InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 974 (dimarts 01/04/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 

 

Els subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte que ve, 5 d'abril, el treball d'Eugeni S. Reig

Comentaris al Diccionari normatiu valencià (III)

 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Entrevista de Joan Tudela a Modest Prats
 
3) Eugeni S. Reig - Sobre la paraula foxterrier
 
4) Dinamitzar la llengua i la cultura catalanes a les universitats de l’exterior
 
5) Marta Rojals - ¿Al perro le habláis en catalán?
 
6) Jesús Puig - Valencià: futur incert
 
7) IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català
 
8) 40 anys de sociolingüística catalana
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 128).
 

435. La salut del català és prou forta, però si badem gaire, ja no hi haurà possibilitat de retorn.

 

Joan Solà

Lingüista. Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (2009)

 

 

2)

Entrevista de Joan Tudela a Modest Prats

 

És costum a la premsa escrita, a la ràdio i a la televisió, amb motiu de la mort d’un personatge públic, de recuperar de l’arxiu històric del mitjà alguna entrevista significativa feta al qui acaba de morir i tornar-la a publicar o emetre. És amb aquest esperit que InfoMigjorn torna a publicar l’entrevista a Modest Prats que van poder llegir els subscriptors d’InfoMigjorn Cap de Setmana el dia 24 d’agost del 2012.

Aquella entrevista que ara recuperem formava part de la sèrie que vam titular El futur del català, 27 anys després. L’any 1985, el periodista Joan Tudela va publicar al setmanari “El Món” una sèrie de vint entrevistes sobre el futur del català. Entre les persones entrevistades, hi havia Modest Prats i Josep M. Nadal.

Joan Tudela va obtenir amb aquestes entrevistes els dos premis periodístics més importants d’aleshores, és a dir, el premi Ciutat de Barcelona, atorgat per l’Ajuntament de Barcelona, i el premi Gaziel, concedit pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Les entrevistes van aplegar-se en un llibre de títol El futur del català, editat l’any 1986, amb pròleg de Josep Benet.

Llegida gairebé trenta anys després de fer-se, l’entrevista que reproduïm continua tenint un gran interès. Joan Tudela, que, per cert, acaba de guanyar el premi Recull de retrat literari amb el treball Eugeni S. Reig, l’amic de les paraules, va triar com a títol de l’entrevista aquestes paraules de Modest Prats: Per al català, els anys trenta van ser la gran oportunitat malaguanyada. Un títol basat en la història de la nostra llengua. Ara potser triaria un títol més vinculat a l’anàlisi sociolingüística. En concret, aquest: La consciència idiomàtica és més important, més resistent i influent, que els fets sociolingüístics objectius.

Vet aquí, doncs, l’entrevista feta a Medinyà (el Gironès) el 19 de juliol del 1985.

 

Josep M. Nadal i Modest Prats, gironins, professors universitaris, van publicar el desembre del 82 el primer volum d’una obra ambiciosa, la Història de la llengua catalana. Comprèn des dels orígens fins al segle XV. Aquest estiu estan treballant per enllestir els altres volums, del Compromís de Casp (1412) fins avui. Es tracta d’un treball laboriós, perquè no hi ha cap precedent global, una feina plena de maldecaps, per tant. Però no és això el que els angoixa com a historiadors de la llengua catalana. El que veuen amb inquietud no és el passat del català, sinó el seu futur.

EL CATALÀ, COSA DE VELLS

Acostumats a expressar-se com a coautors amb una sola veu, fan un discurs ben unitari. Tots dos estan atents al comportament lingüístic dels nens –en Prats com a capellà, en Nadal com a pare– i hi veuen símptomes preocupants per al futur de la nostra llengua.

