InfoMigjorn, revista digital sobre
llengua catalana [10.300
membres]
Butlletí número 949 (dilluns 17/02/2014) - Continguts triats i
enviats per Eugeni S. Reig
Els
subscriptors d'InfoMigjorn Cap de Setmana rebreu dissabte que
ve, dia 22 de febrer, el treball d'Eugeni S.
Reig
Pel matí, per la vesprada i per la nit
SUMARI
1) 500 raons per parlar català,
de David Pagès i Cassú
3) J. Leonardo Giménez - Podem dir "et
vullc"
12) Es convoquen les proves per
a l'obtenció de certificats de coneixement de llengua catalana de l'any
2014
1)
Publicat en el llibre 500 raons per parlar
català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg.
122).
410. La llengua és la que
et dóna el paisatge i, alhora, és el paisatge el que et proporciona la llengua
amb què descriure'l.
Toni Sala
Escriptor
Publicat en el blog Anys d'aprenentatge del
diari ARA
dissabte 1 de febrer del
2014
Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 19 de juny del
2007)
Massa
sovint, invoquem en defensa del català la Constitució aprovada per les Corts
Generals que vam elegir ara fa trenta anys. L'invoquem, però sense citar-la o
citant-la malament, malgrat que tot el contingut lingüístic de la Constitució es
troba a l'article 3, que és tan breu que el podem cridar a comparèixer aquí tot
sencer:
1.
El
castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat. Tots els espanyols tenen el
deure de conèixer-la i el dret d'usar-la.
2.
Les
altres llengües espanyoles seran també oficials en les respectives Comunitats
Autònomes d'acord amb els seus Estatuts.
3.
La
riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni
cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció.
L'apartat
3 és una enganyifa, tot i ser el més citat en defensa del català. Què vol dir
modalitats lingüístiques? L'aragonès? No! Si l'Aragó volgués, l'estatus
de l'aragonès podria ser el mateix que el del gallec, deixant de banda la
diferent realitat sociolingüística. Modalitats lingüístiques del
castellà? De cap manera! La unitat de la llengua castellana és sagrada. Això de
modalitats lingüístiques és, ras i curt, una porta oberta a la
fragmentació del català.
La
legalitat democràtica en matèria de llengua és un joc entre l'apartat 1, que és
evidentment favorable al castellà, i l'apartat 2, que permet –almenys en teoria–
capgirar a favor del català la preeminència del castellà, sobretot a través del
desplegament del concepte de llengua pròpia. Per això és tan important de veure
com quedarà la qüestió lingüística al nou Estatut d'autonomia de Catalunya
després de passar pel ribot del Tribunal Constitucional.
Ara
–al 2014– ja ho sabem. La qüestió lingüística al vigent Estatut d'autonomia de
Catalunya, després de passar pel ribot del Tribunal Constitucional, ha quedat
molt tocada en perjudici de l'estatus social de la nostra llengua fins al punt
que el millor que podem fer per defensar-la és tocar el dos del Regne d'Espanya
com més aviat millor.
3)
Article publicat en el Levante-EMV
divendres 24 de gener del
2014
Podem dir "et
vullc"
J. Leonardo Giménez
Fa unes quantes setmanes, Rubén,
company de treball i amic, em comentà, entre enutjat i escèptic, que a la seua
xiqueta, de quint de Primària, li havien posat falta en l'escola per escriure
“vullc”, amb “c” final, i no “vull”, com ve en els llibres. El meu company,
valencianoparlant i valencianooient des del claustre matern, i més encara
valencianotransmetent familiar, és un perfecte coneixedor de la nostra
normativa, de les seues virtuts i de les seues mancances. Sap que la Gramàtica normativa valenciana admet la
forma “vullc”, per a la primera persona del present d'indicatiu del verb
“voler”, al costat de la forma “vull”, i les formes “vullga, vullgues, vullga” i
plurals, al costat de les formes “vulga, vulgues, vulga” i plurals. Però com en
tantes ocasions ens passa als pares, es resigna i li aconsella que ho pose com
ho diu el llibre, com també he fet jo amb els meus fills, perquè a escola, a més
d'anar a aprendre, també s'han d'aprovar les assignatures, òbviament, encara que
alguns continguts no tinguen coherència.
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua,
per mitjà de la Gramàtica normativa
valenciana, ha establit que “vullc”, amb “c” final, també siga normativa,
amb vacil·lacions “registrals”, d'acord amb la parla valenciana, i
conseqüentment, també les formes amb “ll”, esmentades, per al subjuntiu:
“vullga” i flexió. Mai he entés per què la vella i artificiosa normativa,
assumida per l'academicisme i sucursalisme universitari valencià, disposa per a
la variant valenciana de la llengua que un verb dels dits velaritzats com
“voler”, que té en el mode subjuntiu l'oclusiva velar sonora“g”, no tinga la
velar sorda “c” en el present d'indicatiu, i establisca que és “vull” i no
“vullc”. I clar, com que així venia (i encara ve) en els llibres d'escola, els
mestres es veuen “obligats” a posar falta a una xiqueta que escriu “vullc”, a
pesar que la institució normativa valenciana, amb bon criteri, ha establit que
eixa forma és normativa. I pitjor passa amb altres verbs que majoritàriamment
els valencians els fem velaritzats, però la normativa essencialista, no. Com ara
perdre, dormir, sentir, etc.
La qüestió és que l'autoritat
educativa ha de difondre i establir imperativament els acords normatius presos
per l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i evitar que la llarga ombra del
fonamentalisme continue reprimint gran part de la parla valenciana.
4)
Publicat en el diari EL PAÍS dilluns 3 de
febrer del 2014
Josep Torrent
La barbarie sigue formando parte del ADN de sectores
del PP
En este país, el valenciano, digo, las señas de identidad han sido
utilizadas históricamente para dividir a la sociedad. De esa confrontación,
conocida como “la batalla de Valencia”, la derecha salió reforzada, la
izquierda, debilitada, y los ciudadanos que habitamos el antiguo Reino de
Valencia, destrozados. La creación de la Acadèmia Valenciana de la Llengua,
sugerida por Jordi Pujol, ordenada por José María Aznar, y creada por Eduardo
Zaplana con el concurso de Francisco Camps, acabó con estériles disputas en las
que solo persistieron grupúsculos de extrema derecha e individuos asilvestrados.
Pero la barbarie sigue formando parte del ADN de sectores del PP. Especialmente
de algunos que se sientan en la mesa del Consell que inútiles e incapaces de
encontrar soluciones a la infrafinanciación autonómica, al paro, a la deuda y a
las desigualdades sociales han encontrado en el idioma la capa con que tapar sus
miserias, a costa, una vez más, de unos ciudadanos que reclaman más trabajo y
menos milongas.
Publicat a VilaWeb dimarts 4 de febrer del
2014
Ferran Suay
La reacció del PP valencià davant la publicació, per part
de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), del 'Diccionari normatiu',
reflecteix perfectament les dos ànimes que el configuren: el franquisme
ideològic i el franquisme organitzatiu.
En coherència amb el vessant ideològic, sempre han professat
un violent menyspreu per tota cultura que no fos la castellana. Qualsevol altra
llengua ha estat per a ells una nosa, un anomalia molesta i prescindible, que
calia destruir definitivament, com més prompte millor. De fet, crec que el
clàssic recurs al concepte d'autoodi, que Gordon Allport definia, en 1949, com
el menyspreu que s'experimenta envers característiques que ens són pròpies, ha
quedat clarament superat per a la sucursal valenciana del PP. Ells no senten el
valencià com una cosa pròpia. Els és perfectament aliè. Ells parlen, escriuen,
viuen i crien els fills sempre en perfecte madrileny. Sense fissures. No és, per
tant, cap mena d'autoodi; és pur i simple odi.
Mireu com el model de càrrec del PP és d'una uniformitat
monolítica: un cognom de profunda ressonància valenciana (Bellver, Camps,
Barberà, Ripoll...) precedit invariablement d'un nom genuïnament castellà. No hi
ha lloc per a cap Vicent, Beatriu o Francesc dins del PP. Només els castellans
vocacionals hi tenen cabuda. Si a algú li cal alguna prova addicional, només cal
recordar l'actual consellera d'Educació demanant disculpes públiques pel
'defecte de ser valencianoparlant':
6)
Publicat en NÚVOL dimecres 22 de gener del
2014
El vocabulari del procés s'enriqueix cada dia que passa, i ves
que aviat no en puguem confegir un diccionari. Uns quants dels mots que hem
tocat les últims entregues (plebiscit, sobirania, inclusiu) tenien un origen
força clar, altres (federalisme, procés, deriva) una mica més recòndit. Però la
setmana del viacrucis socialista (“La direcció amenaça els diputats díscols amb
expulsar-los del partit”) ens ha regalat dues perles
rares.
Expulsar/expulsió es prestarien al joc dels significats. Què són, una
antiga pulsió? (no oblidem que és un terme clau del llenguatge psicoanalític).
Una necessitat de polsar que ja ha estat superada? Doncs no, la cosa no va per
aquí. Expellere, el verb en llatí, es va formar muntant el prefix ex sobre el
verb pellere, ‘pegar, empènyer', per donar el significat d'empènyer o impulsar
cap a fora. Per això la forma que va prendre en català va ser espellir, que és
el que fan les flors quan es desclouen: obrir els pètals enfora. Entre la
primera documentació d'aquest verb (1507) i l'aparació d'expulsar (1917)
transcorren quatre segles. La metàfora del pas lent però inexorable de la
bellesa floral a la brutalitat de l'acció política és temptadora, però fóra
tramposa perquè en realitat expulsar no és sinó la versió tardana i vulgar
d'expel·lir. Podria ser que la variant culta (que és la més antiga: en català
està documentada el 1305) hagués quedat arraconada per la falta de substantiu
(no existeix expel·lió, o expel·liment o una cosa així), però el cert és que
avui dia la reservem per a una acció molt concreta i més aviat poc agradosa com
és l'expulsió de líquids del cos (“Expel·lir sang per l'uretra” és l'exemple que
en dóna el GDLC) i també l'aire dels pulmons. Entenent els partits com un cos
obligat a sobreviure, resulta fàcil d'entendre que expel·leixin els elements que
l'organisme considera tòxics.
L'altra perla encara és més rara. El díscol, un diputat que no
creu la direcció com el vailet que no creu els pares (“Un jove arrauxat i
díscol”: ara l'exemple ens el dóna el DIEC). No pas perquè sigui un comportament
infreqüent sinó perquè és un orfe: del grec dyskolos, ‘ingovernable, de mal
tracte', no té derivats ni parents de cap mena. El díscol, sembla que ens vulgui
dir l'etimologia disfressada de direcció del partit, està condemnat a quedar-se
sol. L'atzar, tanmateix, sempre càustic, ha volgut que el mot que per ordre
alfabètic el succeeix sigui discòlia, ‘estat d'alteració de la bilis'. Però de
la bilis de qui: de l'expel·lit o de l'expel·lidor?
7)
Publicat en el diari Levante-EMV dijous 5
de gener del 2014
Vicent Mengual
Hi ha fets que ho són, independentment d´opinions, consensos o votacions.
L´extint i satíric Rhino Party, del Canadà, ho sabia molt bé quan prometia, en
el seu programa electoral de 1985, que aboliria la llei de la gravetat. D´altra
banda, certa ignorància exhibí, però, aquell alcalde brasiler que pretenia
construir al seu poble un dipòsit d´aigua. El disseny que ell proposava era
objectat pels tècnics, advertint-li que violava la llei de la gravetat; el bon
senyor es va interessar per saber si la llei era local o federal, aspirant a què
l´autoritat pertinent li donara una solució jurídica al seu conflicte amb
aquesta llei.
Similar poca traça han desplegat el secretari general del
PPCV, senyor Castellano, i el portaveu del mateix partit a les Corts
Valencianes, señor Bellver, quan, a propòsit del que sembla que serà el
contingut de l´entrada «valencià» en el nou Diccionari Normatiu Valencià aprovat
per l´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), recorren a sermons polítics
«esta formación no va a permitir intrusiones ni ataques a las señas de
identidad de los valencianos» per intervindre en un assumpte científic.
L´entrada en qüestió ve a afirmar que valencià i català
són variants de la mateixa llengua. I el president de l´AVL, senyor Ferrer,
conciliador, accentua que admetre la unitat de les llengües valenciana i
catalana no comporta cap relació de subordinació d´una variant respecte de
l´altra. El PPCV, alineat amb els contraris a la unitat de la llengua qüestionen
als actuals components de l´AVL, i fins i tot la mateixa existència de
l´entitat, acusant-los de trair el sentiment del poble valencià. Podran canviar
els acadèmics buscant aquells que es presten, si és que els hi ha, a escriure la
definició que Castellano i Bellver desitgen, però els cossos continuaran
atraient-se proporcionalment al producte de les seues masses, com Newton va
descobrir. No sé si m´entenen.
De jove vaig aprendre una regla pràctica: si un parlant
de la llengua pròpia d´un territori T1 es trasllada a un altre territori T2 i en
escàs lapse (un moment, potser uns dies) s´entén amb fluïdesa amb els nadius de
T2, llavors parlen variants de la mateixa llengua. L´accent, algunes
terminacions, certs localismes, són diferències que no impedeixen la ràpida
comunicació. Vicent, un company meu, docent com jo, ha treballat també a Eivissa
i a Catalunya. Des del primer dia parlava com ho fa amb els seus pares i amb els
seus amics, a Guadassuar. Jo mateix vaig experimentar aquesta regla pràctica
quan als dinou anys vaig entrar per primera vegada en contacte amb parlants
catalans.
Diran Castellano i Bellver que la llengua dels argentins
(l´accent, algunes terminacions, certs localismes...) és un idioma diferent al
castellà? Admetran que a Cantàbria i a Cadis, a Mèxic i a Equador es parlen
variants del mateix idioma? Acceptaran la llei de la gravetat?
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ
dimarts 11 de febrer del 2014
Francesc Viadel
Cap proclama retòrica d'inspiració institucionalista em convencerà a
aquestes alçades del ball que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) és un
autèntic mausoleu de proporcions imperials on jau momificat allò que el
PP i PSOE van acordar en batejar amb el nom solemne de Pacte per la Llengua. Tot
plegat, pel que sembla, aquell acord havia de salvar el valencià de la mort per
inanició o per esquarterament, salvar-lo diríem del mateix PP que sempre se'l va
mirar de reüll i a disgust i, també, de bona part dels dirigents del PSOE que
mai no se'l van estimar prou com per a desitjar-lo.
Si fem memòria, la
construcció de la infraestructura funerària es va iniciar al Consell Valencià de
Cultura (CVC), a instàncies d'un Eduardo Zaplana que ni sap ni ha volgut mai
donar el bon dia en valencià. L'ens, per ridícul que puga semblar, havia de
determinar què era això del valencià. Vaig seguir com a periodista el llarg
procés de deliberació al voltant de la naturalesa filològica del valencià on no
va faltar de res, on entre diasistema i diasistema i territoris compartits, en
un tres i no res, se't colava un mossàrab o un iber qualsevol vestit amb
saragüells i entonant una sarsuela.
Les interminables reunions del CVC
van acabar donant llum a un dictamen que venia a dir de forma críptica, oh!, que
el català i el valencià eren la mateixa cosa. El dia del part els savis
consellers, poeta Xavier Casp inclòs, van haver d'eixir del Palau de Forcalló
dins de furgons de la policia, com a delinqüents, davall una pluja d'ous i
amenaces proferides per un escamot de monstres de circ comandat pel falangista
Juan Garcia Sentandreu.
Com siga, finalment, Zaplana va tenir l'ens que
necessitava a fi de facilitar la compra dels cervells grisos del secessionisme
lingüístic, això és, intel·lectuals com l'exmilitar Vicente Gascón Pelegrí o el
capellà Ramón Arnau, ben capaç de confondre una oració escrita al segle XIX amb
un poema medieval. L'acadèmia també donà refugi als catalanistes tebis com
Alfred Aiza i als veritablement entesos en matèria filològica com Albert Hauf o
Rafael Alemany. L'optimisme es va apoderar dels que encara es pensaven que els
processos de normalització lingüística es regulen mitjançant normatives i
acadèmies, segurament per desconèixer casos tan oposats com el del gaèlic a
Irlanda o el de l'hebreu a Israel. O pitjor, dels que estaven convençuts que el
PP seria capaç de renunciar al seu ADN supremacista i anticatalà només perquè ho
hagués jurat en unes Corts. Fet i fotut, personatges com els exfalangistes
Serafín Castellano i Fernando Giner, el forense Font de Mora, el faller Ferraro
o l'iberista Maluenda, o el mateix Paco Camps, s'han passat tots aquests anys
maleint una acadèmia a la que consideren un enemic dins de casa, i això encara
que aquesta duga anys i panys dedicant-se a obres de filologia pia. Al pocs
'valencianos' que encara queden en el PP, ja els hi estaven bé com a
institucions científico-culturals Lo Rat Penat, la RACV i de les JONS, escenaris
tots aquests més ajustats a la seua concepció del món. Un món, val a dir,
atrapat just dessota on comença la cua del cavall del Cid, allà on tot
coneixement resta ocult per la foscor.
El cas és que el procés
sobiranista de Catalunya no tan sols ha encès totes les alarmes de
l'hispanovalencianisme furibund dels populars, sinó que s'ha vist també com una
oportunitat per a aixecar una espessa fumarola a compte dels perills del
catalanisme local amb què amagar les muntanyes de merda que estan a punt de
sepultar-los. Amb aquesta perspectiva intentaran no deixar un dissident viu,
reforçar el cordó sanitari que ens atenalla des dels anys setanta. El mateix
està passant a Balears i a la Franja d'Aragó.
Alberto Fabra, amb un país
enfonsat en la misèria en part a causa de la gestió del seu partit, necessita
tenir un enemic a qui culpar de tots els mals, un boc expiatori. El catalanisme,
el tripartit que encara no és i ja veurem, Catalunya i els seus agents secrets
formen part del relat de terror que a hores d'ara escriuen els assessors del PP
quasi amb el mateix apassionament idealista dels periodistes del Der
Stürmer de Julius Streicher. La propaganda, com sempre, excita els ànims i
els cadells del blaverisme es llancen al carrer a fer pintades ofensives com
aquella dedicada a Sanchis Guarner a la porta de casa: Guarner, judes i
traïdor.
En aquests moments, l'AVL amb el seu diccionari
'xiripitiflàutic' i la seua definició de valencià, oh!...és més dissident que
despús-ahir, més molest i alhora més útil que mai. Per alguns dirigents del PP
igual que per al general Custer, l'únic acadèmic bo és l'acadèmic mort. L'AVL té
els dies comptats.
Ja sé que els més confiats, els més llestos, diran que
l'Estatut blinda l'ens i bla, bla, bla...i que això de tancar l'acadèmia és
impossible. També era impossible tancar TVV. Doncs bé, hi ha moltes maneres de
tancar les coses i ells se les saben totes. Com siga, no sé si molts valencians
plorarien la seua clausura bé per acció o bé per omissió. Com tantes coses,
l'AVL hauria pogut ser la benzina d'aquell pacte pel valencià a què m'he referit
abans, però a l'hora de la veritat crec que ningú té molt clar què és el que en
realitat ha estat. El pacte pel valencià era el veritablement substancial de
tota la comèdia. La veritat, però, és que el PP s'hi va eixugar el cul amb un
acord que pretenia la promoció d'una llengua que menyspreen a causa d'uns
prejudicis lingüístics arreladíssims. Que l'exconsellera Lola Johnson no sàpiga
qui va escriure el Tirant lo Blanch, que la Català demane perdó davant dels seus
per “passar-se” al valencià, només són detalls tragicòmics d'una realitat
amarga, la d'una classe política de semianalfabets irresponsables que han fet de
l'autoodi una causa contra el propi país.
El PP està matant el valencià
en l'escola, l'ha matat ja als mitjans de comunicació, l'ignora, tant se li'n
fot, el mata cada dia amb un posat beatífic mentre invoca la màtria valenciana i
alhora que mossega la senyera coronada com un cocodril el tendre coll d'una
gasela. Farem el que podrem. Ells també.
Publicat a
El Punt Avui. Comarques Gironines 28-01-2014
Pàgina 18
El Punt Avui. Nacional 28-01-2014 Pàgina
2
Isabel-Clara
Simó
He llegit un magnífic article de Rosanna Cantavella,
catedràtica de filologia catalana a la Universitat de València, publicat a
Vilaweb i que m'ha arribat, amb el seu habitual entusiasme, a través del monjo
de Montserrat Josep Miquel Bausset. L'article es titula L'error d'ignorar el
factor valencià. Parla sobre la realitat manipulada que arriba, des de
València, fins als ciutadans del Principat; la quantitat de tòpics és tal que
les generacions més joves no volen saber-ne res, del País Valencià, perquè,
diuen, “està contra Catalunya”. Cantavella desmunta aquest i altres tòpics, que
faríem bé de tenir presents. Perquè rere la manipulació de les Falles, la paella
i l'ínfima minoria de blavers que queden, hi batega un país molt treballador,
que sempre s'ha decantat cap a l'esquerra i amb un tossut amor a la pròpia
llengua, com ho demostra l'obra espectacular d'Escola Valenciana o d'Acció
Cultural, i l'esclat de protestes arran de la desaparició de Canal 9, que aquí
dalt no s'esperava ningú.
Ara han perpetrat un altre atac a la llengua i la cultura del
País Valencià: el tancament de Catalunya Ràdio. Tancada TV3, “españolizar a
los niños valencianos” sembla més fàcil. I es correspon amb la tasca
fanàtica i destructiva de Bauzá a les Illes. La intenció del govern Rajoy és
transparent: “Dividámoslos, no sea que el independentismo se
extienda.”
Cantavella, en l'esmentat article, conta una anècdota
curiosa: quan el seu germà feia la mili, un dia el capità, en sentir-lo parlar
amb accent valencià, li va etzibar: “¡Coño, ese acento! ¡Eres
polaco!”.“Checo (valencià), mi capitán”. “¡Bah! Checos y
polacos todos sois lo mismo.” I és que ho tenen molt més clar els espanyols
que nosaltres, sempre tan prudents que no reaccionem ni tan sols quan els
espanyols tanquen Catalunya Ràdio. Ja la sagrada Constitució incideix en el fet
que les comunitats no puguin pactar entre elles, un article que està dedicat als
Països Catalans. Espavilem-nos, no?
Publicat en el diari
ARA dijous 5 de febrer del
2014
David Miró
La 'PAX LINGÜÍSTICA' que es va instaurar al País Valencià a partir de la
creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (2001) es basava en el següent
acord no escrit: el PP no arribaria a reconèixer públicament la unitat de la
llengua però acceptava tàcitament la normativa fabriana a l'administració,
l'escola i els mitjans de comunicació. Era un acord hipòcrita que l'esquerra va
acceptar amb l'esperança que serviria per superar el conflicte i que al final la
raó científica s'acabaria imposant. Per tant, estem al davant d'una gran
operació de manipulació de l'opinió pública, ja que el PP manté formalment
l'oposició a la unitat de la llengua, però en realitat no té cap possibilitat de
ser coherent amb aquest principi. Per què? Doncs perquè el blaverisme, com a
corrent filològic, és una cosa que no s'aguanta per enlloc i que provoca
vergonya aliena fins i tot als populars més abrandats. Els intents de construir
una normativa diferenciada han xocat un cop i un altre contra la realitat
lingüística i han propiciat la disgregació del moviment (cada vegada més
marginal, més rabiós, més espanyolista) en múltiples capelletes. La degradació
ha arribat a tal punt que actualment la Real Academia de Cultura Valenciana, el
bressol del blaverisme, està presidida per un senyor de Segòvia que no parla
valencià.
El blaverisme es manté viu amb respiració assistida
perquè constitueix una força de xoc per activar en situacions d'emergència, però
no es pot parlar amb propietat d'un conflicte lingüístic, sinó d'un simple
recurs retòric del PP, perquè el conflicte real és amb el castellà. De manera
que si Fabra decideix demà que vol ensenyar un valencià diferent a les escoles
simplement no podrà, perquè no hi ha un cos de professors blaveros disposats a
prendre el relleu als catalanistes. No existeix. És una fal·làcia. Això sí, una
fal·làcia electoralment molt rendible.
11)
Publicat a VilaWeb dijous 13 de febrer del
2014
Vicent Partal
Ahir el Consell Jurídic Valencià sembla que va emetre un
informe, a petició del govern, negant que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
puga definir què és el valencià. Segons el Consell Jurídic Valencià la definició
que en fa l'AVL, equiparant 'valencià' i 'català', no s'ajusta a l'estatut. Tot
plegat un autèntic sainet.
Cal recordar que l'Acadèmia és part integral de la
Generalitat Valenciana, un fet --tot siga dit-- completament anormal i
excepcional entre les autoritats lingüístiques normatives del món. I que les
seues decisions són, a tots els efectes, decisions de la Generalitat. I cal
recordar també que l'estatut d'autonomia, en l'article 7.8, diu: 'L'Acadèmia
Valenciana de la Llengua és la institució normativa de l'idioma valencià.' La
insòlita decisió del CJC obre per tant un conflicte intern dels grossos dins la
Generalitat. A part que, simplement per sentit comú, el Consell Jurídic Valencià
hauria d'explicar com es concilia ser autoritat d'una cosa i no tenir
l'autoritat de definir la cosa de la qual ets l'autoritat.
La pallassada és, doncs, monumental. En primer lloc perquè la
decisió de què és una llengua no depèn dels juristes, sinó dels filòlegs. Però,
fins i tot passant per alt un fet tan fonamental, la decisió del Consell Jurídic
Valencià, adoptada a corre-cuita i en un òrgan que se suposa que respecta les
lleis i la jurisprudència, és d'un ridícul espantós. Per què?
Doncs perquè la llei de creació de l'Acadèmia ja reconeix que
'el valencià' forma part d'un 'sistema lingüístic' més ampli, o perquè un
dictamen
del 9 de febrer de 2005 de la mateixa acadèmia diu que 'la llengua pròpia i
històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la
que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i
el Principat d'Andorra'.
Encara més: el CJC voluntàriament ha menystingut les
quaranta-sis sentències (del constitucional i suprem espanyols i del superior
valencià) que refermen que català i valencià són la mateixa cosa i que es pot
dir de totes dues maneres. I ho repetiré: no és feina dels tribunals decidir
sobre la llengua, però resulta que a més els tribunals ho diuen; i, doncs,
contradiuen quaranta-sis voltes (!) això que afirma el Consell Jurídic
Valencià.
El ridícul és en aquest sentit definitiu i despulla la
veritable raó de la cosa. El PP, segons enquestes que ja circulen, no tan
solament perd la Generalitat, sinó que perd també les eleccions. Perd el País
Valencià. I en vista d'això segurament pensa que l'anticatalanisme, que
tradicionalment li havia donat bons resultats, és la darrera arma que li queda
per a marejar i confondre la gent. A veure si pot salvar encara els mobles. Per
això no els importa ni fer el ridícul ni guardar les formes: simplement estan
desesperats.
12)
Es convoquen
les proves per a l'obtenció de certificats de coneixement de llengua catalana de
l'any 2014
Divendres 7 de febrer, es va publicar la
resolució per la qual es convoquen les proves per a l'obtenció dels certificats de
llengua catalana de la
Direcció General de Política Lingüística. El termini de
presentació de sol·licituds és del 14 de febrer al 5 de març de
2014.
Tota
la informació sobre la convocatòria: requisits, calendari
d'inscripcions, estructura i descripció de les proves, etc., es pot consultar a
www.gencat.cat/llengua/certificats
Publicat a VilaWeb dijous
13 de febrer del 2014
PSPV, Compromís i EUPV lamenten el que consideren
'ingerència' en l'Acadèmia Valenciana de la Llengua
Els partits polítics de l'oposició han acusat aquest dijous el
president de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra, de dividir els valencians
amb la polèmica sobre la definició de la llengua que apareix al Diccionari
Normatiu Valencià (DNV) de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Tant
PSPV-PSOE com Compromís i Esquerra Unida del País Valencià (EUPV) consideren que
amb l'encàrrec de dictamen al Consell Jurídic Consultiu (CJC) s'ha produït una
'ingerència' en l'autonomia i independència de l'AVL.
El secretari general del PSPV-PSOE, Ximo Puig, ha dit pel que
fa al dictamen que 'el PP està utilitzant la sortida de la confrontació
intentant desunir els valencians i enfrontar els propis òrgans de la Generalitat
per intentar salvar una situació que és insalvable'. Puig ha remarcat que el
govern valencià 'el que hauria de fer és governar, l'AVL promoure el valencià i
el CJC ajudar que la convivència siga millor des del punt de vista
jurídic'.
'El que necessitem en aquests moments és la unitat dels
valencians i que hi haja un canvi amb un nou govern que permetisca millorar el
finançament i tot allò que té a veure amb millorar les possibilitats econòmiques
dels ciutadans', ha dit Puig.
El portaveu de Compromís en les Corts
Valencianes, Enric Morera, ha considerat que el CJC 'ha optat per la via fàcil
per a donar-li la raó al Consell, però ha caigut en una gran contradicció i, a
més, a demostrar conèixer les lleis de la nostra autonomia'.
'Cal tindre
una miqueta més de memòria per a saber que les Corts Valencianes encarregaren el
17 de setembre de 1997 un dictamen al Consell Valencià de Cultura al voltant de
la llengua i per acabar amb un conflicte lingüístic que sols la dreta ha
aprofitat per traure rèdit electoral', ha recordat Morera.
Morera ha
afegit que dictamen va ser clar 'sobre el nom, la naturalesa i la codificació
del valencià', assenyalant que: 'el valencià, idioma històric i propi de la
Comunitat Valenciana, forma part del sistema lingüístic que els corresponents
Estatuts d'Autonomia dels territoris hispànics de l'antiga Corona d'Aragó
reconeixen com a llengua pròpia'.
Morera ha dit que aquesta definició és
l'emprada en la Llei de creació de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua 7/1998 i
que el diccionari normatiu el que ha és 'recollir el que diuen els altres
estatuts d'autonomia sobre la denominació de la llengua pròpia dels seus
territoris'.
El síndic de Compromís ha proposat que, per acabar amb un
conflicte 'estèril, artificial i aliè als problemes reals de la societat
valenciana, el que cal es posar la definició que recull el dictamen del CVC i la
llei de creació de l'AVL. També, cal recomanar als membres del CJC que consulten
millor la legislació valenciana, que és prou clara i, a més, deixa clar que tot
allò que tinga a vore amb el valencià, és competència de l'Acadèmia, no del
govern ni dels polítics'.
La portaveu d'EUPV, Marga Sanz, ha dit que la
seva formació valora negativament el dictamen perquè 's'ha produït arran d'una
ingerència política del Consell, el qual té un alt grau d'irresponsabilitat en
tota la dinàmica que s'ha produït , perquè al final el que provoca és un
enfrontament entre organismes estatutaris . hem lloat la independència amb què
ha actuat fins ara l'AVL , i el CJC l'únic que ha fet és mostrar submís a unes
exigències del Consell i del PP que ha fet de les senyes d'identitat una nova
batalla política ' .
'Nosaltres no anem a dir el que ha de fer l'AVL ,
precisament perquè respectem la seva independència i autonomia per poder
resoldre els problemes que es refereixen a la nostra llengua i a tota la seva
normativa . L'AVL és competent per fer-ho, i entenem que no es pot judicialitzar
una feina que és de filòlegs , de científics, com fins ara ha funcionat
l'acadèmia', ha conclòs.
14)
Nota de premsa de l'AVL
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua ha rebut hui, amb un
ofici de la consellera d'Educació, Cultura i Esport, el Dictamen 057/2014 del
Consell Jurídic Consultiu de la Comunitat Valenciana. En l'ofici de remissió, la
consellera insta l'AVL a considerar i estimar les recomanacions que conté perquè
la definició de valencià del Diccionari normatiu valencià (DNV) s'acomode al
contingut d'este dictamen tenint en compte l'ordenament
jurídic.
El mencionat dictamen serà objecte d'estudi per
part de la institució perquè tots els acadèmics l'analitzen una vegada l'hagen
conegut. No obstant això, l'AVL considera que la definició de valencià del DNV
és plenament conforme amb l'ordenament jurídic, ja que deixa constància
inequívoca que el valencià es definix com la "llengua romànica parlada a la
Comunitat Valenciana" per més que, amb una denominació distinta, es compartisca
amb altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó, com així consta en el Dictamen
sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat
del valencià, aprovat per unanimitat en la reunió plenària del 9 de febrer del
2005 i publicat en el DOCV núm. 4983, del 12 d'abril del 2005.
El dictamen del Consell Jurídic Consultiu ha
deixat rotundament clar que "el valencià és allò que l'Acadèmia Valenciana de la
Llengua diga que és, en exercici de la seua funció de determinar la normativa
oficial del valencià en el seus aspectes gramaticals, sintàctics, fonètics,
ortogràfics, lèxics i els que siguen necessaris per a l'ús correcte de la
llengua". D'acord amb estes atribucions, l'Acadèmia ha considerat que la
definició de valencià que conté el DNV seguix la mateixa línia del Dictamen
sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat
del valencià (DOCV núm. 4983, del 12 d'abril del 2005), que té caràcter oficial
des de ja fa nou anys i que es tracta del mateix concepte, ara descrit com
correspon a una definició lexicogràfica pròpia d'una acadèmia.
València, 13 de febrer del
2014
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges
informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos,
conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes,
etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb
sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política
lingüística, normativa, etc.
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis
vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat
aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu
moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés,
la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de
correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un
missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací