InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 1012 (dijous 05/06/2014) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes
ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
Els
subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte que
ve, 7 de juny, el treball d'Eugeni S.
Reig
Petot, pototet,
petorrí i altres paraules de la família de
petit
SUMARI
1) 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú
2) 300 dites que faran
història
3) J. Leonardo Giménez - Alcançar, apretar i
despedir
4) Màrius Serra - Artfòbia?
5) Núria Puyuelo - Si no o
sinó?
6) David Paloma - Folclor
i ortografia
9) Hervé Pi - L'esperança avança pel
sud
10) Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
139).
473. El que s'ha de fer
amb els immigrants és tractar-los bé i per començar a tractar-los bé, cal
parlar-los en català, ensenyar-los el català i integrar-los a la vida
catalana.
Joan Triadú
Pedagog i crític
literari
2)
Article publicat en el Levante-EMV divendres 23 de
maig del
2014
Alcançar, apretar i
despedir
J. Leonardo Giménez
Quan el mal ve d'Almansa a tots alcança» és una coneguda
sentència relacionada amb la històrica batalla lliurada el 25 d'abril de 1707 en
la ciutat manxega. Contesa en què els valencians perdérem els furs i molt més.
És una dita que consta de huit paraules amb una preposició apostrofada que la
immensa majoria de valencianoparlants no dubtarien que són totes ben
valencianes. Però hi hauria algú que diria que «alcança» és incorrecte en
valencià.
Si ho diu un nostàlgic de l'enlluernament noucentista
dels seixanta-setanta no és gens estrany, però que «alcançar», un verb integrat
en la parla dels valencians des de fa segles i documentat en el s. XVI, siga
titlat de barbarisme per una instància valenciana com l´Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana és una cosa que no comprenc.
Efectivament, l'esmentat institut ha fet públic un informe en què fa una crítica
generalitzada del Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana
de la Llengua. Entre moltíssims altres retrets, els autors de la mencionada
censura qualifiquen el verbs «alcançar», «apretar», «despedir» i altres paraules
incloses en el diccionari de l'AVL, no ja com a castellanismes, sinó directament
com a barbarismes. Em sembla que eixa posició és esbiaixada, dogmàtica i d'una
ortodòxia paralitzant; i té poc, o gens, en compte la realitat de la parla
valenciana i la història del nostre lèxic.
El verb «alcançar», que forma part de la valencianíssima
dita citada, de més de 300 anys, és d'ús general, està plenament integrat en la
parla dels valencians i, a més, s'ha usat també de manera escrita fa més de 400
anys. Apareix documentat en l'Eiximenis Scala i en altres escrits del s. XVI.
«Despedir», a més de l'ús generalitzat, està documentat, potser, més antigament
que l´anterior: en el Vita Christi de sor Isabel de Villena. I usat per mossén
Verdaguer. La integració del verb «apretar» en la nostra llengua segurament no
és tan antiga com la dels anteriors, però potser és més general territorialment
en l'ús que els mencionats, com certifica la nostra joia lexicogràfica, el
DCVB. I per això els tres verbs citats els va incloure l'impagable
Ferrer Pastor, que no era ningun bàrbar, en els seus diccionaris. L'informe
esmentat és d'un altre temps i per a un país imaginari. Fins i tot considera
falta que puguem dir i escriure que «hem dinat paella», o qualsevol altre plat.
El DNV ho considera natural i correcte. Però ja en parlarem més.
4)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 30 de maig del
2014
Motacions
Artfòbia?
per Màrius
Serra
Molts lectors d'aquest suplement seguíem amb delit i deliri les tires
còmiques que Guillem Cifré hi va publicar entre el Fòrum i el segon Tripartit,
com si diguéssim, de primer en blanc i negre i després en color. Les tires,
recollides en llibre per Edicions de Ponent el 2008, responen a l'entorn
artístic d'aquest suplement, i d'aquí la seva irònica paüra: l'artfòbia. De
fòbies patològiques n'hi ha centenars, però ara per ara, el DIEC en recull (només) vint-i-dues.
