InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 196 (divendres 13/06/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - soles de sabata
 
2) Eugeni S. Reig - sord com una rella
 
3) Antoni Llull Martí - Moros, magribins i subsaharians
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Fraseologia lèxica. Lletra B.
 
5) Albert Pla Nualart - Qui són els demés si no són els altres?
 
6) Salvador Pardo - Més llenguatge administratiu
 
7)  Josep Miquel Bausset - "M'he fet tot a tots"
 
8) Neus Nogué Serrano - Més ultracorreccions
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

soles de sabata

Falqueta humorística que s'empra per a reforçar la idea que algú està tot sol.

Se'n varen anar tots i em varen deixar soles, soles de sabata.

En el parlar tradicional d'Alcoi s'ha usat molt aquesta expressió, sobretot en diminutiu, però actualment ha caigut en desús.

No es comprén aquesta falqueta humorística si no es sap que en el parlar d'Alcoi es diu sempre soles (o soletes) en lloc de a soles, sol o tot sol i així es diu estic soles, ¡què soletes m'he quedat!, m'han deixat soles, jo visc soles des de fa cinc anys, heu d'ajudar-me perquè jo soles no puc fer-ho tot, és faener i espavilat com ell soles, quedar-vos els dos soles ni pensar-ho, un micarró que és i ja va soletes a escola, en un moment que l'he deixada soletes m'ha desbaratat el despertador, passeja tu soles que jo ja estic molt cansat, etc.

 

En valencià també es diu:
La llengua estàndard sol emprar:
En castellà es diu:
 
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

sord com una rella

Ser algú molt sord, tindre una hipoacúsia molt forta.

La pobra senyora Maria s'ha quedat sorda com una rella. No et sent ni parlant-li a crits.

Aquesta locució és d'ús habitual en el parlar d'Alcoi. També s'usa moltíssim l'expressió equivalent sord com una maça.
 
En valencià també es diu: sord com una maça (o com una pedra)
La llengua estàndard sol emprar: sord com una campana
En castellà es diu: más sordo que una tapia
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 95)
 
Moros, magribins i subsaharians
 
Antoni Llull Martí
 
Avui en dia dir d'un immigrant procedent del Nord d'Àfrica que és moro no es considera políticament correcte, com tampoc dir d'un altre de més avall que és negre. A mi em sembla que, tant en un cas com en l'altre, se n'ha fet d'això un gra massa. Moro en principi no té res d'insultant, és, simplement, una referència ètnica, o més tost, un gentilici. Ja en llatí es deia maurus a un natural
de la Mauritània, la part nord occidental d'Àfrica, quan encara no existia la nació d'aquest nom ni les de Líbia, Alger, Tunísia i el Marroc. I a les rondaies mallorquines, moro no té cap sentit denigrant, sinó descriptiu de l'ètnia a la qual pertany el personatge. I es parlava amb tot respecte del Rei-Moro per designar el monarca del país dels moros.
 
Però vet ací que a alguns moros, i a altres que no ho són, els pot semblar ofensiu aquest mot, i prefereixen magribí. No crec que hi hagi res de mal, en aquest nom. De fet, amb ell tenim més possibilitats d'encertar quan no sabem exactament de quina nació o estat del nord d'Àfrica prové aquell de qui parlam. Perquè magribí vol dir ‘natural del Magrib', nom que els geògrafs àrabs tradicionalment han donat a la part del nord-oest d'Àfrica, des d'on acaba Egipte fins a l'Atlàntic. El Magrib vol dir «el ponent', i per un egipci tan magribí és un libi, com un tunisenc, com un algerí com un oriünd del Marroc. A tots els naturals d'aquests països els dèiem antigament moros, però teníem i potser encara tenim la tendència a utilitzar abusivament el nom de moro, aplicant-lo a tot musulmà, tant si és d'Aràbia com del Nord d'Àfrica.
 
Tampoc no veig que hi hagi res de mal, en principi, en anomenar negre als africans que tenen la pell obscura, però ara es considera més correcte dir-los subsaharians. Aquesta denominació pot esser adient pels naturals dels països que realment es troben, geogràficament, al sud del Sàhara, com Nígèria, Mali, el Txad i qualcun altre, però no pels que han nascut a Kenya, Somàlia o Tanzània. I d'altra banda hem de considerar que els mots poden resultar ofensius o no gens segons com i en quines circumstàncies es diuen. Pensem en un cas extrem en la nostra pròpia llengua, l'ús que es fa del mot puta, entre gent no gaire refinada, que es pot usar com a un greu insult o com un qualificatiu laudatori, si s'expressa en to d'admiració envers qualcú a qui hom considera molt llest o hàbil en alguna cosa.
 
 
4)
 

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Fraseologia lèxica.

 
Lletra B.
 

“Beber agua”. Beure *aigua”. Beure, (en català no hi posem aigua). Tinc set i me'n vaig a beure. Hai de beure, sinó no puc tirar endavant. Mama, jo tinc set i vull beure.

“Boca abajo”. *Boca avall”. Cap per avall. Cap per amunt. Tombà el got cap per avall. Posa el gerro cap per amunt, home.            

 

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 17 de maig del 2014

Acabaré aviat si dic que avui en català els demés no són ningú: és una forma inexistent. I que l'únic demés correcte és un adverbi insòlit en estàndard que, per dir-ho molt breument, tindria el mateix sentit que té a més o el castellà además : “Ven el peix poc fresc i, demés, car”.

Per tant, demés mai és correcte precedit d'article: no és correcte ni (tots) els demés, ni (tot) el demés. I tampoc no ho és aquell i demés que estalvia enumeracions exhaustives. Per als dos primers casos tenim (tots) els altres i (tota) la resta -i millor si el primer és per a persones i el segon per a coses- i, en l'altre, podem sortir del pas amb etcètera.

En lloc del pel demés que calca por lo demás podem dir fora d'això, a part d'això i també (deixant) això de banda. També es diu i s'escriu molt (això) a banda, un híbrid de creació popular moderna potser ja massa estès perquè tingui sentit condemnar-lo.

I, si hem de redactar una esquela, la fórmula més consagrada per no haver d'anomenar tota la parentelaés i família tota i no pas l'interferit i demés família.

Però tornant a la pregunta amb què titulo el tast, qui vulgui anar per nota ha de saber que en català antic, de Ramon Llull a Jaume Roig, existien los demés, però cometríem un greu error si els confonguéssim amb los altres.

Ho constatem, per exemple, en un passatge del cronista Desclot, que ens explica que al final d'una batalla “occiren-ne los demés e prengueren los altres”. No és cap contradicció, perquè aleshores los demés volia dir la major part i no pas els restants.

Fabra arriba a afirmar que un dels motius per rebutjar els demés en el sentit d'els altres (un castellanisme històric ja habitual al segle XVII) era “evitar un divorci enutjós entrela llengua antiga i l'actual”, ja que dificultava als lectors moderns la comprensió dels textos medievals. La fe noucentista en la cultura no em deixarà mai de sorprendre.

 
6)
Més llenguatge administratiu
 

Salvador Pardo

 

Heus ací algunes expressions que en el llenguatge jurídic, i per tant administratiu, s'usen tradicionalment en llatí i que, en bona mesura, ja han passat  a formar part del llenguatge general

Ab origine, ab ovo, ab initio ; des de l'origen

A contrario sensu; en sentit contrari

Ad absurdum (reductio); raonament que pretén demostrar una cosa a partir de l'absurditat de la seua negació

Ad infinitum; fins a l'infinit

Ad pedem litterae; al peu de la lletra

A priori; amb anterioritat a l'experiència. Condemnar a priori, per deducció

A posteriori; basant-se en les dades de l'experiència. Raonar a posteriori, per inducció

A fortiori; amb més motiu

Animus; intenció. Animus iniuriandi

Apud acta; en el mateix expedienteAd libitum; a voluntat

Addenda; cosa que cal afegir

Ab intestato; sense haver fet testament

Ceteris paribus; en igualtat de circumstàncies

Circa (ca./c.); entorn de

Conditio sine qua non; condició sense la qual no es pot donar el condicionat

Ergo; per tant

Grosso modo; a grans trets (no: “a” grosso modo)

 

7)
 
Publicat en el diari EL PAÍS dimarts 13 de maig del 2014

“M'he fet tot a tots”

Per què els valencians continuem tenint prohibida la nostra llengua a l'Església?

Josep Miquel Bausset
Monjo de Montserrat
 
És així com s'expressava Sant Pau en la primera carta als Corintis, per significar l'arrelament de l'Apòstol, en la gent i en el poble que anava a evangelitzar. El text complet és: “M'he fet com un jueu amb els jueus....m'he fet feble amb els febles....m'he fet tot a tots” (1C 9:22)

I és que el més normal del món hauria de ser que els bisbes i els preveres que van a servir una comunitat, es feren tot a tots! Començant per assumir la llengua i la cultura del poble, que ells (no ho oblidem) van a servir. És així com el capellà de l'Alcúdia, Alexandre Alapont, es va fer “tot a tots”, quan va anar com a missioner a Zimbabwe, l'antiga Rhodesia. Tot i que mossèn Alapont ja havia estudiat anglès, que era la llengua oficial d'aquell país, el primer que va fer, va ser aprendre la llengua del poble que l'acollia. Alexandre Alapont no va imposar la seua, sinó que va aprendre la de la gent. I com a fruit de la seua inculturació en aquell poble, va traduir al nàmbya, la Bíblia i el Missal Romà.

Dic tot això, degut als rumors que situen el cardenal Cañizares com a nou arquebisbe de Barcelona. Com ens ha recordar el papa Francesc, un pastor ha de fer “olor d'ovella”. I quina millor olor d'ovella que parlar la llengua del poble que acull el bisbe? Algú s'imagina que el bisbe de París no parlara francès? O que el bisbe de Lisboa fóra incapaç de parlar portuguès? O el de Madrid, que no s'expressara en castellà?

Quan el 1966, el bisbe González Martí fou nomenat bisbe coadjutor de Barcelona, amb dret a successió de l'arquebisbe Modrego, es trobà amb una realitat cultural que no coneixia. I tot i que prometé aprendre català, no ho va fer mai.

Va ser el l'Abat Gabriel Brasó, qui degut a l'amistat que tenia amb el papa Montini, li va suggerir la necessitat que els bisbes de Catalunya entengueren la llengua dels bisbats on eren enviats. En una audiència del papa a l'Abat Gabriel, i fruit de l'amistat que tenien, Pau VI se'n va queixar per les protestes que hi havien hagut a Barcelona, pel nomenament de D. Marcelo González. El papa li digué a l'Abat Brasó que estimava molt Barcelona i li havien assegurat que D. Marcelo era el millor de tots els candidats possibles. L'Abat Brasó li va explicar al papa Pau VI la situació cultural de Catalunya, comparant-li Milà amb Nàpols: “Santedat, li digé l'Abat Gabriel Brasó, és comprensible que un bisbe napolità siga nomenat bisbe de Milà? El papa respongué amb èmfasi, que de ninguna manera!! I el P. Gabriel li digué: “Això és el que passa a Catalunya amb els nomenaments de bisbes estranys a la nostra cultura i a la nostra llengua”. A partir d'aquell moment, no s'ha tornat a nomenar cap bisbe a les diòcesis catalanes, que no parle la nostra llengua.

Quan l'any 1966 es va fer la campanya Volem bisbes catalans, no es demanava tant que els bisbes foren originaris de Catalunya, com que assumiren la realitat cultural i la llengua del poble. Perquè no és el poble el qui s'ha d'adaptar a la llengua del bisbe, sinó que és el bisbe qui ha de fer-se “tot a tots”, incardinant-se en la cultura del país, per així ser valencià amb els valencians.

Per què els valencians continuem tenint prohibida la nostra llengua a l'Església? Per què l'arquebisbe no promou i recolza el valencià a la litúrgia, als pobles valencianoparlants? Per què a les esglésies del País, el valencià continua arraconat? Quin cas fan els bisbes valencians de la Llei d'Ús i d'Ensenyament del valencià?

I és que el Pentecostès encara no ha arribat a l'Església del País Valencià. Millor dit: no el deixen arribar.
 
8)
 
Publicat en el blog en altres paraules dimecres 16 d'abril del 2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net