El Punt Avui posa en marxa un canal informatiu per televisió

L’any que acabem de cloure, Jordi Sedó va publicar el seu llibre Un rèquiem pel catanyol, un recull d’articles sobre expressions que s’acostumen a fer servir malament en català per a tots aquells que vulguin millorar el seu nivell.

A continuació, publiquem, el text de la introducció del llibre per tal que els qui hi puguin estar interessats tinguin una mica més d’informació.

“L’any 2001, el primer del mil·lenni, la Carme Alcoverro, aleshores directora d’Escola Catalana, em va suggerir la possibilitat de col·laborar a partir del mes de gener següent amb la revista que fins ara ha vingut publicant regularment Òmnium Cultural, tot i que sota la direcció de Joan Badia els darrers anys. La Carme havia apuntat la possibilitat que em fes càrrec d’una secció sobre lingüística sense acabar de definir-ne del tot la naturalesa, però la idea de formar part dels col·laboradors fixos d’una capçalera tan prestigiosa no em va deixar espai per al dubte.

Vaig acceptar l’encàrrec, doncs, i vaig decidir que escriuria una sèrie d’articles que poguessin contribuir a millorar la qualitat de la llengua que fem servir els usuaris en la nostra comunicació quotidiana. Es tractava d’adreçar-me als meus lectors per parlar-los de les paraules que fem servir a diari, un tema delicat perquè la llengua no ha de ser mai una finalitat per a l’usuari, sinó sempre un mitjà i, en canvi, en la sèrie d’articles que m’havia proposat de fer, la llengua era, efectivament, una finalitat, un objectiu, una meta.

Com conjuminar, doncs, aquests dos extrems, en principi contraposats? Malgrat que el català que es fa servir normalment és ple d’impureses i contaminacions, crec que la llengua encara es troba en aquell punt en què gairebé sempre és possible trobar una manera de dir les coses que sigui alhora correcta i àgil. Perquè si la llengua ha de ser correcta a base d’esdevenir encarcarada, li fem un mal servei. I, si perquè sigui àgil hem de recórrer a la manca de genuïnitat, cometem una infidelitat imperdonable i tampoc no li fem cap bé. Això, a més, és extraordinàriament difícil d’evitar en alguns casos quan ens movem en el registre més vulgar, però, en definitiva, es tractava d’arribar en aquest punt dolç en què, sense incórrer en el barbarisme, la comunicació flueix nítida mentre que la llengua, simplement, passa desapercebuda. Criden tant l’atenció un llur o un àdhuc quan no són pertinents com un *anar-te a la teva casa o un *caure’s al terra[1] enmig de qualsevol discurs, encara que sigui de caire informal. Arribar a trobar en la llengua l’encaix entre la capacitat de ser un objecte utilitari i genuí, tot alhora, va ser, doncs, un dels objectius fonamentals que em vaig fixar en començar la sèrie que aquí presento.

D’altra banda, tampoc no es tractava de fer una llista de barbarismes i col·locar-hi al costat els corresponents mots correctes. Em va semblar que més aviat calia explicar les coses amb una mica més de profunditat, anant a raure a l’etimologia quan fes al cas o a l’explicació profunda de determinades casuístiques i, sobretot, procurant que, a partir de la comprensió de cada problemàtica, el parlant decidís que pagava la pena d’intentar esmenar allò que potser havia dit sempre malament sabent que no era del tot correcte. Perquè, a vegades, no som prou conscients de fins a quin punt la llengua s’enverina si hi ha gaires parlants que tenen una actitud descurada i poc responsable amb un idioma, el nostre, que ja prou que ens l’han malmès com perquè ara no ens hi mirem una  mica a l’hora de servir-nos-en.

I, finalment, tampoc no volia que els meus articles s’ocupessin de temes d’aquells que ja tothom coneixia perquè ja se n’havia parlat a bastament. No m’interessava, per exemple, ser redundant amb els *barco, *bueno o *vale, sinó que volia gratar una mica més endins i capbussar-me en les desviacions que cometem a diari, però que no són tan superficials, sinó conseqüència de canvis que es van produint no tan sols en la llengua, sinó ja fins en la manera de pensar col·lectiva de tota la comunitat de parlants. Tinguem present que, per la influència que produeix el contacte amb una cultura superposada, els autòctons poden anar modulant la pròpia manera d’interpretar el món i, a poc a poc, anar acostant-la cada cop més a la percepció de la realitat que tingui la comunitat dominant. I aquesta deriva pot emmenar fins en un punt en què, finalment, els parlants, sense adonar-se’n, adoptin l’aliena com a pròpia, cosa que es tradueix en tota una sèrie de subtils canvis en el pensament i el comportament col·lectius, dels quals la llengua n’és un més. M’interessava, doncs, posar l’accent també en aquest aspecte de les deficiències que es registren en el català que es parla avui i denunciar que els canvis no es produeixen únicament en la llengua, sinó que, en molts casos, és tota la cultura la que es va amarant de cultura castellana. Per què diem, per exemple, Rodalies i no Rodalia quan fem referència als pobles propers a un centre, per què diem tocar fusta, quan en català, sempre hem dit tocar ferro o per què fem servir cada cop menys els mots capsa, gros o posar, en benefici de caixa, gran i ficar són exemples del que voldria donar a entendre en aquesta introducció.

Naturalment, en trobareu la resposta a l’interior del llibre, però sobretot, hi trobareu el meu desig més fervent d’haver fet un servei a la llengua i a la comunitat de parlants que la utilitza, d’haver contribuït ni que sigui una mica a treure’ns del damunt aquest híbrid tan nefast que alguns han convingut a anomenar catanyol. Per això, ara que Òmnium Cultural, ha hagut d’interrompre, esperem que temporalment, la publicació d’Escola Catalana, em va semblar que podria ser útil —i així ho va entendre també l’Editorial Malhivern— recollir en un únic volum tots aquests articles i presentar-vos-els aquí ordenats cronològicament, tal com van anar apareixent al llarg d’aquests deu anys.

Criteris comercials feien aconsellable que el títol del llibre que teniu a les mans fos Un rèquiem pel catanyol, però, de fet, s’hauria hagut de dir Tenim la paraula. Aquesta havia estat la meva primera opció. I és que els éssers humans gaudim d’un bé d’allò més valuós que no posseeix cap altra espècie: podem parlar, comunicar-nos. És a dir, tenim la paraula. I, amb la paraula, podem expressar una gamma de matisos del pensament i de la realitat que ens envolta que és extraordinàriament subtil i pràcticament infinita. Però ens passa també que, en ocasions, aquesta paraula, per circumstàncies, per vicis, per moda o per raons ben diverses, se’ns corca una mica de tant fer-la servir, i aleshores ens costa de trobar la que escau per a definir una determinada realitat. Doncs bé, aquest llibre voldria modestament oferir la possibilitat de retornar aquesta paraula als parlants de la llengua catalana, de dignificar-la, d’ajudar a trobar la paraula adequada, aquella que és pròpia, la que s’ha dit sempre. També per això podem dir que, en aquest llibre, efectivament, hi tenim la paraula. Perquè podem recórrer-hi per a buscar-hi la que cal, la més escaient, la que defineix correctament cada situació. I farem bé d’usar-la amb rigor perquè, si no ho fem, se’ns tornarà agra dins la boca. No siguem mandrosos a l’hora de cercar el mot més apropiat o l’expressió veritablement genuïna. Només d’aquesta manera, la nostra llengua serà nostra de veritat i plenament equiparable a qualsevol altra llengua del món per molts parlants que tingui.

Si volem una llengua apta per a la comunicació, doncs, depèn de nosaltres i de l’ús que en fem. Per tant, ara més ben dit que mai, nosaltres, els parlants, novament, tenim la paraula”.