La paraula petot és àmpliament usada a Ontinyent amb el significat de 'xiquet xicotet', 'xiquet de poca edat'. Tant és així que paraula en qüestió és una de les que caracteritzen el parlar d'aquella població de la Vall d'Albaida.

Podem dir, per exemple: «¿Que si la conec? Ja ho crec que la conec. La conec de tota la vida. Ja anàvem junts a l'escola de petots.»

En el llibre Bocaviu de Josep Sanchis, que arreplega lèxic propi d'Ontinyent, trobem l'expressió l'escola dels petots, equivalent a allò que en altres llocs diuen escola de cagons i que modernament alguns anomenen jardí d'infants, com si els xiquets es sembraren i cultivaren com les roses, les margarides o les petúnies.

En el poemari On comença la vall del poeta ontinyentí David Mira podem llegir:

A la comarca del Camp d'Elx –oficialment, Baix Vinalopó–, que comprén els municipis d'Elx, Crevillent i Santa Pola, s'empra la paraula pototet exactament amb el mateix significat que a Ontinyent s'usa la paraula petot. Joan-Carles Martí i Casanova, gran conéixedor del parlar de la zona, en el seu llibre Des del rovellet de l'ou d'Elx esciu: «Un pototet és, al meu rodal, un xiquet que va a quatre grapes per la qual cosa hi deu haver influència doble de petit i de pota.»

Cal aclarir que la paraula pototet és una variant formal de petotet, diminutiu de petot, formada per una assimilació vocàlica regressiva –la primera e ha estat substituïda per una o per influència de la o de la síl·laba següent– i, per tant, no té absolutament res a veure amb pota. Dir pototet en lloc de petotet és el mateix fenomen que dir xocotet en lloc de xicotet, pronúncia molt corrent, aquesta darrera, en alguns parlars valencians. Casos molt coneguts d'assimilació vocàlica regressiva són les formes fonoll, rodó, ronyó i rostoll, evolucionades a partir de les formes etimològiques fenoll, redó, renyó i restoll, que són les que emprem els valencians i les que empraven els clàssics.

La paraula pototet (que caldria grafiar petotet) no ha estat arreplegada per cap diccionari de la nostra llengua, antic o modern. Ni tan sols la trobem en el DCVB ni en el DECat de Coromines. El DNV tampoc arreplega la paraula pototet.

No és clar si la paraula petorrí és un derivat de petot o una metàtesi de petirró, diminutiu de petit. En tot cas, està emparentada amb petit.

Done testimoni que, en el parlar tradicional d'Alcoi que jo he heretat per tradició oral, el mot petorrí ha sigut sempre d'ús corrent en l'accepció especificada. Els alcoians, per a denominar un xiquet xicotet, emprem tant els mots petirró i petorrí, derivats de petit com micarró i micorro, derivats de mica. No usem, en canvi, altres denominacions com ara manyaco, monyicot, petot o pototet, emprades per altres parlars valencians.

La paraula petorrí, a més a més, s'usa en una altra accepció. Significa també: «Persona, animal o cosa que és molt menuda o té una grandària bastant menor que la considerada ordinària o normal en altres individus o elements de la mateixa espècie.» En aquesta accepció s'usa, generalment, en sentit pejoratiu.

En el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (València, 1851) trobem el vocable petorrí que ens remet a petit. Amb el mateix significat el trobem en el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea (València, 1891), en el vocabulari valencià-castellà del pare Fullana i en el Diccionari Català-Valencià-Balear. Inexplicablement, quasi tots els diccionaris moderns han eradicat aquest mot valencià del seu repertori lèxic. No el trobem ni en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (Barcelona, 1913) ni en el Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor (València, 1985) ni en el Diccionari valencià de l'IIFV (2a edició, València, 1996) ni en el Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició, Barcelona, 2007). Afortunadament, el Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sí que l'ha inclosa.

Joan Coromines, en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (vol. VI, pàg. 757) diu: “En tot cas fàcilment trobaríem cent camins per a arribar a un adjectiu pejoratiu de persona partint de pota, com en el val. afectiu petorrí (segurament dissim. de *potorrí): «es una espècie de monomania que patixen alguns hòmens la de voler rebaixar y tirar per tèrra a les dònes, traent-los tots los sobrenòms que pòden, y dient-los ganao petorrí, gent de la pòta badâ, femellam y atres», MGadea (T. del Xè i, 95)” Ací Joan Coromines ens deixa caure que petorrí és un derivat de pota. Però curiosament, en el mateix DECat (vol. VI, pàg. 484, 1a columna) Coromines insinua que petorrí deriva de pet i posa com a exemple el mateix paràgraf de Martí i Gadea. Les dues suposicions del mestre són completament errònies, ja que petorrí no deriva ni de pota ni de pet, sinó de petit.

Cal afegir que aquest vocable és molt usat com a sobrenom de determinades famílies en diferents poblacions valencianes, famílies que, sense cap mena de dubte, varen tindre algun avantpassat molt menudet, molt baixotet, i per això, en el poble, li varen penjar el malnom de Petorrí i els seus descendents han sigut els Petorrins (i les dones, les Petorrines). Joaquim Martí Mestre en el seu Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) diu: «A l'Alcúdia és conegut el malnom Petorrina, aplicat a una dona molt menuda (Bou, Cucó, 1986:357)». Jo vaig conéixer un electricista alcoià, que em va fer algunes faenes a ma casa d'Alcoi, que portava el malnom de Petorrí. No recorde ni el seu nom ni els seus cognoms, només recorde que ell mateix em va dir que li deien Petorrí. I era un home menudet.

Els valencians, a més de petot, pototet i petorrí també tenim, per a designar el mateix concepte, altres paraules de la mateixa família, com ara petelló i petirró, a més d'altres d'origen etimològic diferent com ara manyaco, micarró, micorro i monyicot.

El català normatiu usa, fonamentalment, la paraula patufet, vocable provinent dels dialectes orientals al qual els lingüistes no assignen un origen etimològic clar. Probablement, si empraren la grafia petofet –que en català oriental sona exactament igual que patufet– i la compararen amb el petot ontinyentí ho veurien una mica més clar.