InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 948 (dijous 13/02/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
 
3) Josep Lluís Navarro - Benvinguda al diccionari de l'Acadèmia
 
4) Felip Gumbau Morera - Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià
 
 
6) Quim Monzó - Un desenllaç inesperat
 
 
 
 
 
 
12) L’AVL edita el Vocabulari de la música en col·laboració amb la Federació de Societats Musicals i CulturArts
 
13) Sixto Ferrero - Vocabulari i Diccionari
 
14) Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 122).

 

409. Sents que has desat les maletes a l’armari el dia que surts al carrer a comunicar-te en català.

Khadija Sahli

 

Filòloga. Secretària de l’Associació de Dones Magribines de Terrassa

 

2)
 
 
 
Podeu fer les vostres propostes ligüístiques ací
 
 
3)
 
Publicat en el diari Levante-EMV dilluns 10 de febrer del 2014
 
 
Josep Lluís Navarro
 
Davant del Diccionari normatiu valencià (DNV), Taula de Filologia Valenciana (TFV) es congratula per la fita històrica de disposar d´un diccionari oficial. A més de mostrar la realitat del valencià, de resoldre dubtes i de guiar en el bon ús de l'idioma, des de TFV pensem que el diccionari de l'Acadèmia havia de donar confiança als parlants, que es veren reflectits en l´obra. Els valencians necessitàvem un diccionari pròxim al poble, que plasmara en el paper les nostres paraules. La primera impressió és que el DNV està amerat d´eixe esperit. El Diccionari serà positiu si aconseguix que els valencians parlen i escriguen sense por de contravindre a la normativa, per un motiu molt senzill: la sentiran seua.

És prompte per a analitzar un treball tan ingent. Però, per poc que el lector s'hi adinse, trobarà vocables poc habituals en la llengua escrita, però molt comuns en la parlada: empastre, enredro, destarifo, orso, curro, entemós, guaixat, samarro, acovilar, apretar, assentar-se, desbrafar, enguiscar, enterar-se, escabussar, etc. També és ressenyable la convivència devariants (cult i culte, creiximent i creixement, etc.), la incorporació de formes verbals com faç, vullgam, tingam o lligga, i una cabassada de frases fetes que reflectixen el geni i l´expressivitat del nostre idioma. Així, tenim motius per a pensar que el diccionari s´ha elaborat des d´una perspectiva oberta i valenciana, que dóna prestigi al lèxic i la morfologia valencians sense oblidar les formes i els vocables propis de les altres varietats.
TFV és conscient del treball fet, del debat intern i de la dificultat d'arribar a consensos. Al remat, la faena ha tirat avant i els valencians tenim motiu per a enorgullir-nos del resultat. Hi haurà temps per part dels professionals de la llengua per a fer esmenes i propostes, que esperem que aniran destinades a sumar i avançar en la plasmació de la realitat del nostre idioma. El fet que els ciutadans puguen col·laborar per a millorar el Diccionari suposa, si es fa efectiu, un mitjà de participació digne d'una acadèmia moderna i sensible a la realitat que l'envolta.

És coneguda la polèmica d'estos dies per la definició de l'idioma. És una qüestió que sempre provocarà debat. Les sensibilitats són diverses i tota definició serà perfectible. En TFV entenem que els valencians no ens podem permetre que eixa qüestió eclipse la importància del DNV, que està en les altres milers de definicions.

El diccionari ja està disponible. Ara falta que la societat acompanye les decisions de l'Acadèmia. La institució deu preocupar-se per ser escoltada pels professors, periodistes, editorials i mitjans de comunicació. Convé que l'AVL els anime a usar sense reserves vocables que fins ara estaven envoltats d'un halo de sospita infundat; que els convença per a deixar-se guiar pels criteris de valencianitat que prevalen en els documents normatius. La tasca no és fàcil: les inèrcies i els prejuís pesen. Esperem que el DNV servisca per a assolir eixos objectius, sense oblidar el més important: vetlar per l'ús del valencià.
 
 
4)

Les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià

 

Felip Gumbau Morera

Professor de Secundària

Benicarló

 

 

1. Introducció

         Moltes han sigut les reaccions que ha generat la publicació recent del Diccionari Normatiu Valencià (DNV), la major part d’elles, de caràcter polític i sentimental, obsessionades per la definició de valencià, i algunes altres, de caràcter filològic, interessades en destacar-ne els aspectes negatius. Però ja va sent hora, ara que ja han passat uns dies de la publicació i s’ha escampat la polseguera mediàtica que havia alçat, que parlem del Diccionari Normatiu Valencià amb la justícia que es mereix, ni desprestigiant-lo ni glorificant-lo, sinó aportant dades i arguments necessaris. Només amb eixe criteri i amb la sensatesa que caracteritza el sector compromés de la societat valenciana, podrem valorar els molts encerts que té el diccionari, com tractaré de mostrar, però també algun defecte, que també en té.

         Per a entendre per què era necessari que els valencians disposàrem d’un diccionari normatiu (i també d’una acadèmia), hem de ser conscients d’un fet social que és evident, encara que alguns sectors encara no ho accepten, i és que vivim –ens agrade o no– en una comunitat lingüística que té dos (inclús tres) sensibilitats identitàries: la valenciana i la catalana (i encara la balear). És per això que hem adoptat una normativa composta de modalitats. Encara que l'existència en una llengua de modalitats diferents no és la situació més idònia, ens adonem que en moltes llengües, fins i tot en les més importants demogràficament i socialment (com l’anglés i el castellà), la distribució d'una llengua en modalitats no només és un fet comú i assumit amb naturalitat pels parlants, sinó que és una resposta inevitable a la realitat social de la seua comunitat lingüística. I és que l'existència de més d'una modalitat normativa en una llengua és una alternativa a la unificació de criteris normatius quan hi han causes socials que la impedixen.

         D’acord amb això, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha seguit fins ara dos criteris: el reconeixement de totes les formes de la llengua comuna i, alhora, la preferència per les peculiaritats autòctones. Eixa concepció, precisament, la va formular Pompeu Fabra mateix, que encomanava als valencians una obra de depuració i redreçament de la varietat pròpia en una de les converses filològiques i que cita Manel Sanchis Guarner a l’inici de la seua Gramàtica Valenciana:

«Nosaltres, catalans, no desitjaríem altra cosa sinó que emprenguéssiu una obra de forta depuració del vostre idioma, encara que no us preocupéssiu gens d’acostar-vos al nostre català; que tractéssiu de descastellanitzar el valencià i, enriquint-lo, procurar acostar-lo al valencià dels vostres grans escriptors medievals».

 

2. Dades

         Una de les actuacions normals que seguix el DNV és donar preferència a les solucions lingüístiques genuïnes per mitjà del criteri de simetria amb el DIEC i seguint el principi de composicionalitat i reciprocitat. Així, si en el DIEC espill remet a la forma preferent mirall, idènticament, en el DNV mirall remet a la forma preferent espill. Això afecta a un grapat de diferències de preferència simètriques; heus ací les que afecten a les paraules que comencen per la lletra a, que són exactament vint-i-cinc.

    1. Diferències de preferència (DNV / DIEC)

Vocalisme: amarar / amerar, arrancar / arrencar.

Consonantisme: alfàbega / alfàbrega, algoritme / algorisme, ametla / ametlla, aniquilar / anihilar.

Morfologia: abastir / abastar.

Formació de paraules: aborronar / esborronar, abreviar / abreujar, agilitzar / agilitar, amortidor / esmorteïdor, amuntonar / amuntegar, arrapar / esgarrapar, arruixar / ruixar, atresorar / tresorejar, autentificar / autenticar.

Lèxic: acatxar / acotxar, agranar / escombrar, alacrà / escorpí, aladre / arada, aladroc / seitó, almesc / mesc, amprar / manllevar, arena / sorra, au / ocell.

         Però les crítiques filològiques que ha rebut el DNV es deuen al fet que ha incorporat no poques entrades i accepcions exclusives que no apareixen en el DIEC. Efectivament, el diccionari valencià incorre ací en una inquietant «anomalia» que vulnera el criteri de simetria i el principi de composicionalitat i reciprocitat. Ara bé, encara que eixa actuació no és desitjable, una part important d’eixes solucions exclusives no són directament atribuïbles al DNV, com vorem. D’eixes entrades o accepcions exclusives, una part són secundàries; de les que comencem per la lletra a, n’hi han vint-i-una.

    2. Entrades exclusives i secundàries del DNV

Lèxic comú: abanderat (banderer), abraç (abraçada), acreiximent (acreixement), afondar (afonar), agravi (greuge), agraviar (agreujar), agrura (agror), alborç (arboç), altària (alçària), apretar (estretir), arraïl (arrel), arrastrar (arrossegar), artiste (artista), atapir (atapeir), avear (avesar), avort (avortament).

Lèxic informal: acaminar (caminar), aixina (així), almorzar (esmorzar), assumpt (assumpte).

Lèxic antic: ab (amb).

         Es critica del DNV que eixes entrades són innecessàries perquè multipliquen les variants de paraules que s’havien consolidat amb una forma comuna. Però resulta que eixes paraules tenen una llarga tradició (Ramon Llull escrivia creximent i Isabel de Villena, acaminar), són ben vives en la llengua actual (almorzar i abraç) i, en alguns casos, són d’ús general (apretar i avort), no debades apareixen reflectides totes (excepte assumpt) en el malaguanyat Diccionari català-valencià-balear (DCVB), tatxat sovint de «dialectal» en el sentit pejoratiu del terme. La incorporació d’eixes paraules, així, no només és necessària, sinó que, a més, té un doble benefici: d’una banda, dóna confiança als usuaris perquè veuen recollides en el diccionari paraules genuïnes i vives i, de l’altra, els orienta per a que sàpiguen quina és la paraula normativa que han de fer servir. Els recels a esta actuació del DNV, per tant, no són del tot fundats, i no són tampoc justos, ja que veiem que el DIEC actua de la mateixa manera amb paraules orientals que el DNV sí que arreplega, encara que serien igualment «innecessàries», com ara cargol (caragol) o cartró (cartó), entre altres.

         Per un altre costat, una altra part de les entrades o accepcions que el DNV incorpora exclusivament tenen el caràcter de preferents. Així, el diccionari valencià, a més d’incorporar unilateralment variants o formes noves que no apareixen en el DIEC, els dóna preferència, de manera que, aquí sí, es crea una multiplicitat asimètrica de solucions lingüístiques entre els dos diccionaris; per exemple, en el DIEC apareix estómac, mentre que en el DNV la paraula estómac és secundària i remet a una forma nova que el DIEC no contempla: estómec. De les que comencen per la lletra a, n’hi han una quinzena (sense comptar l’accentuació de la e).

3. Entrades o accepcions exclusives i preferents del DNV

Vocalisme: albergina / albergínia, argilaga / argelaga, arredonir / arrodonir, arropir-se / arrupir-se, arrunsar / arronsar, arxipèleg / arxipèlag, atol·ló / atol, aturrullar / atorrollar.

Accentuació: alé / alè, anglés / anglès...

Formació de paraules: aconhortar / conhortar, adarga / darga, albarzer / esbarzer, altet / altell, anou / nou, autentificació / autenticació.

Lèxic: acarnissat / aferrissat, atifell / atuell.

         Esta actuació no està exempta de polèmica. Es critica d’esta actuació que el diccionari valencià es guia només per la consigna de buscar i augmentar diferències amb el català. Però la veritat és que, excepte arxipèleg i atol·ló, eixes variants són recollides novament en el DCVB; el que fa el DNV és, simplement, donar-los caràcter oficial i prioritzar les formes generals valencianes (o, dit d’una altra manera, agranar cap a casa). Evidentment, aquesta no és la manera més sensata d’actuar i palesa una falta d’entesa entre els dos diccionaris i les dos institucions. Encara que més avant formularem una alternativa a esta problemàtica, potser una manera de desencallar una tal situació seria que el DIEC fóra més sensible a la incorporació de variants, més d’acord amb la diversitat de la llengua, i els dos diccionaris optaren per un recurs que tant un com l’altre exploten poc, i són les entrades compostes, tal com pratica el DCVB: per exemple, argelaga o argilaga i adarga o darga. Tot és qüestió de voluntat i de seguir un mateix criteri.

         Encara és més evident la necessitat de coordinació entre els dos diccionaris si ens adonem que el DIEC també incorpora un seguit de solucions lingüístiques exclusives, les quals no apareixen en el DNV i són secundàries. El fet que les entrades o accepcions exclusives del DIEC siguen mínimes no es deu tant a un mèrit del diccionari català, sinó que és més un mèrit del diccionari valencià, molt més receptiu a les diverses variants de la llengua. Esta actuació del DNV, la d’incorporar totes les solucions del DIEC, és una manera indirecta d’afirmar la unitat de la llengua molt més important que la mateixa definició del terme valencià.

4. Entrades o accepcions exclusives i secundàries del DIEC

         -àedre (-aedre), colistre (calostre), imbecil (imbècil), motllo (motlle).

         L’expressió màxima de la descoordinació entre el DNV i el DIEC es dóna en catorze entrades o accepcions que anomenem dissimilades, ja que un mateix concepte és expressat d’una manera en el diccionari valencià i d’una altra manera en el diccionari català. Cap d’elles comença per la lletra a, però són dignes de comentar per adonar-nos que la necessitat d’entesa entre les dos institucions normativitzadores és vital.

5. Entrades o accepcions dissimilades

Ortogràfiques: malhumor / mal humor, quetxup / quètxup, rata penada / ratapenada, tòs / tos.

Morfològiques: bastant / bastant -a, coent -a / coent, lluent -a / lluent, pudent -a / pudent, revolut -uda / revolut -a.

Lèxiques: arrop i talladetes / arrop, atovó / tovot, peple / pèplum, posagots / rodal, xoriç / xoriço.

Sintàctiques: batre l’ala / batre d’ales.         

         Finalment, una altra de les novetats que trobem en el Diccionari Valencià Normatiu és que incorpora bona cosa d’entrades o accepcions exclusives que no apareixen en el DIEC i que fan referència a neologismes (com baguet o pàdel) o a lèxic genuí (escarbar o bragues). Este fet és, de bon tros, el més positiu del diccionari, ja que no entra en contradicció amb el DIEC, sinó que amplia i enriquix el vocabulari normatiu. I és que manta vegada els professionals de la llengua han denunciat l’actitud poc oberta del DIEC respecte a la incorporació de paraules noves i de termes de tots els dialectes.

         Pel que fa al tractament dels dialectes, l’any 2007, quan l’Institut d’Estudis Catalans va publicar la segona edició del Diccionari de la Llengua Catalana (DIEC), el diccionari català va perdre una oportunitat immillorable per a donar resposta a les necessitats de la societat valenciana i, incomprensiblement, va deixar d’incorporar paraules tan poc susceptibles de polèmica com alboraier, blaver, bragues, detindre, escarbar, mentira o muixeranga, entre altres. Potser eixa actuació tan poc integradora del DIEC és la que justifica l’existència del Diccionari Normatiu Valencià i li dóna encara més sentit. Sent que la identificació de la societat amb la normativa és essencial per al manteniment de la llengua, els valencians no podem permetre’ns el luxe de deixar paraules vives i constrastadament genuïnes fora de la normativa, sinó que han de tindre cabuda indiscutiblement en el diccionari normatiu. Heus ací el lèxic genuí que hem trobat en les paraules començades per a.

6. Entrades o accepcions exclusives del DNV (lèxic genuí)

Lèxic comú: acatxonar (acatxorrar), acoconar, afaram, ahí, aïna, aixa (interj.), animalot, ansiar, apocat, apreci, apremiar, armatost, arredossar, atalbar, atibacar, atovó, atracar (‘acostar’), atrotinat (‘tribulí’), aüssar.

Lèxic informal: acollonador, acollonant, aixana, apoquinar.

Locucions i frases fetes: en l’actualitat, alma mater, tindre algú en un altar, ser de l'ametla amarga, anar a més, per anticipat, d’arrapa-i-fuig, arrugar-se el melic, etc.

Gentilicis: adorer, agoster, agullentí, aielí, etc.

         D’altra banda, moltes de les incorporacions que fa el diccionari valencià, com ara baguet, flexo, leotards, pàdel, quiniela o voràgine, donen per fi resposta a una demanda llargament desatesa i omplin un buit que manta vegada els professionals de la llengua han criticat del DIEC, que ha sigut massa refractari a la incorporació de conceptes i termes nous d’ús general. Moltes d’eixes paraules ja apareixien en el Gran Diccionari de la Llengua Catalana (GDLC); d’altres, com ara abrillantador, adossat o àrea (d’un camp d’esports), són incorporades valentament pel DNV, atés que es corresponen al vocabulari de la gran majoria dels usuaris de la llengua. El diccionari valencià, per tant, atén per fi la petició que feia l’any 1998 Lluís López del Castillo en el seu Diccionari complementari del català normatiu, que conté, tal com diu l’autor, «un repertori útil i imprescindible amb les paraules i les accepcions que, malgrat ser usuals i vàlides, encara no figuren en els diccionaris normatius». El criteri del diccionari valencià, per tant, és doblement positiu, per tal com dóna resposta a les necessitats actuals de la societat i aconseguix una major identificació dels usuaris amb el model de llengua, cosa que, de retruc, dóna confiança als parlants.

7. Entrades o accepcions exclusives del DNV (neologismes)

abdominals, abrillantador, acabar (‘posar fi’), acústica, adossat, aikido, airbag, Altíssim, anotar (esport), antidopatge, àrea (esport), ariet (futbol), armari de paret, armariet, art dramàtic, sèptim art, assaig (rugbi), assentada (protesta), assilvestrat, auspiciar, autogol, auxili (interj.), avantmatx, avanttítol, avassallar, aventurisme, avortar (v. tr.).

 

3. conclusió

         Al llarg de l’article hem comentat uns quants aspectes del Diccionari Normatiu Valencià. El primer dels aspectes no aporta gran cosa en relació al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, sinó una simple priorització de les variants valencianes, com encisam (o enciam), nadar (o nedar) i melic (o llombrígol), entre altres. Però el fet d’incorporar tot el cabal lèxic consolidat pel DIEC és tota una declaració de principis, ja que garantix la simetria, la composicionalitat i la reciprocitat entre ambdós diccionaris i, en definitiva, és el millor al·legat en favor de la unitat de la llengua.

         Ara bé: per l’altre costat, el Diccionari Normatiu Valencià incorpora bona cosa d’accepcions i entrades exclusives que no apareixen en el DIEC. Eixa actuació és, sens dubte, polèmica i criticable, ja que comporta un trencament dels principis de simetria, composicionalitat i recipocitat. Tanmateix, si fem una anàlisi d’eixes paraules exclusives que incorpora unilateralment el diccionari valencià, ens adonem que una gran part d’elles no entren en contradicció amb les del DIEC, sinó que, contràriament, amplien i enriquixen el cabal lèxic del diccionari normatiu català i omplin un buit important i, en molts casos, incomprensible, més encara en una llengua que necessita guanyar-se dia a dia la identificació dels parlants amb la normativa. D’eixa manera, l’anomalia metodològica en què incorre el DNV, tot i ser reprovable, és una resposta peremptòria a les necessitats comunicatives del valencians, que sovint s’han vist encorsetats per un diccionari normatiu (el de l’IEC) no prou representatiu. Per posar un exemple, si haguérem de fer cas estrictament al DIEC, la nostrada paraula muixeranga encara ara no seria normativa, i com eixa moltes altres. És per això que les crítiques que rep el Diccionari Normatiu Valencià per l’adopció de solucions lingüístiques exclusives són, en gran part, injustes, ja que el fet que no apareguen en el DIEC no és demèrit seu, ans al contrari. Ens atrevim a afirmar, de fet, que tres de cada quatre entrades o accepcions exclusives, aproximadament, constituïxen les grans aportacions que fa el diccionari valencià, que resumim en cinc punts.

a)   Atén les necessitats de la societat actual amb la incorporació de moltes paraules de nova creació, contemplades majoritàriament en el diccionari de l’Enciclopèdia Catalana i llargament reivindicades, com bolo, cel·lo, dòberman, opa, quiròfan o xilena, entre altres.

b)   Recull uns quants préstecs d’ús general que no apareixen en el DIEC, com mojito (castellà), catering (anglés), partenaire (francés), cello (italià) i jacuzzi (japonés), entre altres.

c)    Dóna resposta a la demanda de la societat valenciana de reconéixer oficialment paraules i expressions genuïnes contemplades en el Diccionari català-valencià-balear, i que d’una altra manera no apareixerien en cap diccionari normatiu, com apreci, batistot, clòtxina, comboi, despedir, de repent, rosquilleta, trompellot o tufar-se, entre altres.

d)   Incorpora, amb la respectiva marca [col·loq.], paraules vives del llenguatge col·loquial que són generals de tota la llengua i que afavorixen una major expressivitat i una major identificació dels usuaris amb el diccionari, com ara acollonant, apoquinar, bovo, carinyo, emparrat, espitós, mono, trage o tonto, entre altres.

e)   Arreplega una gran riquesa d’expressions vives que, altrament, no apareixerien en cap diccionari normatiu: locucions (com a rastrons o en porreta), frases fetes (com fer cosa o no dir ni xufa) i refranys (com qui de Déu fuig, debades corre, o el popular estira més un pèl de figa que una maroma de barco).

         De les entrades i accepcions exclusives del DNV, n’hi ha un percentatge no molt elevat però important que, malgrat ser paraules genuïnes i rebre el caràcter de preferents, entren en competència directa amb les solucions del DIEC. Això passa, per exemple, en doblets com febra / febre, galleta / galeta o monyica / canell, en què el diccionari valencià prioritza variants (febra, galleta i monyica) que el diccionari català no recull. Es produïx, per tant, un conflicte d’interessos indesitjable. Per un costat, el diccionari valencià, amb la legítima voluntat de «prioritzar i recuperar solucions lingüístiques genuïnes», sanciona amb el rang de normatives variants que no formaven part de la llengua comuna, però que el DCVB contemplava contrastadament; per l’altre costat, el diccionari català es manté impassiu davant de les aspiracions normatives del diccionari valencià i no conté les noves variants que recupera i prioritza. Lluny de llançar-se retrets per l’atreviment d’un diccionari o per la impassivitat de l’altre, aquest conflicte d’interessos necessita una solució assenyada basada en el debat i en el reconeixement mutu. Com apuntàvem més amunt, una manera de desencallar la situació seria que el DIEC fóra més sensible a la incorporació de les variants (i també dels molts encerts) que proposa el DNV, de manera que s’aconseguiria restablir els principis de simetria, composicionalitat i reciprocitat. Per l’altra banda, el DNV, a més de renunciar a variants poc productives i contrastades com arxipèleg o xupló (xumet), hauria de fer un pas arrere i arribar a un acord (entre molts altres) amb el DIEC per tal de practicar un recurs intel·ligent com el d’oferir entrades compostes, de l’estil de «mentida o mentira», o «orde o ordre».

         Un capítol a part mereixen les entrades dissimilades, com ara quetxup / quètxup, que no trauen trellat i demostren la importància que té que els diccionaris estiguen estrictament coordinats. Podem sumar ací una divergència gràfica (i fònica) absurda, al nostre parer, que incorpora el Diccionari Normatiu Valencià, que és la variant bacallar, que és preferida a la ja consolidada bacallà. Tenim el ple convenciment que estos pocs «errors de sistema», que no beneficien gens a la llengua comuna –ans al contrari, fan sentir una mica de vergonya– seran resolts pròximament per les dos intitucions normatives, de les quals s’espera, no cal dir-ho, que estiguen a l’altura de les circumstàncies.

         Per a acabar l’article, vull referir-me a l’alternativa que vaig proposar en l’article «Una diòcesi amb dos modalitats. Entre la normalitat i l’anomalia», publicat en el llibre Terres de cruïlla. Estudis sobre les comarques de la diòcesi de Tortosa (Onada Edicions, 2013). Allí plantejava la necessitat que les dos entitats normatives arribaren a un acord valent i transcendent en relació a les entrades o accepcions que presenten variacions dialectals, i proposava la incorporació en els diccionaris de marques de modalitat: or. (oriental), occ. (occidental), val. (valencià) i bal. (balear). Així, per exemple, l’entrada nàixer del DIEC, que remet a néixer, hauria d’anar acompanyada de les marques val. i occ., mentre que l’entrada néixer del DNV, que remet a nàixer, hauria d’anar acompanyada de les marques or. i bal. Encara més: les entrades preferents haurien d’incloure sempre la informació del geosinònim entre claudàtors.

 

DIEC

DNV

nàixer  (val. i occ.) néixer 

néixer  [o nàixer (val. i occ.)]  1 Venir al món...

néixer  (or. i bal.) nàixer 

nàixer  [o néixer (or. i bal.)]  1 Vindre al món...

         Contat i debatut, amb les dades i els arguments que hem aportat, som en condicions d’afirmar que les crítiques que ha rebut i seguirà rebent el Diccionari Normatiu Valencià són, en gran part, infundades i immerescudes. Com ja hem vist, el DNV ompli molts buits que té el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans pel que fa al lèxic de nova creació, al lèxic genuí i al lèxic més expressiu, i afavorix la necessària identificació dels valencians amb el model de llengua proposat, cosa que ens autoritza a declarar que les aportacions del Diccionari Normatiu Valencià són majoritàriament positives. Tot i això, l’adopció de solucions unilaterals per part del diccionari valencià crea conflictes d’interessos amb el diccionari català, i s’haurien de superar en els pròxims anys amb bona voluntat, coordinació i debat entre l’Acadèmia i l’Institut per tal de no augmentar les asimetries que ara hi han entre sengles corpus normativitzadors.

 
 
5)
 
Publicat en VilaWeb divendres 7 de febrer del 2014
 
 
Francesc Esteve i Gómez
Tècnic lingüístic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València
 
Anàlisi de Francesc Esteve, tècnic del Servei de Política Lingüística de la Universitat de València, sobre el nou 'Diccionari normatiu valencià'
 
Amb la poca perspectiva que dóna la consulta d'un sol dia --es va fer públic dimecres--, el 'Diccionari normatiu valencià' confirma els pitjors defectes que mostrava l'obra precedent de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua: el 'Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià'. És militantment dialectalitzador, multiplica les variants i molt sovint no és capaç de mantenir ni un mínim criteri de coherència: cada cas té unes raons que contradiuen les que s'apliquen en uns altres exemples.

Que un diccionari que es diu 'normatiu' no és un diccionari dialectal és una cosa evident que els 'acadèmics' de l'AVL semblen ignorar. El normatiu ha d'aplicar una selecció de formes i reduir la variació formal a la mínima expressió, perquè allò que cal aconseguir és sobretot que hi haja una norma clara i, fins on siga possible, una norma unitària. Podem pronunciar –i si no ens ho diuen, potser ni ens n'adonarem– 'istiu', 'estiu' o 'astiu'; 'he fet', 'ha fet', 'hai fet' o 'hi fet', però cal escriure només 'estiu' o 'he fet'.

Doncs el 'Diccionari normatiu valencià' opera massa sovint just en el sentit contrari: multiplica les variants de paraules i terminacions que a tot arreu --incloent-hi el País Valencià-- s'havien consolidat en una forma única de referència. Uns exemples: quin sentit té fer constar com a sinònimes en pla d'igualtat 'coneixement' i 'coneiximent', 'renaixement' i 'renaiximent' o 'decreixement' i 'decreiximent' quan tothom ja escriu aquestes formes en '-eixement'? Això, a banda que, si volien ser exactes, haurien d'escriure 'coniximent', que és com realment ho pronunciem la majoria dels valencians. Per a què admetre ara el sufix '-iste'? Això no sols produeix infinits dobles, sinó també quartets de formes equivalents, com ara 'deportista', 'deportiste', 'esportista' i 'esportiste' i, si fossen coherents, també 'tenista', 'teniste, 'tennista' i 'tenniste'. Per a què donar acollida a formes com 'mangrana' al costat de 'magrana', 'llògic' o 'llegítim' al costat de 'lògic' i 'legítim' o 'lleal' juntament amb 'lleial' –i, en canvi, no admetre, coherentment, els més freqüents i documentats 'llingüística' i 'llengüística'.

A més, la consigna que anima una bona part del 'Diccionari normatiu' és marcar les diferències amb el català culte més general. En comptes d'aprofitar allò que ja s'ha consolidat en comú, es tracta d'anar repescant diferències. I ara i adés, de la manera més enrevessada. Així, per exemple, resulta que 'xarxa' és un entramat de línies, com ara la 'xarxa viària', la 'telefònica', la 'd'oficines' d'una entitat o la d'internet. Ara bé, si es tracta de l'ormeig de pesca i de la malla que trobem en les pistes d'alguns esports, hem de parlar de 'xàrcia'. Més embolicat encara: 'xarxa' és pronuncia [txártxa], mentre que 'xàrcia' s'ha de dir [xársia]. En comptes del generalitzat 'cercador' informàtic o de telecomunicacions cal dir preferentment 'buscador'. Els termes econòmics més formals tampoc no resisteixen: s'admet 'despesa', però és prefereix 'gasto' i també els tècnics 'gasto públic' i 'gasto de representació'. Com que no pot existir sense valencianitzar 'xerrameca' ('parlar sense substància'), se'l fa sinònim de 'xerramenta', que més aviat vol dir 'conversa animada i més o menys sorollosa'. Tots els electrodomèstics composts amb 'rentar' ('rentadora', 'rentaplats', 'rentavaixella') han de ser en 'llava-' i així ja tenim un altre deliciós quartet: 'llavaplats', 'llavavaixella', 'rentaplats' i 'rentavaixella'.

I tot això sense un mínim de coherència: el diccionari admet 'mangrana', però no 'mangraner'; recull 'llògic', 'llògica' i 'llegítim', però no 'illògic' o 'llògicament' ni 'illegítim''; dóna entrada a 'lleal' com a equivalent de 'lleial', però no a 'real' com a alternativa a 'reial'.

Per no parlar del model de llengua utilitzat, que també ha de marcar totes les diferències i inclinar-se per les opcions més dialectals i multiplicadores de variants: en una obra que exigeix un model de llengua formal i neutre, l'AVL utilitza sobretot 'produïx' i no 'produeix'; 'este' i no 'aquest', 'dos' femení i no 'dues', malgrat que la 'Gramàtica normativa valenciana' de l'AVL done les opcions més generals com a equivalents i fins i tot preferibles per a àmbits formals. Potser el 'Diccionari normatiu' no ho és gens, de formal.

I, per acabar, si l'AVL reconeix ara més explícitament que mai la unitat de la llengua, per què no actua en conseqüència i acorda la norma lèxica amb la resta d'entitats de referència, i també amb les universitats? Té sentit legislar per lliure, al marge de la resta de la comunitat lingüística i sovint en contradicció amb aquesta? L'espanyol, el francès i el portuguès han enfortit la cooperació i la codificació unitària internacional mitjançant el 'Diccionario panhispànico' i la 'Nueva gramática de la lengua española'; el Consell Superior de la Llengua Francesa; i l'acord ortogràfic entre Portugal i el Brasil. Segons l'Acadèmia, nosaltres, sense estat propi i amb un estat que ens separa, que ens discuteix la unitat de la llengua i la possibilitat de cooperació, és millor que multipliquem separadament els diccionaris i les formes normatives. I que no ens tinguem en compte. I així ens va.

 
6)
 
Publicat en el diari LA VANGUARDIA dilluns 10 de febrer del 2014
 
Un desenllaç inesperat
 
Quim Monzó
 
El nou diccionari no ha agradat gens al president valencià, Alberto Fabra
 

Dilluns es va saber que l’acte de presentació del flamant Diccionari normatiu de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua –que s’havia de celebrar dimarts– quedava cancel·lat sine die. Oficialment, els motius eren uns problemes tècnics al web, però tothom sabia que la realitat era tota una altra. El diccionari no ha agradat al president valencià, Alberto Fabra, que ha dit que no l’accepta perquè hi ha “certes qüestions que no són compartides amb l’esperit establert en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana”. Seria sorprenent que un polític avantposés els seus gustos polítics per damunt de la filologia si no fos que, dels polítics de la mena de Fabra, ja no sorprèn res. Un munt d’estudiosos s’han passat dotze anys i han fet dues-centes reunions fins a completar el Diccionari normatiu i això, per al president valencià, no té cap mena de valor perquè ell n’esperava una altra cosa i perquè, segons ell, el que importa és el que diu l’Estatut. L’entrada que li cou és la de valencià: “Llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, llocs on rep el nom de català”. És una definició magistral: dictamina que la llengua és la mateixa en tots aquests territoris i clava un mastegot als promotors de la incultura.
 
Dimecres a la tarda, al web, el diccionari ja es podia consultar. M’hi vaig passar hores, remenant-hi i descobrint-hi meravelles: “tindre molta fusta al cap”, “veges si talla, ganivet de fusta esmolat amb palla”, “ser els set paquets”, “tindre la figa girada”, “campanar de bajoques”... Com que compartia les troballes per Twitter, a última hora de la tarda un parell de tuiters em van fer arribar una accepció de llençolada que no he sentit mai al Principat: “Joc eròtic en el qual un grup d’hòmens s’asseuen al voltant d’una taula, de manera que la part inferior del cos quede tapada per un llençol gran, i després una persona situada davall de la taula practica una masturbació a un dels participants, que ha de fer creure als altres que no és ell qui rep l’estimulació genital”. Acostumats que el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, impulsat a principis del segle XX per tot de senyors amb corbatí i actituds més aviat puritanes, menyspreés i deixés de banda bona part de la riquesa del lèxic sexual català, el diccionari de l’AVL és una feliç eina compensatòria.
 
Entenc la indignació d’Alberto Fabra. El 1998 no es van pas treure de la màniga l’Acadèmia Valenciana de la Llengua perquè, ara, el Diccionari normatiu valencià remarqui la unitat de l’idioma. ¿Per arribar a això s’han passat dotze anys redactant-lo? Maleïts filòlegs que els pepers consideraven obedients al seu diktat i que ara els surten amb aquest estirabot catalanista. Els ha eixit el tir per la culata.
 
 
7)
 
 
Una de les constants en el procés de normalització lingüística del valencià al nostre país és la ingerència política contínua pel que fa a la denominació de la llengua i a la seua exclusió dels àmbits d’ús que li correspondria com a llengua pròpia i en equitat amb l’espanyol. De fet, cada dia que passa l’actual govern de la Generalitat Valenciana empeny el valencià cap a la seua anihilació de la vida pública perquè s’accentue el seu grau dialectal i s’utilitze únicament en l’àmbit familiar. Per això, l’Associació Cívica per la Llengua El Tempir rebutja públicament l’enèsima ingerència del Govern valencià en l’AVL, produïda arran de la definició de “valencià” en el nou diccionari normatiu, que atempta contra la independència científica d’aquesta institució valenciana tal com en el seu moment ja va fer l’exconseller d’Educació i Cultura, Alejandro Font de Mora, que entrà a l’AVL per imposar-hi les tesis polítiques del PP i evitar un pronunciament científic sobre la denominació de la llengua del poble valencià.

D’altra banda, El Tempir fa una crida a tots els ciutadans a no entrar en un debat onomàstic que ja fa temps està resolt i sí a prendre una actitud ben activa, una actitud d’unitat, a favor de la normalització lingüística del valencià perquè puguem aconseguir entre tots fer realment efectiu l’article 6 del nostre Estatut d’Autonomia, que conculca dia sí i dia també, de manera farisea, el PP, el qual ha demostrat que la seua manera de defensar la promoció social del valencià és el tancament de la RTVV, per exemple. Així mateix, El Tempir se solidaritza amb l’AVL i refusa l’agressió política que ha patit, cosa impròpia d’un país democràtic i que ens fa retrocedir en el temps a èpoques dictatorials, que hauríem d’haver superat i no ha estat així. Cal treballar perquè el Consell promoga l’ús social del valencià i evitar que continue en l’estratègia d’atacar gratuïtament el prestigi de la llengua. Aquesta ingerència no ha de servir de cortina de fum ni impedir-nos parlar d’altres temes molt preocupants socialment com són la corrupció, les retallades de l’estat del benestar a casa nostra i el mal govern que patim els valencians.

(Font: ACL El Tempir)

 
8)
 
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dijous 6 de febrer del 2014
 
 
El lletrat Moisès Vizcaino afirma que ha enregistrat aquestes resolucions en el CJC per a demostrar que no hi ha conflicte lingüístic
 
9)
 
 
 
Alfons Esteve i Francesc Esteve
 
La polèmica creada per les definicions de 'valencià' i 'català' del 'Diccionari normatiu valencià' que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua acaba de publicar ens retorna a l'enèsima resurrecció artificial de l'anticatalanisme del PP, amb el repetidíssim recurs a l'imperialisme català que amenaça el valencià. I la cúpula del PP valencià, aquella dels qui no el parlen mai --com Alberto Fabra-- o dels qui demanen disculpes si el parlen --com la consellera M. José Català--, s'ha afanyat a reclamar un informe al Consell Jurídic Consultiu perquè dictamine si això és legal o si atempta contra l'estatut.

Des del punt de vista estrictament tècnic i jurídic, la situació no pot ser més ridícula, perquè precisament segons la legalitat estatutària l'Acadèmia Valenciana de la Llengua és la institució de la Generalitat (art. 20) que té la competència de 'determinar i elaborar, en el seu cas, la normativa lingüística' del valencià, d'acord amb els articles 6.8 i 41. Però, a més, l'equiparació entre les denominacions 'català' i 'valencià' referides a la llengua han estat confirmades almenys per 46 sentències, entre les quals algunes de les màximes instàncies judicials espanyoles: una del Tribunal Constitucional (sentència 75/1997), 19 del Tribunal Suprem i 26 del Tribunal Superior de Justícia valencià. Tot un rècord de derrotes judicials del govern del PP que el Consell Jurídic Consultiu haurà d'avaluar.

I ja és curiós que un govern puga procedir contra les definicions d'un diccionari, ni que siga l'acadèmic. Algú s'imagina el govern espanyol o el valencià procedint contra el 'Diccionario de la lengua española' de la Real Academia Española, perquè aquest parla des del mateix títol de 'llengua espanyola' allà on la constitució la designa només com a 'castellà', perquè 'llengua espanyola', amb la constitució a la mà, és qualsevol de les que es parla a l'estat espanyol: 'El castellà és la llengua espanyola oficial de l'estat. [...] Les altres llengües espanyoles seran també oficials [...]' (art. 3.1 i 3.2). Per cert, aquest 'Diccionario' defineix el valencià com a 'Variedad del catalán, que se usa en gran parte del antiguo reino de Valencia [...]') i caldria animar el Consell Jurídic Consultiu a procedir, si escau, no sols contra l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, sinó també contra la Real Academia Española –i, de passada, contra les altres acadèmies de l'estat que també reconeixen que el valencià és una varietat del català: l'Institut d'Estudis Catalans, l'Euskaltzaindia o la Real Academia Galega. Au, que com més serem, més riurem!

Però n'hi ha més encara. És cert que amb aquestes definicions del 'Diccionari' l'AVL es pronuncia de manera molt més clara que no ho havia fet abans, però l'equiparació de 'valencià' i 'català' no és, ni de bon tros, la primera. Recordem que el mateix dictamen de l'AVL 'sobre els principis i criteris per a la defensa de la denominació i l'entitat del valencià' ja deia (punt 1) que 'la llengua pròpia i històrica dels valencians, des del punt de vista de la filologia, és també la que compartixen les comunitats autònomes de Catalunya i de les Illes Balears i el Principat d'Andorra. Així mateix és la llengua històrica i pròpia d'altres territoris de l'antiga Corona d'Aragó (la franja oriental aragonesa, la ciutat sarda de l'Alguer i el departament francés dels Pirineus Orientals). Els diferents parlars de tots estos territoris constituïxen una llengua'. I en el punt 6è: 'És un fet que a Espanya hi ha dos denominacions igualment legals per a designar esta llengua: la de valencià, establida en l'Estatut d'Autonomia de la Comunitat Valenciana, i la de català, reconeguda en els estatuts d'autonomia de Catalunya i les Illes Balears, i avalada per l'ordenament jurídic espanyol [...] i la jurisprudència.' I recordem així mateix que aquest dictamen fou publicat en el 'Diari Oficial de la Generalitat Valenciana' el 12 d'abril de 2005, amb un caràcter oficial que el govern valencià i el Consell Jurídic Consultiu haurien de saber i aplicar. Això si jugàvem net.

I la més clara de totes: el 'Diccionari valencià' publicat per la Generalitat Valenciana el 1995 definia el valencià així: 'Varietat de la llengua catalana parlada a l'antic Regne de València'. I en la segona edició, de 1996, ja amb el PP ocupant el govern valencià, es repetia la definició, canviant només 'Regne de València' per 'Comunitat Valenciana'.

Per què ara tot aquest rebombori i aquest espectacle exagerat amb colps de pit per la llengua amenaçada que ells ni parlen personalment ni usen institucionalment ni promouen socialment? Doncs, ras i curt, perquè el PP valencià ha de tapar tots els casos de corrupció que l'ofeguen (Rafael Blasco i el cas Cooperació; Juan Cotino, Francisco Camps, Rita Barberà, el Gürtel, la visita del papa a València, les víctimes del metro, la ruïna del Canal 9...) amb desenes de diputats encausats i amb l'emprenyament d'una bona part de la societat valenciana. I, durant dècades, l'anticatalanisme ha estat el recurs fàcil per a desviar l'atenció i llançar una cortina de fum patriòtica a la defensiva, com a equivalent de la conspiració judeomaçònica. I l'altre motiu és que tot plegat constitueix una manifestació sincera de la concepció de 'cortijo' andalús que el PP té de les institucions que governa: com pot ser que l'AVL –que és una institució de la Generalitat Valenciana i, per tant, un mer capatàs del govern, amb membres que ells han nomenat a dit– no faça allò que ells li manen i es dedique a aplicar un criteri independent?

Si el Consell Jurídic Valencià és rigorós i conseqüent, haurà de procedir no sols contra l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, sinó contra l'Institut d'Estudis Catalans, la Real Academia Española, l'Euskaltzaindia, la Real Academia Galega, contra el Tribunal Constitucional, el Tribunal Suprem i el Tribunal Superior de Justícia valencià i, sobretot, contra el govern valencià, que ha avalat i permès des del 1995 l'equiparació de 'valencià' i 'català'. Caldrà llogar-hi cadires: la tragicomèdia institucional valenciana promet arribar a cims mai assolits!

 
10)
 
Publicat en VilaWeb dimarts 11 de febrer del 2014

La Universitat de València demana a Fabra respecte per a la comunitat científica i la unitat de la llengua

Considera que el govern valencià està generant tensió amb les declaracions sobre l'Acadèmia Valenciana de la Llengua

La Universitat de València (UV) manifesta aquest dimarts a través d'un comunicat que les declaracions polítiques respecte a la definició de valencià del nou diccionari de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) 'han generat una tensió que ha esdevingut en actes vandàlics i amenaces a la integritat de les persones que no són acceptables i que alteren la convivència'. En aquest sentit, refusa les amenaces al president de l'AVL, Ramón Ferrer, i demana a les autoritats 'màxima vigilància i diligència per evitar la reproducció dels fets i la potencial conversió en actes de violència'. Així mateix reclama respecte per a la comunitat científica i que s'acatin les sentències que avalen la unitat de la llengua. La UV recorda així que la sentència número 474/2006 del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) valencià assenyala que 'l'única raó de la posició de la Generalitat és l'obstinació de la ignorància i el rebuig dels criteris científics que avalen la unitat lingüística'.

La institució afegeix que hi ha 'una gran quantitat de sentències que han generat suficient jurisprudència per afegir suport legal al reconeixement de la unitat lingüística entre el valencià i el català. De fet, el Tribunal Constitucional ja va concloure en 1997 que la denominació estatutària no és una denominació excloent. Igualment, la darrera sentència del Tribunal Suprem, de 2012, reitera que el valencià i el català són la mateixa llengua'.

El comunicat continua defensant la tasca de la UV 'pel manteniment de la dignitat del valencià' i remarca 'l'important esforç en la normalització de l'ús de la llengua desenvolupat al si de la institució acadèmica pels departaments, centres, instituts d'investigació i serveis'.

En aquest context el Consell de Direcció de la Universitat de València, la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació, el Departament de Filologia Catalana, l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (seu de València) i el Servei de Política Lingüística de la Universitat de València 'demanen el respecte a la comunitat científica universitària en aquesta matèria, així com l'acatament de les sentències judicials que avalen la unitat lingüística de valencià i català'.

11)
 
Publicat en EL PUNT AVUI dimecres 12 de febrer del 2014

El CJC dictamina que l'AVL no té competència per a definir el nom de la llengua

L'ens consultiu de la Generalitat Valenciana assegura que les afirmacions que fa al seu Diccionari sobre el valencià no s'ajusten ni a l'Estatut ni a la llei de creació de l'AVL

L'entitat normativa equipara en el seu text valencià i català

Membres del PP van demanar el tancament de l'entitat

El Consell Jurídic Consultiu (CJC) ha dictaminat que l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) no té competències per a definir el nom de la llengua. Segons avancen les edicions digitals d'alguns diaris valencians, el dictamen subratlla que les afirmacions de l'entitat normativa en la definició que fa del “valencià” i que l'equipara al “català” en els seu Diccionari Normatiu Valencià “no s'ajusten al que recull l'Estatut i la pròpia llei de creació de l'AVL”.

El pronunciament es produeix després que la Conselleria d'Educació sol·licitara a l'ens consultiu un dictamen sobre “l'acomodació” de la definició de valencià del Diccionari a l'Estatut, ja que alguns veus del PP van criticar durament l'homologació de valencià i català del text.

El Diccionari que ha aprovat l'AVL defineix valencià com “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francès dels Pirineus Orientals, el Principat d'Andorra, la franja oriental d'Aragó i la ciutat sarda de l'Alguer, llocs on rep el nom de català”.

Al·legacions

L'advocat Moisès Vizcaino va presentar dijous passat per registre al Consell Jurídic Consultiu (CJC) valencià un escrit amb les 46 sentències fermes que avalen el nom 'català' per a la llengua pròpia del País Valencià. Vizcaino va sol·licitar al CJC que tingui presents aquestes sentències a afectes de jurisprudència al seu dictamen. El document recull sentències des de 1997 fins a 2013 de diverses instàncies des del Constitucional, al Suprem i TSJ valencià.Aquest dimarts, el mateix Vizcaino, acompanyat del secretari general d'Acció Cultural, Toni Gisbert i del filòleg i tècnic lingüístic de la Universitat de València, Francesc Esteve van presentar al CJC nous arguments acadèmics i jurídics que avalen l'equiparació de la denominació 'valencià' i 'català'. Entre els documents aportats, hi ha un diccionari editat l'any 1995 amb l'aval de la Generalitat Valenciana i que defineix el 'valencià' com “varietat de la llengua catalana”. Igualment, i entre altres documents, es va aportar una prova que mostra que l'any 2006 la mateixa Generalitat Valenciana va defensar davant el Tribunal Suprem que el valencià és una varietat de la llengua catalana així com les definicions de totes les acadèmies de la llengua de l'Estat espanyol, entre elles la Reial Acadèmia Espanyola, que accepten la unitat de la llengua catalana en les definicions de 'valencià'

 
12)
 
L’AVL edita el Vocabulari de la música en col·laboració amb la Federació de Societats Musicals i CulturArts

El president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, Ramon Ferrer, i el president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, Josep Francesc Almería, s’han reunit hui en el monestir de Sant Miquel dels Reis per a planificar accions conjuntes destinades al foment del valencià, coincidint amb la publicació del Vocabulari de la música, editat per la institució normativa en col·laboració amb la Federació i CulturArts.

El Vocabulari de la música facilitarà i acostarà a la població en general, i als professionals de la música en particular, la terminologia valenciana pròpia d’esta disciplina, en paraules del president de l’AVL. «L’objectiu de l’obra és, a més de difondre la forma valenciana d’una àmplia selecció de termes de l’àmbit musical, donar-ne una definició senzilla i intel·ligible per a tots els públics», ha assegurat Ramon Ferrer.

Per la seua part, Josep Francesc Almería, com a president de la Federació de Societats Musicals de la Comunitat Valenciana, ha agraït l’esforç i el treball de l’Acadèmia en l’edició d’este vocabulari, una obra que arribarà a totes les societats musicals i escoles de música repartides per tot el territori valencià, una xarxa ben consolidada i en continua activitat que servirà de plataforma per a la seua difusió.

El Vocabulari de la música, coordinat per la Comissió de Llenguatges Específics, consta de 234 pàgines i conté, a més dels criteris d’ús, unes mil cinc-centes paraules amb les definicions corresponents, i dos apèndixs finals en els quals, partint del castellà o de l’anglés, s’obté el terme equivalent en valencià. La presentació oficial tindrà lloc en breu i comptarà amb l’assistència d’una àmplia representació de societats musicals de la Comunitat Valenciana.

 
13)
 
Publicat en LA VEU DEL PAÍS VALENCIÀ dimecres 12 de febrer del 2014
 
 
Sixto Ferrero
 
 
 
14)
Demà en InfoMigjorn Cap de Setmana
Sumari
 
1) Eugeni S. Reig - portar mal espill
 
2) Eugeni S. Reig - posar en córcora
 
3) Antoni Llull Martí - La importància secundària de l’ortografia
 
4) Pere Ortís - Empobriment de la llengua catalana. Tot allò que li hem fet perdre i que cal restituir-li. Els mots. Lletra H.
 
5) Albert Pla Nualart - A vegades, de vegades i en ocasions
 
6) Jaume Salvanyà - El llenguatge col·loquial dels informatius de RAC1
 
7) Josep Daniel Climent - Crida a la creació de la Fundació Enric Valor
 
8) Jesús Bernat Agut - El roig a la toponímia
 
Si voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d’enviar a l’adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l’adreça electrònica on voleu rebre’l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2014 és de 25 euros.
 
Els nous subscriptors podreu llegir en la web tots els butlletins d'InfoMigjorn i d'InfoMigjorn Cap de Setmana que s'han publicat fins ara.
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací