399. Avui, a la meva edat,
passada la frontera de tantes coses que m'havien fet malbé la vida, encara em
queden unes quantes passions: escriure, el meu país, i el meu idioma tan dúctil
i bell que em permet d'aconseguir una prosa neta i clara; de dir el que vull dir
i de fer-ho entenedor als altres.
Mercè Rodoreda
Escriptora
Els
valencians, afortunadament, tenim menfot i menfotisme, paraules ben nostres,
creades per l'enginy del nostre poble.
Un
menfot és aquell que té igual de tot, que no li importa ni li preocupa
res, que manté una actitud d'indiferència respecte a determinades coses que es
suposa que li haurien d'interessar, que no vol saber res d'exigències morals,
polítiques o religioses i que no li preocupen en absolut els convencionalismes
que ens imposa la societat. En definitiva, és u que no té formalitat, que tot
s'ho tira a l'esquena, que se'n fot de tot.
El mot menfot és la grafia aglutinada de «me'n
fot».
En el valencià de les comarques centrals, especialment a la ciutat de
València, s'usa la variant formal meninfot. ¿Com s'ha format eixa
variant? Fa l'efecte que siga l'aglutinació de «me n'hi'n fot», amb el pronom
personal adverbial en repetit. És veritat que molts valencians diuen
‘meninfot' en lloc de menfot, però això no és motiu per a admetre
meninfot. També molts valencians diuen ‘vecicleta' en lloc de
bicicleta, ‘cagarnera' en lloc de cadernera o ‘cocleta' en lloc de
croqueta i a ningú li passa pel cap admetre en els diccionaris normatius
eixes formes pel simple fet que són populars i les diu molta
gent.
Actualment la joventut empra molt –encara que cada vegada més poc– la paraula pasota (amb s
sorda i o tancada), nascuda a mitjan decenni del setanta i usada,
fonamentalment, al voltant del llenguatge cheli, l'argot urbà madrileny
de la darreria del segle xx, que a
mi em sembla una barreja deplorable del parlar popular de Madrid amb vocables
propis de les classes marginals i aportacions dels corrents contraculturals;
llenguatge que jo, personalment, trobe empobrit i desagradable. L'argot cheli va nàixer en el si d'alguns grups
marginals caracteritzats pel seu incorformisme i el seu menfotisme i hauria
passat completament desapercebut si no fóra pequè alguns publicistes espavilats
el varen convertir en marca comercial de la Movida madrileña i el varen elevar a la
categoria de bandera. Alguns, com ara Ramoncín i Francisco Umbral, en varen fer,
fins i tot, diccionaris. Però el cheli, en el seu moment, no va tindre
cap importància i ara en té menys encara perquè pràcticament ha desaparegut. És
una llàstima que la nostra joventut renuncie a paraules autòctones valencianes i
les substituïsca per altres que ens són completament
estranyes.
En castellà, per a anomenar la classe de persona que els valencians
denominem menfot, s'han usat sempre expressions com ara ser un viva la
virgen o ser un aquí me las den todas. La paraula pasota va
nàixer en el decenni dels vuitanta del segle xx i hui està completament passada de
moda. Encara que la paraula ha estat admesa en el DRAE, no s'empra gaire. Els adolescents
castellanoparlants actuals ja no l'usen.
Cal aclarir que la paraula menfotista, emprada per Joan Fuster,
és una creació de l'assagista de Sueca –possiblement inspirada en el francés j'menfoutiste– i no l'usa ni l'ha usada
mai cap valencianoparlant, excepte el seu creador. El dimecres 24 d'octubre de
1954, va escriure en el seu diari:
«Tres n'hi ha, al meu veure: la de l'escèptic, la de l'indiferent i la
del menfotista (no trobo, de moment, cap altre mot que sigui, alhora, més
acadèmic i tan expressiu). En totes tres actituds, però per causes diferents,
trobem la mateixa inhibició respecte a la veritat –respecte al valor de la
veritat i respecte a la veritat dels valors.
»L'escèptic dubta: no nega la veritat; veu moltes veritats i, prudent,
no gosa decidir-se per cap. L'indiferent va una mica més enllà: no arriba a
plantejar-se el problema de la veritat, no cedeix a cap il·lusió - Moravia n'ha
fet uns retrats admirables, en la seva novel·la. I el practicant del menfotisme
- diguem-ne, provisionalment, del “tant se me'n dóna” - abasta, d'alguna manera,
a intuir el pes i exigència del món dels valors, però s'hi gira d'esquena,
arronsa els muscles i salta tranquil·lament l'obstacle que li oposa. L'escèptic
serà un irònic; l'indiferent, un apàtic; l'altre, un poca-vergonya».
(Joan Fuster, Obres completes, II, Diari 1952 - 1960, Edicions
62, Barcelona, pàg. 146).
Si actualment alguns diccionaris arrepleguen la paraula
menfotista és únicament i exclusivament perquè la va escriure Joan Fuster
en el seu diari. Només per això.
El menfotisme és l'actitud pròpia del menfot.
El
Diccionari general de la llengua catalana i el Diccionari
català-valencià-balear no arrepleguen cap dels vocables que ens
ocupen.
El
Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans (tant la primera edició com la
segona) i el Gran diccionari de la llengua catalana arrepleguen
únicament menfotisme.
El
Diccionari valencià. (2a edició, Institut de Filologia Valenciana /
Generalitat Valenciana. Editorial Bromera. València, 1996), recull menfot
i menfotisme, però no arreplega cap altra variant formal. Tampoc recull
ni passota ni passotisme. Considere que eixa és la manera adequada
d'actuar.
El
Gran Diccionari 62 de la llengua catalana (Edicions 62, Barcelona, 2000)
arreplega els mots passota i passotisme (grafiats amb s
doble) i també menfotisme i menfotista, però no menfot. Les
definicions que dóna són les següents:
–passota. fam. 1. adj Relatiu al passotisme.
–passotisme m. fam Actitud d'indiferència per tot.
Acusen injustament el jovent de passotisme (sin. menfotisme)
–menfotisme m. Actitud d'indiferència respecte a alguna
cosa que hauria d'interessar o de preocupar.
–menfotista 1. adj. Realtiu al menfotisme. Una actitud
menfotista.
El
diccionari del SALT3 no arreplega menfot però sí menfotisme que
remet a meninfotisme. Arreplega meninfot, meninfotisme i
menisfotista, però no menfotista. Curiosament meninfotista
remet a menfot, que no apareix.
El Diccionrti ortogràfic i de pronunciació
de l'AVL arreplega menfot, menfotista,
menfotiste, meninfot, menisfotista i meninfotiste, així com menfotisme i meninfotisme. A més,
arreplega passota i passotisme. En total, deu
entrades.
Quin problema hi ha perquè una televisió com TV3 es pugui veure en un territori veí amb el qual comparteix llengua i història? ¿És aquest el concepte de pluralisme i de llibertat d'informació que té el PP? El govern espanyol al·legarà formalismes legals i negarà qualsevol lectura política, però el fet és que en menys de dos mesos els valencians s'han quedat sense oferta mediàtica audiovisual en català. Sembla com si Madrid hagués arribat a la conclusió que la llengua catalana és portadora d'algun estrany virus i que, per tant, cal acotar al màxim la seva projecció i el seu àmbit d'influència. Però és que precisament el respecte per la diversitat lingüística, i fins i tot la protecció d'aquest patrimoni amenaçat per la puixança del castellà, hauria de ser una de les prioritats del govern espanyol si realment volgués seduir Catalunya i oferir-li un encaix satisfactori. El govern de Rajoy actua completament en sentit contrari. El curs que ve entra en vigor una llei, la Lomce de Wert, que és inassumible i inaplicable a Catalunya perquè afecta els pilars bàsics del sistema educatiu i de la convivència. I no hi ha indicis de rectificació.
Rajoy va dir dilluns en una entrevista que, com a part del seu pla per impedir la consulta, tenia la intenció d'"enfortir llaços" entre Catalunya i la resta d'Espanya. I curiosament la primera mesura del seu govern després d'aquestes paraules és tallar les emissions de Catalunya Ràdio al País Valencià.
Presenta un informe sobre les línies que l'administració educativa proposa eliminar per al curs vinent
La Conselleria d'Educació vol suprimir 187 unitats educatives d'infantil a l'ensenyament públic i fer-ne vuit de noves a l'escola concertada, segons que denuncia Escola Valenciana, que avui ha presentat un informe al respecte. 'Una de les mesures que es van prendre per part l'administració educativa el curs passat va ser l'augment d'alumnes per aula de 25 a 30 amb la intenció de tancar aules en les escoles públiques i reduir professorat. Conseqüència d'aquest fet és la proposta de supressió d'unitats educatives que la Conselleria d'Educació ha fet per al curs 2014-2015', alerta l'entitat, que retreu que el govern promou 'de manera aclaparadora l'ensenyament concertat en castellà i ataca de manera directa l'ensenyament de qualitat, el públic en valencià', en paraules del president, Vicent Moreno.
Escola Valenciana diu que la consellera d'Educació, Maria José Català, ha passat d'un període de diàleg a començar un procés d'atac a l'ensenyament públic en català 'en consonància al que ha fet José Ramón Bauzá a les Illes Balears'. Així, ha recordat que un dels suposats arguments del president d'Alberto Fabra per a tancar RTVV era garantir l'educació pública valenciana però que en canvi hi ha sis escoles públiques amb línies en català que corren el perill de desaparèixer si se suprimeixen les unitats proposades per al curs que ve. Es tracta dels col·legis Santa Quitèria d'Almassora (Plana Alta), Sara Fernández de València, Ciutat de Cremona d'Alaquàs (Horta Sud), Josep Camarena de Gandia (Safor), Torre de les Maçanes de Torre de les Maçanes (Alacantí), i Cases del senyor de Monòver (les Valls del Vinalopó).
'És inacceptable que es propose deixar algunes poblacions sense escola pública en valencià, en cap lloc ha de faltar l'oferta en valencià, almenys a les zones denominades valencianoparlant. La Conselleria d'Educació està privant a una població d'un dret bàsic i necessari, està llevant l'oportunitat de tindre el millor ensenyament possible. La suposada manca de matrícula, en molts casos, prové de la nul·la promoció dels centres per part de la Conselleria d'Educació, escoles que garanteixen l'educació òptima als estudiants que en un futur seran els qui duran endavant aquesta terra que tant ens estimem uns i tant balafien altres', ha criticat Vicent Moreno.
Escola Valenciana ha recordat que per a l'actual curs es van aconseguir quaranta noves línies d'ensenyament en català i que ara l'administració de Fabra proposa d'eliminar-ne 151 per al curs vinent.
Cent anys després que Pere Barnils publiqués en alemany la seva tesi doctoral sobre el dialecte d'Alacant –l'havia llegit el 1912 a Halle an der Saale, Alemanya–, el lingüista i germanista Ferran Robles ha traduït l'obra al català, adaptant “la complicada retòrica de la llengua acadèmica alemanya a l'expressió catalana”. La traducció, excel·lent, aporta diversos mèrits a la que es considera la primera monografia sobre un dialecte de la llengua catalana al País Valencià. En dic tres: Robles traspassa la transcripció fonètica jespersiana a l'alfabet fonètic internacional; col·loca els mapes originals en el punt on són citats, no al final de l'obra, i facilita la consulta de la tesi amb quatre bons annexos. També subratlla algunes badades de Barnils, en unes selectes notes a peu de pàgina. Però, a banda de la traducció, Robles fa un estudi extraordinari de la lectura de Die mundart von Alacant.
Així, presenta la biografia del mestre de Centelles, detalla els estudis europeus de dialectologia romànica (els orígens de la dialectologia, l'estudi del canvi fonètic, l'estudi del lèxic i la geografia lingüística) i, finalment, explica el mètode emprat i els resultats de la tesi. Aquesta conté una representació general del sistema fonètic de la parla alacantina, amb anotacions sobre el lèxic, i la relació completa de paradigmes verbals.
El Dr. Julià i Muné, de la Universitat de Lleida, va escriure fa trenta anys que Pere Barnils era un lingüista oblidat “perquè no s'havia calibrat la seva rellevància dins la lingüística catalana”. El 1993 Manuel Alvar va assenyalar, amb relació a Barnils, que costaria de trobar a tot Europa algú que a començaments del segle XX estigués més actualitzat quant a la recerca sobre les llengües i els dialectes romànics contemporanis.