un de nosaltres, que no fa escarafalls i treballa en silenci i amb una dedicació exemplar. I diria que sense esperar gaire reconeixements i medalles. De totes passades, és un positiu per a ell molt considerable que a Montserrat el tinguin en ment per a la mena de publicacions, que vol dir que valoren el seu carisma d’historiador i el seu neguit de recerca tot espolsant vells manuscrits, desenterrant tresors d’història i de cultura perduts, ignorats i que tant contribueixen a perfilar la nostra identitat. I el coneix especialment el jovent, per la seva acció docent sobre d’ells en l’Institut “Lo Pla d’Urgell”, en literatura, en llengua catalana, que ho amaneix tot amb la seva bonhomia i el seu caràcter suau i gens renover.

   L’aplec que fa de contalles i llegendes en aquest llibre no recull el conte casolà que es descabdella al celler de la mansió de l’enterramorts o a la golfa de la vídua solitària que comunica amb els ocells de nit. Ni aquella rondalla que té lloc més en públic, al típic carrer després del qual ja ve el coscollar, ja quasi bé als afores del poble, on gosen arribar i  bellugar-se els follets i altres fesomies nocturnes que esgarrifen i que, per aquesta raó, fan el conte embolicat amb aquella tenebra i aquell misteri que fan tanta peça a menuts i a grans. En aquest altre cas el Ramon s’ocupa de les llegendes, diríem de caire històric, d’àmbit comarcal, amb cert caràcter d’oficialitat, que fins poden marcar una fita i deixen l’empremta d’un moment, d’una escaiença que seran recordats, apresos, celebrats o temuts segons els subjectes o les lliçons que inspirin, a les venidores generacions.

  I el Ramon semper sibi constans.  Sempre fidel al seu estil diàfan, a l’elegant sobrietat, que ell  és un narrador avesat a la rigor dels documents i defuig la inutilitat de l’exuberància. Hi podria fer que els contes no se’ls treu ell del cap, sinó que els beu de la tradició, i si algun retoc hi fa, és simplement el que dicta la versemblança, perquè, ai, que inestable és i que capriciós el camp d’una contalla del temps de l’avior, de tostemps! Narreu un conte a la quitxalla, a un grup d’oïdors de tota mena, i després feu-lo contar a ells, per separat, i veureu quines transformacions i fantasmagories, quina altra fesomia que hi ha imprès la imaginació que no té fre i que sap que no ha d’anar escrita.

   La llegenda de la Terra Ferma d’envergadura històrica més vella que es coneix és la que protagonitzen els caps de brot ilergetes Indíbil i Mandoni. Aquesta i tota la resta, l’autor les tracta amb tota seriositat i procura conservar-los el tremp humà i escurar-les d’un empastifament que no sigui verídic. En presenta unes quantes, generalment atansades a la ciutat ilergeta, que és el cor de la contrada i la generadora del seu esperit. N’hi ha de les poblacions més ràncies i amb pes més tradicional a la rodalia. El bandoler Macot, tan sentida de nens ─a Ponent tenim l’adagi “Fer-ne més que el Macot”─. El Sant Crist de Balaguer. El sant misteri de la Vera Creu, de Cervera. La Marededéu de les Sogues, de Bellvís. Molt tot pel cantó religiós, que la història de Catalunya és cristiana. Els de Bellpuig hi som privilegiats perquè, ja en l’edat moderna, segona part de les rondalles, figuren les llegendes locals del Sant Crist de Bormio, amb la sèrie de personatges històrics que hi intervenen, Isabel de Casanoves, Ramon de Cardona, i la de sant Salvador d’Horta, que fou llec al convent de Bellpuig, i del que ara hem après que es diu “d’Horta”, no per mor de l’horta de Bellpuig, ans perquè va ser molt de temps a Horta, la que cau cap a la banda del Montsià.

   Al meu veure, un dels encerts oportuns d’aquest llibre és subratllar, arran de la llegenda “Cervera/Tarroja: L’Ausias March segarrenc i el Cristòfol Colom també català de la Segarra o de Lleida”, el fet històric, tèrbol i contradictori volgudament ─jo he visitat la tomba de Colom a la catedral de Santo Domingo, a la de Sevilla i a la de Valladolid─ del naixement del descobridor d’Amèrica en terres catalanes, amb tota probabilitat. Així ho defensen, a més a més de molts catalans estudiosos que n’estan persuadits, forasters il·lustres que no tenen res de catalans. Sí, mentre maduri l’actual sotsobra que viu Catalunya, inajornable sotsobra i que cal empitrar amb grandesa d’ànima, i cristal·litzi en llibertat i en pau, caldrà estudiar ben a fons tot allò d’històric i de transcendent que ens han pispat des del centre, o que han tergiversat o que han silenciat des del centre, com aquesta catalanitat de Colom defensada pel peruà Ulloa i pel nord-americà Charles Merril, entre d’altres. Una apropiació d’aquesta mena, entre les que fan forrolla, per exemple, fou la d’atribuir la victòria de Lepant al jovencell, brot de l’emperador Varlos V, Don Juan de Austria, quan la guanyaren el nostre almirall Lluis de Requesens i Andrea Dòria, dels Estats Pontificis, amb llur ben planejada estratègia. N’hi ha un grapat d’històries d’aquestes. Cal recordar que l’esposa del Rei Catòlic, Isabel I de Castilla, sempre reclamava the lion’s portion, per al seu regne. I que a partir d’aquest tarannà i del tanto monta ha estat escrita la història de España. Diu que el Rei Catòlic era tan tou, amb ella,  i ni  català parlava, Fernando de Aragón.

    És una gran idea compilar les llegendes dels quantiosos racons de Catalunya, per saber bé qui som i on anem, per aplegar els nostres tresors històrics i culturals i enriquir més aquesta Catalunya ja tan rica que tenim, i que vivim tan pobrament els catalans. Perquè vinguin dies millors rics en llibertat, en cultura, en pau i germanor amb tots els pobles del planeta.

 

8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dijous 17 d'abril del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net