L'Acadèmia Valenciana de la Llengua, segons assenyala la pròpia Llei de Creació, té com una de les seues funcions determinar i elaborar, si és el cas, la normativa lingüística del valencià. I, amb aquest objectiu, la nostra institució ha estat treballant ininterrompudament des dels seus orígens, l'any 2001. Els acords plenaris del 25 de març i del 20 de maig del 2002 establiren un primer referent normatiu del valencià, avalant i atorgant un caràcter oficial al «conjunt de criteris ortogràfics, gramaticals i lèxics usats en els textos i documents oficials de la Conselleria de la Generalitat Valenciana responsable de l'aplicació i el desplegament de la Llei d'Ús i Ensenyament del Valencià». Es tractava d'unes declaracions de principis que, partint de la normativització consolidada des de les Normes de Castelló, intentaven marcar les línies bàsiques del treball de l'AVL. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, publicat en 2006, significà no sols una concreció dels principis ortogràfics esbossats en les declaracions anteriors, sinó també una fixació dels límits i l'abast de la normativa pel que fa al lèxic. I fins i tot, amb els recursos limitats que proporciona un diccionari estrictament ortogràfic, per mitjà d'un sistema de marques, s'establia una jerarquització de variants amb l'objecte d'orientar en l'ús correcte i adequat del valencià en els registres formals. La publicació de la Gramàtica normativa valenciana, també l'any 2006, representà una fita importantíssima en els treballs normatius de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La gramàtica precisà detalladament l'ortografia del valencià, així com tots els aspectes ortològics, morfològics i sintàctics que regulen el funcionament de la llengua.

Ara, completant el corpus normatiu, l'Acadèmia publica el Diccionari normatiu valencià. Es tracta d'un treball que, a pesar d'haver partit de la rica tradició lexicogràfica de què disposa la nostra llengua, ha representat un procés laboriós i necessàriament dilatat en el temps. L'elaboració d'un diccionari implica triar entre el conjunt de lexemes i variants formals vives i tradicionals les que més s'adiuen al seu objectiu; analitzar tots els significats que ha adquirit cada mot en el seu ús històric i destriar posteriorment els usos genuïns d'aquells usos espuris que s'han assimilat pel contacte amb altres llengües i que resulten prescindibles; compilar els girs idiomàtics que no són una mera addició semàntica dels elements lèxics que els componen; indicar amb les marques corresponents les paraules o accepcions que han perdut vigència en l'ús actual o que són pròpies només de registres poc formals o de certs llenguatges específics. I tot això amb una mirada atenta a la realitat que ens circumda. Perquè la llengua és una convenció dinàmica, que es fa i es contrafà amb els usos de milers de parlants, i especialment amb la tradició escrita que ens han llegat els nostres escriptors que, al llarg dels segles, l'han usada per a transmetre'ns els seus coneixements, descriure'ns les seues emocions o narrar-nos les seuesfantasies. La llengua, en fi, és una entitat viva, que reflecteix, amb tota mena de detalls, cada objecte que configura el nostre entorn i la percepció subjectiva que en tenim.

El conjunt de coneixements que constitueix un diccionari és fruit d'un esforç col·lectiu acumulat al llarg dels segles. El nostre és deutor de molts treballs lexicogràfics precedents, i no volem ometre un reconeixement explícit a aquells autors que s'han dedicat a la tasca lexicogràfica abans que nosaltres. Ja en 1489, Joan Esteve publicà el Liber elegantiarum, que, tot i ser una obra destinada a l'ensenyança del llatí, es considera el primer diccionari, stricto sensu, d'una llengua romànica. Tres anys més tard, en 1492, les Regles d'esquivar vocables o mots grossers o pagesívols de Bernat Fenollar i Jeroni Pau van optar per les variants diatòpiques més urbanes i cultes. En 1575, el gironí valencianitzat Onofre Pou publicava a València el Thesaurus puerilis, el millor diccionari de l'època moderna i font de tots els posteriors. També és destacablel'obra lexicogràfica de Llorenç Palmireno coneguda com a Vocabulario del humanista, publicada en 1569, en què dóna les veus referents a animals, plantes, monedes o metalls en llatí, amb equivalències castellanes i valencianes. Quasi dos segles més tard, concretament l'any 1764, el notari Carles Ros publicà un Diccionariovalenciano-castellano. Ja al segle xix, Lluís Lamarcaredactà un Ensayo de un diccionariovalenciano-castellano, publicat en 1839, en què mostrava una especial atenció a l'exactitud de les equivalències. Josep Escrig, en 1851, publicà un Diccionariovalenciano-castellano, que Constantí Llombart va ampliar notablement en la tercera edició, feta l'any 1887, i al qual incorporà un «Ensayo de ortografía lemosino-valenciana».La utilització per Llombart del terme llemosí, independentment de la seua inadequaciófilològica, volia ser una clara manifestació de la consciència d'unitat lingüística entre els territoris de l'antiga Corona d'Aragó, amb un evident afany per augmentar el valor social del valencià. A partir del material aplegat en el diccionari d'Escrig-Llombart, però ampliant-lo considerablement amb refranys, modismes i frases fetes, Joaquim Martí Gadea començà a editar en fascicles, l'any 1891, el Novíssimo diccionariogeneral valenciano-castellano. El pare Lluís Fullana, en 1921, publicà un meritori Vocabulari ortográficvalenciá-castellá.

Per la seua modernitat i la seua repercussió, mereix una menció especial l'obra lexicogràfica de Pompeu Fabra, continuada i ampliada després per l'Institut d'Estudis Catalans. És igualment destacable el monumental Diccionari català-valencià-balear, d'Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll, del qual foren col·laboradors nombrosos valencians i redactor destacat el professor Manuel Sanchis Guarner. Publicat l'últim volum l'any 1962, és una obra que arreplega amb exhaustivitatles variants lèxiques i de pronunciació no sols dels parlarsvalencians, sinó també dels altres parlars de la nostra comunitat lingüística. Dins del procés de normativitzacióes pot destacar igualment el Vocabulari ortogràfic valencià, de Carles Salvador, que l'any 1932 completà el text de les Normes de Castelló. Amb un eminent propòsit de divulgació, cal remarcar també el Diccionari general,de Francesc Ferrer Pastor, així com els seus vocabularis de valencià-castellà, que han ajudat a alfabetitzar milers de valencians durant els últims quaranta anys. En col·laboració amb Josep Giner, el mateix autor publicà en 1956 un important Diccionari de la rima. Pel que fa a l'origen i l'evolució de les paraules, cal esmentar també el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines, qui va comptar, en relació amb el valencià, amb la col·laboració de Josep Giner i Enric Valor, entre altres. Aquest darrer, amb el seu Vocabulari escolar, també va fer una interessant aportació a la lexicografia valenciana. Vicent Pascual ha sigut igualment un divulgador eficaç del lèxic valencià a través dels seus vocabularis de correspondències valencià-castellà. També volem fer una referència als diccionaris publicats per la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, que, així mateix, han contribuït a la recuperació del lèxic i la fraseologia valenciana, tot i no ajustar-se a l'ortografia oficial. Hem d'esmentar també, en aquest compendi de treballs lexicogràfics, el Diccionari valencià, editat per la Generalitat valenciana i Edicions Bromera en col·laboració amb l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana l'any 1995, que és, sens dubte, una referència bàsica, tant per la seua proximitat temporal com per la pretensió normativitzadora amb què es va redactar, així com per l'augment significatiu de lexemes, accepcions i variants formals que va incorporar. Finalment, hem de recordar la tasca lexicogràfica de l'Àrea de Política Lingüística de la Generalitat, que, a través del programa Salt 2 i del seu diccionari, ha contribuït decisivament a la difusió de la normativa fins al punt d'haver sigut el referent per al valencià fins a l'aprovació del present diccionari. D'altra banda, a més d'aquestes obres fonamentals de la lexicografia valenciana, cal deixar constància també de la consulta de nombrosos vocabularis especialitzats de matèries específiques, així com de diccionaris de neologismes i llibres d'estil dels mitjans de comunicació. El propòsit que ens ha guiat a l'hora d'elaborar el present diccionari ha sigut proporcionar una obra útil, amb definicions adequades i actualitzades, al variat conjunt d'usuaris que té el nostre idioma en l'actualitat, conjuminant la tradició lexicogràfica amb la terminologia més moderna.

Resulta ineludible també abordar ací la qüestió onomàstica de la nostra llengua. Altrament, no és possible entendre el contingut del diccionari. Així, d'acord amb el dictamen del Consell Valencià de Cultura —incorporat en el preàmbul de la Llei de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, punt de partida indefugible dels treballs d'aquesta institució—, el valencià «forma part del sistema lingüístic que els corresponents estatuts d'autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó reconeixen com a llengua pròpia». I expressat encara amb més precisió: el valencià, tal com es defineix en l'entrada corresponent del nostre diccionari, és la «Llengua romànica parlada en la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català». I no reproduïm ací la definició de valencià amb cap afany polèmic. Hem d'acceptar amb normalitat la nostra realitat lingüística per a poder superar els conflictes onomàstics que tantes energies han consumit durant les últimes dècades. Així, cal entendre la denominació llengua valenciana com la manera habitual de referir-se a la nostra llengua d'acord amb la tradició onomàstica, compatible d'altra banda amb altres denominacions. De la mateixa manera, el reconeixement de la unitat de la llengua parlada en el nostre domini lingüístic no significa ni pot significar cap tipus de supeditació de les variants pròpies d'un territori respecte a les d'un altre. En el Diccionari normatiu valencià hem tingut en compte tot el lèxic valencià que hem pogut arreplegar a partir de les fonts consultades. Però, d'acord amb els principis unitaris enunciats anteriorment, també hem donat entrada a les variants lèxiques pròpies d'altres regions de la nostra comunitat lingüística (com ara noi o al·lot, per exemple), encara que, evidentment, remetent-les a la forma pròpia de l'àmbit valencià (xic), a la qual s'ha donat prioritat. La variació lingüística és un fenomen general de totes les llengües, que cal harmonitzar amb naturalitat i integrar en un corpus comú més ric.

El Diccionari normatiu valencià és el resultat d'un treball col·lectiu que, sense perjuídel rigor filològic, aspira a integrar equilibradament les diferents sensibilitats presents al si de l'AVL i de la societat valenciana, en el marc dels criteris de la Llei de Creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. Tal com indica el títol, el Diccionari normatiu valencià pretén orientar sobre l'ús correcte o adequat dels mots inventariats, seguint els mateixos criteris explicitats en la Introducció del Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià, de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua. La tasca no ha sigut sempre fàcil i, al llarg del procés d'elaboració de l'obra, s'han hagut de superar diversos esculls. El camí recorregut, amb tot, ha sigut positiu i ha culminat en el resultat que ara presentem, sens dubte perfectible. Tant de bo que aquest diccionari pugaser útil per a tots els valencians i per a tots aquells que, dins o fora de l'àmbit administratiu valencià, aspiren a conéixer millor la nostra llengua.