InfoMigjorn Cap de Setmana
 
Butlletí número 181 (divendres 28/02/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
1) Eugeni S. Reig - prendre's a falòria (alguna cosa)
 
2) Eugeni S. Reig - primer em pose bolquers
 
3) Antoni Llull Martí - Diverses escriptures per a una mateixa llengua
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra J.
 
5) Albert Pla Nualart - ¿És un vaitot o només és una catxa?
 
6) Albert Jané - Implantació de la normativa ortogràfica
 
7) Josep Guia - Una certa burgesia perduda
 
8) Jesús Bernat Agut - Carrers (2) De Murs i Valls
 
 
 
1)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

 

(Llibre inèdit)

prendre's a falòria (alguna cosa)

No prendre's alguna cosa seriosament, prendre-se-la a broma.

–A mi vull que em soterreu amb el meu germà.

–Mira, es pensa que va a morir-se. ¡Quina gràcia! Però si això que té vosté és només un enfit de menjar massa pastissos de moniato. Demà ja estarà bé del tot, jo ho vorà.

–Xé, no s'ho prengau a falòria i feu el favor d'escoltar-me que estic dient una cosa molt important.

Aquesta locució és d'ús habitual a Alcoi.
 
En valencià també es diu: prendre's a broma
La llengua estàndard sol emprar: prendre's a broma
En castellà es diu: tomarse a broma (o a cuchufleta o a chirigota)
 
2)

 

Entrada de Lèxic valencià d'ahir i de hui d'Eugeni S. Reig

(Llibre inèdit)

primer em pose bolquers

Exclamació que expressa que no estem disposats de cap de les maneres a fer allò que ens diuen i, per a posar-ho de manifest, diem que abans de fer-ho faríem una altra cosa que diem i que sempre és estranya, estrambòtica, estrafolària, desproporcionada.

–Hauries de vindre al dinar. Que vinga també la teua ex dona no li fa res.

–Primer em pose bolquers.

Aquesta expressió l'he sentida a la ciutat de València.

 

En valencià també es diu: abans (o primer) em talle les venes (o em tire al tren, o em tire per un barranc)
La llengua estàndard sol emprar: abans (o primer) em tallo les venes (o em tiro al tren, o em tiro per un barranc)
En castellà es diu: antes (o primero) me corto las venas (o me tiro al tren, o me tiro por un barranco)
 
 
3)
 
Publicat en el llibre PRENINT EL DEMBLE A LES PARAULES d'Antoni Llull Martí (Edicions Documenta Balear, Palma, 2009, pàg. 76)
 
Diverses escriptures per a una mateixa llengua
 
Antoni Llull Martí
 
 
De vegades, el fet que una llengua s'escrigui amb un o altre alfabet és degut a circumstàncies polítiques o religioses. El romanès es parla a Romania i també a Moldàvia, però quan aquest territori passà a formar part de la Unió Soviètica, i esser-hi imposat el rus com a llengua oficial, els seus habitants deixaren d'usar l'alfabet llatí, i la seva pròpia llengua, a la qual no estava ben vist o no es permetia que li diguessin romanès, sinó moldau, començà a escriure's amb l'alfabet ciríl·lic. I quan l'Islam s'estengué per Àsia, molts dels pobles convertits a la nova religió adoptaren l'alfabet amb el qual estava escrit l'Alcorà per a l'escriptura de les seves respectives llengües, però en un d'aquests països, Turquia, malgrat l'oposició dels religiosos més radicals, l'any 1928 passaren, per motivacions pràctiques, a escriure amb l'alfabet llatí, com ja vaig dir en un anterior article.
 
Sense deixar de banda la complicada escriptura tradicional, a base de milers d'ideogrames, cap al 1958 s'establí un nou sistema d'escriptura fonètica per al xinès, anomenat pinyin (llegiu-lo pín-yin), basat en l'alfabet llatí, i des de l'any 1979 és ensenyat obligatòriament a totes les escoles de la Xina. Això ha permès que molta més gent que abans pogués accedir a la lectura i l'escriptura, perquè per llegir i escriure el sistema antic es necessiten molts d'anys d'estudi i de pràctica, mentre que el nou es pot aprendre en setmanes o mesos i, a més, facilita l'ús dels ordinadors. El nom del famós dictador xinès que abans ens arribava transcrit com a Mao Tse-Tung, l'han canviat, en pinyin, per Mao Zedong, i el nom de la capital, Pequín, s'escriu ara Beijing. Els xinesos, com és pot suposar, ho diuen tal com ho deien, el que passa és que en pinyin la z es pronuncia aproximadament ts, la d quasi com a t, la b sona més forta que la nostra, semblant
a p, i la j té un so entre k i dj, sons de la llengua xinesa que no concorden totalment amb els de la nostra, i que per això han produït, a l'hora de transcriure'ls, aqueixes diferents grafies, que si les llegim tal com ens sembla que s'han de llegir, ens duen a una pronunciació més allunyada de l'autèntica que les d'abans. I és que hem de considerar que el pinyin no es feu per a ús dels
estrangers, sinó dels mateixos xinesos.
 
4)

Empobriment de la llengua catalana.
Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li.

Pere Ortís

Els mots.

Lletra J.
 

     “Jefe”. Cap. Amo. Patró. Capitost.  El cap de l'estació ferroviària. ¿Qui és el cap d'aquesta oficina? Entre homes i xicots: Mestre. L'amo (a Mallorca). Company. Mestressa.  ¿Mestre, com va la cosa? Com estau, l'amo? A reveure, company! Què hi dieu, mestressa?

 

5)
 
Publicat en el diari ARA dissabte 1 de febrer del 2014

La pregunta del títol tortura molts nacionalistes espanyols (i no només espanyols) des de ja fa més de dos anys, si bé ells no en diuen vaitot i catxa, sinó órdago i farol. Ells? La veritat, si hem de ser francs, és que també nosaltres recorrem sovint a aquests dos mots castellans.

De fet, l'órdago ve del basc. En basc, (h) or dago vol dir aquí està, és a dir, aquí ho teniu, i és el nom que rep en el joc del mus el fet d'apostar-ho tot en una sola jugada. Té, doncs, un origen i un sentit molt paral·lel al nostre vaitot, que ve de va-hi tot, és a dir, hi va tot: m'hi aposto els calés que em queden.

Així, doncs, lanzar un órdago, en sentit figurat, equival a fer un vaitot, és a dir, a jugar-s'hi el tot per tot (en una empresa o en una causa). D'aquí l'órdago tot sol ha passat a significar desafiament extrem, i em sembla que no seria forassenyat que també hi passés vaitot.

La gran incògnita davant un vaitot és si en realitat es tracta d'una catxa, que -novament en jocs de cartes- és el fet d'apostar com si tinguessis bon joc per provocar l'abstenció dels altres. És a dir, la catxa és l'equivalent més exacte del farol.

Arribats aquí algun lector em demanarà per què, doncs, tenint vaitot i catxa tendim a dir i escriure órdago i farol. I jo li diré que una llengua només té de debò una paraula quan, a més d'aparèixer als diccionaris, és al diccionari mental dels seus parlants.

Si no hi és i volem que hi sigui, cal que algú faci el primer pas. Però ningú el vol fer perquè ningú -i menys que ningú un informador- vol fer servir paraules que d'entrada sobten i desconcerten tenint-ne d'altres, que, encara que vagin en cursiva, tothom entén a l'acte.

Perquè vaitot i catxa bandegessin algun dia órdago i farol caldria que els lingüistes dels grans mitjans les imposessin d'entrada amb un cert despotisme il·lustrat, i que els usuaris s'hi acabessin sentint còmodes.

 
 
6)
 
Publicat en el núm. 85 de la revista Llengua Nacional (IV trimestre del 2013) (pàg. 25)
 
 
Implantació de la normativa ortogràfica
 
Albert Jané

 

 

Ara fa cinquanta anys (el juliol de l'any 1963) vam commemorar el cinquantenari de les Normes ortogràfiques amb diversos actes que vam celebrar a la Catalunya del Nord, concretament a Perpinyà i a Prada, localització que resolia el difícil problema de l'autorització oficial i que resultava del tot escaient perquè Pompeu Fabra havia passat en aquells indrets els darrers anys de la seva vida[1].

La commemoració, enguany, del centenari de les mateixes normes, ara ja sense obstacles burocràtics i oficials, convida els pocs supervivents dels qui vam assistir als actes del cinquantenari, és a dir, els qui aleshores encara érem joves, a unes determinades reflexions. Ens miràvem la data en què van ser promulgades les Normes ortogràfiques, l'any 1913, com si fos un passat més aviat llunyà, celebràvem un fet que havia tingut lloc quan encara no havíem nascut, i que havíem conegut com una realitat consolidada així que, més tard o més d'hora, n'havíem començat a sentir parlar. La nostra llengua s'escrivia d'acord amb unes normes que feia "molt de temps" que havien estat establertes i acceptades per tothom, que no semblava que tinguessin adversaris, i les accions degudes als qui haguessin pogut tenir en el seu moment també eren cosa del passat, d'un passat que ja no havíem conegut. Els qui escrivíem en català, ho fèiem d'acord amb un sistema ortogràfic exempt de conflictes i problemes, i no ens calia sinó aprendre'n qualsevol dels manuals que hi havia al nostre abast, i que era, en tot cas, familiar a tots els qui, sense haver-se encara decidit a dur a terme aquest aprenentatge, eren lectors més o menys habituals dels llibres i revistes que aleshores es publicaven. Ve a tomb, aquí, de recordar el que deia Fabra l'any 1925 en una de les Converses filològiques, responent a un tal senyor Gironella que afirmava que era impossible d'aprendre l'ortografia catalana "a causa de los mil tumbos que ha dado el catalan": "Cal recordar al Sr. Gironella que des de 1917, en què fou publicat el Diccionari ortogràfic de l'Institut, l'ortografia catalana no ha donat cap "tumbo"; i probablement no en donarà cap en molts anys. I vuit anys cal reconèixer que són temps suficient per aprendre una ortografia, àdhuc posat que fos tan enrevessada com la francesa o l'anglesa. El corrector que, en l'estudi de l'ortografia catalana, hagués posat només un xic de bona voluntat, podria avui saber-la tan com sap l'espanyola. Allò que ell no ha fet en vuit anys, hi ha alumnes nostres que ho han fet en vuit mesos. Els quals no es troben, naturalment, en la necessitat, per excusar llur ignorància, de bescantar la nostra ortografia i parlar dels "tumbos" que hagi donat o pugui donar el català. Hi ha una ortografia fixada, i ells l'han apresa posant-hi llur esforç, puix que res no s'aprèn sense esforç. Si un, avui, no sap l'ortografia catalana, és senzillament perquè no ha volgut estudiar-la"[2].

Els qui avui encara són joves han de considerar aquella commemoració de 1963 com un fet tan reculat i llunyà com nosaltres aleshores consideràvem la promulgació de les Normes ortogràfiques l'any 1913. Aleshores, estàvem ben convençuts, sense dubtes ni vacil·lacions, que aquelles normes de les quals celebràvem el cinquantenari eren ja un guany definitiu, consolidat, no subjecte a tombs eventuals i imprevistos (els "tumbos" de l'inefable senyor Gironella), i que, com deia Fabra, qui volia saber l'ortografia catalana no havia de fer altra cosa que estudiar-la. I és amb aquesta convicció que l'ensenyàvem fins i tot els qui ho fèiem amb uns coneixements dels diversos aspectes de la llengua encara clarament insuficients: sabíem que el que ensenyàvem no ens ho havia de desmentir ningú. Cinquanta anys després, hem de constatar, amb goig, que no ens vam fer cap il·lusió sense fonament, que no s'ha produït, com pronosticava Fabra, cap tomb inesperat. Es tracta, per tant, d'un goig compartit per tots plegats, els qui vam participar en aquella llunyana commemoració de 1963 i els qui potser ni en sabien res, que veiem com podem celebrar el centenari d'unes normes que continuen vigents, i que es poden conèixer simplement estudiant-les. Posant-hi l'esforç necessari, és clar. Repetim les paraules de Fabra: res no s'aprèn sense esforç.

Durant aquests cinquanta anys la publicació de material destinat a la divulgació de la nostra ortografia ha estat incessant i copiosíssima: gramàtiques, diccionaris, llibres de lectura i manuals escolars, a part, naturalment, la publicació de tota mena de textos impresos, llibres, revistes, textos literaris i científics, la lectura dels quals és, certament, el mitjà més eficaç i més idoni per a l'aprenentatge de l'ortografia. Com deia encara Fabra (1956), la coneixença d'aquesta no es pot aconseguir sense practicar assíduament la lectura de bons textos[3]. D'altra banda, cal afegir-hi, actualment, la difusió cada cop més intensa per via electrònica, incloent-hi totes les grans obres de referència, i molt especialment l'aparició dels anomenats correctors automàtics incorporats als moderns ordinadors, que d'una manera sorprenent eviten, si no totes, una munió considerable de faltes d'orografia.

No sempre, cal convenir-hi, aquests textos divulgats durant aquest llarg període han estat netament exemplars pel que fa al que ara en diem el model de llengua, i la descurança de molts dels seus autors ha esta motiu constant de crítiques i comentaris adversos. Però és especialment en el camp del lèxic i de la sintaxi, i, no es pot silenciar, de la fraseologia i de la paremiologia, del sistema de referències, que molts d'aquests textos han de ser objecte d'una crítica severa. No hi han escassejat, certament, les incorreccions ortogràfiques, que no han posat mai en entredit la subjecció al sistema establert. Per nombroses que hagin estat les que hagin pogut aparèixer en un mateix text, sempre s'han de considerar com la suma d'uns casos aïllats, mai com una desviació decidida del sistema. És totalment inconcebible la publicació, en aquest període de mig segle, d'un text amb l'ús de la y com a conjunció copulativa, de la b en les desinències verbals, del signe ñ per a la representació del so palatal de la n, amb l'oblit sistemàtic de la ç , de dígrafs com ss o ig, de l'accent greu o de l'apòstrof, i, encara, de la l geminada, de què no han prescindit mai, ben aplicada o mal aplicada, fins i tot aquells més aviat partidaris de suprimir-la. Només trobaríem, potser al País Valencià, algun cas esporàdic que contradigués aquesta realitat, però es tractaria d'un fet totalment anecdòtic i sense significació. Es pot afirmar categòricament que les normes ortogràfiques promulgades ara fa cent anys continuen plenament vigents.

Tot això, naturalment, no vol pas dir que des de 1917, en què va tenir lloc la publicació de la primera edició del Diccionari ortogràfic, editat per l'Institut d'Estudis Catalans sota la direcció de Pompeu Fabra, no hi hagi hagut alguna modificació ortogràfica, però aquesta modificació ha afectat en totes les ocasions un nombre reduïdíssim de mots. La primera d'aquestes modificacions es produeix l'any 1923, en la segona edició d'aquest diccionari, que havia conegut una difusió realment notable. Escau plenament de reproduir unes paraules de Fabra del pròleg d'aquesta segona edició: "En un vocabulari que conté prop de quaranta mil mots, són solament una vintena els que apareixen modificats en llur ortografia, i encara en alguns d'ells el canvi de grafia no és sinó l'esmena d'un lapsus evident..."[4] En les altres edicions del Diccionari ortogràfic el nombre de modificacions va ser encara més reduït, totalment insignificant. Així mateix, les modificacions que es poden observar en el Diccionari general de la llengua catalana, aparegut l'any 1932, són irrellevants: hi trobem, encara, formes com recó, o com destroçar (destroça, destroçador), que no van ser esmenades fins a la segona edició, apareguda l'any 1954. Curiosament, la forma primitiva tros és la que ja apareix en la primera edició del Diccionari ortogràfic, cosa que va contribuir a l'eliminació gradual de la forma troç, que era la més habitual.

La segona edició del Diccionari general de la llengua catalana va aparèixer, com ja s'ha dit, el 1954, és a dir, vint-i-dos anys després de la primera, quan Pompeu Fabra ja en feia sis que era mort (a l'exili). En aquesta segona edició hi ha, naturalment, un cert nombre de novetats, entre elles algunes de caràcter merament ortogràfic. Fabra, fidel al seu lema famós ("Cal no abandonar mai ni la tasca ni l'esperança"), durant tots aquells anys, sobretot a l'exili, no va deixar de revisar la seva obra i, molt especialment, el contingut del seu últim diccionari. Avui, gràcies a la publicació de la seva correspondència amb Joan Coromines i Ramon Aramon i a l'apèndix del volum V de les seves Obres completes, que conté la reproducció facsimilar de la primera edició del Diccionari general , coneixem molt bé quines van ser les propostes formulades per Fabra de l'exili estant, que integren l'intercanvi d'opinions amb Joan Coromines, i quines van ser acceptades per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans. És commovedor, avui, de llegir que un mes i pocs dies abans de la seva mort (que va tenir lloc el dia de Nadal de l'any 1948), Fabra encara escriu una extensíssima carta a Joan Coromines, les opinions de qual tenia tant en compte, en què explica i raona una sèrie d'esmenes a fer al Diccionari general , que diu, literalment, "cal, naturalment, sotmetre a l'aprovació de l'Institut"[5]. També, en la mateixa lletra, Fabra diu que notícia que les esmenes que havia proposat feia temps a la Secció Filològica havien estat totes acceptades.

En un "Advertiment" que, amb el magistral pròleg de Carles Riba, encapçala la segona edició del Diccionari general, Ramon Aramon, que és qui en va tenir cura directament, indica quins són els principals canvis que s'hi van introduir, uns quants d'ells merament ortogràfics. Els més important dels que indica són sofisma (abans sofisme), hodiern (odiern), ostiari (hostiari), al·lot (atlot), arronsar, (arronçar), enciam (ensiam), deler (daler), desnerit (desnarit), envà (embà), galàpet (galàpat), haveria (averia), perpal (parpal), múrgola (múrgula), racó (recó), semal (samal) i tàpera (tàpera). Entre aquests canvis, potser és pertinent assenyalar el de la forma racó en lloc de recó que hi havia en la primera edició i que va persistir durant molts anys en l'ús més o menys habitual: recordem molt que es tracta d'un mot del qual calia indicar sovint que havia estat modificat en la seva grafia. I potser podríem indicar el mateix de escurçó, abans escorçó, canvi que, curiosament, Ramon Aramon no inclou en la seva llista. I escau de posar també en relleu la modificació de la forma d'imperatiu del verb venir , que va passar de vina a vine. Quantitativament, però, es tracta d'un nombre de canvis certament reduït, que no permeten pas d'afirmar, ni de bon tros, que l'ortografia catalana hagués fet un nou tomb.

Cal fer notar, tanmateix, que entre els canvis proposats per Pompeu Fabra n'hi va haver especialment un, el de darrere en lloc de darrera, que, en un principi, no va ser acceptat per la Secció Filològica, malgrat l'interès que hi tenia Fabra i les raons indiscutibles que va adduir, segons explica ell mateix en una carta adreçada a Joan Coromines. Ramon Aramon, en una carta a Fabra, tot i admetre la validesa d'aquelles raons, justifica el rebuig d'aquella esmena: "Hi ha, només, una certa resistència a les innovacions que avui en dia (sense premsa, sense escola, etc.) podrien ser pertorbadores. [...] Però, seria prudent, precisament en el període de màxima persecució lingüística, de trencar en absolut una tradició de cent anys de darrera?"[6] Després de la mort de Fabra, però, les formes arrere, darrere, enrere i rere (però, probablement per oblit, no endarrere), ja van ser acceptades per la Secció Filològica, com a formes secundàries de les acabades en a, i és així que apareixen en la segona edició del diccionari, en una breu llista suplementària de mots al final de l'obra, i ja en el cos principal en la quarta edició i successives, sempre com a formes secundàries, és a dir, amb remissió, com a definició, a la forma concurrent. De fet, el cas de darrera/darrere és simptomàtic. Durant prop de cinquanta anys es va prioritzar la forma considerada unànimement incorrecta per la temença, no pas injustificada del tot, que un canvi, com deia Ramon Aramon, tingués efectes pertorbadors. Al capdavall, però, la Secció Filològica, superant aquella temença, es va decidir a dur a terme, en la seva totalitat, l'esmena proposada amb tant d'interès per Fabra cinquanta anys abans, amb l'eliminació de totes les formes acabades en a, incloent-hi certament endarrera, i l'admissió exclusiva de rerecor, rereduna, rerefons, rereguarda, rerepaís, reressaga i rereva, esmena recollida tot seguit per tots els manuals i llibres de referència i assumida sense reserves per tots els usuaris. De moment, un cert desconcert que el va causar, en alguns d'aquests usuaris, en donem pla testimoni, com deia el vell Memucan. Però va passar aviat, i avui l'ús de la forma darrere (i, és clar, de rere , etc.) ja no és sinó un record del passat. O una falta d'ortografia com qualsevol altra. La lliçó que se'n després la seva importància. Però, amb tot, la possible pertorbació causada per innovacions ortogràfiques continua essent un factor que cal valorar i, doncs, no és gens estrany que la Secció Filològica, com qualsevol acadèmia de la llengua, actuï sempre, quan es tracta d'aquesta mena d'innovacions, amb la màxima prudència.

En l'apèndix ja esmentat del volum 5 de les Obres completes de Pompeu Fabra es recull i s'analitza per peces menudes tota la informació que, amb una recerca indefallent i tenaç, s'ha pogut obtenir sobre el procés i les vicissituds de les innovacions que va oferir la segona edició del Diccionari general de Pompeu Fabra.

La tercera edició d'aquest diccionari no és sinó una reimpressió de la segona. Les noves esmenes, per tant, no apareixen fins a la quarta edició, publicada el 1963, que és una nova edició de debò, amb tot el text compost de bell nou. Ja no hi ha, per tant, cap intervenció, ni directa ni indirecta, de Pompeu Fabra. Els principals responsables d'aquesta nova edició foren Ramon Aramon i Serra, secretari general de l'Institut d'Estudis Catalans i membre de la Secció Filològica, i Josep Miracle i Montserrat, que havia estat col·laborador directe de Pompeu en la redacció de la primera edició (i autor de la seva biografia més important). És Josep Miracle qui signa l'advertiment que encapçala aquesta nova edició, en el qual ens explica que, a més de la regulació ortogràfica del mot orde, grafiat d'una manera no prou coherent en les edicions anteriors, indica la llista següent de mots afectat per un canvi de grafia: berguedà (abans bergadà), biberó (biberon), brioix (brioche), calapetenc (calapatenc), capcingla (capcingle), còctel (cocktail), coctelera (cocktailera), colend (colend), cosac (cossac), electró (elèctron), enfistular-se (enfistolar-se), escalemera (escalamera), esnob (snob), estupefaent (estupefacient) i faralló (farelló). Com es veu, es tracta d'una llista insignificant de modificacions ortogràfiques que no afecten ni de bon tros la continuïtat del sistema, algunes d'elles, com brioix, còctel o esnob, que no són sinó la plena adaptació d'estrangerismes a les característiques de la morfologia catalana. Hi caldria afegir el cas anecdòtic bocafí/bocatí. Es tracta d'una addició acordada per la Secció Filològica que apareix en l'esmentat suplement de la segona edició (1954) amb la forma errònia bocatí, deguda a una lectura equivocada de l'original mecanografiat. En la quarta edició ja apareix amb la forma correcta bocafí. Però mentrestant la forma errònia ja havia fet el seu camí. Apareix, si més no, en la primera edició de La pell de brau, de Salvador Espriu[7], que va admetre que l'havia treta del diccionari, i que va ser esmenada en les edicions superiors, i en la segona i última edició de l'impagable Diccionari de la rima, de Francesc Ferrer Pastor[8], d'on no és gens probable que sigui mai eliminada.

Les successives edicions del Diccionari general de Pompeu Fabra són simples reimpressions de la quarta edició i, per tant, no ofereixen modificacions en el seu articulat. Però no va deixar de recollir totes les modificacions que acordava la Secció Filològica, que solien aparèixer prèviament a la revista Serra d'Or i al butlletí destinat al socis de l'entitat Òmnium Cultural (que durant tants anys va acollir l'Institut d'Estudis Catalans a la seva seu). En l'apèndix de la divuitena edició (juny de 1983) la llista de modificacions supera de molt poc el miler. El nombre exacte, segons el nostre recompte, és de 1.003. I d'aquestes les que es poden considerar de caràcter ortogràfic no arriben al centenar. n, en la major part dels casos, mots de caràcter científic o terminològic, molt poc corrents o totalment inusuals en el llenguatge comú. Les més usuals, relativament usuals, són anorèctic (abans anorètic), atxim (atxis), bacteri (bactèria), virolet (birulet), capot (capó), clímax (climax), molibdè (molibdèn), neó (neon), ozó (ozon). Caldria afegir-hi, com un cas especial, el de les noves formes annex (abans anex), feldspat (feldespat), flegma (flema) i tennis (tenis), amb els corresponents derivats de totes elles, que sembla que són el resultat d'una iniciativa més aviat personal de Ramon Aramon, el qual, contràriament a la tendència a la simplificació en la incorporació de formes estrangeres, es va deixar guiar per prejudicis etimològics que no tothom compartia.

L'aparició, cap al final de la dècada dels anys seixanta, d'obres enciclopèdiques de caràcter universal, com la Gran enciclopèdia catalana i el Diccionari enciclopèdic Salvat-4 (objecte, aquesta darrera obra, d'un llançament espectacular amb un cartell dissenyat per Joan Miró), va contribuir, sens dubte, a consolidar i difondre el sistema oficial de l'ortografia catalana, al qual se subjectaven rigorosament. I, d'altra banda, aquestes obres comportaven la incorporació d'un nombre elevadíssim de neologismes, mots estrangers o de nova creació, als quals calia donar una forma catalana acceptable des de tots els punts de vista. Caldria afegir-hi, naturalment, les nombrosíssimes obres de consulta i de referència que van anar apareixent, els manuals escolars i la producció editorial, literària, tècnica i científica cada cop creixent, més, sens dubte, la premsa en llengua catalana i l'ensenyament, ara, de nou, objecte d'atacs violentíssims motivats per un odi visceral i atàvic. En tot aquest moviment literari, intel·lectual i científic d'una intensitat i d'un pes específic sense precedents en el nostre país, la normativa ortogràfica, àmpliament divulgada i plenament assumida per tots els agents culturals, ha estat observada amb tota naturalitat, ben espontàniament, i amb comptats casos excepcionals. Com no podia ser altrament, no han deixar de sorgir, ara i adés, veus que han advocat per una simplificació dràstica de l'ortografia catalana, considerada, si no enrevessada, d'aprenentatge no sempre fàcil tenint en compte les circumstàncies actuals. I és sens dubte obeint a aquesta pressió que es van intentar simplificar les normes, considerades per molts massa complicades, que regeixen l'ús del guionet en l'escriptura d'un gran nombre de mots composts, amb el resultat negatiu que tothom coneix. I aquest és segurament el cas més sobresortint de discrepància ortogràfica actual entre tots els usuaris del català escrit. És un fet inqüestionable que certes reformes que es fan en nom de la tan desitjada simplificació ortogràfica corren inevitablement el risc d'un resultat contraproduent.

En l'actualitat, el Diccionari general de la llengua catalana de Pompeu Fabra havent-se deixat de reeditar, la condició d'acadèmic o normatiu la revesteix el Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans, publicat a cura de la seva Secció Filològica, el 1995 la primera edició i la segona el 2007. Aquest diccionari, tant en la primera edició com en la segona, és tributari de l'anterior, el DGLC, però s'hi ha afegit, modificat o suprimit tot allò que ha aconsellat i determinat un estudi detingut de cada mot a càrrec dels membres de la Comissió de Lexicografia, els quals han comptat amb la col·laboració i l'assessorament d'un bon nombre de tècnics i d'especialistes de les diverses branques del coneixement, membres del mateix Institut o externs. Pel que fa a l'ortografia dels mots ja inventariats anteriorment, els canvis són, sobretot, molt poc significatius, i afecten principalment mots terminològics de caràcter tècnic o científic, molt poc usats en el llenguatge comú. Però la característica més notable que en la forma dels mots és fàcilment observable en les noves addicions, és la proliferació de grafies exòtiques, estranyes al nostre sistema ortogràfic, a causa de la incorporació de mots estrangers d'ús universal, avui absolutament indispensables, que presenten grosses dificultats per a fer-los adoptar una forma catalana, o que hom ha considerat que no era adequat, si més no de moment, de dur-ho a terme.

Així podem observar que els mots que presenten les consonants k i w s'han multiplicat més que considerablement. En el DGLC les formes començades en k, que eren les que apareixien en els tractats d'ortografia, eren exactament les següents: kàiser (amb una definició certament inexacta, que s'ha mantingut i que caldria esmenar), kantià, kantisme, kirsch, knut, kòdak i kyrieleison, a més d'algun cas esporàdic de posició interna d'aquest signe consonàntic, com folklore i derivats. En la segona edició del DIEC n'hem comptat seixanta-tres, entre les quals destaquen no menys que onze formes de mesures del sistema mètric decimal, kilogram, kilòmetre , etc., curiosament admeses al costat de les formes tradicionals amb q. Així mateix, sobresurten les formes de substantius i adjectius derivats de noms propis de personatges cèlebres estrangers, en l'admissió dels quals el DIEC, seguint una tendència que ja ve del DGLC, és molt més generós que en la de derivats de personatges cèlebres catalans: a més del kantià tradicional tenim ara kafkià, keplerià, keynesià i keynesianisme, i els gentilicis, igualment estrangers: kenyà (inclusió que, no es pot negar, resol molts dubtes habituals), khàzar, kirguís, kurd, kuwaitià, etc.

Pel que fa a la w inicial, de nou entrades que trobem en el DIEC (wagnerià, wagnerisme, wagnerita, ter, weberàcies, whisky [forma amb una fesomia estrangera pels quatre costats], wulfenita, wurtemberguès i wurtzita) hem passat a vint en la segona edició del DIEC, entre les quals destaquen els termes de mineralogia. Cal observar, però, que entre aquestes vint entrades no hi ha algunes de les anteriors, entre elles wàter, paraula a la qual ja s'ha donat carta de naturalesa i que amb la forma regularitzada ter una entrada al lloc que li correspon segons l'ordenació alfabètica.

D'altres grups de consonants aliens al nostre sistema són els que trobem en mots com els següents, que ja tenen una entrada en el DIEC, alguns amb els seus derivats: jazz, pizza, saxhorn, scherzo, sfumato, shakespearià, smithsonita, spin, statu quo, stricto sensu, striptease, swing , tsunami (un nom esdevingut de cop tristament cèlebre),  tse­ tse, etc. Notem que la forma tsar i els seus derivats ja tenien la seva entrada en el DGLC. Un cas molt especial és de foie gras, que té una entrada amb aquesta forma des de 1954 i que encara mai ningú no s'ha decidit a regularitzar.

Un cas molt especial és el de l'anomenada s líquida, és a dir, s seguida d'una altra consonant. Els mots introduïts en la nostra llengua que presenten aquesta particularitat gràfica són nombrosíssims. La major part ens provenen del llatí i, especialment, de l'anglès. Però llevat d'alguns casos, que ja hem esmentat, la regularització gràfica d'aquests mots no has presentat cap problema, car n'hi ha hagut prou de fer precedir la s inicial per una e, amb què s'obté una forma que correspon més o menys a la pronúncia habitual. Entre aquests mots, ja amb una entrada normal en la nomenclatura del diccionari, en tenim alguns de tan usuals en el parlar actual com escàner, escúter, eslàlom, eslip, eslògan, esnob, espacial, espagueti, espahí, espèculum, esplín (un dels pocs mots aguts acabats en -in), esport, esprai, esquaix, esquí, estàndard, estoc, estrat, estratus, estrès, etc. Tanmateix, volem dir malgrat la seva inclusió en el diccionari amb la forma regularitzada, no és del tot estrany, encara, que apareguin algunes formes originàries d'aquests mots, com scanner, slalom, slip, slogan, stock o stress, degudes usualment a persones que ofereixen una gran resistència a resoldre els dubtes de llenguatge, ortogràfics o d'una altra mena.

Sempre hem dit, efectivament, que el principal defecte dels nostres diccionaris és que no són prou consultats. Però el fet és que els diccionaris de la llengua, oficials o publicats per institucions particulars, es troben entre els llibres més venuts, i no tots els exemplars, ni de bon tros, tenen com a finalitat exclusiva fer bonic en els prestatges dels despatxos i sales de rebre. Recordem les paraules de Fabra de l'any 25: "Si un, avui, no sap l'ortografia catalana és senzillament perquè no ha volgut estudiar-la."

Però també és cert que tota obra de les característiques d'un diccionari normatiu necessita una revisió contínua, en diversos dels seus aspectes, entre ells el de l'ortografia. Justament ha aparegut recentment un article de Josep Ruaix a la revista Llengua nacional (núm. 83, pp. 17-19), que es diu "Punts conflictius d'ortografia". En general, Ruaix advoca per la simplificació d'unes formes gràfiques, com la supressió de la e epentètica de certs mots com reescalf, teleespectador, teleesquí, o de la dièresi de mots com traïdor o veïnat, o l'eliminació de la k, substituïda per c, del mot folklore i dels seus derivats. És un article que caldrà llegir detingudament, tot i que el conjunt de les seves propostes no pot aconseguir una acceptació unànime. Personalment, no seríem pas gens partidaris d'admetre la darrera de les acabem d'indicar, però és clar que l'assumiríem sense resistència si s'acceptava oficialment. I escau aquí del tot de reproduir unes altres paraules de Fabra, que poden convenir alhora com a cloenda del nostre text: "Jo prou com sap greu de renunciar a una solució ortogràfica que llarg temps hem patrocinat; però he de dir que, des que el sistema de l'Institut ha estat generalment acceptat, el greu que em podia saber de renunciar al triomf de totes aquelles meves solucions que no aconseguiren d'ésser incorporades a aquell sistema, ha desaparegut davant el fet de la seva adopció per la generalitat dels qui escriuen en català"[9].

 


[1] Va ser una iniciativa de Jordi Mir, amb la col·laboració d'altres professors de català de Barcelona, i va tenir lloc els dies 6 i 7 de juliol. Hi van participar activament els elements del Grup Rossellonès d'Estudis Catalans (GREC), especialment el senyor Pau Roure, que es va significar per la seva eficàcia i la seva identificació amb l'acte. Els parlaments van anar a càrrec de Francesc Caux, delegat del batlle de Perpinyà, Carles Grandó, Josep Maria de Casacuberta, Enric Guiter, Josep Miracle, Antoni Cayrol (Jordi Pere Cerdà) i del representant de l'Institut d'Estudis Occitans, senyor Delfau, en l'acte celebrat el dia 6 a Perpinyà, i de Joan Triadú, Joan Fuster (llegit per Jordi Mir), Antoni Gacias (en nom de les Illes Balears), Pasqual Scanu, Carles Bauby, Jordi Carbonell, Edmund Brazés, Joan Alavedra, Renat Llech-Walter, mossèn Miquel Assens, vicari de Prada, i Louis Monestier, batlle de Prada, en els actes celebrats el dia 7 a Prada, parlaments recollits en l'opuscle Record de Pompeu Fabra, editat per Tramontane i Sant Joan i Barres. Al cap dels anys, recordem la presència, en primer lloc, de la senyora Dolors Mestre, vídua de Pompeu Fabra, i de la seva filla Carola, de Ferran Soldevila, Josep M. Batista i Roca, Tomàs Garcés, Esteve Albert, Joan Ballester, Josep Bierge, Julià Gual, el geògraf Pau Vila, el pintor Josep Picó i la seva muller Elisabet Oliveras, l'editor Rafael Dalmau, els professors de català Bartomeu Bardagí, Josep Ibàñez, Maria Eugènia Dalmau, Teresa Miquel (de Reus), els editors Tomàs Tebé i Manuel Borràs, l'historiador Jordi Ventura, i Neus Bòria, muller, aleshores tota recent, de Jordi Mir.

 

[2] Pompeu Fabra, "Converses filològiques", dins Obres completes , vol. 5, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 201O, p. 693.

 

[3] Pompeu Fabra, Gramàtica catalana , Editorial Teide, Barcelona 1956, p. 8.

[4] Pompeu Fabra, Pròleg de la segona edició del "Diccionari ortogràfic", dins Obres completes, vol. 4, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2008, p. 252.

 

[5] Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 5, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2007, p. 1999.

[6] Pompeu Fabra, Obres completes, vol. 5, Institut d'Estudis Catalans, Barcelona 2007, p. 37.

[7] Salvador Espriu, La pell de brau , "Els llibres de la lletra d'or", Barcelona 1960, p. 34. (El mot apareix en el poema XVII, en el fragment següent: ... regal l sa i abundós que reben / ben de franc / els bocatins més pobres / de la ciutat.)

[8] Francesc Ferrer Pastor, Diccionari de la rima, segona edició, Impremta Fermar, València 1980, s.v. bocafí.

[9] Pompeu Fabra, "De la depuració de la llengua literària", dins La llengua catalana i la seva normalització , Edicions 62 i "la Caixa", Barcelona 1980, p. 170.

 
 
7)
 
https://www.academia.edu/5284255/Una_certa_burgesia_perduda
 
Una certa burgesia perduda
 
Josep Guia 
 
En un article anterior (Levante, 9-02-12), vaig parlar de la vinguda a València de Josep Ma de Sagarra, contada per ell, per actuar com a mantenidor dels Jocs Florals de Lo Rat Penat del 1931. En la narració de l'acte, amb el seu to desenfadat, Sagarra va fer referència també al discurs de l'alcalde: "La cosa més bona de la festa va ésser l'alcalde de València, que és apotecari, i es diu doctor Trigo, i hom afirma que ha inventat una magnèsia de primera. Aquest doctor Trigo, de setanta anys i una còrpora aquàtica, fa pensar en la morsa polar i en els senadors venecians de la bona època. Va fer un discurs sobre el progrés material, un discurs laic impressionant, en un valencià tendríssim, ple de floretes zorrillesques i caramels d'envelat".
 
Més enllà de la descripció física burleta pròpia de Sagarra (que també era una mica foca, ves per on), en llegir el fragment em vaig interessar per aquell primer alcalde de la República a València, farmacèutic investigador, laic, partidari del progrés, que havia inventat "una magnèsia de primera" i que parlava un "valencià tendríssim". Hi ha alguns aspectes de la seua biografia que mereixen ser coneguts i recordats.
 
Agustí Trigo i Mezquita (1863-1952) era d'extracció popular, fill d'un venedor del Mercat Central de València. Va estudiar la carrera de farmàcia a Barcelona i això el va influir en la seua dedicació científica i empresarial i en la seua estimació per la terra i per la llengua. A continuació, es va doctorar (a Madrid: fins a la segona meitat del segle XX, només estava autoritzada a impartir el títol de doctor la "Universidad Central" i en absolut les "Universidades de Distrito". Ni el mateix Napoleó es va atrevir a tant, a França).
 
L'any 1905 va ingressar a l'Acadèmia Valenciana de Medicina, amb un discurs sobre procediments de síntesi de substàncies orgàniques, i el Dr. Vicent Peset Cervera li va fer el discurs de recepció. A València, va muntar uns laboratoris moderns i va sintetitzar, produir i comercialitzar "la magnesia efervescente (...) aromatizada con limones de Valencia", amb un logotip ben barroc: unes llauradores valencianes, la ciutat i el Micalet al fons i l'escut quadribarrat dels apotecaris, llorejat i coronat:
 
 
Més tard, va passar dels sobrets amb pólvores solubles a les ampolletes amb líquid, i va inventar el TriNaranjus, la Narangina i l'Orangina, aquestes dues conservant en la imatge la matriu i la vinculació valenciana:
 
Avui, aquests productes, en mans d'empreses multinacionals, encara circulen arreu del món.
 
Però aquell investigador i emprenedor industrial valencià també va ser un home amb compromís polític. Militant al partit iniciat per Blasco Ibáñez, el Partit de la Unió Republicana Autonomista (PURA), va ser elegit alcalde l'abril de 1931 i de seguida va posar en marxa la comissió redactora d'un avantprojecte d'Estatut d'Autonomia de la Regió Valenciana, va introduir l'ús del català a l'administració municipal i va demanar l'extensió a València de l'aplicació del Decret de Bilingüísme del Ministeri d'Instrucció Pública. L'avantprojecte d'Estatut va ser aprovat l'11 de juliol però, en no rebre les adhesions suficients de Castelló i Alacant, va ser un dels factors que va provocar la dimissió del Dr. Trigo com a alcalde, a finals d'octubre d'aquell any, després d'una celebració especialment patriòtica del 9 d'octubre.
 
Desconec la trajectòria concreta posterior del Dr. Trigo, durant la guerra i la postguerra, però, amb les dades aportades, vull passar a fer una consideració d'índole més general. Hi hagué un sector de la burgesia, a València, laic, republicà, il·lustrat i encara d'expressió valenciana, el qual fou socialment liquidat per la dictadura franquista, en alguns casos de forma brutal (assassinats de Joan Peset Aleixandre, Eliseu Gómez Serrano, etc.). La burgesia dominant i pro-feixista no podia tolerar que hi hagueren sectors cultes, democràtics, no confessionals, republicans i catalanoparlants dintre de la seua classe. Els odiaven a mort. Per això, d'aleshores ençà, aquest sector social ha desaparegut de la ciutat de València. I es troba a faltar.
 
 
València, 15 de febrer de 2012
 
8)
 
http://imatgies.blogspot.com.es/2013/12/carrers-2-de-murs-i-valls.html
 
Carrers (2) De Murs i Valls
 
 
Jesús Bernat Agut
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net
 
Si voleu donar-vos de baixa d'aquest butlletí, comuniqueu-ho enviat un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net