Moltes són antònimes, com la monofòbia (por a la soledat) i l'antropofòbia (a la
societat humana). També hi figuren les clàssiques pors morboses de caire
sensorial: pànic als llocs elevats (acrofòbia) o a les profunditats (batofòbia),
als corrents d'aire (aerofòbia), a l'aigua (hidrofòbia), a la llum (fotofòbia),
als espais oberts (agorafòbia) o tancats (claustrofòbia), als animals
(zoofòbia), a prendre aliments (sitofòbia) o a la sexualitat (sexofòbia). Però
també n'hi ha de caire ideològic. El DIEC recull l'homofòbia (als homosexuals),
la xenofòbia (als estrangers), la catalanofòbia, l'anglofòbia i la neofòbia (a
les innovacions de tota mena). La pèrdua sobtada de Guillem Cifré me'n fa
subratllar dues: la nosofòbia (a les malalties) i la tanatofòbia (a la mort).
Busco entre les 22 fòbies normatives algun exemple tan irònic com la seva
artfòbia i no el trobo. Potser la fòbia més semblant seria la bibliofòbia (por
als llibres). Lamentablement, aquesta sembla molt estesa entre gent que no
comparteix l'aproximació irònica del gran
Cifré.
5)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 16 de maig del
2014
Núria Puyuelo
Tot sovint es confon la
conjunció adversativa sinó amb la forma negativa del condicional si
no. Totes dues formes són correctes però tenen significats diferents, que
veurem a continuació. Sinó, escrit junt i amb accent, és una conjunció
que designa una cosa que s'ha negat en l'element anterior. Per exemple: «No ho
ha fet ell, sinó el seu germà», «No ha vingut la Maria, sinó la veïna». Si la coordinació és entre dues
oracions, llavors es fa servir sinó que. Per exemple, «No estudia a la
universitat, sinó que hi treballa». Però si el verb de les dues oracions és el
mateix, no cal repetir-lo en la segona oració ni tampoc posar-hi la partícula
que: «No ha marxat sol, sinó (que ha marxat) amb el
Miquel».
La forma sinó, a més del sentit adversatiu,
també significa ‘no... més que', ‘no... excepte'. Per exemple: «No té sinó un fill», és a dir, «No té més que un fill»; «No
feia sinó plorar», és a dir, «No
feia més que plorar», o «No
vam anar-hi sinó ell i jo», que vol
dir que no va anar-hi ningú més que ell i jo.
Per contra, la forma si no correspon a la conjunció condicional
si més l'adverbi negatiu no. La frase «Si no ho compres aquí, et
sortirà més barat» nega l'oració condicional afirmativa «Si ho compres aquí, et
sortirà més barat». Igual com passava en el cas de sinó, si la segona
oració fa servir el mateix verb que la primera, no cal repetir-lo ni tampoc en
aquest cas afegir-hi la partícula que. Per exemple, «Estudia molt, si no
(estudies), no aprovaràs els exàmens», «Quedem d'hora
perquè, si no (quedem d'hora), arribarem tard al cinema». Cal parar atenció en
aquests casos perquè són els que generen més confusió a l'hora d'escriure'ls i
provoquen més errades.
Finalment l'oració introduïda per la forma negativa del condicional
si no tant pot anar en primer terme com en segon terme. És a dir, que
tant és correcte si diem «Si no pots fer el
sopar, compra una pizza» com «Compra una pizza, si no pots fer el sopar».
Sabíeu
que...
Si no és la suma de la
conjunció condicional si i l'adverbi negatiu no, i no s'ha de
confondre amb la conjunció adversativa sinó.
En cas de dubte, es pot provar de transformar l'oració condicional en afirmatiu:
si es pot fer, llavors voldrà dir que si no s'escriu
separat.
6)
Publicat en el suplement de cultura del diari EL
PUNT AVUI divendres 23 de maig del
2014
Folclor i ortografia
David Paloma
El 2 de juliol de 1995 Nèstor Luján va
escriure el seu article habitual per a la secció «El pont estret dels 50» de
l'Avui Diumenge. Tot evocant Joan Amades, Luján
datava la primera aparició escrita de la paraula folklore: “El primer que la va escriure
va ser l'arqueòleg anglès William John Thams, en una carta que, amb el pseudònim
Ambrose Merton, va publicar el 22 d'agost de 1846 a la sàvia revista The Atheneum”.
La paraula folklore no la va recollir el Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra
(1917), però sí el seu Diccionari general
de la llengua catalana (1932), amb la marca anglicisme des de la primera edició. La
Gran enciclopèdia catalana va
mantenir-hi la marca (com també el DLC1, el DLC2 i el DLC3), fins que el
diccionari normatiu de l'Institut d'Estudis Catalans (1995) la'n va treure. Folklore, provinent de folk ‘poble' i de lore ‘saviesa, saber tradicional' (lore té la mateixa arrel que el verb
anglès learn ‘aprendre') és doncs un
anglicisme antic, si bé no ho és tant com el gal·licisme minuet, que és del segle xix, o l'italianisme ragatxo, que és del segle
XIV.
En el marc dels estrangerismes, amb marca o
sense, hi ha sovint un debat ortogràfic obert: com s'han d'escriure? Hi ha
estrangerismes, per exemple, que han entrat al DIEC2 en la forma original (skarn, twist, swing, sommelier
) i n'hi ha que ja hi han
entrat adaptats (dúmping, lífting, aiatol·là, maputxe
). De tant en tant s'alcen veus
expertes per reclamar més adaptacions de formes ja adoptades. Destaco unes
observacions de Josep Ruaix a propòsit de possibles millores al DIEC2. El savi
eclesiàstic i gramàtic del Moianès defensa escriure folclor, amb c i sense la e final (també folclòric, folclorista, etc.), “a semblança del que
es fa en italià i en castellà”. Ruaix també proposa escriure viquing i viquinga, tal com fan alguns mitjans (i
no pas víking, amb k i invariable, tal com diu la
normativa), així com crusant, pitza (i pitzer, pìtzeria
). Caldria “adaptar gràficament
a l'alfabet català mots que ja han esdevingut habituals, s'han adaptat
fonèticament i han produït derivats”.
Destacat
El Termcat aconsella
l'adaptació total de l'anglicisme fanzine, és a dir, fanzín. “És un substantiu molt conegut,
gairebé de la llengua general”. Els arguments serveixen per escriure folclor.
Publicat en EL PUNT AVUI dilluns 26
de maig del 2014
És un debat antic, sempre present i sempre ple de confusions. Més encara
quan un país ha engegat un procés per definir-se, o redefinir-se, davant del
món, i la cultura i la llengua formen part substancial d'aquesta definició. A
casa nostra, amb molta bona fe, solem identificar l'àmbit propi d'un idioma i el
marc d'una cultura, però el tema és més complex que no sembla, i ací només hi ha
espai per fer-hi algunes precisions que puguen resultar aclaridores. Podem
parlar, posem per cas, de la cultura i les cultures de l'Europa medieval, unides
per l'església, pel llatí, per l'arquitectura romànica o gòtica i per tantes
altres coses, però progressivament separades per llengües diferents que donaven
origen a literatures i a espais de comunicació cada vegada més coincidents amb
el territori de l'idioma. Així, al segle XV, la cultura catalana era sobretot
una expressió regional de la cultura europea occidental, no diferent, en tant
que tal, de la italiana, la castellana o la francesa. Però en segon lloc, havia
desenrotllat un conjunt de trets que apareixen especialment en els territoris on
es parla català, com ara uns aspectes característics de les relacions
comercials, de les institucions de govern, o d'aquella arquitectura que segles
després es va dir gòtica. I en tercer lloc, hi apareix una literatura que, tinga
o no tinga continguts específics, es distingeix de les altres per la llengua en
què s'expressa.
Però l'Europa medieval estava feta de fronteres poc estables, i de pobles
que no eren rígidament estats amb límits polítics precisos. Després, les
condicions van canviar progressivament, per bé i per mal: els territoris es
tanquen amb fronteres vigilades, les llengües --no totes, és clar-- esdevenen
instrument i expressió dels estats, i alguns estats, amb la llengua fent camí
darrere del poder, s'escampen fora dels seus límits originals. Entre el segle
XVI i el XX, encara que sovint no ho recordem, Europa va estar feta sobretot de
monarquies expansives i d'imperis, interiors i exteriors. I en cada espai
imperial s'estenia, amb uns mitjans o uns altres, una llengua sobirana, que era
invariablement la llengua del sobirà, o del poble que més directament s'hi
identificava: el turc o el rus, l'alemany, el francès, l'espanyol o l'anglès.
Llavors, no sé si es pot parlar d'una cultura turca que hauria arribat des
d'Anatòlia fins al Danubi, d'una cultura russa ocupant igualment el Turquestan i
Finlàndia, o d'una cultura espanyola des de Barcelona fins a
Xile.
Semblen ganes de parlar per parlar, però no ho són. ¿es podria parlar, al
segle XVIII, d'una cultura romanesa o macedònica, quan a les regions que després
es van dir Macedònia o Romania les llengües escrites no eren el macedoni o el
romanès sinó l'alemany o l'hongarès de Transilvània, el grec dels comerciants o
el turc de l'administració imperial? Potser sí, però es tractaria només d'un
cultura “popular” sense dimensió “culta”, i en tot cas no de cultures nacionals.
En l'altre extrem, què tenen en comú les expressions culturals del Mèxic
postcolonial, del Perú i de l'Argentina, a part el fet de compartir justament el
passat de colònies d'un imperi, i de compartir després la mateixa llengua
escrita? Vull dir: quin sentit té parlar d'una “cultura hispanoamericana” si ha
d'incloure per igual el passat --i el present– castellà, quítxua, guaraní, maia
i asteca? Té poc sentit, però té algun sentit: sobretot té algun sentit en
aquella part de la cultura que en diem literatura, literatura en llengua
espanyola, és clar.
I la mateixa cosa podem dir d'una cultura alemanya: inclou o no inclou
Àustria i Suïssa en el mateix sentit que Baviera o Berlín? I la cultura francesa
és també francesa al Quebec, a Haití i a Ginebra? I la resposta no és simple:
segons com i en què, sí que és una mateixa cultura (Rousseau és un pensador
“francès”, Mozart és un músic “alemany”, T.S. Eliot és un poeta “anglosaxó”...),
i segons com, no ho és (Amiel és un filòsof suís, Schönberg és un músic austríac
i Byron és un poeta anglès). I ens podem preguntar a quina cultura “pertany” la
música del català Isaac Albéniz --La Alhambra, El Albaicín, Rapsodia
española...--, la pintura napolitana del valencià Josep Ribera, dit lo
Spagnoletto, o la ceràmica de l'Alcora del segle XVIII produïda per mestres
francesos: si a la catalana, a l'espanyola o, en el seu cas, a la italiana o a
la valenciana. La resposta, la deixe per als amants de les moltes formes de
nominalisme poc dialèctic que encara circulen pel món. Cofats, sovint, amb un
clàssic barret de patriota.
8)
Publicat en el diari Levante-EMV divendres
9 de maig del 2014
Antoni López
Quiles
A pesar de la damnatio memoriae que els aplicà Giuliano della Rovere (el
papa Juli II), es conserven alguns vestigis importants de la presència en la
ciutat eterna dels dos papes Borja, introductors i impulsors de l'humanisme.
Durant el seu pontificat, el valencià ressonava per les dependències pontifícies
amb normalitat. Podem descobrir, per exemple, les línies mestres de
l'espiritualitat del papa Alexandre VI en els consells que adreça al seu fill
Joan de Borja, duc de Gandia: «si vols haver la gràcia e benedicció nostra, te
manam que tu sies devot de la Nostra Dona gloriosa, e bon cristià, tement e
observant los manaments de nostre Senyor Déu, a quo duncta bona procedunt, oint
cascun dia devotament ta missa. E guarda d´ésser mentirós, xismer ni reportador
de noves, ni de dir enuig ni injúria a persona alguna del món, portant-te ab tos
parents e tothom ab molta humanitat e cortesia, guardant-te de tota manera de
paraules e inconvenients, essent molt cortés de la barreta e graciós de paraules
a qui te farà honor».
Devoció mariana, adhesió a l'Eucaristia,...7 constituiran
els fonaments de la vida del duc si vol la benedicció del papa. Les propostes
que li fa després resulten sorprenents perquè contrasten amb la imatge de la
llegenda que tenen, tan carregada de tinta nega.
I sí: la carta estava escrita en valencià, tal com l'he
reportat; i és que el valencià circulava pel món amb solvència i autoritat. Tot
es perdé i ja només quedava el record no molt estés, que el valencià havia
tingut en Roma una elevada consideració. Però el passat dilluns 5 de maig, en el
Pontificio Istituto di Musica Sacra del Vaticà es va viure un moment històric,
perquè el valencià es féu present com a llengua oficial en la defensa d'una tesi
doctoral. En efecte, un tribunal constituït per Monsenyor Vincenzo de Gregorio
com a Preside, i integrat per Monsenyor Valentí Miserachs (anterior Preside i
actual Mestre de Capella de la Basílica Papal de Santa Maria la Major), els
prestigiosos musicòlegs Francesco Luisi, Giancarlo Rostirolla i l'historiador
Cesare Marinacci, va jutjar la tesi presentada pel musicòleg valencià Abel Puig
Gisbert, redactada en valencià. L'ingent treball estudia «La Capella Musical de
Santa Maria la Major a Roma del 1709 al 1809 i l'aportació de Pompeo
Cannicciari». En efecte, es tracta d'un estudi sobre el conjunt de l'activitat
musical de la més important capella musical del món, la «Liberiana», de la qual,
entre d'altres, n'han estat mestres Palestrina, Scarlatti, Refice, Bartolucci.
Nòmina impressionant a la qual haurem d'afegir l'històric paper de Pompeo
Cannicciari, successor del mestre Scarlatti i excel·lent compositor.
Els savis integrants del tribunal lloaren el fet d'estar
redactada en valencià, llengua que vinculava la tesi amb aquell papa Alexandre
Borja el blassó del qual no va patir les ires del della Rovere i encara figura
en el fastuós enteixinat de la Basílica per a recordar-nos la presència d'un
papa la figura del qual mereix estudis desapassionats i que tant estimava la
seua / nostra llengua. Convé no perdre de vista que les universitats pontifícies
tenen com a oficials l'italià, el francés, l'espanyol, l'alemany i l'anglés,
però l'eficaç gestió de Monsenyor Miserachs al front del PIMS va fer possible la
inclusió del valencià com a llengua oficial i, com a conseqüència, que en el
Vaticà tinguera lloc la defensa de la tesi d'Abel Puig en la nostra llengua.
Subratllaré que els membres del tribunal dedicaren lloances tant al contingut de
la tesi com a la defensa, raó per la qual va meréixer la màxima qualifició de 10
sobre 10 en tots dos aspectes. Enhorabona, senyor Puig. Ens congratulem, doncs,
que una obra de tanta qualitat, i escrita en valencià, haja obtingut la millor
consideració per part del tribunal, perquè, a través d'un treball excel·lent, el
valencià ha tornat a ser «oficial» en el
Vaticà.
9)
Article publicat a L'Independent de
Gràcia (Barcelona), núm. 527 (25 d'abril del 2014), pàg. 12
http://independent.cat/gracia/Independent_527.pdf
L'esperança avança pel sud
Hervé Pi
Activista de
la Catalunya
Nord
Arreu
dels Països Catalans els atacs a la llengua pròpia són corrents i denunciats per
la ciutadania, estranyament a Catalunya Nord hem deixat de reaccionar. Cal
recordar que a Catalunya Nord ni la llengua pròpia, ni els parlants tenim drets, només
se'ns tolera. L'article 2 de la “Constitution” que ens regeix diu “la langue de
la repúblique est le français”, un article suficient per a negar drets a tots
els altres idiomes.
El
Consell General i els municipis fan declaracions a favor del català, sense cap
traducció visible, i la
Generalitat al·legant la crisi econòmica se desentén de la
situació de la llengua a les comarques del nord. retallant subvencions però
també suport moral. El 2012 en el marc de les manifestacions a favor de les
llengües pròpies administrades per França, la Generalitat va enviar Yvonne
Grisley, directora de Política Lingüística, a Tolosa de Llenguadoc per a donar
suport a l'occità i no va fer cap gest a favor del català a Catalunya Nord. El
Consell General compensa part de les subvencions sud-catalanes retallades, unes
desenes de milers d'euros l'any per a mantenir sota perfusió entitats tan
importants com l''Associació Per L'Ensenyament del Català (APLEC), que intervé a
l'escola pública, Òmnium Catalunya Nord, que organitza cursos de català per a
adults i Ràdio Arrels, l'única que emet íntegrament en català. A nivell
municipal, batlles i regidors han creat un sindicat a favor de les llengües
catalana i occitana, que al cap de 9 mesos no té res al seu actiu.
Pel
que fa a la societat, segons les enquestes, més d'un terç de pares volen que els
fills tinguin ensenyament en català, un terç més hi és més aviat favorable i el
darrer terç no té pas cap opinió. Els oposats a l'ensenyament en català són
marginals. La realitat és que l'oferta no respon pas a la demanda: menys de mil
alumnes poden seguir un ensenyament immersiu i uns dos mil, un ensenyament dit
bilingüe o a paritat horària. Tot plegat uns 6% de l'alumnat.
Uns
5.000 alumnes més gaudeixen d'un ensenyament opcional, però “l'ensenyament
opcional” varia de 30 minuts a dues hores setmanals, molt poc, massa poc per a
crear nous locutors. A l'espai públic,perdem espai sense que hi hagi reaccions
visibles de defensa. La
Federació d'Entitats en Defensa de la Cultura i de la Llengua Catalanes
arran del tancament del CeDACC, de la Casa Pairal, o quan
la
Universitat de Perpinyà va projectar fusionar el Departament de
Català amb el de Turisme, o encara quan Perpinyà va substituir l'Institut Font
Nova per un simple servei municipal
havia denunciat la descatalanització a les
nostres comarques, però segueix progressant perquè el 2013 hem perdut eines
essencials. S'ha tancat una escola Bressola a Càldegues i el Col·legi Comte
Guifré a Perpinyà. La liquidació la delegació nord-catalana de TV3 ha implicat
la desaparició a les ones de la nostra variant dialectal i de la imatge del
Castellet. Perpinyà ha tancat el centre d'autoaprenentatge per a adults.
La Casa de
la
Generalitat és invisible. La “Inspection Accadémique” posa pals
a les rodes de qualsevol projecte d'obertura de fileres bilingües. Les escoles
immersives Arrels i Bressola cada any refusen inscripcions per falta de mitjans.
La televisió pública francesa ha retallat els pocs minuts d'informació en català
durant totes les vacances escolars.
Sembla
que la societat nord-catalana accepti finalment una mort programada. Els segles
de pressió social i d'adoctrinament podrien tenir raó de la voluntat de ser. La
integració a França podria significar la desintegració de la
catalanitat.
Però
amb un futur tan fosc, mirant cap al sud l'esperança torna, l'esperança que un
futur Estat Català pugui nos ajudar a recuperar autoestima i ensenyar-nos que tot és possible.
10)
Demà en InfoMigjorn Cap de
Setmana
Sumari
1) Eugeni S. Reig - ser
del puny tancat
2) Eugeni S. Reig - sobresequier
3) Antoni Llull Martí - Paraules molt conegudes que quasi ningú sap què volen
dir
4) Pere Ortís - Empobriment de la
llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.
Fraseologia lèxica. Lletra A.
5) Albert Pla Nualart - Petit repàs al revelador argot
polític
6) Pere Ortís - Pantano? I altres
aigües
7) Laura Basagaña - Raimon: “La llengua és l'expressió del que un
és”
8) Neus Nogué Serrano - Pompeu Fabra i les
tematitzacions
Si voleu rebre cada
divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de
manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a
l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça
electrònica on voleu rebre'l.
Els nous
subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins
d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de
Setmana que s'han publicat fins
ara.
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací