ser
del puny tancat
Ser molt avar,
agarrat, mesquí, gasiu, ronyós, garrepa.
|
És bona xicota però és del puny tancat. Jo no vaig gens a gust amb
ella, la
veritat. |
sobresequier
Encarregat de distribuir l’aigua d’un riu o d’un naixement entre els
diversos regants que en són beneficiaris.
|
Però ¿de
quin sobresequier em parles, del de la font del Molinar o del de la font
de Barxell? |
Tenim
la cançoneta popular alcoiana:
|
Si la Font del Molinar es tornara de café, de segur que el Ricatxon seria
sobresequier. |
L’escriptor alcoià Jordi Valor i Serra empra
aquest mot en la seua prosa literària. En la narració La cosina Agnés
podem llegir:
|
El padrí fou un germà del pare i sobresequier del reg de les fonts
del Molí. |
En la Història d’Alcoi, publicada per
l’Ajuntament d’Alcoi i el CAEHA, trobem:
|
Les competències del
Consell Particular incloïen assumptes de molt diversa índole, però les
podem agrupar en dos temes principalment: el polític i l’econòmic. Quant a
les primeres, assenyalem que els consellers donaven, o no, la seua
aquiescència als nous càrrecs extrets i establien, si es donava el
fet, l’impediment pel qual no podien exercir-lo. A més, nomenaven les
persones que exercien càrrecs, com el sobresequier, el cirurgià de
l’hospital, el tarraçaner, els jutges comptadors, etc. |
L’historiador Rogelio Sanchis Llorens en Memorias sobre antigüedades
de Alcoy, reproduïx la relació de persones que formaven el govern municipal
alcoià l’any 1668, relació que dóna Vicente Carbonell en la seua obra Célebre
centuria (1672) [edició facsímil publicada en 1976 per la CAPA, Alacant],
entre les quals apareix el ciutadà Lluís Arcaina amb el càrrec de
sobresequier.
L’ofici o càrrec de sobresequier va tindre molta importància durant
segles en la vida d’Alcoi. La prova és que el càrrec sempre s’assignava a una
persona de la classe dels
ciutadans, grup social –amb membres de la noblesa– que copava el govern
municipal, i no a cap persona que tinguera un ofici manual. A més, s’ha de
tindre en compte que fins al segle xviii el pes de l’agricultura i la
ramaderia en l’economia local va ser molt important.
D’altra banda, el proveïment d’aigua a la població, dedicada al consum
humà i al reg, sempre ha tingut una importància cabdal. Així, fins al segle
xvi, Alcoi només disposava, per a
atendre les necessitats del seu veïnat, de l’aigua de la font anomenada d’En
Barberà, que naix en un terreny de la partida anomenada de les Ombries, i que es
va portar a la vila després de l’acord pres el 16 de novembre de 1483. En el
segle xvi, davant de les
necessitats tant de proveïment d’aigua potable com de reg, es va acordar segons
les escriptures dels dies 24 de maig de 1529, 4 de maig de 1532 i 12 d’agost de
1534, la conducció d’aigües procedents del Molinar, anomenat en aquella època la
Font Mansa o el Llac. Finalment va arribar l’aigua a la plaça de Sant Agustí la
vespra de la Pasqua de 1540.
La paraula sobresequier, que no apareix en cap
diccionari, és d’ús habitual en el
parlar d’Alcoi, especialment en el de la zona rural. Jo la conec molt bé perquè
el meu avi matern va ser sobresequier de la font de Barxell. Cal aclarir, no
obstant, que la paraula és (o ha sigut) pròpia d’una àmplia zona del valencià
meridional, tant del nord-meridional com del sud-meridional i que la trobem en
diversos llibres i documents sobre Elx i Monòver.
En Aqüeductes de Monòver de María Luisa
Román Mira, podem llegir:
|
El sobresequier és l’encarregat de repartir l’aigua de reg i de
controlar les hores que corresponen a cada regant. En els Llibres de
Claveria de Monòver (1652 a 1694) apareixen reflectits els sous o
jornals. En estos anys hi va haver dotze sobresequiers distints, però el
sou (4 lliures anuals) no va canviar en absolut durant eixe
temps. |
A Cocentaina s’empra, per a aquest mateix
concepte, l’expressió manador de l’aigua o, simplement,
manador, però el mot més àmpliament usat pels valencians és
sequier. En la
novel·
|
Ell havia estat
regador i sequier i encara conservava la corpenta dels bons anys per bé
que enderrocada per la senectut. |
Tot allò que li hem fet
perdre i que cal restituir-li.
La penetració de lèxic castellà dintre el català és
increïble, però encara ho és més la penetració de la sintaxi, de les frases
fetes, i molt més nociva per tal com és més subtil i difícil de detectar, i no
diguem de corregir. Tan sols una persona ben formada en la llengua catalana té
la capacitat de detectar-la. Allò que sempre hem dit malament ens sembla el més
correcte del món i la seva esmena ens fa l'efecte de forçada i arbitrària,
difícil i impossible d'assumir. La llengua catalana ha passat situacions molt
adverses creades pels seus implacables enemics i siguem-li fidels, fem un esforç
ni que ens costi i s’oposi al nostre amor propi a restaurar-la i tornar-la neta,
que és el millor desgreuge que li podem dedicar. I a fe que se’l
mereix.
“A fin de cuentas”. Comptat i debatut. Al capdavall. Al cap
d’allà. Fet i fet. Tantes promeses i
al capdavall ens deixen a l’estacada. Molt de bla, bla, bla i al cap d’allà no
ha dit res. Semblava qui sap què i, comptat i debatut, no hi hagut res de
nou.
“A granel”. A l'engròs. A dojo. A doll. Vendre a l'engròs.
Vendre cereals, grans, a dojo. Vins de tota mena, a
doll.
“A primera
vista”. Al primer cop d’ull. Amor al primer cop
d’ull.
“Ahí vienen!”.
*Ai vénen!”. Ja vénen! Ara
vénen! Ja vénen, ja són al pont! Mi-te’ls com
vénen!
“Algo es algo”. Déu n'hi do. ─Tan sols n'he caçat un. ─Home, Déu n'hi
do!
Al + infinitiu. En + infinitiu. "Al entrar en casa". En entrar a
casa. En sortir al carrer. O
usant el gerundi: Sortint al carrer. Entrant a l'habitació. O En +
gerundi, com ho fan els mallorquins: En arribant del viatge. En obrint la
finestra.
“Allá ellos”.*Allà ells”. Ja s'ho faran. És cosa seva. Per a ells va
el pollastre. Del seu pa faran sopes. ─Mira que de tota manera volen anar amb ell.
─No t’hi amoïnis, del seu pa faran sopes! ─No
hi volen anar, per on tu els dius. ─Ja s’ho
faran!
“Allá nos vamos”. *Allà ens anem”, (referint-nos a un lloc del qual
acabem de parlar). Ens n’hi anem. Això diu el nostre
delegat és a París; ens n'hi anem...
“Al pelo”.
Con l'anell al dit. De primera. El regal m'ha vingut com l'anell al
dit.
“Al rojo vivo”.
*Al roig viu”. Roent. El ferro sortia del foc i estava roent.
“Al tanto”.
Alerta! Ull viu! Vigileu! Pareu compte! Aneu amb compte! Alerta, que
vénen! Ull viu amb aquest bergant!
Al corrent. Mantenir-se al corrent del que
diuen.
“Ama de casa”.
Mestressa. Les mestresses fan la compra. La Maria és una bona mestressa de casa
seva.
“Anda, tío!”.
Apa, noi! Au, xiquet! Alça, brivall! Apa, noi, quina
atzagaiada!
“A plazos”. A
terminis. A pagaments. A pagues. Comprar a terminis. A
pagues.
“A por
otra”. *A per una altra”. En
cerca d'una altra. Bregar per una altra. Amb aquesta hem fallat;
cerquem-ne una altra. Tornem-hi, que no ha estat res. Ja en tenim una;
ara breguem per una altra.
“A raíz de”. *A
rel de”. Arran de. Arran de la mort de son pare, el xicot s'acovardí. Arran d’aquesta derrota,
l’equip s’ha destarotat.
“A tope”.
Fins dalt de tot. A vessar. L'embassament està fins dalt de tot.
De gom a gom. Ple com un ou. La discoteca estava de gom a
gom.
“A trancas y
barrancas”. *A tranques i barranques”. A empentes i rodolons. Entraren al
local a empentes i rodolons.
Amb l'inici de les europees torna la retòrica dels mítings, tan antiga, tan déjà-vu que gairebé incentiva la desafecció. I, tanmateix, seria injust afirmar que el nostre argot polític no es renova. Ho fa, però sotmet la novetat a un ús tan intensiu que en quatre dies fa pudor de suada.
No fa tants anys que els mítings s’han omplert de fulls de ruta i línies vermelles. I la cosa no acaba aquí. Jo, que no sóc tan vell, conservo memòria d’aquell temps en què les polítiques s’aplicaven o es duien a terme, en lloc d’implementar-les, i els espais es recuperaven, en lloc de posar-los en valor.
Sempre he pensat que un estudi d’aquest argot i el seu èxit esclatant i infecciós diu molt més del que ens pensem d’alguns dèficits de la nostra democràcia. Aquest èmfasi en fulls de ruta i línies vermelles, per exemple, parla a crits de buidor ideològica.
Quan hi ha una ideologia clara i transparent el full de ruta no passa d’implícit i les línies vermelles són principis massa indiscutibles per brandar-los. Acostumem a vantar-nos de coratges i coherències que ja hem posat a subhasta.
No és, doncs, cap paradoxa que aquesta epidèmia es produeixi quan menys sabem on anem i on són els límits ètics. Com tampoc ho és que ja no parlem de girar full sinó de passar pantalla.
Passar pantalla és força més que la digitalització de l’altra metàfora, no és un simple canvi de tema: és el salt qualitatiu quan puges de nivell en un videojoc... i no escapa al perill de confondre el món real i el virtual.
És un perill que també evoca un adjectiu en voga en l’anàlisi política: performatiu. La lingüística anomena així tot verb o enunciat que du a terme l’acció que descriu. En seria un típic exemple: “T’ho prometo”.
El full de ruta sobiranista confia en un “Sí, sí” performatiu, i a l’unionista li fa prou por per fer-ne una línia vermella.
Un fenomen estrany és que tots els homes de Bellpuig de l’estany que hi
ha dalt sobre el molí, i a nivell del convent, en diuen “pantano”, paraula
castellana per tots els costats. No hi ha aquella sensibilitat per la llengua
catalana i encara vivim de rutines perjudicials com quan érem sota la sola de la
sabata del dictador. És ben hora que ens analitzem una mica i mirem on posem el
peu. ¿Tant costaria revestir-se d’un mínim de respecte a la llengua i començar
d’una vegada a respectar-la i corregir-la? Tenim una llengua rica, neta i apta
per a tots els usos ─col·loquial, casolà, científic, artístic, vulgar, endreçat
i polit─ i que a més és una heroïna per haver resistit tantes persecucions i
cops d’amics i d’enemics que és un autèntic miracle que encara sigui viva. Més
d’una vegada hem dit que els catalans tenim una llengua que no ens mereixem. Som
dissortats i anem perduts, i només ens faltava aquesta. Això ho ha creat en gran
part el menfotisme nostre, que ha estat la desgràcia de casa nostra. Si fos
l’euro que tinguéssim “brut”, l’hauríem llimat i polit mil
vegades.
Bé, tenim a
dues passes l’estany d’Ivars, i la paraula no se’ns ha encomanat gota. A
Puigcerdà tenen un gran toll al parc, ben tingut, molt noble, i en diuen
l’estany. I no pot pas ser que li diguem així perquè “són petits i tenen poca
aigua”, que plus et minus non mutant
speciem, que “el poc i el molt no canvien l’espècie”. Per exemple, al toll
del parc de sota el convent, menjat per la bova i fet malbé per la poca traça,
li diem estanyol, derivat d’estany, que és preciós. De si, l’estany és fet
artificialment; sinó és un llac, una llacuna, un aiguamoll, un
sorramoll.
¿I què és,
doncs, un pantà? Comencem per dir que és paraula ben catalana; el Fabra el
defineix simplement dient que és un aiguamoll i, ja ho sabem, fons impermeable,
aigua estancada, generalment fangosa, i també diu el Fabra que és, en segona
accepció, l’eixamplament d’un riu o d’un llac mitjançant una resclosa. Senyor
meu, que l’estany del camí de Sant Martí no és res d’això darrer, ni de
l’altre.
Però fem un petit
volt geogràfic i històric, i veiem com tenim la situació. Quan era petit, i
vivia a Tàrrega, passejava amb els cosins pels volts de Vilagrassa i vora la
carretera reial, baixant del nivell del poble a la dreta, si fa no fa a l’altra
banda d’on és ara l’empresa Ros Roca, hi havia, una mica amunt del petit turó,
un sot ple d’aigua que suposo que devia ser de les pluges, que aleshores
abundaven més que ara, i no descarto que hi desguassés un petit torrent.
D’aquest sot ple, d’aquesta bassa, en deien peixera, segur que perquè hi havia
alguns peixos; peixera és un recipient amb aigua on hi ha alguns peixos, sí,
dintre casa, i la paraula, peixera, la registren tots els diccionaris i diu que
és un clot per a emmagatzemar aigua per a un molí o per al rec, i veieu si no és
per a això l’estany en qüestió. Per tant li hem de dir estany, que és el més familiar, o peixera, que costarà més
de dir.
I ja que hi som,
diguem que vora aquest estany, a l’angle que fan la caseta i el ventilador de la
cantonada sud-est, hi creix un àlber jovenet que ai, ai, ai! Fa un goig que
enamora i suplica, amb els bracets estesos, que el deixin viure. N’hauria
d’estar tot envoltat, l’estany, d’aquests arbres preciosos, de casa, de
l’Urgell. ¿Que diu que embruten, els arbres? Au, home, que si embruten una època a l’any
deixant anar les fulles, amb un caça-papallones se les arreplega navegant amb la
mateix barqueta en què van a fer surar les babarotes per a espantar els torlits,
enfonsades pels vents. No ha de ser sempre, i incondicionalment, que se l’hagin
de carregar els arbres. Posem seny. Més embruten els gossos, insisteixo, i no
els mata ningú. Abandonen les seves deixes a la calçada i sobre la vorera, en
absurda preferència als veïns, que no rarament s’hi embruten les sabates. Vegeu
si no ho tenim tot cap per
avall.