Els
subscriptors d'
444. Cal mentalitzar el
món comercial perquè entengui que es genera més confiança si el venedor parla en
la teva llengua, cosa que ja ha aplicat el País de Gal·les, on hi ha força
botigues virtuals en gal·lès.
Miquel Strubell
Sociolingüista i professor de
El verb encetar en
valencià
¿Quin
significat té per els valencians actuals el verb encetar? Actualment, en tots
els parlars valencians, el verb encetar significa “començar alguna cosa de
menjar o de beure que tenim l’evidència que està completa, sencera, íntegra,
intacta”. Aquest és l’únic significat que té el verb encetar per als valencians
de hui en dia, no en té cap altre.
En
els parlars valencians actuals, el verb encetar s’aplica només als aliments, a
les coses de menjar i de beure. Podem encetar un formatge, un pa, un cuixot, un
meló, un panfígol, un bescuit, una carabassa, una bóta de vi, una sobrassada,
una llandeta de sardines o una botella de cervesa però no podem encetar una peça
de roba o un ciri, com llegim en el Diccionari Català-Valencià-Balear,
perquè la peça de roba o el ciri no són comestibles.
I, a
més, per a poder aplicar de manera adequada el verb encetar, hem de tindre la
seguretat que els aliments als quals ens referim estan intactes, íntegres, és a
dir, no han estat encetats mai abans, perquè les coses s’enceten només una
volta: la primera. Per això podem dir que encetem una botella de vi quan tenim
la seguretat que no ha estat mai oberta i nosaltres li llevem el tap de suro i,
tot seguit, aboquem el vi en el got. Però si el mateix vi ens el porten en un
pitxer, no podem dir que encetem el pitxer quan l’agafem i posem vi en el got.
El vi de la botella tenim la seguretat que està íntegre, intacte, però del vi
del pitxer no podem estar-ne segurs. Podem encetar una capsa de bombons, però si
els mateixos bombons ens els trauen en una safata, no encetem la safata quan
agafem el primer bombó. Podem encetar un pot d’un guisat en conserva (una olla
de fesols, per exemple), perquè tenim la seguretat que el pot no ha estat mai
obert, però no encetem un perol del mateix guisat quan comencem a escudellar el
seu contingut.
Antigament, el verb encetar era usat pels valencians per a expressar el
concepte de tindre un home relacions sexuals amb una dona verge. En
l’Espill de Jaume Roig llegim:
Lo
crex aument,
injustament
moltes lo prenen,
qui saben venen
ja
ençetades
he violades
a l’encartar.
Aquest significat, actualment, no és viu.
El
significat que trobem en els diccionaris de “pelar o irritar la pell d’una part
del cos d’una persona” no s’usa, que jo sàpia, més que en Mallorca i en Menorca.
Eixe significat és completament desconegut en els parlars valencians. Els
valencians no l’usem.
Pompeu Fabra, en el seu Diccionari General de la Llengua Catalana
va definir encetar com: “Treure un primer tros (a una
cosa intacta), començar-la a gastar”. I va il·lustrar la definició amb l’exemple
“Aquesta llonganissa no és gaire bona: n’encetarem
una altra”. Com veiem, en la definició no va aclarir que la cosa en qüestió
havia de ser imprescindiblement un aliment, però en l’exemple ens parla d’una
llonganissa, no d’un cabdell de llana o d’un carret de fil. Ara bé, tot seguit
va dir que també hi ha un ús figurat del verb encetar, ús que no va definir i es
va limitar a posar l’exemple següent: Encetar una qüestió. Considere que
incloure aquest ús figurat, que no he sentit mai en els parlars valencians, va
ser molt desencertat. L’exemple Encetar una qüestió –bastant ambigu, per
cert– ha originat un ús espuri del verb encetar que ha desembocat en un munt de
situacions pintoresques, ridícules i, fins i tot, hilarants. Actualment,
partir de l’exemple fabrià Encetar una qüestió,
els escriptors que no tenen un bon coneixement de la llengua es dediquen
a encetar qualsevol cosa i igual enceten un curs acadèmic, que una desfilada
militar, que una processó, que una partida de pilota en un trinquet, que una
classe en una escola, que una missa, que un congrés, que una cavalcada dels Reis
d’Orient, que la lectura d’una tesi doctoral o que una campanya militar. Enceten
qualsevol cosa. Sense aturador, sense manies. Jo he arribat a llegir que la
ciutat polonesa de Gdańsk (en alemany Danzig) va ser l’excusa per a “encetar la
II Guerra Mundial”. Cap problema, doncs. Ara ja no comencem res, ara ho encetem
tot.
La llengua culta ha de ser fidel a la llengua tradicional, la llengua que es parla en els carrers i les places dels nostres pobles i ciutats. Introduir en la llengua culta coses estranyes i estrambòtiques que desconcerten els parlants és perjudicial per a la supervivència de la llengua.
Era un dels màxims experts en l'obra de Carles Salvador i un gran especialista en textos llatins tardans i medievals
Avui s'ha sabut de la mort a Barcelona del professor universitari Pere-Enric Barreda. Barreda era professor i investigador a l'Institut de Recerca en Cultures Medievals de la Universitat de Barcelona. Nascut a Benassal (Alt Maestrat) n'era cronista oficial de la localitat i un dels principals impulsors de la Fundació Carles Salvador i un gran especialista en l'obra i la vida de l'escriptor i gramàtic, peça clau de l'adaptació de la normativa fabriana al País Valencia.
Blocaire actiu de VilaWeb, amb el bloc Coses del Maestrat, de Barcelona, de Roma,... de tot, Barreda era un apassionat per la cultura i la llengua, amb uns coneixements vastíssims que explicava amb una gran amenitat. Encara no se sap la data del soterrar, que tindrà lloc a Benassal.
Publicat a El Punt Avui divendres 4 d'abril del 2014
Publicat a El Punt Avui divendres 4 d'abril del 2014
El Consell Supervisor acaba d’aprovar justament aquesta denominació, aptònim, formada a partir de l’adjectiu apte i la forma sufixada del grec -ònim, que significa ‘nom’, per a designar el nom de persona que semànticament té relació amb alguna característica física, moral, professional o d’altra mena de la persona o el personatge de ficció a què fa referència.
La forma catalana aprovada prové de l’anglès aptonym (llengua en què aquesta denominació conviu amb la variant aptronym), però té paral·lelismes també en francès (aptonyme), en italià (attonimo i attronimo) o en portuguès (aptônimo i aptrônimo). És una designació, d’altra banda, que entronca formalment amb altres substantius catalans del mateix àmbit, com ara antropònim, autònim, al·lònim o zoònim, si bé, a diferència d’aquests casos, aptònim no és una veritable formació culta.
Les formes nom parlant, nom predestinat, antropònim evocador o antropònim escaient es documenten també en algunes fonts catalanes referides a aquest concepte, però el Consell Supervisor ha preferit finalment aptònim, que és una designació més internacional i segurament també més precisa.
També s’han valorat la variant aptrònim, desestimada perquè aptònim es considera una solució lingüísticament més ben formada (la r que aptrònim incorpora al mig remet al substantiu antropònim, però -rònim no és cap formant i no té, per tant, cap significat en català), i la forma euònim (compost culte creat a partir dels formants grecs eu, que significa ‘ben, bon, avantatjós’, i -ònim ‘nom’), que té molt poc ús i segurament costaria d’identificar amb el concepte.
Cal dir, finalment, que de moment s’ha considerat innecessari distingir amb una denominació específica els aptònims referits a personatges de ficció, que en anglès reben el nom específic de charactonyms.
Aviat podreu consultar la fitxa terminològica completa d’aquest terme a la Neoloteca i al Cercaterm.