InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 976 (dijous 03/04/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 
Els subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte que ve, 5 d'abril, el treball d'Eugeni S. Reig

Comentaris al Diccionari normatiu valencià (III)

 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Joan Tudela - Infantesa
 
3) J. Leonardo Giménez - A hora horada i a banderes
 
4) Màrius Serra - Fonyem?
 
5) Joan F. Mira - No va ser el 1714
 
6) Exposició "Català, llengua d'Europa" a Palafrugell
 
7) Neus Nogué Serrano - Puntuació i entonació
 
8) Josep-Lluís Carod-Rovira - Parlem-ne? ‘Ni hablar!'
 
9) Lluís Martínez - Ha, ha
 
10) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 129).
 
 

437. L'ús majoritari del català en comarques com ara Osona no és pas el resultat de cursos intensius d'actituds lingüístiques, sinó de la influència d'un entorn on l'ús de la llengua pròpia esdevé normal i necessari.

 

Jordi Solé i Camardons

Professor i escriptor

 

 

2)

 

Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del diari ARA dilluns 22 de març del 2014
http://blogspersonals.ara.cat/anysdaprenentatge/2014/03/22/infantesa/
 
 
Joan Tudela
 
(Publicat al diari Avui el 14 d'agost del 2007)
 

Ara i aquí, l'any de dotze mesos, que comença l'1 de gener i acaba el 31 de desembre, és només l'any del calendari. A la vida real, el nostre any té onze mesos, comença l'1 de setembre i acaba el 31 de juliol. L'agost és un enlloc. Durant l'any que hem acomiadat, una de les principals polèmiques lingüístiques ha estat la de la llengua a l'escola. Vull fer una esmena a la totalitat de la polèmica. I tot i que milito en el catalanisme lingüístic, la meva esmena a la totalitat no té a veure amb la qüestió idiomàtica, sinó amb la idea d'infantesa.

Encara ara, es veu que la infantesa és concebuda com un temps d'aprenentatge i prou. Així, tant els partidaris d'augmentar la vitalitat del català a l'escola, com els que pensen que la presència de la nostra llengua a l'àmbit escolar ha anat massa lluny, han parlat només dels coneixements –de català, de castellà, d'anglès– adquirits al final de la infantesa.

I no. La infantesa és un temps a viure en present. Existeix la plenitud de la infantesa (i no només la de la maduresa). Els anys de la infantesa són tan densos que pesen tant com tota la resta de la vida: en això, també el calendari cronològic i l'experiència vital divergeixen. Per tant, més que interessar-nos els coneixements idiomàtics dels nostres infants el dia de demà, ens ha d'interessar la seva vida lingüística present.

Que, a més, la infantesa és, també, un temps d'aprenentatge? És clar que sí! Però l'edat adulta també. “L'home és un infant: el seu poder és el poder de créixer”, deia Tagore. Deixem, doncs, que els infants visquin la infantesa en present i no oblidem que els anys de l'edat adulta són, també, anys d'aprenentatge.

Aquest article meu que ara reedito és del tot vigent, oi?

 
3)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 14 de març del 2013
 
A hora horada i a banderes
 
J. Leonardo Giménez

 

Fa tres o quatre setmanes vaig sentir com una professora de valencià de Secundària, Maria Josep, en una conversa informal, com són la immensa majoria de conversacions, gastava locucions i expressions ben genuïnes, barrejades amb un llenguatge culte i alhora natural. Tot un plaer sentir-la. Entre altres, deia “A hora horada”, “Ho fa tot a banderes”, “Arribà a quina hora” , “Ausades” i algunes altres. Vaig pensar que amb gent així en l'ensenyament, si tota eixa fraseologia s'usa en classe, esta llengua té futur, perquè el registre col·loquial és el nervi d'una llengua, allò que la manté viva, juntament amb la transmissió generacional. Sense això un idioma, per molt bons i acurats registres cultes i especialitzats que tinga, caminaria fins a la llatinització, en el sentit de llengua morta.

Però tornant a les expressions esmentades, que no abunden o són inexistents en el model de llibre, la primera mencionada, “a hora horada”, vol dir ‘en l'últim moment', ‘tard', ‘quasi fer tard', ‘amb el temps just'. Com deia Maria Josep, referint-se al fill, “Com que tot s'ho agarra a hora horada, quan ha arribat a la placeta, el cotxe de l'entrenador ja se n'anava, i de seguida s'ha endut el marmoló'. Això em va passar a mi la setmana passada. Em vaig posar a fer la columneta setmanal “a hora horada”, no em va donar temps de revisar-la i vaig cometre un error del qual em costa disculpar-me al final d'esta de hui. “Fer a banderes alguna cosa”, la segona locució esmentada més amunt, és una altra expressió ben nostrada que significa ‘esgarrar una peça de roba fent-la a trossos', ‘destrossar qualsevol cosa'. “La camiseta l'ha portada feta a banderes, dels estirons del defensa contrari”, digué també col·loquialment la protagonista de la columneta de hui. I també “Era ja quina hora quan pare i fill arribaren a casa”, amb referència que els citats hi tornaren molt tard. I en persona tan dominant de l'oralitat d'esta llengua no podia faltar l'adverbi “ausades”, dit en la frase “Ausades que es van divertir”, referint-se al fet que pare i fill, certament, es divertiren.

4)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 21 de març del 2014
 
Motacions
 
Fonyem?
 
per Màrius Serra
 
A Navàs, poble jove i molt capaç, em parlen d'un avi menjacapellans i me'l descriuen com a funyador. Com que els navassencs anticlericals tenen fama d'haver estat sempre del morro fort, m'hi interesso. El funyador en qüestió ha deixat petja en la memòria col·lectiva, perquè de seguida surten episodis que demostrarien que era la pell de barrabàs. Era dels que, per fer gala del seu anticlericalisme, es queixava sempre del vi car i dolent. Vi car i dolent. Només els més avisats s'adonaven que rere la crítica al vi hi havia un moc al senyor vicari. També li adjudiquen una dita verdenca que alguns navassencs deixaven anar quan anaven a omplir el porró a l'aixeta de la tina i s'agenollaven davant del tub subministrador: “Aquí m'ajunoio, senyor, per tocau-se el pixador”. L'apel·latiu de funyador que li adjudiquen també l'acosta al vi perquè remet al verb funyar, una de les maneres que els navassencs tenen per designar l'embriagadora acció de trepitjar raïm. Allò que en d'altres indrets anomenen follar, vaja. Comprovo que només l'Alcover-Moll recull aquesta grafia de funyar amb u, i encara ho fa derivar de la forma que recull el DIEC. És a dir, de fonyar, verb que probablement deriva del verb llatí que designava l'acció de furgar a fons (fundus). Perquè, al capdavall, de fonyar no només fonyava qui trepitjava raïm sinó també qui furgava als ruscos de les abelles per extreure'n la mel. I en termes generals, fonya qui pasta una massa com la que forma el pa i, per extensió, qui prem i masega alguna cosa tot fent els mateixos moviments que un forner. De fonyar se'n deriva fonyador, però aquest només designa un estri: “pala o espàtula emprada per a fonyar”.
 
5)
 
Publicat en EL PUNT AVUI divendres 21 de març del 2014

No va ser el 1714

Un genocidi polític és destruir un país com a país: la seua estructura política, el seu govern, les seues lleis, institucions, tribunals, administració, moneda, etc., i en definitiva la reducció a l'“uso, forma y práctica de gobierno” d'un altre país. Imposició, mudança i reducció, per la força de les armes. I per afegir destrucció a destrucció, ni tan sols el dret civil valencià va ser restaurat, ni en tot ni en part, a diferència de Catalunya, i també d'Aragó: fins i tot la vida privada dels valencians, inclosos els matrimonis o els testaments, hauria de seguir aquella “imposición y mudanza de costumbres”. Quant a la llengua, des del principi es va imposar de manera directa i explícita l'idioma de les noves lleis i dels nous governants, des del capità general fins a l'últim dels escrivents municipals. A la ciutat de València, els Manuals de Consells i els Qüerns (quaderns) de Provisions van ser substituïts ja l'agost del 1707 per Libros Capitulares i Libros de Instrumentos, no cal dir sobre quin model i en quin idioma.

I el fet va ser general: el professor Brauli Montoya em va fer arribar unes Instrucciones de la Real Chancillería, del 7 de setembre del 1707, on “Don Phelipe, por la gracia de Dios Rey de Castilla...a vos, qualesquiera nuestros jueces y justicias de todas las ciudades, villas y lugares de nuestro Reyno de Valencia...sabed que...a consulta de nuestro Consejo de Castilla, fue acordado lo siguiente... Mandará convocar los notarios que huviere en dicho pueblo... Y (després d'excloure els que no han acreditat fidelitat borbònica) les advertirá han de actuar en adelante en lengua castellana y que, para su más fácil instrucción, se está imprimiendo un libro que se llama Melgarejo de escritura y que le hallarán impreso todo este mes a muy moderado precio...” El Melgarejo, aquesta és la qüestió. I encara és la qüestió tres-cents anys després. El Melgarejo, i Castella i les lleis de Castella: Instrucción d'11 de gener del 1708: “En conformidad de la unión hecha de este Reyno al de Castilla, todos los que administran justicia en las ciudades, villas y lugares de él, arreglándose al estilo de Castilla, no han de usar en adelante los nombres antiguos de Justicia, Jurados en Cap, Bayles y otros a este modo sino es que deven intitularse, como en Castilla, Corregidores, Alcaldes mayores o Alcaldes ordinarios”, etcètera. Ni podran reunir-se en consells o juntes de veïns “porque estas...estan prohibidas severamente por las leyes de Castilla”.

A partir del 1707, per tant, no del 1714, el País Valencià va ser considerat i tractat, a consciència, com una mena de desert polític, privat de qualsevol dret, tal com anunciava el duc de Berwick als Electes dels Estaments, només entrar a València: “Este Reyno ha sido rebelde a Su Magestad y ha sido conquistado,... y assí no tiene más privilegios ni fueros que aquellos que Su Magestad quisiere conceder en adelante”. Així, i allí, començà el “procés d'uniformització dels territoris de l'actual estat d'Espanya” de què parla Carod. Els valencians ja no tenien ni lleis pròpies ni drets, i en endavant, a efectes legals i jurídics, ja no serien ni tan sols valencians. Quant als “privilegios” que les successives majestats borbòniques, les repúbliques, les dictadures o les democràcies ens han volgut “concedir”, més val no pensar-hi.

 
6)
 
 
Exposició "Català, llengua d'Europa" a Palafrugell
 
L'exposició "Català, llengua d'Europa", de la Direcció General de Política Lingüística del Departament de Cultura, es podrà veure al Centre Municipal d'Educació de l'Ajuntament de Palafrugell fins el proper 11 d'abril (excepte els dies 1, 2 i 3 d'abril), coincidint amb el segon cicle de xerrades "Llengües del món" a Palafrugell. El cicle té per objectiu donar a conèixer les llengües que es parlen actualment en aquesta població.
 
El cicle d'enguany es dedica a llengües europees. La informació sobre aquestes llengües es complementa amb l'exposició “Català, llengua d'Europa”, que mostra el català com una llengua moderna i oberta al món en diàleg amb totes les altres i aporta informació sobre la seva vitalitat en diferents àmbits, com l'ensenyament, els mitjans de comunicació, la cultura, el comerç i l'empresa, el món digital i l'esport.
 
Mentre duri el cicle, també es podrà participar en la gimcana La via europea de les llengües, elaborada pel Grup de Llengües Amenaçades (GELA) de la Universitat de Barcelona.
 
7)
 
Publicat en el blog en altres paraules dimecres 19 de febrer del 2014
http://en-altres-paraules.blogspot.com.es/2014/02/puntuacio-i-entonacio.html
 
 
Neus Nogué Serrano
 
Si fem un repàs a la bibliografia sobre puntuació, fins no fa gaires anys la majoria d'obres donaven per fet que hi ha una relació directa entre la manera de puntuar un text i l'entonació que faríem si el llegíssim en veu alta.

Això podia ser més o menys cert en èpoques passades, quan hi havia molt poca gent que sabés llegir i escriure: els textos escrits, efectivament, es llegien sovint en veu alta, i els punts i sobretot les comes devien ajudar els lectors a decidir on havien de fer pauses més o menys llargues per dotar el text del sentit adequat.

Actualment la major part dels textos escrits estan pensats per ser llegits en veu baixa. A les nostres societats, pràcticament tota la població està alfabetitzada i pot, millor o pitjor, descodificar i interpretar un escrit. La puntuació ara té una funció ben diferent: és un recurs paralingüístic propi de l'escriptura (com la negreta, la cursiva, les diferents mides de la lletra, la disposició del text en el paper o la pantalla…) que permet estructurar els textos i facilitar que els lectors els interpretin tal com vol l'autor. Un recurs, doncs, per facilitar l'èxit comunicatiu.

Vista així, la puntuació és un conjunt de pistes –els signes de puntuació– que permeten donar, com a mínim, quatre tipus d'informació:

a) Pragmàtica: la intenció comunicativa, expressada per mitjà de la modalitat oracional. Això permet distingir les oracions (els enunciats, de fet: oracions contextualitzades) asseveratives, les interrogatives, les exclamatives i, en menor mesura, les imperatives.

• L'Anna ens vindrà a veure demà.
• ¿L'Anna ens vindrà a veure demà?
• ¿Quan ens vindrà a veure, l'Anna?
• L'Anna ens vindrà a veure demà!
• Vine a veure'ns demà, Anna! / Vine a veure'ns demà, Anna.

b) Semàntica: és el cas de l'ús de la coma que permet distingir els complements de nom (SPrep, SAdj, aposicions i oracions de relatiu) especificatius dels explicatius.

• Les mares patidores sempre ens preocupem pels fills. [complement especificatiu: només les mares patidores ens preocupem sempre pels fills]
• Les mares, patidores, sempre ens preocupem pels fills. [complement explicatiu: les mares som totes patidores, i ens preocupem sempre pels fills]

c) Sintàctica: la puntuació permet indicar quina és l'estructura sintàctica de cada oració i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Un exemple clar és el de les enumeracions amb comes internes, en què els diferents elements se separen per mitjà del punt i coma.

• A la Col·lecció d'Art Modern del MNAC es poden veure, entre moltes altres, les obres següents: Desconsol, de Josep Llimona; Poble escalonat, de Joaquim Mir; L'edat de bronze, d'Auguste Rodin; i Galeria blanca, de Santiago Rusiñol.

d) Textual: quina és l'estructura del text sencer–llarg o curt– i quines relacions jeràrquiques es poden establir entre les seves parts. Preneu com a exemple aquest mateix text: cada punt i seguit indica on s'acaba una oració i en comença una altra, i cada punt i a part (que encara que s'escrigui igual no és el mateix que el punt i seguit) indica on s'acaba un paràgraf (una unitat de sentit parcial, dintre del text) i en comença un altre.

Però, des del punt de vista didàctic –i també teòric–, el “divorci”entre entonació i puntuació va més enllà: poques vegades hi ha una relació biunívoca entre entonació i puntuació: per exemple, entre entonació final i puntuació, entre inflexió entonativa i puntuació. Vegem-ho.

La funció pragmàtica d'indicar que volem fer una pregunta d'una manera directa (modalitat interrogativa) normalment es correspon amb una entonació final ascendent en el cas de les interrogatives totals (les que es poden respondre amb o no) no introduïdes amb que; però, en canvi, es correspon amb una entonació final descendent en el cas de les interrogatives parcials (les que pregunten per una part de l'oració) i les totals introduïdes amb que.

• ¿Vindràs a sopar? (/)
• ¿Que vindràs a sopar? (\)
• ¿Quan vindràs a sopar? (\)

El motiu sembla clar: en el primer cas (primer exemple), l'absència de cap marca d'interrogació fa necessari recórrer a l'entonació final per distingir la interrogativa de l'asseverativa (Vindràs a sopar). En el segon cas (segon i tercer exemple), la partícula interrogativa ja indica que estem fent una pregunta, i per tant podem conservar l'entonació “no marcada” sense perdre informació ni arriscar-nos a malentesos.

Les inflexions entonatives també són males conselleres, a l'hora de puntuar: posem per cas, el tipus d'inflexió que fem quan s'acaba una subordinada d'una certa llargada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. En el primer cas podem posar-hi una coma; en el segon cas, la coma és de les més clarament incorrectes (almenys en la nostra tradició), si no és que el subjecte és llarg o complex (si no està format per un sintagma llarg, si no conté una enumeració amb comes internes o si no és oracional, per exemple).

• Si tens ganes de llegir el diari(,) serà millor que el portis tu.
• La veïna del tercer primera ens porta el diari cada dia. [subjecte senzill, sense coma que el separi del predicat]
• El tipus d'inflexió que fem quan s'acaba una subordinada d'una certa llargada que precedeix la principal, és molt semblant a la que separa el subjecte del predicat. [subjecte llarg]
• L'Anna, el Pau, el Joan i la Pilar(,) llegeixen el diari cada dia. [subjecte complex: format per una enumeració amb comes internes]
• Qui vulgui llegir el diari(,) se l'haurà de portar. [subjecte complex: format per una subordinada]

En definitiva, a l'hora de puntuar, d'ensenyar a puntuar o de corregir la puntuació d'un text d'altri, més val no tenir en compte entonacions hipotètiques i centrar-se en els factors pragmàtics, semàntics, sintàctics i textuals que hem vist més amunt.

Notes

1. En els llibres de text i a les gramàtiques, la distinció entre complements de nom explicatius i especificatius s'acostuma a trobar en el capítol o apartat dedicat a les oracions de relatiu. Però, com es pot veure més amunt, és pertinent per distingir qualsevol mena de complement de nom, ja sigui un SPrep, un SAdj, una aposició o, efectivament, una oració de relatiu.

2. La Cambridge Grammar of the English Language, de Rodney Huddleston i Geoffrey K. Pullum, té un capítol molt interessant dedicat a la puntuació. És l'única de les grans gramàtiques que s'han publicat en els últims anys que hi dedica un capítol, i bona part del que s'hi diu és aplicable o adaptable al català.

3. Amb Xavier Fargas, he publicat dos articles sobre puntuació:
Les puntuacions possibles”(sobre les intervencions dels assessors lingüístics en la puntuació dels textos, al núm. 11 de la revista Llengua i Ús) i “¿Podem ensenyar a puntuar? Alguns criteris bàsics” (sobre l'ensenyament de la puntuació, al núm. 20 de la revista Articles. Revista de Didàctica de la Llengua i de la Literatura).

4. Fa un temps vaig fer un petit estudi sobre els errors de puntuació més freqüents en els estudiants universitaris (a partir del buidatge d'un corpus), que es pot descarregar (gratuïtament des dels ordinadors de les biblioteques universitàries subscrites) aquí:“La puntuación de los escritos académicos de los estudiantes universitarios”.
 
8)
 
Publicat en EL PUNT AVUI diumenge 16 de març del 2014
 
 
Josep-Lluís Carod-Rovira

Les llengües serveixen per a comunicar-se, però no només per a això. També són transmissores d'uns hàbits culturals i d'una certa visió del món, propis de la comunitat lingüística que té un idioma determinat com a propi. Tant la cultura que s'hi vehicula, com la perspectiva característica, no tenen per què representar un punt superior o inferior de qualitat, excel·lència o idoneïtat en relació amb altres idiomes, sinó que són l'expressió d'una diferència: la que correspon a cada llengua, dins el mosaic immens de llengües del món.

Fa anys, vam preparar un petit exercici comparatiu entre català i castellà que va acabar sent un divertiment. S'hi constatava com, en aspectes concrets, sense transcendència aparent, els dos idiomes optaven per unes solucions lingüístiques que, de fet, expressaven conceptes absolutament contraris per a referir-se exactament al mateix. La llista inicial d'una vintena llarga de casos, sense cap ànim exhaustiu, va tenir un cert èxit entre els professors de català per a adults i va circular profusament, sense citar-ne la procedència, tal com acostuma a passar. Fent-ne memòria, en recordo alguns casos que són il·lustratius no sols de la diversitat de perspectives a què al·ludia, sinó també d'una contraposició de punts de vista, absolutament oposats.

Per exemple, mentre pel que fa a la dona de sant Josep, nosaltres en valorem la maternitat i, per això, en diem Mare de Déu, en castellà s'incideix en la seva virginitat: Virgen María i no pas Madre de Dios. Maternitat i virginitat són, òbviament, conceptes antagònics. Mentre celebrem que comença un any nou, cap d'any, com el capodanno dels italians, hi ha qui celebra just el contrari, que se n'acaba un altre. Com el fin de año español o la fin de l'année francès. Nosaltres, dels ous de gallina que no són blancs en diem ous rossos i ells huevos morenos, conceptes aquests, de rossos i morenos, que s'oposen amb relació al color dels cabells de les persones. D'ensenyar algú a fer quelcom en diem ensinistrar i ells adiestrar, mots que, al marge de tota consideració ideològica, del tot posterior al seu ús, sí que representen una diferència de lateralitat: l'esquerra i la dreta. Entre un pocavergonya i un sinvergüenza hi ha una distància colossal: no és igual tenir poca vergonya que no tenir-ne gens, que estar-ne sense. Com no ho és mirar-se algú de cap a peus, de dalt a baix, doncs, que fer-ho just al contrari: de los pies a la cabeza. Ni anomenar els punts de ganxet pla i revés, enfront de derecho y revés, on resulta que el contrari de pla és, paradoxalment, derecho, dret. No voldria ser dolent, però sí un xic irònic, en subratllar com en català fem i en castellà donen: fer un petó, una abraçada, un passeig, un tomb, una conferència... Moltes situacions que resolem amb el verb fer, el castellà ho fa amb dar. Aquí, doncs, si no ens ho fem, ningú no ens dóna res.

Però una expressió prou il·lustrativa d'una determinada manera de ser són les formes parlem-ne o bé ni hablar que, sovint, acompanyen la resposta davant d'un tema o prefiguren una sortida possible a un conflicte. En català és molt habitual i gairebé espontani, natural, amollar un parlem-ne, com una porta oberta pel que fa al diàleg, escoltar l'altre, proposar, debatre. Ni hablar representa just tot el contrari: és tancar amb un cop de porta qualsevol possibilitat de negociació. Parlem-ne no implica, en absolut, haver de donar la raó a l'altre o admetre'n la bondat dels punts de vista sinó, simplement, parlar-ne, en un exercici de doble direcció que també comporta escoltar. Ni hablar, en canvi, és la institucionalització del monòleg autoritari i sord contra la cultura del diàleg. Perquè, parlant la gent s'entén o, com a mínim, s'escolta. En un estat on manen els del ni hablar, és lògic que els del parlem-ne en vulguem tocar el dos. Que el tres ja és fora...

 
 
9)
 
Publicat en EL PUNT AVUI divendres 21 de març del 2014
http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/726058-ha-ha.html?cca=1
 
Ha, ha
 
Lluís Martínez
 
Està bé això que proposa el ministre José Ignacio Wert per garantir que totes les famílies que volen que els seus fills siguin escolaritzats en espanyol rebin una satisfacció. Com ja es va insinuar quan es preparava la llei, les famílies tindran dret a portar els fills a un centre privat que els doni el servei que desitgen. Les famílies pagaran els rebuts, els enviaran al Ministerio de Educación y Cultura –ha, ha– i els administratius del senyor Wert ho descomptaran dels diners que s'han de transferir a Catalunya per reembutxacar-ho a les famílies. No és Espanya un lloc meravellós per viure?
 
Espero que les famílies que pensen optar per aquesta via, si és que troben algun centre que hi doni el servei, vagin fortes d'armilla, perquè a la vista del calendari de pagaments i la seriositat del govern espanyol a l'hora de complir amb els seus compromisos, el més segur és que els diners avançats el primer mes perquè els infants s'eduquin en la lengua que nos une retornin quan hagin acabat la universitat. I més perquè segons el decret que prepara el Monasterio –perdó, el Ministeriode Educación y Cultura –ha, ha– el rebut final inclourà, a més de l'escolarització, el menjador, el transport i, si cal, l'internat. No, si és que quan Wert s'hi posa, no s'hi posa per poc.
 
N'hi ha prou amb examinar el galdós comportament de l'administració espanyola a l'hora de finançar serveis bàsics, amb retallades que són de vergonya aliena, per adonar-se que no hi ha ni cinc de calaix. I sense diners, els decrets són paper mullat.
 
Conclusió: l'ocurrència de Wert servirà perquè el govern espanyol digui que fa honor a les seves promeses, si més no quan es tracta de lligar curt els catalans (i si no, ja ho veuran el dia 8 d'abril). Llàstima que després la realitat sigui la que és, com repeteix Rajoy per justificar el fracàs de totes les seves brillants promeses electorals.
 
10)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - raons i mitges lliures
 
2) Eugeni S. Reig - ¡redeny!
 
3) Antoni Llull Martí - Seguim parlant d'acrònims
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra P.
 
5) Albert Pla Nualart - Portar-se bé, avenir-se i fer bondat
 
6) Albert Pla Nualart - Un xupa-xup no serà mai una piruleta
 
7) Pau Vidal - L'altra, i aquesta
 
8) Neus Nogué Serrano - ¿Què en pensen, la majoria?
 
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací