La locució conjuntiva concessiva mas que

 

 

Eugeni s. Reig

 

 

 

1. Introducció

     Mas que és una locució conjuntiva concessiva mitjançant la qual introduïm l’enunciació de la circumstància (sovint un obstacle, un problema, una dificultat, etc.) que condiciona l’acció que expressa l’oració principal però que no evita que eixa acció tinga lloc, no la impedix.

     Exemples:

«Deixa’m que ho taste, mas que siga només llepar-ho.»

«Mas que em digues que no ho faça, ho faré. Ja ho saps.»

«Jo vull vore-ho, mas que només siga un momentet.»

«Mas que plou, me’n vaig al carrer.» (l’acció té lloc en el present)

«Mas que ploga, me n’aniré al carrer.» (l’acció tindrà  lloc en un futur hipotètic)

Els versos següents són de la popular nadala A la rum rum, també coneguda com L’asguilando, tal com la vaig sentir cantar a l’Alcoi de la meua infància (anys 40 del segle xx):

«Ací venim a cantar-li

a la senyora Maria,

que mos done l’asguilando

mas que siga una sardina.»

Tenim els següents versets populars alcoians que ens diuen com de bo és el giraboix:

«Si la reina sabera què és giraboix,

de Madrid se’n vindria, mas que fóra a coix-coix.»

I la dita popular:

«Casar-se, mas que siga amb una granera vestida.»

Que fa referència al desig immoderat d’algunes dones per tal d’aconseguir marit.

En el segle xix, a València, les falles no eren els monuments que són ara, eren muntons de coses inservibles que no aprofitaven per a res i que més aïna feien nosa en les cases, en els comerços, en els tallers, en els obradors. Els xiquets anaven pels carrers demanant trastos vells per a cremar-los en la falla mentres pregonàven:

«¿Hi ha una estoreta velleta per a la falla de Sant Josep, del tio Pep?

Mas que siga la tapadora del comú, número u.»

L’any 1929 el mestre Serrano va compondre el pasdoble El Fallero i dos anys més tard el poeta Maximilià Thous i Orts li va fer una lletra en valencià en la qual arraplegava la primera estrofa del popular pregó, però no la segona. I així, el mas que del pregó tradicional mai va formar part de la lletra del pasdoble faller més conegut.

   La locució mas que era d’ús habitual en el parlar dels valencians fins ben entrada la segona mitat del segle xx i encara continua sent-ho en l’actualitat en bona part de les comarques valencianes. Done fe que a l’Alcoi de la meua infància tothom l’usava i hui en dia encara s’usa molt. A València, quan hi vaig arribar l’any 1948, era fàcil sentir-la als valencianoparlants de la ciutat i als de les poblacions pròximes. El vell pregó faller que he copiat més amunt, recorde haver-li’l sentit a un amic dels meus pares –valencià de la ciutat que aleshores vivia en el carrer de Cadis– i recorde molt clarament que pronunciava mas que, no més que. També a Castelló de la Plana era una locució ben viva. Joan-Carles Martí i Casanova, bon coneixedor dels parlars valencians més meridionals, m’assegura que, en la comarca del Baix Vinalopó, aquesta locució conjuntiva concessiva encara hui és molt viva i l’empren quotidianament tant les persones d’edat com els més jóvens. M’insistix que els seus fills l’usen habitualment. També a Benissa (la Marina Alta) s’empra aquesta locució amb normalitat. Miquel Adrover, natural de Campos, en un missatge enviat a la llista Migjorn el 12 de novembre del 2009 escriu: «Hi pots afegir: “correntíssima a Mallorca, més i tot que encara que".» Yannick Garcia en un missatge enviat a la llista ATD (Àgora de Traductors Digitals) el 15 d’abril del 2013 ens informa que, actualment, a les Terres de l’Ebre, la locució mas que és ben viva en parlants de totes les edats. Joan Borràs Comes en un missatge enviat a la llista Migjorn el 16 d’abril del 2013 escriu: «La locució és perfectament viva en el tortosí de les vores de l’Ebre. La meua parella és de Tortosa i amb molts de lligams amb Sant Carles de la Ràpita i és molt freqüent sentir a casa seua "Mas que sigue que no mos ho paguen" i altres frases semblants.»

Actualment la locució mas que encara es diu molt al Migjorn valencià (almenys a la Safor, a la Marina Alta, a la Marina Baixa, a l’Alcoià, al Comtat, a la Costera i al Baix Vinalopó). Encara es conserva a la Plana i al Maestrat. I també és d’ús habitual a les Terres de l’Ebre i a Mallorca. Sense cap mena de dubte ha tingut una extensió considerable perquè les recialles que queden hui en dia encara són notables. La locució arriba a Cabdet, població actualment castellanoparlant –fins al segle xix s’hi parlava valencià– que va pertànyer a l’Antic Regne de València i que ara pertany a la província d’Albacete amb el nom oficial de Caudete–. Pasqual Muñoz Cantero, en un missatge enviat a la llista Migjorn el 12 de novembre del 2009 ens diu: «A Cabdet és corrent sentir en castellà l’expressió más que sea

2. Alguns exemples literaris antics de mas que

(Les negretes són meues).

En el Llibre dels feits del Rei En Jaume trobem:

«E nós dixem-li que li ho diríem, mas que no li podíem dir llaora, que eixits érem del castell, mas que li diríem al vespre.»

En El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic de Maria Àngels Diéguez Seguí, de la Universitat d’Alacant, podem llegir:

«Mas que (14): “En aital manera que de aquel criminós denunciat o acusat o demanat no sia reebut defenedor, mas que aquel personalment si·s volrrà defendre vingua” R255; “que no·l pagaria ara, mas que vingués aquel qui·s clamava d’eyl” R70, etc.»

Joan Coromines en el DECat [VI, 806a18], en l’entrada PREU, reproduïx un fragment dels Costums de Tortosa a on apareix la frase següent:

«[...] mas que faça la venda per lo preu que offert li serà [...]»

En el Tirant lo Blanc trobem la locució mas que en vint-i-dos ocasions. En copie només un parell de fragments a tall d’exemple:

En el capítol XIV titulat Com los ambaixadors del rei de Canària portaren la lletra de batalla al rei d'Anglaterra trobem:

«[...] tots en blanc, mas que no porten bacinets al cap [...]»

En el capítol XCVIII titulat Com Tirant ab sos companyons partien de l'ermità de l'ermità e tornaren en llur terra llegim:

«Anau e digau-li que esta nit no pot entrar, mas que demà haurà la bona estrena.»

En la Brama dels Llauradors de Jaume Gaçull (1490) podem llegir:

«Ni vull que en passeu treball ni fatiga,

mas que romangam al manco a la mira.»

En Lo passi en cobles de Bernat Fenollar (1493) trobem:

«Si tinch yo gran set, tal set no s’apaga

ab tal abeuratge, mas que us penidau.»

3. Alguns exemples literaris moderns de mas que (segles xix i xx)

 (Les negretes són meues).

En El Tro, 5 (València, 1840) llegim:

«Mas que la España quedára com un bodegó.»

● Els fragments següents són de l’obra teatral anònima Un Pillo y els chics educats en la casa de benefisència y lo que serien moltisims chics a no haber este benefic establiment (1846):

«Pera cobrar eixe delme,

primisia ó contribusió,

de Valensia á Catarrocha

fas viaches y escursions,

y á la dreta y á la esquerra

en totes les direcsions,

y mas que siga Chinér,

yo sempre fas mon Agost.»

«[...] ¡ay del que es fá un costuró

cosínsel, mas que no siga

de gran considerasió!»

«Mas que contár estes còses

en mí siga vergoñós,

só molt inchénuo y franc,

y poquisim misteriós: [...]»

«[...] mas que ma humildad patixca,

vos contaré un fet gloriós,

de que vach ser el tu-autem

al front d'una espedisió.»

«[...] y que si hasta àra he escapát

de la chustisia al rigór,

no podré quisá en abánt,

mas que prenga precausións;

pues tant vá á la fònt el cánter,

que á darreríes es romp.»

En la comèdia El dèu, dènau y noranta d’Eduard Escalante i Mateu (1861) el personatge anomenat D. Tomàs diu:

«Agarrel, mas que no el vecha!»

En el núm. 4 de la revista satírica El Mòle del 24 de març de 1855 (València) trobem Uns versets al pare Cobos signats amb el pseudònim Nap-y-Còl. U dels versos diu:

«Y mas que fora un Sant Pare,»

En l’obra teatral Un ball de convit de Marià Garcia i Alban (1864) el personatge anomenat Teresa diu:

«Ai vach;

per aixó yo vullc un titul

mas que me muiga de fam.»

En el núm. 17 de la revista satírica El Mòle (València, 1864) podem llegir

«Deixem per ára lo molt que podriem dir sobre esta solfa, y pasem avant, mas que siga ranclechant.»

En l’obra teatral La Tertulia de Colau ó pataques y caragols: cuadro de costums valensianes en mánegues de camisa de Josep Bernat i Baldoví (1867) el personatge anomenat Sento diu:

«Tabaco en la tabaquera,

mas que d’or tragues un sac,

no en tindràs, si à la estanquera

no li dius: vinga el tabác.»

En Qui tot ho vol... de Joaquim Balader i Sanchis (1871) el personatge anomenat Rosendo diu:

«En cá no;

que mas que siga un moment,

té que pasar el turment

de la pena del talló.»

Joaquim Martí Mestre en el Diccionari històric del valencià col·loquial (segles xvii, xviii i xix) en l’entrada vomitar / gomitar arreplega el fragment següent de Misèria y compañia de Joaquim Balader i Sanchis (1872):

«Vinc per la resposta, pués,

perqu·ell encara l’aspera.

Con que gomite-la en l’hora,

mas que siga un atra lepa.»

En el sainet L’avaricia romp el sac de Joan Colom i Sales (1874) trobem:

«Pues res: pa donarte gust,

mas que yo vacha á disgust,

hasta frac me posaré:

y en guans, la cómoda al tós,

y unflat com un pixaví,

m’en aniré al Almodi

á omplir taleques de arrós!»

En el sainet La Moma d’Eduard Escalante i Mateu (1874) el personatge anomenat Doroteo diu::

«Hóme tóque

mas que siga...»

I el personatge anomenat Toni li respon:

«La campana...»

En Les beseroles de l'amor de Joaquim Balader i Sanchis (1874) trobem:

«A on m’amagaré?... En la caixa

mas que em menge la polilla.»

El fragments següents són de l’obra teatral Lo que fá la róba de Joan Colom i Sales (1875):

«Pues yo m’asente. Quin foll!

Mas que m’adorga, millor!»

«[...] pero yo men vach d’así,

mas que me muiga de pena.»

En l’obra teatral Els besons de Sedaví de Jacob Sales Reig i Joaquim Balader i Sanchis (1876) el personatge anomenat Chordi diu:

«Vullc estar en Ancheleta,

mas que quan vullguen sofrixca.»

En la sarsuela L’agüelo Cuc d’Eduard Escalante i Mateu i Joaquim Balader i Sanchis (paròdia de l’òpera Faust de Charles Gounod) (1877), el personatge anomenat Valentí diu:

«Mas que siga una tasa

de café; per despedida

vullc convidarvos.»

● En el sainet Els novios de ma cuñá d’Eduard Escalante i Mateu (1880) podem llegir:

«[...] barataria si poguera à ma muller mas que fora per tramusos com fan en lo ferro vell.»

En Acertar errant de Joaquim Balader i Sanchis (publicat l’any 1919 en el setmanari il·lustrat El cuento del dumenche però escrit, evidentment, uns quants anys abans perquè Joaquim Balader va morir l’any 1893) trobem:

«Yo sabré martar el temps,

mas que siga badallant.»

Els fragments següents els trobem en El Frare, Periodich satirich (Castelló de la Plana, 1894):

«Com á que enacabant tú mateix parles y la teua veu se quede alli y enseguideta escomenses á sentirte, más que estigues en la boca tancá.»

«Huí li llevarém la pell á un amic y compañero más que siga de salero y de sircunstansies éll

«Más que no li estiga bé, es un facsiós redomat que en Sierra Morena ha anat de alféres ó no sé qué; mes lo que éll fea tan sols, corrent per eixes montañes, segons dihuen veus estrañes era plegar caragols

«Enviéu los á destarrosar, que es lo que fa falta. Y aneu preparat l’alfals, la corbella, el retaco ú más que siga el garrot, que tot se té de nesesitar pronte, si Nostre Siñor no ú remedia.»

«La cuestió así es tindre maña; en ventisinc vots ú trenta, el que es ministerial, guaña, y el de oposició es rebenta más que el vote tota España.»

En el sainet Un alcalde de barrio d’Eduard Escalante i Feo (1897) trobem:

«Hóme, avives, mas que siga en cucs!»

Els fragments següents pertanyen al sainet Les Criaes d’Eduard Escalante i Mateu (1900):

«Pues porten en un moment d’ahí al costat, mas que siguen un parell de lliures.»

«[...] y em case tan vell com soc, mas que carregue en familia

Salvador Guinot i Vilar en les seues Escenes castelloneses (1905) escriu:

«Tu que estàs a la finestra, io que estic al finestró,

tira-m una botifarra, mas que siga de segó.»

Els xiquets castellonencs, en els seus jocs infantils, encara cantaven aquests versets de Salvador Guinot en la dècada dels 50.

En la rondalla El llenyater de Fortaleny d’Enric Valor trobem:

«–No trobaré mas que siga una mateta de lletsó per ací? –es preguntà a mitja veu guaitant per aquelles vores.»

En la rondalla Nabet d’Enric Valor llegim:

«–Senyor, jo voldria tenir un xiquet, ¡mas que fos petit com un nabet!»

En la novel·la Sense la terra promesa d’Enric Valor podem llegir:

«És clar prosseguí Rafelotque el pitjor tros és el de la muntanya, i jo em deixaré mas que siga mitja hora la Roser i els acompanyaré fins que no hi haurà ja tant de perill. A més caldrà que vagen tots un bon tros a peu costa avall».

Els fragment següents són de la novel·la Enllà l’horitzó d’Enric Valor:

«–Home, a tu i a molts “col·lectius” com tu que també tenen mas que siga un bancalet de blat per a casa, no hi ha qui els diga res. Altres, altres coses hi ha pitjors. L’estraperlo ja és un fet ací.»

«–Sí, vaig veure que eren les vuit i em vaig dir: “Mas que no siga de dia”.»

4. La locució mas que en les gramàtiques i en els diccionaris: comentaris

Manuel Sanchis Guarner en la Gramàtica valenciana escriu:

«més que: Tira’m una botifarra més que siga de segó. És forma arcaica conservada al Maestrat i la Plana, admissible només en escrits que imiten el parlar dialectal.»

Sanchis Guarner escriu més que, no mas que, i posa d’exemple el vers de les Escenes castellonenques de Salvador Guinot que jo he reproduït més amunt, però canvia mas per més i falseja el vers.

No estic gens d’acord amb Sanchis quan afirma que aquesta locució és “admissible només en escrits que imiten el parlar dialectal”. Una expressió valenciana que ha sigut usadíssima i que encara conserva actualment molta vitalitat considere que hem d’emprar-la imprescindiblement en la llengua culta. A més, fa l’efecte que Sanchis pensava que la locució que estudiem es conservava només al Maestrat i la Plana quan, en realitat, era (i continua sent) pròpia d’una part molt extensa de la nostra àrea idiomàtica.

En el DECat de Joan Coromines [V, 616b57] trobem:

«En gran predicament popular el trobo avui a les comarques d’Alcoi, Maestrat, Tort. i Capcir: “Dir lo que vol cada ú / és fer lo de Çafanòria, / que dia lo que volia / més que fóra una baldòria”. “Digues sempre que sí, més que may siga” (T. del Xè i, 245; iii 38); “més que siga menre poc bó” 'encara que sigui poc bo, per poc que ho sigui' (Els Angles, 1960). Algun cop amb altres verbs: GaGirona defineix “cutxamander: manifesser, qui’s posa a fer moltes coses més que no’n sàpie.” (Vocab. del Maestrat); no sé si és genuí o err. tip. mas que 'encara que' imprés en el Folk. Tortosí de Moreira, p. 42.»

Observem que Joan Coromines troba la grafia mas que en el llibre de Joan Moreira titulat Del folklore tortosí i diu que podria ser una errada tipogràfica.

En el DECat de Joan Coromines [V, 618a38] llegim:

 «La combinació mas que, més rarament, apareix algun cop en parlars de l’Ebre i PVal.; algun cop en StVicentF amb el valor 'amb que, si doncs, sempre que': “quan lo prevere lo absol, llavors rep la gràcia de Déu, e al dia del juhí posar-lo-ha a la dreta part mas que confés tots los pecats, car si no...” (vol. de Sermons Harrison fº 107r2). Només en aquesta combinació veig supervivència moderna de la forma amb a, en alguna cobla pop. val., i amb el matís de 'encara que no sigui sinó': ací venim a cantar-li / a la senyora Tonica, / que mos done l’asguilando / mas que siga una sardina” (reco. Sanchis Guarner, Jornada, Val., 19-xii-62); i amb algun valor així a Tort. (Moreira, Folk. Tort.)»

Observem que Coromines reproduïx el fragment de la nadala A la rum rum que he transcrit al començament d’aquet treball, amb l’única diferència que en lloc de “senyora Maria” diu “senyora Tonica”. Coromines ens informa que eixe text el va recopilar Manuel Sanchis Guarner i el va publicar en Jornada, diari vespertí de la ciutat de València, el 19 de desembre de 1962. Curiosament, en el Cançoneret de Nadal de Manuel Sanchis Guarner, publicat per Editorial Gorg l’any 1973, trobem la lletra de la mateixa nadala i, ara sí, diu “senyora Maria”, però en canvi la locució conjuntiva mas que apareix transformada en mes que (mes, sense accent).

En el DCVB trobem:

«5. Més que, o Per més que: encara que; cast. aunque. Soferir dolors per més que sien mortals, Cobles Roca. Per més que predich, no el crech, Penya Poes. 262. »

El DCVB ens diu que les locucions més que –és a dir, mas que– i per més que són equivalents però no especifica que per més que té un matís diferenciador d’intensitat.

La frase:

«Mas que em diga que no ho faça, ho faré.»

Expressa clarament que el fet que una altra persona li diga a una altra que no faça una cosa determinada no influirà en la decisió de fer-la. La farà de tota manera, sense importar que li diga que no la faça.

En canvi, la frase:

«Per més que em diga que no ho faça, ho faré.»

Expressa, com en el cas anterior, que ho farà de tota manera, però ara s’ha introduït un factor intensificador que abans no hi era. En aquest cas, el factor intensificador és la insistència. Per més que em diga equival a per molt que em diga, per moltes voltes que m’ho diga, mas que m’ho diga cinquanta mil voltes, etc.

5. ¿Mas que o més que? Conclusions

Hem vist que el DCVB arreplega més que però no mas que i que no posa cap exemple de mas que, malgrat que en tenim milers.

Si en el DCVB anem a l’entrada mas trobem que ens diu que aquest mot, com a adverbi i com a conjunció, és una grafia antiga i, sense cap explicació ni cap comentari, ens envia a l’entrada més.

Ja hem vist com Sanchis Guarner canvia mas que per més que i com Coromines, quan troba un mas que en un text de Moreira, fins i tot pensa en una possible errada tipogràfica.

La locució conjuntiva concessiva mas que no la trobem en cap gramàtica ni en cap diccionari. És sistemàticament rebujada per la llengua culta moderna. Els únics exemples literaris que he trobat posteriors a 1940 en els quals apareix la locució mas que són els que he arreplegat d’Enric Valor, però observeu que tots corresponen a diàlegs en els quals l’autor s’acosta a la llengua popular dels protagonistes. No n’hi ha cap que corresponga a la llengua de redacció.

¿A què és deguda aquesta aparent aversió a una expressió que trobem en la literatura de tots els temps i que encara és ben viva en una part molt important de la nostra àrea idiomàtica? Tal volta hi ha una associació conscient o inconscient del nostre mas amb el más castellà que fa que hi haja un rebuig de la locució mas que, malgrat que eixa locució en castellà no es diu. Tenim el castellà tan present que sempre, a l’hora de prendre decisions relatives a la nostra llengua, sempre les prenem en funció del castellà en lloc de decidir-nos –com seria lògic– per les que més la beneficien, independentment del fet que ens acosten o ens allunyen de la llengua veïna.

Considere que la locució que estudiem cal escriure-la mas que perquè és la grafia que correspon a la pronuncia real de la immensa majoria de valencians que encara l’emprem i és com la trobem documentada en texts de tots els temps, des dels nostres clàssics fins ben entrat el segle xx. És una forma antiga que hem tingut la sort immensa de conservar viva fins als nostres dies i ens hem d’esforçar per evitar que es perda, ja que malauradament cada volta s’ou menys i hui en dia ja no s’escriu, substituïda per les locucions equivalents encara que, malgrat que i tot i que, substitució a la qual no són aliens ni l’escola ni els mitjans de comunicació.

 

6. Agraïments

Done les gràcies a Joan Mascarell i Gasol per la seua ajuda.

 

7. Bibliografia

Alcover, Antoni Maria & Moll, Francesc de Borja (amb la col·laboració de Manuel Sanchis Guarner i Anna Moll Marquès). Diccionari Català-Valencià-Balear, (10 volums). (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1988) [= DCVB]

Coromines, Joan; Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. (10 volums, Curial, Barcelona, 1980-1991) [= DCat].

Diéguez Seguí, Maria Àngels. El llibre de cort de justícia de València, 1279-1321: estudi lingüístic (Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Alacant / Barcelona, 2001, pàg. 194)

Guinot i Vilar, Salvador; Escenes castelloneses : contarelles de Castelló de la Plana. (L'Avenç, Barcelona, 1905, pàg. 294)

Martí Mestre, Joaquim; Diccionari històric del Valencià col·loquial (segles XVII, XVIII i XIX) (Universitat de València, València, 2006, pàg. 553)

Martorell, Joanot & Galba, Martí Joan de; (1490) Tirant lo Blanc. (Edició a cura de Martí de Riquer) (2a edició, Seix Barral, Barcelona, 1970, vol I pàgs. vol II pàgs.)

Sanchis Guarner, Manuel; Gramàtica valenciana. (Editorial Torre, València, 1950, pàg. 294)

Sanchis Guarner, Manuel; Cançoneret de Nadal. (2a edició, Editorial Gorg, València, 1973, pàg. 11)

Soldevila i Zubiburu, Ferran; Les quatre grans cròniques: I. El llibre del feits del Rei En Jaume. (Institut d’Estudis Catalans, Barcelona, 2007, pàg. 62)

Valor i Vives, Enric; El llenyater de Fortaleny dins Rondalles valencianes (1r volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1984, pàg. 3)

Valor i Vives, Enric; Nabet dins Rondalles valencianes (8é volum) (Edicions del Bullent, Picanya, 1988, pàg. 46)

Valor i Vives, Enric; Sense la terra promesa. (Prometeo, València, 1980, pàg. 325)

Valor i Vives, Enric; Enllà l’horitzó. (Tàndem, València, 1991, pàgs. 291 i 314)

 

8. Cibergrafia

Corpus textual informatitzat de la llengua catalana (Institut d’Estudis Catalans)

<http://ctilc.iec.cat/>

Google llibres

<http://books.google.com/advanced_book_search>

Eines de Llengua: mas que

<http://www.einesdellengua.com/Fitxes/Textos/M/masque.htm>

 

 

--------------------------------------------------------------------------------------------------