InfoMigjorn, revista digital sobre llengua catalana [10.300 membres]
 
Butlletí número 926 (dimarts 07/01/2014) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
 
Si durant l'any 2014 voleu rebre cada divendres el butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana heu de manifestar-ho explícitament en un missatge electrònic que heu d'enviar a l'adreça infomigjorn@telefonica.net en el qual heu de fer constar el vostre nom i cognoms i l'adreça electrònica on voleu rebre'l.
 
El preu de la subscripció al butlletí InfoMigjorn Cap de Setmana corresponent a l'any 2014 és de 25 euros.
 
 
SUMARI
 
 
1) 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú
 
2) Eugeni s. Reig - El betacisme
 
 
 
5) L'Aiguadolç dedica el darrer número a la relació entre la literatura i el cinema
 
6) XVI Fòrum d'Estudis Ibèrics a la Universitat d'Oxford
 
 
 
 
1)
 
Publicat en el llibre 500 raons per parlar català, de David Pagès i Cassú (CCG edicions, Girona, 2011, pàg. 116).
 

387. Hem de preguntar-nos: ¿volem transformar el valencià en una llengua cada volta més regular i més acostada al castellà o volem conservar-la tal com l'hem heretada dels nostres pares? El valencià serà el que els valencians vulguem que siga. Fóra bo que tots meditàrem una miqueta sobre açò.

 

Eugeni S. Reig

Lexicòleg

 
2)
El betacisme
 
Eugeni S. Reig
 
Anomenem betacisme el fet de pronunciar la v com a bilabial en lloc de com a labiodental. La pronúncia tradicional valenciana distingix el so labiodental representat ortogràficament per la lletra v del so bilabial representat per la lletra b, diferenciació que ja fa temps que es va perdre en la zona corresponent al subdialecte apitxat i en la major part de la zona corresponent al subdialecte nord-septentrional, però que s'ha mantingut fins avui en la resta de l'àrea lingüística valenciana. Els parlars valencians meridionals –tant el nord-meridional com el sud-meridional–, així com el parlar de la Plana Baixa, no són ni han sigut mai betacistes. Els valencians d'eixes zones han pronunciat sempre la v de manera molt clara com a labiodental, fent tocar el llavi inferior amb les dents de dalt. La pronúncia tradicional valenciana de la v ha sigut sempre labiodental fricativa sonora, que és la correcta. (Recordem que una consonant s'anomena fricativa quan hi ha una eixida continuada d'aire i s'anomena sonora quant hi ha vibració de les cordes vocals). Però actualment, per a vergonya nostra, cada volta hi han més valencianoparlants betacistes. L'increment del betacisme es nota, fonamentalment, entre els més jóvens.
Però ¿per quin motiu es produïx el citat fenomen? La causa es troba en la pèrdua del so plosiu de la b. La b valenciana és bilabial oclusiva sonora. (Recordem que els sons oclusius són aquells en els quals es produïx una eixida brusca d'aire, com si fóra una explosió, no una eixida continuada). En una paraula com, per exemple, cabàs els valencians pronunciem la b amb un so plosiu rotund. Si aquesta b passa a pronunciar-se com a bilabial fricativa sonora, per a la qual cosa els dos llavis s'acosten però no arriben a tocar-se, i hi ha una eixida continuada d'aire, aleshores el so de la b i el de la v estan tan prop que es confonen, especialment quan també la v es pronuncia tova, amb un contacte dèbil dels articuladors. En els parlants que tenen b fricativa, també sol aparéixer una v tova; tots dos processos expliquen l'acostament dels dos fonemes. En el portugués europeu hi ha b tova, però hi ha v amb fricció audible i per això no hi ha betacisme. ¿Per quin motiu es produïx el canvi, de plosiva a fricativa, en la pronunciació de la b? Doncs perquè la b, en castellà, sobretot si és intervocàlica, es pronuncia sempre fricativa, fenomen que va fer que el castellà perdera, ja en el segle xvi, el so labiodental fricatiu sonor. I és la influència del castellà, la imitació de la seua manera de pronunciar, la que ens posa als valencians en el camí de perdre un so tan característic de la nostra llengua.
Crec que puc afirmar sense por d'equivocar-me que, a hores d'ara, la major part dels xiquets i adolescents valencians són betacistes. Som cada vegada més pocs els que pronunciem la v com a labiodental. La pèrdua del so labiodental fricatiu sonor és una mutilació molt important que està sofrint la nostra llengua. I és molt lamentable que això passe perquè precisament eixe so és una de les característiques que fan que la fonètica valenciana es diferencie clarament de la castellana que és una llengua totalment betacista. A més, el so labiodental és molt fàcil de fer. Qualsevol persona pot pronunciar, si vol, la paraula vi correctament, acostant el llavi inferior a les dents de dalt. No és més difícil que pronunciar [bi], acostant el llavi inferior al superior. Cal recordar que la pronúncia no betacista és la pròpia de llengües molt pròximes a nosaltres com ara l'anglés, el francés, l'italià o el portugués. El fet de pronunciar en valencià la v com a bilabial és un signe de submissió lingüística al castellà que ens despersonalitza i, a més, ens perjudica a l'hora de parlar altres llegües que no són betacistes.

Els que tingueu interés en conéixer i superar aquest defecte de pronunciació, em permet recomanar-vos el treball de Josp Saborit El fonema /v/ i el betacisme.

Permeteu-me que us relate una anècdota molt breu. No fa massa temps, estava jo veient un programa en Canal 9 i vaig oir que la presentadora pronunciava ‘bimbéins'. Sincerament, vaig pensar que havia dit una paraula anglesa fins que em vaig adonar que havia volgut dir «vint veïns». La forta pronúncia betacista, unida al fet d'haver fet recaure l'accent prosòdic del mot veïns sobre la e i no sobre la i, va fer que fóra completament incomprensible per a mi allò que deia.
Fa algun temps em varen contar una cosa francament curiosa i divertida. Un alcoià –el parlar d'Alcoi no és ni ha sigut mai betacista– va anar a França per negocis i es va trobar, per casualitat, un amic seu, natural d'un poble de l'Horta de València –zona betacista des d'antic–, que ja feia temps que vivia a França. L'alcoià li va preguntar al seu amic com li anaven les coses des del punt de vista lingüístic, com s'aclaria amb els francesos. L'amic li va dir que s'aclaria molt bé, que havia aprés a parlar francés francament bé i que, generalment, no tenia cap problema per a entendre els francesos ni per a fer-se entendre per ells, però que li passava una cosa molt estranya que no aconseguia comprendre. «Cada volta que vaig a un bar –deia– i demane un got d'aigua em posen un got de vi i me'l cobren ben cobrat». «No ho puc entendre», es planyia. «Doncs jo tampoc ho puc entendre –respongué l'alcoià– un got d'aigua és diu en francés “un verre d'eau”, és molt fàcil». «I tu ¿com ho demanes?», li va preguntar a l'amic. «Doncs com ho dius tu –respongué ell–: “un berre d'eau”». Quan es va adonar l'alcoià de la claríssima pronúncia betacista del seu amic va comprendre que els francesos entenien que els demanava “un bordeaux”, és a dir, un got de vi de Bordeus. I, és clar, el vi de Bordeus és molt bo, però més aïna car. Com que la e de verre i la o de Bordeaux es pronuncien molt dèbils, els francesos, quan sentien “un berre d'eau”, amb una clara b bilabial plosiva, pensaven que els demanava “un bordeaux”. I li servien un got de vi de Bordeus i, com és natural, li'l cobraven ben cobrat. Jo, quan m'ho varen contar, vaig pensar: «¡Ben fet! Si a tots els betacistes els tocaren la butxaca ben tocada veuries que prompte s'acabava el betacisme».
 
3)
 
http://dodeparaula.blogspot.com/2011/09/interrogacio-i-admiracio-ii.html
 
Interrogació i admiració (II)
 
Jaume Corbera
 

A l'article anterior vàrem veure que els punts d'interrogació i exclamació nasqueren a l'Edat Mitjana, primer el d'interrogació i després el d'exclamació, i que es posaren només al final de les frases, ús que continua sent el majoritari avui en dia, però que l'Acadèmia Espanyola el 1754 va recomanar l'ús també en castellà del punt d'interrogació girat (¿) a l'inici de la frase. Aquesta recomanació durant molts d'anys, encara dins bona part del segle XIX, no va ser més que això, una recomanació vacil·lant, que ni la mateixa Acadèmia seguia sempre. A l'Ortografía de la Lengua Castellana, arreglada á la última de la Real Academia Española, impresa a Girona el 1823, només es prescriuen els punts finals: “si la proposicion es interrogativa, se pone en el fin esta señal (?) llamada punto interrogante ó interrogacion; y si es admirativa, se cierra con esta (!) que se llama admiracion” (pàgina 92). En canvi, al Prontuario de ortografía de la lengua castellana, dispuesto de real órden para el uso de las escuelas públicas (Madrid, RAE, 1857), la norma és: “La interrogación se pone al fin de una cláusula en que se hace alguna pregunta, v. gr. ¿Dón-de vas? – A qué vienes? – Te veré mañana? Cuando el período interrogatorio es largo, ó pasa de un renglon á otro, debe ponerse al principio la nota ó signo de interrogacion en orden inverso (¿), lo cual se hace a fin de que el lector tome desde luego la entonacion conveniente á la pregunta; v. gr. ¿Serán perdidos tantos ejemplares y escarmientos como presenciamos cada dia, para persuadirte á mudar de vida y entrar en la senda del honor y de la virtud?” Vet aquí el perquè d'aquesta recomanació: en una llengua com la castellana (i com quasi totes les romàniques) no hi ha a la frase cap element inicial que la senyali com a interrogativa, només ho sabem pel punt d'interrogació inicial; si aquest signe no hi és, tendirem a llegir la frase com a afirmativa, fins que arribant al final ens temerem que és interrogativa i l'haurem de rellegir. Això no passa en les llengües germàniques, en què el subjecte sempre va darrere el verb en les interrogacions (i en anglès sol aparèixer l'auxiliar do), ni en francès, en què la frase interrogativa o bé és com en germànic (Es-tu dejà allé en Suïsse?) o comença per Est-ce que...? (si no és introduïda per pronoms o adverbis interrogatius). Si ara escric “Demà vendràs amb mi a pescar i anirem en aquella penya on fa uns mesos, aquell dia que venien els teus cosins, vàrem trobar tant de peix?” sé cert que la interrogació final us ha sorprès, que heu començat llegint una frase afirmativa; en canvi, si començam la frase amb “¿Demà...” és ben segur que ja des del començament sabeu que li heu de donar l'entonació interrogativa. És que no hi ha res que distingeixi aquests dos tipus de frases més que el signe inicial escrit. El fet és que els espanyols proposaren aquesta innovació que ells mateixos no consolidaren fins el segle XX, i no només per a les frases curtes, sinó per a totes. En català hi ha hagut la mateixa vacil·lació que en castellà, amb la diferència que la nostra no ha estat més que un reflex de l'espanyola, perquè els catalans començaren a posar punt d'interrogació i d'admiració inicials també dins el segle XIX, seguint la recomanació de l'Acadèmia. És per això, segurament, que l'ús d'aquests signes és vist com una concessió més a l'espanyol i que des d'una posició ideològica catalanista es rebutja aquesta opció, però la realitat és que el punt d'interrogació inicial (¿) (no tant el d'exclamació) és ben útil en l'escriptura catalana i facilita molt al lector la identificació de la frase interrogativa. Pompeu Fabra, a qui no es pot qualificar d'“espanyolista”, acceptava aquest signe en les frases llargues, però el trobava innecessari en les curtes i els monosíl·labs interrogatius: qui? què? on? El problema a l'hora de distingir frases curtes i llargues és que en això ningú té el mateix criteri i, per tant, no pot servir de norma. En continuarem parlant.

 

4)
 
Publicat a NÚVOL dimarts 31 de desembre del 2013
http://www.nuvol.com/noticies/al-rossello-al-pati-en-catala/

Al Rosselló, al pati, en català

Agustí Mas
 
 
5)
L'Aiguadolç dedica el darrer número a la relació entre la literatura i el cinema
 
 

El darrer número de la revista L'Aiguadolç, editat per l'IECMA (Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta) dedica tot un dossier a la literatura que ens arriba a través de la gran pantalla i la televisió. Amb el títol “Literatura i cinema, mirades creuades”, i coordinat per Joaquim Espinós, professor del departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant, s'hi recullen tot d'articles d'especialistes sobre les adaptacions a la gran pantalla i a l'escenari d'obres literàries en la nostra llengua. Així, Enric Castelló ens parla de l'audiovisual valencià, precisament ara que s'acaba de clausurar la televisió i la ràdio públiques valencianes. Jaume Silvestre revisa els contes de Quim Monzó adaptats per Ventura Pons. El mateix Joaquim Espinós analitza les adaptacions literàries d'Agustí Villaronga. Isabel Marcillas se centra en l'anàlisi de Forasters, a propòsit de Sergi Belbel i Ventura Pons. I Aina Santamaria atén un dels clàssics de la literatura catalana contemporània: Mirall Trencat, de Mercè Rodoreda.  

D'altra banda, hi ha tres contes inèdits de Lliris Picó, escriptora d'Ibi, anunciats amb el títol de “L'epitafi de la ballarina”, d'una gran qualitat i perspectiva literàries. A més, l'escriptor i traductor Jorge Salavert, valencià d'origen i resident des de mitjans anys noranta a Canberra, és l'autor de la introducció, la selecció i la traducció d'uns quants poemes essencials de Geoff Page, un dels poetes australians més significatius dels darrers anys. Les ressenyes sobre les darreres novetats literàries creades per autors de reconegut prestigi, com ara Tomàs Llopis, Antoni Prats i Jovi Lozano-Seser, completen el número 41, el primer que ha dirigit l'escriptor i periodista cultural Juli Capilla, qui ha declarat que “la direcció de la revista és per a mi un repte periodístic i personal que he assumit molt seriosament, i amb tota la il·lusió. En aquest sentit, mirarem d'estar a l'altura de l'anterior director, Antoni Prats, i, si és possible, d'ampliar-ne les mires i l'entusiasme”.

El consell de redacció de la revista està format des del darrer número, el 41, per Tomàs Llopis, Antoni Prats, Jovi Lozano-Seser, Carles Mulet i Juli Capilla.

                                               

6)
 
XVI Fòrum d'Estudis Ibèrics a la Universitat d'Oxford

Els dies 20 i 21 de març del 2014 tindrà lloc el XVI Fòrum d'Estudis Ibèrics a la Universitat d'Oxford. El termini per presentar propostes de comunicació està obert fins al 10 de gener de 2014.

Trobareu tota la informació al web de l'esdeveniment:

http://www.mod-langs.ox.ac.uk/FIS/
 
 
- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
PROTECCIÓ DE DADES. En virtut de les lleis vigents en matèria de protecció de dades (LOPD) us informem que us hem enviat aquest correu utilitzant les dades de contacte que ens vàreu facilitar en el seu moment i que vàrem incorporar al nostre arxiu. Teniu dret a sol·licitar l'accés, la modificació o la cancel·lació de les vostres dades, incloent-hi l'adreça de correu electrònic, del nostre arxiu. Podeu contactar amb nosaltres enviant un missatge a l'adreça infomigjorn@telefonica.net Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací