Els
subscriptors d'
481. Quan una persona fa seva la llengua catalana, deixa de ser
forastera a Catalunya.
Joan Tudela
Periodista i
sociolingüista
Salvador Pardo
No inclou galant de nit
com a perxa amb un peu per penjar-hi durant la nit la roba d'ús diari. Sí que hi
ha el nom de la planta, balsamina (meravella de nit).
Hi ha habitança
només com a acció i efecte
d'habitar en un lloc. Tanmateix, també s'usa com a sinònim d'habitatge, és a dir lloc per a ser
habitat per persones.
Inclou gland (extrem del
penis i del clítoris), però no bàlan
(en aquest sentit), que és un sinònim productiu: balanorràgia,
balanitis.
No hi ha trinca (nou
de), flamant; però sí trinqui com
a acció d'ingerir begudes alcohóliques: Li agrada molt el trinqui..
Inclou per últim; ja n'hi ha prou amb per fi, finalment.
Trobe que és un encert fer sinònims claveguera i albelló i androna, així com incloure-hi clavegueram (xàrcia de
clavegueres).
Pareix que el plural de raig és rajos (en tots els exemples). Tanmateix,
crec que hi ha, si més no, un plural lexicalitzat: raigs X.
Fa sinònims seure, asseure's
i assentar (aquest últim no s'acceptava en el sentit de
seure).
No recull la locució alça
Pilili! (que denota sorpresa o estranyesa), equivalent a nyas, coca (que sí que
recull).
Inclou els sinònims abecedari, beceroles i la
beabà.
Avort és secundari d'avortament (com a acció i efecte
d'avortar) ¿Y el producte de l'avortament?, perquè avortó remet a avortí (que és un terme de veterinària,
es referix només a animals). Haurem de recórrer a fetus, que és genèric, referit als
animals vivípars. Avortar també
s'accepta en el sentit d'avortar un colp
d'estat, un afer. En aquest cas, s'usava fer avortar, com a ús fàctic.
Sorprenentment abraç és
forme secundària d'abraçada.
Abrasar remet a abrasir, que és
la forma valenciana: un sol abrasidor.
Accepta bult com a
equivalent a volum (però no, “abultar”). Pareixen més genuïnes
solucions, segons els casos, com bony,
embalum, paquet, silueta, motroco o
motroll.
En la fraseologia d'acabar figura s'ha acabat el bròquil. Em sona més
nostra s'ha acabat el
cafetí.
Hi ha acanaladura. Em
sona més nostra canaleta, equivalent
a estria o canal.
Hi ha agimponar-se com a
sinónim d'aponar-se, però també es
viu agiponar-se.
Es definix l'accident
laboral com el que es produïx en hores de faena o durant el desplaçament del
domicili del treballador al lloc de treball o viceversa. Aquest segon cas,
caldria dir que es coneix en l'àmbit juridicolaboral com a accident in
itinere.
Admet encertadament clarificar en el sentit d'aclarir o posar en
clar.
Com a formes preferents hi ha capritx damunt capritxo i caprici, antull i antoix (però com a verb només antullar, no “antoixar”), bombar i abombar, bombament i abombament, botonar i abotonar, abreviar i abreujar, clucar i aclucar, acolorir i colorejar, escometre i acometre, compassar i acompassar, aconseguir i conseguir, contentar i acontentar.
Passar més fred que un gos
xicotet
El modisme comparatiu de superioritat passar més fred
que un gos xicotet s'usa per a expressar la idea que algú passa, té o patix
molt de fred.
S'usa aquest modisme comparatiu perquè els cadells de gos
sempre tremolen.
I ¿per quin motiu tremolen els cadells de gos? Doncs perquè
la calor que perden és gran comparada amb la que genera el seu cos, cosa que no
passa en un gos adult.
Per a poder comprendre açò farem uns càlculs matemàtics molt senzills. Si dividim la fórmula de la superfície d'una esfera per la del seu volum obtenim com a resultat sis dividit pel diàmetre de l'esfera. Si fem la mateixa operació amb un cub, veurem que el resultat és sis dividit per la longitud del costat del cub. Evidentment, la forma d'un gos o de qualsevol altre animal (ésser humà, cavall, hipopòtam, porc, etc.) no és esfèrica ni cúbica, però com a aproximació ens aprofita perquè la diferència no és gaire gran. La fórmula que obtenim quan dividim la superfície d'un cos pel seu volum ens aprofita per a comprendre la quantitat de calories que irradia per unitat de superfície el cos en qüestió comparades amb les que genera per unitat de volum. Quan més voluminós és un animal, menor és el nombre de calories emeses comparat amb les generades. I, al contrari, quan més menut és un animal –o un ésser humà, evidentment– més gran és la quantitat de calories perdudes per radiació –i per convecció, si fa vent– comparat amb les generades. Per eixe motiu les persones grosses patixen més calor que les primetes. Per això els hipopòtams estan quasi sempre en l'aigua i els elefants africans tenen unes orelles grandíssimes i amb molts vasos sanguinis. Eixe és el motiu pel qual cal abrigar adequadament els xiquets xicotes si no volem que estiguen sempre patint constipats i altres malties, com les otitis, que sempre són una complicació d'un refredat. Per eixe motiu els pollets acabats d'eixir de l'ou s'amaguen davall de sa mare. Per això els pollets que naixen en les incubadores tenen làmpades de rajos infrarojos que els donen la calor que no els dóna la mare. I per això tremolen els cadells de gos. No tremolarien si estigueren arrimadets a sa mare, com ho estan els cadells de llop o d'altres animals salvatges.
a) ¿Com s'anomenaven les consonants originàriament i per què n'hi han de dos classes?
Sant Isidor de Sevilla, en el seu famós llibre conegut com a Etimologies, del segle vii, dividia les consonants llatines en dos grups: d'una banda, les «semivocals», que són consonants que podem allargar, comencen per una e de suport i acaben amb el seu so (ef, el, em, en, er i es); d'altra banda, les «mudes», que són consonants que no podem allargar, comencen amb el seu so i afigen una e de suport (be, de, pe, te...). Doncs resulta que aquesta manera d'anomenar les consonants és la que ha existit en català des dels orígens. Eixa és la conclusió a què va arribar el filòleg gironí Albert Rossich en un article molt ben documentat: es diu «El nom de les lletres» i es va publicar la tardor de l'any 1999 a la revista Caplletra número 27 (es pot consultar en línia, per cert). És a dir que, orginàriament, el nom de les «semivocals» era monosíl·lab i no tenia cap vocal al final: es deien ef, el, em, en, er i es.
b) ¿Com es passa de ef a efe?
La nomenclatura tradicional de les «semivocals» (ef, el, etc.) es va mantindre intacta ni més ni menys que fins al segle xix. Va ser llavors quan van nàixer les formes amb una e de suport (efe, ele, etc.), molt probablement per la influència del plural (pares / pare, efes / efe). Val a dir que eixa tendència, que es sol atribuir a l'omnipresent influència del castellà, apareix també en italià (effe) i en portugués (efe). I bé: en el segle xx, sembla que les formes noves amb la e de suport (efe) van esdevindre la tendència triomfant i van arraconar les formes tradicionals (ef) fins a deixar-les obsoletes.
c) ¿I com es passa de efe a efa?
Doncs, el responsable de les grafies efa, ela, ema, ena, erra i essa és ni més ni menys que Pompeu Fabra. Ell va ser qui les va adoptar i les va consolidar en el Diccionari ortogràfic, de l'any 1917. El canvi de la vocal final es deu al fet d'adaptar la grafia a la pronúncia oriental del català, que Fabra considerava la més adequada per a la nostra llengua «per la seva innegable superioritat». Una altra teoria és la de l'Institut Interuniveristari de Filologia Valenciana, que en la Guia d'usos lingüístics, de l'any 2002, interpretava que la -e de suport es convertí a -a perquè va ser «reanalitzada com a marca de femení». Eixa teoria, però, intenta justificar una qüestió fonètica per mitjà de la flexió i, a més, no respon a la manera de parlar dels valencians, que diuen sistemàticament efe, ele, etc. i rebutgen efa, ela, etc. Ni un filòleg compromés com Carles Salvador va gosar adoptar les grafies amb a.
d) ¿Com tracten la qüestió els diccionaris i les gramàtiques actuals?
Si ens centrem en el Diccionari de la llengua catalana(el DIEC2), els únics noms que hi contempla són els que acaben amb -a (efa, ela, etc.); no hi apareixen els noms amb -e, ni tan sols com a entrades secundàries. De la mateixa manera actua la Gramàtica de la llengua catalana (en la seua versió electrònica provisional), encara que advertix en la nota al peu que, «en algunes obres gramaticals, les lletres f, l, m, n, r i s també reben les denominacions efe, ele, eme, ene, erre i esse, respectivament».
Per la seua banda, si el diccionari català només contempla una forma, el Diccionari normatiu valencià en contempla tres (tres!), de manera que hi trobem, per exemple, ef, efe i efa; això sí, el diccionari valencià es decanta clarament pels noms acabats en -e: així, de les tres, l'entrada prioritària és efe. La priorització és més clara en la Gramàtica normativa valenciana, que anomena les «semivocals» efe, ele, eme, ene, erre i esse, i secundàriament ef, el, em, en, er i es. Les grafies efa, ela, ema, ena, erra i essa queden relegades a la tercera opció amb una nota al peu que diu que la e de suport «va ser reemplaçada per -a, a principis del segle xx, en certs parlars».
e) ¿Quin únic nom ens convé a tots?
Potser seria demanar massa pretendre recuperar els noms tradicionals de les «semivocals» (ef, el, em...) al cap de 100 anys d'haver-los abandonat, però, sens dubte, eixa seria l'opció més beneficiosa per al conjunt de la llengua: seria una solució que entroncaria amb la llengua clàssica i seria vàlida per a tots els parlars. Tot és qüestió de proposar-s'ho. Ara com ara, però, l'opció més viable és la decantar-se per efe o per efa. La clau de la qüestió és la concepció que tinguem de la llengua: si es considera que la nostra llengua és una extensió del català potent que projecta Barcelona, molts parlants adoptaran els noms efa, ela, ema... per imperatiu i seran obligats a canviar la seua manera de parlar innecessàriament; per contra, si es considera que la nostra llengua és una suma de parlars coordinats, tots els parlants escriurem de la mateixa manera (efe, ele, eme...) i ens sentirem còmodes parlant com parlem, sense forçar-nos a canviar debades la manera de parlar. Així, si adoptem la grafia efa, els parlars occidentals es veuen obligats a passar de dir efe a dir efa, mentre que, si adoptem la grafia efe, els parlars orientals, com que pronuncien iguals les as i les es àtones, podran seguir dient efa, igual com pronuncien para quan veuen escrit pare. Per tant, si el que volem és un model de llengua integrador, més que no integrista, amb el qual no perd ningú ans sortim tots guanyant, la grafia per als noms de les «semivocals» deuria ser, sens dubte, el que té la e com a vocal de suport, és a dir, efe, ele, eme, ene, erre i esse. Desoir una demanda que beneficia tota la llengua seria anar en contra del bé comú.
Diumenge, mentre el president balear Bauzá era a París cobert amb un barretet ridícul per donar ànims al tennista Nadal en el Roland Garrós, a Mallorca el mestre Jaume Sastre arribava al dia trenta-dos de la seva vaga de fam “per una educació digna, de qualitat i en català”. Com que jo davant el Bauzá que es passa pel barret l'“educació digna de qualitat i en català” diria un disbarat i davant la digníssima i perillosa actitud de Sastre no tinc paraules –com no en deuen tenir la majoria de catalans, perquè el ressò aquí ha estat mínim–, em limito a reproduir el missatge que el vaguista va emetre aquell mateix dia, que també coincidia amb la jornada castellera a nivell europeu en favor de la consulta a Catalunya.
“Bon vespre a tothom. Com ahir i com sempre, avui és un altre dia per demostrar que defensar la llengua, la cultura i el territori no té data de caducitat. Hi ha moltes de causes justes i nobles per les quals lluitar arreu del món, però la nostra llengua, la de Ramon Llull i la dels nostres pares, des de 1229 ençà, només té els seus parlants per fer-la viva i plantar cara als enemics que la volen exterminar. L'educació és la garantia que fa possible la supervivència del nostre poble. Ningú no té dret a alterar el model de convivència amb imposicions polítiques, allunyades de la realitat social, sense el consens imprescindible amb els professionals i els qui en saben. Avui, per brindar suport a la vaga de fam indefinida en curs, s'ha fet una convocatòria que ja ha superat els quaranta municipis de les Balears. Jo no hi podré ser per raons òbvies, però vull fer arribar el suport a la convocatòria i transmetre la convicció que defensar la llengua és defensar el nostre poble d'ahir, el dels nostres padrins, i encara més el de demà, el dels nostres fills i els nostres néts. Sabem que el ritme de vida i les circumstàncies dificulten distreure el nostre temps, però vull reforçar aquesta crida a anar avui a les places de les nostres viles per enllaçar-nos i agermanar-nos... No ens faran callar! Lluitarem sense descans ni desmai a favor de la llengua, de la cultura, de la identitat i per un ensenyament digne i de qualitat per a tothom. Que avui s'escolti també la llum de les espelmes com un crit, als vuit vents del món, a favor del diàleg i de l'entesa. Amigues i amics, us tinc i us sent més a prop que mai. Mantinc la seguretat i la convicció que, amb la vaga de fam, no es fa altra cosa que una crida sensata a la racionalitat i al diàleg. El vostre suport és el meu aliment. Amb ell, no tinc cap dubte en renovar i refermar la meva decisió. Moltes de gràcies!”
Una generació de correctors
David Paloma
Algunes polèmiques sobre l'estat de la llengua catalana han girat, al llarg d'unes quantes dècades, al voltant de la figura del corrector: si corregia massa, s'excedia; si corregia poc, no en sabia. L'equilibri només és fàcil sobre el paper: s'ha de corregir estrictament el que convé. I doncs: què és el que convé? Just aquí és on campaven i campen, de tant en tant, els desacords.
Fa cinquanta anys un corrector professional com Eduard Artells, deixeble de Pompeu Fabra i revisor d'originals a l'Institut d'Estudis Catalans, es va enfrontar a Maria Aurèlia Capmany, Joan Sales, Terenci Moix, Pere Calders i Joan Fuster, entre d'altres: aquell representava la norma, el purisme, la resistència, mentre que els escriptors defensaven l'ús viu de la llengua i, per tant, l'abandonament dels “residus” que va esmentar Fuster el 1969.
Fa trenta anys, la llengua catalana va poder entrar en àmbits d'ús nous, sobretot a Catalunya: l'escola, els mitjans de comunicació, l'administració. Alguns correctors van abordar “el trencament de la continuïtat entre el català real i la seva versió formalitzada” (tal com van escriure Xavier Pericay i Ferran Toutain el 1986). Amb vista a la ràdio i a la televisió, per exemple, es va apostar per prescindir d'arcaismes i de paraules d'altres dialectes diferents del central (ja es veu que per aquí s'encenia la polèmica) i acceptar formes que la tradició purista considerava barbaritzants (com ara barco, caldo, guapo ).
Aviat farà quinze anys la Universitat Autònoma de Barcelona va liderar l'aventura de formar una generació de correctors per mitjà d'un postgrau de correcció i de qualitat lingüística; més tard en va idear un altre d'assessorament lingüístic en els mitjans audiovisuals. Tots dos perviuen gràcies a la tenacitat i la sapiència d'Albert Branchadell i de Mònica Montserrat, els coordinadors, i tenen l'aval de dues facultats. Per aquests postgraus hi han passat força correctors del segle XXI, que trobem aquí i allà, en editorials i en mitjans, i excel·lents lingüistes hi imparteixen docència cada any. Josep Ruaix, que entrevistem en aquest mateix suplement, hi farà la conferència de cloenda d'enguany.
Destacat
Joan Solà ha escrit que el que hi ha de
fons en les polèmiques lingüístiques
són dues actituds “difícilment conciliables”: la que defensa la llengua com
a mitjà de comunicació i la que en defensa sobretot el valor
simbòlic.