Un genocidi polític és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les seues lleis, institucions, tribunals, administració, moneda, etc., i en definitiva la reducció a l'“uso, forma y práctica de gobierno” d'un altre país. Imposició, mudança i reducció, per la força de les armes. I per afegir destrucció a destrucció, ni tan sols el dret civil valencià va ser restaurat, ni en tot ni en part, a diferència de Catalunya, i també d'Aragó: fins i tot la vida privada dels valencians, inclosos els matrimonis o els testaments, hauria de seguir aquella “imposición y mudanza de costumbres”. Quant a la llengua, des del principi es va imposar de manera directa i explícita l'idioma de les noves lleis i dels nous governants, des del capità general fins a l'últim dels escrivents municipals. A la ciutat de València, els Manuals de Consells i els Qüerns (quaderns) de Provisions van ser substituïts ja l'agost del 1707 per Libros Capitulares i Libros de Instrumentos, no cal dir sobre quin model i en quin idioma.

I el fet va ser general: el professor Brauli Montoya em va fer arribar unes Instrucciones de la Real Chancillería, del 7 de setembre del 1707, on “Don Phelipe, por la gracia de Dios Rey de Castilla...a vos, qualesquiera nuestros jueces y justicias de todas las ciudades, villas y lugares de nuestro Reyno de Valencia...sabed que...a consulta de nuestro Consejo de Castilla, fue acordado lo siguiente... Mandará convocar los notarios que huviere en dicho pueblo... Y (després d'excloure els que no han acreditat fidelitat borbònica) les advertirá han de actuar en adelante en lengua castellana y que, para su más fácil instrucción, se está imprimiendo un libro que se llama Melgarejo de escritura y que le hallarán impreso todo este mes a muy moderado precio...” El Melgarejo, aquesta és la qüestió. I encara és la qüestió tres-cents anys després. El Melgarejo, i Castella i les lleis de Castella: Instrucción d'11 de gener del 1708: “En conformidad de la unión hecha de este Reyno al de Castilla, todos los que administran justicia en las ciudades, villas y lugares de él, arreglándose al estilo de Castilla, no han de usar en adelante los nombres antiguos de Justicia, Jurados en Cap, Bayles y otros a este modo sino es que deven intitularse, como en Castilla, Corregidores, Alcaldes mayores o Alcaldes ordinarios”, etcètera. Ni podran reunir-se en consells o juntes de veïns “porque estas...estan prohibidas severamente por las leyes de Castilla”.

A partir del 1707, per tant, no del 1714, el País Valencià va ser considerat i tractat, a consciència, com una mena de desert polític, privat de qualsevol dret, tal com anunciava el duc de Berwick als Electes dels Estaments, només entrar a València: “Este Reyno ha sido rebelde a Su Magestad y ha sido conquistado,... y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en adelante”. Així, i allí, començà el “procés d'uniformització dels territoris de l'actual estat d'Espanya” de què parla Carod. Els valencians ja no tenien ni lleis pròpies ni drets, i en endavant, a efectes legals i jurídics, ja no serien ni tan sols valencians. Quant als “privilegios” que les successives majestats borbòniques, les repúbliques, les dictadures o les democràcies ens han volgut “concedir”, més val no pensar-hi.

No va ser el 1714