Petot, pototet, petorrí i altres paraules de la família de petit

 

 

Eugeni S. Reig

 

 

 

1. Sobre la paraula petot

La paraula petot és àmpliament usada a Ontinyent amb el significat de 'xiquet xicotet', 'xiquet de poca edat'. Tant és així que paraula en qüestió és una de les que caracteritzen el parlar d’aquella població de la Vall d’Albaida.

Podem dir, per exemple: «¿Que si la conec? Ja ho crec que la conec. La conec de tota la vida. Ja anàvem junts a l’escola de petots

En el llibre Bocaviu de Josep Sanchis, que arreplega lèxic propi d’Ontinyent, trobem l’expressió l’escola dels petots, equivalent a allò que en altres llocs diuen escola de cagons i que modernament alguns anomenen jardí d’infants, com si els xiquets es sembraren i cultivaren com les roses, les margarides o les petúnies.

En el poemari On comença la vall del poeta ontinyentí David Mira podem llegir:

                                                          Dolços records, o amargs,

                                                          dels meus anys escolars.

                                                          Des d’aquella primera escola «de petots»

                                                          fins al taller-escola,

                                                          m’ha acompanyat la intensa

                                                          sensació de tristesa,

                                                          agredolça, de ser

                                                          l’inerme presoner

                                                          i l’encisat captaire

                                                     del saber.

 

    El fet que l’autor escriga «de petots» entre cometes demostra la poca confiança que tenim els valencians en el nostre lèxic tradicional. És, però, comprensible perquè la paraula petot no ha estat arreplegada per cap diccionari de la nostra llengua, antic o modern. Ni tan sols la trobem en el DCVB ni en el DECat de Coromines. El DNV tampoc arreplega la paraula petot.

 

2. Sobre la paraula pototet

A la comarca del Camp d’Elx –oficialment, Baix Vinalopó–, que comprén els municipis d’Elx, Crevillent i Santa Pola, s’empra la paraula pototet exactament amb el mateix significat que a Ontinyent s’usa la paraula petot. Joan-Carles Martí i Casanova, gran conéixedor del parlar de la zona, en el seu llibre Des del rovellet de l’ou d’Elx esciu: «Un pototet és, al meu rodal, un xiquet que va a quatre grapes per la qual cosa hi deu haver influència doble de petit i de pota

Cal aclarir que la paraula pototet és una variant formal de petotet, diminutiu de petot, formada per una assimilació vocàlica regressiva –la primera e ha estat substituïda per una o per influència de la o de la síl·laba següent– i, per tant, no té absolutament res a veure amb pota. Dir pototet en lloc de petotet és el mateix fenomen que dir xocotet en lloc de xicotet, pronúncia molt corrent, aquesta darrera, en alguns parlars valencians. Casos molt coneguts d’assimilació vocàlica regressiva són les formes fonoll, rodó, ronyó i rostoll, evolucionades a partir de les formes etimològiques fenoll, redó, renyó i restoll, que són les que emprem els valencians i les que empraven els clàssics.

La paraula pototet (que caldria grafiar petotet) no ha estat arreplegada per cap diccionari de la nostra llengua, antic o modern. Ni tan sols la trobem en el DCVB ni en el DECat de Coromines. El DNV tampoc arreplega la paraula pototet.

 

3. Sobre la paraula petorrí

No és clar si la paraula petorrí és un derivat de petot o una metàtesi de petirró, diminutiu de petit. En tot cas, està emparentada amb petit.

Done testimoni que, en el parlar tradicional d’Alcoi que jo he heretat per tradició oral, el mot petorrí ha sigut sempre d’ús corrent en l’accepció especificada. Els alcoians, per a denominar un xiquet xicotet, emprem tant els mots petirró i petorrí, derivats de petit com micarró i micorro, derivats de mica. No usem, en canvi, altres denominacions com ara manyaco, monyicot, petot o pototet, emprades per altres parlars valencians.

    La paraula petorrí, a més a més, s’usa en una altra accepció. Significa també: «Persona, animal o cosa que és molt menuda o té una grandària bastant menor que la considerada ordinària o normal en altres individus o elements de la mateixa espècie.» En aquesta accepció s’usa, generalment, en sentit pejoratiu.

En el Diccionario valenciano-castellano de Josep Escrig (València, 1851) trobem el vocable petorrí que ens remet a petit. Amb el mateix significat el trobem en el Diccionario general valenciano-castellano de Joaquim Martí i Gadea (València, 1891), en el vocabulari valencià-castellà del pare Fullana i en el Diccionari Català-Valencià-Balear. Inexplicablement, quasi tots els diccionaris moderns han eradicat aquest mot valencià del seu repertori lèxic. No el trobem ni en el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra (Barcelona, 1913) ni en el Diccionari general de Francesc Ferrer Pastor (València, 1985) ni en el Diccionari valencià de l’IIFV (2a edició, València, 1996) ni en el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans (2a edició, Barcelona, 2007). Afortunadament, el Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sí que l’ha inclosa.

Joan Coromines, en el seu Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana (vol. VI, pàg. 757) diu: “En tot cas fàcilment trobaríem cent camins per a arribar a un adjectiu pejoratiu de persona partint de pota, com en el val. afectiu petorrí (segurament dissim. de *potorrí): «es una espècie de monomania que patixen alguns hòmens la de voler rebaixar y tirar per tèrra a les dònes, traent-los tots los sobrenòms que pòden, y dient-los ganao petorrí, gent de la pòta badâ, femellam y atres», MGadea (T. del Xè i, 95)” Ací Joan Coromines ens deixa caure que petorrí és un derivat de pota. Però curiosament, en el mateix DECat (vol. VI, pàg. 484, 1a columna) Coromines insinua que petorrí deriva de pet i posa com a exemple el mateix paràgraf de Martí i Gadea. Les dues suposicions del mestre són completament errònies, ja que petorrí no deriva ni de pota ni de pet, sinó de petit.

Cal afegir que aquest vocable és molt usat com a sobrenom de determinades famílies en diferents poblacions valencianes, famílies que, sense cap mena de dubte, varen tindre algun avantpassat molt menudet, molt baixotet, i per això, en el poble, li varen penjar el malnom de Petorrí i els seus descendents han sigut els Petorrins (i les dones, les Petorrines). Joaquim Martí Mestre en el seu Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) diu: «A l’Alcúdia és conegut el malnom Petorrina, aplicat a una dona molt menuda (Bou, Cucó, 1986:357)». Jo vaig conéixer un electricista alcoià, que em va fer algunes faenes a ma casa d’Alcoi, que portava el malnom de Petorrí. No recorde ni el seu nom ni els seus cognoms, només recorde que ell mateix em va dir que li deien Petorrí. I era un home menudet.

 

4. Altres derivats de petit

Els valencians, a més de petot, pototet i petorrí també tenim, per a designar el mateix concepte, altres paraules de la mateixa família, com ara petelló i petirró, a més d’altres d’origen etimològic diferent com ara manyaco, micarró, micorro i monyicot.

El català normatiu usa, fonamentalment, la paraula patufet, vocable provinent dels dialectes orientals al qual els lingüistes no assignen un origen etimològic clar. Probablement, si empraren la grafia petofet –que en català oriental sona exactament igual que patufet– i la compararen amb el petot ontinyentí ho veurien una mica més clar.

A Catalunya s’usa també petarrell, paraula que els valencians no emprem.

En occità hi ha la paraula petiot que significa 'petit', 'xicotet', 'menut'. La paraula occitana ha passat al francés, llengua en la qual té el significat de 'xiquet xicotet', exactament el mateix que té petot a Ontinyent i pototet (diminutiu deturpat de petot) a Elx.

En castellà hi ha la paraula pituso i el seu diminutiu pitusín que s’usen per a denominar de manera afectuosa els xiquets xicotets, sobretot si són boniquets i graciosets.

En castellà hi ha també la paraula petiso que en diversos països sud-americans (Argentina, Bolívia, Paraguai, Perú, Uruguai i Xile) té el significat de 'persona baixoteta, de poca estatura'.

Cal aclarir que la paraula pitufo que s’usa en castellà per a denominar eixos ninotets blaus amb barretina que en la versió original francesa s’anomenen schtroumpfs i que en català, gràcies al lingüista Albert Jané, reben el nom de barrufets, va ser creada pel traductor Miquel Agustí a partir de la paraula catalana patufet. Supose que, en realitat, és un encreuament –no sé si conscient o inconscient– entre el mot català patufet i el castellà pituso. Actualment la paraula ha fet fortuna i s’empra, a més de per a denominar els ninotets en qüestió, per a referir-se als xiquets de poca edat. S’usa també bastat el seu diminutiu pitufín. La paraula no l’ha admesa encara la Real Academia Española de la Lengua en el seu diccionari però sí que la trobem en el Diccionario del Español Actual.

Tots aquests vocables nostres –patufet (que caldria escriure petofet), petarrell, petelló, petirró, petorrí, petot, pototet (que caldria escriure petotet)–, així com l’occità (i ara també francés) petiot deriven del llatí pitŭlus i tots ells estan relacionats amb petit. La mateixa afirmació podríem fer de les paraules castellanes pituso, petiso i la creació moderna pitufo.

Cal deixar clar i ben clar que les paraules pet i pota no tenen absolutament res a veure amb cap dels mots relacionats en el paràgraf anterior.

 

5. Nota aclaratòria

La transcripció que fa Joan Coromines en el seu DECat del paràgraf de Joaquim Martí i Gadea no és fidedigna. La transcripció exacta i completa d’eixe fragment de Tipos, modismes y coses rares y curioses de la tèrra del gè és la següent:

Es una espècie de monomanía que patixen alguns hòmens, la de voler rebaixar y tirar per tèrra á les dònes, traentlos tots els sobrenòms que pòden, y dientlos ganao petorrí, gent de la pòta badà, femellam y atres, com si elles no mereixqueren tan de respècte y consideracións com ells ó d’ahí en avant; y á tot això eixos mateixos les busquen ense que les necesiten, convençúts com tots de qu’en la casa que no hi ha dòna, ni hia orde ni concèrt en res, ni tampòch alegria completa. No per fer, puix, menys preu de les pòbres dònes, sinós al contrari, per a fer vore la pòca rahó que tenen els que les maltraten y abojornen, ham posat nosatros estes quatre lletres y la cansó que va así baix:

                                                                                                           Ganao petorrí els diuen

                                                                                                           per burla á les pòbres dònes,

                                                                                                           y els qu’es burlen, pròu vegaes

                                                                                                           les busquen y tròben bònes.

Y es qu’el mon fa pòch preu d’elles, creent que totes son iguals; pera respetarles y tractarles be, devém mirarse en l’espill de la nòstra mare, y així, a lo manco respetarém y posarém en bòn lloch á les que siguen com ella.

 

6. Agraïments

Done les gràcies a Joan-Ramon López i Martínez per la seua ajuda.

 

 

7. Bibliografia

Alcover, Antoni Maria & Moll, Francesc de Borja (amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès) (1988) Diccionari Català-Valencià-Balear, (10 volums). Editorial Moll. Palma de Mallorca. [= DCVB]

Coromines, Joan (1980-1991) Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, (10 volums) [= DCat]. Curial. Barcelona.

Fabra, Pompeu (1977) Diccionari General de la Llengua Catalana. Setena edició. EDHASA. Barcelona.

Ferrer Pastor, Francesc (1985) Diccionari General. València.

Institut D’Estudis Catalans (2007) Diccionari de la llengua catalana. (2a edició) [= DIEC]. Enciclopèdia Catalana i Edicions 62. Barcelona.

Martí i Casanova, Joan-Carles (2011) Des del rovellet de l’ou d’Elx. Voliana edicions. Argentona. (pàg. 80)

Martí i Gadea, Joaquim (1908) Tipos, modismes y còses rares y curioses de la tèrra del gè. Arreplegades y ordenades per un aficionat, molt entusiasmat de tot lo d’ella. Ed. facsímil: Librerías “París-Valencia”, (3 volums: Primera part, Segona part i Apèndix o afegitó). València, 1993.

Martí Mestre, Joaquim (2006) Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix). Universitat de València. València. (pàg. 278)

Martines i Peres, Josep (1998) El diccionario valenciano de Josep Pla i Costa (1817–1890). Generalitat Valenciana / Institut de Cultura Juan Gil-Albert. Alacant.

Mira i Gramage, David (1990) On comença la vall. Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent. Ontinyent, (pàgs. 29 i 30)

Sanchis Carbonell, Josep (2007) Bocaviu Servei de Publicacions de l’Ajuntament d’Ontinyent. Ontinyent. (pàg. 90)

Seco,  Manuel,  Andrés,  Olimpia & Ramos, Gabino (1999) Diccionario del Español Actual. Aguilar. Madrid.

 

8. Cibergrafia

Diccionari normatiu valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua

<http://www.avl.gva.es/dnv>

 

 

Eugeni. S. Reig

València,5 de juny del 2014

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------