Però la recriminació lingüística va continuar, ja que J. R. va tornar a argumentar que ell treballava per a l'Estat espanyol i que no acceptava que ningú s'adreçara a ell en valencià perquè “no me da la gana que me hablen en valenciano”. De fet, tot seguit va destacar que l'entenia ja que ell era de Callosa d'en Sarrià (població valencianoparlant de la Marina Baixa), de la qual cosa s'enorgullia, però que de ben menut, als sis anys, se'n va anar a viure a Alacant i, per tant, no admet l'ús del valencià davant ell. A més, va presumir en un to fatxenda que amb ella “no había sido muy hijo de puta. A un compañero tuyo, llamado Ximo, como no me hablaba en español, vino otro compañero a traducirlo, aunque yo lo entendía perfectamente, pero no me da la gana”. Finalment, malgrat que M. Carme Viudes no canvià de llengua durant la discussió, va eixir-ne amb el permís per a moure's per la presó, però li tornà a recordar que no podria parlar-li en valencià en pròximes ocasions perquè, segons ell, si s'obstinava en eixa conducta, tindria problemes a Fontcalent.

El Tempir, a més de fer conéixer públicament aquest nou cas de discriminació lingüística i manifestar un compromís ferm amb totes les persones que han patit vexacions o discriminacions per utilitzar el valencià, vol expressar la solidaritat i el suport a M. Carme Viudes, a qui va assessorar en matèria de drets civils i lingüístics i va aconsellar-li quins passos legals calia seguir per a denunciar aquest cas. Cal recordar que aquest nou episodi de discriminació és un acte il·legal segons l'ordenament jurídic vigent: d'una banda, l'Estatut valencià i l'art. 10 de la Llei d'ús i ensenyament del valencià garanteixen el dret dels valencianoparlants a expressar-se en valencià davant les administracions públiques; i d'una altra, la Llei 30/1992, de 26 de novembre, de règim jurídic de les administracions públiques i del procediment administratiu comú, modificada d'acord amb la Llei 4/1999, de 13 de gener, estableix en l'article 36 que els ciutadans de les comunitats autònomes amb una altra llengua cooficial poden utilitzar-la per adreçar-se als òrgans de l'Administració de l'Estat.

Per tant, El Tempir torna a exigir novament a les autoritats públiques estatals i valencianes una implicació real i efectiva perquè no tornen a produir-se casos com el denunciat, sobretot en aquells sectors públics que continuen sent impermeables a la introducció del valencià, com són les presons o els cossos i forces de seguretat de l'Estat. Així, per a El Tempir caldria prendre urgentment les mesures següents:

1. L'Estat ha de posar punt final a les actuacions de supremacisme lingüístic del castellà respecte al valencià que amb freqüència realitzen els seus funcionaris, de manera que no queden impunes aquests comportaments.

2. La Generalitat Valenciana no pot dimitir del seu paper de garant dels drets lingüístics dels valencianoparlants davant l'Estat perquè no torne a produir-se cap vexació més per motius lingüístics.

3. A causa de les retallades cal tornar a realitzar cursos d'alfabetització en valencià i de sensibilització lingüística per a tots els funcionaris de l'Estat perquè queden salvaguardats els nostres drets lingüístics.

4. L'Estat ha d'assumir d'una vegada per totes la pluralitat lingüística i cultural existent com un fet enriquidor i no com una anomalia a fi d'evitar casos d'estigmatizació com el denunciat.

5. Cal que la Generalitat Valenciana tinga la competència en la gestió de presons a fi de democratitzar lingüísticament un dels darrers reductes de xenofòbia lingüística cap a la nostra llengua.

Per acabar, El Tempir anima els ciutadans a denunciar públicament cada cas de discriminació lingüística que es produïsca perquè sols així es podrà obrir un camí cap a una major pressió social i sensibilització pública (conscienciació de la ciutadania i dels responsables polítics) perquè l'Estat i la Generalitat Valenciana garantisquen l'oficialitat plena i efectiva del valencià a l'administració i al carrer.

La primera ponència, a càrrec del Dr. Noto Ishibe, de la Universitat de Nihon, duia per títol Le régime de territorialité linguistique et les langues non-officielles en Belgique i plantejava una qüestió sovint tocada de manera molt tangencial en la nostra tradició: fins a quin punt una política lingüística basada en el principi de territorialitat no està abocada necessàriament a un plantejament monolingüista. En el cas belga, el Dr. Ishibe va explicar la delicada situació en què es troben les varietats lingüístiques no oficials presents al territori i que el conflicte entre francès i neerlandès oculta. Així doncs, el principi de territorialitat, que tradicionalment s'ha considerat essencial per a la protecció de les llengües no hegemòniques dins d'un estat, tindria també un vessant poc respectuós amb la diversitat lingüística en tendir a la creació de territoris subestatals monolingües.

Tot seguit, la Dra. Naoko Sano, de la Universitat Municipal de Nagoya, va reflexionar sobre la desterritorialització de les llengües minoritzades a través del cas de l'occità, amb una ponència titulada Luòc especial per la lenga occitana – deterritorialización de la lenga regionala. Sobre la base d'un treball de camp dut a terme en una manifestació d'activisme occitanista, la Dra. Sano va plantejar l'especial relació amb el territori d'una llengua com l'occità per causa de l'avançat estat de substitució que pateix. Així, l'occità crearia espais de territorialitat “especials”, no exactament virtuals (però també), com l'associacionisme i les trobades activistes, uns espais que li permetrien de sobreviure, o si més no, de frenar la substitució en una situació de crisi de la transmissió com la seva.

El tercer ponent va ser el Dr. Goro Christoph Kimura de la Universitat de Sofia (Tòkio). La seva ponència titulada Deteritoriigho de la germana kaj pola che landlima regiono: el vidpunkto de lingva pejzajho analitzava el cas de la territorialitat de la llengua sòraba, llengua eslava històricament parlada en una petita regió d'Alemanya, fronterera amb Polònia, i ho feia a través del paisatge lingüístic com a indici de la relació entre llengua i territori. El cas del sòrab presenta diversos punt d'interès, segons l'exposició del Dr. Kimura. D'una banda, és un territori tradicionalment fronterer que recentment ha fet desaparèixer les barreres de circulació i on, a més del sòrab, hi trobem l'alemany i el polonès, de manera que la llengua local ha de buscar vies de pervivència ja no només en el tradicional context de conflicte amb la llengua estatal, sinó en un marc de comunicació internacional. D'una altra banda, presenta discontinuïtats internes importants, de manera que s'hi poden observar fenòmens d'identitat lingüística diversos en funció de la zona, amb variables extralingüístiques en joc com la tradició religiosa (catòlica o protestant).

Finalment, el Dr. Noboyuki Tukahara, de la Universitat de Kioto, en la ponència La territorialitat, la ciutadania i la competència lingüistica: un cas de la normativa per a la sol·licitud de lloguer d'habitatges públics a la ciutat de Fukui (Japó), va exposar el cas d'una política municipal d'accés a lloguer social lligada amb l'exigència lingüistica de poder-se comunicar en japonès. En un context com el japonès, amb una presència d'immigració al·loglota molt baixa —si més no en comparació amb bona part de l'Europa occidental—, el Dr. Tukahara reflexionava sobre el significat del requisit lingüístic per a l'accés a un servei social suposadament pensat per a rendes baixes. El municipi justifica aquesta exigència amb l'argument que una baixa competència en japonès, llengua absolutament hegemònica de la localitat, implicaria problemes d'integració i de cohesió, i relaciona implícitament les actituds considerades incíviques amb la població immigrada al·lòctona. En conseqüència, el Dr. Tukahara avalua la mesura com a clarament discriminatòria i qüestiona l'equació conductes problemàtiques-coneixement lingüístic. Per concloure, el Dr. Tukahara va preguntar obertament als assistents de quina manera s'interpretaria una mesura semblant en un context sociolingüístic tan diferent com el català —en aquest cas, pel que fa a presència de llengües de la immigració, però també pel que fa a dinàmica sociolingüística.

L'ulterior debat, amb diverses intervencions i preguntes, es va centrar no només en les situacions sociolingüístiques exposades pels ponents, sinó també en la comparació amb l'àmbit lingüístic català. El debat sobre la pertinença dels requisits lingüístics per obtenir la ciutadania o per accedir a determinats drets socials va motivar unes quantes precisions i va posar en evidència la necessitat de tenir en compte múltiples factors a l'hora de plantejar mesures de planificació. Igualment, es va discutir sobre el paper de l'esperanto en un món que experimenta una creixent desterritorialització de llengües per causa dels moviments migratoris. Tant els especialistes japonesos com alguns dels assistents van exposar diverses idees sobre la relació que tenen i la que haurien de tenir les llengües de la immigració —i per tant, desterritorialitzades— amb les llengües territorials, especialment si són minoritzades. Va sorgir la idea de contraposar models de gestió lingüística que tinguin en compte i potenciïn la diversitat i que contrapesin el “monolingüisme dual”, que proposa una sola llengua intracomunitària i una sola llengua internacional (japonès i anglès, en el cas del Japó). En síntesi, l'intercanvi de parers va posar de manifest l'interès de la perspectiva dels investigadors japonesos, que sovint permet revisar les pròpies concepcions o, com a mínim, veure-les des d'un angle inèdit.