La filla petita de Pep Nadal, que deu tenir cinc anys, l’altre dia li va fer una pregunta que el va deixar fotut: Per què tots els catalans són vells? Vet aquí la qüestió. De vegades, els ulls d’infant, amb aquella singular lucidesa que els dóna la ignorància de la retòrica establerta, hi veuen més enllà –o més ençà– de les enquestes oficials. Augmenta any rere any la comprensió del català, ens diuen les enquestes. Ben cert. Però quina és la piràmide d’edat dels qui usen com a primera llengua el català i quina la dels qui parlen prioritàriament en castellà? Això no gosen esbrinar-ho les enquestes. Els resultats farien esfereir. Mentre la Catalunya oficial predica el català és cosa de tots, la Catalunya real va imposant el català és cosa de vells. Si no s’hi posa remei, vindrà el dia que els joves tindran el castellà com un dels seus signes distintius, generacionals. Però potser és massa pessimista, tot plegat.

No, no n’és, de pessimista. Des d’un punt de vista històric, la llengua catalana pitjor que ara no ho havia estat mai. Dels actuals problemes de supervivència del català no en tenim cap precedent històric. La concurrència, a l’època medieval, amb el llatí a la vida oficial i amb el provençal en l’art no es poden comparar en absolut amb l’actual amenaça de substitució lingüística per part del castellà.

Tampoc no és comparable amb la situació dels segles que alguna historiografia ha anomenat de decadència nacional: el XVI, el XVII i el XVIII?

Tampoc. Al segle XVI la castellanització afecta, a Catalunya, només l’alta noblesa i prou. Al llarg dels dos segles següents, es castellanitzen només franges concretíssimes de la població. A les parròquies de Girona, per exemple, les inscripcions de baptisme i matrimoni es continuen fent en català fins al 1832, malgrat els decrets que ho prohibien. No és fins al segle XIX que el coneixement del castellà s’estén una mica més, tampoc no pas gaire. La premsa del XIX és en castellà, d’acord, però quanta gent llegeix la premsa? Un 5 per cent de la població? No serien pas més. I s’implanta l’escola. Però quanta gent hi va, a escola? També un petit percentatge. La majoria d’homes del segle passat no entren en contacte amb el castellà fins que van al servei militar. I la majoria de dones del XIX viuen tota la vida sense sentir ni una paraula en castellà.

EL SEGLE XX, CLAU EN LA HISTÒRIA DEL CATALÀ

Els canvis sociolingüístics importants no es produeixen, doncs, fins al segle XX?

Cal concretar-ho més. Durant el primer terç del nostre segle, la situació no varia substancialment. És més, els anys trenta van ser una gran oportunitat –malaguanyadaper a la llengua catalana. Encara que la legislació republicana era més desfavorable per al català que no pas l’actual, hi havia una situació sociolingüística i una empenta col·lectiva que fan suposar que, si la República hagués continuat, s’hauria arribat segurament, en un termini curt, a una plena normalitat idiomàtica del català; que, de tota manera, no ho oblidem, hauria continuat tenint els problemes propis de les llengües d’àmbit restringit, com el danès o el suec. Però vaja, no hauríem arribat al punt de quasi irreversibilitat  en la mort del català en què ens trobàvem fa quinze anys. Si el franquisme dura vint anys més, el català ja no torna a aixecar el cap mai més. Ara hem aconseguit frenar el procés de substitució del català per part del castellà; però això no vol dir que el català ja estigui salvat.

S’ha dit que als anys quaranta, quan més dura era la repressió política del franquisme, el català aguantava millor que no pas ara...

Fins ben entrats els anys cinquanta, la immensa majoria de la població de Catalunya conservava el català com a llengua pròpia. Als pobles de Girona, per exemple, fins i tot els guàrdies civils que hi venien destinats acabaven catalanitzant-se. És en els últims trenta anys que la situació ha fet un tomb. D’una banda, perquè a cada casa va entrar un castellanoparlant molt xerraire, primer la ràdio i després la televisió, a part del cinema i de la generalització de l’escola, tot en castellà. I, d’altra banda, per la massiva immigració castellanoparlant. Amb tots els respectes pels immigrats, des dels punts de vista sociolingüístic i lingüístic han tingut una enorme influència que no es pot ignorar. La llengua catalana, per culpa del franquisme, no podia rebre’ls. I no han estat integrats idiomàticament.

Hi ha altres països amb una situació semblant?

Enlloc més no s’ha produït un fenomen semblant. Si a Occitània la llengua autòctona està tan malament no és perquè hagin baixat a viure-hi massivament francesos del nord, sinó que l’occità ha estat quasi substituït del tot pel francès per altres raons. A Galícia, on la consciència idiomàtica i nacional és menor que aquí, com que no ha rebut immigració, el 80 per cent de la població té com a llengua pròpia el gallec. Al Quebec, un 60 per cent dels habitants són unilingües francesos, és a dir, no saben l’anglès. Per cert, uns professors quebequesos que fa poc van ser a Barcelona van quedar parats tant de la magnitud de la immigració com de la nostra legislació lingüística, que és molt menys favorable per al català del que ho és la quebequesa per al francès. Allà, per dir un exemple significatiu, a les empreses està prohibit d’usar l’anglès.

LES COMARQUES GIRONINES

Des de Girona, també es veuen les comarques gironines com a punta de llança de la catalanització?

És una imatge falsa. En tot cas, potser s’haurien de veure, juntament amb l’Osona, el Bages i algunes altres comarques, com l’últim reducte català davant l’onada castellanitzadora. El cert és que aquí hi ha hagut molta menys immigració i que l’ús del català –privat i públicestà una mica més normalitzat. Però nosaltres donem molta importància als factors ideològics; la consciència idiomàtica és més important, més resistent i influent, que els fets sociolingüístics objectius. I en general la consciència idiomàtica i nacional a Girona no és pas més gran que la que hi ha a Barcelona. Nosaltres pensem que a les zones com Girona, precisament perquè la situació és una mica millor, caldria abocar-hi molts esforços, sense deixar de banda la resta del país, per aconseguir una mena de zona pilot on el català pogués tenir una plena normalització.

3)
Sobre la paraula foxterrier

Eugeni S. Reig

 

El Diccionari normatiu valencià de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua té l’entrada fox-terrier que diu:

1. [angl.] m. ZOOL. Raça de gos de caça d'origen anglés, d'uns quaranta centímetres d'alçària, orelles caigudes i pelatge curt negre, blanc i negre o marró.

2. [angl.] m. ZOOL. Gos d'esta raça.

Com veiem, en les dues accepcions ens diu que aquest substantiu és anglés i l’escriuen en cursiva i amb guionet.

Aquests gossos xicotets, de pèl curt, llis i dur, orelles caigudes i morro de perfil rectangular, molt veloços i molt hàbils per a matar rates, serps i altres animals petits, són molt coneguts pels valencians i considere que el nom s’hauria d’adaptar a la nostra llengua i s’hauria d’esciure "foxterrier", sense cursiva i sense guionet.

D’eixa manera el va escriure Enric Valor i Vives en la novel·la Temps de batuda. Heus ací uns fragments d’eixa novel·la:

● Bordava amb veu grossa i rogallosa un gos d’aspecte feroç lligat amb una cadena a una tosca barraca de rajola vora la paret del celler. Els dos foxterriers, que anaven solts, no ens feren gens de cas.

● La família arribàrem lentament on era l’Amèlia, asseguda en un marge vora camí tota suada. Ens saludàrem. L’acompanyava un foxterrier que ens va fer un grunyit.

● Amb la mula del ramal, vaig arribar tan ben acompanyat a casa. Els gossos, sobretot els dos foxterriers, feren algun lladruc.

● Vaig sentir per la finestra del menjador, que estava oberta, com Toni cridava i feia callar els foxterriers i després el temible gossarro de la cadena [...]

La paraula foxterrier procedix de l’anglés fox terrier, però està tan integrada en la nostra llengua que ben bé podem considerar-la una paraula ben nostra. Considere que la grafia aglutinada i sense cursiva que usa Enric Valor és la més adequada.

L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha publicat el 5 de febrer del 2014 una versió informatitzada del Diccionari normatiu valencià que es pot consultar en l’enllaç http://www.avl.gva.es/dnv i a on es pot veure que la grafia triada fox-terrier. L’AVL ha posat a disposició dels usuaris de la llengua l’enllaç http://www.avl.gva.es/propostesDNV.html en el qual es poden fer les propostes lingüístiques que es consideren oportunes. Us convide, amics lectors, a fer ús d’aquest enllaç per a expressar el vostre acord o desacord amb la grafia que empra el Diccionari normatiu valencià per a aquest substantiu i per a fer els comentaris que considereu adients.

Bibliografia

Valor i Vives, Enric; Temps de batuda (Tàndem Edicions, València, 1991, pàgs. 61, 108, 235 i 318)

4)

Dinamitzar la llengua i la cultura catalanes a les universitats de l’exterior. Pedagogia i reptes.
 

Em plau fer-vos arribar la informació corresponent a la cinquena sessió dels Diàlegs al Llull Dinamitzar la llengua i la cultura catalanes a les universitats de l’exterior. Pedagogia i reptes, que tindrà lloc a la seu de l’Institut Ramon Llull (Avda. Diagonal, 373 – Palau Baró de Quadras) el proper dimarts 8 d’abril a les 19 h. Hi participaran Albert Morales, professor de la Università Ca’Foscari di Venezia (Itàlia) i Irene Torra, exprofessora de la Universitat de Zadar (Croàcia), moderats per Andreu Bosch, director de l’Àrea de Llengua i Universitats de l’Institut Ramon Llull.

L’aforamanet és limitat.

 
5)
 
Publicat a VilaWeb dimarts 25 de març del 2014
http://www.vilaweb.cat/mailobert/4181184/perro-le-hablais-catalan.html
 
¿Al perro le habláis en catalán?
 
 
Marta Rojals
 
 
Aquests dies hom recorda paraules de Suárez en plenes facultats, com ara: 'Trobi'm [...] professors que puguin ensenyar la química nuclear en basc o en català. Siguem seriosos...' Li havien demanat si no veuríem un batxillerat en català o èuscar, una pregunta que va qualificar de 'ximple', però que va tenir la deferència de contestar. Doncs bé, aquesta mena de supremacisme ha aconseguit grans fites, com ara que la meva àvia parli a un gos en castellà (i no precisament sobre química nuclear).

No faig broma, i que se m'entengui el generalisme: que un català canviï al castellà per amanyagar el gos d'uns amos castellans és un premi daurat per segles d'humiliació lingüística. Els de l'escola Suárez orgasmarien en vista d'aquesta mostra suprema de rebaixament, si no fos perquè, com els mateixos rebaixats, l'assumeixen com una transformació normal, lògica, de sentit comú. Perquè... com ens hauria d'entendre mai un gos en català --maco que ets, que ets maaaco--, si els seus amos tampoc no l'entenen? Els gossos també han de ser tractats amb respecte i educació.

Com a exemple invers, recorro a l'anècdota que explicava un conegut de Vázquez Montalbán: es veu que l'escriptor, e.p.d., tenia a dinar el secretari general de Comissions Obreres d'Espanya i la seua dona, i a l'hora de l'àpat, la convidada, veient que els amfitrions s'adreçaven al gos en aquell soroll inferior al lladruc, els va etzibar: '¿Al perro le habláis en catalán?' Sí, és increïble que tota una senyora de secretari general, viatjada i cultivada, no hagi sentit dir mai que a Catalunya els gossos són bilingües.

La pregunta els sonarà a molts catalans que van per Espanya, de quan els enganxen xerrant amb els seus xiquets: '¿A los niños les habláis en catalán?' Perquè els nanos, com els quissos, han d'aprendre idiomes útils, idiomes de debò: la prova és que si els portes a l'escola alemanya --sitz, platz, fuss!-- podràs passejar-los per la Castellana sense que ningú t'hagi de cridar l'atenció. En canvi, la insistència en els folclorismes t'exposa que sempre, sempre, un superior o altre t'hagi de recordar com n'ets, de lingüísticament prescindible, substituïble i extingible, si l'idioma que t'han dat tos pares o que has triat per viure no és digne ni per al teu gos.

En fi: ser xenòfob demana això: vigilància, constància i repressió, i la deriva secessionista obliga encara més a intensificar les actuacions. Vegem-ne algunes d'exemplars i recents, que resumeixo molt: una munió de fotògrafs espanyols han hagut d'exigir a Google que retirés un anunci perquè hi sortia una dona parlant català; una jutgessa canària ha hagut d'apartar una xiqueta de la seua mare perquè, entre més maltractaments, l'escolaritzava a Catalunya en català; una cantant que sap idiomes ha hagut de ser titllada en massa de subnormal, fastigosa i retardada perquè cantava en... Sí, ho heu endevinat: no és la que representarà Espanya a Eurovisió amb el castellaníssim tema 'Dancing in the rain'.
 
 
6)
 
Publicat en el diari Levante-EMV dimarts 25 de març del 2014
http://www.levante-emv.com/opinion/2014/03/25/valencia-futur-incert/1093217.html
 
Valencià: futur incert
 
Jesús Puig
 
Que conste que ho intente; però, per més que vull veure bones intencions en l´aplicació de la llei d´educació, les autoritats educatives no em deixen. Sabia que el pròxim curs escolar les autonomies amb llengua cooficial hauran de garantir línies en castellà per a preservar el dret dels pares a elegir la llengua d´ensenyament dels fills. Però el dret a l´ensenyament en valencià se´l passen per l´arc del triomf. Així que, quant més conec als espanyolitzadors millor em cauen els independentistes. I no sóc l´únic.

Se suposa que el dret a elegir llengua és independent de si és valencià o castellà. Veient el que està passant, és només una suposició. I és que les autoritats educatives del Partit Popular, obsessionades en empetitir el català com a llengua vehicular a l´ensenyament en Catalunya, volen que el govern català afronte les despeses d´escolarització en centres privats „menjador i transport inclosos„ a l´alumnat desplaçat per a rebre ensenyament en castellà. Òbviament, si això val per a Catalunya ha de valdre també per al País Valencià, ad sensu contrario. Per tant, el Consell hauria de pagar també l´escolarització de l´alumnat que, per faltar oferta de valencià al seu poble, s´ha de traslladar a un altre. Tanmateix, això no passa. Que allà siga obligatori, i ací no, és un misteri tan gran que riu-te´n de la Trinitat.

Així que el dret a elegir llengua és com un meló: només quan el tastes saps com és. Si elegeixes castellà, té tota la dolçor d´un bon meló, però si tries valencià té gust de carabassa, com un meló collit abans d´hora. Un dret inacabat. Ergo, dret a mitges, dret incomplet. Diuen els senyors del PPCV que «el valencià és la nostra més gran senya d´identitat». Potser per això releguen el valencià i potencien l´ensenyament en la llengua que no ens identifica? La resposta és òbvia: la seua vocació és monolingüe en castellà, per això només propicien el bilingüisme als centres d´ensenyament en valencià, és a dir, allà on el valencià és encara la primera llengua.
 
7)
 
http://mon.uvic.cat/siec2014/
 
IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català
 
Us recordem que els dies 4 i 5 d’abril se celebrarà a Vic el IV Simposi Internacional sobre l’Ensenyament del Català
 
8)
40 anys de sociolingüística catalana
 
 
 
La Societat Catalana de Sociolingüística celebra el 40è aniversari amb un cicle de 5 conferències que començarà el 27 de març i es clourà el 20 de novembre. El mes d’agost s’acompleixen 40 anys del seu acte fundacional, que fou la presentació del Grup Català de Sociolingüística al VIII Congrés Mundial de Sociologia de Toronto celebrat el 1974.
 
La directora general de Política Lingüística intervindrà en el primer acte commemoratiu que tindrà lloc dijous, 27 de març a les 18.00 hores, a la seu de l'Institut d'Estudis Catalans i que presidirà Joandomènec Ros. En el decurs de l'acte es projectarà un vídeo explicatiu i es pronunciarà la conferència La sociolingüística catalana de la resistència a la institucionalització a càrrec de Francesc Vallverdú, i Emili Boix, expresidents de la SOCS.
 
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací