InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 964 (dijous 13/03/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
Podeu donar-vos de baixa en InfoMigjorn ací
 
 

Els subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte 22 de març el treball d'Eugeni S. Reig

Comentaris al Diccionari normatiu valencià (I)

 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú

2) Eugeni S. Reig - Comentaris al Diccionari normatiu valencià

3) Joan Llinares - El PP valencià i l'Acadèmia

4) J. Leonardo Giménez - Per a pujar-nos l'autoestima

5) Màrius Serra - Salsenca?

6) David Paloma - La llengua nacional

7) Núria Puyuelo - Fins ara

8) Vicenç Villatoro - El poder i la llengua

9) Francesc Verdú Pérez i la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència Alcoià-Comtat premis Joan Valls i Jordà 2014

10) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana

 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 126).
 
 

425. La defensa de la identitat del meu poble, Catalunya, i del català és tan natural per a mi com que creixin les ungles.

 

Joan Manuel Serrat

Cantautor

 

 

2)
Comentaris al Diccionari normatiu valencià
 
Eugeni S. Reig
 
A partir de dissabte de la setmana que ve, dia 22 de març, els subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu cada dissabte un treball meu en el qual faré els comentaris que consideraré oportuns pel que fa al contingut del Diccionari normatiu valencià com ara: paraules i expressions que no trobem en el DNV i que pense que s'haurien d'incloure, entrades que considere que seria millor eliminar, noves accepcions que pense que caldria afegir en algunes entrades, incorreccions, errades, mancances, etc.
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha pres una decisió molt encertada al decidir publicar el Diccionari normatiu valencià en format informàtic i permetre que tothom hi tinga accés lliure i gratuït. També considere molt encertat que haja posat en la web un enllaç titulat propostes lingüístiques a fi que els usuaris de la llengua puguem, lliurement, proposar que s'incorporen noves entrades i que s'esmenen, s'amplien o es reduisquen les existents. I que, fins i tot, tinguem l'oportunitat de proposar eliminar-ne algunes. Amb les aportacions dels usuaris de la llengua pot, sense cap mena de dubte, millorar-se el DNV de manera notable.
Considere que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria d'esperar un temps prudencial abans de publicar l'edició definitiva en paper del DNV –com a mínim, un parell d'anys– a fi de donar prou temps al públic perquè faça les propostes lingüístiques que considere oportunes i que aquestes s'estudien i es discutisquen abans que els acadèmics decidisquen si les aproven o no. Recordem que la sabiduria popular ens diu que les corruixes arrapen les cuixes, és a dir, que les presses i les precipitacions fan malbé les coses. Qui camina a poc a poc, ho fa d'una manera segura i arriba lluny. Qui camina d'una manera atrotinada, qui va amb presses i corruixes, cau de bocadents i no arriba enlloc. Si fer el DNV ha costat dotze anys, ¿quina importància té esperar-ne dos o tres més a fi de perfeccionar, depurar i consolidar una obra tan important per a tots els valencians, una obra cabal de la lingüístaca romànica?
Considere que seria molt convenient que els usuaris de la llengua férem les nostres propostes lingüístiques a l'Académia Valenciana de la Llengua, bé fent ús de l'enllaç que l'AVL ha posat a la nostra disposició, bé per qualvevol altre conducte que cadascú considere adient, com ara estudis, articles, escrits a l'AVL, etc. I considere que l'AVL hauria d'incorporar al DNV les modificacions que els acadèmics decidisquen que cal fer i, a més, hauria de publicar periòdicament un butlletí en el qual s'explicara de manera clara i explícita quins canvis –addicions, supresions, ampliacions, correccions, substitucions, etc.– s'han dut a terme.
Tots els diccionaris els han elaborat sempre els lingüistes –amb la col·laboració dels experts en diverses matèries– arreplegant la llengua que parla el poble amb l'ajut de la documentació disponible i fent enquestes tan exhaustives com ha sigut possible. Però ara tenim una oportunitat que no s'ha tingut mai: que el poble –i tots els experts, especialistes, amants de la llengua, etc.– parle directament. Ara tenim a l'abast uns ferraments informàtics que no hem tingut abans i que ens permeten que tots els usuaris de la llengua que ho desitgen puguen posar-se en contacte directament amb els acadèmics i fer-los les aportacions que consideren adients. Ara tenim una ocasió única en la història: elaborar un diccionari democràtic. No la desaprofitem.
 
3)
 
Publicat en el diari ARA dimecres 5 de març del 2014
 
 
Joan Llinares
 
El pitjor del PP valencià no ha segut tornar a agitar el secessionisme filològic negant el vincle natural de la llengua del País Valencià amb la que es parla a Catalunya, les Illes, la Franja de Ponent, Andorra, el Rosselló i la ciutat de l'Alguer. El pitjor del PP és que els seus dirigents reconeixen en privat el caràcter irrefutable d'aquest vincle i, davant la contradicció, et diuen cínicament que mentre el conflicte els segueixi donant rèdits electorals ells continuaran insistint, quan els interessi, que la dolça fonètica apitxada i el centenar de vocables diferents de la parla valenciana configuren un idioma distint del que parlen els territoris del nord i de mar endins. Encara que la gramàtica i les noranta-tres mil paraules restants de l'idioma siguin idèntiques.

No debades, el conflicte sobre les senyes d'identitat juntament amb la peculiar aplicació de la llei electoral i el desgast d'un PSPV incapaç de trobar la seva identitat diferenciada del PSOE van ser algunes de les claus que van donar al PP la majoria absoluta de què gaudeixen des del 1999. Una majoria aconseguida després de fagocitar Unió Valenciana, el partit regionalista i d'extrema dreta amb qui van governar entre 1995 i 1999 i del qual van absorbir militants, ideologia i comportaments.

Amb la tranquil·litat que els va donar la victòria electoral, Zaplana -un president que mai ha dit una frase en valencià- va crear el 1998 l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). L'Estatut del 2006 defineix aquesta entitat com la institució pública de la Generalitat “amb funcions de determinar i elaborar la normativa lingüística de l'idioma valencià”.

Una de les primeres tasques mampreses pels acadèmics va ser l'elaboració del diccionari normatiu del valencià i, com tantes altres vegades ha passat quan algú s'ha dedicat a fer de forma acurada i rigorosa un diccionari del valencià, també en aquesta ocasió han arribat, després de dotze anys, a la mateixa conclusió a què abans havien arribat tants altres: dictaminar que el valencià “és la llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, Andorra, la franja oriental de l'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català ”. Es podrà escriure de forma distinta, però més clar impossible. Al cap i a la fi, de diccionaris normatius del valencià ja n'existien, sobretot des que el 1932 es van signar les Normes de Castelló i, particularment, des que el 1995 es va editar el Diccionari valencià amb l'aval de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana; un diccionari que, acceptatper la comunitat educativa i la conselleria d'Educació, és també l'eina filològica de l'àmbit escolar, universitari i editorial, així com de la institucional Junta Qualificadora de Coneixements del Valencià i especialment del Diari Oficial de la Generalitat Valenciana. Doncs bé, resulta que aquest diccionari del 1995, acceptat per tots, ja definia el valencià com la “varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana”. És a dir, ja fa quasi vint anys que el govern del PP conviu amb tota normalitat amb allò que ara teatralment els escandalitza.

L'assumpte podia haver passat desapercebut si el PP hagués volgut deixar-ho córrer. L'Acadèmia tampoc inventava res i, afortunadament, ja no som als anys vuitanta, agitats per la violència del feixisme anticatalanista i el seu grapat de vots. Però sembla que les últimes enquestes auguren per al 2015 una derrota històrica del PP, que les ha rebudes amb gran histèria i que es troba com un boxejador noquejat pels cops que està rebent en destapar-se la corrupció i incompetència amb què ha farcit els llargs anys del seu mandat. Perdut i fent tombs com un pollastre sense cap, un dia prohibeixen el terme País Valencià, un altre tanquen la seva RTVV, un altre segresten un diccionari normatiu o amenacen de dissoldre l'AVL.

L'amenaça del PP a l'Acadèmia i el segrest del seu diccionari ha suposat un ridícul tan gran que l'única sortida que han trobat per fugir de l'incendi per ells provocat ha segut demanar un informe al Consell Jurídic Consultiu, un òrgan desprestigiat per les espifiades que ha fet i per ser el refugi de l'expresident Camps. El dictamen ha estat al nivell de qui l'ha fet i ve a negar a l'AVL l'autoritat filològica que li atorga una llei orgànica com és l'Estatut. L'absurd jurídic serà difícil de superar.

En aquesta farsa, que pretén esborrar allò que un dia va escriure Joan Fuster -que “el valencià és la nostra forma de parlar el català”-, una cosa no canvia mai: que els mals actors que la protagonitzen quasi sempre parlen en castellà i mai escriuen en valencià.

4)
 
Article publicat en el Levante-EMV divendres 21 de febrer del 2014
 
Per a pujar-nos l'autoestima
 
J. Leonardo Giménez

 

Deia la setmana passada que a mida que el Diccionari normatiu valencià vaja sent conegut serà més apreciat, no sols per valencians, sinó també per usuaris dels altres territoris del domini lingüístic. He posat expressament “a mida que”, locució arreplegada en el novíssim diccionari nostrat, absent del DIEC2, a la qual no se li podrà aplicar l'anatema de dialectal, entre altres coses, perquè la canta Joan Manuel Serrat, que, com tot el món sap, és ben català, en l'enxisadora “Barcelona i jo”. D'altra banda, Albert Pla Nualart, un altre barceloní, en el seu libre Això del català. Podem fer-ho més fàcil? apuntava algunes necessitats de comunicació no recollides normativament pel citat diccionari de l'Institut de l'IEC, com ara “decepcionar”, “col·lisionar”, “ofertar” i, principalment, “disseccionar”, termes ben pocs dialectals, però també ben usuals en tots els territoris d'esta llengua. L'AVL, a través del DNV, ha donat cobertura normativa a eixos termes, al costat de “decebre”, “col·lidir”, “oferir” i el confús “dissecar”, i a altres, molt necessaris per a la comunicació, com “quiròfan”, que incomprensiblement encara no l'ha incorporat l'IEC al seu diccionari. El viacrucis que ha passat eixe terme per la Filològica de l'IEC és per a contar-lo, i el contaré, però de moment, per al DIEC2 als malalts els operen en la sala d'operacions i prou. I en compte de disseccionar, sempre dissequen, amb els perills que eixa ambigüitat comporta. En el DNV, quan ens toca operar-nos ens envien al quiròfan i es diferencia entre “disseccionar” i el polisèmic “dissecar”. Per altra part, al nou diccionari se l'ha criticat, des de vicariats diversos, per dialectalitzant, però jo crec que d'això res o ben poc. És valencià, com el DIEC és català, encara que els dos siguen del mateix sistema lingüístic. Entre les crítiques desqualificadores del DNV, n'he trobat una verdaderament espaterrant. El sociolingüiste Toni Mollà, en una entrevista, diu que no ha mirat el diccionari, però a continuació el desqualifica amb detalls. Sabia que era superdotat, però no tant com un déu. I m'ha colpit que diga que “La nòmina de l'AVL és bàsicament d'analfabets”. Que fort!!! No cal que ningú de fora ens desprestigie. Alguns dels “nostres” ja s'hi entreguen. Però si volen una crítica ponderada, justa i realista, poden llegir l'article Les aportacions del DNV (http://www.nuvol.com/noticies/les-aportacions-del-diccionari-normatiu-valencia/), del professor Felip Gumbau. Potser els pujarà l'autoestima.

 

5)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 21 de febrer del 2014
 
 
Motacions
 
Salsenca?
 
per Màrius Serra
 
 
Solivella, a la Conca de Barberà, és la capital mundial de la parla xipella, un subdialecte del català que tendim a associar amb la i, perquè els seus parlants transformen les es dels plurals femenins en is. A Solivella hi ha homis i donis, lis gallinis tenen potis i quan fan sonar les matraques, un costum sorollós que mantenen amb fervor, en diuen lis matraquis. Durant anys, els pobles del voltant se'n reien, d'aquesta i tan exòtica, però ara els solivellencs i, sobretot, lis solivellenquis, han descobert el valor de tenir un tret diferencial com aquest i no només no se n'amaguen sinó que en llueixen tant com poden. De tota manera, hi ha altres perles lèxiques que criden l'atenció, a Solivella. Per exemple, els apel·latius una mica despectius. Maixant vol dir entremaliat, xafarot equival a xafarder, un cultiot és un dropo, un garrut és un coix (i potser veí de Blancafort), una xorxa és una dona bruta i un xiquet malmirrós és malaltís. Però l'apel·latiu que em crida més l'atenció és el que apliquen a les noies que no vesteixen com cal: salsenca. Una noia s'ho sent a dir si va pengim-penjam, amb un aspecte digne de casa okupa, i la paraula no guarda cap relació amb la música salsa ni tampoc, crec, amb cap salsa de cuina. Però és l'última cosa que una solivellenca es voldria sentir dir, perquè això significaria que no només no porta roba de marca ni va a la moda, sinó que vesteix ressangos, és a dir, roba més vella que l'anar a peu. I a Solivella l'única cosa que els agrada fer a peu és la Passejada, que és com anomenen el viatge de nuvis. Cap núvia no hi aniria mai vestida d'una manera que li poguessin cridar: salsenca!
 
6)
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 28 de febrer del 2014
 
 

La llengua nacional

David Paloma

 

Una revista com Llengua Nacional, escrita en català i defensora de l'ús i del bon ús del català, demostra que hi ha vida intel·ligent més enllà de les publicacions científiques obsessionades pels abstracts, els keywords i el peer review. A Llengua Nacional les exigències formals són les previsibles i el producte resultant és bo. Ben lluny la comèdia dels experts anònims que, de tant que en saben, a vegades creuen que el català és local, per llengua i per continguts. Ha de ser dur conviure amb aquest prejudici que fa tancar els ulls als bons articles que, efectivament, parteixen d'una realitat lingüística concreta, local. Com la del català. Hi ha realitats lingüístiques que no parteixin de fets locals?

 

Llengua Nacional ha publicat un munt de textos molt interessants des del mateix número 1, l'octubre de 1991. Ara ja en sumen 85, amb Ramon Sangles com a director des del 1996. La revista s'ha fet gran i no ha fet sinó guanyar en aspecte i contingut. El color en les pàgines centrals, per exemple, va arribar en el número 50, el 2005. Són articles que conformen una miscel·lània d'opinió informativa i valorativa, com la que en els anys 2001-2002 va portar a discutir sobre l'origen i el futur de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. A la revista hi trobareu entrevistes emblemàtiques, com la de Jordi Manent a Santiago Pey, com la de Carles Riera a Germà Colón; hi trobareu uns afinats estudis sintàctics d'Albert Jané; notes sobre els verbs ser i estar, de Jaume Vallcorba; sàvies consideracions sociolingüístiques, de Marcel Fité; apunts lèxics excepcionals, de David Casellas i de Lluís Marquet; recerques sobre interferències, de Gabriel Bibiloni; reflexions oportunes sobre la nova diglòssia, de Jaume Corbera; els punts gramaticals i lèxics conflictius, de Josep Ruaix; etc. Una citació de Fabra va encapçalar la revista durant 14 números: “A tot arreu del món, quan en un domini lingüístic s'ha produït una literatura, veiem formar-s'hi una llengua literària filla d'un llarg i acurat treball de selecció i fixació. […] Els catalans tinguérem la nostra llengua nacional”.

 

Destacat

 

L'últim manifest de Llengua Nacional demostra que la revista també fixa un estat d'opinió respecte a qüestions polèmiques. Fa poc més d'un any, la revista va defensar l'oficialitat única de la llengua catalana “en el nostre futur Estat independent”.

 
7)
 
Fins ara
 
Núria Puyuelo

 

Una expressió calcada del castellà que s'està estenent com a fórmula de comiat és fins ara. L'expressió és impròpia en català i equival a l'hasta luego, que els castellans utilitzen a tort i dret en substitució d'adiós. En castellà, hasta luego es fa servir per acomiadar-se i no té el sentit d'“ens veurem d'aquí a una estona”, que sí que té en català l'expressió fins ara (mateix), o bé fins després. Per això, és important diferenciar-ho i utilitzar per acomiadar-nos altres expressions pròpies del català, com ara adéu, adéu-siau, a reveure, fins aviat i passi-ho bé. Per influència d'altres llengües, també es pot sentir parlants que, per esnobisme, s'acomiaden amb un bye o un ciao.

Una altra manera d'acomiadar-nos que és incorrecta és ja parlem, que tal com assenyala Pau Vidal a Catanyol.es, usa el present amb valor de futur, com ens veiem o et truco, i que s'hauria de substituir per ja parlarem, ja ens veurem o ja ens trucarem.

Per saludar, hola és la forma més estesa, al costat de les salutacions que fan referència a les parts del dia (bon dia, bona tarda, bona nit). En desús han caigut altres formes tradicionals de saludar com Déu vos guard o à Maria (provinent d'Ave Maria). En concret, à Maria es feia servir quan s'entrava en una botiga, o en una casa, per cridar l'atenció del botiguer o de la gent que hi havia a casa. Recordo quan era petita que el meu pare la deia sempre quan arribava a casa de la feina. Llavors pensava que era una expressió que s'havia inventat perquè no l'havia sentida enlloc més, però anys més tard vaig descobrir que havia estat una salutació ben viva arreu del territori.

I ara només em queda acomiadar-me amb un a reveure i un fins aviat.

Sabíeu que…

Cal destacar que en les expressions de temps formades per adverbis —fins aviat, fins demà, fins ara, fins aviat— la preposició fins s'escriu sense a.

 

8)
 
Publicat en el diari ARA dimecres 26 de febrer del 2014
 
 
Vicenç Villatoro
 
A tot el món, les societats fan encàrrecs al seu sistema educatiu en funció de les necessitats, les seves prioritats i els seus objectius compartits. Demanen al sistema educatiu que els nois i noies en surtin sabent matemàtiques, literatura, llengües o el que els sembli més necessari i oportú. Llavors, el sistema educatiu decideix com s'ho fa per respondre a l'encàrrec. Dissenya plans d'estudis, sistemes de formació del professorat, xarxes escolars i tots els instruments que convingui per fer allò que la societat li demana que faci. Si en un moment determinat la societat detecta que algun d'aquests encàrrecs no es compleix d'una manera satisfactòria, n'alerta el sistema educatiu. Llavors el sistema educatiu refà els seus plans per tal de corregir el que no funciona i obtenir els resultats requerits. La societat diu, posem per cas: els alumnes surten amb poca formació musical. I pot arribar a suggerir: potser seria bo que fessin més hores de música. Però és lògicament el sistema escolar qui mira com s'ho fa perquè millori la formació, si amb més hores, si canviades de dia, si amb altres mestres... I sabent que l'escola no és una bombolla enmig de la societat i que no pot fer exactament el mateix en llocs diferents, amb contextos socials diferents, per arribar a uns mateixos resultats.

Aquí som diferents. Aquí ho fem d'una altra manera. Molt exòtica i, diria, molt poc racional. A Catalunya, i parlant de llengües, la societat ha encarregat a l'escola que tots els alumnes en surtin amb competències per parlar, entendre, llegir i escriure en català i en castellà. En resposta a aquesta demanda, s'ha dissenyat un mètode satisfactori que aconsegueix efectivament aquest resultat. Això no he trobat ningú que ho discuteixi i els exàmens ho avalen d'una manera claríssima. Doncs malgrat que el resultat ha estat satisfactori, tot i que l'escola ha respost amb eficàcia i precisió a allò que se li demanava, ara resulta que a través de les lleis i els tribunals se l'obliga a modificar els mètodes a través dels quals ha obtingut aquests bons resultats. I, per tant, d'una manera o altra, es posen en perill: si toques una cosa que funciona hi ha el perill que deixi de funcionar. Al món, la societat diu què vol i la comunitat educativa i els especialistes dissenyen la manera d'aconseguir-ho. Aquí els tribunals fixen el com, diuen fins i tot les hores que s'han de fer de cada cosa, i sembla que el resultat importa un rave.

Encara una altra raresa i una altra barbaritat: s'arriba a comparar l'escola franquista i l'actual escola catalana (i aquells que en reivindiquen el model) pel que fa a les llengües. Quan els objectius i els resultats són exactament els contraris. La nit i el dia. El resultat i l'encàrrec de l'actual model d'escola a Catalunya és que tots els alumnes en surten sabent català i castellà. El resultat i la voluntat de l'escola franquista va ser exactament el contrari: unes quantes generacions de catalanoparlants no saben llegir ni escriure en la seva pròpia llengua, perquè l'escola no els en va ensenyar. I unes quantes generacions de castellanoparlants no van poder aprendre el català a l'escola i, per tant, o no l'han après mai o l'han hagut d'aprendre pel seu compte. El resultat de l'actual model d'escola a Catalunya són unes generacions, les que s'hi han format, instrumentalment bilingües, on tota la generació, sigui quina sigui la seva llengua familiar, té les competències bàsiques en les dues llengües. El resultat del model franquista van ser unes generacions condemnades a ser, una part, monolingües en castellà, i una altra part no competents del tot en la seva pròpia llengua materna.

¿Com és que aquí s'aplica aquest criteri tan exòtic, en què els tribunals fan plans d'estudis i en què figura que la societat es preocupa més de com s'organitza l'ensenyament de la llengua que no pas de què s'ensenya? Doncs perquè el debat no és en realitat sobre llengua i ensenyament. És sobre poder. És sobre qui mana. És sobre quin model d'estat es proposa, si a la francesa o a la suïssa. O encara una altra hipòtesi: hi ha gent que creu que la llengua és portadora en ella mateixa d'ideologia. Que si es parla massa català als nens acabaran sent catalanistes i si no se'ls parla tant castellà com caldria no seran prou espanyols. És creure que l'escola és un motlle ideològic i els nens són de plastilina. Una concepció molt arrelada en el pensament autoritari de tots els temps.

9)
 
Francesc Verdú Pérez i la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència Alcoià-Comtat premis Joan Valls i Jordà 2014
 

 

El mestre de Castalla Francesc Verdú Pérez i la Plataforma en defensa de la Llei de Dependència Alcoià-Comtat són els guardonats enguany amb el XXè Premi Joan Valls i Jordà per l'Ús i Promoció del Català que atorga l'Associació Cultural Amics de Joan Valls i Jordà d'Alcoi. Els premiats rebran els seus guardons –una escultura obra d'Antoni Miró– en un acte públic que Amics de Joan Valls organitza per a aquest dissabte 15 de març, a les 20.00 h., al Casal Ovidi Montllor de la nostra ciutat, on també es farà públic el XXXIè Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d'Alcoi a la poeta de Terrassa Empar Sáez pel seu llibre Dona i ocell, publicat per l'Editorial Denes.

 

Francesc Verdú Pérez ha exercit com a mestre durant 37 anys a Castalla, durant els quals ha ocupat diversos càrrecs de responsabilitat en els centres on ha impartit docència. La seua activitat en defensa de la llengua i el país, però, s'ha eixamplat a l'àmbit cultural i cívic, on destaca especialment el seu treball com a president del Centre Cultural Castallut. Des d'aquesta entitat, Francesc Verdú va contribuir decisivament a l'organització de congressos i jornades d'estudi i debat com el Simposi d'Estudi i Festa dedicat a Enric Valor, el Centenari d'aquest mateix escriptor, l'Any Estellés o l'Homenatge a Joan Fuster, les dues Trobades d'Escoles en Valencià celebrades en aquesta població de l'Alcoià, la promoció del Grup de Senderisme del Centre Cultural Castallut o el Premi Literari Infantil Foia de Castalla, que ja compta amb 25 edicions. Promotor així mateix de fires del llibre, setmanes verdes, representacions teatrals, conferències, projecció de pel·lícules en valencià i un llarg etcètera, Francesc Verdú és un autèntic dinamitzador i activista cultural de llarga i reconeguda trajectòria que també ha exercit com a delegat sindical del STEPV o com a regidor municipal en representació del Bloc Nacionalista Valencià. Amb aquest guardó Amics de Joan Valls reconeix la importància que per a la normalització lingüística i nacional té la feina abnegada i eficient, discreta i sovint anònima, d'activistes cívics com Francesc Verdú. Però amb la figura d'aquest mestre emblemàtic també subratlla el suport que l'escola pública valenciana mereix de tota la ciutadania especialment en aquests moments en què la ineptitud, la gasiveria i els interessos espuris dels governants estan posant-la en greu perill.

 

El col·lectiu premiat enguany per la seua tasca d'ús i promoció del valencià pertany a un àmbit ben distint però no per això igualment trascendental per a la qualitat democràtica de la societat valenciana. La Plataforma en defensa de la Llei de la Dependència Alcoià-Comtat és de recent creació, en 2008, però de llavors ençà ha desplegat una intensa activitat en defensa dels drets dels dependents i de les seues famílies, un sector especialment perjudicat per la ignominiosa retalla als serveis públics dels darrers anys. Per bé que aquest grup no actua en un camp explícitament vinculat amb la llengua, Amics de Joan Valls ha valorat el fet positiu i exemplaritzant que la Plataforma sempre fa servir el valencià com a vehicle d'expressió pública. El seu treball en defensa dels drets dels dependents s'ha visualitzat en actes informatius i divulgatius com xarrades, debats, punts d'informació en mercats i fires solidàries i d'altres més clarament reivindicatius com encadenaments, marxes i manifestacions i, molt recentment, el tancament a la Basílica de la Mare de Déu de València. La Plataforma, que treballa coordinadament amb d'altres de similars d'arreu del País Valencià, col·labora activament en l'organització de la “Marxa per la dignitat i el respecte a la discapacitat”. Amb l'objectiu de fer efectiva la Llei de Dependència de 2006, derogada en la pràctica amb les retallades i el copagament farmacèutic, la Plataforma ha denunciat reiteradament la inaplicació de la llei als mitjans de comunicació, ha creat un servei jurídic gratuït i un observatori comarcal i ha presentat diverses mocions als ajuntaments. Gràcies a les seues gestions compten amb el suport de la Sindicatura de Greuges, que el Govern valencià ha omès reiteradament. També s'han reunit amb el Defensor del Pueblo espanyol i diversos representants polítics i institucionals.  

 

Alcoi, 11 de març de 2014

 

Associació Cultural

Amics de Joan Valls i Jordà

 

amicsjoanvalls@gmail.com

http://amicsdejoanvalls.blogspot.com

 
 
10)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
 
1) Eugeni S. Reig - que si col, que si bleda
 
2) Eugeni S. Reig - ¡que toquen les campanes!
 
3) Antoni Llull Martí - El pin yin i les noves grafies dels noms propis xinesos (2)
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra M.
 
5) Albert Pla Nualart - L'altra cara de 'tots' i 'tothom'
 
6) Albert Pla Nualart - Del fúting al ‘running' tot fent jòguing
 
7) Salvador Pardo - Un tast de llenguatge administratiu
 
8) Diana Coromines - Pau Vidal: “Les novel·les de Camilleri han de «camillerejar»”
 
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2014 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací