InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 956 (dijous 27/02/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 

Els subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte que ve, dia 1 de març, el treball d'Eugeni S. Reig

Més bé i locucions equivalents

 
 
SUMARI
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) J. Leonardo Giménez - Espatarrar
 
3) Màrius Serra - Empuntats?
 
4) Josep Saborit Vilar - Xurros: els valencians del riu blanc
 
5) Josep Lluís Doménech Zornoza - Catalunya Ràdio i les televisions locals i comarcals
 
6) Vicent Mengual - L´AVL i Galileo
 
7) Jaume Fàbrega - La constitució contra la llengua catalana
 
8) Ramon Solsona - “Tancat de bat a bat”
 
9) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 124).
 

417. La llengua catalana és una eina necessària per treballar i per a l’empresariat.

 

Teresa Sanmartí

Consorci per a la Normalització Lingüística

 

 

2)

 

Article publicat en el Levante-EMV divendres 7 de febrer del 2014

 
Espatarrar
 
J. Leonardo Giménez
 
El responsable del llibret d’una falla em passa uns quants articles destinats a ser publicats en la pròxima edició dels coneguts textos fallers. Repare en un, escrit per un conegut i solvent bon professor, que domina esta llengua en tots (o quasi tots) els registres, però com bona part del professorat de valencià arrastra el llastre de l’elitisme noucentiste i els prejudicis i les prevencions contra tot allò que no siga la fidelitat (o lleialtat,) a l’estàndard únic i/o convergent. No obstant això, és dels que se’n van del “recte camí normatiu” sempre que pot i el registre ho dóna. El cas és que, en el referit escrit, l’autor té necessitat de dir i escriure que un personatge camina un poc espatarrat, amb les cames una miqueta obertes. I ho escriu. Naturalment que ho deu dir habitualment, com vosté, jo, i tots els que parlem valencià en bona part del territori valencianoparlant. Inclou l’esmentada paraula dos vegades en l’escrit. El llast elitiste el fa vacil·lar a donar-li carta de naturalesa totalment normativa a “espatarrar”, i una la marca en cursiva i l’altra no; fins i tot, en una altre escrit li he vist “espaterrar”; dubta entre la “a” i la “e”, però desgraciat qui no dubta; només els beats feliços i els talibans “pata negra” no dubten. “Espatarrar” està inclòs en el DOPV de l’Acadèmia Valenciana de Llengua i esperem que també ho estiga en l’esperat Diccionari normatiu valencià, també de la institució normativa valenciana. Vol dir, com tots sabem i diem, ‘obrir-se de cames, separar-les molt, eixancar-se’. Al costat de “espatarrar” amb “a”, tenim “espaterrar”, amb “e”, que en eixe mateix sentit la va incorporar Francesc Ferrer Pastor en els seus Diccionari de la rima i Diccionari general. A banda, amb les dos formes, també té el significat de ‘meravellar, produir una impressió profunda de por, temor, admiració’, etc. “Espatarrar” en alguns llocs té també el sentit de ‘quedar mort algú’, ‘matar algú’, “Han xocat frontalment i el de la moto ha mort, ha quedat espatarrat”, “Els va pegar dos tirs i els va deixar espatarrats. Amb la “a”, “espatarrar” té la “tara” de la “pata” en les síl·labes centrals, i molt mala “premsa” de normativa estreta, però tenim “patilla” també de pata, però d’això parlarem un altre dia.
 
 
3)
 
 
Publicat en el suplement de cultura del diari EL PUNT AVUI divendres 7 de febrer del 2014
 
Motacions
 
Empuntats?
 
per Màrius Serra
 
A Llinars del Vallès topo amb un d’aquells verbs que, tot i no haver-lo sentit mai a dir, et sembla que l’entendràs. Es tracta d’empuntar. Més concretament, d’estar empuntat. La primera senyora que me’l deixa anar l’aplica a dues persones que es barallen: “es van empuntar i vinga a discutir qui tenia raó”. Em sembla claríssim. Dos que s’enfronten, s’acaren, disputen. Veig, doncs, que aquest recòndit empuntar llinassenc és un verb d’actualitat, fins al punt que podríem dir que ara mateix Catalunya i Espanya estan empuntades. L’una s’ha posat de punta perquè l’altra fa molt de temps que la tracta a empentes. Busco alguna referència als diccionaris i l’he d’anar a trobar a l’Alcover-Moll, perquè ni els artífexs del DIEC ni els del DGLC no s’han apuntat a l’empuntar. El Diccionari Català-Valencià-Balear (llibre de capçalera de presidents tan punters com Bauzà o Fabra) recull una primera accepció molt específica que diu “Treballar a punta de burí”, però després hi trobem la que acabo de trobar a Llinars: “Enemistar, posar de punta amb un altre”. Satisfet, anoto aquest nou sinònim de barallar-se fins que sento un altre llinassenc que em diu: “jo sempre li dic a la meva filla, que ara s’ha tret el carnet de conduir i encara no ho domina: hauràs de redreçar més per aparcar bé, que el cotxe sempre et queda massa empuntat”. Aquí no vol dir barallat sinó de biaix, esclar. Un cotxe entravessat que sobresurt de la fila perquè ha quedat en punta. L’ús més literal d’empuntar em queda del tot aclarit quan un tercer ciutadà de Llinars em posa un altre exemple: “si tragines un munt de taulons i t’avisen que un se t’empunta vol dir que no passaràs per la porta”.
 
4)
Xurros: els valencians del riu blanc
 
Josep Saborit Vilar
 
 

En el meu parlar heretat, el de la Plana Baixa, diem xurros als habitants de llengua castellanoaragonesa de les valls altes del Millars i Palància. Sempre ho havem dit d’eixa manera, com diem castellans als que parlen castellà o gallecs als que parlen gallec; la cosa és així de natural, sense intenció pejorativa. És normal que identifiquem l’origen d’una persona amb la seua llengua, per això els xurros no poden ser qualificats com a castellans, perquè històricament no parlaven castellà.

Modernament, però, xurro ha adoptat un contingut semàntic negatiu per a molts valencians, especialment per als propis xurros, qui consideren que eixe qualificatiu els denigra. En este article volem demostrar que xurro no ha tingut històricament cap significat denigrant, ni pot ofendre ningú; ans el contrari, és un gentilici digne i tradicional d’una part del poble valencià.

Durant el segle XX es popularitzaren diverses teories carregades de connotacions negatives per a explicar l’etimologia de xurro. La més coneguda és la que assegura que el mot és una forma defectuosa de pronunciar l’antic jurament de les Corts: “jo jure”, que hauria esdevingut “jo xuro” en boca dels valencians de l’interior. Hipòtesi poc satisfactòria, entre altres coses, perquè no explica el pas de “xuro” a “xurro”.

Una altra explicació més científica, almenys per l’autoritat dels autors, és la del Diccionari català-valencia-balear (DCVB), on diu que xurro és el castellà churro, que en eixa llengua significa grosser, cosa mal feta. Esta etimologia no ens pareix rigorosa, puix xurro no és una paraula arribada del castellà com veurem seguidament:

Pot afirmar-se amb seguretat que l’ètim xurro no prové del llatí. Una pista suggerent, que pot aclarir-ne l’origen etimològic, és el nom del principal riu de la regió xurra: Guadalaviar a la part aragonesa i Túria a la valenciana. “Guadalaviar”, wadi al biad, vol dir en àrab “riu blanc”. Si fem una mirada al basc o euskera (parent modern de l’ibèric com ho demostra l’estudi toponímic de l’orient peninsular) trobem les variants tzuria o zuria i txuri per a referir-se color blanc, per la qual cosa, des del punt de vista semàntic, Guadalaviar i Túria tenen un lligam evident que difícilment pot ser fruit de la casualitat. La variant de tzuria o zuria > txuri, hauria desenvolupat el gentilici primitiu dels habitants d’esta regió: txuri > xurro. Per a demostrar que xurro té un origen lligat al topònim Túria, considerarem l’abast geogràfic del mot:

Al País Valencià els xurros són els habitants de la vall del Túria: Racó d’Ademús i els Serrans; per extensió també són xurros els rodalia nord, l’Alt Millars i l’Alt Palància, i també del sud, els de la Foia de Bunyol. Més avall del Xúquer ja no parlen de xurros sinó de castellans per a referir-se als valencians de Vall de Cofrents i la Canal de Navarrés i, generalment, el mot xurro no pertany a la tradició lèxica d’estes comarques.

L’origen del mot xurro és, doncs, primerament geogràfic i posteriorment lingüístic, referit a la llengua dels xurros. Modernament ser o parlar xurro ha adoptat una sèrie de significats negatius que analitzarem seguidament:

Els xurros habiten les comarques on prèviament vivien els sarraïns expulsats al segle XVII. Quan el poble sarraí és expulsat, les seues terres foren repoblades per una majoria d’aragonesos (especialment de les viles veïnes de Terol). En eixe temps, els repobladors de l’Aragó parlaven aragonés, un llenguatge amb trets coincidents amb el valencià i el castellà, per ser, lògicament, una llengua veïna i germana d’estes dos. És este el motiu pel qual els valencianoparlants tenen la impressió que el xurro és una mescla de castellà i valencià, si bé el seu origen primitiu n’és independent.

Com s’ha esdevingut amb la resta de modalitats lingüístiques de base aragonesa, la visió negativa del propi parlar ha potenciat l’aigualiment del parlar xurro dins el castellà, llengua que generalment s’ha adoptat com a referent lingüístic culte en esta zona. Com ha passat amb l’antic aragonés, l’absorció del xurro pel castellà no ha estat només un procés lingüístic sinó que també ha tingut efectes sobre la pròpia identitat: parlar xurro és parlar malament, consegüentment no sols es rebutja eixa forma de parlar, també la identitat tradicional dels seus habitants, inclòs, naturalment, el gentilici històric xurro.

Una altra causa del rebuig al terme xurro és l’assimilació dels significats castellans de churro citats adés, concretament el de cosa mal feta (sinònim del castellà chapuza). Realment eixa associació de xurro amb “churro” no deu ser genuïna, ni històricament ni etimològicament. De fet, el DRAE separa dos ètims diferents per a la veu churro: un d’origen onomatopeic referit al bunyol allargat, del qual se’n derivaria el component semàntic negatiu (cosa mal feta), i un altre d’origen preromà que es referix a un tipus d’ovella. És possible que eixe segon significat tinga alguna relació amb xurro (relacionat amb el color blanc de les ovelles), però el primer (un tipus de bunyol), no en té cap. Cal advertir que l’estrenat Diccionari Normatiu Valencià de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua no separa els dos ètims de xurro, com fa el DRAE, i això equipara l’origen de dos mots etimològicament diferents. Esperem que en la revisió del DNV es corregirà eixe error i hi hauran dos entrades diferents per a xurro conforme a la seua etimologia diversa.

Arribats a este punt caldria resoldre la qüestió inicial: ¿el mot xurro és un insult o pot ofendre algú? Com havem vist, l’origen d’este terme no té cap contingut semàntic pejoratiu. Si xurro s’ha esdevingut un mot ofensiu no és per causa de l’ús espontani en l’àmbit valencià, sinó per causes externes: per una banda la visió negativa de les parles aragoneses en general i, per un altra, la superposició del mot castellà churro (amb l’accepació de bunyol > cosa mal feta) damunt el significat tradicional del mot valencià xurro > valencià habitant de la vall alta del Túria, de llengua aragonesa.

¿Quina hauria de ser l’actuació dels valencians respecte a l’ús del mot xurro? Nosaltres creem que no hi ha cap motiu que justifique deixar d’emprar esta paraula en referència als valencians de llengua xurra o castellanoaragonesa; si ho fem és simplement per desconeixement del seu origen i per l’assimilació inconscient del contigut semàntic del castellà churro (cosa mal feta)

Per tot açò que diem, cal reivindicar l’ús tradicional del mot xurro entre els valencians i subratllar l’absència de connotacions pejoratives intrínseques en l’ús històric d’este mot. Més important encara, és molt convenient que els xurros, i la resta dels valencians, sàpien que el seu gentilici popular no es referix a coses mal fetes, ni a cap llengua mal parlada, en tot cas es tracta d’una llengua absorbida pel castellà on perviu encara una base aragonesa important junt a l’adstrat valencià.

El poble del riu blanc sempre s’ha sentit valencià tot i no parlar valencià. Els seus costums són essencialment com els nostres i el seu sentiment mira cap a la mar tot i ser de serra. El seu parlar encara guarda una gran afinitat lèxica i fraseològica amb el valencià, fins al punt que per a moltes d’estes persones parlar valencià resulta un canvi natural i harmoniós des de la seua parla heretada.

Si volem que mai es trenque eixa harmonia amb els valencians de l’interior és menester que la recuperació del nostre poble i la dignificació de la nostra cultura no els oblide ni els deixe de banda. La seua identitat, la dels xurros, viu un moment molt delicat, per això devem contribuir a dignificar el seu origen, la seua identitat peculiar. Devem aprendre sobre ells, lliurar-los, a ells i a nosaltres, de complexos absurds. Si ho fem guanyarem tots els valencians.

 

 5)

Publicat en EL PUNT AVUI dilluns 27 de gener del 2014
 
 
Josep Lluís Doménech Zornoza

L'any 2013 va acabar amb la decisió unilateral del tancament de la ràdio i la televisió valencianes. Trista notícia. Molt trista. Se n'ha parlat molt, però tot fa pensar que encara tenim tema per a un llarg període de temps. La cosa no ha acabat. De moment, tots els treballadors de la plantilla han estat readmesos per a no fer res. Si d'alguna cosa ha servit en positiu ha sigut perquè tots els partits de l'oposició i la gran majoria d'associacions i entitats de l'anomenada societat civil es posicionaren i es comprometeren a recuperar la idea i, a més, a millorar el model que hi havia.

Però si amb això no hi havia prou, l'any 2014 comença amb l'anunci del tancament de l'emissió de Catalunya ràdio per al territori valencià, en este cas, segons sembla, per una decisió del Ministeri d'Indústria. Ja veus! Resulta que quan el món sencer, o quasi tot, accepta que els territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó compartixen la mateixa llengua, ara ja no es pot oir l'única ràdio “regional” que feia les emissions en la llengua pròpia dels valencians i de les valencianes.

Recordem el final de la pel·lícula Casablanca: “Sempre ens quedarà París”, “Este és el principi d'una nova i llarga amistat”. Resulta que, com es va poder contemplar en la Jornada del “Llenguatge de la ràdio”, que, organitzat per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, es va dur a terme el 21 de juny del 2013 a la ciutat de València, de les emissores de ràdio generalistes poc o res es pot esperar pel que fa al foment de l'ús del valencià mitjançant el canal radiofònic. A més, la ràdio pública valenciana ja ha deixat d'existir, com és sabut i conegut. Dels ponents d'aquell moment de l'esmentada jornada tan sols resten vigents les emissores de ràdio locals i comarcals, que sí que emeten totalment o en gran part en valencià (”Sempre ens quedarà París”). Però resulta que eixes emissores tenen difícil la seua subsistència. Passen per problemes econòmics per tal de poder emetre en valencià. A penes si reben ajudes. I pot ser que amb l'aplicació de la famosa reforma de l'administració local, contestada per activa i per passiva pels ajuntaments, algunes d'eixes emissores poden veure's afectades.

Sembla que els problemes que afecten als ciutadans d'un determinat territori, com ara el constituït pel País Valencià, les Illes Balears, Catalunya, Galícia, El País Basc,..., és a dir aquells que compten amb una llengua pròpia, hagen de ser resolts només amb l'esforç de cada comunitat autònoma, mentre que allò que afecta al castellà, antic idioma de Castella, s'ha de resoldre amb la concurrència de tots els “espanyols”. I això no ha de ser així. Ni molt menys. La “nació espanyola” té en el seu territori quatre llengües amb gran potència. Cal recolzar des de Castella, des de Madrid, totes les llengües del territori, i això tant com a obligació moral com legal. I això no es fa quan, des d'un ministeri, en lloc de fomentar l'ús del català en les ràdios s'opta per l'opció contrària. On queda el principi de solidaritat? On es veu l'aplicació del principi de justícia distributiva, igualitària i compensatòria? Mal, molt malament. No anem bé.

En els moments d'escriure esta petita reflexió existix el dubte, com a mínim el dubte, de si desapareixeran o no línies en valencià en els nostres centres educatius. De ser certs els rumors que indiquen que 151 línies en valencià poden desaparéixer de cara al curs escolar 2014-2015, ens trobaríem amb una altra nota negativa pel que fa al foment en condicions adequades del valencià. En fi, ja veurem. Pas a pas.

 
 
6)
 
Publicat en el diari Levante-EMV dilluns 17 de febrer del 2014

L'AVL i Galileo

Vicent Mengual

Els lingüistes conclouen que la llengua parlada en la Comunitat Valenciana, Catalunya i les Balears és la mateixa llengua. Un enunciat fonamentat en estudis, i avalada per totes les càtedres de Filologia Romànica de les universitats d'arreu del món. Raonablement, es podia esperar que el Consell Jurídic Consultiu s'haguera declarat no competent en un tema lingüístic, inclòs en un text lingüístic i elaborat per experts en lingüística. Tanmateix, el dictamen del CJC ve a resoldre que la definició de valencià del Diccionari Normatiu elaborat per l'AVL està fora de la llei. Les lleis estableixen drets i deures, ordenen, prohibeixen o permeten. D'una definició acadèmica, científica, es poden predicar molts qualificatius útil, incorrecta, poc fonamentada, brillant, incompleta, fructífera, etc. però no mai il·legal. En mesclar els camps de competència jurídic i científic el CJC introdueix una confusió.

Pensant en els nostres estudiants, i com que el símil és una tècnica molt útil en l'ensenyament, l'episodi ens proporciona un nou recurs per a usar quan expliquem el procés a Galileo en 1633, sota el papat d'Urbà VIII (Maffeo Barberini). Galileo, un acadèmic, havia començat a ensenyar que el moviment del Sol al voltant de la Terra tal vegada era una aparença que es podia explicar suposant que es la Terra qui, realment, viatja al voltant del Sol. Però ai!, Galileo, com l'AVL, va topar amb l'Estatut, el cardenal Bellarmino, el papa Barberini, i una Església que sols admetia com a científicament vàlid allò que s'acomodava als seus textos sagrats. En la Bíblia (Llibre de Josué) es relata com Déu va detindre el Sol per ajudar els israelites a acabar de guanyar una batalla. I si la Terra es mou, Déu haguera manat que es parara la Terra, no el Sol.

En la seua defensa Galileo s'esforçà a assenyalar la separació dels àmbits d'actuació de la religió i de la ciència. També els acadèmics de l'AVL apreciarien que la societat sabera separar els àmbits científic i jurídic. No hi ha contradicció entre la Bíblia i la ciència, ni entre l'Estatut d'Autonomia i el Diccionari Normatiu. No la hi ha perquè pertanyen a àrees diferents del coneixement i de l'experiència humana, amb objectius i mètodes diferents. I seria d'agrair que els nostres governants ho comprengueren i deixaren de marejar.

Galileo donà un fort impuls a la ciència acumulant proves i elaborant arguments que justifiquen el moviment de la Terra. Però, sota amenaces de tortura, hagué de retractar-se i admetre que la Terra roman, estàtica, al centre de l'Univers. La pressió que el Govern valencià exerceix sobre els acadèmics de l'AVL també representa una espècie de tortura intel·lectual i si, al capdavall, l'AVL cedeix a les pressions i modifica el seu diccionari, tal vegada es complete el símil amb el procés de 1633 i escoltem els acadèmics murmurar, com a moderns Galileos, «epur si muove» (i no obstant això es mou). Esperem que cessen les pressions.
 
 
7)
La constitució contra la llengua catalana
 
Jaume Fàbrega
 
 

Ja ha quedat clar que “constitucionalista” és sinònim d'Unionista, d’espanyolista i de persona contrària als drets nacionals de Catalunya, i també a la seva llengua i cultura. El PP, UPyD, Ciudadanos, etc. es presenten així...i també el PSOE. Són tots aquests grups, així com la immensa majoria d’inte.lectuals, artistes, i personatges públics espanyols- allò dels “Intel.lectuals castellans” que estimen Catalunya és una pura falòrnia- els qui ho han deixat ben clar, del dret i del revés. Les aspiracions del poble català no caben a la Constitució. Fins ara tot més o menys normal. El que no ho és en absolut és que el PSC aboni aquestes tesis. Queda clar, que des del Congrés de “fisió” amb el PSOE, n´és un simple apèndix: i ho son tant el representants de l’ aparell com els anomenats “crítics” o del “sector catalanista”. Si realment ho fossin ja haurien deixat el partit fa temps...Però és clar, els càrrecs i les poltrones pesen... Com fa el bolero-  i ho diré- en l'única llengua relament “constitucional”, “lo tuyo es puro teatro”. De fet, malgrat que històricament el PSC hagi fet un gran treball de defensa de la llengua catalana, ara, amb la seva defensa de la Constitució (i dels dictàmens del Tribunal Constitucional) es col.loca del costat de l´anticatalanisme més rabiós.No ens inventem res. Vegem el que diu el títol 3r de la Constitucio que, suposament, defensa la nostra llengua.

 

1. "El castellà és la llengua espanyola oficial de l’Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la.”

2. "Les altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats Autònomes d’acord amb els seus Estatuts".

3. "La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció.”

 

En primer lloc s´hi fa la trampa d’anomenar “castellà” allò que tothom anomena llengua espanyola- i la infinitat de textos ,que avalen aquesta designació na han pas estat declarat anticonstitucionals-.En canvi ja veieu el marrameu organitzat pel PP sobre el nom de català al País Valencià, a la Franja o a les Balears.

 

I, atenció!. L'expressió “les altres llengües espanyoles” significa de fet, que són dialectes del castellà. De forma que podríem dir racista i discriminatòria, només aquesta llegua té drets i obligacions.Enlloc s’ anomena el català, ni se li concedeix cap dret. Quan es parla de “diferents modalitats lingüístiques” rebaixen el català a això, a una modalitat, com ho pot ser l'andalús o el murcià. A més  podem veure com entén l´estat, el PP, el PSOE i el PSC -qui calla atorga- aquest “respecte”: intent de liquidació del català, dels seus noms fora de Catalunya, imposició de l’espanyol per part de l’estat, i els seus coadjuvants- de la RENFE a  ADIF, amb els  Ministeris al complet. Defensar la Constitució i el Tribunal Constitucional és defensar l´extermini de la llengua catalana, ras i curt.

 

8)
 
Publicat a EL PUNT AVUI dilluns 17 de febrer del 2014
 
9)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - prendre’s a falòria (alguna cosa)
 
2) Eugeni S. Reig - primer em pose bolquers
 
3) Antoni Llull Martí - Diverses escriptures per a una mateixa llengua
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra J.
 
5) Albert Pla Nualart - ¿És un vaitot o només és una catxa?
 
6) Albert Jané - Implantació de la normativa ortogràfica
 
7) Josep Guia - Una certa burgesia perduda
 
8) Jesús Bernat Agut - Carrers (2) De Murs i Valls
 
 
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2014 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací